CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)

La nit de les últimes eleccions nord-americanes vaig caure en l’espiral una mica obsessiva i preocupant de no poder apagar el televisor. Trump, des del principi de la nit, anava per davant. Estava atònit. És cert que sabia que hi havia enquestes que li donaven un lleuger avantatge, però tenia l’esperança que els demòcrates finalment remuntarien. El Partit Demòcrata perdia en estats de tradició demòcrata i aquell relat em va captar.

Em preguntava com era possible que una societat aparentment desenvolupada com la nord-americana votés, majoritàriament, a la presidència dels Estats Units, un personatge àmpliament conegut i, indiscutiblement, masclista, clarament racista, antiavortista, a més d’anti-LGTB, entre d’altres característiques, i finalment condemnat per la justícia del seu país. Com afirma el president Mujica: “Trump és un impresentable delinqüent i una derrota per a la democràcia”.

Estava estupefacte. Pensava: noi, l’edat no perdona. No ho entenia, i confesso que segueixo sense entendre com és possible que aconsegueixi la majoria absoluta i que més de 5 milions de votants hagin traspassat el vot demòcrata a un personatge polític com aquest. La vinyeta de L’Estaca de diumenge passat em va semblar molt encertada i dibuixava perfectament l’estat de la qüestió. Un deia: “Jo passo de política”, i l’altre contestava: “I què fem amb els immigrants?”, i el primer responia: “Doncs els expulsem als seus països”, i el segon replicava que aquella era la seva “opinió”. I l’atònit passiu concloïa: “Ah, d’acord”. Això no és política. Tot i que la vinyeta sembli còmica, és tràgica per la seva profunda incongruència, però sobretot perquè descriu perfectament la realitat d’una part important de la nostra societat.

Aquella nit vaig quedar atrapat, com ja he explicat, per les meves obsessions polítiques gairebé infantils, de considerar que els ciutadans del món són diversos, però mai m’hauria pogut imaginar que fossin tan imprevisiblement diversos. Lluís Orriols, el meu politòleg de referència que segueixo habitualment, em va fer pensar i va aportar una mica de llum al meu mareig intel·lectual nocturn. Va explicar que les crisis de les democràcies no només es produeixen als Estats Units. L’ascens de líders populistes carismàtics i de moviments anti-partits al món són freqüents i van en augment. Els partits ja no controlen els seus líders. S’han debilitat tant, que els hiperlideratges canvien radicalment les estructures partidàries i la percepció sobre la política.
Han aconseguit consolidar la cerimònia de la confusió.

Confesso que vaig pensar en Catalunya i, més concretament, en la ciutat de Barcelona. Ada Colau, a qui tinc en gran consideració pel seu brillant lideratge polític, ha desconfigurat les opcions d’esquerra a l’esquerra dels socialistes, sobretot a Catalunya. L’esquerra gairebé sempre ha estat caïnita. Hem sistematitzat la divisió entre nosaltres. Ens mirem de reüll desconfiant els uns dels altres. Els socis polítics poderosos de l’esquerra, a vegades més que socialistes són “socio-llestos”. Mantenen hàbilment les seves sigles en bon estat de flotació electoral, i confesso que, tot i que mai no els he votat, em congratulo de les seves habilitats, malgrat tot.

Em faig una pregunta fruit d’aquella nit electoral nefasta: tot això és resultat de la societat del benestar? Torno a la nit electoral, on els demòcrates nord-americans han perdut la seva hegemonia. La meva preocupació/obsessió era com ens afectaria el trumpisme a l’Hospitalet, i Lluís va continuar obrint-me els ulls.

El fenomen Trump no només és nord-americà. Trump és un símptoma, no és el causant de la crisi. És la manifestació de la crisi sistèmica que pateix la democràcia.

El trumpisme és viable a Espanya. El Vox d’Abascal no és trumpisme. Vox és liberal, ultraliberal en l’econòmic i ultraconservador en allò moral; és l’ala dura del PP. Està emmarcat en una estructura partidària. De moment, no aconsegueix coalicions sensibles que l’apropin a les classes treballadores estables. Es mouen a les fronteres de la precarietat social i cultural i no aconsegueixen desprendre’s de les seves característiques de “senyoritus” amb brillantina, xulos de piscina i, sobretot, elitistes.

Després dels primers signes de crisi, es descobreixen com a oportunistes de tall feixista/franquista, on dominen el poder, l’ordre i “la pasta”. Hem de saber distingir. El trumpisme no és Vox, tot i que ho sembli. A Catalunya ja tenim una manifestació clarament trumpista que es diu “Aliança per Catalunya”. Hi ha una diferència substancial entre aquestes dues formacions. Vox és un tros escindit no menor del PP, que mimetitza i pretén superar el pare PP a través de carregar contra l’emigració com a culpable dels mals socials i econòmics d’Espanya i contra l’independentisme català, mantenint, com diu l’eslògan de Trump, “Amèrica primer”. Els de Vox diuen “Espanya primer”.

Abascal és un polític mediocre, semblant a Ayuso. Tot i ser nefastos per a la majoria dels ciutadans, hem de reconèixer que triomfen electoralment, i això, mal ens pesi, ens situa en un carreró de difícil sortida. Són clarament productes de màrqueting polític. Trump és un magnat amb un equip comunicatiu sense precedents en la història política dels Estats Units. Domina i pretén superar l’Estat amb el seu propi poder, però sobretot amb els seus fidels grups financers i mediàtics capaços, no només de crear opinió, sinó de tergiversar la vida política i social amb milers de mentides o falsedats.

El nostre Abascal o Ayuso, repeteixo, no és Trump.

A l’Hospitalet, el líder de Vox, Francisco Javier González, no em sembla trumpista. Espero no equivocar-me. No sé per què, però imagino que està condicionat per la seva llicenciatura en filosofia a la Universitat de Barcelona. Confio que el seu pas per la Universitat li hagi deixat una empremta. Sintetitzant, compte amb les barbaritats de Vox, però encara més compte i atenció amb el possible trumpisme a l’Hospitalet. No ens relaxem. Aquesta gent no va de broma i és a la cantonada menys pensada dels nostres barris.

JÚLIA CELADA MARTÍNEZ (Secretaria de la Coordinadora per l’Educació Feminista-LH)

24 de novembre de 2024, ja ha arribat el dia. Avui es fa oficial el naixement d’una nova entitat a la ciutat, LA COORDINADORA PER L’EDUCACIÓ FEMINISTA, la CEF-LH. Segons els nostres Estatuts, “Els fins de l’associació són promoure una educació lliure d’estereotips de gènere i de discriminacions per raó de gènere, orientació o identitat sexual, una educació que contribueixi a la igualtat real d’oportunitats pels infants, adolescents i joves, i que posi en valor la diversitat des d’una perspectiva feminista”. Dit d’una altra manera, el nostre únic objectiu és expandir el FEMINISME per tota la ciutat des de l’arrel, des de l’EDUCACIÓ, la columna vertebral de la Societat. I no és per falta d’ambició que només tinguem un únic objectiu, sinó per la dificultat d’aquest, atacar al Patriarcat des de l’origen no és feina fàcil. 

I si, he dit Feminisme, no cal que ningú s’espanti, perquè el Feminisme és tot això que explica com a finalitat als nostres Estatuts, només que per no deixar-ho en una sola paraula vam decidir explicar-ho una mica més, però en definitiva el Feminisme és un corrent de pensament on “totes les persones” (sense especificar ni gènere ni sexe, simplement persones) són iguals en drets i en deures de manera “real”. Per tant, el Feminisme és un moviment en lluita contra les Societats actuals de tot el món, ja que no hi ha cap on el Patriarcat, sistema que sotmet a les dones enfront dels homes, no ho impregni tot.

 Quan he començat aquest text, he especificat que avui es fa oficial el naixement de la CEF-LH, el que no vol dir que “extraoficialment” no existís ja des de fa uns quants anys. Tot aquest projecte es remunta a l’any 2015 quan des del CAID van posar en marxa un projecte anomenat “Violència 0 des dels 0” on posaven el focus en la petita infància per tal de començar a treballar per l’erradicació del masclisme des d’aquestes edats tan primerenques, perquè van adonar-se que començar a treballar durant la primària i la secundària ja era massa tard.

 I un altra vegada, que ningú s’espanti, que no pensi que aquests infants tan petits no estan exposats al masclisme perquè s’equivoquen de cap a peus; tots els éssers humans estem exposats al masclisme inclús abans del nostre naixement. Ja des de la panxa de les nostres mares, les expectatives que la Societat té dipositades en nosaltres una vegada es coneix el sexe del nadó són completament diferents.

 Una de les escoles bressol on es va implantar aquest projecte va ser l’EBM La Casa dels Arbres, on inicialment el seu equip, un grup de professionals conscienciades amb el Feminisme, va rebre la proposta amb escepticisme. En un equip, format per dones feministes com elles, no trobarien molta cosa a fer en aquest projecte perquè elles “ja tenien una mirada feminista” en el seu dia a dia a l’escola.

 Durant un temps, les professionals del projecte van accedir a les aules i a la quotidianitat de l’escola i van observar-ho tot per a fer una diagnosi completa. Tot va quedar sotmès a estudi: els diferents espais de l’escola, la relació entre els infants, la relació entre les educadores, la relació entre els infants i les educadores i les relacions entre les educadores i les famílies.

 Arribat el moment de presentar les conclusions és quan va caure la bomba! Una bomba que ho va sacsejar tot… TOT ESTAVA MALAMENT! Els infants de l’escola patien masclisme, les educadores patien masclisme i les famílies patien masclisme. I no penseu que aquell grup de professionals no feien bé la seva feina o que els infants estaven en un entorn hostil o potser que les famílies no prenien cura de les seves criatures. Res a veure amb tot això, el que passava és el que passa a tot arreu, el Patriarcat ho envaeix tot de les formes més subtils i això fa que des de la petita infància, la canalla ja té interioritzats els estereotips i rols de gènere que no fan altra cosa que perpetuar el sistema.

Poso alguns exemples: Es van observar diferències en l’ocupació de l’espai, on els nens ocupaven tot l’espai central i les nenes les perifèries; també en les vegades que són nomenats pel seu nom els nens i les nenes, sempre més vegades noms de nens tant entre iguals com per part de les educadores. La posició del cos dels diferents infants entre si, on les nenes estan sempre més encorbades i fins i tot el to de veu de les educadores en dirigir-se a un nen o a una nena. Tot un degoteig de petites coses que contribueixen en la perpetuació del Sistema Patriarcal.

 A partir d’aquell moment l’Escola es va posar a treballar per tal d’aconseguir una Escola amb una “mirada feminista real” i això implicava que les famílies també havien de ser participes de tot aquell sacsejament. D’aquí neix una Comissió Feminista on el Feminisme és el motor de canvi de la nova Escola i també l’inici d’uns llaços liles invisibles que van unir un grup de Dones fins al dia d’avui, la llavor d’aquesta nova associació que avui presentem “oficialment”.

 Donat que el període dels infants a l’escola bressol és molt reduït, tres anys és el temps màxim, quan aquestes mares van marxar amb les seves criatures a l’escola primària van sentir la necessitat de continuar creient i propagant tot allò que havia suposat aquella Comissió Feminista de La Casa dels Arbres. En algunes escoles dintre de les seves AFA’s ja disposaven de comissions Feministes, tot i que amb altres terminologies (coeducació, diversitat, igualtat…), algunes més potents i altres més raquítiques; d’altres ni s’havien plantejat el tema.

 El cas és que de mica en mica, aquells llaços liles invisibles, cada vegada més estables i forts, van començar a treballar per la materialització de la CEF-LH que avui presentem. Ens vam convertir durant molts mesos en gestores, creatives, comptables, administratives i un llarg etcètera de facetes diferents per tal de gestionar tots els aspectes necessaris per estar avui aquí. I per ser justa, també he d’anomenar a tota la Tribu que ens ha donat un cop de mà i ens ha fet costat en tot aquest camí; cadascuna d’aquestes persones ja saben qui són…

 Amb la CEF-LH volem enxarxar-nos amb totes les entitats educatives de la ciutat possibles. Totes aquelles entitats que d’alguna manera contribueixin a l’educació de les generacions presents i futures, donat que tenim la ferma convicció de que només a través de l’EDUCACIÓ podrem esdevenir un canvi real en les Societats. Volem col·lectivitzar els nostres recursos i les eines de les quals disposem i disposarem per tal de propagar-les el més lluny possible, que la CEF-LH sigui una entitat de totes i tots i ens serveixi per transformar des del nucli, des de l’Educació.

 I ara, arribats a aquest punt final, però no per això menys important, només em queda apel·lar a les Administracions. Tal com he explicat a l’inici del text, tenim un únic objectiu, però molt ambiciós: una EDUCACIÓ FEMINISTA REAL i aquest objectiu necessita recursos per a materialitzar les eines necessàries per a la visibilització, la sensibilització, la formació i la implicació de tots els agents necessaris per a una implantació transversal als diferents espais i dinàmiques educatius de la ciutat.

25 de novembre, Dia Internacional contra la violència vers les dones

Reflexions a l’entorn de les violències contra les dones en l’àmbit de la parella, causa principal dels feminicidis i de les víctimes de la violència vicaria, els infants

LLUISA CARMONA I MARTÍNEZ Historiadora. Especialitzada en Estudis sobre les dones. Psicoterapeuta. Co Fundadora de TAMAIA. Dones contra la Violència (1992-2010)

Els homes abusadors, causants de la mort de dones i infants, en un degoteig terrorífic, no son talps. No viuen sota terra, no son invisibles, ni transparents, ni desconeguts. Treballen, es relacionen, tenen aficions, militen en partits o associacions, o son socis de clubs esportius, o dirigents d’empreses, entitats o ex caps de la policia… així doncs, viuen entre nosaltres i, com és que no els veiem?

I sembla, que sense saber massa com, un dia, apareixen i assassinen a les seves parelles o ex parelles, a d’altres familiars o als fills i filles. Brutalment, amb armes o sense, aquelles persones invisibles, un dia maten…

Com pot ser? Des de l’experiència de molts anys acompanyant a les dones i les filles i fills, molt a prop per tant d’aquestes situacions, m’atreveixo a dir algunes de les raons. No els veiem, no els detectem, no els identifiquem perquè no escoltem les dones quan ho expliquen, ni els fills quan evidencien la violència que viuen; no mirem les veïnes ni les companyes de feina que tenen la por als ulls. No deduïm i no acusem quan ens  trobem, creuem o compartim espais amb homes que imposen, que fan por (encara que de forma subtil) que no accepten que les dones opinin, manin, decideixin, a la feina, a les entitats, als partits, als governs, a les comunitats de veïns… no volem veure’ls, no podem, no pensem si son així aquí, com poden ser a casa?. Sovint no podem veure’ls, les dones. Una por atàvica que ens ajuda, des de temps ancestrals, a sobreviure a la violència masculina… Per què les dones, en espais públics, sovint anem acompanyades o en grup als serveis? Per què no tornem soles a casa? Per què els taxis s’esperen a la porta de l’edifici fins que entrem, quan tornem de nit?… perquè fan por. Una protecció inconscient, automàtica que ens protegeix, i a vegades es fa conscient i ens deixa glaçades… allò de “se’ns glassa la sang” quan ens trobem en alguna situació encara més explícita de violència…

No son talps. Els homes els veuen, s’hi relacionen, hi juguen a futbol, tenis, pàdel, bàsquet… son amics de l’escola, la feina o el gimnàs… escolten comentaris ofensius vers les dones, autoritaris o fins i tot poden veure comportaments agressius… i no volen veure’ls… sovint també poden tenir por, sovint poden ser, també, fills de pares violents o autoritaris que han aprés a callar i sotmetre’s… o poden tenir recança d’exposar-se en privat o en públic… i perdre privilegis que li atorga ser un home. No és doncs aquí, on podem esperar una identificació, un senyalament, una reprovació… que trenqui el silenci i la invisibilitat… més enllà de la lenta, sempre, transformació col·lectiva.

Aquesta identificació del risc o perill, aquesta escolta activa de les dones i els fills i filles al menor símptoma, ha de venir principalment de tota la xarxa pública en contacte amb la ciutadania. L’àmbit de la salut, metgesses, infermeres, especialment de l’atenció generalista, primària, ginecòlogues, psicòlogues, etc… tan sols han de ser capaces d’imaginar, o de percebre la por i preguntar… com va tot a casa? O amb l’ex marit?… O si els expliquen algun incident, aprofitar per explorar la situació, no tapar-la ni ignorar-la, normalitzant-la. A l’àmbit escolar, mestres, professors que miren als nois i noies… no veuen la tristor, la por, la ràbia?… no perceben a les entrevistes amb mares i pares la tensió, els conflictes latents… no cal que s’exposin, poden subtilment observar, fer atenció, xerrar amb la criatura… amb la mare…  Els anomenats “cossos de seguretat”, les policies locals, mossos… en tantes i tantes intervencions amb la ciutadania, al carrer i als domicilis poden observar, registrar, oferir… detectar…

I així podem afegir tots i totes, serveis, professionals, agents socials que treballen, actuen, en contacte amb la ciutadania, dones, homes, joves, infants… És clar, això no és possible sinó treballen amb una formació adequada que permeti reconèixer els indicadors de risc de forma inicial, quan més poden passar desapercebuts. Això no pot passar si aquesta formació no inclou, com ja s’ha fet i es fa en molts indrets, una revisió personal i professional dels molts factors que poden dificultar aquesta detecció.

Aquesta formació ha de ser continuada i especialitzada. Alhora, tots aquests professionals i agents socials, han de poder treballar coordinadament amb els serveis especialitzats per poder millorar, ajustar, fer seguiment… Doncs bé, tot això és el que a Catalunya està previst per la Llei 2008 “pel dret de les dones a eradicar les violències” que a diferència de la Llei estatal 2004 “de mesures de protecció per les dones”, situa l’objectiu de l’eradicació i no tan sols de la protecció. Conjuntament amb la Llei es va aprovar el primer protocol marc d’actuació per lluitar i aconseguir l’eradicació. Aquest protocol marc es va elaborar amb el treball que des del 1998 ja es duia a terme en alguns municipis, impulsats pels propis professionals i agents socials, entitats de dones i serveis municipals com una eina, la única, eficaç per la detecció precoç, alhora que també és útil per la formació, la coordinació, etc… Detectar els “talps”, poder intervenir abans que la violència en l’àmbit de la parella s’agreugi i emergeixi en la més terrible de les formes, la mort…

Aquest marc legal i normatiu ambiciós, pioner, és el que regeix en l’àmbit municipal arreu de Catalunya. És obligatori que els municipis tinguin els seus protocols d’actuació actualitzats i les comissions de seguiment en funcionament per accedir a les subvencions de la Generalitat, per exemple. Alguns municipis han actualitzat ja fins a tres vegades els seus protocols… Ara bé, com sempre, no tan sols cal que existeixin: cal que funcionin, no hi ha una altra forma de fer-los eficaços i eficients, i això sovint no passa. La forma substitueix el contingut, professionals sense formació especialitzada, comissions de seguiment que només existeixen sobre el paper… per això no avancem, per això segueixen submergides bona part de les situacions de violència. No les veu ningú o, millor dit, no les mira ningú.

La Llei catalana va aportar moltes eines innovadores que s’han de fer servir si es vol eradicar la violència vers les dones i els feminicidis. Una altra d’aquestes eines van ser la conceptualització i el desenvolupament dels serveis d’atenció especialitzada, SIE’s , que han de treballar en la xarxa d’atenció i detecció, però sobretot, en la recuperació de les seqüeles de la violència en les dones i filles i fills. Actualment, hi ha 24 SIE’ s a tota  Catalunya. Altre cop no és suficient que existeixin, sinó que funcionin bé, dins de la xarxa d’actuació en un territori, municipi o comarca; i queda molt de camí per recórrer en aquest sentit, però hi son, i van ser pioners en la seva definició, impulsats pel treball que fins aleshores feien només les entitats de dones. Com ho van ser el Centres de Planificació Familiar, Planing’s, que primer va ser impulsats per entitats de dones, vocalies, les Cases d’Acollida (Londres, 1973, la primera, a Barcelona, 1986) o com els primers CIUD (Barcelona, 1984) o CAID (L’Hospitalet, 1986) o els PIAD’s que van integrar-se a la xarxa pública de serveis després que les entitats fessin aquesta feina.

La nostra ciutat, l’Hospitalet, va ser pionera en l’impuls per part de les dones feministes, vocalies i associacions en l’atenció a les dones i l’ajut per combatre la violència. El CAID va ser un dels resultats. Des de fa anys però, hem perdut aquest lloc pioner, som gairebé l’únic territori de Catalunya a on no tenim un SIE, encara, després de 16 anys de desplegament de SIE’ s a tota Catalunya… tampoc no tenim un protocol d’actuació local actualitzat, des del 2005, abans de la llei… encara que hi hagin uns papers que diguin que sí. No és un tema de papers, sinó de realitats. Tampoc no hem tingut mai una Casa d’Acollida, malgrat les demandes, ni Centres d’Acollida d’Urgència com cal. Així doncs, encara estem més lluny d’aconseguir la eradicació, encara hi ha més volum de problemàtica submergida… encara tenim més “talps”.

No tenim tantes coses que sabem que ens calen, que la llei ens diu que cal, que l’experiència ens diu que són útils… i també en això no hi ha qui ho escolti, qui ho miri, qui actuï, o que ho faci prou…

I en certa mesura estem com fa 20 anys, les entitats de dones, feministes, portant el pes feixuc de la por, la detecció, la urgència, la recuperació… I això ja ho vam fer, ja està fet. Saber què ha passat, què tenim, d’on venen les eines que existeixen pot ajudar-nos a no repetir camins sinó a ocupar i recórrer els que ja estan fets per continuar fins a l’eradicació.

Aquests camins s’han fet, i encara ara els lluitem tantes i tantes dones, en un persistent relleu des de fa, segurament, alguns milers d’anys. Quan va  imposar-se el Patriarcat com a model social (G. Lerner, La creació del patriarcat. 1986), també va iniciar-se la lluita i la resistència de les dones contra la violència, que és l’eina fonamental d’imposició del patriarcat: sense ella, no existiria. D’allà venim i sinó, no seríem aquí. Avui, especialment, un record emocionat vers les dones, tantes i tantes, que al llarg de la història i arreu del món han, hem lluitat, contra la violència… Som “gotes que fan onades”.

ANTONI GARCÍA

Els impostos municipals són un tema que genera un debat constant a les viles i ciutats de tot el país. Mentre que per a alguns són una eina indispensable per garantir els serveis bàsics, per a molts representen una càrrega econòmica difícil d’assumir. Aquests impostos no només es destinen al manteniment dels carrers, parcs, jardins, la neteja pública, la recollida d’escombraries, el manteniment de la policia local i dels equipaments culturals i esportius… sinó que també serveixen per finançar despeses d’altres administracions que disposen dels recursos i les competències necessàries, però que no les executen.

En el debat polític sobre els impostos municipals a la nostra ciutat, l’any passat vam veure com el PSC i ERC pactaven un augment de l’IBI del 3% per a l’any 2024. Ara, el govern del nou alcalde, David Quirós, ha acordat amb els Comuns la congelació d’aquest impost per a l’any 2025. Aquesta congelació, juntament amb la implementació de la nova taxa de residus imposada per la normativa europea a tots els municipis, ha generat crítiques per part dels partits de l’oposició.

Si mirem al nostre entorn més proper, podem veure com ajuntaments com Sant Boi (PSC), El Prat (Comuns) han congelat l’IBI i creat l’obligada taxa de residus, com ha passat a la nostra ciutat. D’altra banda, en altres ajuntaments com Sant Andreu de la Barca (ERC), l’IBI ha augmentat un 3,5% i la taxa de residus un 10%; a Badalona (PP) han augmentat un 3% l’IBI i la taxa de residus; a Gavà (PSC) un 4,7% de l’IBI i la taxa de residus; i a Martorell, també un augment del 3% i de la taxa de residus.

Tots aquests exemples tenen un patró comú: quan els partits estan a l’oposició, solen criticar l’IBI i la taxa imposada per Europa, considerant-les excessives. Tanmateix, quan estan al govern i han d’aplicar les mateixes mesures, argumenten que són necessàries per garantir la sostenibilitat dels serveis públics.

Per superar aquesta dinàmica de politiqueig partidista, és necessari i imprescindible obrir un debat constructiu sobre els impostos municipals i el finançament dels ajuntaments. Aquest debat ha de ser basat en les necessitats reals de la ciutadania i en la recerca de solucions que equilibrin l’eficiència dels serveis públics amb la capacitat econòmica dels veïns.

Hem de partir de la lògica que els municipis són una peça clau de l’Estat del Benestar, que fa massa anys que estan assumint una part important dels serveis socials, educatius, entre d’altres, que competencialment corresponen a la Generalitat. Tot i els més de 45 anys d’ajuntaments democràtics, continuem sense una llei de finançament de l’Administració Local efectiva, que resolgui la manca de recursos i l’infrafinançament de l’Administració més pròxima a la ciutadania

L’actual model de finançament castiga el món local, és clarament insuficient i repercuteix negativament en el benestar de la ciutadania. A mesura que augmenten les despeses, els ajuntaments veuen com les seves capacitats per fer front a les necessitats de la població disminueixen, cosa que genera una pressió econòmica creixent sobre els serveis públics i la qualitat de vida dels veïns i veïnes.

La reforma del finançament local fa massa anys que s’espera, i aquesta qüestió és urgent si volem que els ajuntaments disposin dels recursos adequats per tirar endavant les polítiques que la ciutadania demanda. Les administracions supramunicipals, com la Generalitat de Catalunya i el govern de l’Estat, han de garantir un finançament just i suficient per als municipis. Si no es reforma aquest sistema de finançament, els municipis seguiran patint, i la manca de recursos afectarà directament la vida quotidiana de la ciutadania, amb un impacte negatiu en la qualitat dels serveis que poden oferir.

Una reforma de la llei de finançament ha d’anar també acompanyada d’una reformulació de l’IBI, les taxes i altres impostos municipals, amb l’objectiu de fer-los més equitatius i que reflecteixin la capacitat econòmica de cada ciutadà.

Només a través d’un debat constructiu i de consens, que posi per davant l’interès general per sobre de l’interès partidista, podrem avançar cap a un model de finançament local més just i sostenible, que permeti als municipis oferir uns serveis de qualitat a tots els ciutadans.

LLUÏSA CARMONA (Activista en defensa del Patrimoni, historiadora i psicoterapeuta)

Ciutat centenària. En breu celebrarem els 100 anys com a ciutat, que vol dir la “concessió” reial del títol de ciutat al que fins aleshores va ser el poble de l’Hospitalet, i abans, Pobla de l’Hospitalet.

Sens dubte, ens hem fet grans. Fa 100 anys, encara no ho érem de grans, un poblet mil·lenari, això sí, crescut al voltant de dos nuclis històrics: el Centre, amb l’Hospital de peregrins de la Torre Blanca i Provençana, al voltant de l’església que porta aquest mateix nom durant l’edat mitjana. Amb un nucli poblacional des de l’època romana al voltant de l’eix Xipreret. Poble agrícola que a la zona alta, Samontà, era de secà i a la zona baixa, La Marina, de regadiu. Fa un segle també ja hi ha un desenvolupament industrial, bàsicament manufactures, ceràmica, teixits, espardenyes, olis. Fa un segle era encara un poble rural, determinat per un gran riu, el Llobregat, i el mar Mediterrani, la platja de La Farola n’era una part important… Aquest indret rural va ser també pioner en l’exportació internacional de productes agrícoles entre els anys 1918 i 1975, exportant a tota Europa productes agrícoles de La Marina, amb una empenta i creativitat considerables, en una època sense refrigeració i gairebé sense transports (Marce, M. “Pagesos i exportadors a l’Hospitalet de Llobregat”.”2021).

En aquests 100 anys, doncs, ens ha passat de tot:

Barcelona es va annexionar la zona de La Marina, aquesta rica zona agrícola. De fet el títol de ciutat va ser com una “compensació” enverinada. A canvi d’aquest acord, es va deixar la ciutat amb 900 Ha. menys i sense accés al mar. ( Vila, J. “ Quan l’Hospitalet va perdre la platja”.2021). Aquest acord no es va fer efectiu fins als anys 60. Per aquesta raó, durant molts anys encara, les masies (70) d’aquesta zona van continuar produint. Aquesta annexió va tenir com excusa construir un port franc que mai no es va dur a terme: ara aquells terrenys agrícoles son magatzems…

El poble agrícola va perdre camps i aigua, mar i riu, abocat a un desenvolupament industrial i residencial sense control que satisfeia els molts interessos propis i aliens d’un territori a tocar d’una gran ciutat com era Barcelona.

La població va passar de ser 5.000 habitants el 1900, a 12.000 el 1920, arribant a 90.000 el 1955, que ja eren 250.000 el 1970. La població es va multiplicar per 20, amb l’impacte que això va suposar en termes d’habitatge, serveis, llengua, tradicions… sens dubte, una situació traumàtica pels que hi eren i pels que van venir.

De tenir camps agrícoles bàsicament, vam passar a tenir indústria i ciment i unes duríssimes condicions de vida amb barris exprés sense serveis ni identitat, que es van anar construint o reconstruint precisament gracies a la lluita veïnal per aconseguir aquests serveis bàsics.

Els anys de la Transició democràtica i les primeres eleccions lliures van suposar, com arreu, un alè d’aire fresc, un ressorgiment i un al·luvió de conquestes de drets bàsics, així com el desenvolupament d’iniciatives culturals i socials, pioneres a Catalunya. Un exemple podrien ser les Aules de Cultura, que van fer una feina reconeguda dins i fora de la ciutat, els grups de teatre (com ara el GAT) bressol de tants artistes. En el camp social, es va produir l’exemple de les vocalies de dones, els “planings” i el CAID, al capdavant del desenvolupament que el feminisme de primera onada van fer possible. Per les dones de la ciutat, passar de la foscor a la llum… i arreu, l’Hospitalet era coneguda i reconeguda per ser capdavantera, com no podia ser d’altra manera: érem molts i això també genera potencial. I parlant de potencial, cal citar les associacions veïnals que van aconseguir omplir els nous barris de dignitat. L’Hospitalet, ara ja ciutat gran, va ser també un exemple en el model de Serveis Socials i l’atenció a les persones. Ser gran volia dir fer grans coses, tenir grans iniciatives, públiques, privades, amb una riquesa i un dinamisme envejables…

De la “innocència” de la infantessa, al trauma adolescent i l’esplendor de la joventut que semblava poder superar ferides i traumes. Energia, força i creativitat, fabricant una nova identitat des de la diversitat de gent i orígens, amb projectes comuns…

I ja som a la maduresa: 100 anys ja són molts i amb la maduresa pot venir  la decadència… Poden acabar-se les forces, les energies, s’esgota la creativitat, la il·lusió…

El que se’ns ha acabat, segur, és l’espai: 20.000 hab/Km2 de mitjana i, en alguns barris, 50.000 hab/Km2.

Se’ns ha acabat l’espai natural, tenim només 1km de llera del riu Llobregat, el del nostre nom, que només gràcies a entitats com el Padrins del riu, és quelcom més que un abocador… encara ens visiten ocells i hi tenim flora¡. La platja de La Farola, resta abandonada i en silenci, ella i tota La Marina, amb les seves masies sense que ni un trist cartell i camí ens permetin recordar-la.

Tenim una història. La Medusa, Xipreret, el Castell de Bellvís i algunes restes més, poques catalogades i menys restaurades… sense ni un rètol que les expliqui, que ens en faci sentir orgullosos.

Tenim les entitats culturals supervivents d’un tsunami: colles, gegants, castells, esbarts, grups de teatre… sense un espai propi, sense una casa de la cultura… tot de gent que treballa “per amor a l’art” i a la ciutat… sense un auditori a on mostrar-nos i on mostrar al mon tot el que fem.

Tenim les antigues Aules de Cultura dels barris, ara Centres Culturals de proximitat, molt lluny del que van ser: “fàbriques” de cultura popular, espais de relació… La cultura que es fa i es crea, no la que es compra i s’usa…

Tenim espais preciosos fantàstics com Can Trinxet i tants d’altres, que amb històries precioses i heroiques, com les dones de Can Trinxet, es moren lentament sense un centre d’interpretació, ni un museu que les reconegui, per exemple, a les dones que hi van treballar allà i arreu de la ciutat, pageses, obreres…

Tenim un potent moviment associatiu, també heroic, que lluita sense recursos ni espais, ni reconeixement. El que havia estat, i és encara, bressol d’iniciatives, projectes, idees, creativitat… Esplais, entitats i col·lectius que, com han de ser, rebels i agosarats, sovint viuen asfixiats per la burocràcia i la desconfiança.

Així doncs, no tenim espai ni natura, ni sol ni cel, però podem tenir memòria i empenta per recuperar-la.

Hem perdut bous i esquelles però fem 100 anys de ciutat i més de 1.100 d’història i ens ha passat de tot. Podem resignar-nos, entristir-nos, enfadar-nos o potser en podem aprendre o re aprendre.

Hem de decidir què volem ser, ara ja de grans. Podem tornar a intentar ser al capdavant  de les iniciatives per cohesionar i integrar gent d’arreu, alhora que recordem i reconeixem una història, cultura i llengua. Podem fer de la realitat grisa del ciment, un jardí, aprofitant cada racó i cada petit espai per tal que sigui verd de debò, unint la ciutat en un passeig per respirar i saludar-nos… Podem recuperar l’empenta que neix de les dificultats, impulsats per les moltes entitats socials, infants, dones, nouvinguts, joves… per crear models nous d’atenció i de relació entre  les persones. Podem fer de la nostra història i del nostre patrimoni un espai simbòlic i real de trobada i orgull. Podem recuperar la Marina i la seva memòria. Podem tenir i recuperar espais de creació cultural i un gran lloc on mostrar-nos…

El gran patrimoni del temps és l’aprenentatge, la saviesa. Aquesta també és una ciutat que en sap molt dels problemes propis i del mon. Ens fem grans, segur; el que podem escollir és si també, ens fem millors.

CARLOS GALVE  (activista i peixater)

“Solo el pueblo salva al pueblo”. Ese lema es precioso, es solidaridad, es esperanza, es humanidad y también se utiliza para la perversión. Las noches de insomnio me mantienen expectante y escucho la radio, como hacía mi abuelo y mi padre. Emiten que “solo el pueblo salva al pueblo”.

Emisoras claramente interesadas escupen opiniones. Suceden en el mismo instante que cientos o miles de seres aún no han recibido ni la más mínima ayuda. El drama humano tiene una dimensión dantesca; imagino, por lo que dicen y por las imágenes, que el colapso es absoluto.

En plena fase de trauma por el choque impactante de la catástrofe, aparecen desde los confortables despachos, emisoras o sillones la vieja lucha de la España de las Autonomías. Editoriales que satanizan al contrincante político. Nadie sabe cómo va a acabar este mal sueño hecho realidad y ya están jugando o bien a campañas electorales o bien a abrir paso al fascismo emergente que no para de acusar a la política de su inoperancia.

Doscientos catorce muertos y 1.900 desaparecidos son cifras escalofriantes. Ni les preocupa. La magnitud de la tragedia explica la insoportable levedad del ser. Dos títulos de novela que definen perfectamente lo que están viviendo en Valencia. No hay problema; en vez de ayudar a dar ideas de cómo minimizar el dolor de nuestros vecinos valencianos, repetimos los mismos argumentos de cuando la pandemia del COVID 19. Y tú más.

“Españolito que vienes al mundo te guarde dios una de las dos Españas ha de helarte el corazón”. Lejos de ofender. Opino que de nuevo aparece lo más hermoso del ser humano: la solidaridad de las miles de personas que están ayudando a sus vecinos afectados en esa insoportable fragilidad del ser.

También opino que se me hace insoportable la mezquindad de las opiniones desde la confortabilidad de no tener ni la más mínima responsabilidad para criticar a los responsables políticos. Y remarcó: de todos los signos, en un tiempo donde el caos es casi apocalíptico.

Nunca había oído tantos expertos en meteorología. Nunca habría imaginado que ante semejante desastre hubiera tanta gente también experta para saber qué hacer. 
En 1962 hubo alrededor de 900 muertos, la mayoría de emigrantes andaluces que fueron arrastrados en las cuencas de la riera del Vallés. Recuerdo que me impactó porque mi escuela de Rubí quedó muy afectada, y recuerdo a Joaquín Soler Serrano desde Radio Barcelona llamando también a la solidaridad. Ese es mi recuerdo. Solo unos pocos escribieron sobre la barbaridad de dejar construir junto a las rieras. Después de ayudar.

Los tiempos han cambiado. 62 años parecen mucho, pero es un instante. La ciencia ha evolucionado, las voces de la democracia pueden hablar, pero la Naturaleza es inflexible y sorprende a todos de nuevo. Las opiniones son respetables, siempre y cuando no nos lleven a lo que pasaba hace 62 años en que nadie opinaba en voz alta. 
La ciencia es positiva: ayuda a poder prever. Lo que no prevé la ciencia y nunca preverá es que los que accionan la previsión somos los humanos. De momento.

CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)

Des de les eleccions democràtiques del 1979, l’Hospitalet ha tingut quatre alcaldes. Tots del mateix color polític. El color ha estat en la franja del Pantone de colors càlids descolorits del que considerem la història de l’esquerra o alguna cosa semblant.

Reteniu aquesta dada: el color de l’any 2024 és Pantone 13-1023 Peach Fuzz. Té un to a “préssec” sincer, que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa, comunicant un missatge de cura i de compartir comunitat i col·laboració”. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

El PSC-PSOE a l’Hospitalet ha gestionat, vist el que s’ha vist, perfectament el Pantone del color de les seves propostes per aconseguir majories absolutes o relatives a favor seu. A les seves figures significatives només les conec superficialment. Mai m’ha agradat apropar-me a ells més del compte.

En la política, com en la vida quotidiana, el que és personal i el que és professional tenen coordenades diferents i, generalment, contradictòries.

Ignacio Pujana va ser el primer elegit el 1979. La seva caiguda i la seva decadència van ser dures. És evident que ell va tenir la seva responsabilitat, però vaig comprovar que el seu partit i els seus companys miraven fredament pel forat de l’escala per veure com queia i estavellar-se estrepitosament, provocant-li fracàs i desprestigi. Enteníem que la política no és per a il·lusos ni per a aquells que creuen que en els seus xiringuitos tot ho poden. El cas Pujana va ser impactant.

Celestino Corbacho va emergir el 1994 com a salvador, per superar una de les èpoques més fosques dels socialistes a l’Hospitalet. Va continuar amb la seva majoria i el color d’aquella època tenia un color rosat. Semblava que era una miqueta més d’esquerres. Corbacho estava dotat d’una habilitat especial, exercia l’abraçada de l’os de manera subtil i àgil. El desenllaç del seu període a l’alcaldia va ser diferent. El Ministeri de Treball li va donar una sortida airosa, però la relació amb la seva successora va ser, per dir-ho suaument, nefasta i anòmala. Al final es va embolicar, al meu parer, amb una opció política de poc calat. Ciutadans va ser un experiment electoral increïble per la seva experiència, però demostra clarament que els polítics són humans i també s’equivoquen.

Núria Marín rep l’alcaldia el 2008. És la primera dona i la més jove. Núria és l’exemple de militant de base d’èxit. Assumeix sense problema les polítiques del seu partit i s’adapta a la ductilitat de l’aparell del PSC. Posseeix una capacitat molt important en política, té la virtut de l’empatia, li resulta fàcil ser simpàtica. Les seves polítiques són grises, amb poques accions brillants però amb un element molt rellevant: consolida l’entramat i el control d’entitats i associacions, fent-les depenents del partit que governa. Li tinc una gran estima personal, quasi tanta com la radical discrepància en les seves polítiques.

Al 2024, la ciutat està més desmobilitzada que mai. No només és culpa seva, però la ciutat està amb encefalograma pla, les capacitats de reacció de la protesta reivindicativa són penoses. El cas del Consell Esportiu li va explotar en el tram final i la va salvar el jutge i la justícia, arxivant el cas.

Després de perdre la majoria absoluta amb 13 dels 27 regidors, Núria passa el testimoni d’alcalde a David Quirós. El PSC-PSOE, com sempre, estudia el Pantone del pròxim cap de llista per a les properes eleccions de 2027. Li han donat temps per tal que es consolidi com a candidat.

Es coneix poc de David Quirós. En observar els seus primers dies com a alcalde, es mou amb un factor positiu. Es dona a conèixer i saluda al màxim nombre de veïns i entitats. És un modern madur, té apariència, la imatge de l’home d’avui, sembla que té criteri sobre el digital i practica o li agrada el bàsquet.

Per cert, el bàsquet és un esport de moda en el poder. Sánchez és un estratega que domina a la perfecció els darrers minuts/segons per guanyar les seves partides polítiques. No sé com juga Quirós… la seva expressió no verbal és diferent de la dels seus antecessors.

Està bé que sigui proper, però no només per guanyar eleccions. Hauria de ser proper i, sobretot, coherent.

La ciutat de l’Hospitalet posseeix una característica molt especial: hi ha molts “hospitalets” dins d’ella. És una ciutat diversa en el seu teixit humà i social. Està encastada amb calçador. Té una arquitectura urbana fragmentada, primer per la seva orografia amb un gran contrast entre el Samontà i la Marina, i sobretot per la fractura entre els seus barris provocada per les vies del ferrocarril que divideixen la ciutat de punta a punta en forma de creu.

L’estigma de l’Hospitalet domina com a ciutat dormitori, insegura, conflictiva, de baix rang, amb zones industrials decadents i l’última zona agrícola en perill. Aquesta sensació és força estesa, sobretot entre els ciutadans de Barcelona. La Riera Blanca no només divideix urbanísticament les dues ciutats: la divisió és social, cultural i econòmica.

Aquesta diversitat li proporciona tanta complexitat que la fa imprevisible. Aquesta és la gran dificultat per estimar el conjunt de l’Hospitalet, que és com una malquerida. Si algun dia hi hagués un alcalde que estimés l’Hospitalet tal com és, es convertiria en un alcalde històric.

Li dono idees a Quirós. L’Hospitalet és una ciutat difícil però apassionant. Té totes les característiques necessàries per poder lluir-se. El Pantone de 2024, com diuen, té un to de préssec sincer que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

David Quirós encaixa amb la descripció del Pantone 2024.

L’Hospitalet necessita urgentment polítiques honestes, valentes, que trenquin la cotilla del color del partit que ha governat durant els últims 45 anys, i que, d’una vegada per totes, sigui un alcalde que domini el Pantone Vermell de la força, per fer un l’Hospitalet més humà en l’urbanisme, en l’aspecte social i en el mediambiental.

Esperem que a la quarta sigui la vençuda.

Seria estúpid no reconèixer que durant aquests 45 anys la nostra ciutat no ha canviat. Seria així mateix cínic si no assenyalés en aquesta reflexió que la societat civil de la nostra ciutat ha estat segrestada per unes polítiques clientelars que han produït el fenomen urbanístic més vergonyós de la nostra història recent. En altres temps, hagués estat impensable que la societat civil de l’Hospitalet hagués romàs gairebé passiva davant d’una barbaritat urbanística com la que ha permès la construcció en els terrenys de Cosme Toda. Si no ho dic, rebento.

Veïns, desperteu-vos! Moveu-vos per forçar l’alcalde a recuperar la dignitat de la ciutat.

Ànims, alcalde! Tens una gran oportunitat; pots fer història i no formar part de la mediocritat dels teus antecessors a l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Reivindico el sentiment de l’optimisme i de la raó.

JOSEP FERRER (Gent pel Canvi)

Una nova trampa de l’Ajuntament de L’Hospitalet: fins ara justificava un IBI dels més alts del nostre entorn adduint que “en el nostre rebut de l’IBI està inclosa la taxa d’escombraries”; ara ha segregat aquesta taxa, però sense rebaixar l’IBI, ans al contrari, augmentant-lo un 2’6%. És a dir, es com si cobrés dues vegades la taxa d’escombraries i a sobre més IBI.

Per l’Ajuntament és un bon negoci, ja que recaptarà un 25% més: vora 100M€ en lloc de 79M€. A canvi de res, ja que no es compromet a millorar el servei. Per cert, un servei força deficient, que mereixeria un altre article.

Aquest augment de recaptació l’aportarà la ciutadania i no és poca cosa:

– per un habitatge de 45m2, amb 4 persones, suposa un augment de 130€

  (dels 225 actuals a 355)

– per un habitatge de 70m2, amb 4 persones, suposa un augment de 143€

  (dels 450 actuals a 593)

– per un habitatge de 95m2, amb 4 persones, suposa un augment de 157€

  (dels 700 actuals a 857)

Potser més impactant encara serà per a una persona gran en un pis petit: li suposarà un augment de 78€ (de 225 a 303).

Cal afegir que l’augment és regressiu, sense que es contemplin bonificacions ni ajudes de cap mena:  en els exemples anteriors, representa un 58% per a pisos petits i un 22% per als grans. Arriba a un 73% per a pisos petits amb 6 habitants.

Una altra sorpresa, no menor, la donen els protagonistes del tema: ho promou el PSC, amb el suport dels Comuns, grups autoanomenats progressistes, que de cap manera insinuaven mesures d’aquest tipus en els seus programes electorals.

No esperaven que el recanvi a l’alcaldia comportés noves maneres de gestionar la nostra ciutat. Però tampoc esperàvem mesures tan immediates i tan grolleres per simplement augmentar la recaptació a costa de la ciutadania i en especial de la més feble.

CARLOS GALVE (activista i peixater)

Acabo de leer la noticia de la remodelación que parecer ser va a tener “La Bòbila”. La memoria es incandescente mientras conserva su don y la llama del recuerdo. El pasado tiene un cierto tinte melancólico. Es muy gelatinoso, tiene el riesgo de aparentar ser mejor que el presente y eso a los jóvenes les produce un poco de sordera e indiferencia. Lo útil es explicarlo mientras sea posible, para ayudar a evitar el olvido y a mejorar también, si es posible, el futuro.

En los años 70, el gran espacio que ocupaba aquella enorme zona abandonada, era un espacio con restos de la antigua fábrica de ladrillos rojos, bòbila en catalán. Parecía una ciudad abandonada y destruida como si hubieran pasado los siglos o hubiera sido bombardeada. Era un solar que parecía inmenso. La lluvia formaba zonas de charcos. Los niños jugaban a mil juegos y aventuras. Recuerdo la muerte de un niño al poco tiempo de llegar al barrio. Me impactó de tal forma, que el tiempo no lo borra. Cayó en unos de los antiguos pozos o huecos que aún se mantenían en lo que habían sido los hornos donde cocían las piezas geométricas que servían para levantar edificios.

El barrio de Pubilla Casas estaba en fase de construcción y crecimiento. Había núcleos consolidados como el mercadillo de Can Vidalet o el palacio de la Pubilla Casas. Como explica Ireneu Castillo, el barrio de Pubilla Casas tenía vocación de ser la zona residencial de l’Hospitalet. Transformó su ilusión de barrio chic, a un barrio de una relativa y rápida construcción para acoger a la mayoritaria emigración que llegaba a Cataluña desde los años 60.

No puedo evitar recordar, al pasar frente La Bòbila. También confieso que se me hace un nudo en la garganta. Ese espacio existe porque los vecinos que formábamos parte de la Asociación de Vecinos durante esos años nos empeñamos unitariamente en parar la especulación de los constructores que tenían pactadas las licencias de obra que debía conceder la Administración Local para construir bloques de pisos. Era una zona enormemente saturada y densa, víctima ya entonces de una evidente ausencia de espacio libre para sus habitantes.

La historia de la lucha para conseguir el espacio de La Bòbila tiene poca literatura. La diversidad ideológica y social que había en la Asociación de Vecinos era tan grande y plural, que nadie se ocupó ni se atrevió a hacerse suyo el éxito que significó parar la construcción. Nos enfrentamos al Ayuntamiento. Nos enfrentamos a la policía. Derrumbamos las vallas que iban colocando repetidamente. Llamábamos con megafonía por todo el barrio a la movilización y a las convocatorias de las asambleas de vecinos. Expropiamos tablones de obra para construir un escenario para hacer la primera Fiesta Mayor del barrio. La organizamos con los recursos económicos y humanos de los vecinos. Los que participamos en esta acción teníamos claro cuál era el objetivo. Trabajamos duro para frenar una barbaridad.

Lo más importante que conseguimos fue que los vecinos se hicieran suyo ese espacio. Ese fue el mayor éxito. Se paró la construcción, y además logramos que los escépticos e indiferentes se apuntaran el tanto como si fuera suyo: el éxito de la reivindicación. Siempre, o casi siempre, las iniciativas van por delante de las Administraciones. Algo un tanto cínico y decepcionante pues, en principio, nos consideraron locos, utópicos y radicales. 

El solar de la bòbila. Hoy, la plaza de La Bòbila tiene la luz del arco iris. Fue, es y será, un ejemplo de la lucha anónima y unitaria de unas cuantas personas apasionadas de la Asociación de Vecinos de Pubilla Casas. La Bòbila fue un éxito. El éxito de todos de tener un sueño, convertido hoy en espacio libre común. Un rasgo de dignidad vecinal: merece la pena no olvidarlo. Hoy y siempre.

Isidor Boix (sindicalista, ex miembro de la dirección del PSUC)

La fórmula “estilo Baix Llobregat”, como también la fórmula “estilo SEAT”, se popularizaron en los años 70 del siglo pasado para expresar lo que se consideraba como referencias ejemplares de las movilizaciones obreras de esta zona del “cinturón rojo” de Barcelona y de lo que se conoció como la primera fábrica española. Y ello, tanto por sus características de densidad industrial como por sus contenidos,  caracterizados éstos como reivindicaciones inmediatas de condiciones de trabajo y de vida, integrando expresa y conscientemente la exigencia de libertades frente a la dictadura franquista, con formas de acción como huelgas y manifestaciones, unitarias, conquistando espacios de libertad con asambleas en los centros de trabajo, en las calles y plazas, en iglesias y también en locales de los “sindicatos” del régimen.

Con estas referencias no pretendo ahora extenderme en las características de aquellas importantes experiencias del movimiento obrero sino sólo recordarlas al hilo del acto desarrollado el pasado 10 de octubre en el local de CCOO de Cornellá (la capital obrera de la comarca del Baix Llobregat) como recuerdo y homenaje de las 3 Huelgas Generales de la zona de 1974 a 1976 y de los dirigentes obreros públicos de las mismas, de la permanente movilización obrera: Carles Navales (“el noi del vidre”, Elsa); Antonio García y Juan Ramos (Siemens); Pere Caldes (Fama); Paco Ruiz Acebedo y Josep Coscubiela (Rockwell Cerdans); Esteban Cerdán (Laforsa); Francisco Fuentes y Joan Estrada (Pirelli); Paco Español y Juan Blanco (Solvay); Antonio Plata y Félix Moreno (Roca); José Cano y Emilio García (Matacás); José María Bores (Portolés y Cia); Vicens Paris, Isabel Aunion, Conesa, Alcántara, Kati Segura, Miguel Salas…

El acto constituyó también un expreso homenaje al entonces muy joven y ahora algo mayor Emilio García, presente e interviniente en este acto, uno de los dirigentes de aquellas movilizaciones y Secretario General de CCOO del Baix de 1981 a 1986.

Por todo ello, este encuentro sindical en la sede de CCOO de Cornellá representó una aportación a un necesario ejercicio democrático: mantener viva la memoria de cómo avanza la Historia, nuestra Historia, particularmente la de movilizaciones sociales y de acontecimientos que significaron, como aquellas Huelgas Generales, una fundamental contribución a la conquista de avances tan notables como la liquidación de la dictadura franquista.

A partir de ese acto sindical en Cornellá, de recuerdo y homenaje, quiero ahora subrayar lo que puede significar hoy el “estilo del Baix Llobregat” en la acción social de nuestra clase trabajadora y proyectar este análisis a la necesaria reflexión sobre la construcción del sindicalismo hoy. Los inmediatos procesos congresuales de las dos grandes organizaciones sociales de nuestra clase trabajadora, las Confederaciones Sindicales de CCOO y UGT, podrían constituir un buen marco, una particular ocasión, para ello.

El Baix Llobregat sigue siendo una zona de densidad industrial y trabajadora, aunque más similar a las del conjunto de Catalunya, de toda España. Y por ello de evidente interés para hacer el análisis del tránsito del ayer al hoy, en la distancia de los 50 años transcurridos.

En relación con las características esenciales de la acción colectiva las apunto ahora sólo para contribuir a su análisis, añadiendo la referencia a mis recientes incursiones en las mismas: del movimiento sociopolítico al sindicalismo confederal (“Lenin y la cuestión sindical” https://isidorboix.wordpress.com/2024/06/30/lenin-y-la-cuestion-sindical/) y de su carácter unitario a la pluralidad sindical (“En la senda del sindicalismo de clase unitario” https://isidorboix.wordpress.com/2024/09/29/en-la-senda-del-sindicalismo-de-clase-unitario/), partiendo del permanente objetivo de la clase trabajadora de UNIDAD en la acción y en la organización.