Los silencios del diputado Pérez añaden nuevos nubarrones al futuro de la alcaldesa Marín

David Pérez, recién escogido dputat en el Parlament

Fatal tienen que estar las cosas en el seno de la organización socialista de l’Hospitalet para que uno de los políticos con más peso en la organización, el secretario segundo de la Mesa del Parlament, el diputado David Pérez, vecino de Santa Eulalia, se haya negado a responder a unas cuantas preguntas sobre cuestiones de actualidad, unas de ellas relacionadas con el rumor que circuló la semana pasada sobre su futuro como diputado electo y otras sobre su posición frente al conflicto desatado en el ayuntamiento del que formó parte entre 1991 y el 2003.

En el instante en que tuvimos noticia de la posibilidad de que David Pérez fuera elegido president del Parlament de Catalunya en la legislatura que ahora comienza, como consecuencia de las negociaciones que se están llevando a cabo para que tanto Salvador Illa como Pere Aragonés, cada uno por su lado, puedan conseguir apoyo para sus respectivas investiduras, nos pusimos en contacto vía telefónica con el diputado electo para recabar su opinión al respecto. Nos comentó que se trataba simplemente de un rumor pero insistimos en hacerle cinco preguntas por escrito via mail sobre la actualidad, para que pudiera contestarlas con tiempo suficiente, garantizando así la exactitud de las respuestas que nosotros reproduciríamos en L’Estaca.com. Como parecía obvio, íbamos a aprovechar la oportunidad de que nos contestara por escrito para pedirle su pronunciamiento no sólo acerca de la posibilidad de su elección como presidente del Parlament sinó en todo lo relacionado con el conflicto subyacente en el Ayuntamiento en lo referente al Consell Esportiu.

Obtenido su permiso para enviarle el cuestionario así lo hicimos, nos aseguramos de que le había llegado en un contacto telefónico con la secretaria segunda del Parlament y dos horas después la secretaria de esta oficina nos informó de que el diputado Pérez no iba a responder el cuestionario, no tenía interés alguno en hablar con la persona que le había enviado el cuestionario de la redacción de L’Estaca y solo estaba dispuesto a hablar con el redactor que le contactó en primer lugar. Tras muchos intentos de ese mismo redactor que le contactó al principio para poder hablar con el diputado, se ha obtenido la callada por respuesta, pese a que se le hizo llegar que la redacción de L’Estaca estaba elaborando una información sobre este tema y que la publicaríamos igual.

Las cinco preguntas que pedíamos que nos contestara el diputado Pérez iban desde recabar detalles sobre la posibilidad de que fuera elegido president del Parlament, información sobre la estrategia socialista para componer un gobierno con ERC y Comuns con apoyo de la CUP, así como su opinión sobre lo que podría ocurrir en el eventual caso de que la alcaldesa de la ciudad fuera finalmente imputada en su declaración ante el juez a primeros de abril próximo, su posición sobre un eventual traspaso de poderes en el caso de que la alcaldesa tuviera que dimitir y su opinión sobre la relevancia, en lo que concierne al Ayuntamiento de l’Hospitalet que, de cara al futuro, van a tener diputados de relieve como él mismo o la diputada en el Congreso, Mercé Perea.

Su negativa a responder a estas sencillas preguntas y su absoluto silencio a partir de ese momento, en lugar de despejar dudas y arrojar luz sobre el inmediato futuro, ha contribuido a oscurecerlo y a provocar mayores nubarrones sobre estas cuestiones.

Es evidente que el diputado Pérez no se ha querido definir, lo que pone en evidencia la fragilidad de la organización socialista en l’Hospitalet, dividida entre los partidarios del primer secretario local y segundo teniente de alcalde imputado del Ayuntamiento, entre los que el diputado Pérez se encuentra según ha podido saber esta redacción, y los partidarios del primer teniente de alcalde, rival del segundo teniente de alcalde y previsible sucesor de la alcaldesa si finalmente la juez imputa a Nuria Marín justo después de Semana Santa. Lo que podría haber sido una manera tranquila de poner claridad en este turbio asunto, se ha convertido en un nido de sospechas sobre la complejidad de la sucesión en la alcaldía, si ocurre lo que muchos se temen.

Redacción

El llibre sobre la platja perduda de l’Hospitalet reflexiona sobre la complicitat de l’actual Ajuntament amb la saturació de la ciutat

Portada del llibre de Jesús A. Vila

L’autor, Jesús A. Vila, afirma que “l’espoliació, impunitat i negoci de la segregació de la Marina, fa ara un segle, no va tenir cap resistència del Consistori”. I Celestino Corbacho assenyala que l’Hospitalet ha de jugar el seu paper al voltant d’iniciatives de Barcelona com un nou barri de 25.000 habitatges al seu límit

Redacció

“Que l’Hospitalet perdés la platja fa un segle ens permet reflexionar sobre què va passar aleshores, però també entendre perquè l’Hospitalet ha estat sempre en una posició subsidiària respecte de Barcelona i d’aquells que han fet servir el territori com a matèria especulativa”. Amb aquestes paraules resumia l’autor, el periodista i historiador Jesús Vila, el seu llibre Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Espoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina, durant la presentació que s’ha pogut seguir aquest dijous, 18 de febrer, Via Zoom amb més d’una trentena de participants.

El llibre, editat per l’associació Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet (FIC LH), explica que el govern de la Restauració Borbònica de 1920 va segregar 935 hectàrees del terme municipal de l’Hospitalet amb total impunitat, vulnerant la legislació del moment i en benefici dels que, a partir d’aquell moment, van especular amb les terres segregades expropiant-les als propietaris, amb l’objecte inicial de fer un port franc, que desprès es va convertir en la Zona Franca de Barcelona, el macropolígon industrial més important de Catalunya.

A canvi, l’Ajuntament de l’Hospitalet de 1920 presidit per Just Oliveras, només va reclamar una quantitat equivalent als tributs que l’Ajuntament deixaria de cobrar durant cinc anys per les riques terres de Marina, i la setantena de masies que existien en aquell moment. Això va suposar uns ingressos de 85.000 pessetes d’aleshores, equivalents avui en dia a 102.000 euros, una quantitat clarament irrisòria però suficient perquè l’Ajuntament acceptés sense més al·legacions, la pèrdua del territori i oficialitzés els nous límits del terme municipal.

Històric paper subaltern

La presentació del llibre va comptar amb les paraules de Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i autor del Pròleg del llibre, amb tota seguretat, segons Jesús Vila, la persona que té més coneixements sobre la història de la ciutat, que va destacar el paper subaltern que sempre ha jugat l’Hospitalet respecte de Barcelona, precisant que parlar de Barcelona és realment parlar de les seves classes oligàrquiques.

Junt a l’autor i a Manuel Domínguez va intervenir Celestino Corbacho, exalcalde de la ciutat entre 1994 i 2008, que es va referir a la importància de la recuperació del passat com a eina de construcció del futur. En aquest sentit va referir-se a la necessitat que els mandataris de qualsevol municipi coneguin en profunditat la pròpia història per poder desenvolupar estratègies que condueixin a millorar les condicions de vida de la ciutadania. En un altre ordre de coses va posar l’accent, juntament amb altres participants posteriors del col·loqui, de reflexionar sobre el paper que l’Hospitalet ha de jugar en l’immediat futur al voltant d’iniciatives que Barcelona l i el Consorci de la Zona Franca estan desenvolupant en els límits amb el terme municipal de l’Hospitalet, com ara el nou barri a la Marina del Prat Vermell, amb 25.000 nous habitatges.

El territori com a mercaderia

Per la seva banda, l’autor va explicar que el llibre s’havia fet no tant per reflexionar sobre el que havia passat fa un segle, sinó per analitzar de quina manera a tot el pla de Barcelona i no només a les terres de Marina que avui constitueixen la Zona Franca, el territori es va convertir en una mercaderia al servei exclusivament dels interessos dels promotors immobiliaris de tots els temps —des de finals del XIX i fins ara mateix—i del capital financer, amb l’anuència, quan no directament la complicitat dels poders locals, específicament dels ajuntaments i ara mateix dels organismes públics que planifiquen el territori i adjudiquen els permisos per construir abusivament sobre terreny desocupat, encara verge o terreny que podria ser recuperat per eixugar els dèficits de les ciutats.

En el cas de l’Hospitalet, l’autor va assenyalar que la ciutat més densa d’Europa no es pot permetre el luxe de seguir mantenint aquesta dinàmica on els promotors immobiliaris i els bancs no fan més que construir nous habitatges, densificar més la ciutat i hipotecar la qualitat de vida del futur dels ciutadans, amb el total acord de l’ajuntament de la ciutat. Amb la mateixa desídia, va explicar, que aquell ajuntament de fa un segle que va ser còmplice resignat de la impunitat amb que va actuar el govern, amb el negoci que van acabar fent els poders econòmics, oficialitzant d’aquesta manera l’espoliació soferta pel municipi.

Aquest és el text que va llegir l’autor, Jesús A. Vila, en el decurs de l’acte de presentació, via Zoom, del llibre editat per FIC “Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Espoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina”

Un moment de la presentació del llibre, via telemática.

Quan a principis de febrer de l’any passat l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, abans de la seva conferència anual sobre l’estat de la ciutat, va visitar el Far de la desembocadura del Llobregat i davant dels periodistes que l’acompanyaven va reivindicar un tros de la platja que el municipi va perdre l’any 1920, un segle abans, molts es van assabentar aleshores que l’Hospitalet arribava al mar des de la seva distància urbana, de la mateixa manera que encara passa avui a municipis de l’altra banda del riu, com El Prat, Viladecans, Gavà o Castelldefels, municipis eminentment rurals fins als anys 60 del segle passat, però amb uns nuclis urbans crescuts lluny de la costa, separats per enormes camps de conreu d’una fertilitat deltàica i per una franja marina que primer es va nodrir de pescadors, més tard de banyistes autòctons i posteriorment d’establiments vinculats al turisme, que els han proporcionat un afegit qualitativament remarcable en el seu particular PIB local. Quan l’alcaldessa va demanar recuperar una franja de platja al costat de la Farola, amb una clara vocació de sorprendre molt més que amb una voluntat ferma de reivindicar res, no va poder explicar però, que l’Hospitalet va perdre aquells metres de costa, de la manera tradicional com s’han produït els irreparables desastres territorials en aquest municipi: gairebé en silenci, sense cap oposició transcendent, sense cap contrapartida per la ciutadania, en benefici exclusiu dels de sempre.

Perillosa combinació de mercat i territori sense mesura

L’ocurrència de l’alcaldessa, fent veure que reivindicava un tros de l’antiga platja municipal, posava de manifest sense ser la seva intenció, és evident, l’explicació històrica del sotmetiment a les lleis del mercat de tot el territori hospitalenc durant el darrer segle i mig —especialment entre els primers anys del segle XX i fins ara mateix, vull ressaltar-ho—, de manera que el sòl municipal s’ha convertit, amb escassos períodes de resistència, en pura matèria especulativa.

Mercat i territori sempre ha estat una combinació perillosa i essencialment destructiva per la ciutadania corrent, en absència d’una planificació urbanística que reguli i controli l’espai públic. Quan la combinació mercat i territori flueix sense mesura, sense límits i sense control, la tendència a la saturació urbana i al benefici immediat no té aturador i el capital més improductiu es converteix en un instrument capaç, no solament d’acaparar terres i dinamitzar negocis, sinó de comprar voluntats i d’obstaculitzar resistències.

Si alguna cosa defineix el món capitalista és la voracitat del mercat. I si alguna cosa ha après l’home modern occidental és que la llei del mercat sense regulació es converteix, en tos els àmbits, en la llei de la selva. El progrés ha consistit, des de finals del XIX, abstraient-nos a la impossibilitat concreta d’acabar amb el capitalisme, a regular tot allò que afecta al mercat per evitar la depredació sense mesura. I l’instrument del progrés ha estat la capacitat per fer política des del poder més proper al territori i fins a les altes institucions de l’Estat, en benefici del conjunt de la societat i no només dels que controlen els mecanismes del mercat.

Pèrdua de 930 hectàrees de municipi

Caldria, però, baixar de les grans definicions al terreny pràctic per entendre per què, per exemple, l’Hospitalet va perdre la platja, segons el títol del llibre que presentem. De fet, L’Hospitalet tenia una limitada franja costanera dins el seu terme històric, la que anava des de la desembocadura del riu a l’extrem nord de la Farola del Llobregat aixecada a mitjans del XIX, en el seu límit amb la Marina de Sants que, alhora, anava des d’aquest punt als contraforts de Montjuic. Perdre la platja, que ara fa un segle només servia per acollir unes quantes barraques de pescadors i uns pocs banyistes que feien via des del nucli urbà per l’antic camí de la Farola, va suposar, en el mateix paquet, perdre més de 930 Ha de terres de conreu i una setantena de masies, la meitat aproximada del terme municipal i una gran part de la seva riquesa agrària. En el llibre s’explica el detall del procés històric i el context en el que es produeix la segregació, però de tot el que va passar voldria assenyalar els aspectes que conjuguen amb les afirmacions anteriors sobre territori i mercat per entendre les causes però, sobretot, els resultats. I per extensió, per entendre per què les causes i els resultats no són un accident històric simplement, sinó la justificació d’un procés que s’inicia al pla de Barcelona a meitat del XIX i encara estem patint avui en dia.

L’origen, a grans trets, caldria buscar-lo en el desenvolupament de la Barcelona industrial, una Barcelona en creixement demogràfic sostingut gràcies a l’empenta fabril especialment del tèxtil i a l’encotillament que sobre el desenvolupament urbà provoquen les muralles. La progressió del primer capitalisme industrial actua en tres direccions simultànies: sobre la demanda de la mà d’obra i per tant sobre l’atracció de treballadors forans que necessiten treballar, i residir el més a prop possible de les fàbriques i tallers; sobre la necessitat d’exportació comercial dels productes i aquí hi jugarà un paper fonamental la creixent necessitat d’una infraestructura portuària moderna, i sobre la saturació del territori dins les muralles que ben aviat impulsarà un moviment de regeneració urbana —obligat per la insalubritat i l’exagerada promiscuïtat entre indústria i habitatges— que afectarà als municipis de l’entorn i que possibilitarà un moviment polític agregacionista barceloní per garantir un desenvolupament urbà de taca d’oli sense les limitacions administratives dels ajuntaments autòctons dels pobles que havien de ser engolits.

Atracció demogràfica

Ja veiem clarament que el desenvolupament industrial intervé sobre molts factors que interactuen: l’atracció demogràfica, la demanda urbana d’habitatges, la salut pública, la reserva d’espais per la indústria, per les instal·lacions portuàries, per les infraestructures viàries i ferroviàries, l’autonomia administrativa dels ajuntaments, etc. És a dir, la indústria i l’ensorrament de les muralles obren, al pla de Barcelona, una dinàmica desconeguda fins aleshores que marcarà el futur, no només d’una part del capital sinó, en consonància amb la seva voracitat, del territori metropolità en el seu conjunt.

El desenvolupament industrial barceloní del segle XIX no només comporta més indústries i més mà d’obra, sinó un complex món de contradiccions inherents: una burgesia industrial emprenedora i molt activa políticament, enfrontada a una classe obrera explotada però organitzada, i tota una superestructura de pensament econòmic i d’utopisme revolucionari que jugaran en diferents fronts al llarg de tot el segle i bona part del següent. El pla d’eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà s’alimenta d’aquesta complexitat: ell, un socialista utòpic atent a les necessitats urbanes de les classes subsidiàries, planifica racionalment una Barcelona de burgesos enriquits construint els fonaments per l’agregacionisme dels municipis annexos i oferint solucions integradores per les infraestructures que la ciutat necessita, entre elles un gran port marítim a l’altra banda de Montjuic, a redós dels corrents que amenacen històricament el rebliment del port i obliguen el dragatge regular.

Visió estratègica contra la voracitat especulativa

Per primera vegada, Barcelona descobreix la imperiosa necessitat de la planificació del territori per posar ordre en allò que ja es veu que serà la nova febre del segle XX, acompanyant la industrialització: l’especulació immobiliària de la mà d’una nova fracció del capital que prendrà el relleu del capital industrial més productiu, el capital financer. A partir del desenvolupament del pla de Barcelona, el territori de la Catalunya més dinàmica es convertirà en una mercaderia molt preuada, en front de la qual només podran actuar els poders públics per tal d’evitar el col·lapse.

En la meva opinió, l’acció política, la visió estratègica de la ciutat i les eines de planificació seran, a partir d’aquest moment, l’únic baluard contra la voracitat especulativa del capital financer i els seus acòlits. Vull remarcar-ho: parlo d’acció política, de visió estratègica i d’instruments de planificació perquè, davant d’una dinàmica imparable de creixement econòmic (industrial i, posteriorment, de serveis), la demanda serà una constant i, per tant, sempre que hi ha demanda, el mercat actua de manera implacable.

Jo diria que, si en lloc d’acció política, (de visió estratègica del que han de ser les ciutats, i sense aplicació conscient d’eines de planificació) només hi ha gestió administrativa, el mercat actua sense control i la demanda (demanda d’habitatges, de sol industrial…) es converteix en la única justificació per actuar sobre el territori.

Fragilitat del poder municipal

Em temo que la fragilitat o la fortalesa del poder municipal es posa de manifest davant d’aquestes pressions del mercat. A mi em sembla que quan hi ha acció política i no només gestió, quan hi ha visió estratègica de l’urbanisme i no només perspectiva conjuntural malgrat hi hagi demanda, les ciutats es fan importants, creixen en harmonia i prestigi, es converteixen en focus d’atracció d’una certa qualitat residencial.

En aquest sentit, jo diria que la solidesa residencial d’una ciutat es mesura per la quantitat d’anys que hi ha hagut al capdavant del poder municipal, aquesta visió estratègica de l’urbanisme en detriment de la subordinació a les dinàmiques del mercat.

Per descomptat que les fases de democràcia avançada possibiliten les eines perquè els poders municipals s’enfrontin a la llei de la selva del mercat especulatiu. En conseqüència, en les èpoques de dictadura, el capital especulatiu actua pràcticament sense frens. Però no només això explica el present o el futur de les nostres ciutats.

Repàs a la història

Si fem un repàs a la història de l’Hospitalet, amb molts paral·lelismes amb la realitat més propera de Barcelona o dels municipis amb els que comparteix comarca històrica, veurem que no sempre, ni sempre de la mateixa manera, ha influït el marc polític general sobre el desenvolupament de la ciutat. Fins a principis de segle, l’Hospitalet és un municipi pràcticament rural, amb només 5.000 habitants i molt poca activitat industrial, però això es modificarà aviat, a redós del desenvolupament industrial de la Barcelona noucentista i en especial dels focus d’atracció que les exposicions universals representen per l’esclat econòmic de la gran ciutat.

La democràcia censitària del règim de la Restauració Borbónica situa al capdavant del municipi als petits propietaris i al sector comercial més vinculat a la menestralia urbana. Tot i que el municipi comença a ser un focus d’atracció de mà d’obra i, per tant, un territori incipientment cobejat pel capital especulatiu, l’Ajuntament només té una única preocupació: gestionar el millor que pugui o sàpiga. En conseqüència, quan el sorprèn una llei que li segrega la meitat del terme municipal, la única preocupació és reclamar els diners que es deixaran de cobrar pels tributs sobre les terres perdudes i les masies, recursos que els posaran problemes a l’hora de retornar els emprèstits demanats per obres d’urbanisme menors i, atenció, per fer front a l’eixampla de la Rambla, en terrenys de la família del mateix alcalde del moment.

El propietari bateja la Rambla

Per a més inri històric, la Rambla d’aquell eixampla encara porta el nom de l’alcalde-propietari que només va reclamar 102.000 euros d’avui, per 935 hectàrees de territori municipal. Si aquell ajuntament hagués tingut una visió estratègica de ciutat, hauria com a mínim pledejat contra la mesura i s’hauria oposat a oficialitzar l’espoliació negant-se a reconèixer els nous límits oficials del terme. No només va assumir la il·legalitat —no només injustícia: va haver il·legalitat manifesta, com s’explica al llibre— sinó que va reconèixer l’espoliació, oficialitzant la segregació municipal.

L’any 1923, només 3 anys després de la impunitat del govern central sobre les terres de Marina, pren el poder de l’Estat un Directori Militar amb l’anuència del rei i, a l’Hospitalet, es converteix en alcalde l’industrial Tomàs Giménez, un dirigent del partit del dictador Miguel Primo de Rivera. L’Hospitalet ja té aleshores 15.000 habitants i, un parell d’any després, l’alcalde aconsegueix del rei l’atorgament del títol de ciutat, una mena de compensació formalista pel greuge sofert que segueix, no obstant, sense ser qüestionat, sinó més aviat al contrari.

No obstant això, la ciutat, que al final de la dècada de 1930 fregarà els 40.000 habitants, pren alguna decisió que deixa entreveure que l’ajuntament de la dictadura ja no és només un ajuntament que gestiona: és un ajuntament que presenta una ferma voluntat de fer política, malgrat que condicionat per una ideologia negligentment conservadora i amb importants trets autoritaris. Encarrega, per primera vegada en la història, a un arquitecte solvent, Ramon Puig Gairalt que és l’arquitecte municipal, un pla d’eixampla que, també per primer cop, planifica la totalitat del terme municipal que queda després de l’espoliació de només cinc anys abans, dibuixant una ciutat amb un cert equilibri sobre el paper entre l’espai residencial, les zones lliures i els equipaments i les infraestructures imprescindibles segons aquella mentalitat de primers dels XX, respectant la trama urbana existent.

Subordinació municipal absoluta

La República posterior té poc temps per actuar, malgrat que els ajuntaments republicans manifesten clarament una voluntat d’estratègia política més encaminada a l’equilibri social i als dèficits assistencials i d’equipaments que no pas a la modulació urbanística i, quan al tombant de la dècada (1940) l’Hospitalet s’apropa als 50.000 habitants, el franquisme municipal victoriós s’encarregarà de fixar les bases pel desplegament de les lleis del mercat capitalista sense contradefenses en els anys posteriors.

Els anys del franquisme li suposaran a la ciutat gairebé 250.000 habitants més. Hi jugaran a favor tres elements: una atracció sense precedents de mà d’obra industrial i per tant una demanda desaforada d’habitatges, una subordinació absoluta del poder municipal al capital especulatiu i, per arrodonir l’equació, el somni utilitarista de l’alcalde clau d’aquesta maniobra, Matias de España, per fer servir el pes demogràfic de la ciutat com a plataforma particular de llançament automàtic de la figura de l’alcalde a la cambra legislativa del règim.

Aturar la saturació urbana

La lluita democràtica a la ciutat que havia patit el desaforament de la seva capacitat demogràfica va anar indissolublement vinculada a la necessitat d’aturar la saturació urbana i eliminar radicalment la nova ocupació de terreny lliure. El seu impuls organitzat va calar profundament sobre els darrers ajuntaments del franquisme, especialment els posteriors a Matias de España que, per una certa convicció i també per la pressió ambiental, van iniciar una recuperació, modesta però significativa sobre la pressió especulativa del mercat, aturant nous edificis poligonals a Bellvitge i a Can Serra, de manera destacada.

El clam de la Transició d’eliminar totalment la construcció especialment sobre els escassos espais encara desocupats, va influir notablement sobre el primer ajuntament democràtic que es va dedicar per sobre de tot a eixugar carències, dissimulant de passada els seus dèficits estratègics pel que feia al present i al futur de la ciutat. Va ser un ajuntament més disposat a la gestió que no pas a l’elaboració d’una estratègia de ciutat i, de manera progressiva, el mercat va anar despertant del letarg, avalat per les decisions d’un ajuntament que constantment rebia el suport incondicional de la ciutadania.

Intervencionisme estratègic de Corbacho

Aquesta tímida dinàmica dels primers 80 es va anar modulant arran del projecte de maig de 1987, a punt d’acabar el segon mandat socialista on, per primer cop des del pla d’eixample de 1926, l’ajuntament presenta una proposta per ordenar i millorar la ciutat amb l’expressiu lema de “L’Hospitalet, d’avui a demà”. A partir d’aquest moment, l’ajuntament socialista, amb l’inici del lideratge del primer tinent d’alcalde d’Urbanisme que després seria alcalde durant 14 anys, Celestino Corbacho, canvia la modesta fórmula de gestió per un mecanisme més agosarat d’intervencionisme estratègic sobre el que ha de ser la ciutat futura.

No és aquest el lloc ni el moment per fer un balanç del que ha suposat per la ciutat aquesta visió estratègica. El que m’interessava ressaltar és que només les visions estratègiques sobre l’urbanisme permeten construir la ciutat en un determinat sentit, sense que això les lliuri, però, de les dures repercussions del mercat sobre el territori, que sempre acaba produint un fortíssim impacte sobre el creixement demogràfic, especialment en ciutats deficitàries d’espai lliure.

Visió estratègica

Però, convindreu amb mi que, si hi ha visió estratègica, hi ha al menys un objecte de planificació que pot ser criticable per la seva repercussió sobre la saturació urbana, però que sempre resulta més justificable pel fet que pretén imposar-se, al menys damunt el paper, sobre les dinàmiques embogides del mercat. Si no hi ha perspectiva estratègica sobre la ciutat, és el mercat el que, desregulat per la manca d’objectius precisos, fixa la pauta.

Deia abans, que calia fixar els termes precisos del mercat quan parlem de territori. El territori només té dos amos en un entorn urbà: l’Administració pública, que és la que planifica i atorga els permisos, i el promotor, que és el que compra, construeix i ven, auxiliat pel capital financer que és el que li garanteix els recursos. Estareu d’acord amb mi que una bona Administració Pública és la que vetlla pels interessos col·lectius, la que intenta fer de la seva ciutat un espai de qualitat pels residents. El promotor l’únic que volen és comprar barato, construir a bon preu i vendre car, i el capital financer que facilita la inversió, que el promotor faci negoci, li retorni els crèdits i li’n demani més. Estareu també d’acord amb mi que els habitants de l’Hospitalet i el seu territori han estat, històricament, una mina pels promotors i el capital financer i una càrrega i una mercaderia llaminera, respectivament, per la majoria de les seves Administracions Públiques.

Milers de noves residències

La prova és la ciutat que avui tenim i, de manera destacada, la deriva d’ara mateix, on la planificació de futur passa per canviar les naus logístiques precaritzades de la zona industrial per blocs d’habitatges (el famós Pla de Renovació d’Àrees Industrials); i la planificació de present, per acabar amb els escassos metres quadrats de zona rural a l’entorn de la masia de Can Trabal i per transformar en zona residencial els antics enclavaments industrials de la xarxa urbana, a base de construir milers de noves residències que convertiran la ciutat més densa d’Europa en la ciutat amb pitjor qualitat de vida constatable del Continent.

Dicho lo cual com sentim sovint, què té a veure tot plegat amb el llibre que avui presentem, i què va passar realment perquè l’Hospitalet perdés la platja?

Va passar que un Ajuntament d’una ciutat de 15.000 habitants, dirigida per una petita burgesia local sense més horitzons que la pròpia butxaca, al costat d’una gran ciutat en plena transformació, capital d’un país que estava vivint un creixement industrial sense precedents, no va plantar cara per defensar la meitat del seu terme municipal que la gran ciutat cobejava per construir terra endins un port marítim amb vocació internacional i un dipòsit franc que li permetés el trànsit de mercaderies sense drets duaners. Com que quan es va fer el traçat del ferrocarril, unes desenes d’anys abans, es va triar la línia més curta entre Barcelona i la costa i no va haver

impediments per trossejar tants termes municipals com calguessin, a l’hora de determinar els límits de l’utòpic port franc que es pretenia, no s’hi van estar de principis i van clavar el límit nord en el traçat del ferrocarril i l’estació de mercaderies existent.

Si enlloc de posar-se les vies on es van posar haguessin anat mig kilòmetre més amunt o més avall, L’Hospitalet tindria avui moltes més hectàrees o moltes menys, perquè la línia del futur port va ser tan arbitrària com ho va estar la decisió de segregar aquell territori. I com ho seria la decisió final de repartir l’àrea segregada entre l’espai que necessitava el port modern i el que s’havia de convertir en el polígon industrial més important de Catalunya.

Sense força per oposar-se a l’agregacionisme

Les dinàmiques d’aquells anys i el context històric on es produïen haguessin fet molt complicada la resistència, és veritat. Municipis amb burgesies locals més consolidades, amb més poder i amb propietat territorial o industrial en els municipis on governaven, no van tenir prou força per oposar-se a l’agregacionisme de tot el pla que encapçalaven les forces vives de Barcelona i del país.

De fet, el que comptava per no perdre la platja no era tant el resultat final, gairebé inevitable, com la resistència. En un context d’intensa lluita de classes com van ser els anys vint del segle passat, les classes subalternes de l’Hospitalet, prou feines tenien per engruixir les organitzacions sindicals i fer front a l’agressivitat patronal. El seu protagonisme no podia comptar alhora de resistir-se a cap agregació. Només ho podia fer la petita burgesia autòctona, perfectament perfilada en els ajuntaments de la Restauració.

Només defensen la ciutat els més desfavorits

La història de l’Hospitalet explica que els únics que han defensat la ciutat, des dels seus orígens i quan ha calgut, han estat els sectors suburbials de les classes més desafavorides. Eren, subjectivament, els que patien la realitat de la massificació urbana i de la manca d’equipaments i zones verdes. Ho van fer en els anys de la República i de la Guerra Civil i es va fer durant la Transició democràtica, en la mesura de les seves migrades possibilitats. Organitzades, naturalment, perquè sense organització no pot haver resistència. I enfrontades o en algun moment al menys crítiques, amb els poders municipals de les respectives fases històriques.

Dels ajuntaments, poc més es pot dir. Ara fa un segle, es va perdre la Marina sencera i es va deixar que l’Estat, l’Ajuntament de Barcelona, la Junta d’Obres del Port, després el Consorci de la Zona Franca i sempre les diverses formes de capital que hi han intervingut intensament en el desenvolupament formal, territorial i organitzatiu d’aquestes 900 Ha de territori espoliat, determinessin cap a on es dirigien les plusvàlues derivades de la seva gestió.

Demanar una mica de justícia i de clarividència

L’Hospitalet mai ha format part del Consorci, mai ha tingut res a veure orgànicament amb el port i mai s’ha beneficiat de res derivat del seu antic terme. Només l’Ajuntament de l’alcalde Corbacho va demanar la seva incorporació al Consorci al·legant els drets més legítims, els dels orígens del territori i les raons més assenyades, les de la participació amb els beneficis derivats de les seves renúncies històriques. No s’ha aconseguit. Ara no té cap sentit reclamar sobiranies municipals sobre terres espoliades fa un segle, però la història ens ha ensenyat unes quantes coses de les que hauríem de treure algun aprenentatge:

1. Que aquella operació es va fer d’esquena a la ciutadania, vulnerant la llei (ho explica el llibre) i resignadament, sense resistències ni de l’Ajuntament, ni de la ciutadania. El que diríem una espoliació amb total impunitat.

2. Que sempre es beneficien els mateixos que no són ni, indirectament, els que manen a l’Administració local, ni directament, els que viuen a la ciutat. El que diríem, amb un exclusiu objectiu de fer negoci.

3. Que no és prudent confiar la defensa dels bens públics a aquells que no tenen una visió estratègica del context territorial, perquè ho tenen tot per cedir davant dels que afirmen respondre a les lleis de l’oferta i la demanda (com que hi ha demanda d’habitatges hem de facilitar l’oferta de territori, malgrat això ignori que la saturació urbana condemna la qualitat de vida).

4. Que només s’atura el creixement indiscriminat de la ciutat quan els que hi viuen s’adonen que l’espai públic no pot ser objecte de mercaderia i cal preservar-lo.

5. Que a la consciència d’aquesta destrucció de la ciutat només s’hi pot oposar la fermesa organitzativa dels ciutadans

i 6. Que és imprescindible en entorns saturats analitzar críticament les necessitats col·lectives. Reclamar indiscriminadament més habitatges sense precisar quins són els habitatges que es reclamen, i com s’han d’obtenir, no fa altra cosa que donar arguments als promotors per seguir pressionant sobre les Administracions per que alliberin més sòl i perquè segueixin inflant-se les butxaques. I a les Administracions que donen els permisos, per justificar la seva absència d’estratègia i la seva manera de rendir-se absurdament (o pot ser no tan absurdament, qui sap) a les lleis del mercat, que no haurien de ser les nostres.

L’alcaldessa Marin va demanar una mica de platja. Els hospitalencs d’avui, i especialment de demà, hauríem de demanar una mica de justícia. I potser aportar una mica de clarividència.

Moltes gràcies.

L’Hospitalet crecerá con 765 viviendas más

Manzana donde se construirán las nuevas viviendas

El actual consistorio se ha propuesto llegar a los 300.000 habitantes a costa de lo que sea. En la actualidad ya cuenta con 269.382, la cifra más alta de la ciudad.

La Comisión Territorial de Urbanismo del Ámbito Metropolitano de Barcelona ha aprobado esta semana de forma definitiva la remodelación del sector Rambla del Mig II de l’Hospitalet. El pleno del ayuntamiento de la ciudad lo había hecho en diciembre del 2020.

En este proyecto se prevé la construcción de una ‘supermanzana’ con 765 nuevas viviendas, de las cuales 516 serán a precio de mercado y el resto, 249, de protección oficial o de precio concertado, El Plan permite transformar el antiguo sector industrial de la Rambla del Mig II en una nueva ‘supermanzana’ residencial con equipamientos y espacios verdes.

La zona se sitúa al suroeste de L’Hospitalet, al norte de la Gran Vía, entre la avenida del Carrilet y la Travesía Industrial, Concretamente el proyecto está delimitado por las calles Cobalt, avinguda Pau Casals, la carretera del Mig y la Rambla Marina, con una superficie de 53.079 metros cuadrados de suelo. De los cuales, 7.210 m² será para equipamientos y 9.265 m² para espacios libres. El resto para viviendas. Entre los usos que se admitirán están los de oficinas, comercial, sanitario, deportivo, recreativo, religioso y cultural, residencial y terciario

El Ayuntamiento ha propuesto desarrollar este sector con un concepto de ‘supermanzana’, que reduzca al máximo el tráfico rodado en su interior, por lo que la ordenación vela por garantizar la relación con la ciudad y las calles circundantes; los itinerarios internos de la propia isla y, finalmente, con la nueva zona verde generada.

Por: Lluís Berbel

Jose Manuel Hoya: “Estoy orgulloso de representar estos colores y a L’Hospitalet de Llobregat”

Entrevista exclusiva con Jose Manuel Hoya, entrenador del primer equipo del Club de Basquet L’Hospitalet.

Lleva 3 años como entrenador del primer equipo.

26 de enero del 2021

La ciudad de L’Hospitalet de Llobregat no solo en el ámbito deportivo está representado por el fútbol sino también por el básquet. El Club de Básquet L’ Hospitalet fundado en 1929, compite actualmente en la LEB (Liga Española de Baloncesto) en la división plata que es la tercera división del baloncesto profesional después de la ACB y LEB Oro. Un equipo que está a unos años de llegar a su centenario como institución deportiva, tiene como entrenador a un hombre de la casa, Jose Manuel Hoya quien expresa el sentimiento y afecto que tiene al lugar que lo vio nacer y crecer, “Mi objetivo es estar siempre para lo que la ciudad necesita. L’ Hospitalet me ha dado mucho como persona”.

Enhorabuena por la victoria del sábado a domicilio (Fund. Globalcaja La Roda 59-68 Torrons Vicents CB L’Hospitalet), ¿Con qué sensaciones se quedan de este partido?

Muy contento de verdad porque la primera mitad a sido de las mejores que hemos jugado en la temporada. Ha sido nuestra primera victoria fuera y contra un rival directo así que estamos felices y tranquilos.

¿Cómo prepara el partido de la próxima jornada contra CB Cornella?

Tenemos la buena noticia que tenemos dos semanas para prepararlo y es un equipo muy diferente al que jugamos en la ida. Se tienen buenas sensaciones para este encuentro.

¿Una calificación para lo que va haciendo la actual temporada?

Es una montaña rusa entre lo del COVID y jugadores extranjeros adaptándose a la liga estamos intentando acoplarnos a la competición.

¿Qué objetivo se tiene con el equipo?

Mira yo me planifique entrar a los play-off y estamos a solo dos victorias de hacerlo, pero si me dices de un objetivo a corto plazo te diría que es la permanencia. Tenemos la ilusión de jugar el ascenso porque los jugadores y la ciudad se lo merecen con el apoyo que recibimos de la junta directiva.

En 14 partidos jugados llevan una media de 62 puntos por encuentro siendo la más baja entre todos los equipos ¿Cómo tomas esta estadística?

Nos esta costando demasiado encestar el balón y a pesar de que generamos una gran cantidad de tiros, pero también te digo que somos la segunda mejor defensa de la liga y eso nos hace un equipo sólido atrás. En los últimos encuentros, hemos anotado más puntos y la segunda vuelta será diferente.

La actual junta directiva del club: Sonia Ceballos (Vicepresidenta), Ignacio Cavero (Directivo), Serguio Guia (Responsable 1er equipo), Joan Ramon Paton (Presidente) y Alfonso García (Delegado 1er equipo y jefe de prensa).

¿Qué se siente ser entrenador del equipo más grande de la ciudad en baloncesto?

Para mí es algo grandioso porque yo me forme aquí como jugador y ahora es todo un honor ser el primer entrenador. Estoy orgulloso de nacer y criarme en esta ciudad porque me han formado como la persona que soy ahora mismo. Yo siempre estaré para cuando L’ Hospitalet de Llobregat me necesite.

¿Existe talento en la ciudad para el basquetbol?

Hay mucho talento y lo puedes ver en distintos clubes fuera de la ciudad que tienen jugadores nacidos y formas por estos pabellones deportivos.

‘El básquet es solo para la gente alta’ ¿Qué dirías de esta frase?

El baloncesto es para los listos por los espacios cortos que hay en el campo. Lo importante es que tengas la ilusión de aprender, conocer y jugar a este deporte.

¿Cómo te defines a nivel personal?

Me considero un buen tipo y siento que la gente en la calle me lo reconoce deseando lo mejor en cualquier proyecto que tome.

¿La relación con el cuerpo técnico es buena?

Si te digo que a mi segundo entrenador Raúl Rubio, lo llevo siguiendo desde hace más de 3 años para que trabaje conmigo no te lo creerías y más porque somos amigos eso es una fortaleza ahora que somos equipo. Del resto del cuerpo técnico somos amigos dentro y fuera de los campos.

¿Algún mensaje para los ciudadanos de Hospitalet?

Les diría que no solo hay fútbol, yo mismo soy futbolero pero aquí existe otro club que lucha por dejar en alto el nombre de la ciudad. Que miren para aquí y no solo a este club sino a los demás clubes de baloncesto ya que existen miles de niños y jóvenes que practican este lindo deporte.

Por Carlos Angola Mannucci

FIC refuerza su junta directiva para consolidarse como “think tank” de l’Hospitalet

Portada del libro que edita FIC y que se presentará cuando las condiciones sanitarias lo permitan

09 de enero, 2021

Con la incorporación en la junta directiva como vocales del exalcalde y exministro Celestino Corbacho, la psicóloga Ana María Rodríguez y la enfermera Angélica Arranz como tesorera, la asamblea general de socios de la asociación Foment de la Informació Crítica (FIC) ha aprobado la composición de la nueva junta de la entidad, que está presidida por el escritor y periodista Jesús A. Vila, junto a los también periodistas Luis Berbel como vicepresidente y Joan Carles Valero como secretario. La asamblea, celebrada online, ha respaldado también el plan de actuación de la entidad para 2021, que intensifica la actividad de la Factoria d’Idees con nuevos ciclos tras el realizado en el último cuatrimestre de 2020 bajo el título “Pandèmies i massificació demogràfica: el model urbanístic i la salut pública”. El objetivo de la asociación FIC es consolidarse este año como “think tank” de la segunda ciudad de Cataluña.

La propuesta de celebración en 2021 de nuevos ciclos de debates en el marco de la Factoria d’Idees giran en torno a las temáticas: “Encaix territorial de l’Hospitalet i la seva relació amb l’àrea metropolitana”; “Patrimoni de la ciutat”; “Objectius de Desenvolupament Sostenible” y “La Nova Economía”. Se ha respaldado celebrar a razón de un ciclo por trimestre, en base a la metodología de especialistas invitados y un plantel de participantes más o menos fijo con los que se pueda establecer un debate y una reflexión colectiva. También se ha dado conformidad a publicar un opúsculo de cada ciclo, como resumen y aportación de las ideas más significativas de cada ciclo.

Ambicioso plan de actuación

Además de la consolidación de la revista lestaca.com para convertir este digital en el portavoz de la ciudadanía y en un medio de influencia social, cultural y política, en el plan de actuación de FiC aprobado para 2021 destacan la celebración de dos actos en torno al Día Mundial de la Libertad de Prensa (el 3 de mayo), haciendo suyo el lema ImPRESScindibles lanzado por Reporteros sin Fronteras, y otro el Día Internacional de la Democracia el 15 de septiembre, acompañados de profesionales del periodismo de relevancia.

El mantenimiento e incremento de la participación de FIC en las plataformas del Consell de Ciutat, Espai de Ciutadania y la Taula sectorial de Cultura, así como la presentación y distribución gratuita para los socios de un libro anual, son otros aspectos del plan de actuación de 2021. El libro correspondiente a 2020 ha sido escrito por el historiador y periodista Jesús A. Vila, presidente de FIC, y lleva por título “Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Espoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina”, cuya portada ilustra esta información. La presentación de la obra se anunciará próximamente, cuando las condiciones sanitarias lo permitan. Para 2021 la propuesta de libro gira en torno a los 50 años de teatro en l’Hospitalet, al coincidir con el estreno de la obra “El proceso de Lucullus” en Santa Eulalia. Para 2022 el proyecto de libro se centraría en el 40 aniversario de Ràdio l’Hospitalet (30 años emitiendo desde 1982 y 10 más cerrada), mientras que para 2023 el libro trataría sobre el cincuentenario de las corresponsalías de prensa de l’Hospitalet en los medios catalanes.

Publicación de las conclusiones de la primera Factoria d’Idees

La asamblea general de FIC también ha aprobado la difusión de un opúsculo de 44 páginas en las que se recogen las conclusiones del Primer Cicle de la Factoria d’Idees, integrado por cuatro debates en los que participaron 15 ponentes de primer nivel bajo el título “Pandèmies i massificació demogràfica: el model urbanístic i la salut pública”. La junta directiva de FIC solicitará en breve una reunión con la alcaldesa de l’Hospitalet, Nuria Marín, para hacerle entrega del opúsculo, puesto que se realizará una edición en papel. La publicación también se repartirá entre todos los socios, participantes en los debates y portavoces de los grupos municipales en el Ayuntamiento. Todas las entidades de la ciudad también recibirán el PDF de la publicación en formato electrónico.

En el mismo marco de las iniciativas de fomento del diálogo, se ha aprobado reemprender el objetivo de poner en marcha un ciclo de cenas de reconocimiento a figuras de la ciudad destacadas por su contribución social al desarrollo de l’Hospitalet o a su conocimiento fuera del término municipal. La actividad se hará cuando las condiciones sanitarias lo permitan, a través de cenas cerradas de homenaje, del estilo del ciclo que ya realizamos durante 2019 con los exalcaldes y la actual alcaldesa. En el capítulo de búsqueda de financiación, destaca el lanzamiento de una campaña de captación de socios y de recaudación de fondos para sufragar las actividades de FIC, así como lograr inserciones de publicidad en lestaca, además de la petición de una subvención al Ayuntamiento de l’Hospitalet. En febrero de 2021, FIC cumplirá tres años de existencia, de modo que el Ayuntamiento no podrá alegar en contra el argumento de un mínimo de dos años de la entidad para seguir negándose a tratar a nuestra entidad como al resto de asociaciones de la ciudad que sí reciben subvenciones.

En la actualidad, FIC tiene como activos 50 libros de la historia de L’Estaca, valorados en 1.500 euros, así como la exposición sobre aquel semanario popular de la ciudad, consistente en 11 roll ups cuyo coste de diseño y fabricación asciende a 1.880 euros. La suma de ambos importes (3.380 euros) es el déficit que mantiene la entidad, que de momento es sufragado temporalmente por dos socios. Las cuotas de los socios de FIC suponen unos ingresos mensuales 5 euros, repartidos en dos recibos anuales, y 3 euros en el caso de los jubilados, parados y estudiantes. También se aprobó aceptar donaciones puntuales en forma de apoyo de ciudadanos, entidades y organizaciones. El presupuesto de FIC para 2021 asciende a 6.099,16 euros, con unos ingresos previstos de 3.703,73 euros, de forma que la entidad incrementará su déficit en 2.395,43 euros, lo que arroja la necesidad de una subvención mínima de 5.775,43 euros incluyendo la adquisición por parte del Ayuntamiento de la exposición sobre L’Estaca para el fondo museístico local y la compra de los libros históricos para entregarlos a las bibliotecas y entidades.

Balance de las actividades realizadas

La asamblea general de socios correspondiente al año 2020 ha aprobado el acta de la anterior asamblea, el informe sobre la crisis de l’Estrella digital hasta el verano de 2020 y la marcha de la anterior presidenta, Eva Jiménez, así como también ha respaldado el informe sobre el nacimiento de la digital de FIC lestaca.com a partir del 15 de septiembre de 2020 y la memoria de gestión y actividades desde la pasada asamblea general hasta nuestros días. De las actividades realizadas, destaca la clausura en el Col.legi de Periodistes de Catalunya de la exposición itinerante sobre el semanario L’Estaca, que previamente ya había recorrido distintas bibliotecas y aulas de cultura de l’Hospitalet, así como la celebración en el mismo colegio profesional de un debate titulado “L’Hospitalet, un forat negre en el mapa de la premsa local independent de Catalunya?”.

Entre las actividades realizadas por FIC también destacan la edición y presentación del libro “Ones lliures, llavor de radiodifusió a l’Hospitalet”, de Francesco J. Rodríguez en un acto celebrado en Torre Barrina y la organización conjunta entre FIC y Espai de Ciutadania de un debate con los cabezas de las listas a las elecciones municipales de mayo de 2019. En el marco de las iniciativas de diálogo y debate de FIC, destaca la celebración del Día Internacional de la Democràcia en la plaza de la Libertad de l’Hospitalet con un acto abierto a la ciudadanía; la organización de un debate sobre la gestión de los medios de comunicación municipales en el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, con la participación de otras entidades y los partidos políticos y el ciclo de Sopars Critics con los tres ex alcaldes de l’Hospitalet (Vicenç Capdevila, Juan Ignacio Pujana y Celestino Corbacho), así como con la actual alcaldesa, Nuria Marín.

Por J.C. Valero

La vacunación contra la covid en Catalunya empezará el domingo en una residencia de l’Hospitalet

Residencia de ancianos Feixa Llarga

Catalunya empezará la campaña de vacunación contra la covid este mismo domingo con las primeras 1.595 dosis de Pfizer y BioNtech. Los primeros en recibir el antídoto serán los internos de la residencia de ancianos Feixa Llarga, en l’Hospitalet de Llobregat, pero ese mismo día habrá dosis para el resto de regiones sanitarias catalanas.

“Es una residencia grande y verde, porque está libre de covid”, ha matizado la consejera de Salud Alba Vergués sobre la elección  del centro de l’Hospitalet. A lo largo del mismo domingo se administrarán el resto de viales en residencias de gente mayor de cada una de las áreas de salud territoriales de Catalunya. Entre ellas, las vacunas llegarán a la residencia de Nuestra Señora de Rivera, en la Pobla de Segur, la de la Mercè en Tarragona, Nazaret en Terras del Ebre, Font de Capellas en Manresa, Sabadell Gent Gran en Sabadell, Millenari de Ciutat Vella, en Barcelona, y Creu de Palau en Giriona.

El secretario de Salud Pública de Catalunya, Josep Maria Argimon, en relación con el inicio de la vacunación, ha afirmado que si hasta ahora era habitual vacunar a tres millones de personas en Cataluña, este año se llegará a 12 millones con la vacuna de la covid.

La consellera Vergès ha añadido que la formación de las 2.110 enfermeras que administrarán las vacunas y los 106 administrativos que estarán en el dispositivo se realizó este miércoles. La Generalitat ha pedido a las residencias que gestionen los consentimientos informados, algo que, según ha puntualizado la consejera, se está realizando.

Semanalmente, todos los lunes, Catalunya recibirá 60.000 dosis que se distribuirán por todo el territorio en 25 equipos para administrarlas todos los martes. La segunda dosis se facilitará a las tres semanas. “Ha sido mucho trabajo en muy poco tiempo, un trabajo logístico enorme. El tiempo es justo pero tenemos que arrancar con la vacunación, es un punto de inflexión en este 2020 muy duro en las residencias”, ha subrayado la consejera de Salud que quería ver ya la luz en el túnel. Los meses de enero, febrero y marzo se centrarán en las residencias y profesionales sanitarios.

La juez del caso del Consell Esportiu admite a En Comú Podem como acusación particular

Pedro Sánchez y Nuria Marin en febrero del año pasado. Foto de El Periódico

ERC pedirá, en el próximo pleno, una comisión de investigación

El juzgado número 2 de l’Hospitalet ha admitido a la organización En Comú Podem de la ciudad como acusación particular en el litigio abierto por la gestión en el Consell Esportiu  donde hay cerca de una quincena de personas que han prestado declaración.  De momento ya se ha cobrado una víctima con la dimisión el pasado sábado de Cristóbal (Cris) Plaza, uno de los dos concejales encausados por una presunta malversación de fondos, falsedad documental, desviación de subvenciones públicas y blanqueo de capitales.

Hay que recordar que por parte de Els Comuns y Esquerra Republicana de Catalunya ya presentaron una moción al pleno municipal en el mes de junio para que se constituyera una comisión de investigación y también para que el ayuntamiento se presentara como acusación pública en defensa de los intereses de la ciudadanía. En aquel momento, la votación se perdió al abstenerse el grupo municipal de Ciutadans.

ERC de Catalunya ya ha anunciado que en el pleno que se celebrará el próximo dia 23 volverá a solicitar lo mismo. Asi lo ha reflejado en un twit Antonio García, portavoz del grupo: @nuriamarinlh exigim explicacions, crear comissió d’investigació i @LHAjuntamentes personi com acusació particular.

Marín formaliza ante la juez su intención de declarar

Mientras tanto, la alcaldesa, Nuria Marín, ya ha formalizado delante del juzgado su intención de declarar voluntariamente en la causa abierta en el caso del Consell Esportiu raíz de una investigación realizada por la Unidad de Delincuencia Económica (UDEF) de la Policia Nacional.

Núria Marín no ha querido dimitir como alcaldesa ni como presidenta de la Diputación de Barcelona, defendiendo su inocencia ante el caso de presunta corrupción en el Consell Esportiu. Pero sí que ha puesto sus cargos orgánicos a disposición del partido. Sin ir más lejos, la alcaldesa de L’Hospistalet forma parte de la ejecutiva del PSOE como vocal. Pero Ferraz ha optado por cerrar filas con la dirigente socialista, que consideran que con la información que tienen encima de la mesa no ha sido autora de ninguna conducta ilegal. Lo mismo ha pasado con los cargos que tiene al PSC, ni más ni menos que presidenta de la formación.

El relevo del concejal dimitido, tambien habría cobrado en negro

El relleu del regidor dimitit pel cas Consell Esportiu de l’Hospitalet també hauria cobrat en negreEl nuevo concejal que debería entrar en el Ayuntamiento de L’Hospitalet de Llobregat en el lugar del dimisionario Cristóbal Plaza también habría cobrado recursos en negro del ente deportivo, según la documentación que analiza la juez. Lo ha avanzado Catalunya Ràdio y la cantidad percibida rondaría los 4.000 euros y habría sido percibida para escribir un libro, haber ofrecido una charla y haber participado en una actividad deportiva.

Quien ahora tendría que coger el acta que dejará Plaza es Álex Porqueras, quien fue número 15 de la lista del PSC en 2019 como independiente vinculado a Libres. Es ya miembro de la comisión directiva del Consell Esportiu como representante de las Federaciones Catalanas Deportivas y, según explica Línea l’H, está vinculado a diferentes entidades deportivas y educativas relacionadas con el Opus Dei, como la escuela Xaloc o el Club Nargó.

Dimite el concejal investigado del caso del Consell Esportiu por haberse arreglado el despido

La crisis profunda que vive el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) en l’Hospitalet, por el escándalo en el Consell Esportiu, se ha cobrado la primera víctima. Cristóbal (Cris) Plaza ha presentado su dimisión como concejal en el Ayuntamiento. Todo ello sucede días después que la alcaldesa Nuria Marín fuera a declarar ante la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal (UDEF) de la Policía Nacional

En una escueta nota de prensa, emitida desde el departamento del Ayuntamiento de la ciudad, se informa que. “Cris Plaza ha presentado a la alcaldesa, Núria Narín, su renuncia como concejal del l’Ajuntament de L’Hospitalet. Plaza quiere de esta manera facilitar la investigación judicial sobre la entidad privada Consell Esportiu”.

Cristóbal Plaza estaría siendo investigado por haberse arreglado el despido como director del Consell Esportiu, en enero de 2017, después de 16 años en el cargo, para cobrar una indemnización de unos 47.000 euros. Son unos ingresos que no habría tenido que cobrar si hubiera dejado el trabajo por voluntad propia. Lo cierto es que, seis meses después de ser despedido el PSC lo fichó como asesor y dos años más tarde lo hace concejal. Si, finalmente, se demuestra que el despido estuvo arreglado se habría podido incurrir en fraudes a la Hacienda estatal y a la Seguridad Social, además de adjudicarse casi 50.000 euros ilícitamente.

Este, sin embargo, sería sólo uno de los posibles delitos incluidos en la trama del Consell Esportiu de l’Hospitalet que investiga la UDEF, la que se sustentaría en actos de asambleas falsificadas para justificar una caja B de cerca de medio millón de euros anuales con la que se pagaban en negro numerosas retribuciones a colaboradores y directivos técnicos y políticos. Y Plaza, durante su etapa como director y, por tanto, de máximo gestor, sería uno de los beneficiarios, según la documentación en posesión de la UDEF, o incluso familiares suyos.

Todo este asunto ya ha salpicado a la propia alcaldesa y a su vez presidenta de la Diputació y el jueves declaró ante la UDEF durante tres horas quien le acusa por presuntos delitos de prevaricación, malversación de caudales públicos y omisión de perseguir el delito.

Aunque los grupos municipales de En Comú Podem y ERC han pedido su dimisión, Núria Marín manifestó en una rueda de prensa tras la declaración ante la policía que no dimitiría “porque no hay motivos” y pedirá declarar voluntariamente a la juez del caso. Ha explicado que ante las preguntas de la Policía decidió responder, sin acogerse al derecho a no declarar.

La alcaldesa desmintió haber tenido un papel pasivo cuando tuvo conocimiento de los hechos y explicó que, el pasado mes de febrero el entonces concejal de Educación, Jaume Graells, le informó de unas presuntas irregularidades dentro de la contabilidad del Consell Esportiu en las que estaban implicados los también concejales Cristian Alcázar y Cristóbal Plaza.

Cristóbal (Cris) Plaza en el centro de la mesa.