El pragmatisme del PP i l’ideologisme de Vox contrasten a l’hora d’aconseguir que les mocions que presenten al ple tinguin el suport que caldria

Una lectura sobre l’èxit de les propostes portades a aquest darrer ple municipal tant pel que fa al govern —que és qui redacta l’ordre del dia—, com pel que fa als grups municipals en les seves respectives mocions, explicaria no solament la manera de treballar els continguts sinó, especialment, l’objectiu tàctic d’allò que es porta al ple per tal que s’aprovi. Ja s’ha informat en aquest digital, un munt de vegades, la poca utilitat de les mocions dels grups municipals que s’aproven però no s’executen. Però n’hi ha una altra, d’utilitat: posar de manifest la sintonia de les propostes per part de la majoria del Consistori o, en ocasions, mostrar la debilitat del govern concitant el suport de la resta de grups.

En aquest sentit caldria dir, en una panoràmica dels resultats de les votacions de les mocions presentades en tots els plens, que el PP és el grup municipal que més adhesions recull en les votacions de les mocions que proposa, seguit d’ERC-EUiA i, a certa distància els Comuns i Vox, que és el que menys suport rep, en general.

Les raons poden ser diverses, però tenen un element comú i és que mentre el PP centra les seves mocions en aspectes ciutadans que reclamen millores, obviant tots aquells aspectes ideològics que podrien provocar en la resta de forces un rebuig d’entrada, la resta de forces —de menys a més, ERC, Comuns i Vox—, fan exactament el contrari. És a dir, Vox no aconsegueix gens de suport de la resta de forces, no tant per les millores que s’entendria que contemplen les seves propostes, com pel fet que sempre vol destacar la radicalització de les postures ideològiques que defensa, que en la majoria d’ocasions eclipsen aquells aspectes on la resta de forces podrien estar d’acord. D’aquesta manera, les mocions de Vox poden servir per la seva estratègia de radicalisme ideològic —que sembla molt poc útil en el context ciutadà— però son absolutament ineficaces pel que fa a la millora de les condicions de vida de la ciutat i dels seus ciutadans. Aquesta tendència a marcar identitat ideològica també s’observa en ocasions en el grup municipal d’ERC-EUiA i força més en els Comuns. I aquestes actituds actuen en relació inversa a lèxit de les mocions presentades.

És curiós observar això que afirmem, en el ple de dimarts passat on Vox, com sempre, va veure rebutjada la seva moció per tots els grups excepte pel PP, en alguns punts, i els Comuns exactament igual en les seves quatre mocions, excepte en alguns punts que van rebre el suport d’altres forces.

ERC-EUiA, per contra, va veure com s’aprovaven tres de les seves quatre mocions (una d’elles només en alguns punts), mentre que el PP, de sis mocions presentades va veure aprovades dues per unanimitat, tres amb el vot contrari només del PSC —una d’elles només amb l’esmena socialista d’un punt— i la única que va perdre, perquè va votar conjuntament el govern amb Vox (11 vots a favor i 16 en contra).

Dels 42 punts de l’ordre del dia, hi havia 3 peticions de paraula i 17 mocions dels grups municipals. Dels altres 22 punts presentats pel govern, 13 van ser aprovats per unanimitat, 6 no requerien votació perquè era només donar compta al ple i els altres 3 no es van aprovar per unanimitat pel vot contrari de Vox en uns casos i l’abstenció del PP en una modificació de crèdit.

El govern, de les 17 mocions presentades, tret les dues on participava, només en va perdre 4. A les altres 11, el vot dividit de l’oposició va permetre que no triomfessin. Això no implica que les quatre mocions aprovades contra el vot del govern s’executin finalment. Hi ha, certament molts dubtes que això passi, però el que és evident és que l’esforç dels grups municipals en les altres mocions que, de manera general, fracassen, és un esforç inútil, que potser mereixeria una reflexió.

Els grups polítics municipals del govern o de l’oposició, obligats a reclamar contractes justos que garanteixin que el servei s’adequa a les necessitats de treballadors i usuaris

Dies enrere, mentre anava a comprar em vaig trobar amb una gran aturada d’autobusos, alguns amb gent dins i d’altres completament buits. I em vaig dir, ja hi som! És la vaga! Però no, només estaven esperant que es dissolgués la manifestació en contra de la visita del rei.
Els conductors estaven a les portes dels seus autobusos i no em vaig resistir de parlar amb ells sobre la vaga, de la qual en sabia molt poc. Vàrem parlar i em van explicar coses que creia d’una altra època, del segle XVIII o XIX, mai de l’actual a un país d’Europa; i ens vàrem passar els contactes per parlar més tranquils des de casa i, fins i tot, amb una trobada.

Per posar-nos en context, la problemàtica de les línies d’autobusos de l’Hospitalet ve de lluny, i parteix del que està hipotecant els serveis públics en general, la maleïda privatització i la contractació mitjançant concursos fets amb desídia o mala voluntat per part de l’AMB.

Tots recordem l’Oliveras, una empresa familiar que va ser adquirida per Mohn, S.L., també una empresa familiar fundada el 1939 a Viladecans. Mohn va ser l’encarregada del transport municipal fins al desembre del 2021, quan el holding Grupo Avanza va guanyar el concurs.
Com ho va fer?
Doncs perquè l’administració, en aquest cas l’AMB, va imposar un preu màxim més baix que l’anterior. És a dir, demanant duros a quatre pessetes. I és que, el que no pot fer l’Administració, és reduir els preus dels bitllets a costa del servei, i encara menys perjudicant  la butxaca i el benestar dels treballadors, que és el que va acabar passant amb conflictes i tensions.
El més lògic és pensar que l’AMB hagués après la lliçó. Però no va ser així, i el 2022 l’empresa Monbus-Julià va aconseguir el contracte amb una oferta temerària, és a dir encara pitjor que l’anterior, creant malestar entre els usuaris i conflictes laborals.

En ofertes públiques, els licitants normalment es regeixen per unes regles establertes sota paràmetres econòmics, funcionals i socials, basats en unes directrius europees molt clares, extrapolades en la Llei 9/2027, de 8 de novembre. En aquesta llei ni el Reial Decret Llei 3/2020 de 4 de febrer no diuen res sobre els valors que els organismes contractants han de donar a cada paràmetre. En el cas de l’AMB aquests paràmetres es regeixen exclusivament en la part econòmica i mediambiental, donant molt més pes a la primera que a la segona:
1. Criteris dependents d’un judici de valor (fins a 8 punts)
Aquests criteris s’avaluen subjectivament segons la qualitat de les propostes:
– Gestió de les alteracions sobre la programació del servei (5 punts màxims).
– Gestió de les parades terminals del servei (3 punts màxims).
2. Criteris quantificables de forma automàtica (fins a 92 punts)
Aquests criteris es basen en dades objectives i mesurables:
– Producció anual de quilòmetres útils elèctrics: fins a 12 punts.
– Punts de càrrega addicionals en les cotxeres aportades per l’empresa adjudicatària: fins a 10 punts.
– Reducció de terminis per a la disponibilitat d’equipaments embarcats: fins a 3 punts.
– Formació específica en atenció a les persones usuàries: fins a 5 punts.
– Increment del nombre d’inspeccions contra el frau: fins a 5 punts.
– Cost unitari (Cu): fins a 57 punts (el factor més determinant en la puntuació global).
Que tot s’ha de dir, han demostrat ser poc eficaços.

Per esbrinar quines ofertes són anormalment baixes, la Diputació de Girona va publicar un treball de dos matemàtics, altre cop només pel que fa a la part econòmica i sobre el qual nosaltres tampoc estem massa d’acord. No obstant això, serveixen per donar una mica de seguretat al licitant i una guia al licitador per estudiar la seva proposta. Però sembla ser que aquest no és el cas, donat que l’AMB segueix deixant-se enlluernar amb ofertes esperpèntiques de licitants que, només repassar els mitjans locals d’on treballen, qualsevol tècnic les tiraria enrere. Aquest és el cas de Moventis. I és que siguin els tècnics o els polítics de l’AMB, algú va donar per bona una oferta impossible, a una empresa conflictiva arreu on actua, no només a l’Hospitalet, també a Premià, al Vallès, a Mallorca, on va manipular els tacògrafs i va ser sancionada per frau a licitació pública.
Però no només són aquests els problemes, sinó que també han sorgit per manca de manteniment, amb incendis recurrents d’autobusos i a saber què més sense ser tan visible, i no només a la nostra ciutat, també a Mataró, a Lloret, a Montbeliard (França), i a Pamplona, on fins ara els treballadors ni tan sols tenen lavabos. Ara mateix estan a punt d’anar a la vaga per maltractament, retallades salarials, expedients disciplinaris sense cap raó, i manca de manteniment. I, el que és pitjor, aquesta empresa també fa transport escolar, uns contractes que caldria mirar-se amb lupa tenint en compte tot el que ja sabem.

Però anem al que ara mateix ens importa, que és el conflicte laboral dels conductors amb l’empresa Moventis, que precisament parteix de la impossibilitat de l’empresa a mantenir les condicions que es va trobar després de guanyar el concurs, forçant els empleats a treballar durant dos mesos sense calendari, és a dir sense saber quins dies treballarien, quines hores i a on. Passats aquests dos mesos, l’empresa va imposar uns horaris completament caòtics, impedint la conciliació familiar. Va deixar de comptabilitzar les hores d’entrada i de sortida, i de les vacances. Va penalitzar les baixes. L’únic acord que treballadors i empresa van aconseguir pactar després de molts esforços, va ser incomplert per aquesta. L’empresa tampoc es va presentar a les mediacions de Treball. El resultat dels canvis ha fet que cada treballador perdi entre 300 i 600 € mensuals, la qual cosa sembla inacceptable. No obstant això, els treballadors continuen insistint en negociar amb l’empresa, la qual no només es nega sinó que segueix pressionant a l’altra part, exigint més velocitat en els recorreguts. De fet, el que sembla intentar l’empresa és que els treballadors amb contracte antic s’acabin afartant i marxin.

De resultes de tot l’anterior, el setembre del passat any, els sindicats CCOO i USO convoquen una assemblea de treballadors amb assistència majoritària. Els treballadors amb els qui parlem no ens saben donar una xifra exacta, però creuen que vorejava el 70% de la plantilla de conductors/es, que si valorem els que no hi van poder assistir per raons familiars o perquè estaven treballant, hem d’entendre que fregava la totalitat, en la que es va votar per la vaga. Que, per cert, es manté els pròxims dos dijous, dies 13 i 20, de 9:30 a 17:30 i els dissabtes 15 i 22 d’aquest mes.

A tot això, els treballadors amb qui hem parlat ens expliquen que les nòmines contenen errors recurrents, d’importants sumes de diners, sempre a favor de l’empresa. Estem parlant de molts cents d’euros, que després de reclamar els hi són retornats, però a la següent nòmina torna a passar el mateix, i així mes rere mes. D’aquesta manera, l’empresa aconsegueix un finançament extra, sense interessos i per part dels treballadors, que ho fan involuntàriament.

Però no tot acaba aquí. També ens trobem que, amb l’excusa de no trobar conductors a Europa, que en realitat es podria traduir en no trobar-los disposats a treballar en condicions tercermundistes, aquesta empresa ha muntat una oficina al Perú per contractar-los i dur-los a Espanya. La qual cosa, dins la immoralitat que representa, legalment seria acceptable si no fos perquè la intenció és la d’explotar a aquests nous treballadors vorejant l’esclavitud, no només tal com ens mostren les condicions contractuals i nòmines que hem rebut dels afectats, que no publicarem aquí perquè encara que els noms estiguin esborrats, per detalls del text, l’empresa podria descobrir de quins es tracta i represaliar-los.

Pel que fa als conductors peruans, una de les condicions a l’arribada és que el nou treballador s’ha de comprometre a obtenir el Certificat d’Aptitud Professional en el termini de tres mesos. Un cop passat aquest termini, si el treballador no l’ha aconseguit, se li retirarà el permís de residència. En les nòmines, al treballador se li descompten uns quants cents d’euros com a bestreta, que el treballador mai ha vist. Però això no és tot, aquests treballadors sud-americans treballen principalment a Sarfa i Autocars Calella, empreses del holding, i quan l’empresa els necessita per cobrir la vaga o uns dies determinats, els trasllada a l’Hospitalet o a on sigui, molts cops obligant-los a fer 10 hores, entre dotze i catorze entre anada i tornada de Malgrat, sense que a la data de l’elaboració d’aquest reportatge hagin rebut cap contraprestació econòmica.

És obvi que ens trobem enfront d’una empresa que creu viure al Tercer Món o al segle XVIII. No cal anar a l’actual Argentina; a l’Espanya de les 37,5 hores que el govern ha pactat amb els sindicats, hi ha empreses que guanyen licitacions públiques, que somnien amb la doctrina Milei, és a dir imposar setmanes de 60 hores i, a poder ser, sense vacances.
La pregunta que ens fem és: com és possible que l’AMB hagi passat per alt totes les alarmes, la seguretat dels usuaris i els vianants, i la vulneració dels drets fonamentals dels treballadors i de les condicions contractuals?
Hem de creure que els funcionaris o polítics encarregats de la negociació i les condicions, no es van mirar l’historial de Moventis? No es van parar a pensar que la seva oferta era impossible?
És bastant normal considerar que això és molt difícil. I si no va ser per un mal càlcul, cal creure que es va actuar amb plena consciència, sabent perfectament el que passaria tard o d’hora.
Els tècnics de l’AMB podrien respondre que la llei no deixa que el licitador deixi fora un licitant, malgrat que sigui pel seu historial d’incompliments o per una proposta anormalment baixa. Però això no és realment així. Tant a la primera Llei esmentada com a la segona, a l’article 69, es reflecteix exactament el contrari. És llavors quan el licitant ha d’argumentar la seva proposta, demostrant que pot complir, no només les condicions establertes pel licitador sinó també les socials que imposa la primera Llei esmentada. Aquesta llei, en el seu article 211, explica que, de no complir-se el que està contemplat, el licitador està autoritzat a retirar-li la concessió. I si això no fos suficient, el punt 2 de l’article 105 de la segona Llei esmentada, explica clarament que l’empresa licitant ha de respectar els convenis col·lectius establerts prèviament i totes les polítiques de conciliació familiar dels treballadors.

Per què la part contractant, és a dir l’AMB, està fent cas omís de la Llei, i per què no va imposar dins les seves condicions uns paràmetres socials? Seria interessant esbrinar-ho, però no s’ha de ser molt expert per endevinar que el més important per l’AMB, o al menys això sembla, és que la rebaixa del preu dels bitllets afecti el menys possible al seu pressupost. Com abans hem dit, a costa dels treballadors, els seus sous, les seves vacances i, si amb això no fos suficient, de les seves vides familiars, sempre creient que seran els sindicats els que s’encarregaran de defendre els seus interessos i, de passada, la seguretat dels vianants i usuaris, amb vagues i el que faci falta.

Els nostres dirigents, no tots sortosament, després d’analitzar el problema han decidit que l’única solució és construir més habitatges després d’alliberar sol. Creuen que només amb aquesta política aconseguiran que hi hagi prou habitatge i que aquest baixi de preu. No recorden, o això pensem, que durant uns anys, just abans d’esclatar la bombolla immobiliària, a Espanya es construïen tants habitatges com a França, Itàlia i Alemanya juntes. No obstant això, com tots recordem, els preus seguien pujant sense control.
De què serveix construir, si finalment es fa per especular?
Sense cap dubte es tracta d’una indústria, el producte de la qual és de primera necessitat, per la qual cosa el seu preu no importa; i segons la cultura econòmica lliberal, no té gens d’importància d’on surtin els diners, es pagarà encara que sigui robant. I és que no fa pas gaire, mentre feia el seguiment d’un desnonament a l’Hospitalet, el servei jurídic d’un banc ho va deixar molt clar quan el desnonat li va dir que amb el que la família guanyava, o menjava o pagava la hipoteca. L’advocat del banc va respondre que la hipoteca era prioritària sobre el menjar, i jurídicament tenia raó.
Control!, la paraula que hem anomenat abans és l’exacte, és el que es necessita per aconseguir que l’habitatge no sigui un problema; i una política productiva més humana i intel·ligent, perquè no es converteixi en un factor desestabilitzador.

Per a tenir una idea del que passa amb l’habitatge, el seu altíssim preu, que excedeix amb molt el del sentit comú, i el perquè hi ha tanta falta, s’ha d’analitzar el seu cost.
Construir un edifici de 5 plantes amb 4 habitatges per planta, d’uns 100 m², té un cost aproximat de 2.100.000 €. El cost real abans de les llicències, permisos i tràmits és bastant més baix, donat que aquests s’emporten entre el 25 i el 30% del preu de l’obra. A aquests 2.100.000 € se’ls hi ha d’afegir el cost del terreny i el marge comercial. I en el terreny és on el preu final pot canviar molt, perquè a Espanya, segons la ciutat i la Comunitat Autònoma, el preu per m² pot anar dels 85 als 300 €.
Ara bé, l’augment del cost de l’habitatge a Espanya, des del 2014 fins aquest any 2024 és a dir, en deu anys, ha sigut el següent:
Costos laborals:                   +30%
Costos de materials:            +35%
Cost del sol:                         +18%
Tot això amb un augment de l’IPC del 23%. És a dir que, o ens enganyen amb l’IPC, o els costos de la construcció a Espanya han pujat molt més que el cost de la vida.
Ara bé, quant ha augmentat el preu de l’habitatge en el mateix període? Doncs el 95%
Com s’entén això? Per l’especulació.

Malauradament, a Espanya una gran majoria només vol viure a unes poques àrees urbanístiques. Aquests mapes publicats per l’ABC ens mostren amb xifres i municipis aquesta dolorosa veritat. D’aquí que els polítics parlin de la manca de milions d’habitatges, i d’això també que a alguns llocs el terreny costi deu vegades més que a altres. I no només per les expectatives de trobar feina sinó, en molts casos, per la dificultat del transport. Però centrem-nos en la feina. L’economia de la gran ciutat majoritàriament acostuma a ser de serveis, que és una de les que reporta menys rendiment salarial, per la qual cosa el treballador es veu incapaç de trobar un habitatge a prop del seu lloc de treball. Això comporta que hagi de llogar una habitació o viure lluny d’aquest lloc de feina, havent d’afegir el cost del transport a la seva butxaca i a la del municipi, a més de les emissions de gasos hivernacle.

És fàcil caure en la temptació de l’exemple de Viena i d’Àustria en general. A Viena, on el 60% de l’habitatge és municipal, podem trobar habitatges de lloguer per 300 € al mes, mentre que a Barcelona o Madrid, trobar una habitació per 500 € és molt difícil.
Com és possible?, ens preguntem. Primer i tal com hem explicat, a Espanya la demanda es concentra a unes quantes ciutats o àrees urbanístiques, que a més coincideixen amb una explosió turística. La gent vol viatjar i nosaltres no podem ni volem impedir-ho, que és el cas principalment de Barcelona. El 2019, just abans de la pandèmia, aquesta ciutat, amb 1.702.547 habitants i 101,35 km² segons l’ajuntament, va rebre més de trenta milions de visitants, és a dir 154.641 diaris o, el que és el mateix, 1.526 visitants per Km² . I donat que la ciutat només pot oferir 86.504 places hoteleres, aquesta pressió demogràfica, segurament la més elevada del món, repercuteix sobre l’habitatge i el seu preu, tal com s’explica a la web d’Ecologistas en Acción, en un estudi, s’ha de dir que molt senzill i poc desenvolupat, però que clarifica bastant la situació.

Però no tot és el preu de l’habitatge, perquè, fins i tot a llocs on ens sembla que és barat, el nostre jovent, és a dir el seu principal demandant, no el pot pagar. I és que malauradament, el sistema capitalista o de mercat no funciona amb l’habitatge.
I per què?, us preguntareu. Doncs perquè l’habitatge és un bé de consum amb limitacions. És a dir, no es pot construir en quantitat i sense fre. L’habitatge no és un cotxe o una televisió, que passat un temps es llença i se’n compra un altre. Per la qual cosa, per a mantenir el sistema només hi ha una solució: que cada any costi molt més que la resta de béns, convertint-se en una aberració del mateix capitalisme.
A causa de això, i segons “El Observatorio de Vivienda de Galicia”, https://www.observatoriodavivenda.gal/es/actualidade/el-60-de-las-viviendas-en-espana-se-compran-al-contado al voltant del 60% dels habitatges espanyols de “luxe” es venen al comptat, principalment a inversors majoristes i estrangers, és a dir a grans tenidors o estrangers que venen a invertir per especular. A Catalunya, la proporció és inversa, https://laciutat.cat/catalunya/30-dels-pisos-comprats-catalunya-2024-tenien-hipoteca el 30% es venen sense hipoteca, però també coincideix amb grans tenidors i estrangers. Qui la vol per viure, quasi sempre joves parelles que busquen el seu primer habitatge, necessita una hipoteca, molt més a l’àrea metropolitana, on són més cares. Per contra, qui la paga al comptat la vol per dividir-la i llogar-la com apartament turístic.

Dit això, la nostra societat es troba amb un problema afegit, s’ha de dir que no inesperat ni involuntari, donat que ha sigut conscientment (el contrari demostraria que els nostres governants són molt més estúpids del que cal imaginar) provocat per la mateixa aberració. Els salaris dels principals consumidors d’aquest bé, no només són massa baixos sinó que estan descompensats amb la resta.

Com es pot veure en l’anterior gràfic, la bretxa salarial dels joves vers els preus de l’habitatge https://www.enalquiler.com/precios/precio-alquiler-vivienda-l-hospitalet-de-llobregat_31-9-23880-0.html no ha parat de créixer, però el que més ha crescut en els últims vint anys, nou vegades segons el Banc d’Espanya, és la riquesa dels més grans vers els joves, és a dir els pensionistes. https://www.bde.es/f/webbe/GAP/Secciones/SalaPrensa/IntervencionesPublicas/DirectoresGenerales/economia/Arc/Fic/IIPP-2024-05-14-gavilan-es-or.pdf

I com que un gràfic val més que mil paraules:

El resultat de la precarietat i la dificultat a trobar un habitatge estable i digne, com era d’esperar, ha passat factura en la salut mental dels nostres joves, que són els que paradoxalment mantenen el país, provocant un augment de malalties derivades de l’ansietat i depressions. https://www.20minutos.es/noticia/5638220/0/vivienda-imposible-salud-mental-jovenes-sueldo-madrid/
Segons aquest mitjà és per no trobar un pis de lloguer, però la realitat encara és més dura. Els joves que l’aconsegueixen també pateixen el mateix problema, perquè no tenen cap seguretat d’habitatge, no saben el que hauran de pagar un cop s’acabi el contracte o si els faran fora. A causa de això, no és d’estranyar que la majoria dels desnonaments siguin per impagament del lloguer i no de la hipoteca, i que l’últim any hagi augmentat, precisament entre els més joves.

L’Hospitalet no escapa a aquest problema, però amb una peculiaritat. A la nostra ciutat es poden trobar pisos buits, els que s’estan construint i que ens volen fer creure que per estar protegits són assequibles, però que pocs poden o volen pagar, i molta demanda d’habitatge econòmic (no hem pogut conèixer el percentatge de pisos adquirits per grans tenidors).
Aquesta situació, tot i ser recorrent a quasi totes les ciutats importants, a l’Hospitalet es pot veure més. I és que comparativament, cada cop és més difícil trobar algú que pagui un dineral per viure a la ciutat més densament poblada d’Europa, sense els serveis més bàsics, com llars d’infants, escoles amb espais naturals, parcs per on passejar, carrers ben cuidats, nets i amb poc soroll, etc. Òbviament, si busques un lloc per viure i el teu salari et permet pagar més de 400.000 € https://realadvisor.es/es/precios-viviendas/municipio-l-hospitalet-de-llobregat, prefereixes mil vegades anar al Prat o a Sant Joan, on es construeix sense la mateixa densificació i amb bons serveis al voltant, sense tant de soroll, amb carrers nets i cuidats, més seguretat, i espais naturals on prendre el sol o l’aire i, fins i tot, sortir al carrer amb bicicleta sense arriscar la vida.

Coincidència d’arguments i d’interessos entre l’elit socialista barcelonina i l’elit inversora de capital suís i català

No estan gens clares les raons per les quals els socialistes barcelonins han influït tan poderosament sobre els seus col·legues hospitalencs perquè acceptin la cessió patrimonial de 7.000 metres quadrats d’instal·lacions públiques, a una empresa privada sense clares referències culturals i amb estranyes relacions amb el PSC, a través de negocis immobiliaris amb la seva antiga seu, tal como ho va descobrir el portaveu d’ERC al ple, i amb antics càrrecs directius del grup Agbar i de l’ACA, també fortament relacionats amb l’AMB, on els socialistes porten anys governant.

Una part de l’interès pot tenir a veure amb la consideració que els governants de l’Hospitalet no tenen cap capacitat per gestionar amb èxit el seu patrimoni històric o cultural, de manera que posant en mans privades instal·lacions que cauen per abandonament, poden tenir la sensació que maten dos ocells d’un tir: afavoreixen interessos privats que sempre poden resultar útils, i venen propostes culturals elitistes que són les que consideren que els poden donar prestigi fora dels modestíssims límits d’una ciutat tan poc agraciada com és l’Hospitalet. Aquestes raons no impedeixen necessàriament que hi pugui haver altres ocultes, de més o menys entitat, com les que s’amaguen darrera de l’operació del Districte Cultural, que s’ha convertit en un altaveu de prestigi, però la incidència del qual en el creixement cultural del municipi és més aviat modest.

En qualsevol cas, el que encara no està clar és el contingut concret del projecte. En primer lloc perquè l’objecte social de Vic Hospitalet SL que és una empresa, per pròpia declaració, del sector immobiliari, sembla ser “l’exhibició ordenada d’objectes artístics, artefactes, col·leccions i qualsevol objecte o creació ja siguin de naturalesa física, digital o virtual, susceptibles d’exposició en condicions adequades per la seva contemplació.” Alhora, Varia va afirmar en el seu moment que invertirien 60 milions d’euros en la rehabilitació de l’espai per convertir-lo en “un ecosistema d’entitats culturals i d’entreteniment”, amb la idea que fos molt més que un simple Museu. Per la seva banda Stoneweg és una plataforma d’inversions immobiliàries que s’ha anat diversificant cap el sector hoteler i de la restauració —la marca Belbo—, la cultura i el lleure. Han promogut també parcs urbans d’onades per la pràctica del surf i no fa gaire van obrir un centre divulgatiu de la Copa Amèrica de Vela, l”Amèrica Cups Exprience” a l’antic Imax del port de Barcelona, mentre que també són al capdavant del projecte de sala d’exposicions al barri gòtic “Palau Martorell”.

Pel que fa als que hi ha darrere del projecte Godó i Trias, caldria recordar l’acte que al novembre de l’any 2021 es va convocar al Cercle del Liceu per tal de debatre, en el pitjor moment de l’Hermitage, el rebuig que el projecte estava tenint en l’equip Colau. Aleshores, sense que cap representant dels Comuns volgués estar present, es va propiciar un diàleg a dos entre Albert Pinadell, que és actualment l’home fort de Capiol (vegis el reportatge d’ahir dilluns) i el que era aleshores regidor de turisme i indústries creatives, el socialista hospitalenc Xavier Marcé.

Aleshores Marcé, que defensava l’Hermitage per Barcelona, va assegurar que l’oposició de Colau al projecte era ideològic i que el més lamentable de l’oposició dels Comuns era que no es volia entrar al moll de l’os del projecte ni valorar com podrien les galeries d’art de la ciutat participar en la dinàmica cultural que, segons ell, l’Hermitage generaria a Barcelona. Les cròniques d’aquell acte al Cercle del Liceu posaven el dit a la nafra, en referir-se a alguna intervenció feta des del públic que definia molt bé la sensació que tenien els assistents al diàleg: “vostès representen tot allò que els Comuns no volen: un fons d’inversió suís, promotors immobiliaris, un museu associat al luxe…”. Ni Pinadell ni Marcé, van saber molt bé com sortir-se’n tot i que Pinadell va assegurar que la idea que ells tenien de l’Hermitage no és que fos cap franquícia de Sant Petersburg, sinó que tindria vida pròpia i que, en qualsevol cas el projecte no estava mort.

Poc després l’Hospitalet obria les portes a no se sap ben bé què, però de la mà dels mateixos promotors i defensors. En un article de novembre de 2021 a la revista cultural de Barcelona Hansel i Gretel, Xavier Marcé explica que “Después de la negativa del Ayuntamiento de Barcelona a tramitar la petición para crear un centro cultural asociado al Hermitage en el Puerto de Barcelona, el mismo grupo inversor lanza una propuesta similar en la antigua fábrica Godó y Trias” i descriu l’espai: “Se trata de un conjunto de naves de bellísima factura modernista situadas a tocar de la Fira de Barcelona en la Gran Via en este eje de nueva centralidad metropolitana que limita el barrio económico del Hospitalet y una zona de nueva implantación creativa que se conoce como el distrito cultural de esta ciudad que dada su cercanía también lo es de Barcelona.”

No hi ha dubtes sobre el contingut de la iniciativa: “En ambos casos, la propuesta parte de una premisa similar: una propuesta de uso de un espacio público para desarrollar un proyecto privado después de un proceso competitivo de adjudicación, que en el caso de Barcelona realizó el Puerto y que en el caso del Hospitalet deberá realizar el Ayuntamiento.” I a partir d’aquí, la defensa: “Que hoy en día un grupo inversor decida apostar por la cultura y lo haga con las reglas de juego del sector público es digno de atención. Lo señalo para evitar confusiones e ideas preconcebidas, porque la naturaleza de una concesión pública siempre está sujeta a una temporalidad finita, impide el traspaso y la especulación inmobiliaria y obliga a un ejercicio de transparencia basado en la ejecución del proyecto presentado. Es evidente, pues, que un inversor privado en un solar público querrá ganar dinero, pero también lo es que no podrá hacerlo de cualquier manera, lo que supone un riesgo considerable y una voluntad encomiable para asumirlo.”

El projecte no és el de l’Hermitage, com és obvi, però qui sap com es dissenyarà el futur: “Ahora no podemos hablar del Hermitage. Ni toca ni procede, aunque el tiempo dirá si parte del inmenso patrimonio de esta pinacoteca universal acabará siendo la pieza central de este proyecto. De momento se anuncia la creación de un centro cultural con espacios expositivos, formación, residencia de artistas de referencia y grandes complicidades con el sistema artístico local. Todo ello con una inversión de 40 millones de euros y con el potencial de una segunda fase en la que podría ampliarse con un edificio de nueva creación.” Fins aquí una sorpresa i una fantasia. La fantasia, la referencia al sistema artístic local: on és, que ningú el coneix? I la sorpresa, aquest edifici de nova creació que, tractant-se d’una promotora immobiliària la que hi ha darrere del projecte, no deixa de ser una dada prou sucosa.

Una confessió tot seguit i l’evidència que, per alguns, l’Hospitalet no existeix: “Ha existido un trabajo soterrado para evitar que esta inversión no haya acabado en Madrid o Málaga, solo por citar algunas ciudades que en su momento se citaron, lo que significa una excelente noticia para Barcelona, dado que tanto esta ubicación como la que se pretendía originalmente tienen un enorme impacto sobre el futuro cultural de la ciudad y de su área metropolitana. Pero conviene recordar, si al final todo avanza adecuadamente, lo absurdo que resultará analizar el debate que ha rodeado este proyecto dentro de unos años. Pocos ciudadanos entenderán cuáles son las razones que han impedido ponerlo en marcha en Barcelona para tenerlo al fin en la Gran Barcelona. Si alguien pretendía, negándose a aceptar una inversión de esta naturaleza, salvar Barcelona de un atropello cultural, de una inversión especulativa o de un proyecto sin interés artístico, habrá que recordarle que Barcelona gana de nuevo, sobreponiéndose a aquellos que la limitan territorialmente y parten de visiones preconcebidas de la cultura y la gestión pública.”

No existeix, i pels que s’adhereixen a la proposta, no sembla importar-los gens que no existeixi: “Veremos cómo se desarrolla el proceso administrativo que debe acompañar esta propuesta, pero de entrada solo cabe alegrarse de que sus promotores no hayan caído en la tentación fácil de sentirse invitados por otras ciudades que querían acogerlos. Demuestra que Barcelona sigue siendo, para públicos y privados, un excelente lugar para desarrollar proyectos, generar ideas y construir futuro.”

¿Calen més arguments per afirmar que el projecte Godó i Trias és una incògnita cultural, una estranya operació inversora i representa el menyspreu absolut de la ciutat que l’ha d’acollir?

COMPLIMENT DE PREG DE RECTIFICACIÓ.

S’ha posat en contacte amb aquest digital el portaveu del grup municipal dels Comuns a l’Ajuntament, Manuel Domínguez, demanant una rectificació sobre l’article d’opinió de Jesús A. Vila del passat divendres 20, on es referia al pràctic incompliment de l’acord de 46 punts que aquest grup municipal va signar amb l’equip de govern municipal per aprovar els pressupostos al desembre del 2023. Segons Manuel Domínguez, hi ha diversos punts de l’acord que s’han complert i altres que probablement no es podien complir perquè corresponien a altres organismes supramunicipals. S’ha demanat, en concret, quins eren aquests punts, però en el moment de fer efectiva aquesta rectificació, encara no s’han rebut. Malgrat que no hem pogut constatar que el que es deia a l’article de Jesús A. Vila en aquest aspecte faltava a la veritat, ens ha semblat que era bo incloure aquesta nota perquè aquest digital no té cap inconvenient a posar de manifest opinions contràries al que apareix publicat.

Darrera el projecte està la mateixa societat que volia obrir l’Hermitage a Barcelona, la que va fer negoci amb la seu del PSC i, d’alguna manera, un regidor socialista del Consistori barceloní que viu a l’Hospitalet

Amb els 13 vots dels socialistes a favor, 11 de l’oposició municipal en contra i l’abstenció dels 3 regidors de VOX, es va aprovar divendres, provisionalment, el pla especial urbanístic regulador del Centre Cultural destinat a les Arts Visuals i Média Art a l’antiga fàbrica Godó i Trias a l’Hospitalet

Tota l’oposició municipal, tret de VOX, es va pronunciar radicalment en contra de la cessió demanial, durant 50 anys, d’un recinte fabril històric de 7.000 metres quadrats de superfície, en un enclavament que hores d’ara és un lloc de nova centralitat al costat de la Plaça Europa. Es tracta de l’antiga fàbrica Godó i Trias, propietat municipal i a hores d’ara abandonada per la desídia municipal que no ha sabut —que no sap— trobar una destinació adequada per l’espai, en benefici de tota ciutadania hospitalenca. El mateix que ara està a punt de passar amb la Godó i Trias, era el que estava previst amb la fàbrica Albert Germans que es volia cedir a la Renfe (sort que a aquesta empresa no li va interessar) i amb l’enorme edifici de Josep Tarradellas que ubicava els antics jutjats (10.000 metres quadrats de sol útil) que estava tancat des del 2008 i que va ser cedit l’any 2017, durant 25 anys a Planeta Formación, per la seva explotació privada.

El projecte aprovat avui consta de dos plans, un urbanístic, que preveu l’ampliació edificable del recinte i un altre de cessió d’espais, per tal que una empresa privada posi en marxa unes instal·lacions, encara no prou definides, però que suposaran en primer lloc, la privatització d’un espai públic en una ciutat com l’Hospitalet que, per no tenir, no té un simple teatre municipal en un lloc cèntric, ni un auditori, ni un museu d’art (malgrat tenir centenars d’obres plàstiques emmagatzemades), ni unes instal·lacions per mantenir un nivell de produccions culturals a l’alçada del que hauria d’esperar-se de la segona ciutat de Catalunya i la més densificada d’Europa. I que suposa, en segon lloc, la pèrdua d’un altre edifici patrimonial.

Darrera aquesta nova cessió de patrimoni hi ha dues evidències. La primera, l’absència total de capacitat d’iniciativa pública pel que fa als equipaments municipals —la prova és que hi ha més metres quadrats de patrimoni municipal tancat i abandonat que no pas obert, hores d’ara— i la segona, l’evident subvaloració que té la ciutat pels mateixos que la governen i que l’haurien d’enaltir. No s’explica d’altra manera el projecte municipal que inspira la cessió de la Godó i Trias a una empresa que aterra en els projectes culturals des de la seva inicial vocació de negoci immobiliari i després d’un fracàs anterior a Barcelona amb l’oposició de bona part de la ciutadania, que veien com un espai públic de la ciutat se cedia per beneficiar el negoci d’un fons privat.

En el ple municipal, el portaveu d’ERC, que com la resta de portaveus municipals tret de VOX, va mostrar la seva perplexitat pel manteniment d’una proposta que no suporta cap argument de benefici social per la ciutadania, va demanar a l’equip de govern que, en concret, expliquessin d’on havia partit la proposta, qui s’entesta en defensar-la i a quins interessos respon. Una cosa semblant al que va exposar el portaveu dels Comuns reclamant espais culturals per una ciutadania que els reclama, els necessita i no se li posen a disposició per part de l’equip de govern.

Per entendre el procés del projecte previst a la Godó i Trias —la portaveu popular va recordar que era la tercera proposta defensada per l’Ajuntament, cadascuna de les quals més insòlita que l’anterior— hem de retrocedir a una proposta de l’any 2012 quan Artur Mas va signar un acord amb la viceministra de Cultura de Rússia per establir a Barcelona una sucursal de l’Hermitage de Sant Petersburg (una ocurrència de la mateixa magnitud gairebé que l’Eurovegas americà). Sis anys més tard, era el port de Barcelona el que entomava el projecte de la mà de l’amic personal d’Artur Mas, Sixte Cambra, implicat en el cas 3% de Convergència, i president del Port de Barcelona en l’època en que els oligarques russos volien comprar la Marina del Port Vell. En aquell moment, el port de Barcelona assumia el pla parcial de la Nova Bocana que permetia oferir 16.000 metres quadrats d’espai públic a l’empresa Museu Hermitage Barcelona SL. Darrera d’aquesta empresa hi havia la societat Varia Europe Properties, un fons d’inversió suís, propietat de l’empresari Jaume Sabater (80% del capital) y Barcelona Cultura Development del també empresari Ujo Pallarés, que havia establert l’any 2012, un acord amb l’Hermitage per 50 anys. Varia EP és una societat que s’ha dedicat tradicionalment a la gestió de promocions immobiliàries, algunes de les quals a la mateixa ciutat de l’Hospitalet i a d’altres municipis de l’entorn.

El projecte Hermitage va patir des dels inicis alts i baixos constants i especialment una forta oposició ciutadana, bàsicament al barri vell de la ciutat comtal i a la Barceloneta, fins que va decaure amb processos judicials pel mig i els dubtes cada vegada més creixents del govern municipal de Barcelona en mans dels Comuns. Fracassat finalment el projecte de l’Hermitage, van ser els regidors socialistes de Barcelona Collboni, Marcé i fins i tot el ministre de Cultura, Miquel Iceta, els que enlluernats per la possibilitat d’inversions privades en l’esfera cultural, van buscar alternatives fora de Barcelona capital, donat que era impossible plantejar aquest tipus d’alternatives a l’equip dels Comuns que es mostraven radicalment en contra de cedir espais públics per fer negocis privats. Sondejant possibilitats properes, van trobar els braços oberts de Núria Marín en el projecte Godó i Trias, després que quedés paralitzat en aquest mateix complex fabril un projecte xinés que va dur l’alcaldessa fins i tot a Beijing, per veure si prosperava.

La nova proposta podia centrar-se en un projecte que s’havia d’oblidar per força de l’Hermitage, iniciada la invasió d’Ucraina per les tropes russes, però que seguia tenint al seu darrera la gestora d’inversions Stoneweg vinculada a través de l’empresari Jaume Sabater amb l’antic projecte rus de l’Hermitage. Ara, l’empresa suïssa, conscient de les possibilitats de negoci si podia disposar d’un espai de propietat pública, confegia una nova societat, VIC Hospitalet SL, amb una nova mercantil, Capiol, al front de la qual s’hi troben Albert Pinadell, Leonard Carcolé, Joaquím Oliveras i Rafael Cañero, els tres primers dels quals durant molts anys directius de relleu del grup Agbar, que tantes relacions ha tingut tradicionalment amb el PSC a través de l’AMB.

Per acabar-ho d’adobar, la gestora Stoneweg era la mateixa societat que va adquirir per 10 milions d’euros l’antiga seu del PSC al carrer Nicaragua que, després d’una oportuna requalificació urbanística, va enllestir una interessant promoció de pisos d’alt standing que li ha suposat un gran negoci en un sector que coneix prou bé.

Que el projecte venut a Nuria Marín era molt preuat pels socialistes barcelonins ho posa de manifest el gruix de declaracions, actes i articles que no s’han estalviat de realitzar al llarg del temps els principals impulsors. En unes declaracions a La Vanguardia, quan Collboni era simplement el regidor de promoció econòmica de l’Ajuntament de Barcelona, defensava clarament l’aposta metropolitana del projecte modificat de Varia/Stoneweg/Capirol que no havia tingut possibilitats a la seva ciutat. I el regidor Xavier Marcé va fins i tot escriure un article el 2 de novembre del 2022, promovent clarament l’operació. Per cert, el regidor Xavier Marcé ferm defensor del projecte, és un antic militant socialista de l’Hospitalet on té la seva residència, i és un expert en la gestió cultural, canviant-se de vorera entre la gestió pública i la privada cada vegada que ha tingut l’oportunitat. El seu article, que es comentarà en una segona part d’aquest reportatge, és prou clarificador i, com es diu habitualment, no té desperdici. Ja es pot aclarir doncs, una part del que reclamava en el darrer ple el portaveu d’ERC: un hospitalenc amb molta prevalença a la ciutat i a fora, actualment dins l’equip Collboni, s’endú totes les paperetes alhora d’especular qui pot haver fet de pont entre el que no vol Barcelona i el que l’Hospitalet no té més remei que acceptar.

La paradoxa més eloqüent de tot plegat és que ha estat precisament VOX el grup que ha propiciat que, al menys de moment, el projecte estrella dels socialistes barcelonins segueixi el seu recorregut d’èxit. VOX no ho va votar a favor perquè, com va explicar el seu portaveu, tenia dubtes, però ja se sap que al plenari de l’Hospitalet, abstenir-se és —sempre— votar amb el PSC.

A la cua dels municipis de l’AMB pel que fa a la despesa neta per habitant

L’any 2023 es va iniciar a l’Hospitalet la construcció de 220 habitatges nous (223 segons l’Idescat), que caldrà sumar als 110.500 que ja existeixen a la ciutat, i es van acabar 708 —tots d’obra nova—, una mica menys de la meitat dels que es van acabar a Barcelona, segons les dades de l’Institut Metròpolis pel conjunt de l’AMB.

La mitjana d’edificis acabats d’obra nova a l’àrea metropolitana es va incrementar un 4% respecte de l’any anterior. A l’Hospitalet, per contra, la variació va ser d’un 73%. A Barcelona l’obra nova va disminuir un 9% i a ciutats tan compromeses demogràficament com la nostra, com ara Santa Coloma o Sant Adrià, la variació va ser d’un 23% menys a Santa Coloma i d’un 13% més a Sant Adrià. Les xifres parlen soles.

Mentre en el conjunt de l’àrea metropolitana el preu mitjà dels pisos de lloguer ha augmentat un 9,3%, passant de 952 a 1.040 euros/mes, a l’Hospitalet ha augmentat un 8,7% però en un ventall molt més assequible econòmicament: ha passat de 731 euros/mes l’any 2022, a 795 euros/mes l’any 2023. L’Hospitalet es troba en la franja baixa de lloguers, molt lluny dels preus d’Esplugues, Castelldefels, Barcelona, Begues, Sant Cugat, Montgat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern o Tiana, els municipis més rics de l’AMB.

Hi ha una dada també curiosa en aquest apartat de l’habitatge: les persones inscrites en el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial (RSHPO). A Pallejà, per exemple, o a La Palma, el Papiol, Sant Andreu de la Barca o Santa Coloma de Cervelló, la variació de sol·licituds entre el 2022 i el 2023 presenta xifres molts significatives: entre el 116 i el 793% d’increment per cada 1.000 habitants. Hi ha, en canvi, 9 municipis de 36, on la demanda ha estat negativa d’un any a l’altra. Un d’ells l’Hospitalet: quasi bé un 30% menys. En canvi l’Hospitalet és el municipi de tota l’AMB amb més llançaments per impagament de lloguers —un 0,78 per cada 1.000 habitants— seguit de Badalona (0,74) i Barcelona (0,65).

Pel que fa a qüestions de seguretat pública, un 23,2% de la població metropolitana ha estat víctima d’un o més fets delictius durant el 2023. A l’Hospitalet, l’any passat, aquest índex s’eleva uns punts per sobre d’aquesta mitjana (26,6%). En termes absoluts, l’índex ha augmentat 1,6 punts de mitjana entre el 2022 i el 2023: el pitjor municipi, Santa Coloma de Gramenet, amb un increment de quasi bé el 10% (tot i així, Santa Coloma tenia, el 2023, un índex del 23,6%, tres punts més baix que l’Hospitalet). El segon municipi amb pitjors xifres, un altra cop l’Hospitalet, amb un increment del 3,5% entre el 2022 i el 2023.

Si els salaris mitjans totals per sexe a municipis més grans de 40.000 habitants de l’any 2022 eren, en el conjunt de l’AMB, de 31.869 euros (34.866 en homes i 28.714 en dones) a l’Hospitalet eren de 24.519 euros (26.628 en homes i 22.178 en dones), el segon més baix després de Santa Coloma de Gramenet. Però, a més, més baix que la mitjana del conjunt de l’Estat: 26.765 (29.067 en homes i 24.147 en dones) i també del conjunt de Catalunya: 29.313 euros (31.984 en homes i 26.361 en dones).

Allà on la ciutat registre xifres més encoratjadores és en el nombre d’empreses i en la variació positiva entre el 2022 i el 2023. Tot i això, l’Hospitalet, que és el segon municipi amb més empreses inscrites, després de Barcelona, és el tercer en creixement després de Barcelona i Badalona. També va darrere de Barcelona i Badalona en el registre de persones sense feina, amb 12.061 aturats l’any 2023 i amb un augment tan sols del 0,2%, quan a Barcelona és del 3,4 i a Badalona del 0,3%.

Finalment, les xifres de consum elèctric, en consonància amb la riquesa ciutadana, situen l’Hospitalet a la cua dels municipis de l’AMB, acompanyat de Santa Coloma de Gramenet, Badia i Sant Adrià. A tots els municipis el consum domèstic per habitant supera els 1.000 Kwh/habitants tret de Badia del Vallés, l’Hospitalet i Santa Coloma (Sant Adrià registra 1.007 Kwh/hab.). A Barcelona el consum està en 1.213 i a la Palma de Cervelló en els 1.729 per posar dos exemples singulars. Una cosa del tot semblant passa amb el consum d’aigua. L’Hospitalet, Santa Coloma i Badia tornen a estar a la cua dels 36 municipis.

I finalment en l’apartat de governança, on s’analitza la despesa municipal per habitant, l’Hospitalet torna a estar en la franja inferior. Mentre hi ha 15 municipis dels 36 de l’AMB amb despeses de 1500 euros/habitant l’any 2022, i una dotzena mes amb despeses d’entre 1.201 i 1.500 euros per habitant, l’Hospitalet se situa entre els 9 municipis on la despesa va ser entre 901 i 1.200 euros/habitant.

Podeu consultar l’estudi metropolità aquí.

Dades de l’Institut Metròpoli que mostren la realitat social, més enllà de les operacions de marketing polític del govern local

Les darreres dades acabades de presentar de l’Institut Metròpoli sobre la realitat metropolitana de Barcelona, no es pot dir que deixin la ciutat de l’Hospitalet en un lloc massa favorable. L’estudi fa una anàlisi sobre la realitat demogràfica, el nivell de cohesió social i urbana, l’habitatge, la convivència i seguretat, l’economia, la mobilitat, la sostenibilitat i la governança, en bastants dels seus apartats a nivell municipal.

Des del punt de vista demogràfic, l’Hospitalet és la segona ciutat en nombre d’habitants dels 36 municipis de l’AMB, amb 274.455 habitants censats l’any 2023 —i probablement amb una població no empadronada per sobre dels 10.000 habitants— i el segon municipi que més ha crescut en població (després de Barcelona) entre el 2022 i el 2023, amb un creixement de 9.011 habitants en un any. El tercer municipi amb més creixement absolut després de l’Hospitalet és Badalona, amb 2.451 habitants mes en un any. Pel que fa a la variació relativa en percentatge, l’Hospitalet és, de llarg, el que més ha crescut de tot l’AMB.

Si a això afegim la densitat de població, és a dir el nombre d’habitants per Km2, obtenim novament que l’Hospitalet és la ciutat més densa amb més de 22.300 hab/Km2, mentre que Badalona té una densitat global de 10.176 hab/Km2 i Barcelona uns 16.000 hab/Km2. De fet, si a Badalona s’exclou la serra de Marina, la densitat en la zona urbanitzada supera fins i tot la mitjana hospitalenca, amb més de 24.700 hab/Km2, cosa que també passaria, si a Barcelona si li exclou la part forestal del Tibidabo i Montjuic.

De tota manera, el fet que l’Hospitalet creixi gairebé 10.000 habitants en un any, posa de manifest la barbaritat demogràfica que s’accentua greument amb el nombre de promocions immobiliàries en marxa (Cosme Toda, Vanguard, Avda Carrilet, Remunta, etc) i projectades (biopol Gran Via). I fins i tot el disbarat de l’ocupació permanent de sol lliure, com ara la cessió a l’AMB de fa només uns dies de tres solars de propietat municipal per la nova edificació de blocs de protecció oficial.

Per fer-nos una idea de la comparativa en la saturació urbana de l’Hospitalet, només cal analitzar el volum de densitat demogràfica de ciutats com Cornellà o Esplugues (per sobre dels 10.000 hab/Km2), mentre que altres municipis de l’AMB fortament urbanitzats com Castelldefels, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Sant Joan Despí o Viladecans tenen una densitat d’entre 3.000 i 5.000 hab/Km2.

L’Hospitalet també es la segona població de l’AMB (després de Barcelona) on es van registrar més defuncions que naixements l’últim any analitzat, 2022, amb un creixement vegetatiu, per tant negatiu, cosa que certifica que el creixement és bàsicament de nous residents que s’instal·len a la ciutat. Pel que fa al contingent de població estrangera, de nou l’Hospitalet és la segona ciutat darrere Barcelona de tota l’àrea metropolitana en números absoluts, amb més població registrada, però la primera, per sobre de Barcelona, percentualment: gairebé la quarta part de la població registrada a l’Hospitalet és d’origen estranger, més de la meitat dels quals d’origen llatinoamericà.

Pel que fa a la cohesió social i urbana que l’estudi analitza, la renda mitjana de l’Hospitalet era de 18.303 euros l’any 2021, la quarta renda per la cua de 36 municipis analitzats. Pitjor renda que l’Hospitalet només la tenen Badia del Vallés, Sant Adrià del Besós i Santa Coloma de Gramenet. Respecte de l’índex de Gini que mesura la desigualtat d’ingressos, entre la màxima igualtat que és 0 i la màxima desigualtat que és 100, l’Hospitalet se situa en el nivell 30,5. En nivells de major desigualtat que l’Hospitalet en tota l’AMB només hi ha 9 municipis de 36. Pel que fa a la població amb ingressos inferiors als 7.500 euros/any, l’Hospitalet torna a tenir els registres més alarmants juntament amb Sant Adrià i Santa Coloma. Un 12,6% de la població hospitalenca es troba objectivament en risc d’exclusió social. (No deixa de ser una dada ben destacable, que mentre la renda mitjana per unitat de consum a la ciutat és de 18.303 euros/any, la remuneració dels càrrecs públics amb tinença d’alcaldia o portaveus superi els 70.000 euros/any, gairebé quatre vegades mes).

Pel que fa al nivell de pobresa infantil, que es registra tenint en compte la població menor de 18 anys amb rendes inferiors al 60% de la renda mitjana espanyola, de tota l’àrea metropolitana, l’Hospitalet apareix novament en tercera posició només per darrere de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià. Una cosa semblant es posa de manifest també pel que fa a la pobresa de la gent gran, el sisè municipi pel que fa a les dones i el vuitè pel que fa a les homes, de 36. Si mirem el tipus d’ingressos principals de les famílies, l’Hospitalet apareix en tercer lloc pel que fa a les transferències socials, és a dir, subsidis i pensions i altres ajuts públics, per darrere de Badia del Vallés i Santa Coloma de Gramenet.

També l’Hospitalet apareix en tercera posició, darrere de Santa Coloma i Badia del Vallés, pel que fa a població aturada sense cap prestació econòmica i en canvi és la vuitena pel que fa a la població beneficiària de la Renda Garantida de Ciutadania, amb un 13,9% de la mitjana de la població, molt lluny d’altres municipis precaris com ara Sant Adrià, Badia o Badalona.

Per últim, malgrat que entre l’any 2021 i 2022, la població sense llar a l’Hospitalet ha disminuït un 15%, encara dormien al carrer en aquesta ciutat l’any 2022, 74 persones (d’aquestes gairebé un 3% dones), sent la quarta ciutat amb més població sense llar darrere Barcelona, Badalona i El Prat.

Tampoc l’Hospitalet s’escapa en el registre de l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU), només per sota, novament de Santa Coloma, Sant Adrià i Badia. Dades, totes elles, que mostren la realitat social de la segona ciutat de Catalunya, més enllà de les grans operacions de marketing que promou l’Ajuntament.