Carlos Galve (activista i peixater)
Recordar el Tirsa m’emociona. Explicar, parlar o descriure un sentiment positiu sol generar benestar. És balsàmic. És un còctel de melangia dolça amb un pessic d’amargor.
El Bar Cocteleria TIRSA tenia característiques particulars, diria que úniques. Va ser molt més que un bar; servia per beure, per no estar sol, per trobar algú amb qui conversar, per consumir alcohol amb seny, per fer amistats… Els bars són centres socials i culturals d’ús habitual. La sobrietat del seu mobiliari, la qualitat de la decoració, el lluentor impecable de les ampolles col·locades com en famílies. En un extrem de la barra de fusta noble hi havia la caixa registradora antiga, com un homenatge al temps. Els líquids queien a la coctelera amb precisió científica per barrejar-se després amb moviments caribenys. Semblava un laboratori. A l’altre extrem de la barra, una dona bonica esperava el seu home. El cambrer Juanito Junyent servint foc amb dues mans quan enceníem els cigarrets. Imatges inesborrables, rostres bells, converses apassionades sobre la vida en moments d’efervescència social i política. Fèlix Marimon ho va explicar perfectament en la seva pintura. Expressava genialment “l’oasi” que va representar per alguns de nosaltres, el Tirsa.
Per si algun lector no ho sap, el Tirsa era a la confluència de la Ronda de la Torrassa amb el carrer Rafael de Campalans.
On quedem? Al Tirsa. Era un punt de trobada.
Va esdevenir, crec que sense voler-ho, molt més del que mai s’hauria pogut imaginar. L’edat dona a alguns la gosadia d’explicar i compartir per a qui vulgui conèixer el passat d’una experiència col·lectiva extraordinària.
El Tirsa va néixer com a bar cap als anys seixanta, després d’haver estat un colmado i una fruiteria. Montserrat Sales i Joan Tirvio, pares d’en Manel, van ser la llavor del futur TIRSA. Tir de Tirvio i Sa de Sales, dues síl·labes, dos fonemes perfectes per donar nom a una de les millors cocteleries del món. Tot estava per fer. El senyor Joan tenia el do innat d’irradiar bondat. El seu aspecte era fràgil, molt discret. Era extraordinàriament amable. Alt i prim, polit, sempre anava net i planxat. El tinc gravat a la retina. El seu “bon dia” et feia sentir en un lloc segur. Aquesta sensació de sobrietat i respecte amb el client, el Tirsa la va mantenir sempre. Es va convertir en l’epicentre de la Torrassa, també anomenada “la petita Múrcia”. Fou anarquista a l’Hospitalet durant el cop d’estat. Els silencis del dolor de la guerra s’anaven esvaint. El senyor Joan, sense que jo ho sabés, portava encara en la mirada les ombres d’un temps terrible: tenia aspecte de republicà.
Cada matí ,cap a les sis, preníem el cafè abans d’anar a treballar. Era mitjans dels anys setanta… no sé si dir del segle passat. Em vaig convertir en client habitual dels matins, amb magdalenes, ensaïmades acabades de fer i el millor cafè amb llet que recordo. Davant del bar hi havia la parada d’autobús que connectava part dels barris de l’Hospitalet amb la línia 1 del metro a través del pont de la Torrassa o “d’en Jordà” fins a l’estació de Santa Eulàlia. Connectava amb la veïna ciutat de Barcelona. En aquells temps encara dèiem: “vaig a Barcelona”. L’activitat a aquelles hores del matí era intensa. Aquesta era la raó per la qual el senyor Joan obria tan d’hora. Per servir, per ser útil i guanyar-se la vida. El lloc em va captivar des del principi, i poc temps després vam continuar amb entrepans i aperitius. Davant del Tirsa hi havia la factoria de Vidrieres Rovira; els seus forns de fusió no s’aturaven mai. Era l’última fàbrica dins la trama urbana del barri de La Torrassa. Els seus treballadors també van ser pioners del mític Tirsa.
En Manel Tirvio va aparèixer de dia. L’eclosió del Tirsa van ser els migdies d’aperitius amb patates xips inoblidables i olives farcides de màxima qualitat. En Manel va iniciar el camí cap a les tardes de química. Vam començar a tastar l’alquímia que ens proposava. Els seus còctels eren boníssims, però encara ho era més la passió amb què els creava. En Manel, al Tirsa, va fer una cosa extraordinària: al meu parer, va convertir la ingesta d’alcohol en una activitat cultural. Gairebé com el seu pare, posseïa el do de la discreció. No sé si ho va aprendre o ho portava a la sang: era l’escola del senyor Joan. Tots dos eren elegants. Servien amb respecte la seva pròpia classe social i, alhora, generaven respecte entre nosaltres. El seu rostre era impenetrable, màxima discreció, ni el més lleu gest a la cara, diguessis el que diguessis. Discreció. Era el lloc ideal, d’amors i desamors, de conspiracions polítiques i d’un munt d’aventures humanes, barrejades amb els efluvis dels còctels que ens preparava en Manel. Feia de bruixot. No duia una jaqueta de cua, però el seu llacet deia que no només era elegant ell, sinó que tu també podies ser-ho. El Tirsa va créixer gràcies a la màgia d’en Manel. Va aconseguir convèncer i transformar aquell bar familiar en un lloc distingit però accessible a gairebé tothom. Va aconseguir que diverses generacions ens trobéssim i fóssim conseqüència del Tirsa. Tardes i nits inoblidables, on es barrejaven tant el seny com la rauxa. En Manel Tirvio ha estat un privilegiat, estimava la seva feina. Va desenvolupar creativitat i va investigar dins l’ofici de la cocteleria.
L’admiro per una cosa essencial a la vida: la seva generositat per ensenyar. Ha creat escola i ha format molts joves que avui són grans bàrmans. L’Enric Bertomeu ha estat un dels alumnes més brillants del Tirsa. Seria com “l’hereu” d’en Manel. Li va transmetre la tècnica i l’habilitat del bàrman. Excel·lent persona i excel·lent professional. Diverses vegades, en diferents llocs de la península, he trobat alumnes d’en Manel. El recorden com un mestre. No m’agrada parlar del que hauria pogut ser i no va ser. Tampoc retreuré a ningú la miopia política de no preocupar-se per un establiment referent de la nostra ciutat. L’Enric Bertomeu va fer el camí invers. Se’n va anar de La Torrassa cap al barri gran que tenim al costat.
El Tirsa es va convertir en lloc de referència. Venien de Barcelona a La Torrassa. Sembla senzill, però no ho és. Moltes persones conegudes o famoses venien a tastar allò que en Manel feia millor: la seva passió per la cocteleria i la feina ben feta. Ho repeteixo: va ser més que una cocteleria.
Com que en Manel està plàcidament jubilat, em prepararé un còctel de memòria amb una mica de melangia, una altra de felicitat i un toc de nostàlgia. El batejaré Tirsa.
La vida continua, Manel. Mirem cap al futur. Agraïts pel passat.
