La sensació de la ciutadania és que s’abusa dels problemes de mobilitat i d’aparcament i que això li provoca pèrdues econòmiques considerables

Més de 29.000 multes de tràfic van ser aplicades en els carrers de l’Hospitalet l’any 2025 per aparcament indegut en les places habilitades en els 13 barris de la ciutat com a zones blaves, verdes o de càrrega i descàrrega. Aquest nombre de multes, segons la informació que ha fet públic el grup municipal popular es reparteix de la següent manera: gairebé 12.000 en zona blava, més de 14.000 en zona verda i gairebé 3.000 en zones DUM (de càrrega i descàrrega, una mitjana de 80 multes cada dia que van suposar uns ingressos extres per les finances públiques d’un milió sis-cents mil euros. A banda, l’Ajuntament de l’Hospitalet recapta anualment per sobre dels 8 milions d’euros en concepte de l’impost de circulació. Aquests a prop de 10 milions d’euros que es van recaptar l’any 2025 per la mobilitat ciutadana suposarien si les multes es repartissin equitativament per vehicle per sobre dels 95 euros/anuals.

A l’Hospitalet hi ha registrats a prop de 105.000 vehicles entre turismes, vehicles industrials i motos i no arriben a 9.500 les places d’aparcament regulades (a banda de les existents al barri de Bellvitge sense regulació de zones AIRE), el que suposa que hi hauria un dèficit de places d’aparcament als carrers de la ciutat, a l’entorn de les 90.000 places. És evident que hi ha molts vehicles en les places de pàrking privats i en els públics repartits per la ciutat, però si és té en compte que el parc d’habitatges de l’Hospitalet és un dels més vells de l’àrea metropolitana i que el nombre d’aparcaments públics en els edificis és limitadíssim, resulta evidentíssim que circular i aparcar a la ciutat és una tortura diària per a centenars de ciutadans.

L’alternativa és fer servir el transport públic o els serveis de bicing i això ho va entendre perfectament l’Ajuntament quan es va posar a habilitar desenes de Km de carril bici per motivar a aquest tipus de transport especialment entre la gent jove de la ciutat. El problema és que el bicing és un mecanisme de mobilitat molt útil si t’has de desplaçar per la pròpia ciutat, però que es complica quan els recorreguts son a altres municipis o en trajectes llargs. El mateix succeeix quan els desplaçaments s’han de produir des de municipis de l’àrea metropolitana fins a l’Hospitalet o Barcelona quan en els municipis d’origen hi ha sistemes de mobilitat de freqüències molt limitades o directament sense un transport adequat. En les ciutats més avançades, l’estructura de la mobilitat es dissenya sobre la base de hubs externs a les ciutats amb aparcaments amplis que concentren el transport públic, de manera que molts conductors que venen de fora deixen el vehicle a l’aparcament del hub i fan servir el transport públic des del mateix hub per bellugar-se per la ciutat.

Aquest sistema és inexistent a l’Hospitalet i a les grans ciutats de l’àrea metropolitana i la necessitats quotidianes es resolen com es resolen sempre: s’aparca com és pot, en moltes ocasions irregularment, cosa que aprofita l’Ajuntament en qüestió per recaptar més. En última instància, el perjudicat sempre acaba sent el mateix: el conductor, el ciutadà i en aquestes ciutats de l’àrea metropolitana, els treballadors o la classe mitjana baixa.

El grup popular que ha publicitat les dades de multes explica, amb raó, la sensació que té la població respecte la postura tradicional del govern municipal des de fa molts anys: “… crear una compleja red de aparcamientos de pago para perseguir a los vecinos”.

Per il·lustrar-ho, explicarem un cas recent que ens ha arribat a L’Estaca. El passat dissabte 25 d’abril, la guàrdia urbana de la ciutat va posar una multa d’aparcament i es va endur el vehicle al dipòsit municipal del Parc de la Serp, que un matrimoni gran havia aparcat una mica abans de les 14 hores al carrer Rossend Arús a tocar de l’Ajuntament on, malgrat que en alguns punts s’explicava que no es podia aparcar per les Festes de Primavera, el carrer estava ple de vehicles de tot tipus convenientment aparcats. Retirar el vehicle del dipòsit municipal li va costar en aquesta parella, segons la documentació que ens han fet arribar, 147.70 euros, malgrat que, quan el van retirar, el vehicle en prou feines portava al dipòsit municipal 20 minuts. A banda, els ha arribat una multa de 200 euros per aparcar en una zona reservada per al servei de determinats usuaris, com explica el butlletí de la sanció.

La festa va costar a aquest matrimoni de jubilats 347,70 euros, gairebé el 50% de la pensió mensual d’un dels dos perjudicats. Ells, ens explicaven, es van queixar a la guàrdia urbana que seguia posant multes en el mateix indret a altres conductors despistats, que no s’entenia que el carrer estigués ple de vehicles aparcats i només se n’enduguessin uns pocs. La resposta va ser que era una zona d’aparcament reservat per les Festes de Primavera.

L’Estaca ha consultat l’ordenança de mobilitat que regula l’estacionament públic i, en l’apartat de l’estacionament reservat, s’especifica que només es poden autoritzar aparcaments reservats “per persones amb mobilitat reduïda”, per “vehicles que realitzin operacions de càrrega i descàrrega per obres de construcció o rehabilitació” o per “vehicles pertanyents a organismes públics”. L’Ordenança no inclou altres possibilitats. És a dir la “reserva per al servei de determinats usuaris”, que és el que la multa denuncia, no existeix a l’Ordenança de Mobilitat, i el Reglament General de Circulació article 94.02. que és el que inclou el text de la sanció tampoc ho explicita.

És un pur exemple, però és el que explicita la filosofia que impregna el mecanisme sancionador d’una administració voraç, com és la que governa l’Ajuntament de l’Hospitalet i per extensió l’OGT de la Diputació de Barcelona.

Per cert, tal com ens han comentat també alguns lectors. Des que el concert amb la Guàrdia Urbana s’ha regulat al ple, s’ha notat la pressió sancionadora. Quan hi havia malestar a la Guàrdia Urbana, sembla que els ciutadans estaven més tranquils, al menys pel que fa a les multes, especialment d’aparcament. Fem esment de la constatació perquè potser la Guàrdia Urbana també hauria de ser molt conscient del mal que li fa a la ciutadania el càstig tradicional.

La Generalitat del PSC, presidida per Illa, provoca el rebuig dels treballadors del grup i dels usuaris que pateixen les conseqüències de la mala gestió

Vet aquí, avui ens ha tocat parlar d’un guardó que hauria de ser dels més prestigiosos que atorga la Generalitat, si no fos perquè qui escull els premiats és qui governa el país sota un criteri absolutament parcial i sense cap consens social; perquè, si el tingués, de bon segur que el personatge del qual parlarem mai l’hagués aconseguit. Estem parlant d’en Miquel Martí i Escursell, empresari, que segons la Generalitat, ha rebut el guardó: “per la seva trajectòria en l’àmbit de la mobilitat i el transport col·lectiu, i per la seva contribució a la modernització del sector. President honorífic del grup Moventia, ha estat clau en la transformació d’una empresa familiar catalana en referent internacional pel que fa als serveis de mobilitat. Ha impulsat projectes basats en la innovació, la sostenibilitat i la col·laboració publicoprivada, ha participat activament en organismes com les Cambres de Comerç, Fira de Barcelona, els consells de mobilitat de la Generalitat de Catalunya, l’Autoritat del Transport Metropolità i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i ha contribuït també al disseny i la implantació del tramvia de Barcelona”.

Aquest historial ens clarifica part del seu èxit empresarial, almenys pel que respecta a les concessions de l’AMB. De fet, no tenen gens de vergonya en mostrar la seva connexió. Simplificant, ara s’entén la dèria de l’AMB per concedir el transport públic a una empresa que se salta tots els paràmetres, des del de la innovació, que es deu referir als autobusos que perden oli pels carrers de l’Hospitalet, amb rodes a punt de rebentar, espatllats i sense manteniment, tallant un carrer a l’hora que impedeix el pas d’una ambulància; amb vidres trencats, autobusos incendiats, etc. (hi ha tantes imatges i vídeos de la calamitat que no tenim espai per posar-ho tot), i treballadors contractats a l’estranger, que treballen sense haver tingut temps de dormir, i quan ho fan és a habitacions compartides, llogades pel mateix grup, amb contractes inhumans que al nostre veure violen l’actual legislació (s’haurà d’estudiar). Això ens dona la raó quan, en les nostres denúncies, insinuàvem que l’AMB havia d’estar al darrere de la increïble concessió, amb interessos del tot bastards, perquè l’alternativa era una mostra d’incompetència que superava, fins i tot, l’estupidesa; així com la necessària complicitat dels principals governs municipals, el de l’Hospitalet i el de Cornellà, tots ells del mateix partit polític.

La “Generalitat”, per no dir directament el PSC, en el meravellós historial no ha posat que el referent internacional es limita a una comarca francesa, on l’empresa, oh sorpresa!, també pateix conflictes laborals deguts a la seva idiosincràsia explotadora, i a línies que van a ciutats franceses des d’Espanya, res que no en facin moltes altres. Tampoc els intents de vulneració del dret a la vaga per part d’aquesta empresa, rebutjats pels jutjats de Barcelona (encara sort que l’AMB no té poder dins la judicatura de Barcelona). Ni les sancions de la mateixa AMB per incompliment de contracte, que per molt que s’hagin resistit, finalment no els hi va tocar altre que imposar-les (s’ha de dir que encara no sabem si han sigut satisfetes o condonades). O les moltes vagues dels treballadors, segons el diari oficial controlat pel govern de l’Hospitalet, per aconseguir millores laborals, quan en realitat eren i encara ho són, per recuperar els drets vulnerats. O l’última sentència que dicta el retorn d’una part dels drets laborals que l’empresa va violar. I, per descomptat, tampoc parla dels contractes a treballadors del Perú, on es mostra tota la miserabilitat de l’empresa i, de retruc, de l’AMB.

Tots sabem el que són i representen els guardons, que s’entreguen segons interessos geopolítics, econòmics, de conxorxa o fins i tot criminals, com per exemple l’últim Nobel de la Pau. La història en va plena, sobretot als dictadors feixistes, com el del Vaticà a Franco. O del mateix govern espanyol atorgant, el 1979, amb la Constitució espanyola ja aprovada, el Collar de la Orden de Isabel la Católica, al dictador i genocida Jorge Rafael Videla, de l’Argentina.

El PSC, suposem que inspirat pel Comitè Noruec del Nobel, que va atorgar el seu premi de la pau a Corina Machado, després que aquesta demanés la invasió militar del seu país i que tot seguit li regalés el guardó a Donald Trump, els diners no, per descomptat, va decidir continuar amb aquesta tradició tan apropiada.

En qualsevol cas, aquest premi a nosaltres ens sembla una burla a la població, principalment la de l’Hospitalet, encara que per les notícies que rebem, ja són molts els ciutadans de Catalunya que pateixen la fantàstica gestió d’aquest modèlic empresari.

Fa anys, no sabria dir quants, una bona amiga em va explicar les seves experiències al que ella deia SEM, que en principi és on treballava. És a dir, que quan li preguntaves, inconfusiblement  et deia que ho feia al SEM, però si profunditzaves t’adonaves que no era treballadora d’aquest organisme sinó tele-operadora d’una empresa de serveis amb subcontracte, i que el seu treball, a més de ser altament estressant, era d’una responsabilitat que excedia la seva categoria laboral.

Per entendre la situació hem de conèixer la historia del famós 061, creat probablement amb la millor de les intencions, però amb opinions contrastades, que van des de la que diu que ha provocat morts, a la que tot el contrari.
El 2001 la Generalitat crea el telèfon sanitari “Sanitat Respon”. El 2012 el servei es fusiona amb el telèfon del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), amb el telèfon 061, anomenat CatSalut Respon. De fet aquest sistema, creat en principi amb bona intenció, es converteix en una eina econòmica, destinada exclusivament a descongestionar les Urgències i a estalviar diners.
A la controvèrsia se li ha d’afegir que, ja des d’un principi, la Generalitat va externalitzar el servei. I encara que aquestes coses comencin mig bé, del tot mai ho fan i tots sabem com acaben, inclusiu els nostres governants. A cada renovació, el govern de torn intenta rebaixar el cost del servei, sabent, perquè tan estúpids no són, que els qui ho paguen són els treballadors i els usuaris. Llavors governava CIU, famosa per la seva desmesurada corrupció, el 3%, que després es va demostrar que quedava curt, i el repartiment de contractes entre els amics, s’ha de dir que amb el suport del PP. Però tot i saber que la subrogació és un error que cal resoldre, cap govern posterior, ni el famós Tripartit, ERC, etc. han fet res per solucionar-ho. Com veurem més endavant, és més còmoda i fàcil, encara que més car, tancar els ulls i seguir amb el que hi ha.

La primera empresa adjudicatària va ser Atento Telecomunicaciones España, SA Val la pena llegir el Butlletí a partir de la pàgina 117, perquè diu molt sobre les diferències salarials, tenint en compte que en situacions d’emergència qui treu les castanyes del foc són els treballadors, com ja es va veure durant la crisi de la COVID, mentre els directius cobren suculents plusos per estar a la guaita o simplement localitzables. Segons aquest Butlletí, paral·lelament i el mateix any el SEM havia contractat a Qualytel Teleservices, S.A., una empresa que el 2011 va crear problemes i il·legalitats laborals, posant en perill a la ciutadania. El servei seguia formant part del sistema públic de salut, però els operadors i gestors telefònics estaven inscrits a una empresa subcontractada, fins ara no hem pogut esbrinar el perquè, encara que no s’ha de ser massa llest per intuir-ho. El conseller de Sanitat era el Sr. Boi Ruiz, és a dir, el màxim privatitzador de la sanitat pública, sense comprovar la solvència i la qualitat de les empreses adjudicaries. I no ho diem amb ànim partidista, aquest mitjà no depèn de cap ideologia, sinó amb dades objectives i contrastades.

Després de molts problemes amb les empreses concessionàries, l’un d’octubre de 2018, el SEM va adjudicar el servei a Ferrovial per 105 milions d’euros
(Ens ha sigut impossible trobar el document al BOE).

Òbviament, Serveo, l’antiga Ferrovial, al igual que les anteriors i malgrat exigir uns protocols clarament sanitaris i valoracions mèdiques per via telefònica, amb penalitzacions si no es compleixen o es cometen errors, evita categoritzar els seus treballadors com a personal sanitari, tractant-los laboralment com a tele-operadors, és a dir, es regeixen en el mateix marc laboral que els venedors telefònics.
Oi que sembla demencial?
Doncs no els enganyem. És així. Quan vostè truca al 061, sigui perquè el seu familiar té el que sembla un infart, una apendicitis, s’ofega, etc. qui rep la trucada i decideix el què s’ha de fer, legalment és un venedor telefònic. Òbviament, aquests treballadors han rebut formació especialitzada i tenen un plus d’un 30% sobre el seu salari, sinó seria impossible aconseguir que algú fes aquesta feina, però en quant es posen malalts o quelcom semblant, i han d’agafar la baixa, aquest plus desapareix.

La discriminació amb la resta de personal no acaba aquí. Els operadors no tenen serveis a la seva zona, per la qual cosa han d’anar a un altre, a cinc minuts entre anar i tornar. Al contrari que el personal sanitari, no disposen de màquines expenedores d’aigua, tot i que per la seva feina són els que més les necessiten. Els hi han tret els microones perquè no puguin menjar calent, donat que a la resta els hi molestava l’olor.
La llegenda diu que el pitjor enemic d’un treballador no és el patró sinó un altre treballador. Òbviament, això no és així; no obstant això, en el cas del SEM, tot indica que el menyspreament s’ha contagiat a la resta del personal, donat que els mateixos treballadors del 061 reconeixen sentir-se discriminats per la resta. Textualment: “ens miren de dalt a baix”.

Està clar que això últim no és motiu de vaga ni de reclamació, però mostra fins on ha arribat la situació. L’empresa, en aquest cas no Serveo sinó el SEM S.A. ha jugat a enfrontar els treballadors, ningú sap si inconscientment, és a dir per incompetència dels seus directius, o conscientment. En qualsevol cas, està clar que la situació se li ha anat de les mans, per la qual cosa la CGT ha convocat una vaga indefinida, a la qual se li han afegit Comissions Obreres, CSI-F i la UGT.
Hem de reconèixer que els directius del SEM i la Generalitat tenen el mèrit d’haver aconseguit la envejable fita de que tots els sindicats es posin d’acord.

Els sindicats no demanen res de l’altre món. Fonamentalment que s’acompleixin els compromisos adquirits durant la vaga de 2021.
– La internalització efectiva i completa de tota la plantilla de gestors dins l’estructura pública del SEM.
– Reconeixement jurídic i organitzatiu com a personal essencial del Servei d’Emergències Mèdiques.
– Restitució de les condicions laborals perdudes arran del trasllat de seu.
– Estabilització contractual i homologació progressiva amb la resta de professionals estructurals del SEM.
– Superació definitiva del model que manté una dualitat organitzativa dins el servei.

L’assumpte ve de lluny. Ja el 29 de Juny de 2022, el govern assegurava que el 061 s’internalitzaria, això sí, en la seva primera resposta. A la segona, quan va ser pressionat, el Conseller Argimon va començar a atrabanjar-se i buscar excuses. Ho poden veure Diari de sessions del Parlament de Catalunya (pàg 3). Llavors el PSC ho veia molt clar i va defensar la internalització, però el 13 de novembre de 2024, mira per on, tira pilotes fora dient que es necessita un estudi per analitzar la seva viabilitat, tal com es pot veure al Ple del Parlament del 13 de novembre de 2024 (pàg 29 a 32), com si la resta d’humans fóssim beneits i no sabéssim que no es necessita cap estudi per a això. En qualsevol cas tot indica que l’estudi ja s’ha fet.

A tot això, el més xocant és que el SEM exigeix uns serveis mínims del 85%. És a dir, que tot i tractar legal i contractualment els treballadors com a tele-operadors, quan han de fer vaga se’ls hi exigeix els mateixos mínims que als metges o infermers.
Això, disculpin la inconveniència, és tenir més cara que espatlla, perquè l’empresa i la Generalitat abusen d’una legalitat ambigua, utilitzant la lectura més restrictiva.

Caldria veure si les directius esmentades a l’ordre de la Generalitat, violen la legislació europea.

Imatge de portada: a l’esquerra una de les moltes minideixalleries de Cornellà, a la dreta el “contenidor” de piles del Mercat de Collblanc

Ciutats veïnes, com Barcelona, Cornellà o Esplugues, donen exemple i posen de manifest la negligència del govern municipal.

Abans de tot ens agradaria puntualitzar una cosa. Res ens agradaria més que parlar del temps i de les agradables vicissituds que viuen els nostres veïns, però per una banda estem a l’Hospitalet i d’això ja s’encarreguen els mitjans controlats pel govern i pagats per tots nosaltres; mentre que per altra, mirem on mirem, analitzem el que analitzem, només trobem desgovern i, el que és pitjor, censura i manca de democràcia. Tot això fa que els nostres articles siguin tan crítics, quan, com abans hem dit, ens agradaria que tinguessin només caràcter informatiu i, fins i tot, lúdic. Però, què hi farem!, algú ha d’informar del que realment passa, com i per què, i no escorrent l’embalum com fan uns altres.

Si dies enrere vam escriure sobre el desgavell i la manca d’interès del govern municipal en relació amb el reciclatge de l’oli usat, almenys en comparació amb la resta de ciutats i pobles del nostre país, avui, malauradament, i després de veure un cop més unes piles a terra, ens toca parlar sobre com es reciclen les piles alcalines a la nostra ciutat i les campanyes publicitàries que l’ajuntament fa al respecte, si és que les fa.

Segons tots els estudis ambientals que hem trobat, una pila alcalina típica pot contaminar entre 167.000, i 175.000 litres d’aigua, mentre que el Portal d’Enginyers Espanyols l’estima en 100.000 litres, és a dir, 100 vegades més que un litre d’oli. Òbviament, això és en el pitjor dels casos, però en essència és així. Si aquesta pila arriba a un riu —no es poden imaginar el que es pot trobar a la ribera del Llobregat—, a un abocador a cel obert o s’incinera, allibera zenc, diòxid de manganès, hidròxid de potassi, i, en menors quantitats, níquel, cadmi i plàstic.

La Generalitat de Catalunya, a través de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), gestiona el reciclatge de piles com un servei públic, seguint la normativa estatal. Els fabricants estan obligats a finançar i gestionar la recollida i tractament mitjançant Sistemes de Responsabilitat Ampliada del Productor (SRAP) autoritzats. Un cop recollides són enviades a plantes de tractament de piles. La mateixa Generalitat és titular d’una, situada a El Pont de Vilomara, gestionada per Pilagest, S.L. Però donat que no dona l’abast, també s’envien a empreses d’altres comunitats, certificades pel Govern de l’Estat i controlades pel SRAP.

La recuperació dels materials s’aconsegueix després de classificar les piles. Un cop separades es trituren per separar els components mitjançant piscines, electròlisi, immersió en àcids, etc. Segons el Ministerio para la Transición Ecológica, per cada tona de piles alcalines, es recuperen més de 300 kg. de zinc i 250 kg. de ferro i níquel, i una part que no hem pogut valorar de manganès i cadmi. La resta es converteix en combustible o acaba a un abocador.

Com podeu imaginar, el tractament és complex i molt car, les matèries primeres recuperades no paguen el cost resultant; per la qual cosa, les empreses productores han creat fundacions i altres empreses subsidiàries que, sens dubte, reben subvencions o això suposem. En principi, a cap empresa productora li deu fer massa il·lusió finançar el reciclatge de les piles que ha venut, per la qual cosa, tampoc es matarà perquè la gent les dipositi als contenidors especialitzats; possiblement per això que es parla tan poc sobre el reciclatge de piles. El que no és lògic, és que l’Ajuntament tampoc ho faci, oblidant el més important, vetllar pel benestar de la ciutadania, que és qui els paga —una cosa de la qual, molts dels nostres representants sembla que obliden amb sorprenent facilitat—.
Si busquem per les xarxes, només hem trobat una campanya realitzada el maig de 2024, creada per als més petits. Sorprèn, perquè al contrari del que puguem pensar, des de fa molts anys, a les escoles s’ensenya a reciclar. Es pot dir que tant els petits com els joves de la nostra ciutat estan prou sensibilitzats. Els qui no ho estan, malauradament, són els més grans, entre els quals i pel que sembla, estan els regidors del govern municipal; o és així o ho fan veure.

Ens preguntem el per què d’aquesta dèria en amagar els contenidors o traslladar la responsabilitat als supermercats que, per no molestar, els posen a un racó. Què costa posar uns quants petits contenidors al carrer, conjuntament amb una bona campanya de conscienciació? Aquest cop no els marejarem amb un llistat de ciutats, ni de l’estranger ni espanyoles. Només cal anar aquí al costat, a Cornellà, per trobar-los.

No coneixem les dades exactes de l’Hospitalet, referents al reciclatge de piles, però pel tarannà de la ciutat i del seu govern local, podem imaginar que és dels pitjors. La mitjana europea està en el 55%, mentre que a l’Estat espanyol s’aconsegueix entre el 45 i el 50%. D’altra banda, el nou reglament de la UE 2023/1542 obligarà a reciclar el 63% en el 2027 i el 73% en el 2030.
A manca de dades, l’únic que sabem de la nostra ciutat és que està dins els últims llocs de tot Catalunya respecte del reciclatge en general, amb un vergonyós 28%, molt lluny del 40% de Barcelona, i encara més del 49% de Catalunya. És molt trist que ciutats com la nostra facin baixar el coeficient del país i que, qui ho fa bé, hagi de pagar pel desgovern i l’estultícia d’altres. Això, com ja vam explicar a l’anterior reportatge, es podria solucionar penalitzant la ciutat amb sancions exemplars o, el que seria millor, directament als regidors i a l’alcaldia.

Per descomptat, l’Hospitalet no és l’única ciutat catalana amb problemes de manca de conscienciació i mala gestió, però sí de les pitjors. Fa pensar les importants diferències amb les veïnes, Barcelona, com ja hem dit, amb el 40%, Cornellà amb el 35%. o Esplugues amb el 38%, un 10% més!
Les dues últimes, les més punyents per la similitud del tipus de població i la diferència de salaris dels seus regidors al govern. Per exemple, el salari d’un regidor de Cornellà, que sobre el paper i els resultats, treballa millor, amb més professionalitat i ganes, està al voltant de 55.455 € l’any; mentre que el d’un de l’Hospitalet, amb uns resultats que evidencien menys professionalitat i capacitat, és de 71.400 €.
En quant els alcaldes, el Sr. Balmón, alcalde de Cornellà, guanya 76.625 €, mentre que el de l’Hospitalet, per fer la mateixa feina, però pitjor pel que es veu i es pot comprovar, 81.610 €

Jutgin vostès si es mereixen el que guanyen.

(A la imatge de portada, contenidors a un carrer de Valls)

El desinterès municipal s’agreuja amb la introducció de la nova taxa de residus que nomes pretén recaptar més, i s’oblida de la sensibilització social

Aviat farà dos anys que vam denunciar la pèssima gestió del govern municipal de la ciutat vers la gestió dels olis usats.

Han passat dos anys i, malauradament, res ha canviat. De fet, segons alguns veïns, les coses han anat a pitjor i no sembla que el govern tingui intenció de millorar-les.
El Ministerio és molt clar en les seves intencions. Posa dates i percentatges, més motivat per les sancions que la UE li pot imposar que per convicció pròpia; però tot i això, no fa gaire per obligar als ajuntaments a acomplir-ho. Això es pot veure a l’article 12 de la mateixa llei. El que fa és posar unes normes d’actuació mínimes, i tots sabem que el govern municipal de l’Hospitalet mai intenta sobrepassar els mínims establerts, la qual cosa comporta que, entre retards, incapacitat i estultícia, difícilment els acompleixin. Si hi hagués intenció de ser efectiu, el govern hauria d’imposar unes fites i penalitzar als governs locals que no les acomplissin, amb traduccions de pressupost i sancions proporcionals als perjudicis provocats. Després de tot, en una democràcia representativa, el responsable últim és el ciutadà, ergo, és el que ha de pagar. Però, en comptes d’això, el que fa és donar potestat als governs municipals de sancionar a les empreses contaminants, responsabilitzant-les del desgavell d’uns ajuntaments que no fan la seva feina.    

No cal explicar el que contamina l’oli usat. Segons el Ministerio para la Transición Ecológica, un sol litre d’oli contamina mil d’aigua, això sense comptar la brutícia que provoca als desaigües i les averies als sistemes de depuració.

Però anem al gra. Després d’haver entrat a les dades obertes de l’Ajuntament, només hem trobat les xifres de recollida d’oli usat del 2010, molt ambigües per cert, donat que el mateix Ajuntament no estava segur si van ser 18.000 o 24.000 litres durant aquell any. Certament, la diferència dona molt que pensar sobre el control que es feia llavors; en qualsevol cas, ambdues xifres són pitjor que patètiques. Suposem que hauran millorat, però tan poc, que el govern deu preferir callar i ja no les publica, encara que, sabent com fa la recollida, dubtem que tingui les dades. No cal ser molt llest per adonar-se del que diem, només cal veure el que el mateix Ajuntament tracta com Punt Verd a qualsevol mercat de la ciutat, per adonar-se que, a més de la manca de voluntat (el podem trobar tirat a un racó amagat), és bastant complicat trobar un dels envasos “autoritzats”. De fet, com es pot veure a les imatges, la “instal·lació” es limita a dues caixes de cartró quasi bé sempre plenes d’envasos amb oli, uns de vidre reaprofitat, altres de detergent, uns quants dels que dona l’Ajuntament de la ciutat i altres de Barcelona, donat que és molt difícil trobar-ne de buits. Em disculparan si afirmem que, per variar, en això tampoc semblem del Primer Món.

En qualsevol cas, no ens estranya que molts governs municipals no sàpiguen, ni aproximadament, la quantitat de litres que es reciclen. Encara que la llei parli de la necessària traçabilitat, la realitat és que permet un desordre total. Gràcies a això, els ajuntaments es treuen el mal de cap de gestionar, perquè altres ho fan per ells. Sense anar més lluny, segons els treballadors del Punt Verd, a l’Hospitalet la recollida i retorn dels recipients la fa FCC; una segona empresa que no coneixem, fa el reciclatge, mentre que la neteja i tractament dels envasos la fa Asproseat, aquesta última, curiosament, és la que abans, quan l’Ajuntament sabia quants litres es reciclaven, es feia càrrec de tot el procés. A saber què ha passat perquè ara tres empreses es reparteixin la feina. Per cert, no cal que busquin informació en les dades obertes de l’Ajuntament. No trobaran res. Nosaltres ho hem aconseguit preguntant als treballadors.

La irresponsabilitat no solament és del govern municipal sinó també de la ciutadania. Només uns pocs als que hem preguntat sabien que l’oli usat es recicla, i d’aquests encara menys, que és un gran contaminant. Ara ja ho saben, no per mèrit de l’Ajuntament, que sembla fer tot el possible perquè els ciutadans segueixin en una còmoda inòpia, sinó perquè nosaltres els ho hem dit. No ens ha d’estranyar: és més fàcil governar a una població inculta o fins i tot idiotitzada, que a una informada i culta.

Què lluny estem de tantes localitats espanyoles!, unes governades per la dreta, altres pel PSOE i algunes per l’esquerra. La sensibilitat mediambiental, la intel·ligència i la capacitat de governar no tenen color. Si fa dos anys les ciutats amb contenidors i una bona gestió del reciclatge eren minoria, ara ja són majoria. I no només espanyoles; a la resta d’Europa i a moltes ciutats de països sud-americans, com Colòmbia, Xile, Argentina, Nicaragua, etc. les autoritats promouen la recollida de l’oli usat amb campanyes publicitàries i sembren els seus carrers amb contenidors. Òbviament, seria el súmmum que el nostre Ajuntament fes com algunes del sud d’Itàlia, que per fomentar el reciclatge, canvien l’oli vell per un percentatge d’oli d’oliva verge. Us puc assegurar que si algun dia aquest govern municipal fes una cosa semblant, em trauria públicament el barret.

Però l’assumpte no acaba aquí, sinó per la presa de pèl que representa la nova taxa d’escombraries, aprovada, per cert, pels grups municipals del PSC i dels Comuns, per una feina que, com es pot veure, no existeix. De fet, segons treballadors del Mercat Municipal del Centre —si ho fan a un, a la resta deuen fer el mateix—, els camions de recollida de les deixalles del Mercat no fan cap distinció i ajunten plàstics, cartrons i residus orgànics. I això ens fa pensar en el que deuen fer un cop a lloc, i si l’Ajuntament té algun sistema de control. Nosaltres no hem trobat cap evidència que s’hagi fet, o es tingui la intenció de fer, una auditoria sobre la gestió dels residus. Segons la documentació trobada, l’Ajuntament vol fer-ne una, però només sobre els costos. És a dir, tot indica que tant se li en fot com acaben els residus, o que si ho sap, no té cap interès en fer-ho públic.

A tot això li hem de sumar el complet descontrol, per no dir la disbauxa, de la gestió de la nova taxa, que segons alguns destinataris, s’ha rebut fora de termini i amb recàrrec; comerços que no la reben (òbviament, les seves dades no seran compartides), mentre que altres no saben qui l’ha de pagar, si l’inquilí o la propietat. 

Encara restarien a la ciutat més de set mil habitatges buits, malgrat la creixent demanda i l’escàs sol

L’Hospitalet és la setena ciutat de l’Estat en volum d’habitatges propietat de la Sareb —l’anomenat banc dolent que es va constituir l’any 2012 per tal de donar sortida als actius tòxics de la banca—, que seran transferits a Casa 47, l’empresa pública que la ministra Isabel Rodríguez va presentar a primers del passat desembre. En total seran 560 els habitatges procedents de la Sareb, existents a la ciutat, que seran transferits a l’empresa estatal a través de la Generalitat de Catalunya.

Els habitatges que les entitats rescatades després de la crisi del 2008 van finançar a base de taxacions sobrevalorades, que es van quedar a mig construir, amb expectativa de venda o producte de desnonaments i que els bancs es van quedar pels deutes pendents, seran ara posats al mercat de lloguer a preus assequibles i amb la garantia, com va explicar la ministre en el seu dia, “que tot el que gestioni l’entitat estatal de l’habitatge sigui públic per sempre”.

El protocol de cessió dels habitatges es va signar a mitjans d’octubre passat, però ara s’ha pogut saber —a través de la recerca de Eldiario.es avalat per la Llei de Transparència— el nombre exacte d’habitatges de cada municipi. A Madrid es van transferir 1.407; a Murcia 1.153; a Roquetas de Mar 1.081; a Terrassa 824; a Barcelona, 783; a Parla 686 i a l’Hospitalet 560. A partir d’aquí, a centenars de municipis de tot l’Estat hi ha hagut transferències. En realitat es la província de Barcelona la que ha acumulat més habitatges cedits: 8.767. La segueixen a força distància València (4.556), Madrid (3.693) i Múrcia (3.038). En total un volum de transferència de més de 45.000 habitatges. La proporció més gran d’habitatges es troba en 129 municipis d’entre 50.000 i 250.000 habitants (un total de 14.548). En les 18 ciutats de més de 250.000 habitants entre les quals l’Hospitalet, el nombre d’habitatges totals transferits serà de 5.550. L’Hospitalet està bastant per sobre de la mitjana del grup d’aquests grans municipis.

Tot i que aquesta transferència, que es venia reclamant de feia mesos per part dels grups municipals que formen part del Consistori, no solucionarà del tot el greu problema de l’habitatge assequible a la ciutat, sí que suposa un pas important per pal·liar la demanda. Ara caldrà veure com es programa exactament l’accés a aquests habitatges i sota quin control. Caldrà veure, en concret, com s’incardina aquest accés amb el Pla Local de l’Habitatge que espera el seu desenvolupament al llarg d’aquest any i de quina manera l’empresa municipal d’habitatge interrelaciona amb l’oferta de la Sareb. L’experiència sobre la gestió pública de l’habitatge a la ciutat no és precisament positiva i això s’haurà de tenir en compte a l’hora de posar en marxa l’accés a aquesta voluminosa transferència.

Malgrat tot, el nombre d’habitatges buits calculats a la ciutat en base als barems de l’Idescat, té poc a veure amb les xifres de la transferència de la Sareb acabades de conèixer. Es parlava fins fa molt poc d’uns 8.000 pisos buits. Això indicaria que hi hauria a la ciutat gairebé 7.500 habitatges més, que estan construïts i sense habitar. Molts han de ser necessàriament habitatges que estan al mercat (en procés de compra-veda i oferta); altres, de propietaris absents que no els volen vendre, però ha d’haver un volum encara important d’habitatges de la Sareb no transferits i especialment d’altres grans tenedors que probablement acumulen centenars d’habitatges en fase directament especulativa.

Tot plegat explica la complexitat del mercat immobiliari a la ciutat, especialment pel que fa a l’escàs sol urbanitzable i a l’extrema densitat de població, que exigeix una reflexió política molt acurada sobre com cal actuar en aquest àmbit de la demanda d’habitatge assequible, el volum d’habitatges buits i la falta de sol.

De les que més han crescut és la que té menys territori, menys zones verdes per habitant, més densitat demogràfica i una pressió fiscal considerable

Segons les dades més recents de l’INE sobre increment de la població en termes relatius, l’Hospitalet és la tercera ciutat de tot l’Estat que més ha crescut en població (un 3,5%), per sota de dos municipis de la Comunitat Valenciana que l’han superat, com Torrevieja (Alacant) o Gandia (València). Benidorm (Alacant) ha crescut percentualment el mateix que l’Hospitalet. En nombre absolut d’habitants, les ciutats que més han crescut han estat quatre de les més grans del país (que superen el mig milió d’habitants: Madrid, Barcelona, València i Saragossa) i una cinquena, l’Hospitalet de Llobregat. En el rànking, Madrid hauria guanyat 55.081 habitants en el darrer any, seguida de Barcelona (27.039), València (17.218) l’Hospitalet (9.862 habitants més) i Saragossa (7.970).

Si tenim en compte que mensualment es denega la petició d’empadronament a centenars de sol·licituds a la nostra ciutat, és del tot segur que hores d’ara viuen a la ciutat per damunt dels 300.000 habitants. Tot fa pensar que, de seguir-se aquest ritme (un ritme imparable que, amb els objectius i projectes del govern municipal no pararà de créixer) aquest any que ara ha començat se superarà la barrera dels 300.000 habitants censats.

No deixa de ser aclaparadora la xifra si la comparem amb altres de les quatre ciutats més poblades del país que acompanyen l’Hospitalet en aquest rànquing. Per exemple, analitzem només cinc paràmetres: l’extensió del terme municipal, el nombre d’habitants oficials, la pressió fiscal, la densitat demogràfica i el nombre de zones verdes per  habitant.

Madrid té el segon terme municipal més gran (604,4 Km2), el major nombre d’habitants censats (3.477.497), la pressió fiscal més elevada (1.001 €/hab) i el percentatge més alt de zona verda (15,78m2/hab), però és la tercera ciutat en densitat demogràfica (5.652,7 hab/Km2). Saragossa és la primera ciutat en territori (973,78 Km2), la quarta en nombre d’habitants (699.007), la de menor pressió fiscal de les cinc (459,18 /hab) i la segona en zona verda per habitant (9,02 m2/hab). València és la tercera ciutat pel que fa al terme municipal (134,65 Km2), la tercera en població (841.558 hab), la quarta en pressió fiscal (674 €/hab), la quarta en zona verda (4,2 m2/hab) i la tercera en densitat de població (6.134 hab/Km2). Barcelona és la quarta en terme municipal (101,35 Km2), la segona en població (1.713.247 hab), la segona en pressió fiscal (978 €/hab) i la segona en densitat demogràfica (16.798,7 hab/Km2.)

L’Hospitalet és la ciutat que té menys territori (12,4 Km2), la que té, lògicament, menys població (289.510 hab), la tercera en pressió fiscal (840 €/hab), la última en zona verda/hab (3,9 m2/hab) i la primera en densitat demogràfica (22.580 hab/Km2.)

La combinació de totes aquestes xifres ens explica què som: una ciutat sense espai, habitada en excés, amb una pressió fiscal exagerada, sense zones verdes i saturada demogràficament. Les dades expliquen les conclusions. No es tracta d’opinar, sinó de constatar la realitat. Qualsevol govern conscient dels límits territorials i tenint en compte que ningú ens retornarà les 970 hectàrees que Barcelona va espoliar-nos, ja hauria resolt aturar radicalment el creixement demogràfic i, en consonància, hauria paralitzat qualsevol tipus d’operació immobiliària, ja hauria compensat la manca de qualitat de vida limitant la pressió tributària sobre els habitants, i ja faria temps que dedicaria els superàvits financers per l’adquisició d’espai públic per dedicar-lo a allò que és més urgent per la ciutadania: serveis i espai lliure.

En contra del que la racionalitat imposa, l’Hospitalet no solament no atura aquesta dinàmica sinó que evoluciona en sentit contrari. L’any 2025 ha estat la quarta ciutat de tot l’Estat en creixement demogràfic, que vol dir més gent, menys espai i més serveis, i la tercera en creixement relatiu, però en canvi és la última de totes elles pel que fa al terme municipal. La última, exageradament, perquè l’Hospitalet és 82 vegades més petit que Saragossa, 50 vegades més petit que Madrid, 13 que València, 9 que Barcelona, 6 que Torrevieja, 5 que Gandía i 3 que Benidorm.

L’incompliment o el retard en l’execució de les mocions és un dels principals obstacles que la legalitat imposa a la capacitat de l’oposició per influir sobre la governabilitat

Tenint en compte que en el mes de desembre tradicionalment no es presenten mocions, la corporació municipal en ple ha presentat aquest 2025, 152 mocions dels grups municipals dividides pels 9 mesos en que s’han presentat (tots excepte, juliol, agost i desembre). Això equival a una mitjana de més de 16 mocions per mes, la gran majoria de les quals dels grups d’oposició que tenen d’aquesta manera una mínima oportunitat de proposar mesures de millora de la gestió municipal o vinculades a propostes a les quals els partits corresponents donen suport de manera coordinada arreu. De tota manera, tant si les mocions es rebutgen com si s’aproven, els seus efectes son molt relatius, entre altres qüestions perquè les aprovades no son d’obligat compliment —especialment si intervenen en la seva aplicació despeses no contemplades en el pressupost— i si es compleixen no tenen terminis d’execució i es poden allargar en el temps de manera gairebé indefinida.

En aquest sentit, segons les xifres oficials que contempla el propi equip de govern local en la web municipal, encara hi ha 10 mocions que es van aprovar el mateix any de les eleccions municipals (2023) que estan pendents d’executar i unes altres 32 de l’any 2024. No hi ha registre de les que es van aprovar en el mandat anterior, però és molt possible que el mandat acabés sense que algunes de les mocions aprovades en els quatre anys (2019-2023) fossin finalment executades. De fet, queden 19 mesos per les properes eleccions municipals i, hores d’ara, hi ha 42 mocions pendents, dels 12 mesos en que va haver debat de mocions entre el 2023 i el 2024.

Pel que fa a aquest any 2025, del total de 152 mocions presentades (hi ha hagut dos mesos en que es van presentar 19 mocions dels grups, abril i novembre, i només 14 en un mes, octubre), 46 van ser rebutjades (un 30,2%) i 106 aprovades del tot o amb esmenes.

Del total de mocions aprovades aquest 2025, encara queden 66 mocions que estan sense executar, exactament el 62,3%, i només 40 finalitzades (i caldria veure si algunes que es donen com a finalitzades, veritablement compleixen amb el que es determinava en la proposta d’acords), que representen el 37,7% del total d’aprovades. I no es tracta simplement de les aprovades els darrers mesos. Hi ha encara una moció en curs del gener d’aquest any; 3, respectivament, de febrer i de març; 8, d’abril; 9, de maig, juny, setembre i octubre i les 15 de novembre. Del total del mandat (des del 2023) encara resten per ser executades 108 mocions aprovades que, al ritme de compliment, és evident que quedaran unes quantes pendents quan se celebrin les noves eleccions municipals.

Sembla evident que si les mocions dels grups municipals son els principals instruments d’intervenció de l’oposició municipal en municipis de l’envergadura de l’Hospitalet, la seva influència pràctica deixa molt que desitjar. Aquesta és una de les greus mancances de l’activitat política de les grans ciutats on pràcticament tota la gestió recau en exclusiva en el govern local, especialment en les Juntes de Govern, sense que l’oposició tingui cap capacitat d’introduir millores en la gestió a curt, mitjà o llarg termini. És evident que, tenint en compte la tendència cada vegada més gran a la diversificació del vot dels electors i, per tant, a l’existència cada vegada més previsible de governs en minoria, els partits de l’arc parlamentari haurien de modificar aquesta manera de governar les grans ciutats per evitar un monopoli de l’acció de govern en Juntes de Govern que cada vegada representaran menys electorat. Comença a ser urgent que els partits prenguin consciència d’aquest fet perquè és evident que en alguns municipis poden estar al govern, però en molts altres estaran a l’oposició, i convindria que l’oposició que, en governs minoritaris representa a la majoria de la ciutadania, tingui al menys una mínima capacitat d’influir en la política local.

L’obligatorietat d’aquelles mocions que no impliquen modificació de pressupostos i fins i tot aquelles que produeixen modificacions de recursos que es poden satisfer via plenari —com passa ara amb les partides pressupostàries que els governs modifiquen en cada ple— seria un claríssim pas endavant en la governabilitat de comunitats complexes com ho és l’Hospitalet.

Finalment, caldria preguntar-se, quin sentit últim té el treball i l’esforç de l’oposició en presentar mensualment mocions amb acords concrets que s’argumenten als plens per aconseguir que s’aprovin, si un cop aprovades, la seva efectivitat és nul·la. Caldria preguntar-se si tot plegat per la ciutadania no acaba convertint-se en un teatret que tothom assumeix i que, per això mateix, provoca desafecció directe, individualisme i radicalització contra un institucionalisme viciat i incapaç de respondre a les reivindicacions socials.

No estaríem fomentant la informació crítica si no reflectíssim o passéssim de puntetes sobre les coses, que segons el nostre criteri, l’ajuntament fa bé encara que a mitges, i ens temem molt que per casualitat. El problema també és que són poques les que estan bé i a vegades passen desapercebudes, encara que aquest no sigui el cas. A això li hem d’afegir la ingent quantitat de despropòsits o el desgovern que detectem, tants, que no ens dona temps de publicar els encerts (penseu que la nostra revista digital només publica una informació o article al dia, i, entre els desgavells del govern i les notícies importants, se’ns fa escàs).

Fa temps, no gaire malauradament, que veiem contenidors de recollida de roba pels nostres carrers. I el primer que pensem, almenys els que tenim una mica de sensibilitat pel medi ambient és, ja està, més roba contaminant al desert d’Atacama, Togo, Ghana o Kenya. I no ens equivoquem, però tampoc es tracta de criminalitzar l’ajuntament o les associacions que operen aquests residus. Això sí, com és habitual en ell, ho ha fet tard, el més possible imaginem, no fos cas que l’Hospitalet sortís puntera en alguna cosa bona i la gent s’acostumés. Perquè, si algú pensa que això d’instal·lar contenidors de roba usada, l’Ajuntament de l’Hospitalet ho ha fet per pròpia iniciativa, està molt equivocat.

No és el primer cop que denunciem la manca de sensibilitat ecològica i mediambiental del nostre consistori. De fet, i a cop d’ull, deu ser l’últim de l’entorn, encara que, si donéssim un tomb, segurament descobriríem que allò de l’entorn queda curt.
El 8 d’abril del 2022, el Congrés va aprovar la Ley 7/2022, de 8 de abril, de residuos y suelos contaminados para una economía circular, que va entrar en vigor el 10 del mateix mes, i que en l’Article 25, Punt 2 / C diu exactament:

Para facilitar la preparación para la reutilización y el reciclado de alta calidad, de conformidad con los artículos 24.2 y 24.3, las entidades locales establecerán la recogida separada de, al menos, las siguientes fracciones de residuos de competencia local:
a) El papel, los metales, el plástico y el vidrio,
b) los biorresiduos de origen doméstico antes del 30 de junio de 2022 para las entidades locales con población de derecho superior a cinco mil habitantes, y antes del 31 de diciembre de 2023 para el resto. Se entenderá también como recogida separada de biorresiduos la separación y reciclado en origen mediante compostaje doméstico o comunitario,
c) los residuos textiles antes del 31 de diciembre de 2024,
d) los aceites de cocina usados antes del 31 de diciembre de 2024,
e) los residuos domésticos peligrosos antes del 31 de diciembre de 2024, para garantizar que no contaminen otros flujos de residuos de competencia local,
f) los residuos voluminosos (residuos de muebles y enseres) antes del 31 de diciembre de 2024, y
g) otras fracciones de residuos determinadas reglamentariamente.
Entre los modelos de recogida de las fracciones anteriores que establezcan las entidades locales se deberán priorizar los modelos de recogida más eficientes, como el puerta a puerta o el uso de contenedores cerrados o inteligentes que garanticen ratios de recogida similares.

Òbviament, o el nostre ajuntament no es va llegir tot el text, o va pensar que com és l’Hospitalet, la ciutat que ja dona per perduda o amb unes peculiaritats sociopolítiques i culturals clarament tercermundistes, podia allargar-ho uns mesos sense que es notés; encara que les ciutats del nostre entorn posessin fil a l’agulla molt abans, fins i tot anys del termini.

Llavors, què és el que ha fet bé?, ens preguntem. Doncs que ha escollit, s’ha de dir que no sabem com, a Humana, com una de les associacions gestores de la recollida i la posterior manipulació i comercialització de la roba usada. No sabem com, perquè Humana no pot fer-ho sense un conveni amb l’ajuntament, i n’hem trobat molts casos, de petits i grans ajuntaments, però ens ha sigut impossible trobar el de l’Hospitalet, com tampoc el de Solidança, l’altra associació que també ha instal·lat contenidors, a saber en quines condicions.

Després de l’informe de Greenpeace, del 26 de novembre de 2024, que demostrava que la roba que comprem i deixem als contenidors acaba majoritàriament als descampats i rius del Tercer Món, Humana es va posar les piles i va encarregar una auditoria específica per saber on acaba la seva roba, sent, després d’haver buscat molt, l’única associació que no només fa autocrítica sinó que intenta solucionar un problema que no és el seu. La resta d’associacions, Solidança entre elles, l’únic que fan és mostrar en el seu portal de transparència, on van a parar els diners i la seva política laboral, que donat que és una obligació, no té cap mèrit i, després d’estudiar la documentació, veiem que tampoc és per llençar coets; mentre que a la seva Memòria tampoc hem pogut trobar on acaba la roba que recullen. Humana, per contra, a la seva auditoria explica amb molta claredat quanta acaba a tercers països, és a dir fora de la UE, i ho fa país per país i per quantitats, fent un esforç per saber el seu destí final.

Pel que fa a la responsabilitat, òbviament no és del tot seva sinó del mateix Estat, que fa la llei, però després es desentén. El punt 2 de l’Article 32 de la mateixa llei explica clarament:

El Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico podrá prohibir, de forma motivada y de conformidad con el reglamento comunitario y con el Convenio de Basilea, la expedición de residuos con destino a terceros países no miembros de la Unión Europea cuando exista alguna razón para prever que no van a ser gestionados en el país de destino sin poner en peligro la salud humana o sin perjudicar el medio ambiente o cuando, por concurrir alguna circunstancia de las reguladas en los artículos 11 y 12 del Reglamento 1013/2006 o en el Convenio de Basilea, se estime que determinadas categorías de residuos no deben ser objeto de exportación.

És obvi que el Ministeri fa com qui no veu, perquè sobre la taula no només té l’informe de Greenpeace, que, per cert, mai s’equivoca, sinó també l’auditoria de la mateixa Humana.

Com bé explica Humana, una part de la roba es comercialitza a les seves botigues, la millor per descomptat; una altra part s’exporta, la majoria de la qual, encara que no estiguem del tot segurs, per produir aïllants, moquetes o fibres industrials; una altra acaba a petits mercats del Tercer Món, d’això dono fe perquè ho he vist personalment, creant milers de llocs de treball —qui no ha vist en algun documental del Tercer Món, joves vestint samarretes del Barça o del Reial Madrid, de temporades passades?—. Malauradament, però, ningú pot assegurar que una part acabi abandonada, contaminant terres, cultius i aigües. I, finalment, la resta acaba a les escombraries, donat que no serveix per a res. Això últim, cada cop més, perquè la roba que ens comprem, cada cop és més dolenta, sobretot la que compra el jovent.

Per descomptat, abans de llençar la roba a les deixalles, sempre és millor dipositar-la a un contenidor d’aquestes dues associacions. No obstant això, i vist el cas, la meva roba, sempre neta i en perfectes condicions, la porto a la parròquia; la seva xarxa d’ajuda és molt eficient, discreta i no fa negoci. Això, si no la dono a alguna persona que la necessita i no la pot comprar, de la que malauradament n’hi ha molta a la nostra ciutat. La resta la portava a la deixalleria, però ara tenim l’oportunitat de deixar-la a un contenidor específic.

Dit això i coneixent el “percal” de qui governa la ciutat, imaginem que cap responsable se li haurà ocorregut investigar les associacions amb les quals s’han “signat acords”. Haver escollit a Humana haurà sigut una casualitat. En cas de no ser així, ens agradaria que ens ho fessin saber. I, ja posats, també ens agradaria assabentar-nos sobre què li van veure a Solidança, perquè probablement alguna cosa se’ns ha escapat.

La Generalitat disposada a construir més de 210.000 habitatges nous en l’horitzó del 2040, mentre hi ha a Catalunya més de 415.000 habitatges buits

Quan el vicepresident de l’AMB i el president de la Generalitat consideren que el principal problema del país és l’habitatge i es posen d’acord per trobar la fórmula que el resolgui, que consisteix en “construir, construir i construir” i “accelerar la densificació per atendre la gran demanda” és que alguna cosa està saltant pels aires. La principal: que es torna a defensar que una gran oferta d’habitatges forçarà la rebaixa dels preus de compra i de lloguer, i que la realitat del lloguer assequible passa per afavorir construcció d’habitatge protegit i ja se sap que per construir habitatge protegit has de garantir beneficis compensatoris als promotors.

No està clar que hi hagi fórmules màgiques per modificar radicalment el percentatge d’habitatge protegit especialment quan tota la política urbanística del país ha estat sotmesa als interessos especulatius de promotors, constructors i inversionistes. Això indicaria que la millor manera d’afavorir el dret a l’habitatge digne a preu assequible, passaria justament per evitar que promotors, constructors i inversionistes facin més negoci del que correspondria a empreses que no han de perdre diners però que s’ha de vigilar de prop que no oblidin la seva funció productiva en lloc de convertir-se en especuladors objectius, que és al que ens tenen acostumats.

En l’àmbit de l’habitatge es plantegen moltes incògnites. Cal habitatge digne i assequible, indubtablement, perquè hi ha una forta demanda, però cal també una racionalització de l’espai públic, dels plans urbanístics i del creixement urbà perquè tan important és l’existència d’habitatges dignes com una gestió correcte de l’espai públic que garanteixi qualitat de vida. És a dir, una política urbana progressista i conscient ha de tenir en compte tant l’oferta d’habitatge com el servei que s’ofereix a la ciutadania: equipaments i serveis adequats, espais verds imprescindibles, infraestructures i qualitat ambiental i paisatgística.

S’ha d’impulsar també la rehabilitació

Ara, com que el que crema és l’habitatge, sembla que la única solució per garantir qualitat de vida passi per construir tant habitatge com és demandi. És el que va defensar el president l’altra dia: construir, construir i construir. Quan, tan important com construir per viure en condicions és garantir que es viu en condicions. Per explicar-ho millor. De res serveix tenir un habitatge de 60 metres quadrats a lloguer assequible si no tens un parc a prop de casa, les escoles que necessiten els teus fills, un sistema de mobilitat que et permeti desplaçar-te ràpida i còmodament, unes infraestructures adequades i una sensació de qualitat de vida que no s’improvisa.

El problema és que construir 500.000 habitatges de lloguer assequible i uns altres 500.000 habitatges de compra normalitzada que és el que els promotors asseguren que caldria, vol dir ocupar un espai que hores d’ara, especialment en zones tensionades per l’urbanisme depredador, ja és molt reduït. El president ha assegurat que abans del 2040 hi haurà a Catalunya un 15% d’habitatge protegit i més de 214.000 habitatges nous pels quals necessita un acord de país —és a dir, que tothom vegi la part fantàstica però no les servituds obligades—. Ha dit també que vetllarà pel “màxim respecte mediambiental i per la sostenibilitat” i ha assegurat que s’ha d’impulsar també la rehabilitació, entesa especialment com la requalificació i reconversió d’espais comercials en espais residencials, així com l’eliminació de 10.000 llicències de pisos turístics i la compra de 1800 habitatges per ús social.

Per fer tants habitatges com segons Illa calen, ja ha posat en pràctica una convocatòria de solars als ajuntaments per tal d’aflorar els espais urbans necessaris per construir 22.000 habitatges nous. I, en aquest sentit, ha reclamat el suport dels grups polítics al projecte de la nova Llei d’Urbanisme que el Parlament vol debatre i que es veurà dintre de molt poques setmanes.

Dins aquest projecte de Llei d’Urbanisme, el president defensa tres modalitats d’usos per aconseguir els solars imprescindibles per la construcció d’habitatges: els de les àrees amb planejament urbanístic aprovat i la gestió urbanística aprovada, encara pendents d’urbanització; els que estan amb el planejament aprovat i la gestió en curs i els que estan encara sense planejament.

214.000 habitatges nous amb una previsió d’entre el 40 i el 50% de protecció oficial

Els càlculs per les tres modalitats també s’han fet públics. Del primer mecanisme hi ha 25 àrees a Catalunya i es podran construir 21.728 habitatges; del segon 57 àrees a Catalunya amb una previsió de 32.396 habitatges i el tercer es preveu en àrees indeterminades on podrien construir-se entre 118.000 i 160.000 habitatges, fins arribar aproximadament als 214.000 habitatges en l’horitzó del 2040. Per cert 160.000 habitatges si al final s’opta per pisos petits, gratacels, etc: densificació programada.

El president va parlar, per tant, de 214.000 habitatges nous amb una previsió d’entre el 40 i el 50% de protecció oficial. Això vol dir que, per construir aquest volum d’habitatges, caldrà destinar a zona urbana desenes de milers de metres quadrats d’espai avui encara lliure, al qual caldrà sumar desenes de milers necessaris per serveis, zones verdes i infraestructures, si no es vol condemnar la població compradora a uns estandars de qualitat de vida del tercer món. Però l’altra conseqüència queda també clara: això voldrà dir que els ajuntaments sacrificaran terreny, del que ja els queda poc, per seguir fent milionaris els promotors, constructors i inversionistes perquè, entre el 50 i el 60% de l’habitatge construït, serà de preu lliure de mercat.

Hi ha un altre aspecte que no pot passar desapercebut. De les 25 àrees de Catalunya amb planejament aprovat i gestió en marxa, 10 son de l’àrea metropolitana de Barcelona i de les 57 àrees amb planejament aprovat i la gestió en curs, la meitat també son a l’àrea metropolitana. És a dir, en el territori més saturat de Catalunya que és la conurbació urbana de Barcelona, hi ha al menys 40 de les 82 àrees amb planejament en marxa: és previsible que al voltant de 25.000 nous habitatges acabaran de saturar els termes municipals d’aquests ajuntaments, avui ja precaritzats des del punt de vista territorial.

Això, que queda contemplat en el Projecte de Llei d’Urbanisme que s’ha de discutir en breu al Parlament de Catalunya, potser hauria de servir perquè aquells que consideren el sol com un instrument de qualitat de vida i no com un simple instrument de lliure mercat, posin una mica el crit al cel.

“O vamos en serio o generaremos frustración en la población”

De moment, el que si està clar és el que fa molt pocs dies van defensar el vicepresident de l’AMB i alcalde Cornellà, Antonio Balmón quan va dir que “hay que pensar en vertical y dejar de pensar en horitzontal” o quan va assegurar que “o vamos en serio o generaremos frustración en la población”. Amb ell, en unes jornades de GMG a BCN Desperta!, la directora general de BCN Global, Mercè Conesa i el president de la Immobiliària Guinot Prunera, Marcel Prunera, van afirmar que “la densificació de la població és imprescindible i que el que cal és que els alcaldes es posin d’acord per veure on es pot aplicar” i van coincidir amb el President Illa que el que caldrà fer també és segregar pisos grans per fer-los més petits o utilitzar baixos comercials per habilitar-los com habitatges.

Tot plegat ens porta a recordar operacions desmesurades que semblaven fàcils i que van generar exactament el contrari del que pretenien —o potser no!—. És el cas de la llei de Suelo Nacional que va aprovar el govern Aznar l’any 1998 que garantia la liberalització del sol per construir massivament habitatges, per tal de fer disminuir els preus. El que es va aconseguir va ser tot el contrari: encarir els preus dels habitatges i arruïnar moltes famílies quan va esclatar la bombolla immobiliària. Es van construir més del doble dels habitatges necessaris i, en realitat, els que més es van beneficiar van ser els constructors i els promotors, i els bancs oferint hipoteques per sobre del preu de compra.

El cert és que el valor de la ubicació dels terrenys jugava un paper transcendental sobre el mercat, que no es va voler posar mai sobre la taula. Com és evident, el sol no és un recurs il·limitat i, segons on es construeixi, el preu no baixa per molt que es construeixi en un altre lloc. Això sol ja explica que construir més no garanteix que baixin els preus: depèn on es construeix. I com. Però això importava poc perquè, del que es tractava, era d’eliminar qualsevol restricció urbanística i convertir el sol en una mercaderia lliure per l’especulació.

Es van construir 700.000 habitatges anuals en aquells anys i és evident que no tots s`han omplert ni venut. Un altre aspecte que el President Illa no ha tingut en compte i sobre el qual ni se n’ha parlat. Dels gairebé 4 milions d’habitatges que hi havia a Catalunya a finals del 2024, més de 415.000 estan buits, és a dir gairebé l’11%. Hi ha a més, segons l’Idescat, 322.000 habitatges d’ús esporàdic —segones residències?— i més de 105.000 que tenen un registre baixíssim d’ús —que no s’usen i no estan al mercat—. La ubicació d’aquests habitatges és molt variada, però és evident que allà on hi ha més habitatges construïts, hi ha també més habitatges buits. A l’Hospitalet, per exemple, on la demanda és enorme, hi ha més de 8.000 habitatges buits i això ha de ser molt semblant a la resta de l’àrea metropolitana. Dels gairebé 850.000 habitatges que té Barcelona, quasi bé 80.000 estan buits. Una bona part d’aquests 415.000 pisos buits han d’estar, per pura lògica, a les àrees urbanes més densificades.

A l’Hospitalet, hi ha més de 8.000 habitatges buits

Per què ni se’n parla del rescat d’aquestes propietats? Per què es prefereix ocupar sol lliure que és justament el bé més preuat en les densificacions urbanes? Perquè en el fons, semblen buscar-se les solucions més fàcils i és més fàcil programar sol lliure per convertir-lo en edificable que esbrinar què està passant amb els centenars de milers d’habitatges inutilitzats que no es posen al mercat?. Una dada que hauria de centrar el debat en una societat que reconegués la vàlua de l’espai lliure al mateix nivell que el dret a l’habitatge digne i econòmicament sostenible.