El passat divendres l’Estrella Ambrojo va presentar el seu últim llibre a un Barradas ple de gom a gom. Una presentació tan sorprenent com espectacular, carregada d’humor i d’històries personals i entranyables amb la col·laboració del públic; i amenitzada per tres cantants, que se’ns va fer curta i divertida.
No estic segur de quan la vaig conèixer, però com a mínim fa més de dotze anys, aturant, com no, el desnonament d’una família. Llavors ningú es podia imaginar que es convertiria en una escriptora d’èxit, ni tan sols ella.
Què la va impulsar a fer aquest pas? La desesperació de veure l’horror imprès dins centenars d’ulls, de nens, mares i pares, amb les seves coses empacades precipitadament, sortint dels habitatges que fins feia unes poques hores, havien sigut les seves llars, sense cap lloc on anar, vigilats per policies i funcionaris judicials amb cara de pocs amics i mirades acusatòries. La necessitat d’apartar la seva ment de tanta crueltat i desesperança, encara que només fos uns minuts al dia.
Doncs sí, la maleïda llei que dona poder als bancs per sobre de la vida i el futur dels desafortunats, a l’Hospitalet ens va regalar una escriptora que s’ha anat superant llibre rere llibre.
“Cádiz, aquí y ahora”, tanca la trilogia que porta el mateix nom, Cádiz. Una novel·la d’intriga, aventura i amor, que, igual que les seves dues antecessores, a mesura que la llegeixes et va enganxant.
Entre 120 i 150 persones van assistir, el passat dissabte, a la presentació de la candidatura d’en Jaume Graells com a candidat a les pròximes eleccions municipals, que se celebraran el maig del 2027.
La presentació va estar al càrrec de la secretària general d’Esquerra Republicana, Elisenda Alamany, que va fer un breu resum del que significa el partit per a Catalunya, ressaltant el seu caràcter municipalista i integrador de diferents sensibilitats dins l’esquerra.
Tot seguit, en Jaume Graells va recordar la incapacitat del govern municipal de gestionar una ciutat que, per culpa de la seva incompetència, viu en una emergència permanent en tots els àmbits, des de la cultura i l’educació, passant per la sanitat i els serveis socials, fins a l’habitatge. Com a exemple ha assenyalat els 100 milions perduts per la ciutat, per la manca de capacitat de gestió abans esmentada.
Un cop fet aquest diagnòstic, que hem de reconèixer que qualsevol persona amb un dit de front i un pèl de criteri comparteix, va fer una proposta per recuperar la ciutat des dels barris, els comerços i la cultura, incidint, entre altres coses, en la creació de més escoles bressol, instituts, i recuperar la seguretat als nostres carrers.
Entre el públic vam poder veure a representants d’algunes entitats de la ciutat i de sindicats, entre ells el comitè d’empresa de Moventis.
Aquest matí he tingut una agradable sorpresa. Feia mesos que no agafava la bicicleta, per la qual cosa no tenia idea del que em trobaria, o sí, perquè certament, mai hagués imaginat que el camí estaria tant net. Es pot millorar? Doncs sí. La neteja municipal es va aturar just abans d’arribar al segon pont, a saber per què. Igual van creure que ja n’hi havia prou o no tenien molt clar fins on arriba el terme municipal. Se suposa que el regidor responsable sí. Deixo un planell de la zona per si de cas. En ell es pot veure que a la nostra banda del riu, el terme municipal va de les vies del tren de Vilanova i la Geltrú, fins a la B20. No hi ha pèrdua.
En qualsevol cas s’ha de reconèixer que és una important millora. Qui ens llegeix sap el molt crítics que som amb el govern municipal, però seria injust no reconèixer quan les coses es comencen a fer bé. Ara només falta que la gent s’acostumi o, el més important, que s’ho cregui i deixi de llençar llaunes, ampolles i bosses. Per aconseguir-ho, res millor que continuar netejant i instal·lar unes quantes papereres pel camí. No costa tant, el camí és infinitament més curt que el del Prat, per la qual cosa la inversió que es necessita també és molt més petita, tant pel que fa a la instal·lació com el seu manteniment. I ja posats, aprofitant la mancança d’espai als centres esportius de la ciutat, que encara que hi siguin, són petits pel nombre d’habitants i cars per gran part d’ells, no estaria de més aprofitar un dels molts espais abandonats, per instal·lar alguns aparells de gimnàs, tal com fan al Prat i a Cornellà.
El passat 22 de febrer, a la ciutat de Terrassa, un ampli ventall d’organitzacions catalanes van signar una declaració o manifest a favor del poble palestí i el seu dret a existir.
Doncs sí, encara que ningú s’ho cregui, estem parlant que en ple segle XXI, a Europa hi ha gent, organitzacions polítiques i socials, i fins i tot països, que si bé no atempten directament contra aquest dret, fan tot el possible per posar-hi entrebancs; per la qual cosa, organitzacions com “L’Hospitalet amb el poble palestí” es veuen obligades a treballar per defendre’l.
Nosaltres no som una organització política o solidària, sinó una associació que promou la informació crítica, sense censura. No podem opinar si és o no apropiat el boicot a productes israelians, així com tampoc si el poble palestí ha de viure integrat dins un estat israelià o fora d’ell, o si el mateix poble israelià, en aquest cas jueu, donat que a la seva declaració d’independència l’estat d’Israel s’autodefineix com a Estat Jueu, sent en aquest cas el segon estat mundial d’una religió (l’altre és el Vaticà). S’ha de dir que dins la mateixa declaració es garanteix la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans, sense cap distinció, siguin musulmans, cristians o jueus; reconeixent, mitjançant un escrit al president Truman dels Estats Units, que l’Estat havia sigut proclamat dins les fronteres aprovades per l’Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva resolució del 29 de novembre del 1947.
A la esquerra: Declaració d’Independència de l’Estat d’Israel – A la dreta: Reconeixement resolució del 29 de novembre del 1947, de la ONU
Ara bé, deixant de costat la història de la creació de l’Estat Jueu i la seva deriva antidemocràtica o totalitària (la manca de llibertat de premsa és un dels seus distintius), que mereixeria un extens reportatge, com a mitjà de comunicació seguidament publiquem la declaració abans esmentada.
DECLARACIÓ DE TERRASSA
Crida dels grups locals catalans de solidaritat amb Palestina a coordinar-nos i a implementar
el boicot a Israel
El 22 de febrer de 2026 ens hem reunit a Terrassa una quarantena de representants de Grups Locals de Solidaritat amb Palestina de Catalunya. Hem posat en comú experiències de lluita i les hem compartit amb espais més amplis com la Coalició Prou Complicitat amb Israel, Global Sumud Flotilla, International Solidarity Movement i Boicot ICL.
Considerem que l’ocupació, l’apartheid i el genocidi contra el poble palestí continuen, amb un augment de la colonització i de la repressió sobre les preses i presos polítics. Per tant, seguirem desenvolupant campanyes de solidaritat amb el poble palestí i persistint en la lluita anticolonial, antiimperialista i antiracista. Pensem que la lluita contra el sionisme i les contínues agressions israelianes tant a Palestina com a altres territoris forma part de la lluita global contra el racisme i l’auge de l’extrema dreta, que també afecta la nostra societat, i per això creiem que cal aprofundir en les estratègies de lluita més efectiva i en una millor coordinació. Reafirmem la utilitat de la campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra l’estat d’Israel com a forma de pressió. Per ser una demanda de la mateixa societat palestina; per ser una eina útil i a l’abast de tothom davant la impotència que genera observar tal genocidi amb la complicitat política internacional; per l’acumulació de victòries que s’han anat sumant des de la seva crida el 2005; i pels efectes que ha produït en la pressió empresarial i social al govern israelià. Com a espai de trobada de lluites locals de solidaritat amb Palestina, seguint aquest plantejament, hem acordat:
– Reforçar els mecanismes de coordinació entre grups locals – Establir estratègies conjuntes que ens permetin reforçar la lluita solidària – Treballar conjuntament les diferents campanyes de Boicot a Israel en els diferents fronts: econòmic, cultural, acadèmic, esportiu… Impulsant noves campanyes i potenciant les ja existents, com la denúncia de la presència israeliana en fires comercials i d’armament, de la seva presència en competicions esportives, del fons d’inversió KKR en festivals musicals, del software utilitzat en la xarxa de biblioteques, de marques israelianes en productes de consum quotidià com els dàtils… – Centrar els esforços de coordinació i mobilització en tres campanyes:
· Boicot ICL (Pel vincle de la multinacional israeliana amb l’espoli de recursos palestins i el suport a l’exèrcit israelià, juntament a la denúncia per la contaminació del riu Llobregat amb els seus residus miners). · Boicot Teva (Pel lucre de la multinacional farmacèutica israeliana amb l’ocupació de Palestina i el suport a l’exèrcit israelià). · Boicot Carrefour (Pel vincle comercial de la multinacional francesa amb les colònies israelianes i el suport a l’exèrcit israelià).
Emplacem doncs a tots els espais de solidaritat internacional i a tota la població a seguir mobilitzant-se per Palestina, a sumar-se a les campanyes de boicot a Israel i a vincular-les a les múltiples i diverses mostres i iniciatives de solidaritat, i a millorar la coordinació i el treball conjunt per multiplicar la denúncia i l’efectivitat solidària.
Firmat:
Acció Solidària Selva Alt Empordà amb Palestina Assembla de suport Palestina Baix Montseny – Vallès Oriental BDS Maresme Boicot ICL Calella per Palestina Celrà per Palestina Cerdanyola Amb Palestina – Solidaritat Internacionalista Col·lectiu Terres de l’Ebre amb Palestina Comitè de solidaritat amb Palestina de Sabadell Comitè de Solidaritat de Nou Barris amb Palestina Comitè de Solidaritat de Sants amb Palestina Free Palestina Sant Andreu (Harmonia i Iaioflautas) Girona amb Palestina – BDS Grup de Solidaritat amb Palestina d’Osona La Floresta por Palestina La Florestacontrafronteras La Seu per Palestina L’Hospitalet amb el poble palestí Moianès amb Palestina Moviment Solidari amb Palestina de Gramenet Penedès amb Palestina Pla de L’Estany amb Palestina Ras Al Hanout Sant Cugat amb Palestina Solsonès amb Palestina Terrassa Amb Palestina Vall del Llierca amb Palestina
Amb el suport de:
Coalició Prou Complicitat amb Israel Global Sumud Flotilla ISM Catalunya
Fa anys, no sabria dir quants, una bona amiga em va explicar les seves experiències al que ella deia SEM, que en principi és on treballava. És a dir, que quan li preguntaves, inconfusiblement et deia que ho feia al SEM, però si profunditzaves t’adonaves que no era treballadora d’aquest organisme sinó tele-operadora d’una empresa de serveis amb subcontracte, i que el seu treball, a més de ser altament estressant, era d’una responsabilitat que excedia la seva categoria laboral.
Per entendre la situació hem de conèixer la historia del famós 061, creat probablement amb la millor de les intencions, però amb opinions contrastades, que van des de la que diu que ha provocat morts, a la que tot el contrari. El 2001 la Generalitat crea el telèfon sanitari “Sanitat Respon”. El 2012 el servei es fusiona amb el telèfon del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), amb el telèfon 061, anomenat CatSalut Respon. De fet aquest sistema, creat en principi amb bona intenció, es converteix en una eina econòmica, destinada exclusivament a descongestionar les Urgències i a estalviar diners. A la controvèrsia se li ha d’afegir que, ja des d’un principi, la Generalitat va externalitzar el servei. I encara que aquestes coses comencin mig bé, del tot mai ho fan i tots sabem com acaben, inclusiu els nostres governants. A cada renovació, el govern de torn intenta rebaixar el cost del servei, sabent, perquè tan estúpids no són, que els qui ho paguen són els treballadors i els usuaris. Llavors governava CIU, famosa per la seva desmesurada corrupció, el 3%, que després es va demostrar que quedava curt, i el repartiment de contractes entre els amics, s’ha de dir que amb el suport del PP. Però tot i saber que la subrogació és un error que cal resoldre, cap govern posterior, ni el famós Tripartit, ERC, etc. han fet res per solucionar-ho. Com veurem més endavant, és més còmoda i fàcil, encara que més car, tancar els ulls i seguir amb el que hi ha.
La primera empresa adjudicatària va ser Atento Telecomunicaciones España, SA Val la pena llegir el Butlletí a partir de la pàgina 117, perquè diu molt sobre les diferències salarials, tenint en compte que en situacions d’emergència qui treu les castanyes del foc són els treballadors, com ja es va veure durant la crisi de la COVID, mentre els directius cobren suculents plusos per estar a la guaita o simplement localitzables. Segons aquest Butlletí, paral·lelament i el mateix any el SEM havia contractat a Qualytel Teleservices, S.A., una empresa que el 2011 va crear problemes i il·legalitats laborals, posant en perill a la ciutadania. El servei seguia formant part del sistema públic de salut, però els operadors i gestors telefònics estaven inscrits a una empresa subcontractada, fins ara no hem pogut esbrinar el perquè, encara que no s’ha de ser massa llest per intuir-ho. El conseller de Sanitat era el Sr. Boi Ruiz, és a dir, el màxim privatitzador de la sanitat pública, sense comprovar la solvència i la qualitat de les empreses adjudicaries. I no ho diem amb ànim partidista, aquest mitjà no depèn de cap ideologia, sinó amb dades objectives i contrastades.
Òbviament, Serveo, l’antiga Ferrovial, al igual que les anteriors i malgrat exigir uns protocols clarament sanitaris i valoracions mèdiques per via telefònica, amb penalitzacions si no es compleixen o es cometen errors, evita categoritzar els seus treballadors com a personal sanitari, tractant-los laboralment com a tele-operadors, és a dir, es regeixen en el mateix marc laboral que els venedors telefònics. Oi que sembla demencial? Doncs no els enganyem. És així. Quan vostè truca al 061, sigui perquè el seu familiar té el que sembla un infart, una apendicitis, s’ofega, etc. qui rep la trucada i decideix el què s’ha de fer, legalment és un venedor telefònic. Òbviament, aquests treballadors han rebut formació especialitzada i tenen un plus d’un 30% sobre el seu salari, sinó seria impossible aconseguir que algú fes aquesta feina, però en quant es posen malalts o quelcom semblant, i han d’agafar la baixa, aquest plus desapareix.
La discriminació amb la resta de personal no acaba aquí. Els operadors no tenen serveis a la seva zona, per la qual cosa han d’anar a un altre, a cinc minuts entre anar i tornar. Al contrari que el personal sanitari, no disposen de màquines expenedores d’aigua, tot i que per la seva feina són els que més les necessiten. Els hi han tret els microones perquè no puguin menjar calent, donat que a la resta els hi molestava l’olor. La llegenda diu que el pitjor enemic d’un treballador no és el patró sinó un altre treballador. Òbviament, això no és així; no obstant això, en el cas del SEM, tot indica que el menyspreament s’ha contagiat a la resta del personal, donat que els mateixos treballadors del 061 reconeixen sentir-se discriminats per la resta. Textualment: “ens miren de dalt a baix”.
Està clar que això últim no és motiu de vaga ni de reclamació, però mostra fins on ha arribat la situació. L’empresa, en aquest cas no Serveo sinó el SEM S.A. ha jugat a enfrontar els treballadors, ningú sap si inconscientment, és a dir per incompetència dels seus directius, o conscientment. En qualsevol cas, està clar que la situació se li ha anat de les mans, per la qual cosa la CGT ha convocat una vaga indefinida, a la qual se li han afegit Comissions Obreres, CSI-F i la UGT. Hem de reconèixer que els directius del SEM i la Generalitat tenen el mèrit d’haver aconseguit la envejable fita de que tots els sindicats es posin d’acord.
Els sindicats no demanen res de l’altre món. Fonamentalment que s’acompleixin els compromisos adquirits durant la vaga de 2021. – La internalització efectiva i completa de tota la plantilla de gestors dins l’estructura pública del SEM. – Reconeixement jurídic i organitzatiu com a personal essencial del Servei d’Emergències Mèdiques. – Restitució de les condicions laborals perdudes arran del trasllat de seu. – Estabilització contractual i homologació progressiva amb la resta de professionals estructurals del SEM. – Superació definitiva del model que manté una dualitat organitzativa dins el servei.
L’assumpte ve de lluny. Ja el 29 de Juny de 2022, el govern assegurava que el 061 s’internalitzaria, això sí, en la seva primera resposta. A la segona, quan va ser pressionat, el Conseller Argimon va començar a atrabanjar-se i buscar excuses. Ho poden veure Diari de sessions del Parlament de Catalunya (pàg 3). Llavors el PSC ho veia molt clar i va defensar la internalització, però el 13 de novembre de 2024, mira per on, tira pilotes fora dient que es necessita un estudi per analitzar la seva viabilitat, tal com es pot veure al Ple del Parlament del 13 de novembre de 2024 (pàg 29 a 32), com si la resta d’humans fóssim beneits i no sabéssim que no es necessita cap estudi per a això. En qualsevol cas tot indica que l’estudi ja s’ha fet.
A tot això, el més xocant és que el SEM exigeix uns serveis mínims del 85%. És a dir, que tot i tractar legal i contractualment els treballadors com a tele-operadors, quan han de fer vaga se’ls hi exigeix els mateixos mínims que als metges o infermers. Això, disculpin la inconveniència, és tenir més cara que espatlla, perquè l’empresa i la Generalitat abusen d’una legalitat ambigua, utilitzant la lectura més restrictiva.
Caldria veure si les directius esmentades a l’ordre de la Generalitat, violen la legislació europea.
Unes 120 persones participen a Sant Josep en una conferència de la Dra Serrat, especialista en la malaltia.
Fa pocs dies, el Centre Cultural de Sant Josep va acollir una conferència sobre la Fibromiàlgia que va reunir més de 120 persones interessades a conèixer millor aquesta malaltia crònica sovint invisible. L’acte, organitzat per l’ACAF L’Hospitalet, associació que podeu trobar a l’Avinguda d’Isabel la Catòlica, 32, va anar a càrrec de la doctora Mayte Serrat i portava per títol “La fibromiàlgia, més enllà del dolor”.
La conferència va començar a les sis de la tarda i va omplir la sala amb pacients, familiars i persones interessades en aquesta patologia. Durant la seva intervenció, la doctora Serrat va explicar que la fibromiàlgia no és només una malaltia caracteritzada pel dolor generalitzat, sinó que sovint comporta fatiga extrema, trastorns del son, problemes cognitius i una afectació important de la qualitat de vida. També va insistir en la necessitat de comprendre la complexitat del diagnòstic i en la importància d’un abordatge multidisciplinari que inclogui medicina, fisioteràpia, suport psicològic i hàbits de vida saludables.
L’elevada assistència —més de 120 persones— posa de manifest l’interès i la preocupació que genera aquesta malaltia a la ciutat. Segons les estimacions epidemiològiques més acceptades, la fibromiàlgia afecta aproximadament entre el 2% i el 4% de la població, amb una incidència especialment alta entre les dones. Si s’aplica aquesta proporció a una ciutat com L’Hospitalet de Llobregat, amb prop de 270.000 habitants, es pot estimar que entre 5.000 i 10.000 persones podrien patir fibromiàlgia. Aquesta xifra dona una idea de la dimensió real d’una malaltia que sovint queda invisibilitzada però que afecta milers de famílies al municipi.
Des d’ACAF L’Hospitalet es va remarcar la importància d’organitzar activitats divulgatives com aquesta per donar visibilitat a la malaltia, combatre els estigmes i crear espais de suport mutu entre persones afectades. L’entitat treballa des de fa anys per oferir informació, activitats terapèutiques i acompanyament als pacients. La conferència va finalitzar amb un torn de preguntes en què diversos assistents van compartir experiències personals i van plantejar dubtes sobre tractaments, diagnòstic i convivència amb la malaltia. L’alta participació va demostrar que, més enllà del dolor, la fibromiàlgia continua sent un repte sanitari i social que requereix més coneixement, empatia i recursos.
Imatge de portada: a l’esquerra una de les moltes minideixalleries de Cornellà, a la dreta el “contenidor” de piles del Mercat de Collblanc
Ciutats veïnes, com Barcelona, Cornellà o Esplugues, donen exemple i posen de manifest la negligència del govern municipal.
Abans de tot ens agradaria puntualitzar una cosa. Res ens agradaria més que parlar del temps i de les agradables vicissituds que viuen els nostres veïns, però per una banda estem a l’Hospitalet i d’això ja s’encarreguen els mitjans controlats pel govern i pagats per tots nosaltres; mentre que per altra, mirem on mirem, analitzem el que analitzem, només trobem desgovern i, el que és pitjor, censura i manca de democràcia. Tot això fa que els nostres articles siguin tan crítics, quan, com abans hem dit, ens agradaria que tinguessin només caràcter informatiu i, fins i tot, lúdic. Però, què hi farem!, algú ha d’informar del que realment passa, com i per què, i no escorrent l’embalum com fan uns altres.
Si dies enrere vam escriure sobre el desgavell i la manca d’interès del govern municipal en relació amb el reciclatge de l’oli usat, almenys en comparació amb la resta de ciutats i pobles del nostre país, avui, malauradament, i després de veure un cop més unes piles a terra, ens toca parlar sobre com es reciclen les piles alcalines a la nostra ciutat i les campanyes publicitàries que l’ajuntament fa al respecte, si és que les fa.
Imatge presa a la cruïlla del carrer Barcelona amb el carrer Xipreret
Segons tots els estudis ambientals que hem trobat, una pila alcalina típica pot contaminar entre 167.000, i 175.000 litres d’aigua, mentre que el Portal d’Enginyers Espanyols l’estima en 100.000 litres, és a dir, 100 vegades més que un litre d’oli. Òbviament, això és en el pitjor dels casos, però en essència és així. Si aquesta pila arriba a un riu —no es poden imaginar el que es pot trobar a la ribera del Llobregat—, a un abocador a cel obert o s’incinera, allibera zenc, diòxid de manganès, hidròxid de potassi, i, en menors quantitats, níquel, cadmi i plàstic.
La Generalitat de Catalunya, a través de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), gestiona el reciclatge de piles com un servei públic, seguint la normativa estatal. Els fabricants estan obligats a finançar i gestionar la recollida i tractament mitjançant Sistemes de Responsabilitat Ampliada del Productor (SRAP) autoritzats. Un cop recollides són enviades a plantes de tractament de piles. La mateixa Generalitat és titular d’una, situada a El Pont de Vilomara, gestionada per Pilagest, S.L. Però donat que no dona l’abast, també s’envien a empreses d’altres comunitats, certificades pel Govern de l’Estat i controlades pel SRAP.
La recuperació dels materials s’aconsegueix després de classificar les piles. Un cop separades es trituren per separar els components mitjançant piscines, electròlisi, immersió en àcids, etc. Segons el Ministerio para la Transición Ecológica, per cada tona de piles alcalines, es recuperen més de 300 kg. de zinc i 250 kg. de ferro i níquel, i una part que no hem pogut valorar de manganès i cadmi. La resta es converteix en combustible o acaba a un abocador.
Com podeu imaginar, el tractament és complex i molt car, les matèries primeres recuperades no paguen el cost resultant; per la qual cosa, les empreses productores han creat fundacions i altres empreses subsidiàries que, sens dubte, reben subvencions o això suposem. En principi, a cap empresa productora li deu fer massa il·lusió finançar el reciclatge de les piles que ha venut, per la qual cosa, tampoc es matarà perquè la gent les dipositi als contenidors especialitzats; possiblement per això que es parla tan poc sobre el reciclatge de piles. El que no és lògic, és que l’Ajuntament tampoc ho faci, oblidant el més important, vetllar pel benestar de la ciutadania, que és qui els paga —una cosa de la qual, molts dels nostres representants sembla que obliden amb sorprenent facilitat—. Si busquem per les xarxes, només hem trobat una campanya realitzada el maig de 2024, creada per als més petits. Sorprèn, perquè al contrari del que puguem pensar, des de fa molts anys, a les escoles s’ensenya a reciclar. Es pot dir que tant els petits com els joves de la nostra ciutat estan prou sensibilitzats. Els qui no ho estan, malauradament, són els més grans, entre els quals i pel que sembla, estan els regidors del govern municipal; o és així o ho fan veure.
Ens preguntem el per què d’aquesta dèria en amagar els contenidors o traslladar la responsabilitat als supermercats que, per no molestar, els posen a un racó. Què costa posar uns quants petits contenidors al carrer, conjuntament amb una bona campanya de conscienciació? Aquest cop no els marejarem amb un llistat de ciutats, ni de l’estranger ni espanyoles. Només cal anar aquí al costat, a Cornellà, per trobar-los.
Contenidor per a piles, a l’Avinguda del Baix Llobregat, de Cornellà
No coneixem les dades exactes de l’Hospitalet, referents al reciclatge de piles, però pel tarannà de la ciutat i del seu govern local, podem imaginar que és dels pitjors. La mitjana europea està en el 55%, mentre que a l’Estat espanyol s’aconsegueix entre el 45 i el 50%. D’altra banda, el nou reglament de la UE 2023/1542 obligarà a reciclar el 63% en el 2027 i el 73% en el 2030. A manca de dades, l’únic que sabem de la nostra ciutat és que està dins els últims llocs de tot Catalunya respecte del reciclatge en general, amb un vergonyós 28%, molt lluny del 40% de Barcelona, i encara més del 49% de Catalunya. És molt trist que ciutats com la nostra facin baixar el coeficient del país i que, qui ho fa bé, hagi de pagar pel desgovern i l’estultícia d’altres. Això, com ja vam explicar a l’anterior reportatge, es podria solucionar penalitzant la ciutat amb sancions exemplars o, el que seria millor, directament als regidors i a l’alcaldia.
Per descomptat, l’Hospitalet no és l’única ciutat catalana amb problemes de manca de conscienciació i mala gestió, però sí de les pitjors. Fa pensar les importants diferències amb les veïnes, Barcelona, com ja hem dit, amb el 40%, Cornellà amb el 35%. o Esplugues amb el 38%, un 10% més! Les dues últimes, les més punyents per la similitud del tipus de població i la diferència de salaris dels seus regidors al govern. Per exemple, el salari d’un regidor de Cornellà, que sobre el paper i els resultats, treballa millor, amb més professionalitat i ganes, està al voltant de 55.455 € l’any; mentre que el d’un de l’Hospitalet, amb uns resultats que evidencien menys professionalitat i capacitat, és de 71.400 €. En quant els alcaldes, el Sr. Balmón, alcalde de Cornellà, guanya 76.625 €, mentre que el de l’Hospitalet, per fer la mateixa feina, però pitjor pel que es veu i es pot comprovar, 81.610 €
El grup Moventis anuncia que presentarà recurs, mentre els treballadors asseguren que mantindran la conflictivitat que afecta el transport públic de la ciutat
El conflicte laboral que afecta el servei d’autobús a l’Hospitalet ha sumat un nou capítol judicial. Una sentència del 24 de febrer de 2026 i publicada el 26 del mateix mes estima parcialment la demanda presentada per conductors i altres treballadors de Marfina Bus, empresa integrada al grup Moventis, i declara injustificada la modificació substancial de condicions de treball aplicada unilateralment el 7 de gener de 2025. La resolució considera que l’empresa no ha acreditat prou les causes econòmiques, tècniques o organitzatives al·legades per justificar els canvis, adoptats a l’empara de l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors. En conseqüència, ordena reposar la plantilla en les condicions vigents abans d’aquesta data. La sentència no és ferma i l’empresa ha anunciat que estudia presentar recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
Jornades i vacances, al centre del conflicte Els canvis aplicats per l’empresa afectaven de manera significativa les jornades de treball, la distribució horària, el règim de vacances i altres aspectes organitzatius amb impacte directe en la conciliació familiar i en la qualitat de vida dels treballadors. Segons el jutjat, aquestes modificacions tenen caràcter substancial i, per tant, exigeixen una justificació sòlida i un procés adequat d’informació i negociació amb la representació legal dels treballadors.
Un conflicte obert des del 2024 La situació s’arrossega des de l’abril de 2024, quan Marfina Bus va assumir el servei a l’Hospitalet en substitució de l’anterior concessionària, en un procés de subrogació de la plantilla. Des de llavors, els representants sindicals de CCOO, USOC i més endavant de la CGT, han denunciat un empitjorament progressiu de les condicions laborals, així com l’obertura d’expedients disciplinaris i la imposició de sancions. El conflicte ha derivat en diverses jornades de vaga que han afectat el servei d’autobús al municipi, amb repercussions directes per a milers d’usuaris de barris com Bellvitge, Collblanc, Santa Eulàlia o Pubilla Cases.
Repercussió per a la ciutat La decisió judicial suposa un suport a les reivindicacions de la plantilla i obre un nou escenari en un conflicte que ha tingut impacte no només laboral sinó també ciutadà. El transport públic és un servei essencial per a la mobilitat interna de l’Hospitalet i per a la connexió amb Barcelona i l’àrea metropolitana.
Ara caldrà veure si el recurs davant el TSJC modifica o confirma el criteri del jutjat. Mentrestant, la sentència obliga l’empresa a restituir les condicions anteriors mentre no hi hagi una resolució judicial ferma. El conflicte, lluny de tancar-se, continua sent un dels principals focus de tensió laboral en el sector del transport urbà a l’Hospitalet.
Han passat dos anys i, malauradament, res ha canviat. De fet, segons alguns veïns, les coses han anat a pitjor i no sembla que el govern tingui intenció de millorar-les. El Ministerio és molt clar en les seves intencions. Posa dates i percentatges, més motivat per les sancions que la UE li pot imposar que per convicció pròpia; però tot i això, no fa gaire per obligar als ajuntaments a acomplir-ho. Això es pot veure a l’article 12 de la mateixa llei. El que fa és posar unes normes d’actuació mínimes, i tots sabem que el govern municipal de l’Hospitalet mai intenta sobrepassar els mínims establerts, la qual cosa comporta que, entre retards, incapacitat i estultícia, difícilment els acompleixin. Si hi hagués intenció de ser efectiu, el govern hauria d’imposar unes fites i penalitzar als governs locals que no les acomplissin, amb traduccions de pressupost i sancions proporcionals als perjudicis provocats. Després de tot, en una democràcia representativa, el responsable últim és el ciutadà, ergo, és el que ha de pagar. Però, en comptes d’això, el que fa és donar potestat als governs municipals de sancionar a les empreses contaminants, responsabilitzant-les del desgavell d’uns ajuntaments que no fan la seva feina.
Però anem al gra. Després d’haver entrat a les dades obertes de l’Ajuntament, només hem trobat les xifres de recollida d’oli usat del 2010, molt ambigües per cert, donat que el mateix Ajuntament no estava segur si van ser 18.000 o 24.000 litres durant aquell any. Certament, la diferència dona molt que pensar sobre el control que es feia llavors; en qualsevol cas, ambdues xifres són pitjor que patètiques. Suposem que hauran millorat, però tan poc, que el govern deu preferir callar i ja no les publica, encara que, sabent com fa la recollida, dubtem que tingui les dades. No cal ser molt llest per adonar-se del que diem, només cal veure el que el mateix Ajuntament tracta com Punt Verd a qualsevol mercat de la ciutat, per adonar-se que, a més de la manca de voluntat (el podem trobar tirat a un racó amagat), és bastant complicat trobar un dels envasos “autoritzats”. De fet, com es pot veure a les imatges, la “instal·lació” es limita a dues caixes de cartró quasi bé sempre plenes d’envasos amb oli, uns de vidre reaprofitat, altres de detergent, uns quants dels que dona l’Ajuntament de la ciutat i altres de Barcelona, donat que és molt difícil trobar-ne de buits. Em disculparan si afirmem que, per variar, en això tampoc semblem del Primer Món.
A l’esquerra, el Mercat del Centre, a la dreta el de Collblanc, tan amagades que molts no saben que existeix
En qualsevol cas, no ens estranya que molts governs municipals no sàpiguen, ni aproximadament, la quantitat de litres que es reciclen. Encara que la llei parli de la necessària traçabilitat, la realitat és que permet un desordre total. Gràcies a això, els ajuntaments es treuen el mal de cap de gestionar, perquè altres ho fan per ells. Sense anar més lluny, segons els treballadors del Punt Verd, a l’Hospitalet la recollida i retorn dels recipients la fa FCC; una segona empresa que no coneixem, fa el reciclatge, mentre que la neteja i tractament dels envasos la fa Asproseat, aquesta última, curiosament, és la que abans, quan l’Ajuntament sabia quants litres es reciclaven, es feia càrrec de tot el procés. A saber què ha passat perquè ara tres empreses es reparteixin la feina. Per cert, no cal que busquin informació en les dades obertes de l’Ajuntament. No trobaran res. Nosaltres ho hem aconseguit preguntant als treballadors.
La irresponsabilitat no solament és del govern municipal sinó també de la ciutadania. Només uns pocs als que hem preguntat sabien que l’oli usat es recicla, i d’aquests encara menys, que és un gran contaminant. Ara ja ho saben, no per mèrit de l’Ajuntament, que sembla fer tot el possible perquè els ciutadans segueixin en una còmoda inòpia, sinó perquè nosaltres els ho hem dit. No ens ha d’estranyar: és més fàcil governar a una població inculta o fins i tot idiotitzada, que a una informada i culta.
Què lluny estem de tantes localitats espanyoles!, unes governades per la dreta, altres pel PSOE i algunes per l’esquerra. La sensibilitat mediambiental, la intel·ligència i la capacitat de governar no tenen color. Si fa dos anys les ciutats amb contenidors i una bona gestió del reciclatge eren minoria, ara ja són majoria. I no només espanyoles; a la resta d’Europa i a moltes ciutats de països sud-americans, com Colòmbia, Xile, Argentina, Nicaragua, etc. les autoritats promouen la recollida de l’oli usat amb campanyes publicitàries i sembren els seus carrers amb contenidors. Òbviament, seria el súmmum que el nostre Ajuntament fes com algunes del sud d’Itàlia, que per fomentar el reciclatge, canvien l’oli vell per un percentatge d’oli d’oliva verge. Us puc assegurar que si algun dia aquest govern municipal fes una cosa semblant, em trauria públicament el barret.
Granada a l’esquerra, Mariñas (Galicia) al centre i Castellar del Vallès a la dreta
Bogotá (Colombia) a l’esquerra, Argentina al centre i Chile a la dreta
Però l’assumpte no acaba aquí, sinó per la presa de pèl que representa la nova taxa d’escombraries, aprovada, per cert, pels grups municipals del PSC i dels Comuns, per una feina que, com es pot veure, no existeix. De fet, segons treballadors del Mercat Municipal del Centre —si ho fan a un, a la resta deuen fer el mateix—, els camions de recollida de les deixalles del Mercat no fan cap distinció i ajunten plàstics, cartrons i residus orgànics. I això ens fa pensar en el que deuen fer un cop a lloc, i si l’Ajuntament té algun sistema de control. Nosaltres no hem trobat cap evidència que s’hagi fet, o es tingui la intenció de fer, una auditoria sobre la gestió dels residus. Segons la documentació trobada, l’Ajuntament vol fer-ne una, però només sobre els costos. És a dir, tot indica que tant se li en fot com acaben els residus, o que si ho sap, no té cap interès en fer-ho públic.
A tot això li hem de sumar el complet descontrol, per no dir la disbauxa, de la gestió de la nova taxa, que segons alguns destinataris, s’ha rebut fora de termini i amb recàrrec; comerços que no la reben (òbviament, les seves dades no seran compartides), mentre que altres no saben qui l’ha de pagar, si l’inquilí o la propietat.
A l’espera del resultat, els treballadors mantindran el to d’enfrontament amb l’empresa davant les sancions i els acomiadaments
El passat dimarts 20 de gener, es va celebrar el judici per la demanda de CCOO contra l’empresa Moventis, pel desacord sobre la retallada de drets i de salaris, i el canvi d’horaris que ha malmès la conciliació familiar. Durant l’acte del judici a la Ciutat de la Justícia es va concentrar un gran nombre de treballadors de l’empresa per donar suport a la demanda. Per fer efectives aquestes retallades de drets i de salaris, l’empresa es va acollir a l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors, que si es llegeix bé, es veu que es va redactar en uns anys de forts canvis empresarials i de competència, que van posar en dificultats a moltes empreses de l’Estat. Amb aquest article s’intentava salvar moltes empreses que d’altra manera haguessin hagut de plegar i, de retruc deixar a milers de treballadors a l’atur. Per això estan els tribunals, per decidir si Moventis té raó en utilitzar l’esmentat article, però no es pot obviar que grinyola s’agafi per on s’agafi. Per a començar, Moventis va aconseguir la licitació presentant una proposta a la baixa de manera temerària, per la qual cosa havia de saber que econòmicament li costaria molt fer front al contracte, i que només ho podria solucionar rebaixant els salaris i els drets dels treballadors, a més de reduir el manteniment dels autobusos, posant en perill els mateixos treballadors, els vianants i els usuaris. Per desarmar la següent excusa de l’empresa hem d’entendre que l’article 41 depèn directament del 82.3 de la mateixa llei, que diu exactament:
“Se entiende que concurren causas económicas cuando de los resultados de la empresa se desprenda una situación económica negativa, en casos tales como la existencia de pérdidas actuales o previstas, o la disminución persistente de su nivel de ingresos ordinarios o ventas”
No estem parlant d’una baixada d’usuaris ni de tarifes, sinó tot el contrari. Si no és per les vagues, el flux hauria augmentat, mentre que les tarifes s’han apujat. De fet, si l’empresa perd diners, o millor dit, ha deixat de guanyar-ne, és per voluntat pròpia. No es tracta d’una lluita competencial, sinó d’un canvi d’empresa. Els treballadors ja hi eren, els autobusos també, i també els mateixos usuaris i el mateix sistema de tarifes. Tanmateix, s’ha de tenir en compte que no existeix competència amb altres empreses del sector. Moventis és l’única que dona el servei perquè es tracta d’una concessió d’un estament estatal; a més, s’ha de dir que amb unes condicions que, per llei, l’obligaven a respectar el conveni i les condicions contractuals amb els treballadors, per la qual cosa, al nostre entendre i en aquest cas, l’article 41 no s’hauria de poder aplicar.
És evident que aquesta només és l’opinió que es desprèn després d’haver fet un seguiment exhaustiu del cas des del seu inici i llegida la “Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic, per la qual es transposen a l’ordenament jurídic espanyol les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014” i “l’Estatut dels Treballadors”.
En uns dies, pot ser en una setmana, el jutge dictarà sentència i llavors sabrem si estàvem equivocats o no.
D’altra banda, el conflicte, conseqüència de la decisió temerària de l’empresa de presentar-se en condicions límits a concurs, podria convertir-se en un delicat precedent per tot el sector, si tenim en compte que totes les línies i concessions públiques sortiran a concurs en els propers anys fins al 2028, segons explica CCOO.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
