La idea que solen tenir els catalans de L’Hospitalet és un enorme prejudici. Pensen que L’Hospitalet és un suburbi ple d’edificis barats, deixats de la mà de Déu i de les administracions, on només hi van a viure els immigrants pobres que no tenen més remei, sense cap edifici històric, cap monument que valgui la pena i cap lloc fashion i sofisticat. No cal dir que moltes d’aquestes persones, quan estan a un lloc de L’Hospitalet que no és correspon amb la idea que tenen de la nostra ciutat, simplement pensen que allò no és L’Hospitalet, que allò és Barcelona.

La transformació urbanística que ha patit la nostra ciutat en els darrers cent anys ha estat enorme, com la majoria de les urbs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’Hospitalet ha deixat de ser un poble agrícola amb un sol fertilíssim -dels més fèrtils del país- a una ciutat amb tots els ets i uts, que te la sort i la desgràcia d’estar enganxada a Barcelona. La sort, perquè el progrés barceloní li arriba com un vas comunicant i la desgràcia perquè Barcelona va destruint tota la personalitat de l’antiga vila -que ara justament fa cent anys, en un centenari que alguns veïns no volen celebrar perquè la carta de ciutadania li fou atorgada pel dictador Primo de Ribera-.

Un amic -amb el típic menyspreu dels barcelonins -que, en general, com els parisencs i els madrilenys, són d’un xovinisme insuportable- em diu que Sant Josep Pla deia: “…més perdut que un turista a L’Hospitalet”.  En primer lloc, val a dir que jo, que soc un lector fidelíssim i assidu de Pla, això no li he llegit enlloc. Com que l’obra del palafrugellenc és encara més llarga que la de Llull i deu ser si fa no fa com la de Sagarra, no m’atreveixo a dir que no ho escrivís. Però ho dubto. Crec que més aviat és una sentència apòcrifa que alguns barcelonins li atribueixen. El que sí que recordo perfectament és, per exemple, quan Sant Pla parla de l’olor de pixats que fan les parets de la Rambla i del carrer Sant Pau que envolten el Liceu.

Tot això ho dic perquè avui he anat a sopar amb la meva filla i el seu marit i la meva dona al restaurant Palmer a l’Edifici Renaisance ublicat al número 50 de la Plaça Europa. La Plaça Europa de L’Hospitalet està plena de gratacels, edificis il·luminats, hotels de cinc estrelles, oficines i es veu d’una hora llarga que qui paga per viure, estar-se a allà o treballar-hi és del segment social que talla el bacallà. Les llums de colors intermitents dels gratacels ens va recordar els de Sidney i Melbourne on vàrem estar el març passat. O sigui que poca conya. I és evident que allà hi ha molts turistes que no s’han perdut, sinó que han optat per residir a L’Hospitalet, encara que pensin que allò és Barcelona.  

L’Edifici Renaisance té -em sembla- 26 plantes. I el menjador on tenim reservada taula és el catorzè. Al costat del finestral, és clar. Des d’allà la panoràmica metropolitana és espectacular. Ja és fosc, però hi ha milers de punts de llum. Alguns bellugadissos, d’altres estàtics. La gent, no s’arriba a distingir, els cotxes, a la Gran Via, semblen de joguina, com els Max Box que comprava ma mare o els Scalextric. No pots evitar sentir-te, des de tanta alçada, una mica superior. Suposo que per això els caps de les grans multinacionals posen els seus despatxos a l’àtic. No, no et sentis King Kong. Saps que tu, més o menys, estàs a casa i que el que t’espera no és una colla de malvats que et volen fotre a trets la dona, sinó un sopar sofisticat.La meva filla és partidària que, quan quedem per menjar, anem a restaurants sofisticats. La meva posició davant la sofisticació culinària és escèptica. La majoria de vegades et serveixen quelcom estrambòtic i mínim. És a dir, menges poc i rar. Jo soc un nacionalista culinari català moderat. És a dir, la meva cuina és la del meu paisatge, preferentment, la tradicional. Anar al restaurant vol dir bàsicament ampliar el ventall de plats -hi ha coses que són difícils de fer a casa, ara que tots anem tan de bòlit- i cuinats per professionals, que se suposa que en saben més que els amateurs, encara que no sempre és així. De fet, jo penso que és evident que la cuina tradicional catalana és bàsicament obra de les mestresses de casa- Les collonades de la nova cuina i tot això, sí majoritàriament les han fet els mascles.

Al carrer Viladomat número 239 de Barcelona, hi ha un vídeo-club, el Vídeo instant. S’anuncia com el primer vídeo-club d’Espanya, però el mèrit està en que potser també serà l’últim. Sí, jo sóc de l’època dels vídeo-clubs i més vell. De quan no hi havia televisió. Recordo perfectament la primera televisió de casa: una Vanguard amb dues immenses banyes que feien que semblés un boc.

Hi havia dos canals. La primera i l’UHF. Després els canals ens van anar multiplicant i ja no han parat de procrear-se. Es veu que amb una sabata i una espardenya es pot fer un canal. I després van venir els vídeo-clubs, que estaven bé perquè et permetien triar la pel·lícula que volies veure i quan. Jo i la meva ex em vam ser socis d’un del barri de Sant Antoni.

Finalment han vingut les plataformes i entre aquestes i la xarxa el negoci dels vídeo-clubs se n’ha anat en orris. Tots? No tots no, com a mínim hi ha Vídeo-Instant que resisteix. Com ho fa. Doncs ho fa d’una manera original, brillant i meritòria. Han tingut una gran idea i diria que els hi funciona molt bé.

La idea és que el vídeo-club sigui, a més, una petita sala de projeccions (potser, a tot estirar hi caben quaranta persones) i un petit bar. I quin és el truc? El truc és que pots llogar la sala per a veure una pel·lícula, que és com si lloguessis una sala de cine per a tu. Pots anar-hi sol, amb la teva parella, amb els teus fills, amb la teva amant, amb els teus consogres, amb els veïns de l’escala o amb qui més ràbia et faci. Segons les persones, el preu serà un o un altre i la sala serà únicament per vosaltres. És obvi que no és el mateix veure una pel·lícula a la televisió, per gran que sigui la pantalla, que a una sala de cinema. Això ho sabem tots.

D’altra banda, els propietaris del vídeo-club han tingut una idea tan brillant com l’anterior per a complementar el negoci: muntar-hi un petit bar – restaurant. Aquest serveix còctels i begudes abans de la pel·lícula. I també crispetes. Dolces o salades. I, si vols, després et preparen el sopar. La idea em sembla encertadíssima.

La Marina i jo vam anar a Video Instant el divendres de la setmana passada. Hi anàvem a celebrar el setantè aniversari del meu cunyat, M, un senyor que se les dona de llest i espavilat perquè és enginyer, però en realitat és més bona persona que la gran majoria del meu gremi, els advocats. La seva dona, l’A, l’havia convençut d’anar al cinema i –tot i que en aquests aniversaris rodons, trobar-te de sobte tota la parentela no sé si és realment una sorpresa- en M, que ja he dit que és bon xicot, va posar cara de sorprès, que era el que tocava.

La majoria dels adults que no prenen medicació van demanar un Gin Tonic. Jo, no. Trobo que fa gust de medecina i no li veig cap gràcia. Ja em perdonareu. Per una altra banda, quan vas amb la família han de procurar beure assenyadament perquè si no expliques més coses que les que calen i després la dona s’emprenya. Crispetes? Per mi no, gràcies. Mai no els hi he trobat cap gràcia. Te’n serveixen una tona i son pura sal. Suposo que per a que facis més despesa en beguda. L’única manera que m’agrada el blat de moro són les panotxes a la brasa, que, si estan ben fetes, són exquisides. Només en servien al Maur del carrer Urgell i ara ni allà.

La pel·lícula triada per la meva cunyada per celebrar el setantè aniversari del seu marit va ser King Kong la cèlebre pel·lícula de Merian C. Cooper i Ernest B. Shoedsack, protagonitzada per Fay Wray com a bella i per King Kong com a bèstia. Com que tots l’hem vist no cal que l’expliqui. Ara, una cosa curiosa que em va passar en veure-la és que em vaig emocionar. Jo tenia la idea que King Kong era un monstre maligne i brutal, quan en realitat és un bon salvatge enamorat, que lluita per la seva estimada –que no l’estima, sinó que el troba horrible- i a qui treuen de casa seva per esclavitzar-lo i exhibir-lo. Si penses en l’època en que va estar feta la pel·lícula (1933), era una època en que tribus salvatges eren massacrades per occidentals, cosa que ha estat una constant,  per vergonya nostra. Que nosaltres ho haguem presentat com a progrés només constata el nostre cinisme. Progrés, esclavitud i massacre no poden anar junts.

Després de la pel·lícula ens esperava un senzill però més que digne sopar al restaurant del vídeo-club a base de pa amb tomàquet amb diferents embotits i formatges, entrepans calents de diverses menes. La teca era de qualitat. A les persones més sensibles, el desgraciat final de King Kong, els havia tret la gana, d’altres, però, menjant ho arreglem tot: la tristor, l’avorriment i l’alegria. La Marina ja ho diu que jo sempre tinc gana. És així.

Finalment va venir el pastís quasi amb setanta espelmes. El cunyat –que ja hem dit que és enginyer- és un home de poques paraules i va fer un discurs d’una retòrica penosa, però el vàrem aplaudir igualment. És un bon noi. I s’ho mereix. Cap dels ponts que ha planejat –que jo sàpiga- no ha caigut (encara). I dels ponts que ha bastit de cara al futur amb l’A, la seva filla A. i el seu fill X., en pot estar orgullós, que és molt en els temps que corren.  

Reitero la felicitació a Vídeo-instant per saber-se adaptar a les circumstàncies. Ja se sap: com va dir el vell Darwin, que de micos i goril·les en sabia força, “adaptar-se o morir”.

Tomàs-Maria Porta i Calsina

“Avalot d’esperits
 que prorrompen dels llimbs
 per fer-se veure.
 Prenen hostatges:
 la sang, la tinta o el cafè.
 

S’hi escuden i s’estimben
 contra bruses, llençols
 i cobretaules.
 O qualsevol matèria
 que els deixi emetre
 senyals de foc.
 

Pregàries indelebles
 espargides en la Terra
 que taca l’univers
 del cos d’un déu
 que viu en el replec
 d’una altra taca
 d’un altre déu
 de llet, de fang o de carmí.”
 
 Cèlia Sànchez Mustic (“Taques-I”)
 
 
 Consti que jo no parlaré d’aquestes taques gairebé excelses als que es refereix la poeta. La Cèlia te un lirisme profund i conrea una poesia que va a parar al moll de l’ós de l’univers. Jo em refereixo, simplement, a les taques que es produeixen als àpats. D’oli, de vinagre, de salses i també de vi i de cafè. Sí, poeta.
 
 El tema de les taques, pel que fa a la meva experiència vital, que no crec que sigui única perquè en realitat jo, encara que sigui únic, tinc experiències la mar de corrents, te a veure amb les taques, però també amb les senyores. Perquè jo penso que les taques derivades dels àpats estan bàsicament relacionades amb les senyores amb les que mengem.
 
 Davant d’una taca masculina, l’actitud de la senyora que l’acompanya pot ser d’emprenyamenta, de burla o d’indiferència. Normalment, la indiferència vers la taca es l’actitud de la senyora que està interessada –pel que sigui- en nosaltres. En aquell moment incipient de la relació –que encara no se’n pot dir relació- potser fins i tot i fa gràcia que ens taquem. Ja va dir el vell La Bruyère, que no som estimats per les nostres virtuts sinó pels nostres defectes, encara que jo crec que seria més precís que som estimats quan els nostres defectes li fan gràcia a la senyora en qüestió. En aquest cas, les nostres taques.
 
 La senyora que se’n fot de la taca és com un escurçó que ens deixa clar que ens té per un idiota i un pagafantes. És cruel. Nosaltres pensàvem que potser aconseguiríem fer-li un petó o acaronar-li el pit esquerre o fins i tot fer l’amor amb ella. Ella, ha demanat els plats més cars de la carta, el vi més exòtic, ens ha anat deixat clar que ens considera un pigmeu i al final bé l’estocada final de la riallada amb la taca.
 
 La mestressa, és a dir la dona de la que som seus, és la que ens munta un acte sagramental quan ens fem una taca. Li passa a tothom. Jo vaig veure la Marta Ferrussola cantant-li les quaranta al MHP Pujol perquè s’havia tacat la camisa en un dinar del Consell Nacional de Convergència. I, de Pujol, cap avall tots els mortals. Estic segur que Trump també ha de capejar aquestes envestides de la Melània i no m’estranyaria que al Papa de Roma hi hagués alguna monja que li posés les peres a quarto.
 
 Per això, quan la Marina es taca, la veritat és que sento una profundíssima satisfacció. Crec que és una lleu i dolça venjança que ha de suportar la meva reina i senyora. És clar que ella es taca infinitament menys que jo i, precisament, una de les coses que m’agradaria saber és el perquè les dones, en general, es taquen menys que els homes –això de que diuen que som iguals, és mentida: les taques ho demostren-. Hi ha qui diu que és perquè mengen amb més delicadesa, hi ha qui diu que és perquè ancestralment han estat les encarregades de rentar la roba, hi ha qui diu que és perquè tenen més sentit de l’equilibri. No ho sé. El cas és que es taquen menys.

Jo he intentat protegir-me de les taques –i de la mestressa- de totes les maneres que m’han passat pel magí. Des de posar-me el tovalló en forma de pitet –cosa que tampoc no agrada les senyores, perquè diuen que no fa senyor- fins a dur sempre un llevataques amb mi a tot arreu. El problema és que les taques són traïdores i sempre estan a punt. Les tens sense adonar-te’n i, quan tu estàs tranquil·lament deglutint el que sigui, de sobte irromp en els teus ulls una mirada furiosa i una veu acusatòria: “T’has tacat! T’hauria de posar un pitet d’una criatura de dos anys!” Tu abaixes la vista. No dius res. Justament avui t’has deixat el llevataques a casa. Un drama, una tragèdia. Que no ho tornaràs a fer mai més…, dius.
 
 Tomàs-Maria Porta i Calsina

“Els indios tenen coca allà al Perú,
 els ianquis, coca-cola refrescant,
 els catalans, la coca de llardons
 i l’estupenda coca de Sant Joan…”
                                    Jaume Sisa (“La coca”)
 
 De la mateixa manera que Joan Salvat-Papaseit va “descarregar fusta al moll” jo m’he fet un tip de fer coques de Sant Joan. Milers i potser més. Encara que des dels meus seixanta-quatre anys això ara ho miri amb una certa nostàlgia -la nostàlgia de la joventut idealitzada que acompanya als vells- el cert és que eren moments complicats. Estava enmig dels exàmens de la carrera de Dret però havia de treballar a la fleca de casa perquè era d’allà on sortien les misses. Recordo que un any vaig acabar tan cansat que em vaig estirar a les teles -les barretes, ja pastades, es col·locaven a un armari perquè fermentessin, s’utilitzaven teles per a separar-les i, un cop enfornades, es tiraven les teles a terra i, finalment, l’aprenent les plegava i les col·locava al seu lloc- a dormir. Com feia el gat. En aquells moments remots de la meva vida vaig observar que el gat és una de les bèsties més sàvies de la creació, si l’imites és difícil que t’equivoquis.
 
 Quan acabàvem -no recordo l’hora, podria ser que cap a les 10 del matí- tocava esmorzar una mica i anar a dormir. Llevar-se si fa no fa a l’hora de dinar, estudiar una estona i després anar a la Joventut del Gremi de Flequers de Barcelona, allà a Aragó amb Pau Claris a preparar la revetlla de la Joventut. Jo diria que vaig ser de la Junta de la Joventut des del primer dia i, si no fou el primer, deuria ser el segon. Diria que va ser el meu primer càrrec a una entitat, però no l’últim, ni de lluny. Després, venia la revetlla. Al soterrani del gremi els nostres pares ens havien muntat una discoteca que estava la mar de bé. Es tractava d’aconseguir que flequers i flequeres es casessin entre sí, perquè la vida del flequer mascle, treballant de nit i dormint de dia i la de la flequera, treballant de dia i dormint de nit, no coincideixen i, en definitiva, si més no tradicionalment, era una manera de viure peculiar. Els meus pares només es trobaven al llit a l’hora de la migdiada. N’havien de tenir prou per a fer la feina que haguessin de fer.
 
 A les nostres revetlles va acabar venint gent de tot arreu, flequers i no flequers. Nosaltres, els mascles vull dir, la majoria amb prou feines si havíem sortit de l’ou, érem tímids i maldestres en gairebé tot. Procuràvem arrambar les noies que accedien a ballar amb nosaltres per una barreja de coses: primer, és clar, perquè ens agradava notar els seus pits al nostre pit; després, perquè semblava que era fer el que tocava, que si no ho intentàvem ni tan sols, la noia es podia sentir ofesa. Recordo que una d’elles, que es deia Rosa, em va demanar que m’apartés una mica, que no la deixava respirar…
 
 La sensació que jo tinc és que, allò que abans se’n deia mullar i ara no sé com se’n diu, no mullàvem gaire. La majoria érem fills de menestrals i si bé el sexe estava deixant de ser un tabú, als fills dels botiguers i les botigueres barcelonins ens va costar especialment que deixés de ser-ho. També hi havia la advertència dels nostres pares: “sobretot no ni facis un bombo a cap noia, que hauràs begut oli.” I jo que pensava, un bombo?, Si només que li podés acaronar un pit a una mossa, em sentiria Superman. Aquesta és, si més no, la meva experiència. I, si més no pel que fa a la nostra colla, em sembla que era força generalitzada.
 
 Després de la festa, que vol dir d’haver fet fora tots els que no eren de la Junta i arreglat el local, tornàvem a casa. Jo al carrer de Sant Rafael de Barcelona, que ara l’anomenen Maria Casas Mira. Arribàvem a casa pels volts de les cinc, més o menys, un parell d’hores més tard del que solíem arribar els dissabtes. Ma mare, m’esperava amb el llum obert, però, exhausta, s’havia adormit. Jo la despertava, ella tenia un enorme ensurt, em deia que li fes un petó i tancava el llum de la tauleta de nit.
 
 Una vegada al meu llit, amb el soroll de fons dels roncs del meu pare, em masturbava pensant en la noia que s’havia deixat arrambar una mica o en la que no, ejaculava, m’anava a netejar i m’adormia cansat i més o menys feliç.
 
 Més gran, quan ja tenia xicota -o, per ser més exactes, quan una xicota em tenia- se’m va passar una cosa que em va desconcertar. Era el dia de la revetlla. Amb el meu pare havíem fet les coques com cada any. Quan jo em vaig llevar vaig veure que ja s’havien acabat totes les coques i vaig decidir, sense dir-ho ni al meu pare (que dormia), ni a ma mare, fer un altra fornada de coques. Li vaig dir a la meva xicota -que ara és la meva Ex- que em vingués a ajudar i ella ho va fer tot contenta. Com que recordava fil per randa tot el que havia fet el meu pare, ho vaig fer exactament igual i les coques van sortir idèntiques. Es van vendre totes. Però el meu pare, quan es va llevar, en comptes de felicitar-me per la iniciativa que havia tingut, m’ho va recriminar i em va venir a dir que jo no era ningú per fer allò a la seva fleca sense el seu consentiment. El ventallot fou dolorós, però sobretot, desconcertant. Jo esperava un premi, un elogi i em vaig trobar amb una bufetada important. No va ser la única. I entre unes coses i unes altres em van deixar clar que el meu futur no passava per la fleca, tot i que jo estava enamorat de l’ofici i ara encara ho continuo estant.
 
 Tomàs-Maria Porta i Calsina

La primera cosa que s’ha de dir de Conca és que és una meravella de ciutat. Que val la pena visitar-la sí o sí. Que el conjunt de geologia i urbanisme popular és extraordinari. No en allargarem aquí en aquesta recomanació perquè en aquests indrets només parlem de cuina i Conca va molt més enllà de l’aspecte gastronòmic.
 
 La bellesa de la ciutat i l’entorn i que estigui relativament a prop de Madrid fa que hi hagi molt turisme. Aquest turisme desemboca en que sigui difícil destriar els bons restaurants dels dolents, més enllà d’aquells que ja no pretenen ser bons i simplement t’ofereixen pitança per sobreviure a un preu raonable.
 
 Nosaltres, després de llegir aquí i allà les crítiques i les contra-crítiques em triat el restaurant Las Brasas per anar-hi a dinar. La veritat és que la cosa ha començat malament perquè al telèfon ja han sigut antipàtics. Ens han dit a tal hora es tanca la cuina i si venen més tard no els donarem de dinar. Després, al penjar, el meu interlocutor ha dit a un company seu de feina “catalanes…” d’una manera que no mostrava gaire simpatia per nosaltres, cosa que jo mai tinc en compte perquè, en realitat, simpatia pels catalans -pel que sigui- no en sent pràcticament ningú. Per alguna cosa serà.
 
 Las Brasas està en plena baixada del Castell fins a la ciutat nova de Conca. Deixem el cotxe a un pàrquing que hi ha foradat a la muntanya pràcticament davant del restaurant. Arribem d’hora. Més d’hora del que havíem dit que arribaríem. Cap problema. Hi ha gent – molt majoritàriament turistes, com nosaltres- però no està ple.
 
 La decoració del restaurant és la típica d’un mesón. A la paret hi ha un poema de la senyora Aurora Frías -que no tinc ni punyetera idea de qui deu ser- que diu:
 
 “Si ha este mesón has llegado,
 No ha sido en vano el camino,
 Si eres gente de buen bocado
 Y te interesa el buen vino,
 Este el el sitio adecuado,
 ¡has llegado a tu destino!
 

Las viandes de esta casa
 Tienen fama y calidad
 Buenas carnes a la “Brasa”
 En una gran variedad.
 Verduras seleccionadas,
 Pucherete de la abuela,
 Judías bien preparadas,
 Caldereta a la cazuela
 
 Platos típicos de Cuenca
 Cocinados con esmero
 Zarajos y muy en cuenta
 Nuestro rey, el “morteruelo”.
 Un buen trago de porrón

De resolí y de cazalla
 Para hacer la digestión,
 Te echarás, que eso no falla.

Y entre estas venturanzas
 Ya podéis coger camino,
 Habéis llenado la panza
 Y habéis ganado un amigo. “
 
 Per acabar d’arrodonir el folclorisme del lloc se’ns presenta un metre que sembla una mena de d’Artagnan cregut i fatxenda. D’aquells que creuen que els turistes que te al menjador no han bufat mai cullera i es permet de tractar-los amb una condescendència estúpida i imbècil.
 
 Penso que és gairebé impossible que mengem bé en aquest lloc perquè la bona cuina te a veure amb les categories i no amb les anècdotes i aquí està clar que tot plegat és pur folklore i que de la tradició culinària castellana no en tenen ni idea ni, probablement, els interessa.
 
 L’actitud del d’Artagnan canvia quan en comptes de menú, triem plats de la carta; en comptes de dues copes de vi, demanem una ampolla -i no precisament la més barata- i quan ens veu fer fotografies. La Marina, la meva dona, li diu a l’aprenent de mosqueter que jo soc crític gastronòmic, cosa que si bé és certa, també és exagerada. Però en tot cas estic segur que servirà per a que mengem i siguem servits millor.
 
 SALTEADO DE BOLETUS CON YEMA
 
 Això que un bolet particular es digui “boletus” planteja un problema per un català. Com que nosaltres utilitzem el genèric bolet per a tots els fongs boletals, no tenim ni idea de quin bolet en concret és el boletus. En això dels bolets catalans i castellans som força discordants. Només cal pensar que al nostre rovelló els n’hi diuen “níscalo”. Així no hi ha ni Déu que s’aclareixi, per molt bona voluntat que hi posis.
 
 Una vegada et serveixen el plat, la cosa està més clara. Els boletus són ceps. Aquest bolet es veu que tothom l’anomena com li dona la gana. Els italians, copiant els romans, l’anomenen fong porcí, en alemany Steinpilz, bolet de pedra, però els vienesos prefereixen el Herrenplitz, bolet senyor i així podríem anar continuant arreu de la geografia que els ceps han fet seva.
 
 El gran poeta satíric romà Marcial – i també Plini- adorava els ceps. Per això quan li van servir suilli en comptes de ceps va escriure indignat aquests versos -Epigrames, III – 60,  reclamant els bolets dels porcs:
 
 “…sunt tibi boleti; fungos ego sumo suillos (Ep. iii. 60),
 
 que ve a ser “Vos mengeu el boletus selecte, que jo prefereixo el bolet dels porcs”
 
 En tot cas, els ceps que em serveixen són bons, carnosos, suaus, fins, agradables de menjar. I el rovell de l’ou que els acompanya n’accentua la finesa i la cremositat. Està bé.
 
 AJOARRIERO
 
 Al mateix restaurant “La Brasa” la Marina demana un ajoarriero, que, pel que es veu, també anomenen “atascaburras”, que no és un nom amb gaire glamour, però que sí que fa un cert efecte. El plat ve a ser una mena de pasta feta a base de patata, all, ou i oli i molles de bacallà. La veritat és que és excel·lent, pel meu gust més fi, més suau, que la nostra esqueixada.
 
 Diu que l’origen del plat està en els traginers que l’utilitzaven per tal de conservar els aliments que duien a sobre. Les fondes els hi van copiar. I les llars ho van copiar a les fondes.
 
 Llegeixo que hi ha llocs que s’atreveixen a servir-lo barrejant-li llagosta. Simplement em sembla un pecat mortal. No entenc què cony passa als humans amb la llagosta, un crustaci que ja és perfecte en ell mateix, que la fas a la brasa i esdevé divina. A Itàlia me la van servir amb espagueti en un plat entre esperpèntic i tristíssim. A Austràlia, me la van servir en un entrepà on quedava absolutament ofegada i difuminada. Vaig anar al jutjat de guàrdia d’Adelaida a posar una denúncia per estafa i danys morals al cuiner. Ja no m’imagino l’aristocràtica llagosta, finíssima, pulcra, sensacional nedant en aquesta pasta de patata i all. Prefereixo no imaginar- ’ho.
 
 MITJA PALETILLA DE BÉ ROSTIT AL FORN
 
 “Sacó Moisés de Egipto al pueblo hebreo,
 pasó el Jordán seguro, y por memoria
 comió el cordero, y celebró la gloria
 de aquel divino general trofeo.
 
 Instituyó la Pascua con deseo
 de eternizar aquella dulce historia,
 la libertad, el triunfo, la vitoria
 figura deste pan que adoro y creo.
 
 Memoria sois, Cordero soberano,
 de la salida de otro Egipto fiero,
 Pascua divina del linaje humano.
 
 Y así como Moisés más verdadero,
 nos da la bendición de vuestra mano
 Pascua, pasto, pastor, pan y cordero.”
 
                                     Lope de Vega, sonet LIV.
 
 Lope de Vega, madrileny de quan Madrid era encara Madrid, amic de Quevedo, enemic de Góngora i rival de Cervantes, escriptor prolífic, incansable. A l’alçada de Ramon Llull i Josep Pla, si no els supera. Fènix dels enginys i monstre de la natura, només la seva vida aventurera és comparable a la seva obra.
 
 El bé rostit al forn degué entusiasmar Lope, igual que entusiasma a la majoria dels castellans, europeus i, pel que ell explica, jueus, com a mínim des de l’època remota de Moisès. No sé si fou per això o per una altra cosa que Jesús es comparà amb un bé o qua són pare, quan Abraham estava en l’amarga tessitura d’haver d’assassinar Isaac, li va posar un xai que es va prestar voluntari per a ser degollat. Vull dir que tot això dels homes, els xais i els béns ve de molt, molt lluny.
 
 I bé, deixant-nos de literatures i religions, què de de dir de la mitja paletilla de bé al forn que ens han servit a “La Brasa”. Doncs, honestament, que era mediocre. Que n’he menjat de molt millors. No vull dir que fos dolenta, que no fos comestible, que n’hi hagués per tornat el plat a la cuina, no, no és això. Vol dir que la relació qualitat preu era abusiva i que, com era de preveure, la parafernàlia folclòrica del local amaga una mediocritat culinària i només és apta per a turistes com nosaltres. No crec que gaire gent de Conca vingui aquí a menjar. Massa car i massa mediocre.
 
 I gairebé segur que els millors bens al forn els fan a les cases articulars. Perquè aquesta és una altra. Els que he tingut la sort i el privilegi de tenir una mare i una esposa que han estat i son unes cuineres excel·lents, ens trobem que, quan anem al restaurant, requerim un nivell alt, que, com a mínim estigui per sobre del nivell de la cuina de casa. Quan això no és així -i passa sovint- tornem a casa decebuts, amb la sensació que ens han aixecat la camisa. I consti que entenc perfectament que qui no ha bufat mai cullera o pertany a la generació de joves que no cuinen mai i s’alimenten a base de precuinats infectes, quan van a aquest restaurants parnafernàlics ho trobin tot colossal. Però el rei està despullat, com sap el nen del conte de de l’Infant don Juan Manuel.

Tomàs-Maria Porta i Calsina

Ventura de la Vega fou un escriptor argentí del segle XIX que es va afincar a Madrid. Partidari adolescent de la independència argentina, els seus pares el van enviar a Espanya a que hi estudiés. A Madrid va conèixer José de Espronceda, però, al contrari de l’autor de “La canción del pirata”, Ventura de la Vega es va anar tornant cada vegada més conservador, més catòlic i més espanyolista, de manera que quan l’Argentina va esdevenir independent i la seva família el va reclamar per tal que tornès, Ventura va dir que a la metròpoli s’hi estava molt bé i que s’hi quedava. Va fer sort. Fou professor d’Isabel II, director del Teatro Español i acadèmic de la Real Academia de la Lengua. Fou un cèlebre autor de zarzuelas populars a la seva época i de la frase que després s’ha fet popular : “Todo Madrid lo sabia / todo Madrid, menos él” i fins i tot va tenir l’atreviment de tornar a enviar el Quixot a Sierra Morena, amb l’aplaudiment entusiasta de Mariano José de Larra. Però si el portem a aquestes planes no és per tot això sinó pel seu divertit poema “Sopa de ajo”, que diu així:
 
 “CUANDO el diario suculento plato,
 Base de toda mesa castellana,
 Gustar me veda el rígido mandato
 De la Iglesia Apostólica Romana;
 Yo, fiel cristiano, que sumiso acato
 Cuanto de aquella potestad emana,
 De las viandas animales huyo
 Y con esta invención las substituyo.
 
 Ancho y profundo cuenco, fabricado
 De barro (como yo) coloco al fuego;
 De agua lo lleno: un pan despedazado
 En menudos fragmentos le echo luego;
 Con sal y pimentón despolvoreado.
 De puro aceite tímido lo riego;
 Y del ajo español dos cachos mondo
 Y en la masa esponjada los escondo.
 
 Todo al calor del fuego hierve junto
 Y en brevísimo rato se condensa,
 Mientras de aquel suavísimo conjunto
 Lanza una parte en gas la llama intensa;
 Parda corteza cuando está en su punto
 Se advierte en tomo y los sopones prensa,
 Y colocado el cuenco en una fuente,
 Se sirve así para que esté caliente. “
 
 
 
 Pel que fa a mi l’obsessió castellana per la sopa d’all em costa una mica d’entendre. No és que la sopa d’all estigui malament, entenguem-nos, sobretot si te la fan a un bon restaurant, el problema està és que pels castellans aquesta sopa, que al meu entendre és vulgaríssima, és una mena d’estendard de la seva gastronomia, com podria ser el pa amb tomàquet a casa nostra. Hi ha un excés de collonada amb  la sopa d’all. Una collonada reiterativa i monòtona a
 més no poder, a més. Jo he vist utilitzar la sopa d’all en situacions absolutament inversemblants, concretament fent el Camí de Sant Jaume a Tierra de Campos. Arribàvem els peregrins assedegats, fins el collons del sol, les pedres i la pols i a l’arribar als pobles no se’ls acudia una altra cosa que donar-te un got de plàstic amb sopa d’all bullint. Jo em vaig queixar:
 
 -Escoltin, no tenen aigua fresca?
 
 -Vostès els catalans sempre ho troben tot malament. L’aigua fresca no va bé pels peregrins. Com tothom sap la sopa d’all és medicinal i idònia per qui porta molts quilòmetres a les cames.
 
 -El que vostè digui, només faltaria, però em pot dir on collons és la font?
 
 No cal ser gaire espavilat per copsar, primer, que la sopa d’all era un aliment que menjaven els que no podien menjar res més i, segon, que amb la moda de la cuina tradicional els restaurants han hagut de reinventar la sopa d’all per tal de transformar-la en quelcom atractiu i apetitós. Val a dir que jo no estic en absolut en contra d’aquestes metamorfosis que salven el paladar i el plat, ans tot el contrari.
 Ara, a més, el seu màrqueting diu que és òptima per les ressaques, amb la qual cosa a molts establiments nocturns castellans en serveixen a la canalla abans que no torni a casa. Ves a saber si els nostres avis romans no feien el mateix…
 
 Al seu llibre, Julio Escobar defensa la sopa d’all aferrissadament:
 
 “…la sopa d’all, tan espanyola, mereix, per senzilla i humil, les majors reverències. Està clar que fer una sopa d’all perfecta no és senzill, malgrat que pugui semblar el contrari, i la prova d’això és que els restaurants i hotels de més renom, no troben el punt exacte d’aquest brou alimentari i tonificant i el presenten com un líquid pàl·lid, fluix i sòmines, que no s’assembla en res al que esperàvem…” i “A l’esmorzar, o sigui, quan el cos està fluix per la manca de menjar i demana el primer ajut alimentari del dia que comença amb llurs afanys i treballs, les sopes d’all, amb els seus crostons i ous escalfats guanyen son més potents que el cafè amb llet i el xocolata. Admet, a més, una petita gerra de vi i després ja pot venir el que Déu vulgui…” i, finalment, “…Si a la joventut divertida i dispendiosa de la seva poca expertesa li va bé la sopa d’all quan quelcom fa figa, als vells els prova com un bàlsam eficaç. Mils de vells i velles van allargar la seva vida als pobles de Castella gràcies a aquest condumi i al traguet del fruit de la vinya, malgrat que fos del més comú o de pastura, i van aguantar gebrades, glaçades, neus i ventades sense immutar-se, anys i anys, com si fossin pins…”
 
 Presentada així, doncs, la sopa d’all seria com una mena de poció màgica com la que va inventar el druida Panoràmix per tal que els gals poguessin resistir a l’invasor romà. Res a dir.
 
 Ja he dit, però, que avui el que es busca als restaurants d’un cert prestigi no és la salubritat dels aliments -que alimentin- sinó el seu sabor. És el que te l’art gastronòmic – sofisticat- enfront de l’artesania culinària -primària-. El restaurador ha de fer que els seus hostes gaudeixin de la teca i tan se val si te colesterol o el que collons tingui. Sortir content del restaurant és valorar que els plats siguin més o menys deliciosos i res més. Si més no, als restaurants de categoria. Una altra cosa, és clar, són els restaurants de supervivència que t’alimenten amb qualsevol cosa a qualsevol preu.
 
 Nosaltres – camí des de Corduente a Conca- hem parat a Unya. Ara em plantejo si he d’escriure Uña o he de traduir Ungla. Com que en català la ñ no existeix i no estic segur de l’etimologia del nom del poble ho deixo en Unya, que queda la mar d’exòtic.
 
 El cas és que Unya és un poble medieval molt bonic a tocar a l’embasament. El lloc és senzillament meravellós. Sebastián de Covarrubias a “Tesoro de la lengua castellana o española”, escrit al segle XVII, en fa un gran elogi, que no tradueixo per no abusar encara més de les cites. Però que la deixa pels núvols. La visita és breu però val molt la pena.
 
 Al restaurant del poble també s’hi menja molt bé. No és un restaurant senzill, sinó de categoria. A les taules hi ha estovalles i tovallons. La cambrera és una argelina que ha estudiat arquitectura i que és allà per millorar el seu castellà, diu. Voldria anar a Barcelona perquè allò és avorrit però no li surt feina, diu. A més, amb el tema del català, no sap si milloraria el seu castellà o es complicaria la vida. Ja ho entenc. És com si jo anés a Argélia a aprendre francès, li dic. Està a punt de dir-me que no és el mateix, però es mossega la llengua. No la paguen per discutir.
 
 La sopa d’all que ens serveixen no te res a veure, em temo, amb la tradicional sopa d’all que menjaven els pobres de solemnitat a Castella. Per començar, hi ha carn. I em sembla descobrir-hi un bri de Xerès que probablement és una heretgia però la fa deliciosa. El pa que hi balla lliga perfectament amb el líquid groguenc de la sopa. La clara de l’ou li dona una delicadesa encara més extraordinària. La cuinera o el cuiner ha transformat un plat de supervivència en una obra d’art. No és fàcil. Per llepar-se els dits. Llàstima que la ració sigui breu, perquè si fos més àmplia podria ser perfectament plat únic.
 
 Després d’això demanem un entrecot que també resulta ser extraordinari. No pregunto d’on ve la carn, ni indago res, perquè ara imagina’t tu que la vedella fos gironina o empordanesa. És perfecta i ja n’hi ha prou.
 
 De postres mengem unes profiteroles de nata amb una mica de xocolata, que són si fa no fa com a tot arreu. Ni millors, ni pitjors.
 
 Ens acompanya un vi blanc del país finíssim, tant que no sembla castellà sinó alsacià. Perfecte.
 
 Tomàs-Maria Porta i Calsina

1. LAS MIGAS CASTELLANES.
 
 El cas és que les migas són un plat que es menja a bona part de la península ibèrica i que s’ha exportat a Hispanoamèrica, però a Catalunya no en tenim costum. Jo les havia tastat a un restaurant aragonès que hi havia al carrer del Carme de Barcelona -no sé si encara existeix, perquè d’això ja fa molts anys- i m’havien semblat horroroses, pesades de menjar, feixugues. Amb tres o quatre forquillades en tenies prou, la resta sobrava i, si te la menjaves, era per força.
 
 Per això quan la Teresa i el Jordi ens van dir d’anar a menjar unes migas a Penyalen, a l’Alto Tajo, jo pensava que patiríem. Ja se sap que el que a alguns ens entusiasma, d’altres ho detesten i al contrari. “Para gustos, colores” diuen els castellans i és ben bé així. O “Cadascú per allà on l’enfila”, que diem nosaltres. Jo vaig entrar al restaurant El Fósil, a punt de fer un sacrifici, menjar-me les migas i fer creure als nostres amics que havia gaudit de l’àpat. Això és el que m’havien ensenyat els meus pares i a l’escola que s’ha de fer en aquest tipus d’ocasions i jo -fora de casos extrems en que la vianda em faria treure la primera farineta- sempre he mirar de complir-ho.
 
 El cas és que aquestes migas del Fósil de Penyalen em van agradar molt, moltíssim. Jo crec que la gràcia del plat, el que li treia la pesadesa de les que havia menjat fa tants anys a Barcelona eren els bocins de fruita que hi havien col·locat. Trossos de taronja i grans de raïm negre. Vet aquí tota la gràcia de la transformació del plat.  Potser hi havia alguna cosa més, però se’m va escapar. El cas és que un plat pesat, monòton i trist havia esdevingut per art i gràcia de uns bocins de fruita lleuger, alegre, gustós i fins i tot refrescant. Una meravella.
 
 Llegeixo que l’origen d’aquest plat ve dels pastors transhumants, que em queden a la prehistòria, com quelcom molt exòtic. El meu pare explicava que son pare -el meu avi Tomàs Porta i Lluc- als sis anys feia de pastor a La Vansa (Alt Urgell) i que les passaven tan magres
 que tan aviat com va poder va baixar a Barcelona a fer de forner. No en tinc ni idea si el meu avi i els meus besavis feien la transhumància o no. De fet, llastimosament, dues o tres generacions enrere, no en sabem res de la història de les nostres famílies. És una pena.
 
 També llegeixo que l’origen del plat pot ser musulmà -després de la civilització romana, vingué la civilització musulmana, infinitament més avançada que la goda- com tantes altres coses notables d’aquesta península. No s’acaba d’entendre el perquè, amb tot el talent civilitzador que van aportar, els hispànics rebutgem la civilització musulmana com si fos la pesta. Per més inri, aquest plat, que els musulmans anomenen “tharid”, és veu que era el preferit del profeta
 Mahoma, tan quan era a La Meca, com quan era a Medina, entrant a formar part, després, dels plats més distingits de la cuina andalusina.  Potser per això, els castellans vells, per poder menjar migas i no passar per moros hi afegien “torreznos”, és a dir, daus de greix de porc fregit colistèrics amb ganes, però deliciosos, tot s’ha de dir…
 
 Llegeixo que és un esmorzar habitual de la milícia espanyola. Ho deixo aquí. Amb la milícia espanyola més val tenir-hi pocs tractes.
 
 Vet aquí el que trobo a la wikipèdia respecte de les migas manxegues: s’elaboren amb pa molt dur que ha d’estar en remull un parell d’hores. Alls, oli d’oliva, llonganitza, porc. Es barreja el pa amb la farina.
 A la paella on s’han fregit els alls i els tropezones s’hi tira el pa i s’ha de començar a donar-li voltes coent-les a foc molt lent. A l’hora de servir-les s’hi afegeix fruita, normalment raïm, magrana o meló.
 
 Pel que es veu és tradicional a Castella menjar migas un cop a la setmana, especialment a l’hivern. Per tant, és una mica com la nostra paella, que els restaurants serveixen els dijous i a les cases es menjava els diumenges. A més, nosaltres mengem la paella tot l’any. Tradición popular
 
 Com a curiositat final, dir que les migas tallen el bacallà a la gran novel.la picaresca castellana del segle XVI. Se’n couen al Lazarillo de Tormes, al Buscón de Quevedo i al Rinconete y Cortadillo de Cervantes. Només per això ja val la pena tastar-les.
 
 Sigui com sigui “fer bones migues” sempre és important.
 
 2. CALDERETA DE CORDERO
 
 “ Fue recogido de los pastores con buen ánimo, y habiendo Sancho lo mejor que pudo acomodado a Rocinante y a su jumento, se fue tras el olor que despedían de sí ciertos tasajos de cordero que hirviendo al fuego en un caldero estaban; y aunque él quisiera en aquel mismo punto ver si estaban en sazón de trasladarlos del caldero al estómago, lo dejó de hacer porque los pastores los quitaron del fuego, y tendiendo por el suelo unas pieles de ovejas, aderezaron con mucha priesa su rústica mesa, y convidaron a los dos, con muestras de muy buena voluntad, con lo que tenían.”
 
           Miguel de Cervantes (“El ingenioso Hidalgo don Quijote de la Mancha”)
 
 Donar entrada a Cervantes en aquests modestos articles gastronòmics és un honor, tot i que ara mateix no som a La Mancha, sinó a l’Alto Tajo, que gairebé podríem dir que no hi te res a veure. Si la Mancha ve a ser una estepa plena de molins de vent, l’Alto Tajo sembla el Pirineu,
 ple d’aigua, de boscos i de pedres. Ignoro si per aquestes terres Cervantes va fer córrer gaire els seus herois o no, però ja ho esbrinaré.
 
 La caldereta de bé és el segon plat que ens serveixen al Fósil de Penyalen i tornen a ser el Jordi i la Teresa qui ens aconsella que els demanem. La veritat és que jo no ho tinc gaire clar, però segueixo el corrent als nostres amics. Crec que és el que toca, per les mateixes raons que ja he explicat abans. Fet i fet, el meu escepticisme és ben natural: a Catalunya es cuina a la brasa. Des de la llagosta fins les costelles. Si que es veritat que els pescadors, per exemple a
 Vilanova, feien calderetes de peix, però era perquè no tenien més remei. Total, que fer una caldereta amb costelles de bé podent-les fer a la brasa em sembla un sacrilegi. Però, com diuen aquesta gent, “allà donde fueres, haz lo que vieres”.
 
 I bé, el cas és que les costelles eren excel·lents. Finíssimes, tendres, suavíssimes, quasi m’atreviria a dir que femenines, si no fos perquè en l’època del feminisme segons quines coses no es poden dir. I encara menys escriure, és clar.
 
 Pel que es veu aquest plat era considerat “de pobre” bàsicament per la seva senzillesa. Alhora resulta que se solia cuinar al carrer i era l’àpat principal de les festivitats locals de molts pobles i aldees. En Jordi ens explica que això continua sent així.
 
 Per fer-lo cal carn de bé (manxec, molt important), tomàquets, oli d’oliva, vi blanc, pebrot verd i vermell, cebes, alls, llorer, pebre, sucre i sal. Ja es veu que l’elaboració te una certa complexitat i que el resultat una certa contundència.  Si pot ser -diuen els que hi entenen- s’ha de fer amb una perola, a foc lent i utilitzant com a llenya sarments. A més asseguren que va bé que el cuiner i la cuinera s’ajudi de vi negre de la terra mentre cuina. Res a dir.
 
 Naturalment ignoro si en aquest cas la cuinera -la senyora Lucía- ha anat bevent vi negre mentre ens preparava la teca o no. No he gosat entrar a espiar-la. De fet, tan se val. El resultat ha estat excel·lent i, ja dic, totalment, inesperat.
 
  Tomàs-Maria Porta i Calsina

Passem de llarg del tema de com hem d’anomenar aquesta comunitat autònoma. El nom oficial és Castella – La Manxa, però a mi no em convenç perquè hi ha moltes terres que nosaltres hem visitat que no són manxegues: l’Alcarria, la Serrania, la campinya etc… I els seus paisatges i, per tant, allò que s’hi cria i allò que s’hi cull és força diferent. Quan jo estudiava a l’escola ens feien cantar: Madrid, Toledo, Ciudad Real, Cuenca i Guadalajara com a Castella la Nova. Avui Madrid és una comunitat autònoma independent i hi han afegit Albacete. És evident que Madrid pertany a Castella la Nova i Albacete també. I, en tot cas, perquè les terres que he visitat en aquesta escapada no són manxegues. La comarca de l’Alto Tajo, plena d’aigua, de boscos, de pedra i sense que haguem vist ni un sol molí…Discutint sobre aquest tema amb un senyor a la Plaça Major de Guadalajara em va dir que per a ell el correcte seria anomenar-ho simplement Castella. Però Castella és massa gran i va bé distingir el nord del sud. I ja que la denominació tradicional és Castella la Vella i Castella la Nova, la seguirem.
 
 L’itinerari d’aquests dies, concretament, es centra a les províncies de Conca i Guadalajara.
 
 Comença Julio Escobar el seu llibre, que jo tradueixo al català per aquest escrit, “Itineraris per les cuines i les bodegues de Castella” (sisena edició de 1975):
 
 “Han estat molts anys els que hem passat pels camins, les ciutats, les viles i les aldees de Castella,olorant cassoles i cruspint-nos-els a festes, corrobras i berenars, a fires, romeries, noces i fins i tot caps d’any, o, senzillament, de pas a fondes, mesons, paradors, posades o cases d’amics per càtar i assaborir condumis típics i tradicionals. I, al cap del temps, em ve de gust donar a conèixer les qualitats i característiques del menjar castellà, ni pobre, ni sobri, com alguns creuen, sinó ric, abundós i fins i tot selecte…”
 
El llibre d’Escobar és un llibre excel·lent de lectura fàcil i interessant, amb uns adjectius qualificatius brillants per la seva naturalitat, ara la cuina castellana no és una gran cuina europea. I, contràriament al que diu ell, sí que és sòbria, perquè ho és el seu paisatge: una meseta al mig de la península on cada vegada queda menys gent, llevat de la gran metròpoli de Madrid que la vampiritza. Els adjectius de “pobre”, “ric”, “abundós”, “selecte” entenc que son relatius. Quin és el punt de comparació per a poder dir que la cuina castel·lana és rica, abundant i selecta? Pel que fa als territoris peninsulars, crec que li passen al davant les cuines cantàbriques i mediterrànies sense cap mena de discussió. Ara, el món és molt gran i
 és possible que la cuina castellana sigui més rica, abundant i selecta que la de Romania, Bulgaria o Finlàndia. No en tinc ni idea. Al cap i a la fi, la cuina castellana és cuina de l’oliva, de la vinya i del blat -és a dir, la Mediterrània-  i, per a mi, aquesta és la cuina millor del món i, en aquest sentit, seria superior a la major part dels països europeus i occidentals. No m’atreveixo a parlar del món perquè, com he dit, és una mesura massa gran per mi. Així enfocada la cuina castellana seria un equip modest de primera divisió on els francesos (inclosos els occitans) i els catalans (inclosos els valencians i els mallorquins) tallem el bacallà (els italians saben vendre molt bé la seva mediocritat i els gallecs no saben vendre la seva excel·lència; pel que fa als bascos, la veritat jo mai no he menjat extraordinàriament bé a Euskadi i no tinc prou criteri per jutjar la cuina andalusa).
 
En resum opino que la cuina castellana és una cuina europea digna. Majoritàriament mediocre, però amb algunes excel·lències notables. Això parlant en general, després també te a veure amb el cuiner o cuinera que t’hagi tocat per sort o per dissort. A Castella la Nova, com a tot arreu, la qualitat dels restaurants és directament proporcional al seu preu, com és lògic. Però potser hi ha més excepcions que a casa nostra i, probablement, la qualitat mitjana dels restaurants barats és més alta que la d’aquí. El secret és que a Castella tot ha de ser de quilòmetre zero perquè hi ha poca gent i, per tant, el mercat és petit. A casa nostra, en canvi, el mercat és enorme perquè tenim una densitat de població escandalosa -a L’Hospitalet la més gran d’Europa- i, a partir d’aquí, és molt més fàcil que et donin gat per llebre.

Miquel Martí i Pol va dedicar un poema a “La truita”:
 
 La truita és una bona menja
 des del dilluns fins al diumenge.
 
 Sola, resulta molt plaent,
 i encara més amb farciment.
 
 Truita amb patates, amb mongetes,
 amb espinacs, també amb gambetes,
 
 amb botifarra, amb ceba, amb alls,
 ben pocs hi fan escarafalls.
 
 Truita amb verdures, amb pernil,
 té cadascuna el seu estil
 
 i el seu gustet determinat,
 perquè la truita és un gran plat
 
 que fet així o fet aixà
 sempre ens encanta el paladar.”
 
                                     Miquel Martí i Pol
 
 Sí, primer s’ha de distingir entre les truites de riu, molt respectables i senyores i les truites d’ous que, al meu parer, no tenen cap gràcia.
 
 Ja sé que en escriure que les truites d’ous no tenen cap mena de gràcia gairebé m’endinso en l’heretgia gastronòmica. Però, què hi farem? No m’agraden. No els hi veig cap mena de gràcia. Cap ni una. Son una mena d’hamburguesa d’ous i oli feta a cuita corrents quan sembla que no pots menjar res més (i, per poca cosa que tinguis a casa, sempre hi ha una alternativa millor).
 
 No entenc en absolut i menyspreo amb tota la meva ànima gastronòmica aquells que consideren la truita de patates una mena de sancta sanctorum de la nostra gastronomia. Jo sempre l’he trobat d’una mediocritat absoluta, fins i tot quan ma mare -que era una excel·lent cuinera- deia que les truites de patata de la tieta Carme de Pessonada eren  excepcionals. Jo les tastava i sempre tenia la sensació que em donaven gat per llebre. A mi que em donessin pa amb tomàquet i pernil
 amb un tall de pernil, de llom, de fuet o de formatge i la truita de patates que se la mengés un altre. Ja hi poden afegir ceba, ja li poden cantar la cançó de La Trinca, ja li poden fer el que vulguin. La truita de patates em sembla una immensa collonada gastronòmica. Una suma d’ous, patates bullides i oli i ceba malaguanyats.
 
 I ja no parlem de la truita d’espinacs o d’albergínia que em semblen gastronomia del terror. Quan me les he hagut d’empassar -i han estat unes quantes vegades- he hagut de tirar dels alcohols que hi havia a taula per aconseguir-ho.
 
 Una de les causes del divorci amb la meva ex és que ella va descobrir un restaurant especialitzat en truites al Poble Sec i volia anar-hi a sopar cada quinze dies. L’amor és important, però la gastronomia, l’alimentació ens porta a la pròpia essència del que som. És l’autèntica comunió amb el món i amb la vida, deixem-nos d’hòsties. Jo vaig veure claríssim que allò nostre era insostenible. Havíem evolucionat per camins antagònics.  Ella havia evolucionat cap a la truita d’espinacs i jo cap a la taula d’embotits. El camí no podia ser més divergent i asimètric. El divorci era inexorable.
 
 Afortunadament la meva dona actual no fa mai truita de patates. Desafortunadament, fa altres tipus de truites de tant en tant. Quan no li queda més remei. Quan li sembla que és tard, tenim gana i una truita serà millor que res. Hi barreja sobrassada i el que li surt és una cosa estranya i vermellenca, que és una mica millor que la truita a la francesa sense res, però vaja, si tinguéssim gat, seria qui se la menjaria. La meva fórmula, és afegir-hi tres anxoves, una llesca de pa amb tomàquet rascada amb all i una cervesa tant potent com sigui possible. Tot això i mirar de pensar en una altra cosa mentre aquell groc vermellós va passant avall.
 
 Finalment, disculpar-me del gran Martí i Pol i dels milions de persones que sé que discreparan del que escric.
 
 Tomàs-Maria Porta i Calsina