Buenas tardes.

Desde la junta de FIC y, en su nombre, quiero daros a todos la bienvenida a este encuentro. Este año las entidades  que forman el Espai de Ciutadania vuelven a organizar la Setmana de la Solidaritat.  En esta semana, se quiere sensibilizar y pedir solidaridad a toda la ciudadanía de L´Hospitalet en torno a la Salud Mental.

Para situar la evolución de la Salud Mental en el contexto histórico, un par de datos:

En 1953, la Asamblea de la Organización Mundial de la Salud introdujo la Salud Mental como una forma de atención que abre su abanico desde la atención psiquiátrica hasta la prevención.

Propone que se pongan en marcha los Servicios de Atención Comunitaria. Se revisa y se transforma la asistencia hospitalaria desde el modelo manicomial hasta los servicios actuales de hospitalización en unidades de tratamiento de crisis agudas, o Unidades de  Rehabilitación.

Hoy, nuestra invitada es Mercedes Delgado. Pondrá luz a esa evolución que la Salud Mental ha experimentado en la ciudad de L’Hospitalet. Pero antes, permitirme que os la presente:

Mercedes Delgado Anguisola es Licenciada en Psicología por la Universidad de Barcelona. Master en Políticas Públicas y Sociales por la Universitat Pompeu Fabra, con la colaboración de la Universidad John Hopkins de Baltimore (Estados Unidos).

En 1977 inicio su vida profesional como psicóloga en Mondragón en el Centro Medicopsicopedagógico del Altoy Medio Deva. A finales de 1982 comienza a trabajar en el Ayuntamiento de L’Hospitalet en Servicios Sociales. Durante unos años desarrolló su actividad profesional en el Programa Municipal de Drogodependencias.

Después, en Servicios Sociales como jefa del Programa de Infancia y Adolescencia, Programa Emergencia Social-PIRMI-Renta Mínima de Inserción e Inserción Laboral.

Y, por último, y también en el ayuntamiento de L’Hospitalet, trabajó como responsable técnica del Programa de Salud Mental hasta su jubilación. Ha sido secretaria de la Mesa de Salud Mental y Adicciones desde su constitución en 2006 hasta el 2018.

Buenas tardes Mercedes,

Vamos a ir entrando en el tema que hoy nos ocupa “Espacio público, Salud Mental Comunitaria y ciudadanía. L’Hospitalet de Llobregat. 1979-2018.” Este es el título que le has puesto a tu intervención. ¿Que te parece si nos sitúas en el tema con una breve introducción?

En primer lugar, mi agradecimiento a Foment de la Informació Crítica por invitarme a participar en este acto de la Setmana de la Solidaritat. Mi felicitación al Espai de Ciutadania  por la elección del tema de la Setmana de la Solidaritat. Resulta importante que un conjunto de entidades no dedicadas específicamente a estos temas, haya considerado relevante dedicar la semana de este año a estos asuntos.

Contribuir actualmente a poner palabras sobre una realidad ignorada durante mucho tiempo, también estigmatizada, es fundamental. Pensar juntos, debatir sobre salud y enfermedad mental, es importante y necesario.

Mi intervención trata de dar algunas pinceladas sobre cómo la salud y enfermedad mental se han hecho presentes en la vida pública de la ciudad de L’Hospitalet en las cuatro décadas que van de 1979 al 2018.  Hablaré sobre el papel en ello de la ciudadanía, más allá del despliegue de los servicios de salud mental y de otros que abordan también esta temática, más allá de las instituciones que de una forma u otra inciden en este ámbito.

Conversar hoy de salud mental resulta cotidiano y frecuente. De cualquier forma, no resulta obvio hablar sobre lo que entendemos por ello y hacer referencia a su significado como marco compartido de este encuentro. Para ello comenzaré con hacer referencia a lo que entendemos por Salud Mental y Salud Mental Comunitaria.

En 1946, la OMS- Organización Mundial de la Salud -la define desde una perspectiva bio-psico -social, de la manera siguiente:

“La salud, es un estado de completo bienestar físico, mental y social y no solo la ausencia de enfermedad”, y “la salud mental como el estado de bienestar en el cual el individuo es consciente de sus propias capacidades, puede afrontar las tensiones normales de la vida, puede trabajar de forma productiva y fructífera, y es capaz de hacer una contribución a la comunidad”.

Así, habremos de tener presente, que la salud mental es un estado de bienestar mental que permite a las personas hacer frente a los momentos de estrés de la vida, desarrollar todas sus habilidades, poder aprender y trabajar adecuadamente y contribuir a la mejora de su comunidad.

La salud mental es parte fundamental de la salud y el bienestar que sustenta nuestras capacidades individuales y colectivas para tomar decisiones, establecer relaciones y dar forma al mundo en el que vivimos.

La salud mental es, además, un derecho humano fundamental. Y un elemento esencial para el desarrollo personal, comunitario y socioeconómico.

La salud mental es más que la mera ausencia de trastornos mentales. Se da en un proceso complejo, que cada persona experimenta de una manera diferente, con diversos grados de dificultad y angustia, resultados sociales y clínicos que pueden ser muy diferentes.

Las afecciones de salud mental comprenden trastornos mentales y discapacidades psicosociales, así como otros estados mentales asociados a un alto grado de angustia, discapacidad funcional o riesgo de conducta autolesiva. Las personas que las padecen son más propensas a experimentar niveles más bajos de bienestar mental, aunque no siempre es necesariamente así. No es hasta el cambio democrático en nuestro país en 1978, que se produjeron transformaciones sostenidas en el tiempo que permitieron dejar atrás el modelo manicomial e incorporar la atención a la salud mental en la atención a la salud.

La Ley General de Sanidad de 1986, conocida también como “ley Lluch” situó la atención a la salud mental en el ámbito comunitario, potenciando los recursos asistenciales a nivel ambulatorio, la hospitalización de los pacientes, por procesos que así lo requieran, en las unidades psiquiátricas de los hospitales generales, y el desarrollo de servicios de rehabilitación y reinserción social.

Se promueve también la atención a la salud mental desde la atención primaria de salud y el desarrollo de programas de prevención.

Se trata de llevar a cabo una atención integral de los problemas de la persona con enfermedad mental, buscando la necesaria coordinación con los servicios sociales, educativos y de inserción laboral.

La referencia y memoria de iniciativas llevadas a cabo por la Mancomunidad a comienzos del siglo XX, así como las de la II República, sin olvidar las experiencias de profesionales del sector y luchas ciudadanas anteriores a la llegada de la democracia, incorporaron estos saberes y legado a los nuevos tiempos.

La salud mental comunitaria se convierte así en el nuevo modelo de referencia, se dirige al individuo y a la población de un territorio, la metodología implica compartir tareas con recursos del entorno. El vínculo personal, familiar e institucional es preminente en lo comunitario, lo comparten las personas y colectivos, y puede favorecer o dificultar la aparición y la resolución de dolor psíquico. La participación de familiares, usuarios de servicios, personas en primera voz, se hacen presentes en los diferentes espacios, servicios y en la vida pública.      

Cuando hablamos de salud y enfermedad mental estamos hablando efectivamente también de las adicciones. Adicciones que pueden referirse a sustancias legales como el alcohol o el tabaco, sustancias ilegales, nuevas tecnologías etc.

En mi intervención no haré mención alguna a las personas que han colaborado y lo siguen haciendo. La lista sería inacabable. Así, merece la pena volver a expresar como final de esta introducción que la Salud Mental es parte esencial de la salud y el bienestar, y el modelo de atención en nuestro país es la salud mental comunitaria.

Una vez situado el tema podemos destacar que en los años 70 estaba todo por hacer en la atención comunitaria. ¿Cómo describirías el marco social donde se desarrollaron los primeros servicios comunitarios de atención a la Salud Mental?

Teniendo en cuenta que lo que hoy nos ocupa, cómo la salud mental y la salud mental comunitaria han emergido en la vida pública desde la ciudadanía de la ciudad; con la mirada atrás, hay que considerar que ya en las luchas antifranquistas y los primeros pasos de la etapa democrática se van poniendo en marcha iniciativas y una nueva forma de abordar estos asuntos. Así, tanto en el ámbito municipal, como en espacios supramunicipales por parte de los nuevos responsables políticos, como por parte de iniciativas profesionales se van perfilando las grandes líneas de acción.       

En la ciudad, el “Pacto de Progreso Municipal”[i] de 1979 fue el acuerdo de gobierno de la mayoría política que recogía las aspiraciones de transformación y la participación. Esta (la participación) constituyó un eje significativo desde los inicios dando continuidad a la voluntad de llevar a cabo la tarea de gobierno con la conjunción de la ciudadanía.  

 Así mismo esa voluntad se concretó en la acción de gobierno municipal con la aproximación del ayuntamiento a la ciudadanía a través de la distribución territorial de los nuevos servicios municipales en la ciudad, y la organización y metodología de trabajo de los servicios de atención a las personas de forma comunitaria. Estos planteamientos establecidos para los departamentos de Salud y Servicios Sociales fueron de especial significación para el tema que nos ocupa. La línea política no solo incide en los propios servicios con estos planteamientos, sino también con otras administraciones en la promoción y colaboración para la instalación en la ciudad de nuevos servicios en el mismo sentido.   

En este contexto en 1981 se constituye ADEHAR, Asociación de Alcohólicos Rehabilitados de L’Hospitalet. Cuesta probablemente hoy poder imaginar la situación en la que se encontraban las personas con problemas de adicción alcohol. Era algo no reconocido socialmente que era una enfermedad, que las personas que lo padecían y sus familias necesitaban atención para superar la situación y que existían servicios y equipos profesionales a su disposición, en nuestro caso el Centro de Alcoholisme i d’altres Toxicomanies de L’Hospitalet.

Alcohólicos rehabilitados contando con el soporte de los profesionales del servicio, ponen en marcha esta asociación. Esto supone que un grupo de personas rehabilitadas de sus problemas de alcoholismo deciden poner en marcha la entidad con el objetivo de soporte y apoyo mutuo entre los asociados, la concienciación pública sobre la problemática alcohólica y la demanda de servicios. Comienzan a hacerse presentes en el espacio público de la ciudad a través de actos, medios de comunicación, acogida   en sus locales o charlas por parte de las personas del propio colectivo. Se amplía la voz de los profesionales que trabajan específicamente en el ámbito de las adicciones y salud mental y también de salud y servicios sociales. Implica también la presencia de quienes se han rehabilitado de un problema de salud negado, ignorado y también estigmatizado y excluido, de forma más extrema en el caso de las mujeres. También comienzan a tomar la palabra en espacios de participación y a trasladar y poner en evidencia las necesidades de prevención y atención del colectivo.

Unos años más tarde, en 1987, nace la Asociación Horitzó de Ayuda e Información al Drogodependiente, que tiene como marco de actuación l’Hospitalet y municipios del entorno. Se dirige a personas con problemas de adicción y sus familiares en un tiempo en que se están poniendo de manifiestos los problemas derivados de este tipo de adicciones, complicados con la emergencia del SIDA. Esta entidad en su historia tuvo dos ejes de acción central, las persones con problemas de adicción y sus familiares, por una parte y las reivindicaciones de servicios a las administraciones, por otra. Importante tarea ante una realidad entonces novedosa, difícil, que necesitaba de prevención especialmente en lo que se refería a la población juvenil y adulta, y respuestas amplias asistenciales. 

En los años 90, en el espacio asociativo el problema de las adicciones es central. Así como ADEARH continua su trabajo referido a los problemas de alcoholismo de la ciudad, la acción de la asociación Horitzo se complementa con actuaciones desde la Vocalia de Drogodependencias de la Associació de Veïns de Bellvitge, con actuaciones dirigidas a la reinserción y con espacio de soporte mutuo de familiares, en coordinación y colaboración con el Centre de Alcoholisme i altres Toxicomanies. 

A lo largo de todos estos 40 años, personas y pequeños grupos de la ciudad han compartido preocupaciones y proyectos con otros del entorno metropolitano y más allá, y han comenzado nuevos proyectos asociativos. En esta línea de trabajo, en los 90, se constituyen la Associació d’Ajuda al Toxicòman -AAT- y AEC-GRIS -Associació de Exdrogodepencies de Catalunya-Grup per la Reinserciò i Inserciò Social”. Esta última iniciará también otra dimensión de las asociaciones que es la prestación de servicios. De esta forma entra en funcionamiento el proyecto de intercambio de jeringas y condones, proyecto preventivo importante, financiado por la Diputación, que comenzó pronto a prestarse en la ciudad con soporte municipal.

AFEMHOS- Asociación de Familiares y Enfermos Mentales de L’Hospitalet- se constituye enriqueciendo y ampliando la presencia y las voces en la ciudad desde la ciudadanía organizada. Lo ponen en marcha un pequeño núcleo mayormente de mujeres con el soporte de profesionales. Las personas con enfermedad mental y sus familias son uno de los ejes fundamentales a lo largo de su historia. Así comienzan promoviendo espacios de encuentro y trabajo grupal entre familiares, y la organización de actividades para personas con enfermedad mental. También buscan la colaboración con otros agentes como los responsables municipales y otras entidades del sector para plantear sus propuesta y necesidades, sumar energías para los retos a conseguir.

En 1996 se constituye la FECAFAMM- Federació Catalana d’ Entitats de Familiars i Malals Mentals de Catalunya. Como ya había sucedido antes con otras entidades del ámbito de la salud mental, se fueron constituyendo federaciones que suponen el incremento de la capacidad de incidir en las administraciones y la opinión pública e incrementar las capacidades de soporte mutuo y de organización.  

En estos primeros veinte años se despliegan en la ciudad servicios comunitarios de salud mental:  para adultos, CSMA, Unitat de Salut Mental y el Hospital de Día; para la población infantil y adolescentes el CSMIJ dando continuidad al Programa de Salud Mental de competencia municipal, así mismo a través de la Fundación Salud y Comunidad se amplían los recursos para la atención a las drogodependencias. En la recién creada Atención Primaria de Salud, también se comienza a ejercer lentamente tareas referidas a la salud mental. Desde otros sistemas como el educativo o desde los servicios sociales, van concretando servicios y actuaciones en donde se busca de dar respuestas a derechos que incluye las necesidades desde la salud mental.    

Llegamos así a finales de los 90 con una diversidad de entidades en la ciudad en el ámbito de la salud mental y adicciones resultado de la capacidad autoorganizativa del colectivo y el soporte y colaboración de profesionales, Ayuntamiento y otras administraciones. Todo ello en un contexto general de despliegue de una suma de actuaciones dirigidas al hacer efectiva la salud mental comunitaria.

¿Cuál ha sido la progresión que ha tenido en la ciudad la creación de los distintos dispositivos de Salud Mental?

Realmente a pesar del trabajo desarrollado por entidades, profesionales y administraciones durante los años anteriores, no es hasta finales de los años 90 y los inicios del 2000 cuando comienza muy lentamente a hacerse visible la realidad de la salud mental en la vida pública de la ciudad. Se va normalizando así, de forma lenta, haciéndose presente.   

Los años 2005 y 2006 suponen un fuerte impulso a diferentes aspectos que abren perspectivas especialmente en lo que se refiere a asentar el modelo comunitario de atención, a ampliar lo desarrollado hasta entonces y se señalan nuevos retos.

En el 2005 la OMS de la Región Europea en la Conferencia de Helsinki dedica una reunión monográfica por primera vez a la salud mental, en la reunión de ministros de salud se establece el Plan de Acción en Salud Mental, en donde entre otros retos se incorpora la participación de las personas con enfermedad mental y los familiares como uno de sus ejes.

En nuestro entorno se establece la “Estrategia de Salud Mental del Sistema Nacional de Salud “del ministerio correspondiente, Pla de Salut Mental i Addiccions (2006) de la Generalitat donde se incorporan también los nuevos planteamientos. En el año 2010 se aprueba en Cataluña el primer Pla Integral d’ Atenciò a Persones amb Transtorn Mental i Addiccions.

En la ciudad varios acontecimientos manifiestan una ampliación del espacio social donde se hace presente la salud mental, el modelo de atención inserto en la vida social y comunitaria y donde las entidades tienen un papel significativo:   

-Así, AFEMHOS que ya era un punto de referencia para familiares y personas con enfermedad mental, amplía sus actuaciones. Comienza a desarrollar una nueva dimensión como entidad, con la gestión de servicios, el club social.  También amplia su actividad a actuaciones dirigidas al conjunto de la sociedad.

-En esa línea, la misma entidad mencionada, AFEMHOS, junto con FECAFAMM – Federació Catalana d’Entitats de Familiars i Malalts Mentals – y  el Ayuntamiento organizan un acto en donde se trata cómo se expresa en el espacio público la información y los contenidos referidos a la salud y enfermedad mental. Se presenta una guía de estilo para periodistas y medios de comunicación de forma que la información no sea estigmatizante.

A su vez, en el 2005 se pone en marcha el Consell de la Salut, que ya había existido en años anteriores, aunque en esta ocasión por primera vez con la Mesa de Salud Mental y Adicciones. Este espacio de encuentro, trabajo y elaboración de iniciativas y propuestas surge del acuerdo y la voluntad de las entidades, los profesionales y las empresas en las que ejercen y el Ayuntamiento. Desde el inicio se pone en marcha la voluntad por parte de todos los participantes de poder contar con representación específica de las personas con enfermedad mental; y al cabo de cuatro años pasan se incorporan.

El hecho de que la ciudad dispusiera de la Mesa de Salud Mental y Adicciones supuso un importante paso desde diferentes perspectivas. Un paso adelante en la cultura de colaboración y trabajo conjunto, coordinado entre los diferentes agentes. El resultado de todo ello se materializa en un mejor trabajo en los proyectos, en las iniciativas del propio sector, incluido la que se refiere a las actuaciones dirigidas a la sociedad no directamente involucrada en estos asuntos.

– El Dia Mundial de la Salud Mental. AFEMHOS inicia su celebración centrada en sus asociados y su entorno. Avanzada la primera década del siglo XXI, el Ayuntamiento y la Generalitat van haciendo declaraciones relativas a la salud mental con ocasión del del Dia Mundial.

Pequeñas iniciativas y acontecimientos que van expresando y mostrando una realidad con sus retos y necesidades. La celebración se amplía en los años siguientes con un programa más amplio de actividades, la participación de todas entidades y también espacios en la calle.  La multitud y variedad de tipos de actos de este año en la celebración del mundo mundial durante todo un mes es una muestra más del arraigo y la voluntad.

– El Estigma de las Personas con Problemas de Salud Mental. El trabajo referido al estigma de las personas con enfermedad se inició en los servicios de salud mental de profesionales y personas con estos problemas. Un fuerte impulso público fue la iniciativa OBERTAMENT promovida por la FECAFAMM dirigida a incidir con proyectos diversos en la vida comunitaria para transformarlo. En la ciudad se presentó la iniciativa en el 2010 promovida por AFEMHOS, FECAFAMM y el Ayuntamiento. La actividad relativa a este asunto continuó a través de la Xarxa de d’Iniciatives Antiestigma.

-La crisis económica del 2008 fue mostrando su impacto en los años siguientes, se manifestándose problemas diversos: el retraso en la puesta en marcha de los servicios previstos en la Unidad Polivalente; la   emergencia de una mayor demanda y necesidad de atención de los servicios y las dificultades en el ámbito de la inserción laboral.  Hacia el 2014 comienzan a evidenciarse las dificultades de acceso a la vivienda del colectivo de personas con enfermedad mental que, por motivos económicos, aun teniendo unos ingresos básicos, no pueden disfrutar de una vida autónoma, así como otras necesidades en este ámbito en la ciudad.

–Nuevas voces y nuevos espacios de las personas en propia voz. –  Resulta la realidad más significativa desde la perspectiva de la dimensión asociativa, con una relevancia significativa en la vida social.  

Hace más o menos una década comienzan a emerger también diferentes iniciativas, algunas propiamente asociativas y otras de carácter no formal, es decir que lo llevan a cabo actuando en representación del colectivo, aunque no esté formalizado en una entidad. Así mismo se van constituyendo entidades en el entorno metropolitano donde ciudadanos/as de l’Hospitalet son parte activa como promotores y/o participantes.

La Asociación Grupo de Teatro Imagina  se constituyó en 2010 poniendo las técnicas creativas del teatro es el centro de su actividad que los lleva a desarrollar su actividad en espacios muy diversos de la ciudad y fuera. Para Imagina lo importante era y es disfrutar y compartir aprendizajes. En estos años ha amplia su repertorio de actividades como por ejemplo la lectura de cuentos.

Aquí se ha de incorporar la presencia en el espacio público, en la vida cultural, el festival de cortometrajes DulCINEa que desde hace casi dos décadas promueve el Club Social el Roure y AFEMOS bianualmente. También las aportaciones artísticas de cuadros de Francesc de Diego y sus textos. Todas estas iniciativas llevadas a cabo por personas en propia voz.    

 Concluyendo, en esta etapa que va desde los inicios del año 2000 hasta 2018, se han señalado algunas actuaciones, iniciativas y proyectos que suponen avances importantes en la presencia de salud mental y el modelo comunitario de atención y donde las asociaciones del ámbito de la salud mental han sido fundamentales. Lo anterior no contradice que la crisis del 2008 supuso enlentecimiento y freno al proceso de despliegue de los servicios de salud mental necesarios y a la construcción del modelo de salud mental comunitaria.

La OMS destaca a través de estudios científicos que en el primer año de la pandemia ha habido un incremento significativo de problemas de depresión y ansiedad. Por otro lado, destacan algunos estudios, que los servicios de Salud Mental han sido los más interrumpidos y afectados de todos los servicios de salud esenciales en la mayoría de los estados miembros de la OMS analizados.

A nivel de ciudad, la pandemia de la COVID-19 habrá impactado a sus ciudadanos como al resto de la humanidad. ¿Cómo crees que la ciudadanía de l’Hospitalet va afrontando la nueva situación?

Mi exposición tiene su base en un trabajo referido a las cuatro décadas: 1979- 2018, aunque la escritura de texto ha finalizado durante la pandemia. Todo este tiempo he continuado en contacto de entidades del sector de la ciudad y de espacios profesionales.

La pandemia ha sido un acontecimiento, del cual no hemos salido todavía del todo. Ha tenido un impacto importante sobre salud mental en la ciudad y su entorno. Los problemas y deficiencias se suman al propio desarrollo histórico del sector, por todo ello es fundamental poner la salud mental en la centralidad.

Como ya se ha señalado anteriormente, la crisis del 2008 tuvo un importante impacto en el colectivo de personas con enfermedad y sus familias, los servicios de salud mental y en el retraso del despliegue de los de los servicios que estaban ya previstos. Aumentaron de forma significativa las necesidades de población con necesidades de atención y demanda de servicios. Se incrementa así presión sobre los servicios y profesionales de la salud mental y de servicios sociales y aumentó el número de personas y familias en situación de vulnerabilidad.

No entraré en la concreción de la situación actual en la ciudad, quizás en el coloquio haya quien quiera intervenir en ese sentido. Aunque si quiero hacer referencia a los diferentes agentes de la ciudad con responsabilidad e intervención en el ámbito de la salud que han estado trabajando y tomando medidas desde los tiempos intensos de la pandemia hasta la ahora donde se están manifestando sus efectos.   

Para finalizar quiero concretar algunos puntos fuertes con los que la ciudad cuenta para ir dejando atrás esta etapa de recuperación de la crisis relacionada con la COVID 19 ir entrando en un nuevo periodo fortalecidos con más recursos y potencialidades a la luz de la experiencia de los 40 años pasados:

• Las políticas de favorecer la participación ciudadana han mostrado ser un instrumento relevante y acertada  que se concreta en que l’Hospitalet es una ciudad con una importante vida asociativa. En este contexto la salud y la enfermedad mental ha podido emerger, hacerse visible y formar parte de su espacio público. 
• El hecho que ya desde el primer mandato municipal se fuera consciente de la importancia de la dimensión comunitaria de la salud y el bienestar, ineludiblemente de la salud mental, y se actuará en esa línea ha resultado muy importante. Es uno de valores compartidos entre los agentes que vienen trabajando conjuntamente en el ámbito de la salud mental.
•  El papel proactivo del ayuntamiento referido a la salud mental y la salud mental comunitaria ha sido insustituible.
•  El modelo de atención a la salud mental de forma comunitaria era un reto inmenso, había que partir prácticamente de 0, donde la acción entre las diferentes administraciones e instancias sociales es fundamental.

La salud mental comunitaria no es únicamente un modelo de atención a la salud mental. Implica a todos los agentes relacionados directamente con estos asuntos: los /as responsables políticos, profesionales, administraciones, las personas con necesidad de ser atendida y los familiares. Este modelo en construcción implica a todos los agentes para trabajar juntos   avanzar, la sociedad es también un agente activo.

• Los y las profesionales tienen y han tenido un papel fundamental en todos los avances.
• La experiencia y las grandes líneas de acción señalan que para avanzar en salud mental y en la atención, cuando es necesario, se ha de hacer con los ciudadanos.

Gracias Mercedes. Muy interesante tu aportación.

Por: la Junta Directiva de FIC

Només un 17% dels joves entre 14 i 16 anys residents al barri més dens de l’Hospitalet “tenen la intenció de quedar-se a viure en el futur”, segons les conclusions de l’estudi “Ser jove a La Florida: desitjos i mancances”, realitzat per alumnes del grau superior d’Integració Social de l’IES Vilumara sota el patrocini de l’associació Foment de la Informació Critica (FIC) de l’Hospitalet

Una de les causes assenyalades del poc arrelat sentit de pertinença és que un 45% de les persones enquestades tenen seriosos problemes econòmics a casa, circumstància que condiciona la baixa implicació i participació social al barri.

De les enquestes realitzades es va obtenir un total de 140 vàlides, un 52% dones i un 48% homes, quantitats molt elevades tenint en compte que el qüestionari tenia a prop de 100 preguntes i que es va enquestar aproximadament a un terç del total de joves de 3r i 4t d’ESO de La Florida-Les Planes.

El 33% dels joves no realitza cap activitat de lleure per motius econòmics i cal “reflexionar sobre el grau de masculinització dels entorns d’oci, ja sigui per la tipologia d’esports que s’ofereix, per la relació entre nois i noies, o bé per la desigual permissivitat que poden rebre per part de les famílies”

El grup objecte d’estudi representa menys d’un 11% dels 29.000 habitants de La Florida, amb una alta incidència d’abandonament escolar, doncs només tres quartes parts de la població ha obtingut el títol de l’ESO i un 36% de persones no tenen cap tipus d’estudis.

Cal un millor enllumenat: bona part de les dones joves manifesten que quasi cada dia presencien accions o situacions conflictives i/o violentes, així com que se senten molt poc segures i vulnerables quan caminen soles al vespre o ben entrada la nit pel carrer.

L’Ajuntament s’ha compromès a tenir en compte els resultats obtinguts per tal de satisfer les necessitats detectades del jovent de La Florida, així com proporcionar recursos i serveis més adients.

Una de les singularitats de la recerca ha estat que l’alumnat de l’IES Vilumara ha pogut arribar a una dimensió crítica de la realitat ancorada en l’experiència i, sobretot, en el sentir-se jove, com un dels seus objectes d’estudi i anàlisi, utilitzant com a mètode de treball l’aprenentatge i servei.

L’informe fa palès “un conjunt de dades que posen l’alerta sobre la importància d’afavorir una cultura lliure de masclismes i unes polítiques veritablement interculturals (no només multiculturals).

La recerca també fa una alerta específica sobre el patiment de les dones amb distintius religiosos, probablement les més afectades per aquesta discriminació —que ens atrevim a titllar d’islamòfoba—.

Una de les conclusions de l’estudi apunta a l’escàs coneixement en el tractament de residus que tenen els joves “en una època en què l’empremta ecològica està posant en crisi la sostenibilitat del planeta”.

Molt poques persones coneixen recursos de salut mental tot i haver manifestat patiment psicològic en els darrers anys de pandèmia, cosa que convida a pensar que caldria activar alguna campanya —que es podria fer dins l’àmbit escolar— que posi de manifest aquests recursos per tal que la gent jove sàpiga on adreçar-se en cas de necessitat.

Resum de l’estudi a càrrec de Juana Ibáñez, antropòloga i membre de la Junta Directiva de FIC

El 45% dels joves entre 14 i 16 anys que viuen al barri de La Florida de l’Hospitalet tenen seriosos problemes econòmics a casa, circumstància que condiciona la baixa implicació i participació social al barri i un sentit de pertinença molt poc arrelat. Aquesta és una de les raons de que només un 17% d’aquests joves tinguin  “la intenció de quedar-se a viure al barri en el futur”, segons les conclusions de l’estudi Ser jove a la Florida: desitjos i mancances, sobre la percepció que té el jovent de 3r i 4t d’ESO resident de La Florida-Les Planes, a L’Hospitalet. Una recerca que han realitzat alumnes de l’IES Vilumara del grau superior d’Integració Social en un projecte d’aprenentatge i servei promogut i dirigit per l’associació Foment de la Informació Critica (FIC).

La dada que el 83% dels joves enquestats volen marxar a viure a un altre lloc que no sigui La Florida és un dels tocs d’alerta que caldria remetre als responsables municipals que, d’altra banda, s’han compromès a tenir en compte els resultats obtinguts per tal de satisfer les necessitats detectades pel jovent d’aquest barri, així com proporcionar recursos i serveis més adients. El grup objecte d’estudi representa menys d’un 11% dels 29.000 habitants del barri, amb una alta incidència d’abandonament escolar, doncs només tres quartes parts de la població ha obtingut el títol de l’ESO i un 36% de persones no tenen cap tipus d’estudis. De les enquestes realitzades es va obtenir un total de 140 vàlides, essent un 52% contestades per dones i un 48% per homes, quantitats molt elevades si considerem que l’enquesta tenia a prop de 100 preguntes i que es va enquestar aproximadament a un terç del total de joves de La Florida-Les Planes.

Inicialment, l’objecte de l’estudi era conèixer “quines necessitats, percepcions i desitjos tenen les persones joves del barri de la Florida i quins efectes ha tingut la pandèmia en la seva salut mental”, de manera que l’alumnat de l’IES Vilumara va engegar el treball a partir d’aquest enunciat, tenint en compte alhora que la intenció no era pas convertir-se en un estudi exhaustiu de la dades obtingudes sinó posar de manifest “allò rellevant per al jovent que habita el barri”. A més de les dades quantitatives, l’alumnat del grau superior d’Integració Social ha arribat a la conclusió que el barri de La Florida “és més insegur que segur, més intranquil que tranquil, més incòmode que còmode, però més agradable que desagradable. Més sorollós que silenciós, més descuidat que cuidat, massificat abans que fluid, però més solidari que insolidari. Veiem, per tant, que el barri és complex, i que tot i els aspectes que clarament consideren millorables, també destaquen aspectes positius que pagaria la pena tenir presents i seguir potenciant”.

Segons opina l’alumnat que ha fet el treball, tot no és negatiu i “cal potenciar allò que espontàniament ha sorgit en el comportament i en la manera de relacionar-se entre els residents de La Florida”, com és “la solidaritat que el jovent detecta entre les veïnes i veïns del barri”. Per això es precisa en les conclusions de l’informe que “és interessant partir de les potencialitats i no tant de les mancances a l’hora de dissenyar una intervenció eficaç”.

L’informe fa palès també “un conjunt de dades que posen l’alerta sobre la importància d’afavorir una cultura lliure de masclismes, unes polítiques veritablement interculturals (no només multiculturals) i també fa una alerta específica sobre el patiment de les dones amb distintius religiosos, probablement les més afectades per aquesta discriminació —que ens atrevim a titllar d’islamòfoba—”. En el mateix àmbit femení, es constata que cal un millor enllumenat de carrer, doncs bona part de les dones joves manifesten que quasi cada dia presencien accions o situacions conflictives i/o violentes, així com que se senten molt poc segures i vulnerables quan caminen soles al vespre o ben entrada la nit pel carrer. Les autores de l’estudi afirmen que cal “reflexionar sobre el grau de masculinització dels entorns d’oci, ja sigui per la tipologia d’esports que s’ofereix, per la relació entre nois i noies, o bé per la desigual permissivitat que poden rebre per part de les famílies”.

Altres de les conclusions de l’estudi destaquen l’escàs coneixement en el tractament de residus entre els joves, qüestió aquesta que l’alumnat que ha fet l’estudi considera clau “en una època en què l’empremta ecològica està posant en qüestió la sostenibilitat del planeta” i on resulta “cabdal garantir que la ciutadania disposi dels coneixements bàsics per evitar empitjorar la realitat ecològica”. També molt poques persones de les enquestades coneixen recursos en salut mental tot i haver manifestat patiment psicològic en els darrers anys de pandèmia, cosa que convida a pensar en activar alguna campanya —que es podria fer dins l’àmbit escolar— que posi de manifest aquests recursos per tal que la gent jove sàpiga on adreçar-se en cas de necessitat.

En relació a l’educació, l’alumnat de l’IES Vilumara assenyala com a important “la manca de formació relacionada amb la salut sexual i reproductiva, amb l’ús recreatiu i problemàtic de substàncies psicoactives o amb temes relacionats amb el racisme o el masclisme. Sense afavorir la formació en aquests temes, encara que no siguin curriculars, difícilment l’escola servirà per prevenir tots els danys que la desinformació de tot això pot ocasionar”. Altres de les dades en què l’alumnat investigador ha posat l’accent, és el 33% dels joves enquestats que no realitzen cap activitat de lleure per motius econòmics dada que, d’acord amb la valoració que es fa a l’informe, necessita d’una atenció immediata per part de les autoritats municipals, atès que han constatat que, a més a més dels motius econòmics, la majoria de les respostes insatisfactòries en relació a l’esport o a l’ús de les instal·lacions i opcions d’oci al barri, provenien principalment de les dones. Aquesta circumstància porta a les autores de l’estudi a “reflexionar sobre el grau de masculinització dels entorns d’oci, ja sigui per la tipologia d’esports que s’ofereix, per la relació entre nois i noies, o bé per la desigual permissivitat que poden rebre per part de les famílies”.

Gènesi d’un projecte d’aprenentatge i servei

Aquest projecte delimità com a objecte d’estudi la integració social en el barri de La Florida i Les Planes dels seus joves residents, seleccionant com a univers de la mostra l’alumnat de 3r i 4t de l’ESO d’instituts del districte V:  l’IES públic Pedraforca i l’IES privat-concertat Balaguer. Es va estendre la mostra a l’alumnat de l’IES Fax, que és un centre concertat de Can Serra perquè part de l’alumnat viu a la Florida i podia donar un marge comparatiu entre els barris.

Just després de la pandèmia, a la tardor de 2020 i arran d’una iniciativa de l’Angèlica Arranz (vicepresidenta de FIC), que alhora ha estat la seva coordinadora, l’associació Foment de la Informació Crítica es plantejà engegar un projecte d’aproximació de joves estudiants de diferents barris i edats de l’Hospitalet, sota la cobertura del mètode Aprenentatge-Servei (APS) i amb els objectius genèrics de l’associació de facilitar, des d’una perspectiva crítica, l’anàlisi de la informació i l’avaluació de la qualitat dels mitjans de comunicació. La finalitat d’aquesta iniciativa consistia en oferir eines i mecanismes entre el jovent de la ciutat per possibilitar, entre altres coses, la discriminació de la informació periodística veraç, les fake news o la redirigida de contingut propagandístic o de consum.

La singularitat que caracteritzà aquest projecte va ser que l’equip d’investigació va estar format exclusivament per joves alumnes de l’IES Vilumara del grau superior d’Integració Social. Singularitat que, d’acord amb les pretensions de FIC, hauria de permetre donar una mirada particular i un èmfasi especial a la investigació pel fet de ser jove per una banda, i establir una connexió generacional propera entre els diferents joves, per l’altra. Es tractava d’arribar a una dimensió crítica d’aquesta realitat ancorada en l’experiència i, sobretot, en el sentir-se jove, utilitzant com a mètode de treball el d’aprendre i fer alhora servei, com ja s’ha dit.

Les membres de la Junta Directiva de FIC Angèlica Arranz i Ana Rodríguez van arribar a un acord per conveniar aquesta iniciativa amb el comissionat de l’alcaldia de l’Hospitalet al Departament d’Ensenyament, Lluís Esteve. D’igual manera van establir les col·laboracions necessàries dels equips docents de l’IES Vilumara, Pedraforca, Balaguer i Fax amb FIC, per tal de dissenyar la participació específica de cadascun d’aquests interlocutors. Cal assenyalar que, des que van conèixer aquesta proposta, els equips docents dels IES Pedraforca, Balaguer i Fax es van convertir en un suport imprescindible per a la seva posada en marxa, facilitant i oferint tot allò que estava al seu abast. Sense aquesta predisposició hagués estat molt difícil realitzar aquesta recerca.

Analitzar, contrastar i verificar la informació

D’aquesta manera, es va programar la intervenció de FIC per a aquesta investigació a dos nivells: un primer format tipus xerrada-col·loqui impartit a l’alumnat del grau d’integració social de l’IES Vilumara, en aquest cas l’alumnat investigador, on es va treballar sobre els mitjans de comunicació formals i informals actuals i sobre el codi ètic i legal de cadascun d’ells. Paral·lelament es van recollir les seves impressions, els mecanismes d’actualitat amb els que s’informaven i els de verificació de la informació que utilitzaven i disposaven, així com els mitjans a partir dels quals els arribava la informació local o general, quines eren les xarxes socials mitjançant les quals rebrien la informació que els semblava més fidedigna, quins eren els elements que tenien com a ciutadanes per avaluar la qualitat de la informació rebuda i quins mecanismes de verificació feien servir per donar rang de veracitat o falsedat a una noticia. Totes aquestes qüestions, imprescindibles si l’alumnat investigador havia de treballar amb dades publicades i, especialment, amb dades obtingudes de la seva pròpia recerca. Van ser un total de sis sessions impartides durant el primer trimestre del curs 2021-22 pels periodistes i membres de la Junta Directiva de FIC: Juan Carlos Valero, Jesús Vila i Luis Berbel. Tots ells van proporcionar les bases teòriques per analitzar, contrastar i verificar la informació obtinguda.

El segon nivell va consistir en sessions de caire més pràctic, de coneixement de les eines que s’aplicarien al llarg de la recerca, on la psicòloga Ana Rodríguez i l’antropòloga Juana Ibáñez van compartir mètodes de treball en grup i tècniques d’estudi amb l’alumnat per tal que poguessin dissenyar el marc on anaven a realitzar la seva feina. Per tant, durant el segon trimestre del curs acadèmic 2021-2022 es va practicar amb el maneig de les diferents elaboracions i realitzacions d’enquestes, qüestionaris, anàlisis estadístics i de documentació, entrevistes individuals i col·lectives, etc. Si es partia d’una investigació sobre el barri de La Florida-Les Planes per avaluar el grau d’integració social dels seus joves, així com de la utilització que fan dels serveis públics dels quals disposen, del coneixement que tenen de la ciutat on habiten i de les seves necessitats i inquietuds, era necessari que, a més de tenir un coneixement empíric del territori, és a dir del barri —de les seves dades socials i econòmiques, dels programes i serveis socials, del pla integral de les Planes-Blocs Florida, de les entitats ubicades en la seva demarcació, dels projectes de millora i desenvolupament, dels diferents professionals públics que hi treballen, etc— es tenia que disposar d’un mètode de treball en grup i de les tècniques d’investigació adients per aconseguir els objectius plantejats, que no eren altres que conèixer la realitat a estudiar i entendre el per què del comportament i els desitjos d’aquests joves de La Florida. 

Des de FIC, amb la implementació d’aquests dos nivells, es tenia clar que la recerca s’havia de desenvolupar aplicant i diferenciant el mètode periodístic del mètode de les Ciències Socials i, així es va fer.

Intercalat entre les sessions d’aquests dos nivells de participació de FIC, Roser Batlle, impulsora del mètode Aprenentatge-Servei (APS), va donar una conferència als alumnes del grau d’Integració Social sobre les seves característiques d’actuació, cosa que els va proporcionar un context innovador des del punt de vista metodològic.

Enquesta-qüestionari de quasi 100 preguntes

Paral·lelament a la feina que van realitzar els i les professionals de FIC en aquests dos nivells, l’equip docent de l’IES Vilumara, en concret el professor responsable d’aquest grau d’Integració social, Enric Olartecoechea, va impartir el programa que corresponia al curs amb els continguts teòrics d’aquest grau específic i va tutoritzar i supervisar el desenvolupament gradual del treball dels seus alumnes. Això va facilitar, no només disposar d’un cos teòric per portar a terme una investigació en ciències socials centrada en temes d’integració, sinó que també va facilitar progressivament el coneixement previ i la selecció de les dades disponibles i publicades del territori a estudiar, sense perdre la visió crítica de la informació obtinguda.

Durant aquest tercer trimestre del curs, l’alumnat investigador del projecte va elaborar i dissenyar una enquesta-qüestionari de quasi 100 preguntes que van aplicar utilitzant les tècniques grupals amb els alumnes de 3er i 4t d’ESO dels IES Pedraforca, Fax i Balaguer.

S’ha fet un bon aprofitament dels mètodes de treball en grup i de les tècniques d’investigació que, junt amb els conceptes teòrics impartits dintre del programa del grau acadèmic, ha portat a un disseny de l’enquesta que, d’acord amb la perspectiva de la recerca, ha estat “articulat a partir de diferents tipus d’escales. Hem utilitzat les escales d’estimació per indicar el grau d’implicació, de satisfacció i la valoració que es dona a diferents espais o situacions. Les escales d’apreciació s’han emprat per conèixer el grau de satisfacció sobre condicions del barri, espais, etc. Les escales de distància social s’han fet indirectament amb les preguntes sobre dificultats econòmiques, diversitat funcional, gènere, racialització, etc. El diferencial semàntic ha estat útil per descriure el barri i la convivència veïnal. En darrer lloc, les escales de Likert per valorar el grau d’acord i desacord del jovent”.

També van confeccionar un model d’entrevista per realitzar a persones influents i coneixedores de la temàtica juvenil així com a entitats arrelades a La Florida, com l’Esplai i la Biblioteca municipal, aquesta última com a espai o lloc principal d’estudi del 70% dels joves enquestats, tal com així es va poder comprovar a travès de l’enquesta. Dues entitats amb trajectòries i experiències molt  relacionades amb les característiques pròpies del barri.

A partir de les tècniques emprades van obtenir, van processar, van seleccionar, van tabular i van ordenar les dades i la informació necessàries per tal de redactar l’informe final de la seva investigació.

Aquest magnífic informe que sota el títol Ser jove a la Florida: desitjos i mancances (Estudi sobre la percepció que el jovent (14-16 anys) resident de La Florida, L’Hospitalet de Llobregat, manifesta sobre el seu barri), es va presentar, en acabar el curs acadèmic 2021-2022, davant el Comissionat de l’alcaldia de l’Hospitalet al Departament d’Ensenyament, el president i la Junta Directiva de FIC, la representant del mètode Aprenentatge-Servei, la coordinadora del Projecte, el professor tutor del grau i part de l’equip docent de l’IES Vilumara, entre d’altres.

Aclamació unànime a la presentació de l’estudi

Les investigadores a càrrec de la presentació dels resultats de la recerca van aconseguir l’aclamació unànime de les persones presents a la sala, no només per la seva frescor i l’amenitat expositiva, sinó també per la solidesa de les conclusions tretes que evidencien el bon diagnòstic de la realitat estudiada i per la mirada jove i crítica amb què van exposar les seves conclusions, aspecte aquest últim que va corroborar la pretensió inicial de FIC que l’equip investigador havia d’estar composat exclusivament per joves. És aquesta mirada juvenil la que al final de la introducció de l’informe permet assenyalar que “l’impacte d’aquesta investigació compta amb el compromís de l’Ajuntament a l’hora d’elaborar les accions dels plans de barri. En altres paraules: l’administració local s’ha compromès a tenir en compte els resultats obtinguts per tal de satisfer les necessitats detectades del jovent de la Florida, així com proporcionar recursos i serveis més adients”. L’alumnat investigador, durant la seva locució, vainsistir sobre aquest aspecte davant del representant i portaveu municipal, en el sentit de deixar ben clar que aquest compromís era un deute inexcusable i que no podia acabar com bona part de les promeses dels polítics que mai arriben a complir-se.

En la introducció d’aquest informe s’exposa que el repte de partida per iniciar la investigació va ser aquell que va transmetre l’Ajuntament de l’Hospitalet per observar “quines necessitats, percepcions i desitjos tenen les persones joves del barri de la Florida i quins efectes ha tingut la pandèmia en la seva salut mental”, de manera que es va engegar el treball a partir d’aquest enunciat, però manifestant al mateix temps que la intenció no era pas fer un estudi exhaustiu de la dades obtingudes sinó d’“allò que calia ser considerat més rellevant per al jovent que habita el barri”.

S’ha de tenir en compte que la mostra de població es centrava en gent jove del barri compresa entre els 14 i 16 anys i, tenint present que aquest segment representa menys d’un 11% de la població total del barri propera als 29.000 habitants, es posa de relleu que no és un sector precisament majoritari. No obstant això, no es pot perdre de vista que La Florida és un dels nuclis amb més densitat de població per metre quadrat d’Europa, la qual cosa indica que tot i no ser un segment majoritari de població, les condicions de vida d’aquests joves no són les més adients per garantir el seu desenvolupament personal, com es corrobora al llarg de l’informe en base a les dades obtingudes. Si a aquesta singularitat afegim que es tracta d’un barri que presenta una alta incidència d’abandonament escolar, que només tres quartes parts de la seva població ha obtingut el títol de l’ESO i que un 36% de persones no tenen cap tipus d’estudis, ens trobem davant d’una realitat social i per tant d’un barri concret que, d’acord amb el redactat de l’informe que tenim entre mans, “és més insegur que segur, més intranquil que tranquil, més incòmode que còmode però més agradable que desagradable. Més sorollós que silenciós, més descuidat que cuidat, massificat abans que fluid, però més solidari que insolidari; veiem, per tant, que el barri és complex, i que, tot i els aspectes que clarament veuen com a millorables, també destaquen aspectes positius que valdria la pena tenir presents i seguir potenciant”.

Valoració que obre les portes a treballar en la línia de continuar no sols millorant allò que és precari o deficitari sinó, més important encara, potenciar tot allò que espontàniament ha sorgit en el comportament i en la manera de relacionar-se’n entre els residents de La Florida, com és “la solidaritat que el jovent veu entre les veïnes i veïns del barri”. Per això es puntualitza en les conclusions de l’informe que “és interessant partir de les potencialitats i no tant de les mancances a l’hora de dissenyar una intervenció”.

Enquesta a un terç del total de joves de La Florida

L’alumnat investigador tenia clar que davant el volum de persones joves que habiten el barri, el temps que disposaven per realitzar el treball i treure resultats, era obvi que tenien que optar per el mètode quantitatiu que proporciona la tècnica de l’enquesta. Per això es van centrar principalment en l’elaboració d’una enquesta amb un ventall de preguntes que possibilités arribar, si més no, a la majoria d’aspectes que els interessava conèixer d’aquests. Posteriorment van ser conscients que alguns aspectes prou importants i significatius no havien quedat coberts i van tenir que ampliar aquesta enquesta amb preguntes dirigides als àmbits de “l’urbanisme feminista, la salut mental, l’educació en drogues, la sexualitat i l’accessibilitat”. Ampliació de temes que els va brindar els coneixements per tal d’exposar claríssimament que “en relació a l’educació, ens sembla important assenyalar la manca de formació relacionada amb la salut sexual i reproductiva, amb l’ús recreatiu i problemàtic de substàncies psicoactives o amb temes relacionats amb el racisme o el masclisme. Sense afavorir la formació en aquests temes, encara que no siguin curriculars, difícilment l’escola servirà per prevenir tots els danys que la desinformació de tot això pot ocasionar”.

De les enquestes realitzades es va obtenir un total de 140 vàlides, essent un 52% respostes per dones i un 48% per homes, quantitats molt elevades si recordem que l’enquesta tenia a prop de 100 preguntes i que es va enquestar aproximadament a un terç del total de joves de La Florida. “Aquestes enquestes van ser creades amb el propòsit d’extreure dades reals de la percepció, els desitjos, les necessitats i l’estat del barri. A partir del buidatge d’aquestes enquestes, esdevé possible tenir una idea força acurada de la percepció de la població més jove del barri”.

La meitat tenen problemes econòmics a casa

Alhora de treballar amb les dades obtingudes de les enquestes realitzades, una vegada aquestes van estar classificades, tabulades, contrastades i ordenades, l’anàlisi dels resultats es va fer creuant les diferents variables (persona racialitzada o no, gènere, situació econòmica familiar, diversitat funcional, lloc de naixement…) que va portar a una de les primeres conclusions relacionades amb el fet que al voltant del 45% de les persones enquestades tenien seriosos problemes econòmics a casa i que aquesta circumstància condicionava d’alguna manera la baixa implicació i participació social al barri, la qual cosa desembocava en un sentit de pertinença molt poc arrelat.

És significatiu i desolador la dada obtinguda que només un 17% d’aquests joves “tenen la intenció de quedar-se a viure al barri en el futur”, dit d’una altra manera, el 83% dels joves enquestats de La Florida volen marxar a viure a un altre lloc.

Manca d’enllumenat

Malgrat que a l’informe s’exposa que els i les joves enquestats no consideren que al barri la delinqüència sigui un problema real, bona part de les dones joves manifesten que quasi cada dia presencien accions o situacions conflictives i/o violentes,  així com que se senten molt poc segures i vulnerables quan caminen soles de nit o al vespre pel carrer, és per aquest motiu que preguntades sobre si calia un major enllumenat a la nit, la majoria va opinar que era necessari i imprescindible per proporcionar seguretat i tranquil·litat. Situació que és fàcil de resoldre per part del govern municipal mitjançant un estudi urbanístic que reflecteixi les deficiències de l’enllumenat i procedeixi a la instal·lació dels punts necessaris. 

Igualment les i els joves enquestats van manifestar que molt sovint, presenciaven i escoltaven prejudicis respecte al lloc on habiten, relacionats amb el color de la pell de les persones residents, o bé amb qüestions religioses o pel lloc de procedència. Situacions que, d’acord amb les conclusions de l’informe, evidencien “un conjunt de dades que posen l’alerta sobre la importància d’afavorir una cultura lliure de masclismes, unes polítiques veritablement interculturals (no només multiculturals) i una alerta específica sobre el patiment de les dones amb distintius religiosos, probablement les més afectades per aquesta discriminació —que ens atrevim a titllar d’islamòfoba—”.

Desconeixement de la gestió dels residus

Un dels temes que ha sorprès en el moment de treure les conclusions ha estat aquell relacionat amb la gestió dels residus, atès que un bon nombre d’enquestats ha manifestat fer un ús correcte i selectiu dels contenidors, però preguntats específicament pel reciclatge de matèries força present en el seu dia a dia com ara l’alumini,  el porexpan, el paper de cuina o els taps de conserves, mostren un desconeixement important en la seva classificació respecte del seu reciclatge. També és aquest un tema fàcilment resoluble amb una bona campanya educativa dirigida al conjunt de la població per sensibilitzar-la en relació amb l’assoliment d’una societat sostenible. “En una època en què l’empremta ecològica està posant en qüestió la sostenibilitat del planeta, és cabdal garantir que la ciutadania disposi dels coneixements bàsics per evitar empitjorar la realitat ecològica”, conclou l’informe.

Una altra de les dades en què s’ha posat l’accent ha estat en el fet que un 33% dels joves enquestats no realitza cap activitat d’oci i lleure per motius econòmics dada que, d’acord amb la valoració que es fa a l’informe, necessita d’una atenció immediata, atès que han constatat que, a més a més dels motius econòmics, la majoria de les respostes insatisfactòries en relació a l’esport o a l’ús de les instal·lacions i opcions d’oci al barri venien  principalment de les dones. Circumstància aquesta que les ha portat a “reflexionar sobre el grau de masculinització dels entorns d’oci, ja sigui per la tipologia d’esports que s’ofereix, per la relació entre nois i noies, o bé per la desigual permissivitat que poden rebre per part de les famílies”.

Pel que fa als serveis de la salut mental a La Florida, a l’informe s’especifica que “un 60% dels joves estan d’acord amb el fet que la salut mental revesteix una importància palmària en els temps actuals, i que un altre 20% es mostra indiferent. Tot i aquesta alta importància donada, un 70% de les persones enquestades no coneix cap recurs en relació a la salut mental. Un 26% ha anat a algun centre d’ajuda psicològica, el 36% no ha anat a cap, i el 38% no coneix cap centre d’ajuda psicològica”.

En resposta a la qüestió plantejada inicialment per l’Ajuntament sobre el grau d’incidència de la pandèmia entre les i els joves de La Florida, l’informe recull que la incidència, efectivament, ha tingut diferents efectes sobre la salut mental dels joves i assenyalen que especialment sobre les dones. En base a les dades obtingudes, han estat els joves homes els que més han fet ús d’algun servei en salut mental, així com que entre aquests s’ha produit un empitjorament notable en les seves relacions familiars, arran de la pandèmia i la seva reclusió domiciliària. 

L’informe resumeix que “ens ha cridat l’atenció el fet que molt poques persones coneixen recursos en salut mental tot i haver manifestat patiment psicològic en els darrers anys de pandèmia. Això convida a pensar en activar alguna campanya —que pot donar-se dins l’àmbit escolar— que visibilitzi aquests recursos per tal que la gent jove sàpiga on adreçar-se en cas de necessitat. La darrera dada que ens agradaria assenyalar fa referència a l’atenció d’homes i dones en recursos de salut. Si bé moltes dones han manifestat patiment psicològic en els darrers anys, és majoria d’homes qui ha estat atès en aquests centres”.

Finalment, la conclusió general a la que s’arriba una vegada acabada la recerca i extretes les conclusions, és que existeix un descontent global relacionat amb un l’estat en què es troba el barri. Conclusió que tindria que fer pensar als responsables municipals.

Per Junta Directiva de FIC

_{Juny de 2022}

El 27 de maig saltava la noticia que el regidor del PSC que va protagonitzar al febrer de 2020 la denúncia contra el Consell Esportiu de l’Hospitalet, presentava la dimissió com a membre de l’equip municipal i la baixa com a militant. Explicava, en un llarg text, que demanava la baixa decebut per l’actitud del partit on havia militat des dels anys 80, al·legant que l’havien condemnat a l’ostracisme i s’havien vulnerat les mateixes normes del partit destinades a protegir els denunciants de corrupció. Això, i moltes altres males pràctiques, com ara que els màxims dirigents s’havien estalviat rebre’l personalment o que havien, intencionadament, desvirtuat les seves informacions internes. 

Graells, que de ser una mena de protegit del partit pels seus mèrits, havia deixat gairebé d’existir des de feia dos anys pels seus demèrits, no tenia intenció, malgrat el que podia semblar, de dir adéu a la política plegant de regidor i demanant la baixa de militància. Dos dies més tard, Esquerra Republicana de Catalunya confirmava el fitxatge de l’ex-regidor socialista i el proposava com a cap de llista per les properes eleccions municipals de l’any vinent.

No era la primera vegada que els mitjans de comunicació es feien ressò del que semblaven simpaties de Graells per ERC, assenyalant la seva presència —quan encara era membre del grup municipal socialista— en diferents actes públics republicans. El que ningú podia arribar a sospitar era que passaria, en poques hores, de ser membre repudiat dels socialistes, a candidat in pectore dels republicans, del principal partit de l’oposició local que ha exercit amb eficàcia i constància el seu rebuig al govern Marín, en un ampli ventall d’àmbits.

El meteòric ascens, avalat pel que alguns consideren la seva sòlida i inqüestionable lluita contra la corrupció local, que el va dur a denunciar uns fets a l’alcaldia que han portat com a conseqüència la dimissió de tres regidors —entre els quals ell mateix— i un llarg periple d’investigacions policials encara no resoltes judicialment, s’ha produït de sobte. En aparença, inexplicablement, perquè no es pot dir que la tasca opositora d’ERC hagi estat pobre durant aquest mandat, ni que els seus regidors i especialment el seu cap de llista no s’hagin preocupat per estar arreu, defensant les propostes reivindicatives d’una ciutadania cada vegada més descontenta. Més aviat al contrari, Antoni García, s’ha destacat per l’afany fiscalitzador que li corresponia com a líder de l’oposició i s’ha mostrat ferm en la defensa del seu programa i de la seva ideologia, ajudat per la seva afable personalitat que n’ha multiplicat, sens dubte, l’eficàcia.

Que ERC fa bastant de temps que navega pel sinuós mar de l’oportunisme, no és hores d’ara cap secret per ningú que hagi seguit les seves darreres vicissituds. Des que el partit està dirigit per un ximplet rosegaltars amb memòria, que qualsevol pot medrar a l’organització si té dues eines ben esmolades: les amistats i els contactes, i un currículum que faci patxoca.

D’això n’ha estat sobrat pel que sembla, l’amic Graells. El currículum, en política, té molt a veure amb la capacitat per emmotllar-te, quan toca, i per aprofitar les petites possibilitats quan es presenten en temps i hora. Aquesta capacitat fa servir un altra substantiu en el món real: se’n diu oportunisme. Si a l’oportunisme hi afegeixes les amistats i els contactes, pots passar de la postergació a la fama en dos segons: els que calen per superar la vergonya.

Resulta difícil empassar-se el sobtat atac d’honorabilitat que va patir Graells al febrer del 2020, quan es va decidir a denunciar fets que coneixia de prop com després s’ha sabut. Sobretot, perquè Graells ja portava una temporada a la cuina del PSC local i no és precisament un ignorant. Costa d’entendre que algú al rovell de l’ou del partit socialista a l’Hospitalet no vegi desviacions denunciables a cada cantonada. Especialment pel fet que el PSC governa a l’Hospitalet des de fa 43 anys i, quan un governa durant tant de temps, acaba considerant que el pressupost municipal són els teus recursos; la casa gran, la teva oficina particular; els funcionaris, els teus treballadors, i la ciutat, la pròpia finca. I naturalment, amb els teus recursos pots fer el que necessitis, especialment si et beneficia a tu i als teus; a la teva oficina, contractar a qui vulguis i com vulguis, especialment la família, que per això et seran sempre fidels; convertir els teus treballadors en serfs agraïts, i la teva finca en un espai que pugui garantir les màximes plusvàlues, que mai se sap on acabarem tots d’aquí a uns anys.

Pot ser que tot sigui immaculat i que Graells només veiés corrupció al Consell Esportiu, però no és això el que sembla mirant el paisatge de lluny, que és des d’on ens el deixen mirar als que ens consideren xafarders per massa crítics. La veritat és que si hi havia coses sospitoses en un aparell de cinquè rang on es movien quatre duros, què no és possible imaginar en les planificacions urbanístiques de requalificacions de terrenys, en les grans operacions econòmiques i en les petites contractacions habituals.

El cert és que Jaume Graells era el tercer home en importància del PSC local fins al febrer del 2020. Anava el sisè a les llistes de l’any 2019 i això perquè eren llistes cremallera intercalant homes i dones i s’havia convertit en el millor tinent d’alcalde per representar l’alcaldessa en àmbits culturals i educatius. Primer va ser tinent d’alcalde de Cultura i després d’Educació Esports i Joventut. Una mica abans havia estat membre de l’equip del conseller socialista Ernest Maragall en el govern tripartit de José Montilla. Va ser cap dels Serveis Territorials d’Ensenyament del Baix Llobregat-Anoia en aquesta època, però no es tractava d’un personatge desconegut. Qui escriu aquesta nota el va conèixer com a representant de la UGT d’Ensenyament a la comarca, quan es passejava pels instituts per tractar de mantenir una relació cordial amb els professors més reivindicatius. Després, com que vivia a l’Hospitalet, el va fitxar Núria Marín i tenia un futur còmode i pròsper per uns quants anys més, de no haver-se creuat en el seu camí personal una treballadora del Consell Esportiu amb qui, segons la premsa, mantenia una relació sentimental. Relació sentimental que està —com sembla evident— en l’origen de la denúncia i que els seus antics correligionaris s’han encarregat d’escampar distorsionadament per fer veure que darrere la denúncia no hi havia un afany d’acabar amb la corrupció sinó una venjança per algunes importants diferències internes que afectaven aquesta treballadora.

Qui escriu aquesta crònica només ha protagonitzat un parell de converses amb l’esmentat candidat republicà a alcalde i no pot dir, per tant, que el conegui gaire. La primera conversa, quan li ho van presentar essent regidor de Cultura en un acte a la Tecla Sala. Aleshores, el més significatiu va ser que jo li recordava algú que no era jo. A la segona ja ho tenia més clar. Va ser qui substituiria l’alcaldessa el dia de la presentació del llibre Capdevila i Nosaltres, a l’Harmonia, un mes de febrer de fa 5 anys, quan el tinent d’alcalde era un home poderós i va marxar sense tan sols ni acomiadar-se. Després em van dir que el meu text de presentació no li havia agradat gens ni mica, cosa que era fàcil de sospitar. El que ja era més difícil de sospitar és que me’l creuaria uns quants dies després pel carrer Major, i giraria la cara per no saludar-me, després que jo vaig iniciar el gest quedant-me amb un pas de nas.

Una mica desconcertat, vaig pensar que igual no m’havia vist o potser no m’havia reconegut enmig de tanta gent com hi havia al carrer. Una setmana després vaig aclarir incògnites en el transcurs d’un sopar al Casino del Centre quan va saludar efusivament Joan Francesc Marco, que estava assegut al costat meu, sense dirigir-me la paraula. No era una badada, era simplement mala educació. La que fan servir els personatges que es valoren molt i consideren els que discrepen, gent altament indesitjable.

Solen ser persones acostumades al poder, ambicioses i sectàries que intenten disfressar molts dels seus actes argumentant que es mouen per principis rectes i compromesos. N’hem conegut molts en aquesta ciutat. No diré que tinguin el segell de fàbrica de la socialdemocràcia del país, però s’hi apropa força. Un estil polític i de relació amb la política que està en la idiosincràsia de les cúpules de poder de la gran majoria de formacions i que és la que, en el fons, aparta la gent honrada d’aquesta honorable dedicació al servei públic.

Esquerra Republicana havia tingut vocació d’una altra cosa. Des que els antics socialdemòcrates catalans l’han volgut fer seva, el batec republicà s’ha contaminat notablement. L’Ernest Maragall, el tete, que sempre va viure a l’ombra de l’altra Maragall, ha aconseguit contra pronòstic influir bastant en el pinyol del poder republicà. Amb això gairebé està dit tot i expressa a bastament com surem en la precarietat més absoluta. 

Si Graells està on està no és perquè sigui un croat contra la corrupció. Bàsicament, és l’amic del tete. Si això trenca la dinàmica republicana a l’Hospitalet, ja de per si complexa però que semblava anar a més, caldrà apuntar el desfici en el deure del rosegaltars amb memòria, no pas dels que han estat treballant per canviar les coses. 

No seré jo qui li desitgi èxits a l’amic Graells. Alguns no som ningú i, per tant, el que jo desitgi no té cap importància. Però ens haurem d’esforçar per explicar que l’arribada de Graells no és precisament un símptoma positiu en aquesta ciutat permanentment en crisi i que votar Graells és votar novament Marín amb una estelada a la planta del peu.

Per Jesús A. Vila

Divendres 22 d’abril, més de trenta persones vàrem compartir la primera Festa de Foment de l’Esperit Crític, organitzat enguany per Foment de la Informació Crítica (FIC), on es va anunciar la creació dels Premis al Fill o Filla Insurrecte de l’Hospitalet i també es va presentar un manifest on es fa una crida a totes les formacions polítiques de l’oposició municipal a aplegar-se “dins d’una candidatura unitària de crisi” desprès d’un “procés de reflexió”.

La celebració va ser acollida generosament per Aquí tu Reforma, que va cedir part de les seves noves instal·lacions del carrer Cobalt de l’Hospitalet, i va tenir també el suport de Família Torres i Caprabo, que van aportar el contingut d’un càtering.

La festa va començar amb la presentació de les activitats dels primers quatre anys d’existència del FIC. En Joan Carles Valero, president de la entitat, va fer un recorregut pels ja quatre cicles de Factoria d’Idees, que han plantejat debats entre diferents especialistes sobre temes d’interès per la Ciutat. En aquest sentit, es va distribuir la publicació d’un opuscle que recull les intervencions i els debats del II i II Cicle de la Factoria d’Idees, que es defineixen com “el pensament posat a treballar”.

El president de l’entitat va entregar també la publicació que recull els textos de les presentacions de dos llibres des publicats pel FIC els darrers anys, i dels seminaris organitzats per la entitat a l’Institut Vilumara en col·laboració amb el Pla d’Actuació Comunitària de La Florida, Les Planes i els Blocs de La Florida, així com una conferència sobre inclusió digital feta al Centre Cívic del Gornal en el marc de la Setmana de la Solidaritat.

En Jesus Vila va presentar una nova iniciativa del FIC: el nomenament de fill o filla insurrecte de l’Hospitalet; una iniciativa que vol fer un reconeixement a persones actives en el terreny veïnal o social, en defensa dels interessos comunitaris i socials de la ciutat, que es farà properament en el marc d’un sopar per nomenar tres categories: una persona vida, la memòria d’una persona desapareguda i a una entitat de la ciutat.

En Lluís Berbel va anunciar la propera publicació del cinquè llibre editat pel FIC que, en aquest cas, es centrarà en la historia de la Radio de l’Hospitalet: “40 anys d’història, 30 en emissió i 10 anys tancada”, una obra que escriuran diferents autors, tots relacionats amb l’emissora.

Finalment, Jesus Vila va presentar un Manifest per la unitat en un temps de crisi, en el que desprès de fer un diagnòstic de la situació crítica de l’Hospitalet, tant pel que fa a la política urbanística al servei d’operacions immobiliàries, com un govern municipal atenallat per sospites judicials de corrupció i una política ensimismada i clientelar. El manifest acaba proposant als partits polítics de la ciutat, amb representació municipal o sense, “l’apertura d’un procés de reflexió comuna que permeti un document programàtic de mínims que contempli les urgències a curt, mitjà i llarg termini” i reclama així mateix “als partits polítics, les entitats més preocupades de la ciutat, el teixit social i l’activisme social, l’inici d’un procés de debat i trobada que dissenyi una política d’unitat capaç d’articular una Candidatura Unitària de Crisi” Aquest manifest serà enviat al partits i entitats de la Ciutat en els propers dies, juntament amb la publicació dels cicles de Factoria d’Idees i altre revista que recull les conferències, seminaris i presentacions de llibres fetes per FIC.

Desprès de la presentació, els assistents van gaudir de la retrobada presencial desprès dels dos anys de confinament i restriccions, compartit unes copes i un pica-pica divers. I tots es van emportar una planta d’àloe vera, perquè és el que necessita l’Hospitalet: una mica de verd i de bàlsam.  

Per Joan Font

Fes clic aquí per veure el manifest de FIC

Fes clic aquí per veure la Nit dels insurrectes

_{Abril de 2022}

Aprovechando que el equipo de gobierno socialista de la ciudad nombró recientemente al consejero delegado de GSMA, el norteamericano John Hoffman, Hijo Predilecto de l’Hospitalet, se propone la organización alternativa de un evento de carácter público donde se entregue a los galardonados el título de Hijo/a Insurrecto/a de l’Hospitalet, valorando:

“La independencia de criterio del candidato/a, su no vinculación oficial con la Administración municipal, sus valores personales y su contribución al desarrollo de la ciudad en cualquier ámbito del conocimiento o del activismo social, su altruismo, así como la relevancia popular en el sector donde haya desarrollado su actividad en relación con la ciudad.”

Se trata por lo tanto de destacar su independencia de criterio y su contribución ciudadana y por lo tanto favorecer un homenaje público al candidato/a, con la entrega del Título de Hijo/a Insurrecto/a.

La propuesta presenta tres fases diferenciadas. 

1. La selección del candidato/a. 

2. La aceptación del homenaje por parte del interesado/a. 

3. La realización de una cena-homenaje donde se entregaría el título y donde, tal como se hizo en la cena de alcaldes, la Junta de FIC haga, primero, una presentación de la persona homenajeada, y posteriormente establezca un coloquio a base de preguntas y respuestas con el homenajeado/a.

Se propone también un timing estructurado, es decir una propuesta de nombramiento regular y una candidatura doble. Es decir, se proponen dos homenajes anuales (en mayo/junio y noviembre/diciembre de cada año) y uno de ellos a título póstumo, de manera que, en los puntos dos y tres habría que contactar con familiares o amigos para la aceptación y la entrega del título.

Se propone asimismo que se abra un período de candidaturas entre los miembros de la Junta de FIC y que se consensuen los candidatos y que se nombre a un miembro de la Junta como coordinador/a del proyecto para centralizar en su persona todos los trámites a realizar. (La cena-homenaje tendría una estructura y funcionamiento exactamente igual al de las cenas de alcaldes, de modo que ya tenemos experiencia de cómo hacerlo. El título sería un diploma diseñado por Porres que resulte simpático y que se pueda enmarcar. El idioma a utilizar sería indistintamente català-castellano, en virtud de la persona homenajeada, o bien conjuntamente con ambos idiomas).

Proposta per discutir a la propera reunió de Junta Directiva, del nomenament de

Fill/a Insurrecte/a de l’Hospitalet

Aprofitant el fet que l’equip de govern socialista de la ciutat recentment va designar el conseller delegat de GSMA, el nord-americà John Hoffman, Fill Predilecte de l’Hospitalet, es proposa l’organització alternativa d’un esdeveniment públic on es faci entrega al guardonat del títol de Fill/a Insurrecte/a de l’Hospitalet, avaluant:

«El criteri de la independència del candidat, la seva no vinculació oficial amb l’administració municipal, els seus valors personals i la seva contribució al desenvolupament de la ciutat en qualsevol àrea de coneixement o activisme social, el seu altruisme, així com la rellevància popular en el sector on ha desenvolupat la seva activitat en relació amb la ciutat.»

Per tant, és qüestió de destacar la seva independència de criteri i la seva contribució ciutadana i, per tant, promoure un homenatge públic al candidat, amb el lliurament del títol de Fill/a Insurrecte/a.

La proposta presenta tres fases diferents.

1. La selecció de candidats.

2. L’acceptació de l’homenatge de l’interessat.

3. La realització d’un sopar-homenatge on es lliuraria el títol i on, com es va fer al sopar d’alcaldes, la Junta Directiva de FIC fa, en primer lloc, una presentació de la persona homenatjada i, posteriorment, estableix un col·loqui a base de preguntes i respostes amb la persona homenatjada.

També es proposa un timing estructurat, és a dir, una proposta de cita regular i una doble candidatura. És a dir, es proposen dos homenatges anuals (al maig / juny i novembre / desembre de cada any) i un d’ells a títol pòstum, de manera que, en els punts dos i tres, caldria contactar amb la família o els amics l’acceptació i el lliurament del títol.

També es proposa que es pugui obrir un període de candidats entre els membres de la Junta Directiva de FIC i que els candidats siguin consensuats i nomenar un membre de la Junta com a coordinador/a del projecte per tal de centralitzar en la seva persona tots els processos. (El sopar-homenatge tindria una estructura i un funcionament exactament igual als sopars dels alcaldes, de manera que ja tenim experiència per fer-ho. El títol seria un diploma dissenyat pel Porres que sigui simpàtic i es pugui emmarcar. La llengua a fer servir seria indistintament català-castellà, en virtut de la persona homenatjada, o conjuntament amb ambdues llengües).

Per Junta Directiva de Foment de la Informació Crítica.

_{Abril de 2022}

Els darrers esdeveniments ciutadans que fan referència a la petició de presó per part de la Fiscalia contra el segon tinent d’alcalde i contra un ex-regidor del PSC, que mantenen les sospites contra la pròpia alcaldessa de la ciutat en el sumari sobre el Consell Esportiu; a les seves recents declaracions sobre la reserva d’un milió de metres quadrats de la ciutat per operacions immobiliàries en els propers anys que inclouen la reformulació del Pla Director Gran-Via, ara involucrant a diverses institucions sanitàries i acadèmiques per canviar la cara al projecte amb un nom nou: Biopol sanitari; i les dades acabades de publicar on es posa de manifest que l’Hospitalet està en el punt àlgid de la construcció d’edificis a la ciutat dels darrers vint anys ens obliguen, com a entitat que reflexiona críticament sobre la realitat municipal, a posar de manifest:

1. La nostra indignació per la manca de prioritats socials per part de l’equip de govern del PSC, pel que fa a la gestió de l’espai ciutadà, que determina que el sol municipal que s’hauria de dedicar en exclusiva a preservar la qualitat de vida dels ciutadans i la reserva per les necessitats d’infraestructures, equipaments i serveis del tot deficitaris, es posi al servei del mercat immobiliari i l’especulació.
2. El comportament autista de l’equip de govern del PSC que menysprea absolutament qualsevol toc d’atenció sobre les urgentíssimes necessitats de reserva de sol de la ciutat més densament poblada d’Europa i només es guia pel que s’imagina són grans operacions que situen les autoritats municipals en un pedestal del tot insubstancial i passatger (vegis la Fira, el Mobile World Congress o ara el Biopol mèdico-sanitari).
3. El convenciment que aquest comportament falsament elitista i encapsulat possibilita actituds servils (com ara el nomenament de Fill Predilecte en la persona de l’americà John Hoffman) i impedeix superar l’estat de postració de la ciutat, la seva subordinació a les necessitats alienes en detriment de les pròpies i una mínima autocrítica que permeti redreçar la permanent destrucció del patrimoni i ajudi a fonamentar una política de consens que doni esperances de futur.

Per tot plegat, ens permetem fer arribar a l’opinió ciutadana les següents peticions:

1. Davant el punt de no retorn en el que estem instal·lats, reclamar als partits polítics del municipi, amb representació municipal o sense, l’apertura d’un procés de reflexió comuna que permeti la redacció d’un document programàtic de mínims i que contempli les urgències a curt, mitjà i llarg termini per tal d’impedir que continuï la destrucció de l’espai del municipi i que obri perspectives de gestió política pel proper mandat.
2. Davant la urgència de la situació crítica, reclamar als partits polítics, les entitats més preocupades de la ciutat, el teixit social i l’activisme ciutadà, l’inici d’un procés de debat i trobada que dissenyi una política d’unitat capaç d’articular una Candidatura Unitària de Crisi que pugui presentar-se unida a les properes eleccions municipals per tal de modificar d’arrel la política servilista, autista i especulativa en que s’està convertint la deriva inqualificable de l’era Marín a l’Ajuntament de la ciutat.

Per Junta Directiva de Foment de la Informació Crítica

Per Joan Font

Dilluns, 14 de març, va tenir lloc a la Sala d’actes de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, la presentació del nou llibre del Foment de la Informació Crítica (FIC), “César contra Lucullus,, El fracàs d’una estratègia cultural d’esquerres a l’Hospitalet de Llobregat” escrit per Jesús A. Vila.

Més d’una quarantena de persones van participar en l’acte, presentat per Joan Carles Valero, periodista i president del FIC, que entre d’altres coses va fer un breu recorregut per la feina desenvolupada per la entitat, remarcant la edició anual d’un llibre com el que es presentava a continuació.

Tot seguit va intervindré Joan Casas, escriptor i prologuista del llibre, explicant com va participar en directe en molts dels esdeveniments relatats en el llibre, ja des de la representació de “Juli Cèsar” a càrrec de Alpha 63 allà per l’any 1969 en els festivals d’estiu de la Ciutat. Joan Casas va parlar de la importància del fet cultural en aquells anys, tot i fer esment de la necessitat de projectar cap endavant les experiències del passat.

En Jesús A. Vila va explicar els perquès i la voluntat explicativa del llibre. Un llibre que arrencant amb la experiència de l’Alpha 63 i finalitzant amb l’aparició del Grup d’Acció Teatral (GAT) recull les experiències i els afanys d’aquelles persones joves que van voler aixecar una proposta d’estratègia cultural a una ciutat com l’Hospitalet en els últims anys del franquisme i els primers anys de la Transició, en el Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia.

Jesús A. Vila considera que va ser una experiència fallida, però tot i així no seria fàcil entendre la complexitat, els problemes i la realitat actual de la cultura a l’Hospitalet sense aquelles i d’altres experiències similars. El muntatge de l’obra de Bertolt Brecht “El proceso de Lucullus, per part del Grup de Teatre Popular volia, en les seves paraules, “defensar la cultura eina enfront de la cultura pròtesi”

Per tancar l’acte, el músic Sergio Andres va interpretar una peça jazzística i al final, juntament amb la Minerva Álvarez van recitar i cantar la cançó “O todos o ninguno” que formava part de l’obra de Bertolt Brecht, musicada per Joan Casas. Finalment es va voler recordar amb un fort aplaudiment la memòria d’en Enric Flores, un dels protagonistes de tota la trajectòria explicada al llibre, mort prematurament.

​​És l’Hospitalet el Brooklyn de Barcelona o l’aposta cultural de la ciutat és d’aparador?

Per Joan Carles Valero

Aquesta és la presentació del llibre corresponent a 2021 que FIC fa cada any des de febrer de 2018 quan es va constituir aquesta associació que no només aplega a periodistes, sinó a tothom que creu que avui més que mai s’ha de fomentar la informació crítica com a pilar fonamental de la nostra democràcia. Si us voleu fer socis podeu escriure a fic.lhospitalet@gmail.com, doncs els socis de FIC tenen gratis el llibre anual, de manera que compensen la petita quota de l’associació. El 2018 vam publicar el llibre “L’Estaca, l’eina del somni”, una història del primer setmanari de l’Hospitalet independent en el que tant Vila com jo vam treballar de forma altruista, com sempre fem, un llibre amb una edició facsímil dels seus cent dies de vida a l’any 1978. També vam fer una exposició que va voltar per diferents aules de cultura i també per aquesta biblioteca.

L’any següent vam publicar el llibre “Ones lliures, llavor de radiodifusió a l’Hospitalet. El cas de Ràdio Estel i Ràdio l’Hospitalet FM de 1979 a 1980”, de Francisco Rodríguez Baena, sobre l’experiència de la primera ràdio lliure a la nostra ciutat. Dos anys més tard, ara fa 40, va néixer la ràdio municipal i, curiosament, enguany també fa deu que es va tancar. Menys mal que aquí no mana Putin, però en el cas dels mitjans de comunicació s’hi assembla, doncs fa sis anys que el ple de l’ajuntament va aprovar per majoria la reobertura de la ràdio, amb els vots en contra del PSC però amb tota l’oposició unida, i encara és l’hora que es posi en marxa i no només tinguem la propaganda que ens fiquen a les bústies cada mes. Quedi clar que aquí també es tanquen mitjans i als periodistes de l’Hospitalet no ens empresonen però si intenten eliminar-nos per inanició de les nostres associacions i per això FIC mai ha tingut una subvenció municipal, malgrat la quantitat d’activitats i llibres que editem, o potser per això. Només reclamem el mateix tracte de la resta d’entitats.

Seguim amb els libres. El corresponent a 2020 va ser “Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Expoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina”, també de Jesús A. Vila. I abans de començar amb la presentació de l’actual llibre, “Cèsar contra Lucullus. El fracàs d’una estratègia cultural d’esquerres a l’Hospitalet de Llobregat (1970-1974)”, puc anunciar-vos que el proper llibre serà sobre els 40 anys de Ràdio l’Hospitalet i 10 sense l’emissora, un llibre en el que no podrà col·laborar Conxita Gómez Ordóñez, que va ser una de les seves directores, perquè va morir fa uns mesos desprès de patir durant anys assetjament laboral i d’estar arraconada a l’ajuntament sense donar-li feina.

Cas paradigmàtic

Diuen des de l’ajuntament que l’Hospitalet de Llobregat és un cas paradigmàtic de municipi que ha apostat per la cultura com a pla estratègic de regeneració i desenvolupament econòmic i social amb el projecte Districte Cultural. Fins i tot, l’ajuntament va comprar fa més d’un any dues naus industrials al número 17-19 del carrer Cobalt per 5 milions d’euros a la SAREB, la societat d’actius procedents de la reestructuració bancària, és a dir, el rescat bancari que es va fer a Espanya amb diners públics. Aquestes naus continuen tapiades amb maons, igual que antigues fàbriques com Can Trinxet, Godó i Trias o Cosme Toda.

Diuen des de l’ajuntament que el Districte Cultural de L’Hospitalet ha esdevingut un “hub” de creativitat. Efectivament, instal·lats en espais industrials i antics tallers en desús, avui trobem estudis d’artistes i creatius, locals d’assaig i de música en viu, galeries d’art, espais de producció audiovisual, estudis de disseny…. Més enllà de la seva aportació creativa i del negoci immobiliari pels propietaris de les naus, que gaudeixen d’importants excepcions fiscals, per exemple a l’IBI, i de que els lloguers aquí són astronòmicament més barats que a Barcelona, molts són els que posen en dubte si aquesta invasió cultural té un impacte positiu en la realitat social i econòmica del seu entorn, a la ciutat de l’Hospitalet.

Projecte immobiliari

Malgrat la ciutat té un ecosistema industrial i d’oficis que els permetria desenvolupar la seva activitat als nouvinguts i crear noves xarxes de negoci que beneficien tothom, els nous inquilins del Districte Cultural no han deixat els seus proveïdors pels de la ciutat i venen aquí literalment perquè és més barat, molt més barat, i estan bé comunicats. Els crítics afegeixen que el projecte del Districte Cultural, que ja té set anys de vida, ha estat sempre un projecte econòmic, una eina per reactivar el sector immobiliari.

I parlant del sector immobiliari, per la meva feina de periodista econòmic tinc relacions amb molts empresaris de Barcelona que estan súper agraïts amb Núria Marín i fins i tot diuen: “menys mal que a l’Hospitalet hi ha una alcaldessa de dretes que ens permet construir i construir de tot, pisos, hotels i ara també una vintena de gratacels davant l’hospital de Bellvitge” amb la intenció que vinguin empreses biotecnològiques.

Una cosa similar passa amb el Circ du Soleil, que aquest 17 de març estrenen el seu nou espectacle, Luzia, a Barcelona en un terreny cedit gratuïtament pel nostre ajuntament. Imagino que tanta generositat serà compensada amb invitacions a l’estrena per l’equip de govern municipal, perquè molts ciutadans de l’Hospitalet no poden pagar-se els 50 euros que costa l’entrada.

Abans de donar-li la paraula a Jesús A. Vila, parlarà Joan Casas, escriptor i dramaturg, crític teatral, traductor i professor, autor del pròleg del llibre. Amb ells vaig coincidir moltes nits al bar del Casino de l’Hospitalet quan als anys 70 era el cau de la bohèmia de la ciutat, entre d’altres coses perquè era l’únic lloc obert fins a les 3 de la matinada. Allà ens trobàvem periodistes, actors, escriptors i polítics de totes les ideologies i practicàvem el saludable costum d’enraonar en amigables tertúlies.

D’aquell fracàs cultural dels anys 70 al desert cultural de la democràcia

Per Jesús A. Vila

Quan vaig proposar als meus companys de la Junta del Foment de la Informació Crítica escriure el llibret de l’any 2021 sobre uns esdeveniments teatrals que es van produir a la ciutat 50 anys abans, alguns em van dir que potser l’esforç —que en qualsevol cas valoraven—, tindria poc interès per a la majoria de la població tret d’aquells que havien participat en la iniciativa. Semblava que la meva proposta s’estava referint a recordar el que havíem fet una colla de gent entre els últims anys d’institut i els primers cursos d’Universitat quan ens vam aplegar al Casino de Santa Eulalia per fer teatre. Una cosa molt semblant al que molts joves han estat fent a moltes entitats de la ciutat durant molts anys, en períodes concrets, perquè de tots és sabut que fer teatre és un magnífic instrument de socialització cultural, especialment quan s’és jove, que és quant més oberts estem a noves iniciatives, a nous intercanvis, a noves experiències, a fer amistats, a relacionar-nos. Per això, fer teatre ha estat, a casa nostra, a moltes ciutats i barris, un recurrent experiment de contactes, una cosa semblant a fer excursionisme, a aprendre a ballar sardanes o a cantar en una coral: una manera de compartir, participant creativament de l’expressió o del lleure cultural i passar-s’ho bé que és, en definitiva, allò que ens aplega col·lectivament quan som més joves i encara no tenim un projecte vital prou definit.

Jo vaig explicar als companys de FIC que el que havíem fet una colla de joves al Casino de Santa Eulàlia entre els anys 1970 i 1974 no havia estat ben bé això, tot i que hi havia un claríssim component lúdic i un alè inevitable de relacions interpersonals, especialment en el seus inicis quan alguns, aliens per complet al món teatral, ens hi vam afegir. Era diferent, sobretot perquè vam participar, sense ser-ne molts de nosaltres gaire conscients, d’un moviment cultural a la ciutat que s’havia iniciat uns anys abans i que hauria de tenir continuïtat bastants anys després, en la seva dimensió estrictament teatral, fins a ratllar gairebé el final de la dècada dels 80.

Baula d’Alpha 63 al GAT

He d’agrair als companys de la Junta que em fessin confiança en aquest punt perquè sense que fossin conscients del que els estava proposant van acceptar dedicar el llibre de l’any 2021, el llibre anual al qual estem compromesos com entitat, a uns esdeveniments que semblaven referir-se a unes poques experiències teatrals i que jo els vaig vendre com la història d’un període pont entre el que va representar per la ciutat —especialment per la joventut del barri Centre—, l’Alpha 63 i el que desprès havia de ser el Grup d’Acció Teatral, el GAT. Probablement, en aquest darrer cas, l’exercici de creació teatral de la ciutat més important de la seva història, no només per l’exigència i rigor del seu treball i per l’extensió en el temps de la seva experiència, sinó fonamentalment per les seves propostes ideològiques incardinades en la recerca conscient d’un públic i en la utilització del llenguatge i de l’expressió teatrals com a instrument cultural de creixement col·lectiu. I, lògicament, en la seva experimentació professional, com a cooperativa de producció d’espectacles teatrals.

Si l’Alpha 63 havia representat una alenada d’aire fresc cultural en un context molt rutinari d’experiències protagonitzades per entitats tradicionals que s’havien esclerotitzat per culpa d’una barreja de franquisme polític, carrincloneria catòlica i conformisme petit burgés, el període que jo volia historiar, venia a representar el trencament amb unes propostes que pretenien principalment culturalitzar la ciutadania, per oferir alternatives on la cultura era un nou instrument d’emancipació social i política. Després de donar-hi moltes voltes vaig imaginar-me el recorregut ideològic que existia entre el que jo he anomenat una cultura-pròtesi, allò que ens va bé per viure en el món, i una cultura-eina, allò que ens cal per transformar-lo.

Per tant, jo no pretenia historiar l’experiència d’una colla de joves que volien fer teatre, en el context convuls i creatiu del darrer franquisme al país, sinó l’evolució d’aquell projecte cultural que anava de la cultura-pròtesi a la cultura-eina i com, la nostra particular cultura-eina, acabaria fracassant finalment.

Història d’un canvi de projecte

La veritat és que la història cultural de la ciutat durant el franquisme ha estat tractada només d’una manera sectorial i excessivament panoràmica amb unes contribucions però, molt profitoses que jo incloc a la bibliografia, i encara d’una manera molt segmentada perquè s’ha fet la història de l’Alpha63, hi ha diversos reculls històrics sobre les experiències teatrals per barris i per entitats, però encara falta la peça més significativa: la història del Grup d’Acció Teatral. Una història, aquesta darrera, que resultava incompleta i inexplicable sinó es feia la referència obligada entre l’experiència teatral de l’Alpha 63 i la tasca professional del GAT que va protagonitzar el Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia entre 1970 i 1974, exactament entre la desaparició de l’Alpha 63 i el primer muntatge del Grup d’Acció Teatral encara mantenint la seu del Casino de Santa Eulàlia, que aviat canviaria pel Centre Catòlic i una mica després per la Casa de Reconciliació de Can Serra.

Una història que no era només la història d’un parèntesi temporal. Sinó el moment del canvi de projecte entre un teatre espectacular, d’oferta generalista i vocació evangelitzadora des d’un punt de vista cultural a un altre tipus de teatre incardinat en la realitat social del públic al qual anava dirigit, fet i destinat a les capes més subordinades de la població i amb vocació d’agitar consciències i de mobilitzar voluntats de canvi. Del Juli Cèsar que va fer l’Alpha 63 a la plaça de l’Ajuntament en uns Festivals d’Estiu organitzats per un Consistori encara rabiosament franquista on manava l’ínclit Matías de España, al Lúcullus que va fer el Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia. De la cultura pròtesi a la cultura eina. D’un muntatge espectacular a la plaça de l’Església del Centre, dirigit per gent experimentada de teatre, amb actors hospitalencs i de Barcelona i destinada a culturalitzar a un públic de suburbi, a un muntatge modest, fet en una petita sala del barri de Santa Eulàlia, per gent molt jove bàsicament sense experiència provada, provinent de diversos barris de la ciutat i destinada a conscienciar, mobilitzar i crear un públic actiu que pogués considerar l’acció cultural com una peça imprescindible de l’emancipació social que havia d’acabar definitivament amb la dictadura.

Trencar amb la dinámica Cèsar

Allò, a més, no era el resultat d’una improvització. Era el resultat cuinat a foc lent de mitja dotzena de persones, les més actives teatralment a l’Alpha, que rebutjaven aquells plantejaments de teatre petit burgés del barri Centre per incorporar-se a la lluita social que havien de protagonitzar les associacions de veïns a tots els barris de la ciutat —precisament al Centre, molt tard i amb una debilitat manifesta—, els treballadors a les empreses a través del moviment sindical i els estudiants a la Universitat bàsicament a través de l’activitat multicultural.

Aquella determinació de la colla de gent que va trencar amb la dinàmica Cèsar, amb aquella manera d’entendre el teatre, es produïa a més, sobre el caliu residual del maig francès i les primeres espurnes de la mobilització de masses que acabaria amb l’Estat d’Excepció que proclamava el règim l’any 1969 i la creació de l’Assemblea de Catalunya al novembre de 1971, un veritable exemple d’unitat d’acció i de projecte que va saber impulsar l’oposició política en el moment més substancial de la revolta popular que engegaria la Transició i que, mort el dictador, obriria els camins de la democratització del país.

Punt d’inflexió

Això havia d’encetar expectatives en tots els àmbits i en el de la cultura, a la nostra ciutat, va suposar un punt d’inflexió que desprès explicaria l’existència del GAT i els seus propòsits, però també el fracàs d’aquella estratègia cultural d’esquerres que s’estava gestant. Perquè, sobre l’onada de reivindicacions, de mobilitzacions i de victòries parcials a nivell local de les classes subalternes d’aquells anys, en l’àmbit cultural de la ciutat es va produir una, díem-ne, intel·ligent absorció de les propostes evangelitzadores de la cultura que provenien de la tradició de l’Alpha 63, per part del nou consistori Capdevila. De fet, el ponent de Cultura que el nou alcalde nomena, molt poc després, serà justament un dels homes més potents de l’Alpha63, germà del fundador, impulsor del moviment teatral d’aquells anys: el ja pediatra Joan Miró, que aviat posarà en marxa un Patronat de Cultura com a instrument versàtil de programació cultural, obrirà una Escola d’Estudis Artístics comandada pel dramaturg i director teatral Ricard Salvat i engegarà la descentralització del consum cultural als barris de la ciutat a través de les Aules de Cultura.

Posar en mans de la gent més significada de l’Alpha la nova política cultural impulsada per Vicenç Capdevila, suposava una aposta clara per un dels dos models en presència: el de Cèsar, que venia de final dels seixanta i el de Lucullus, que encara estava a les beceroles. I resulta evident que des d’aquell ajuntament encara a les acaballes del franquisme i en bona part reformista però sorgit per línia directa de la petita burgesia del barri Centre, el model Lucullus havia de resultar directament extemporani. Pensaven, sens dubte en aquell nou consistori, que calia acabar amb el franquisme des de tots els àmbits de la vida política, però tampoc feia falta situar els sectors més directament vinculats amb els moviments reivindicatius dels barris i de les fàbriques a organitzar la societat. Podia salvar-se, segur, una part d’aquella modesta intel·ligentsia local que apostava per un sistema cultural canònic, basat sobretot en el consum de cultura molt més que en la creació de cultura i per tant, molt més en la transmissió de missatges a través de la cultura que en l’elaboració de missatges per l’emancipació.

Política cultural heretada

Aquella política cultural dels anys de Capdevila com alcalde i de Joan Miró com a ponent de Cultura va ser exactament, com tots sabem, la política cultural que es va imposar immediatament després de l’adveniment de la democràcia municipal.

No deixa de ser paradoxal, mira’t ara amb perspectiva. Cal recordar que el primer ajuntament democràtic de l’Hospitalet es va constituir sobre la base d’una coalició de dos partits, el PSC, que va aconseguir l’alcaldia i el PSUC que, entre moltes regidories, va pactar que el nou regidor de Cultura fos l’escriptor Candel. El més normal hagués estat que aquella estratègia cultural d’esquerres que representava el Lucullus s’hagués acabat imposant a l’Ajuntament d’aquella època, si més no durant els quatre únics anys en què els comunistes locals van tenir alguna possibilitat d’influir sobre la política local. Esbrinar-ne perquè no va ser així és una tasca pendent que els historiadors que treballin aquest període entre 1979 i 1983 podran determinar, perquè el cert és que la proposta cultural de vincular cultura i protagonisme directe de les classes subalternes no va prosperar. I l’exemple més paradigmàtic d’aquesta derrota va ser justament les enormes dificultats que va tenir el projecte del GAT —que ja no era exactament el que el Lucullus proposava en origen, però si una notable adaptació realista de la proposta inicial— per obtenir suport municipal i per conquerir un públic. Exactament aquell públic que havia de ser el futur del teatre perquè com deia un conegut lema del GAT de l’època, el futur del teatre, d’aquell tipus de teatre, depenia dels que encara no hi anaven al teatre.

Falta d’un aprofundiment ideològic

Ja he dit que el treball d’aquest llibret que ara presentem s’acaba cap al 1974, per tant ni s’analitza la política cultural del primer govern democràtic, ni se n’estudia el desenvolupament del Grup d’Acció Teatral. Hi ha nombrosos components que durant aquests quatre anys entre 1970 i 1974 determinen el fracàs de l’estratègia i n’expliquen per què la política cultural des de 1979 s’hi assembla tant a la que va posar en marxa el darrer Ajuntament de Capdevila/Miró.

Jo n’apuntaré només tres, que estan esbossades al llibre que avui presentem: la primera, la falta d’un aprofundiment ideològic sobre la política cultural que es defensava. Es van fer uns quants papers teòrics, sorgits en molt bona part de les reflexions que sobre un teatre d’intervenció social i política s’havien produït a Europa en aquesta època, però no va donar temps d’aprofundir, per manca de les infraestructures culturals adequades, l’absència de recursos econòmics i probablement també per la joventut i la inexperiència dels qui estàvem compromesos. La segona, derivada d’aquesta anterior, els dèficits per convertir aquesta estratègia cultural d’esquerres en un programa d’acció cultural concret que es pogués defensar amb eficàcia davant els nous partits que es disposaven a governar el nou ajuntament. La tercera, la rèmora que amenaça tantes vegades els moviments compromesos de les forces de progrés, una absència d’empatia entre els membres implicats, un excés d’egolatria que es confon sovint amb la necessària objectivitat de la pràctica política i cultural. Per què un col·lectiu faci bé les coses, transcendeixin i es portin a bon terme, cal complicitat, confiança i empatia entre la gent més compromesa. Al contrari, el que acostuma a passar és que les escissions, les divisions, les expulsions, les depuracions i els trencaments, sovint ensorren les bones perspectives. El Grup de Teatre Popular va ser el producte d’una escissió de l’Alpha, de la mateixa manera que el GAT ho seria d’una escissió del Grup de Teatre Popular i el mateix GAT en va patir unes quantes d’escisions fins que va desaparèixer.

Avançar a base d’empatia i de síntesi

Si alguna cosa ha d’aprendre la política de progrés, la proposta transformadora, és que no hi ha veritats absolutes, ni talents específics, ni tàctiques inamovibles. Només s’avança a base de síntesi i d’empatia, de contrast lliure d’opinions i de col·laboració. Això que en dèiem els marxistes vells: el materialisme dialèctic.

En la història del Grup de Teatre Popular va haver molt d’entusiasme jove i això genera feina, treball i sacrificis però també satisfaccions, creixement i vincles. L’experiència va ser inoblidable pels que hi vam participar, més enllà que els somnis tinguessin poc a veure amb la realitat, especialment immediatament després de la conquesta democràtica.

Quan llegiu el llibre, si es que us ve de gust, veureu que explico que el que va venir després de 1979, no va ser capaç de canviar la política cultural petit burgesa que aposta pel consum cultural molt més que per la creació cultural i en canvi no va posar pegues sinó més aviat al contrari a convertir la ciutat en un rusc inhabitable a curt termini. Els ajuntaments posteriors fins ara mateix han convertit una ciutat dormitori que ja va començar a créixer desmesuradament a partir dels anys 30 del segle passat, en la ciutat més densa d’Europa i s’han oblidat radicalment de qualsevol política cultural, com no sigui oferir espais a les empreses culturals que venen de fora per fer creacions culturals que es podrien fer igual aquí que a Corea del Sud.

El deliri del Districte Cultural

A això han tingut el deliri d’anomenar-lo Districte Cultural. Una operació de màrqueting cultural, qüestió de terminologia, d’un ajuntament que va estar a punt d’eliminar un parc a Santa Eulàlia per poder encabir un poliesportiu o que ha estat capaç de tancar amb una alternativa ridícula i inassolible, la biblioteca pública del barri de Santa Eulàlia. Un ajuntament que ara no pot oferir espai en condicions, un solar amb els metres quadrats necessaris, perquè la Generalitat doni llum verda a una escola pública que substitueixi l’Acadèmia Cultura de Collblanc/La Torrassa, a punt de tancar portes. Un ajuntament que va acabar amb els Patronats de Cultura i d’Esports sense proposar millors alternatives i que va tancar les Aules de Cultura als barris substituint-les per Centres Culturals que han anat perdent el relleu i el protagonisme que van tenir aquelles.

Un ajuntament que viu de la retòrica. Que ens vol fer confondre acolliment amb admissió. Que va inaugurar un monument a l’Acollidora com a símbol d’una ciutat que no acull, no perquè no vulgui, sinó perquè no pot. Perquè acollir vol dir oferir garanties de qualitat de vida i resposta a les necessitats immediates i, a l’Hospitalet, la única cosa que podem fer és admetre, acceptar i permetre que la gent es busqui la vida, però no facilitar la dignitat indispensable per viure bé.

De tot això també parla aquest llibre, perquè si s’hagués promogut un canvi cultural quan encara érem a temps, allò inaprensible que se’n diu exigència col·lectiva i que prové d’una visió crítica de la realitat —això, de fet, és el que defineix una cultura de progrés— ens hagués fet més estrictes, més rigorosos i menys passius. I no acceptaríem la propaganda de l’Acollidora ni l’enganyifa del Districte Cultural, per exemple.

En última instància, el llibre que avui presentem és una contribució a l’explicació històrica d’un fracàs, en la perspectiva d’evitar fracassos posteriors. Només que us faci pensar al respecte una mica, el propòsit de l’autor s’haurà satisfet del tot. Moltes gràcies.

La mostra romandrà oberta des del 7 d’octubre fins al 30 de març

_{5 d’octubre, 2021}

Per a la majoria de nosaltres el paisatge de L’Hospitalet fa milions d’anys és encara tota una incògnita. ¿Quins animals hi habitaven? ¿abraçava encara més terreny que actualment? ¿Queden restes significatives de com era abans?

Per resoldre aquestes preguntes i moltes altres més la sala L’Harmonia, inaugurarà el proper 7 d’octubre una exposició que suposarà un viatge al passat per a tots els habitants de la ciutat. La mostra, ideada pels comissaris Èric Baulenas, investigador en paleontologia i músic, i Jordi de la Pinta, enginyer de projectes i diplomat en arqueologia, estarà oberta fins al mes de març de l’any vinent. Aquesta comptarà amb gràfics, fòssils i realitat virtual per comprendre la transformació de la geografia del nostre entorn.  

Tan nens com adults podran descobrir com els terrenys que avui ocupa el municipi estaven submergits en el mar, a demés de conèixer la fauna y la flora típica a través de més d’un centenar de fòssils de la zona exposats a 11 vitrines, amb restes dels primers mamífers.

Els efectes del canvi climàtic i la sensibilització amb el medi ambient també estaran presents en aquesta exhibició que pretén també conscienciar de les conseqüències de la transformació de l’home al llarg dels anys. D’aquesta manera, podrem conèixer les alteracions a la fisonomia del planeta a través d’una experiència pràctica amb la Sandbox, una eina informàtica que genera projeccions de realitat virtual.

‘FòssiL’Hs’ combina el rigor científic amb el llenguatge perfectament entenedor per a tot tipus de públic. Pel seu caràcter divulgatiu, també s’ha inclòs a la guia Intro per als centres educatius de primària i secundària de la ciutat.

Els horaris de visita seran de dimarts a divendres, de 17 a 20 hores i els dissabtes, diumenges i festius, d’11 a 14 hores. A part d’això s’han programat altres activitats complementaries per a aquelles persones interessades a enriquir més la seva experiència. Dijous, 7 d’octubre, a les 18.30 hores i dimarts, 16 de novembre, a les 20 hores es faran dues sessions comentades pels comissaris. En el cas de dijous, 18 de novembre, a les 19.30 hores, tindrà lloc una conferència científica a càrrec de les mateixes persones.

Per Lara Ballesteros

El proper mes d’octubre es realitzarà aquesta carrera popular que es solidaritza amb la lluita contra el càncer

_{22 de setembre, 2021}

L’onzena “Cursa Nocturna” de L’Hospitalet es celebrarà el pròxim 9 d’octubre a la plaça d’Europa sota l’eslògan ”Desig de nocturna”. La carrera començarà a les 20h i es farà sota totes les mesures d’higiene i seguretat pertinents. Al final de la mateixa es repartiran els premis als guanyadors, però no hi ha haurà cap mena d’activitats posteriors o degustació com s’havia fet en edicions anteriors

El circuit, d’un total de 5 quilòmetres, suposa una tornada després del parèntesis de 2020. La cursa mantindrà el seu esperit solidari i l’organització de la proba aportarà un euro a l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya per cada inscripció. A més a més, qualsevol persona pot fer una donació a través del “Dorsal 0”.

La proba està oberta a tothom a partir de 14 anys i amb ganes de practicar esport. Els interessats es podran inscriure el mateix dia de la cursa o a través del web http://cursanocturnalh.cat quan s’arribi al màxim de participacions. També es pot fer de manera presencial al Poliesportiu Municipal de Bellvitge Sergio Manzano o al Poliesportiu Municipal del Centre Marcel·lí Meneja fins el dia 5 d’octubre. Els preus per apuntar-se, a partir d’11 euros, varien en funció de si es disposa de xip o no al dorsal.

Per aquelles persones que ho desitgin, es realitzaran unes sessions d’entrenament prèvies els dies 22 i 29 de setembre, a les 19:45 hores al Centre Comercial Granvia 2. En aquest mateix lloc és on els corredors podran recollir el dorsal, la samarreta oficial i la bossa durant la Fira del Corredor entre el 8 i el 9 d’octubre.

Per garantir una millor seguretat contra el Covid-19, la sortida es farà de forma esglaonada, a través de diferents franges consecutives per poder mantenir la distancia. El recorregut s’ha hagut de modificar respecte anys anterior, però tot i així es assequible per a tots els esportistes.

Aquest esdeveniment està organitzat per l’Ajuntament de la ciutat, amb col·laboració del Centre Comercial Granvia 2, Autovivo i Aedas Homes, el diari “Sport” (mitjà de comunicació oficial), Decathlon, Aigües de Barcelona i Tandem Projects (direcció tècnica).

Per Lara Ballesteros

Las instalaciones de este nuevo edificio se encuentran perfectamente equipadas para su apertura en octubre

_{11 de septiembre, 2021}

La alcaldesa Núria Marín ha visitado esta mañana el nuevo Casal de Gent Gran de Bellvitge, que sustituye al Casal de la Ermita.

La visita se ha producido bajo todas las medidas de higiene y seguridad y, tanto Marín como los demás asistentes, han podido disfrutar de visitas guiadas y música en vivo.

Está previsto que este nuevo edificio entre en funcionamiento el próximo 1 de octubre, ya que por la situación sanitaria no pudo hacerlo al año anterior.

Instalaciones en perfecto estado

Las instalaciones están completamente equipadas y la construcción cuenta con 2 plantas con 1.614 metros cuadrados de superficie. Esta está ubicada en un solar de 990 metros cuadrados en la Calle Francia y se distinguen varias zonas delimitadas.

En la planta baja encontramos todo lo relativo a la administración, servicios, sala de estar, comedor, bar, cocina, peluquería y espacio de lectura. En la primera planta se ubican las aulas, los talleres y las salas polivalentes y juegos.

El equipamiento cuenta además con un ascensor para facilitar la movilidad y los cierres de separación entre las salas son móviles.

Los alrededores también favorecen un entorno acogedor tanto para la gente mayor como para sus familiares, ya que destacan un parque, un aparcamiento subterráneo, un vial de servicio y el paseo de Bellvitge.

Cumplimiento del Procicat

Además, el Ayuntamiento se encuentra actualmente trabajando en un Plan de Abertura de casales municipales de L’Hospitalet por tal de que se cumplan todas las medidas de seguridad aprobadas por el Procicat

Por Lara Ballesteros