No será fácil el apoyo de los concejales electos de Ciudadanos a un previsible gobierno en minoría del PSC local, pero tampoco serían descartables del todo acuerdos puntuales que permitieran que Núria Marín siguiera gobernando con cierta tranquilidad en la ciudad tras el 28-M.

Esta fue al menos la sensación que se dejó entrever de las palabras que Miguel García, actual portavoz de Ciudadanos en el Ayuntamiento de la ciudad y nuevo candidato a la alcaldía, pronunció en la sesión del debate de candidatos que tuvo lugar en L’Harmonia el pasado jueves 16. Tras la conversación/entrevista del mes de enero con la candidata del PP, Sonia Esplugas y de febrero con el candidato de Comuns, Manuel Domínguez, le tocó el turno a Miguel García, quien desglosó a lo largo de prácticamente dos horas, una síntesis de su programa electoral y las respuestas a más de una decena de preguntas concretas que la Junta Directiva de FIC hizo al candidato. Con un tono distendido y natural, en la línea de lo que nos tiene acostumbrados el concejal de Ciudadanos, se refirió a la voluntad de su partido de contribuir a la mejora de las condiciones sociales de los hospitalenses, poniendo en entredicho la política elitista que aplica el gobierno de la ciudad y que beneficia especialmente a los sectores que se lucran con la política de escaparate que, en sus palabras, practica el PSC desde hace muchos años. García criticó con fuerza la barbaridad urbanística que ha puesto en marcha el gobierno de Núria Marín en los últimos años, con promociones exageradas y lesivas para la ciudad, que se va a ver perjudicada gravemente por la evidente falta de equipamientos y servicios a los que se van a ver abocados los ciudadanos en los próximos años. “Si ahora ya son muy limitados los servicios que se están ofreciendo a la población, no me quiero imaginar lo que ocurrirá cuando se incrementen por millares los habitantes”.

García puso énfasis, asimismo, en el escándalo que ha supuesto la política de entrega gratuita del patrimonio municipal a empresas cuyo único objetivo es el lucro empresarial (caso Planeta, Godó y Trías, Germans Albert, etc) y se mostró muy crítico con algunas iniciativas recientes como por ejemplo el Distrito Cultural. En la misma línea se refirió al papel subalterno de l’Hospitalet en todo lo que se refiere a dar facilidades a lo que no quiere Barcelona, con la exclusiva compensación de que la alcaldesa tenga una cierta visibilidad.

García se refirió a las eternas promesas sobre la desaparición de las fronteras que dividen la ciudad (la red ferroviaria, por ejemplo) asegurando que ninguno de los presentes va a ver terminado ese proyecto: “y suerte tendremos si lo llegan a disfrutar nuestros nietos”, por lo que la mejora de espacio que podría conseguir la ciudad con el soterramiento, no se va a notar en el inmediato futuro. Del mismo modo se pronunció por una ciudad al servicio de las personas y reivindicó la necesidad de una ciudad con infraestructuras culturales y con comercio de proximidad.

Fue crítico con algunas propuestas referidas a la memoria histórica, asegurando que se ha de evitar alimentar el revanchismo y se mostró favorable, en otro ámbito, a una policía de barrio al servicio de la ciudadanía. Se refirió al pésimo funcionamiento de la gestión municipal (un par de ejemplos son los de la guardia urbana y los servicios sociales) y puso en cuestión las “enormes redes clientelares” que el PSC ha establecido en la ciudad “desde que gobierna”.

Pese a todo, Miguel García explicó que si el PSC requiere su ayuda después del 28-M para seguir gobernando, su apoyo, específicamente desde fuera del gobierno, no sería gratuito. “Nosotros tenemos un programa y va a costar muchísimo que el PSC tenga ninguna tentación de negociar nada con nosotros. Ya lo intentaron la última vez que se quedaron en minoría y nosotros éramos la fuerza mayoritaria. No tenían ningún interés en aplicar ningún programa sino en negociar componendas. Al final convencieron a un par de tránsfugas que no les exigieron nada más que unas cuantas prebendas y así gobernaron cuatro años sin que les hiciéramos ninguna falta. Ellos están acostumbrados a comprar a los que se venden. Y nosotros, los de Ciudadanos, no estamos en venta. Otra cosa será que pactemos apoyos concretos, cosa ciertamente muy difícil, pero para eso se tendrán que avenir a aplicar nuestras medidas”.

El próximo debate/entrevista será el próximo 13 de abril con el candidato de ERC, Jaume Graells, en la sala de actos del CCM Tecla Sala y se cerrará el ciclo, si es que la candidata del PSC se aviene a ser entrevistada, a primeros del mes de mayo.

Redacción.

Neix Catalunyametropolitana.cat, una experiència de col·laboració periodística sense precedents, que té com a objectiu donar una visió global de la realitat que viu una bona part dels cinc milions de ciutadans de la regió metropolitana de Barcelona.

Redacció
Disset mitjans que s’editen a les comarques del Baix Llobregat, Barcelonès i Vallès Occidental publicaran a partir del dia 22 de març un nou mitjà de comunicació: Catalunyametropolitana.cat. Es tracta d’una experiència de cooperació inèdita en l’àmbit de la premsa i és fruit d’un procés de reflexió col·lectiva sobre la necessitat de dotar d’una visió global, independent i crítica la realitat de la regió metropolitana de Barcelona, a partir del periodisme que millor la coneix: els mitjans de comunicació de proximitat i amb una llarga trajectòria de servei a la ciutadania.

Les capçaleres que posen en marxa el projecte són: elBaix.cat, Collbató Avui, elCugatenc, Delta Llobregat, Districte 7, Fet a Sant Feliu, L’independent de Badalona, Infograma, L’Estaca, Malarrassa, Sant Boi Diari, Viu Molins de Rei i La Vall de Verç.

Als tretze mitjans associats de deu municipis de la regió s’hi sumen quatre editats des de Barcelona per la Fundació Periodisme Plural: El Diari de l’Educació, El Diari de la Sanitat, El Diari del Treball i Catalunya Plural. Aquests mitjans aporten una visió temàtica centrada en els drets essencials (educació, sanitat i treball) i també una visió plural i diversa del país.

El «mitjà de mitjans» de Catalunyametropolitana.cat té seus a l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi, Sant Cugat del Vallès, El Prat, Molins de Rei, Sant Just Desvern, Collbató i Barcelona. En conjunt, ofereix una cobertura rellevant de la informació de proximitat de la regió, tant territorial com demogràfica.

Els diaris i revistes que participen en el projecte conserven intactes la seva línia editorial i la seva identitat ben diversa. Els uneix, això sí, que tots són nascuts de la societat civil, sense ànim de lucre i, com figura en el portal, defensen «un periodisme independent, ètic i amb vocació transformadora».

La iniciativa cerca també crear els suports i les sinergies necessàries per reforçar uns mitjans que han aconseguit arribar fins aquí gràcies, en gran manera, al voluntarisme i el compromís social dels qui els fan possibles. Catalunyametropolitana.cat també pretén constituir una experiència inèdita de governança democràtica en l’àmbit dels mitjans de comunicació: un consell editorial format per representants de tots i cada un dels mitjans que participen en el projecte serà l’òrgan de govern del nou mitjà plural.

“Sortim a aconseguir el govern de la Ciutat”, va afirmar Manuel Domínguez, candidat d’En Comú Podem a la alcaldia de l’Hospitalet, en l’acte organitzat per Foment de Informació Critica (FIC) dintre dels debats previstos amb els candidats del partits que es presenten a les properes eleccions municipals.

“Les coses no es poden fer com s’han fet fins ara”, va començar a dir Manuel Domínguez. “S’hauria de crear una força amplia d’esquerres per canviar la situació actual, crear una alternativa i sumar forces”. En aquest aspecte, i contestant la pregunta d’un assistent a l’acte, va dir que la seva candidatura no l’ha fet ell sinó el seu equip.

Un dels aspectes que més es va destacar va ser l’urbanisme: “La ciutat no pot créixer  amb més blocs” i “s’han de destinar recursos per la rehabilitació dels habitatges” i “fer una ciutat més verda i recuperar espais públics”. L’Hospitalet ha perdut moltes coses remarca Manuel Domínguez, i pensem que la preservació de la natura hauria de ser l’objectiu de tots.

“Es necessari garantir els drets de les persones pel que fa a la salut; s’ha de garantir l’accés a ‘habitatge i combatre la pobresa, encara que es un tema que no depèn dels ajuntaments, econòmicament infravalorats, però que es poden fer coses”, va ressaltar Manuel Domínguez als assistents a l’acte.

Manuel Domínguez va subratllar que una de les seves prioritat serà la participació ciutadana en la construcció de la ciutat: “La població ha de tenir la possibilitat de dir la seva opinió a l’hora de planificar l’Hospitalet”.

“Hem de canviar el reglament de funcionament dels Consells de Districte i també dels Consells de Ciutat”, va manifestar Manuel Domínguez  per afegir que “actualment la participació és nul·la”. Sobre les decisions importants de l’Hospitalet s’ha de demanar l’opinió de la població”.

En paraules de Manuel Domínguez, es necessari l’elaboració de un ideari de l’Hospitalet on es prioritzi la ciutat al servei de les persones.

“Els defensors del petit comerç sempre han sigut els partits d’esquerres; són els que han sol.licitat la moratòria per no construir més grans superficies”, va comentar el candidat d’En Comú Podem.

“Avui en dia s’està pensant qué es farà en els terrenys que quedaran lliures quan es soterrin les vies del tren que travessen la ciutat, però no es diu res de les requalificacions d’espais que s’estan fent en la actualitat que no s’aparten gens de la política dels ajuntaments franquistes, com ha succeït amb els terrenys de la Cosme Toda”. En aquesta intervenció, va aprofitar per valorar la feina que ha fet l’actual equip d’En Comú Podem tant en aquest tema com en el del PDU.

“La recuperació del nivell de la participació cultural de la ciutadania es vital. Tothom recorda l’activitat que hi havia quan estaven en funcionament les Aules de Cultura i la flexibilitat que tenien”. “S’han de recuperar espais per la creativitat. Hi ha col·lectius que volen fer coses”, va comentar Manuel Domínguez. La idea del Districte Cultural no és mala idea, segons ell, però s’ha d’impulsar la creativitat.

Manuel Domínguez considera que a la ciutat s’ha de fer una regeneració democràtica ja que actualment es confon institució amb partit. I s’han de concretar quins són els temes prioritaris per l’actual Ajuntament: ¿Qué es més important el Mobile Word Congres o la ciutadania?.

També es va parlar de seguretat. Domínguez va dir que “és important que la població tingui sensació de seguretat” i que després les xifres ho demostrin. S’ha de tenir en compte que determinades sensacions són provocades i es fa propaganda de les mateixes. “No s’ha de tenir por quan no es real”, va comentar el candidat. “S’han de crear espais públics contra el incivisme i també espais per a la joventut”. En aquest tema, “caldria anar a l’arrel del problema i pensar quin model de policia volem. És molt important la mediació en els conflictes.”

També va parlar dels mitjans de comunicació públics i va dir clarament que els que existeixen no són plurals i que la informació no s’ha de confondre amb la propaganda, que es el que fa l’actual ajuntament. I va acabar dient que “Ràdio l’Hospitalet hauria d’estar en funcionament en compliment de l’acord del Ple de l’Ajuntament de fa uns quants anys”.

Ha estat una sorpresa. I pels que coneixem el Manuel Domínguez de fa anys, una sorpresa grata en dos sentits: primer, per la seva indiscutible vàlua personal i, segon, perquè la seva decisió pot ajudar notablement a canviar algunes coses importants en aquesta ciutat. Ens estem referint al que pot haver estat una de les notícies més destacables a l’Hospitalet en els darrers mesos: la seva acceptació per encapçalar la candidatura d’En Comú Podem a l’alcaldia de l’Hospitalet.

La nostra entitat, FIC, va fer públic a l’abril del 2022 un Manifest on, d’una manera un tant il·lusòria, reclamaven la unitat dels partits d’oposició per impulsar una candidatura conjunta capaç de fer un tomb a la dinàmica instal·lada a la ciutat des de 1979 i que en les darreres dècades s’ha convertit en una rèmora pel futur de l’Hospitalet.

Si les coses de bon principi ja van ser complexes perquè allò que molts esperàvem del que havia de ser un poder local democràtic i participatiu es va frustrar en molt poc temps, el que va anar succeint a continuació, amb alts i baixos i breus parèntesis temporals, no es pot dir que millorés la perspectiva, ans al contrari, fins a convertir-se en els darrers anys en un autèntic desfici bàsicament per dos motius: per la pèssima gestió que ha dut a terme l’actual equip de govern i per la incomprensible política de creixement indiscriminat i de saturació del territori que ha anat imposant.

El PSC, que sempre va ser una mena d’olla de grills en aquesta ciutat des dels anys 70, va aconseguir una certa estabilitat interna quan les regnes les va conduir amb ma ferma l’alcalde Corbacho, per després tornar a convertir-se en una plataforma exclusiva de promoció individual al servei de les cúpules respectives. Allò que en un principi va ser una pugna entre personalitats fortes a la cúpula del partit, que donava com a resultat un cert equilibri de tendències, va degenerar a poc a poc, fins a esdevenir exclusivament una repartidora de càrrecs i de prebendes, impulsats si es vol, per la pròpia necessitat de cobrir responsabilitats immediates. Res que no hagi passat en altres partits quan el poder s’enquista i el moviment endogàmic de les cúpules només busca beneficis particulars enlloc de regeneració democràtica ciutadana i representativitat a través de la participació activa. Aquest ha estat i segueix sent, un enorme handicap del nostre sistema polític. La retroalimentació partidària de les cúpules que mata l’interès per la política de les majories i que empobreix, per tant, la vida ciutadana. I que funciona exclusivament per obtenir poder i favors a títol individual quan no es fa circular pel molt més complexa i perillós trànsit cap a la corrupció.

Així doncs, el que FIC va demanar fa més d’un any, no era només una candidatura engrescadora, capaç en primera instància de trencar l’equilibri de partits, sinó una candidatura unitària que canviés els objectius polítics de la ciutat però també, i molt especialment, la manera de fer política, entenent en aquest sentit que la manera de fer política orienta els resultats de la política que cal aplicar. A molts ens cridava l’atenció que aspectes tan determinants com l’ocupació de l’espai públic, per exemple, que són opcions que configuren el paisatge d’una ciutat gairebé per sempre, fossin acords que podia prendre exclusivament l’alcalde amb un parell de tècnics. Aquesta és una manera de fer política on es confon un aspecte conjuntural com pot ser la decisió de posar o treure un semàfor, amb un aspecte determinant com pot ser canviar l’espai que ocupa un camp de futbol per construir una dotzena de blocs d’habitatges. Equivocar-se amb un semàfor es pot resoldre fàcilment. Eliminar un camp de futbol per convertir-lo en un polígon és una decisió irreversible. El problema és que ambdues decisions s’han pres arbitràriament tant en la fase dictatorial com en la fase democràtica, de manera que, en aquest punt, les cúpules de la dictadura i les cúpules de la democràcia han actuat amb la mateixa discrecionalitat, sense escoltar la ciutadania i moltes vegades en contra de les opinions transmeses públicament. Això hauria de fer pensar a les estructures partidàries i també, com no, als electors. I d’aquí que, nosaltres, com a entitat crítica reclaméssim a les cúpules dels partits d’oposició —que eren les úniques que es podrien plantejar honestament la necessitat d’un canvi de paradigma—, un esforç de dignitat, abandonant els interessos de partit en benefici dels interessos de ciutat. Un esforç de dignitat, amb una candidatura amb vocació unitària, i amb un cap de llista compromès, capaç d’assumir la perspectiva de ser un candidat de molta més gent que l’exclussiu d’una opció partidària.

Però no només això. El que nosaltres proposàvem era un candidat de consens obert a canviar la manera de fer política. Sensible a les enormes diferències que hi ha entre canviar un semàfor i canviar un pla urbanístic i obert a acceptar que els vots rebuts li permeten canviar un semàfor però l’obliguen a consultar la ciutadania per no equivocar-se amb les qüestions irreversibles. I que fins i tot per canviar un semàfor cal imprescindiblement valorar els pros i els contres, i escoltar els directament afectats i tots aquells que, racionalment, tinguin coses a dir al respecte. Aquest canvi d’actitud és el canvi reconeixible entre el que considera que ell és l’amo de la ciutat o que és un simple administrador temporal; que pensa que el pressupost és allò que els ciutadans posen en les seves mans per gestionar les necessitats col·lectives o que són els recursos que ell pot fer servir per beneficiar uns i castigar uns altres; que considera que el funcionariat és la gent que està allà per servir la ciutadania o que ha posat allà especialment per complir les seves ordres; que sap que el territori i la ciutat i tot el que aplega la ciutat és de tots o que considera que pot fer i desfer com li plagui amb el sol, el paisatge, els arbres, les zones verdes, els serveis, les infraestructures, els equipaments, les dotacions i, anant bastant més enllà, els mitjans de comunicació, la cultura, la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, les polítiques migratòries, les, polítiques d’igualtat, la solidaritat, etc.

El que nosaltres proposàvem, en definitiva, no era un candidat d’un partit, d’una coalició, sinó un candidat de tots aquells que volien canviar no de govern, sinó de manera de fer política. I per canviar la manera de fer política a l’Hospitalet és imprescindible un canvi de govern, un canvi de majories i un canvi de mentalitat. Nosaltres demanàvem un acord per aconseguir un candidat unitari, que il·lusionés la ciutadania i que representés tothom que està en contra del que el Partit Socialista ha fet a l’Hospitalet en els darrers 40 anys, però molt especialment en els darrers 15. Un candidat capaç de sumar tota l’oposició virtualment d’esquerres de la ciutat al seu darrere. Un candidat capaç d’articular un equip plural, obert, unitari, amb idees, amb capacitat i voluntat de treball, amb esperit crític, que vol dir tot el contrari que un esperit sectari, particularista i permanentment segur de tenir la raó. Obert a la ciutadania, però també obert al dubte, que és la manera de no equivocar-se radicalment.

Pel que hem vist, i d’això en prou feines fa una setmana, el candidat ja hi és, però el que no sabem encara és qui es vol aplegar darrere seu i, especialment, a qui vol representar veritablement: als que l’han elegit o als que el necessiten.

Els candidats d’aquesta esquerra transformadora que ha anat variant de sigles des dels antics comunistes de molts diferents colors, passant pels llibertaris, els comunistes nacionalistes, els socialdemòcrates avançats, els verds ecologistes, en una mena d’aiguabarreig on tot tenia cabuda, sempre han respost que es deuen a la ciutadania, però no ha estat així: no han tingut el carisma, o potser l’oportunitat i qui sap si la conjuntura adequada per ser representants de tothom i han acabat sent els representats dels que els havien elegit. Avui les circumstàncies són, afortunadament, molt diferents. El candidat que han elegit els Comuns té uns quants dels atributs que el podrien convertir en el representant dels que el necessiten. El primer pas està en ell mateix: en voler ser el representant de la ciutadania que vol un canvi radical i no només un canvi de portaveu de l’oposició. I per això cal que s’ho cregui i després que ho faci creure a la ciutat. El segon pas està en l’oposició d’esquerres: en la seva capacitat per saber llegir l’enorme oportunitat que l’Hospitalet té al davant, per primer cop en més de 4 dècades. És hora que aquesta oposició d’esquerres faci servir el sentit comú que avui s’anomena unitat i que el seu discurs comenci amb un únic concepte: generositat i altura de mires.

Les eleccions són una ruleta russa i a una ciutat com l’Hospitalet el tret el pot rebre qualsevol: també els que les enquestes preveuen que revalidaran majories absolutes. Per primer cop des de 1979, la ciutat està tan dolguda i fastiguejada del socialisme marinista, que algú que anés a guanyar les eleccions municipals podria arribar a donar la campanada. Però s’ha d’anar a guanyar. Especialment, per què es pot guanyar.

Això tot just comença, però el que hauria d’haver estat un clam, no passa hores d’ara d’un silenci estrany. Pot ser la sorpresa, però també pot ser que només els que vam somniar que calia primer un candidat amb força i després una campanya agosarada, incansable i sobretot il·lusionant, estiguéssim, com ens ha passat tantes vegades, imaginant que les desfetes algun dia s’acaben i que els causants han d’acabar els seus dies oblidats en un recó de la història.

Jesús A. Vila

El mantenimiento o pérdida de las mayorías absolutas del PSC en las principales ciudades del Baix Llobregat y el avance de ERC en el área metropolitana, principales factores para la conquista de la institución provincial, que ostenta el tercer presupuesto público de Cataluña

El avance de ERC en la comarca del Baix Llobregat posibilitaría el próximo mes de mayo al partido de Pere Aragonés la conquista del tercer presupuesto público de Cataluña, la Diputación de Barcelona, institución donde PSC y los republicanos están ahora empatados y gobierna la socialista Núria Marín con el apoyo de un Junts X Cat en declive. Esta circunstancia, junto con la enorme abstención de un 40% que suele producirse en las elecciones locales en el Baix Llobregat, fueron dos de las conclusiones a las que se ha llegado este lunes en la presentación del Anuari 2023 Next Llobregat, titulado “La batalla del Baix”, publicación donde los alcaldes y alcaldesas y los jefes de la oposición de los municipios de esta comarca y l’Hospitalet hacen balance del mandato y avanzan sus propuestas electorales de cara a mayo de 2023. El acto, celebrado este lunes en el Palau Falguera de Sant Feliu, ha contado con la participación del delegado del gobierno de la Generalitat de Cataluña en la veguería de Barcelona, Joan Borràs, la presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat, Eva Martínez, y la alcaldesa accidental de Sant Feliu, Lídia Muñoz.

La redacción de BCN Content Factory, editora de la publicación https://drive.google.com/file/d/16BZx-P6H9QbB31FMoSwxhdpjTzsFSCY-/view?usp=share_link que se distribuye de forma gratuita en distintos medios de comunicación, anticipa temas claves del 2023 a partir de 90 entrevistas realizadas también a los líderes de los partidos políticos y de las áreas de interés ciudadano.  A lo largo de 680 páginas se adelantan las claves de la batalla que se librará este año en el Baix Llobregat y L’Hospitalet en las elecciones municipales. La obra hace el análisis tanto desde una perspectiva comarcal como poniendo la lupa sobre cada uno de los 31 municipios al sur del área metropolitana barcelonesa, desde el delta del Llobregat hasta Montserrat, un territorio conocido como “el cinturón rojo” donde viven 1,1 millones de personas, “más población que toda la comunidad autónoma de Extremadura”.

Las elecciones municipales deberían desligarse de la política nacional para centrarse en la gestión y en los datos y no sólo en la ideología. La cita con las urnas de mayo debe servir para que los políticos locales rindan cuentas de su gestión, para evaluar el cumplimiento de los objetivos marcados y para poner todos los datos sobre la mesa. En las entrevistas también se incluyen los líderes comarcales de siete partidos políticos y la presidenta del Consejo Comarcal del Baix Llobregat, Eva Martínez, que adelanta que “tenemos un plan de internacionalización que quiere ser una oportunidad para poner al Baix Llobregat en una nueva dimensión”.

En una visión de 360 ​​grados, también se analizan las áreas de todos los consejeros comarcales para conocer el mandato de forma sectorial y territorialmente transversal. Y en otros capítulos, como el de Seguridad, se incluye una entrevista en profundidad con Miquel Esquius, comisario jefe de los Mossos d’Esquadra de la Región Policial Metropolitana Sur, que reconoce no estar “dimensionados para dar respuesta a las estafas en internet y necesitamos un ‘reset’ policial y judicial”.

La publicación también pone voz a los vecinos a partir del análisis de los resultados del Dibaròmetre, la encuesta sobre la percepción ciudadana de cada municipio, los servicios y la administración de los ayuntamientos realizados por la institución que preside Núria Marín. El trabajo demoscópico se ha realizado a partir de 400 encuestas telefónicas en cada uno de los municipios de más de 10.000 habitantes y 2.000 por el conjunto del resto de localidades con menor población. El capítulo de cada municipio se abre con un cuadro que recoge la mayor parte de la percepción vecinal y otro gráfico con la composición del Consistorio en el mandato 2019-2023, con el número de votos obtenidos por cada formación, porcentaje y reparto de concejales.

Tanto en el capítulo de Política, como en la presentación del libro, se realiza un análisis de la evolución de los resultados de las cinco citas electorales celebradas desde 2019 hasta ahora en esta comarca, con desigual resultado pero con el denominador común de que la abstención es más elevada en las elecciones locales y autonómicas que en las generales en esta demarcación.

En el Anuario 2023 Next Llobregat también aspectos claves en la dirección del crecimiento respetuoso con el capital natural. Porque es en el sur metropolitano donde el equilibrio entre progreso y naturaleza es cada vez más importante alcanzar por el conjunto del país. Una importancia que no sólo radica en que el territorio Llobregat acoge grandes infraestructuras de transporte como el puerto, el aeropuerto y también alimentarias como el Parque Agrario, sino porque la industrialización del Baix Llobregat supone un reto de modernización para la economía de toda Cataluña.

El reto de la reindustrialización

La comarca está bien posicionada para sacar rendimiento a la reactivación de la estrategia industrial europea en un mundo donde la globalización ha mostrado sus deficiencias. La reindustrialización favorecerá al Baix Llobregat y l’Hospitalet gracias a su tejido industrial y a su posición competitiva, no sólo en materia logística, que también. Es cierto que en Cataluña el peso de las empresas del Ibex es limitado porque hemos dejado perder muchas oportunidades, pero estar más orientados hacia la nueva economía nos dará claramente más oportunidades de cara al futuro. Muestra de ello es la apuesta por la electrificación de SEAT y el papel de motor de la industria 4.0 que realiza el Consorcio de la Zona Franca de Barcelona (CZFB). En las páginas de una economía cada vez más circular y de colores (verde y azul) y también feminista, se da cuenta en el Anuario 2023 Next Llobregat de las iniciativas en este sentido pilotadas por el CZFB.

En la publicación también se anticipan los principales retos distribuidos por las secciones: Mujeres que mandan, con un repaso al liderazgo en femenino característico de esta comarca; Territorio y Movilidad (El reto de garantizar la movilidad dentro de la comarca, con más transportes viarios, ferroviarios y los accesos al Puerto); Vivienda (La misión casi imposible de encontrarla digna a precios razonables); Salud (Tanto la atención primaria como la salud medioambiental están en la comarca en la UCI); Seguridad (En 2023 aumenta la preocupación ciudadana por la seguridad a todos los niveles); Educación (Persiste la infrafinanciación y continuarán las protestas y huelgas en la enseñanza de la comarca); Economía (De la electrificación de SEAT y una Montserrat «smart» al papel dinamizador del Consorcio de la Zona Franca y la economía azul portuaria); y Cultura, con todos los ganadores de los XI Premios de Reconocimiento Cultural del Baix Llobregat.

(Intervenció de Jesús A. Vila, en la presentació del llibre Next Llobregat Anuari 2023 La batalla del Baix, editat per BACONFA i que va tenir lloc dilluns 23 de gener de 2023 a l’Auditori del Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat)

Anàlisi dels resultats electorals al Baix Llobregat i l’Hospitalet entre 2019 i 2022.

L’estudi de l’evolució del vot al conjunt comarcal en les cinc eleccions que es van produir al territori de l’Estat entre 2019 i 2021, el poden llegir complet en el voluminós llibre que avui els presentem i, per tant, no els detallaré la comparativa de dades, ni les diferències entre tipologia electoral, anys i candidatures, ni tampoc la precisió de com ha evolucionat el cens o la participació, per exemple. Cal dir primer, que l’anàlisi del vot en els darrers quatre anys a la comarca s’ha centrat exclusivament en el resultat electoral a candidatures de partit i, per tant, no s’ha analitzat el resultat de les eleccions al Senat en el cas de les generals del 2019, que d’altra banda no registren diferències substancials a la Cambra Alta pel que fa als resultats del Congrés dels Diputats. Cal dir, també, que en l’estudi en qüestió s’han segregat els resultats dels 30 municipis de la comarca del resultat de l’Hospitalet, com es fa tradicionalment, per bé que els 603.000 electors potencials dels 30 municipis del Baix Llobregat tenen, com és obvi, un repartiment demogràfic molt desigual, en molts casos, molt superior percentualment al que podríem considerar si en el global de la comarca afegíssim els resultats hospitalencs.

Podríem dir, doncs, per fer-nos una idea, que el conjunt de la comarca és electoralment (m’estic referint al cens electoral) com tres Hospitalets i mig (600.000 sobre 175.000 electors), però dels 30 municipis de la comarca, els 10 més grans són, electoralment, el doble dels 20 més petits. És a dir, una tercera part dels municipis del Baix Llobregat estricte tenen més de 20.000 electors, i les altres dues terceres parts, menys de 20.000 electors. Per ser més clars: si sempre s’ha considerat a l’Hospitalet com un municipi demogràficament excessiu per la comarca —i per això no pertany oficialment al Baix Llobregat—, caldria replantejar-se la realitat des d’aquest punt de vista demogràfic perquè, aquests 10 municipis grans de la comarca ja són, gairebé ells sols, com tres Hospitalets electoralment parlant. Els citaré: Castelldefels, Cornellà, Esplugues, Gavà, El Prat, Sant Boi, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts i Viladecans. I estan a tocar, hores d’ara, d’estar per sobre d’aquests 20.000 electors potencials per municipi: Martorell, Molins de Rei i Sant Andreu de la Barca. I una última dada respecte del cens electoral: mentre l’Hospitalet s’estabilitza demogràficament i per tant decau pel que fa al cens electoral, a la comarca s’han guanyat 17.000 electors nous en els darrers 4 anys.

Faré, per tant, una síntesi, a mode de conclusions, de l’estudi que poden llegir a l’Anuari 2023. És conegut que el comportament electoral pel que fa a la participació, acostuma a variar en funció del que s’elegeix. De manera tradicional a l’àrea metropolitana de Barcelona, las eleccions que generen més expectativa i per tant més participació electoral són les eleccions generals. Les altres eleccions són valorades electoralment menys importants i, per tant, generen menys expectativa i menys participació. En aquests darrers 4 anys això es pot veure perfectament a la comarca i també a l’Hospitalet. Mentre que l’abstenció a les generals es mou entre el 21 i el 26% del cens —xifres realment altes— a les municipals acostuma a augmentar, i encara s’incrementen més a les catalanes i a les europees. A les municipals últimes del 2019 l’abstenció mitjana, en els 30 ajuntaments de la comarca, va ser del 37,2%, és a dir uns 12 punts més alta que a les generals i, a les catalanes, el percentatge es va apropar força al 50% del cens electoral (47,5%) i aquestes van ser les darreres de fa dos anys.

A l’Hospitalet les xifres són paral·leles, de manera que el comportament electoral a l’Hospitalet i a la resta de la comarca no presenta diferències de tendència. Si de cas a l’Hospitalet s’accentuen, perquè a les generals l’abstenció fluctua entre el 26 i el 31%, a les municipals supera el 42% i a les catalanes arriba al 53%. Són importants les dades d’abstenció perquè assenyalen l’interès electoral de la ciutadania. Sempre s’ha dit que la democràcia municipal és la més propera, la que toca més directament els afers quotidians, la més propera a la ciutadania. No és aquesta la percepció general dels electors. I encara ho és menys quan es tracta d’elegir diputats al Parlament de Catalunya o europarlamentaris. Probablement, els mecanismes que dicten el sistema democràtic dels espanyols fan que els electors sentin que mantenen poc contacte amb els representants que elegeixen. Això semblaria lògic que s’observés, com més allunyat es troba el representant del seu elector. (els europarlamentaris, per exemple, o els diputats al Congrès o al Parlament). Però curiosament, l’elecció del representant més proper, que és el regidor del seu municipi, no genera la millor participació electoral i, significativament, pitjor, en la mesura que l’elector no se sent íntimament vinculat al seu municipi, factor molt destacable també allà on hi ha una forta immigració encara no integrada.

Això fa, per exemple, que en alguns municipis es produeixin abstencions en eleccions municipals que s’apropen o ratllen el 40% i, per tant, que els governs municipals, en ocasions amb majories absolutes, en realitat tinguin el suport electoral d’un 25% aproximat del cens electoral. Una lectura exhaustiva d’aquest fenomen ens portaria a considerar que, en alguns ajuntaments, es governa sense cap mena d’oposició amb un 75% dels potencials electors en contra o simplement desinteressats. Una dada que no estaria gens malament tenir-la present, —o haver-la tingut present— especialment quan es determinen polítiques locals que han de resultar històricament definitives, irreversibles, com per exemple el planejament urbanístic municipal.

Pel que fa als resultats electorals, el monopoli dels registres resulta aclaparador. Aquesta és una comarca on el PSC aconsegueix ser la primera força en tot tipus de convocatòria electoral des del 2014 (i abans), amb un lleuger parèntesi a les generals del 2016 després de l’espectacular esclat de Podem un parell d’anys abans, i de la força de Ciutadans a les autònomiques del 2017 (21 de desembre), quan va resultar la primera força al Parlament de Catalunya amb més d’un milió de vots, un 25,3% del cens i 36 diputats de 135. (I el PSC quarta força, amb 17 diputats). Així i tot, en aquests eleccions del 2016 i del 2017, el PSC va ser la segona força a la comarca, darrere els Comuns en la primera i de Ciutadans en la segona. Els percentatges en tots aquests anys s’han mogut entre un 19,3% en el pitjor cas (Autonòmiques del 2017) i el 34,2% a les municipals de fa quatre anys. El punt fort del PSC a la comarca, inclòs l’Hospitalet,  es troba per tant, en el context electoral municipal: no en va governa a 17 dels 31 municipis de la comarca i l’Hospitalet, a 9 dels 11 més grans (només El Prat, que té la única alcaldia dels Comuns i ara Sant Feliu on governa ERC, són els dos municipis de més de 20.000 electors que no estan en mans del PSC), mentre que ERC governa a 5, Junts a 4, i hi ha 4 plataformes independents, totes, tret d’Olesa, a municipis petits.

D’acord amb totes aquestes dades, la segona força comarcal és ERC, que s’ha mantingut des del 2019 darrere del PSC en totes les convocatòries, amb excepció dels Comuns que li va treure 1.600 vots de diferència a les primeres generals del 2019 del mes d’abril. A partir d’aquí, la tercera forà comarcal és molt disputada. Junts té 4 alcaldies, però al menys una, és producte de pactes de govern de final de mandat i, pel que fa a les xifres de les autonòmiques, que són les més destacades per a les forces nacionalistes o independentistes a la comarca, aconsegueix més o menys la meitat de vots i de percentatge que ERC. Hi ha també les candidatures de municipi, que són candidatures independents dels partits tradicionals, que han anat decaient en els darrers anys excepte en municipis d’una certa tradició com Olesa i Torrelles, per exemple. Són candidatures que tenen també 4 alcaldies a la comarca però on ja necessiten de suports puntuals o governs de coalició.

A la comarca Ciutadans, el PP, la CUP i, ara darrerament Vox, han tingut —excepte en conjuntures molt particulars o de forma puntual— un percentatge de vots bastant més residual, malgrat que Ciutadans, per exemple va ser dues vegades quarta força, i al 2017 durant les autonòmiques d’aquell any, la primera a la comarca, amb més de 150.000 vots i un 31,6% del cens. Després, només al 2019 va ser la tercera força, però a l’Hospitalet i en les municipals, on va aconseguir 4 regidors de 27. En el conjunt de la comarca també va registrar un resultat important a les primeres generals d’abril de 2019 amb un 14% dels vots (quarta força) que es va reduir a la meitat a les generals de novembre del mateix any després de les dificultats per constituir-se govern a Madrid.

Voldria acabar aquesta anàlisi amb una constatació general. La comparativa de dades electorals té un interès específic, més enllà del coneixement de la presència regular de les candidatures en l’ànim de l’elector. És a dir, ha de servir per alguna cosa més que per posar de manifest, per exemple, la vigència d’una candidatura concreta a la comarca per davant de qualsevol altra força. És obvi que les candidatures es voten en funció de la percepció que té l’elector del que representen en el context polític del moment. I és obvi també que hi juga un important paper, l’espectre ideològic de l’electorat. Però tant la percepció de la conjuntura política com l’espectre ideològic són dos conceptes que permeten moltes interpretacions. No tothom observa la conjuntura de la mateixa manera i no tothom interpreta, què és esquerra i dreta, de manera inequívoca. Juguen, i molt, el clima polític, la capacitat d’influència dels mass-mèdia, ara darrerament l’influx de les xarxes socials i, també en molt bona part, la sensació de la quotidianitat. És a dir, si les economies familiars viuen moments àlgids o van a la baixa, si el cost de la vida s’eleva o es manté, si l’ocupació es normalitza o presenta situacions de precarietat, etc. La vulnerabilitat individual i familiar juga en contra de la participació electoral i quan juga a favor presenta tendències extremes: cap a l’extrema esquerra o cap a l’ultradreta. Quan les economies familiars s’estabilitzen, creix la participació electoral i s’opta més per posicions centrals en l’espectre de partits.

I tampoc no tothom té per què entendre la dicotomia esquerra/dreta de la mateixa manera i, de fet, succeeix exactament així. Per la gent que vota PP o VOX (i en bona part també Ciutadans o Junts), l’esquerra és el PSC, els Comuns i fins i tot ERC i la CUP podria ser perfectament l’extrema esquerra. Per a gent que vota la CUP o Comuns, per exemple, l’esquerra són aquests, mentre que el PSC i ERC són el centre i la resta, inclòs Junts, són la dreta. Aquells que voten PSC o ERC tenen clar, però, que estan votant a l’esquerra diguin el que diguin els de la CUP o Comuns. Per això és tan difícil i poc rigorós assenyalar simplificadament que la comarca del Baix Llobregat vota generalment l’esquerra o és — o ha estat— el cinturó roig de Catalunya.

També és evident que l’elector mitjà vota aquelles opcions de més confiança política en funció de les seves experiències particulars. Per tant, a la comarca, és evident que la primera força electoral ha cobert les expectatives polítiques d’una part molt important del col·lectiu ciutadà. Però ens podem fer diverses preguntes al respecte que deixo obertes per a la reflexió: 1. Fins a quin punt el suport electoral és conseqüència de com de bé s’han fet les coses o també és conseqüència de les xarxes clientelars, especialment quan ens referim a eleccions més properes a la ciutadania en general. 2. Fins a quin punt l’èxit electoral dels uns és conseqüència o no dels fracàs de les alternatives dels altres. 3. Fins a quin punt el pes electoral té més a veure amb el missatge actual de la candidatura o amb el pes de la tradició. 4. Fins a quin punt el transvasament de vots entre candidatures té més a veure amb l’atractiu del candidat o del partit elegit, que amb el rebuig del candidat o del partit abandonat. (És allò de votar a la contra o votar el mal menor, o votar amb una pinça al nas) 5. Fins a quin punt resulta coherent —i és controlable electoralment parlant— un vot diversificat en funció del tipus de convocatòria (electors que voten sempre un partit a les generals, un altra de diferent a les municipals i un altre de diferent a les del Parlament de Catalunya).

Aquesta és una lectura del darrer període de 4 anys que marca un mandat o una legislatura, però si alguna cosa és evident en aquests temps que corren és que la realitat política tendeix a la fluïdesa i que el comportament del cos electoral en un territori qualsevol no és gens estable, malgrat ho sembli. El que avui és vermell, en algun moment ha estat taronja i fins i tot morat. Però demà podria girar cap al blau o fins i tot el verd o, si som menys pessimistes, cap el groc.

Moltes gràcies.

Jesús A. Vila

Gener de 2023

• Primer debate de los candidatos a la alcaldía de l’Hospitalet, organizado por FIC

Sonia Esplugas, actualmente portavoz en el Ayuntamiento de l’Hospitalet y regidora desde el año 2007, es vecina de Santa Eulalia. Durante años ha formado parte del gabinete de prensa del Partido Popular y desde el año 2000, Jefa de prensa del PP de Barcelona. Más tarde, se incorporó a una agencia de comunicación que le permitió conocer la comunicación desde la perspectiva empresarial, hasta su incorporación al sector público.

Sonia Esplugas (Barcelona 1971), candidata del PP a la alcaldía de l’Hospitalet (aunque ya manifestó que todavía no está confirmada por los órganos internos de su organización), participó el pasado jueves en el primer debate, organizado por Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet, a los alcaldables ante la próxima convocatoria de elecciones al Ayuntamiento de nuestra ciudad.

En el acto organizado por FIC, bajo el título. “El model de Ciutat davant el futur immediat”, Sonia Esplugas destacó en su intervención varios temas que si su partido es el ganador de las elecciones pretende llevar adelante: “Ni un piso más hasta tener los servicios cubiertos para los ciudadanos actuales y creación de zonas verdes, una vez finalice el  soterramiento de las vías del tren que cruzan y parten la ciudad”.

También destacó en su intervención y denunció que no se hubieran adjudicado la mitad de los cuatro millones de euros de ayudas por la pandemia que se habían acordado en el Pacto de Ciudad.

Otro de los temas subrayados por la candidata del PP fue el caos existente en la Guardia Urbana. Denunció el alto absentismo existente en este cuerpo policial, que ronda el 50%.

Sonia Esplugas denunció de forma categórica que sea gratis ser incívico en l’Hospitalet “porque las multas no se pagan”.

Como Partido Popular propone bajar los impuestos. Y a su vez defiende competencia y respuestas operativas desde servicios sociales, buenos servicios ciudadanos aunque no aclaró cómo ajustar los presupuestos para conseguir ambas cosas.

El acto se realizó de forma híbrida, telemática (por diferentes plataformas –Zoom, Telegram y Youtube–) y presencial, en el Auditorio del Tecla Sala. Juan Carlos Valero, presidente de FIC, realizó la presentación del primer debate y Ana Mª Rodríguez, vicepresidenta, hizo una presentación de la candidata.

En los próximos meses se realizarán el resto debates en los que están invitados los partidos políticos con representación actual en el Ayuntamiento de L’Hospitalet.

El calendario es el siguiente:

• 16 de febrero de 2023 intervendrá el representante de EnComúPodem (ECP), todavía no designado
• 16 de marzo de 2023 intervendrá Miguel García, candidato por Ciudadanos.
• 20 de abril de 2023 intervendrá Jaume Graells de Esquerra Republicana de Catalunya

Y el 4 de mayo intervendrá Núria Marín candidata por el Partit dels Socialistes de Catalunya.

Ronda de debats:

Ronda amb els representants/candidats de les forces polítiques amb representació
actual al Consistori de la ciutat, de menor representació a major representació.
Calendari del cicle i representants:

19.1.2023. Sònia Esplugues (PPC)
16.2.2023. Representant encara no decidit (ECP)
16.3.2023. Miguel García (C’s)
20.4.2023. Jaume Graells (ERC)
04.5.2023. Nuria Marín (PSC)

Dins la primera quinzena de maig (a determinar amb Espai de Ciutadania): Debat amb
tots els candidates a les eleccions municipals.

Pel que fa als 5 debats inicials, el criteri de FIC és que es convoca al cap de llista elegit i
no s’accepta substitut com no sigui a causa de força major. Si algun dels candidats no
es presenta, es valorarà si val la pena convocar a alguna altra força nova amb
perspectives de representació.

Proposta presencial:
La idea és fer debats presencials a la sala d’actes del Centre Cultural Tecla Sala (està
reservada la sala per tots aquests dies) tot i que oberts via Zoom per tots aquells que
no hi puguin estar presents.

Mecànica dels debats:
Per tal que no sigui un cicle tediós es proposa el següent:

1. Demanar al candidat que faci una síntesi del programa electoral global del seu
   partit. (temps aconsellable: 10 minuts).
2. A continuació, la JD de FIC prepararà 6 preguntes temàtiques al voltant de les
   següents àrees: Urbanisme; Seguretat; Hisenda, impostos i atenció al ciutadà;
   Salut, polítiques d’igualtat, serveis socials i immigració; Cultura, ensenyament i
   innovació; Economia i medi ambient. (per cada tema un màxim de 10 minuts)
3. La idea és fer preguntes globals que tinguin en compte la realitat per conèixer
   les línies mestres d’actuació en aquests àmbits per part dels candidats. Els
   àmbits seran els mateixos per tots els candidats tot i que les preguntes seran
   diverses. Les preguntes es redactaran amb antelació i seran llegides per
   membres de la JD.
4. A continuació s’obrirà un torn de preguntes obertes dels que hi vulguin
   participar (presents i per Zoom). (màxim 15 minuts per totes les preguntes)
5. En cada debat hi haurà un moderador elegit per la JD de FIC, que presentarà el
   candidat/a i moderarà les paraules. (temps