Jaume Graells y Nuria Marin antes del presunto caso de corrupción en el Consell Esportiu de l’Hospitalet
Juny de 2022
El 27 de maig saltava la noticia que el regidor del PSC que va protagonitzar al febrer de 2020 la denúncia contra el Consell Esportiu de l’Hospitalet, presentava la dimissió com a membre de l’equip municipal i la baixa com a militant. Explicava, en un llarg text, que demanava la baixa decebut per l’actitud del partit on havia militat des dels anys 80, al·legant que l’havien condemnat a l’ostracisme i s’havien vulnerat les mateixes normes del partit destinades a protegir els denunciants de corrupció. Això, i moltes altres males pràctiques, com ara que els màxims dirigents s’havien estalviat rebre’l personalment o que havien, intencionadament, desvirtuat les seves informacions internes.
Graells, que de ser una mena de protegit del partit pels seus mèrits, havia deixat gairebé d’existir des de feia dos anys pels seus demèrits, no tenia intenció, malgrat el que podia semblar, de dir adéu a la política plegant de regidor i demanant la baixa de militància. Dos dies més tard, Esquerra Republicana de Catalunya confirmava el fitxatge de l’ex-regidor socialista i el proposava com a cap de llista per les properes eleccions municipals de l’any vinent.
No era la primera vegada que els mitjans de comunicació es feien ressò del que semblaven simpaties de Graells per ERC, assenyalant la seva presència —quan encara era membre del grup municipal socialista— en diferents actes públics republicans. El que ningú podia arribar a sospitar era que passaria, en poques hores, de ser membre repudiat dels socialistes, a candidat in pectore dels republicans, del principal partit de l’oposició local que ha exercit amb eficàcia i constància el seu rebuig al govern Marín, en un ampli ventall d’àmbits.
El meteòric ascens, avalat pel que alguns consideren la seva sòlida i inqüestionable lluita contra la corrupció local, que el va dur a denunciar uns fets a l’alcaldia que han portat com a conseqüència la dimissió de tres regidors —entre els quals ell mateix— i un llarg periple d’investigacions policials encara no resoltes judicialment, s’ha produït de sobte. En aparença, inexplicablement, perquè no es pot dir que la tasca opositora d’ERC hagi estat pobre durant aquest mandat, ni que els seus regidors i especialment el seu cap de llista no s’hagin preocupat per estar arreu, defensant les propostes reivindicatives d’una ciutadania cada vegada més descontenta. Més aviat al contrari, Antoni García, s’ha destacat per l’afany fiscalitzador que li corresponia com a líder de l’oposició i s’ha mostrat ferm en la defensa del seu programa i de la seva ideologia, ajudat per la seva afable personalitat que n’ha multiplicat, sens dubte, l’eficàcia.
Que ERC fa bastant de temps que navega pel sinuós mar de l’oportunisme, no és hores d’ara cap secret per ningú que hagi seguit les seves darreres vicissituds. Des que el partit està dirigit per un ximplet rosegaltars amb memòria, que qualsevol pot medrar a l’organització si té dues eines ben esmolades: les amistats i els contactes, i un currículum que faci patxoca.
D’això n’ha estat sobrat pel que sembla, l’amic Graells. El currículum, en política, té molt a veure amb la capacitat per emmotllar-te, quan toca, i per aprofitar les petites possibilitats quan es presenten en temps i hora. Aquesta capacitat fa servir un altra substantiu en el món real: se’n diu oportunisme. Si a l’oportunisme hi afegeixes les amistats i els contactes, pots passar de la postergació a la fama en dos segons: els que calen per superar la vergonya.
Resulta difícil empassar-se el sobtat atac d’honorabilitat que va patir Graells al febrer del 2020, quan es va decidir a denunciar fets que coneixia de prop com després s’ha sabut. Sobretot, perquè Graells ja portava una temporada a la cuina del PSC local i no és precisament un ignorant. Costa d’entendre que algú al rovell de l’ou del partit socialista a l’Hospitalet no vegi desviacions denunciables a cada cantonada. Especialment pel fet que el PSC governa a l’Hospitalet des de fa 43 anys i, quan un governa durant tant de temps, acaba considerant que el pressupost municipal són els teus recursos; la casa gran, la teva oficina particular; els funcionaris, els teus treballadors, i la ciutat, la pròpia finca. I naturalment, amb els teus recursos pots fer el que necessitis, especialment si et beneficia a tu i als teus; a la teva oficina, contractar a qui vulguis i com vulguis, especialment la família, que per això et seran sempre fidels; convertir els teus treballadors en serfs agraïts, i la teva finca en un espai que pugui garantir les màximes plusvàlues, que mai se sap on acabarem tots d’aquí a uns anys.
Pot ser que tot sigui immaculat i que Graells només veiés corrupció al Consell Esportiu, però no és això el que sembla mirant el paisatge de lluny, que és des d’on ens el deixen mirar als que ens consideren xafarders per massa crítics. La veritat és que si hi havia coses sospitoses en un aparell de cinquè rang on es movien quatre duros, què no és possible imaginar en les planificacions urbanístiques de requalificacions de terrenys, en les grans operacions econòmiques i en les petites contractacions habituals.
El cert és que Jaume Graells era el tercer home en importància del PSC local fins al febrer del 2020. Anava el sisè a les llistes de l’any 2019 i això perquè eren llistes cremallera intercalant homes i dones i s’havia convertit en el millor tinent d’alcalde per representar l’alcaldessa en àmbits culturals i educatius. Primer va ser tinent d’alcalde de Cultura i després d’Educació Esports i Joventut. Una mica abans havia estat membre de l’equip del conseller socialista Ernest Maragall en el govern tripartit de José Montilla. Va ser cap dels Serveis Territorials d’Ensenyament del Baix Llobregat-Anoia en aquesta època, però no es tractava d’un personatge desconegut. Qui escriu aquesta nota el va conèixer com a representant de la UGT d’Ensenyament a la comarca, quan es passejava pels instituts per tractar de mantenir una relació cordial amb els professors més reivindicatius. Després, com que vivia a l’Hospitalet, el va fitxar Núria Marín i tenia un futur còmode i pròsper per uns quants anys més, de no haver-se creuat en el seu camí personal una treballadora del Consell Esportiu amb qui, segons la premsa, mantenia una relació sentimental. Relació sentimental que està —com sembla evident— en l’origen de la denúncia i que els seus antics correligionaris s’han encarregat d’escampar distorsionadament per fer veure que darrere la denúncia no hi havia un afany d’acabar amb la corrupció sinó una venjança per algunes importants diferències internes que afectaven aquesta treballadora.
Qui escriu aquesta crònica només ha protagonitzat un parell de converses amb l’esmentat candidat republicà a alcalde i no pot dir, per tant, que el conegui gaire. La primera conversa, quan li ho van presentar essent regidor de Cultura en un acte a la Tecla Sala. Aleshores, el més significatiu va ser que jo li recordava algú que no era jo. A la segona ja ho tenia més clar. Va ser qui substituiria l’alcaldessa el dia de la presentació del llibre Capdevila i Nosaltres, a l’Harmonia, un mes de febrer de fa 5 anys, quan el tinent d’alcalde era un home poderós i va marxar sense tan sols ni acomiadar-se. Després em van dir que el meu text de presentació no li havia agradat gens ni mica, cosa que era fàcil de sospitar. El que ja era més difícil de sospitar és que me’l creuaria uns quants dies després pel carrer Major, i giraria la cara per no saludar-me, després que jo vaig iniciar el gest quedant-me amb un pas de nas.
Una mica desconcertat, vaig pensar que igual no m’havia vist o potser no m’havia reconegut enmig de tanta gent com hi havia al carrer. Una setmana després vaig aclarir incògnites en el transcurs d’un sopar al Casino del Centre quan va saludar efusivament Joan Francesc Marco, que estava assegut al costat meu, sense dirigir-me la paraula. No era una badada, era simplement mala educació. La que fan servir els personatges que es valoren molt i consideren els que discrepen, gent altament indesitjable.
Solen ser persones acostumades al poder, ambicioses i sectàries que intenten disfressar molts dels seus actes argumentant que es mouen per principis rectes i compromesos. N’hem conegut molts en aquesta ciutat. No diré que tinguin el segell de fàbrica de la socialdemocràcia del país, però s’hi apropa força. Un estil polític i de relació amb la política que està en la idiosincràsia de les cúpules de poder de la gran majoria de formacions i que és la que, en el fons, aparta la gent honrada d’aquesta honorable dedicació al servei públic.
Esquerra Republicana havia tingut vocació d’una altra cosa. Des que els antics socialdemòcrates catalans l’han volgut fer seva, el batec republicà s’ha contaminat notablement. L’Ernest Maragall, el tete, que sempre va viure a l’ombra de l’altra Maragall, ha aconseguit contra pronòstic influir bastant en el pinyol del poder republicà. Amb això gairebé està dit tot i expressa a bastament com surem en la precarietat més absoluta.
Si Graells està on està no és perquè sigui un croat contra la corrupció. Bàsicament, és l’amic del tete. Si això trenca la dinàmica republicana a l’Hospitalet, ja de per si complexa però que semblava anar a més, caldrà apuntar el desfici en el deure del rosegaltars amb memòria, no pas dels que han estat treballant per canviar les coses.
No seré jo qui li desitgi èxits a l’amic Graells. Alguns no som ningú i, per tant, el que jo desitgi no té cap importància. Però ens haurem d’esforçar per explicar que l’arribada de Graells no és precisament un símptoma positiu en aquesta ciutat permanentment en crisi i que votar Graells és votar novament Marín amb una estelada a la planta del peu.
Aspecte parcial de la sala on es fan presentar les noves publicacions de FIC
Divendres 22 d’abril, més de trenta persones vàrem compartir la primera Festa de Foment de l’Esperit Crític, organitzat enguany per Foment de la Informació Crítica (FIC), on es va anunciar la creació dels Premis al Fill o Filla Insurrecte de l’Hospitalet i també es va presentar un manifest on es fa una crida a totes les formacions polítiques de l’oposició municipal a aplegar-se “dins d’una candidatura unitària de crisi” desprès d’un “procés de reflexió”.
La celebració va ser acollida generosament per Aquí tu Reforma, que va cedir part de les seves noves instal·lacions del carrer Cobalt de l’Hospitalet, i va tenir també el suport de Família Torres i Caprabo, que van aportar el contingut d’un càtering.
La festa va començar amb la presentació de les activitats dels primers quatre anys d’existència del FIC. En Joan Carles Valero, president de la entitat, va fer un recorregut pels ja quatre cicles de Factoria d’Idees, que han plantejat debats entre diferents especialistes sobre temes d’interès per la Ciutat. En aquest sentit, es va distribuir la publicació d’un opuscle que recull les intervencions i els debats del II i II Cicle de la Factoria d’Idees, que es defineixen com “el pensament posat a treballar”.
Presentació de la Festa de l’Esperit Critic de FIC que cada any es farà a les Festes de la Primavera
El president de l’entitat va entregar també la publicació que recull els textos de les presentacions de dos llibres des publicats pel FIC els darrers anys, i dels seminaris organitzats per la entitat a l’Institut Vilumara en col·laboració amb el Pla d’Actuació Comunitària de La Florida, Les Planes i els Blocs de La Florida, així com una conferència sobre inclusió digital feta al Centre Cívic del Gornal en el marc de la Setmana de la Solidaritat.
En Jesus Vila va presentar una nova iniciativa del FIC: el nomenament de fill o filla insurrecte de l’Hospitalet; una iniciativa que vol fer un reconeixement a persones actives en el terreny veïnal o social, en defensa dels interessos comunitaris i socials de la ciutat, que es farà properament en el marc d’un sopar per nomenar tres categories: una persona vida, la memòria d’una persona desapareguda i a una entitat de la ciutat.
Patti Elias, jove periodista, amb Joan Carles Valero, president de FIC
En Lluís Berbel va anunciar la propera publicació del cinquè llibre editat pel FIC que, en aquest cas, es centrarà en la historia de la Radio de l’Hospitalet: “40 anys d’història, 30 en emissió i 10 anys tancada”, una obra que escriuran diferents autors, tots relacionats amb l’emissora.
Finalment, Jesus Vila va presentar un Manifest per la unitat en un temps de crisi, en el que desprès de fer un diagnòstic de la situació crítica de l’Hospitalet, tant pel que fa a la política urbanística al servei d’operacions immobiliàries, com un govern municipal atenallat per sospites judicials de corrupció i una política ensimismada i clientelar. El manifest acaba proposant als partits polítics de la ciutat, amb representació municipal o sense, “l’apertura d’un procés de reflexió comuna que permeti un document programàtic de mínims que contempli les urgències a curt, mitjà i llarg termini” i reclama així mateix “als partits polítics, les entitats més preocupades de la ciutat, el teixit social i l’activisme social, l’inici d’un procés de debat i trobada que dissenyi una política d’unitat capaç d’articular una Candidatura Unitària de Crisi” Aquest manifest serà enviat al partits i entitats de la Ciutat en els propers dies, juntament amb la publicació dels cicles de Factoria d’Idees i altre revista que recull les conferències, seminaris i presentacions de llibres fetes per FIC.
Joves periodistes de la ciutat en primer pla i, al fons, periodistes seniors
Desprès de la presentació, els assistents van gaudir de la retrobada presencial desprès dels dos anys de confinament i restriccions, compartit unes copes i un pica-pica divers. I tots es van emportar una planta d’àloe vera, perquè és el que necessita l’Hospitalet: una mica de verd i de bàlsam.
A la Nit dels Insurrectes de l’Hospitalet s’entregaran els títols als guardonats
Abril de 2022
Aprovechando que el equipo de gobierno socialista de la ciudad nombró recientemente al consejero delegado de GSMA, el norteamericano John Hoffman, Hijo Predilecto de l’Hospitalet, se propone la organización alternativa de un evento de carácter público donde se entregue a los galardonados el título de Hijo/a Insurrecto/a de l’Hospitalet, valorando:
“La independencia de criterio del candidato/a, su no vinculación oficial con la Administración municipal, sus valores personales y su contribución al desarrollo de la ciudad en cualquier ámbito del conocimiento o del activismo social, su altruismo, así como la relevancia popular en el sector donde haya desarrollado su actividad en relación con la ciudad.”
Se trata por lo tanto de destacar su independencia de criterio y su contribución ciudadana y por lo tanto favorecer un homenaje público al candidato/a, con la entrega del Título de Hijo/a Insurrecto/a.
La propuesta presenta tres fases diferenciadas.
1. La selección del candidato/a.
2. La aceptación del homenaje por parte del interesado/a.
3. La realización de una cena-homenaje donde se entregaría el título y donde, tal como se hizo en la cena de alcaldes, la Junta de FIC haga, primero, una presentación de la persona homenajeada, y posteriormente establezca un coloquio a base de preguntas y respuestas con el homenajeado/a.
Se propone también un timing estructurado, es decir una propuesta de nombramiento regular y una candidatura doble. Es decir, se proponen dos homenajes anuales (en mayo/junio y noviembre/diciembre de cada año) y uno de ellos a título póstumo, de manera que, en los puntos dos y tres habría que contactar con familiares o amigos para la aceptación y la entrega del título.
Se propone asimismo que se abra un período de candidaturas entre los miembros de la Junta de FIC y que se consensuen los candidatos y que se nombre a un miembro de la Junta como coordinador/a del proyecto para centralizar en su persona todos los trámites a realizar. (La cena-homenaje tendría una estructura y funcionamiento exactamente igual al de las cenas de alcaldes, de modo que ya tenemos experiencia de cómo hacerlo. El título sería un diploma diseñado por Porres que resulte simpático y que se pueda enmarcar. El idioma a utilizar sería indistintamente català-castellano, en virtud de la persona homenajeada, o bien conjuntamente con ambos idiomas).
Proposta per discutir a la propera reunió de Junta Directiva, del nomenament de
Fill/a Insurrecte/a de l’Hospitalet
Aprofitant el fet que l’equip de govern socialista de la ciutat recentment va designar el conseller delegat de GSMA, el nord-americà John Hoffman, Fill Predilecte de l’Hospitalet, es proposa l’organització alternativa d’un esdeveniment públic on es faci entrega al guardonat del títol de Fill/a Insurrecte/a de l’Hospitalet, avaluant:
«El criteri de la independència del candidat, la seva no vinculació oficial amb l’administració municipal, els seus valors personals i la seva contribució al desenvolupament de la ciutat en qualsevol àrea de coneixement o activisme social, el seu altruisme, així com la rellevància popular en el sector on ha desenvolupat la seva activitat en relació amb la ciutat.»
Per tant, és qüestió de destacar la seva independència de criteri i la seva contribució ciutadana i, per tant, promoure un homenatge públic al candidat, amb el lliurament del títol de Fill/a Insurrecte/a.
La proposta presenta tres fases diferents.
1. La selecció de candidats.
2. L’acceptació de l’homenatge de l’interessat.
3. La realització d’un sopar-homenatge on es lliuraria el títol i on, com es va fer al sopar d’alcaldes, la Junta Directiva de FIC fa, en primer lloc, una presentació de la persona homenatjada i, posteriorment, estableix un col·loqui a base de preguntes i respostes amb la persona homenatjada.
També es proposa un timing estructurat, és a dir, una proposta de cita regular i una doble candidatura. És a dir, es proposen dos homenatges anuals (al maig / juny i novembre / desembre de cada any) i un d’ells a títol pòstum, de manera que, en els punts dos i tres, caldria contactar amb la família o els amics l’acceptació i el lliurament del títol.
També es proposa que es pugui obrir un període de candidats entre els membres de la Junta Directiva de FIC i que els candidats siguin consensuats i nomenar un membre de la Junta com a coordinador/a del projecte per tal de centralitzar en la seva persona tots els processos. (El sopar-homenatge tindria una estructura i un funcionament exactament igual als sopars dels alcaldes, de manera que ja tenim experiència per fer-ho. El títol seria un diploma dissenyat pel Porres que sigui simpàtic i es pugui emmarcar. La llengua a fer servir seria indistintament català-castellà, en virtut de la persona homenatjada, o conjuntament amb ambdues llengües).
Per Junta Directiva de Foment de la Informació Crítica.
Imatge projectada a l’acte de FIC durant la lectura del manifest
Abril de 2022
Els darrers esdeveniments ciutadans que fan referència a la petició de presó per part de la Fiscalia contra el segon tinent d’alcalde i contra un ex-regidor del PSC, que mantenen les sospites contra la pròpia alcaldessa de la ciutat en el sumari sobre el Consell Esportiu; a les seves recents declaracions sobre la reserva d’un milió de metres quadrats de la ciutat per operacions immobiliàries en els propers anys que inclouen la reformulació del Pla Director Gran-Via, ara involucrant a diverses institucions sanitàries i acadèmiques per canviar la cara al projecte amb un nom nou: Biopol sanitari; i les dades acabades de publicar on es posa de manifest que l’Hospitalet està en el punt àlgid de la construcció d’edificis a la ciutat dels darrers vint anys ens obliguen, com a entitat que reflexiona críticament sobre la realitat municipal, a posar de manifest:
La nostra indignació per la manca de prioritats socials per part de l’equip de govern del PSC, pel que fa a la gestió de l’espai ciutadà, que determina que el sol municipal que s’hauria de dedicar en exclusiva a preservar la qualitat de vida dels ciutadans i la reserva per les necessitats d’infraestructures, equipaments i serveis del tot deficitaris, es posi al servei del mercat immobiliari i l’especulació.
El comportament autista de l’equip de govern del PSC que menysprea absolutament qualsevol toc d’atenció sobre les urgentíssimes necessitats de reserva de sol de la ciutat més densament poblada d’Europa i només es guia pel que s’imagina són grans operacions que situen les autoritats municipals en un pedestal del tot insubstancial i passatger (vegis la Fira, el Mobile World Congress o ara el Biopol mèdico-sanitari).
El convenciment que aquest comportament falsament elitista i encapsulat possibilita actituds servils (com ara el nomenament de Fill Predilecte en la persona de l’americà John Hoffman) i impedeix superar l’estat de postració de la ciutat, la seva subordinació a les necessitats alienes en detriment de les pròpies i una mínima autocrítica que permeti redreçar la permanent destrucció del patrimoni i ajudi a fonamentar una política de consens que doni esperances de futur.
Per tot plegat, ens permetem fer arribar a l’opinió ciutadana les següents peticions:
Davant el punt de no retorn en el que estem instal·lats, reclamar als partits polítics del municipi, amb representació municipal o sense, l’apertura d’un procés de reflexió comuna que permeti la redacció d’un document programàtic de mínims i que contempli les urgències a curt, mitjà i llarg termini per tal d’impedir que continuï la destrucció de l’espai del municipi i que obri perspectives de gestió política pel proper mandat.
Davant la urgència de la situació crítica, reclamar als partits polítics, les entitats més preocupades de la ciutat, el teixit social i l’activisme ciutadà, l’inici d’un procés de debat i trobada que dissenyi una política d’unitat capaç d’articular una Candidatura Unitària de Crisi que pugui presentar-se unida a les properes eleccions municipals per tal de modificar d’arrel la política servilista, autista i especulativa en que s’està convertint la deriva inqualificable de l’era Marín a l’Ajuntament de la ciutat.
Per Junta Directiva de Foment de la Informació Crítica
Més de 40 persones van assistir al primer acte presencial de FIC després de la pandèmia
Per Joan Font
Dilluns, 14 de març, va tenir lloc a la Sala d’actes de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, la presentació del nou llibre del Foment de la Informació Crítica (FIC), “César contra Lucullus,, El fracàs d’una estratègia cultural d’esquerres a l’Hospitalet de Llobregat” escrit per Jesús A. Vila.
Més d’una quarantena de persones van participar en l’acte, presentat per Joan Carles Valero, periodista i president del FIC, que entre d’altres coses va fer un breu recorregut per la feina desenvolupada per la entitat, remarcant la edició anual d’un llibre com el que es presentava a continuació.
Tot seguit va intervindré Joan Casas, escriptor i prologuista del llibre, explicant com va participar en directe en molts dels esdeveniments relatats en el llibre, ja des de la representació de “Juli Cèsar” a càrrec de Alpha 63 allà per l’any 1969 en els festivals d’estiu de la Ciutat. Joan Casas va parlar de la importància del fet cultural en aquells anys, tot i fer esment de la necessitat de projectar cap endavant les experiències del passat.
En Jesús A. Vila va explicar els perquès i la voluntat explicativa del llibre. Un llibre que arrencant amb la experiència de l’Alpha 63 i finalitzant amb l’aparició del Grup d’Acció Teatral (GAT) recull les experiències i els afanys d’aquelles persones joves que van voler aixecar una proposta d’estratègia cultural a una ciutat com l’Hospitalet en els últims anys del franquisme i els primers anys de la Transició, en el Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia.
Jesús A. Vila considera que va ser una experiència fallida, però tot i així no seria fàcil entendre la complexitat, els problemes i la realitat actual de la cultura a l’Hospitalet sense aquelles i d’altres experiències similars. El muntatge de l’obra de Bertolt Brecht “El proceso de Lucullus, per part del Grup de Teatre Popular volia, en les seves paraules, “defensar la cultura eina enfront de la cultura pròtesi”
Per tancar l’acte, el músic Sergio Andres va interpretar una peça jazzística i al final, juntament amb la Minerva Álvarez van recitar i cantar la cançó “O todos o ninguno” que formava part de l’obra de Bertolt Brecht, musicada per Joan Casas. Finalment es va voler recordar amb un fort aplaudiment la memòria d’en Enric Flores, un dels protagonistes de tota la trajectòria explicada al llibre, mort prematurament.
És l’Hospitalet el Brooklyn de Barcelona o l’aposta cultural de la ciutat és d’aparador?
D’esquerra a dreta: Jesús A. Vila, Joan Carles Valero i Joan Casas a la presentació del llibre
Per Joan Carles Valero
Aquesta és la presentació del llibre corresponent a 2021 que FIC fa cada any des de febrer de 2018 quan es va constituir aquesta associació que no només aplega a periodistes, sinó a tothom que creu que avui més que mai s’ha de fomentar la informació crítica com a pilar fonamental de la nostra democràcia. Si us voleu fer socis podeu escriure a fic.lhospitalet@gmail.com, doncs els socis de FIC tenen gratis el llibre anual, de manera que compensen la petita quota de l’associació. El 2018 vam publicar el llibre “L’Estaca, l’eina del somni”, una història del primer setmanari de l’Hospitalet independent en el que tant Vila com jo vam treballar de forma altruista, com sempre fem, un llibre amb una edició facsímil dels seus cent dies de vida a l’any 1978. També vam fer una exposició que va voltar per diferents aules de cultura i també per aquesta biblioteca.
L’any següent vam publicar el llibre “Ones lliures, llavor de radiodifusió a l’Hospitalet. El cas de Ràdio Estel i Ràdio l’Hospitalet FM de 1979 a 1980”, de Francisco Rodríguez Baena, sobre l’experiència de la primera ràdio lliure a la nostra ciutat. Dos anys més tard, ara fa 40, va néixer la ràdio municipal i, curiosament, enguany també fa deu que es va tancar. Menys mal que aquí no mana Putin, però en el cas dels mitjans de comunicació s’hi assembla, doncs fa sis anys que el ple de l’ajuntament va aprovar per majoria la reobertura de la ràdio, amb els vots en contra del PSC però amb tota l’oposició unida, i encara és l’hora que es posi en marxa i no només tinguem la propaganda que ens fiquen a les bústies cada mes. Quedi clar que aquí també es tanquen mitjans i als periodistes de l’Hospitalet no ens empresonen però si intenten eliminar-nos per inanició de les nostres associacions i per això FIC mai ha tingut una subvenció municipal, malgrat la quantitat d’activitats i llibres que editem, o potser per això. Només reclamem el mateix tracte de la resta d’entitats.
Seguim amb els libres. El corresponent a 2020 va ser “Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Expoliació, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina”, també de Jesús A. Vila. I abans de començar amb la presentació de l’actual llibre, “Cèsar contra Lucullus. El fracàs d’una estratègia cultural d’esquerres a l’Hospitalet de Llobregat (1970-1974)”, puc anunciar-vos que el proper llibre serà sobre els 40 anys de Ràdio l’Hospitalet i 10 sense l’emissora, un llibre en el que no podrà col·laborar Conxita Gómez Ordóñez, que va ser una de les seves directores, perquè va morir fa uns mesos desprès de patir durant anys assetjament laboral i d’estar arraconada a l’ajuntament sense donar-li feina.
Cas paradigmàtic
Diuen des de l’ajuntament que l’Hospitalet de Llobregat és un cas paradigmàtic de municipi que ha apostat per la cultura com a pla estratègic de regeneració i desenvolupament econòmic i social amb el projecte Districte Cultural. Fins i tot, l’ajuntament va comprar fa més d’un any dues naus industrials al número 17-19 del carrer Cobalt per 5 milions d’euros a la SAREB, la societat d’actius procedents de la reestructuració bancària, és a dir, el rescat bancari que es va fer a Espanya amb diners públics. Aquestes naus continuen tapiades amb maons, igual que antigues fàbriques com Can Trinxet, Godó i Trias o Cosme Toda.
Diuen des de l’ajuntament que el Districte Cultural de L’Hospitalet ha esdevingut un “hub” de creativitat. Efectivament, instal·lats en espais industrials i antics tallers en desús, avui trobem estudis d’artistes i creatius, locals d’assaig i de música en viu, galeries d’art, espais de producció audiovisual, estudis de disseny…. Més enllà de la seva aportació creativa i del negoci immobiliari pels propietaris de les naus, que gaudeixen d’importants excepcions fiscals, per exemple a l’IBI, i de que els lloguers aquí són astronòmicament més barats que a Barcelona, molts són els que posen en dubte si aquesta invasió cultural té un impacte positiu en la realitat social i econòmica del seu entorn, a la ciutat de l’Hospitalet.
Projecte immobiliari
Malgrat la ciutat té un ecosistema industrial i d’oficis que els permetria desenvolupar la seva activitat als nouvinguts i crear noves xarxes de negoci que beneficien tothom, els nous inquilins del Districte Cultural no han deixat els seus proveïdors pels de la ciutat i venen aquí literalment perquè és més barat, molt més barat, i estan bé comunicats. Els crítics afegeixen que el projecte del Districte Cultural, que ja té set anys de vida, ha estat sempre un projecte econòmic, una eina per reactivar el sector immobiliari.
I parlant del sector immobiliari, per la meva feina de periodista econòmic tinc relacions amb molts empresaris de Barcelona que estan súper agraïts amb Núria Marín i fins i tot diuen: “menys mal que a l’Hospitalet hi ha una alcaldessa de dretes que ens permet construir i construir de tot, pisos, hotels i ara també una vintena de gratacels davant l’hospital de Bellvitge” amb la intenció que vinguin empreses biotecnològiques.
Una cosa similar passa amb el Circ du Soleil, que aquest 17 de març estrenen el seu nou espectacle, Luzia, a Barcelona en un terreny cedit gratuïtament pel nostre ajuntament. Imagino que tanta generositat serà compensada amb invitacions a l’estrena per l’equip de govern municipal, perquè molts ciutadans de l’Hospitalet no poden pagar-se els 50 euros que costa l’entrada.
Abans de donar-li la paraula a Jesús A. Vila, parlarà Joan Casas, escriptor i dramaturg, crític teatral, traductor i professor, autor del pròleg del llibre. Amb ells vaig coincidir moltes nits al bar del Casino de l’Hospitalet quan als anys 70 era el cau de la bohèmia de la ciutat, entre d’altres coses perquè era l’únic lloc obert fins a les 3 de la matinada. Allà ens trobàvem periodistes, actors, escriptors i polítics de totes les ideologies i practicàvem el saludable costum d’enraonar en amigables tertúlies.
D’aquell fracàs cultural dels anys 70 al desert cultural de la democràcia
Portada del llibre «César contra Lucullus, El fracàs d’una estratègia cultural d’esquerres a l’Hospitalet de Llobregat (1970-1974)»
Per Jesús A. Vila
Quan vaig proposar als meus companys de la Junta del Foment de la Informació Crítica escriure el llibret de l’any 2021 sobre uns esdeveniments teatrals que es van produir a la ciutat 50 anys abans, alguns em van dir que potser l’esforç —que en qualsevol cas valoraven—, tindria poc interès per a la majoria de la població tret d’aquells que havien participat en la iniciativa. Semblava que la meva proposta s’estava referint a recordar el que havíem fet una colla de gent entre els últims anys d’institut i els primers cursos d’Universitat quan ens vam aplegar al Casino de Santa Eulalia per fer teatre. Una cosa molt semblant al que molts joves han estat fent a moltes entitats de la ciutat durant molts anys, en períodes concrets, perquè de tots és sabut que fer teatre és un magnífic instrument de socialització cultural, especialment quan s’és jove, que és quant més oberts estem a noves iniciatives, a nous intercanvis, a noves experiències, a fer amistats, a relacionar-nos. Per això, fer teatre ha estat, a casa nostra, a moltes ciutats i barris, un recurrent experiment de contactes, una cosa semblant a fer excursionisme, a aprendre a ballar sardanes o a cantar en una coral: una manera de compartir, participant creativament de l’expressió o del lleure cultural i passar-s’ho bé que és, en definitiva, allò que ens aplega col·lectivament quan som més joves i encara no tenim un projecte vital prou definit.
Jo vaig explicar als companys de FIC que el que havíem fet una colla de joves al Casino de Santa Eulàlia entre els anys 1970 i 1974 no havia estat ben bé això, tot i que hi havia un claríssim component lúdic i un alè inevitable de relacions interpersonals, especialment en el seus inicis quan alguns, aliens per complet al món teatral, ens hi vam afegir. Era diferent, sobretot perquè vam participar, sense ser-ne molts de nosaltres gaire conscients, d’un moviment cultural a la ciutat que s’havia iniciat uns anys abans i que hauria de tenir continuïtat bastants anys després, en la seva dimensió estrictament teatral, fins a ratllar gairebé el final de la dècada dels 80.
Baula d’Alpha 63 al GAT
He d’agrair als companys de la Junta que em fessin confiança en aquest punt perquè sense que fossin conscients del que els estava proposant van acceptar dedicar el llibre de l’any 2021, el llibre anual al qual estem compromesos com entitat, a uns esdeveniments que semblaven referir-se a unes poques experiències teatrals i que jo els vaig vendre com la història d’un període pont entre el que va representar per la ciutat —especialment per la joventut del barri Centre—, l’Alpha 63 i el que desprès havia de ser el Grup d’Acció Teatral, el GAT. Probablement, en aquest darrer cas, l’exercici de creació teatral de la ciutat més important de la seva història, no només per l’exigència i rigor del seu treball i per l’extensió en el temps de la seva experiència, sinó fonamentalment per les seves propostes ideològiques incardinades en la recerca conscient d’un públic i en la utilització del llenguatge i de l’expressió teatrals com a instrument cultural de creixement col·lectiu. I, lògicament, en la seva experimentació professional, com a cooperativa de producció d’espectacles teatrals.
Si l’Alpha 63 havia representat una alenada d’aire fresc cultural en un context molt rutinari d’experiències protagonitzades per entitats tradicionals que s’havien esclerotitzat per culpa d’una barreja de franquisme polític, carrincloneria catòlica i conformisme petit burgés, el període que jo volia historiar, venia a representar el trencament amb unes propostes que pretenien principalment culturalitzar la ciutadania, per oferir alternatives on la cultura era un nou instrument d’emancipació social i política. Després de donar-hi moltes voltes vaig imaginar-me el recorregut ideològic que existia entre el que jo he anomenat una cultura-pròtesi, allò que ens va bé per viure en el món, i una cultura-eina, allò que ens cal per transformar-lo.
Per tant, jo no pretenia historiar l’experiència d’una colla de joves que volien fer teatre, en el context convuls i creatiu del darrer franquisme al país, sinó l’evolució d’aquell projecte cultural que anava de la cultura-pròtesi a la cultura-eina i com, la nostra particular cultura-eina, acabaria fracassant finalment.
Història d’un canvi de projecte
La veritat és que la història cultural de la ciutat durant el franquisme ha estat tractada només d’una manera sectorial i excessivament panoràmica amb unes contribucions però, molt profitoses que jo incloc a la bibliografia, i encara d’una manera molt segmentada perquè s’ha fet la història de l’Alpha63, hi ha diversos reculls històrics sobre les experiències teatrals per barris i per entitats, però encara falta la peça més significativa: la història del Grup d’Acció Teatral. Una història, aquesta darrera, que resultava incompleta i inexplicable sinó es feia la referència obligada entre l’experiència teatral de l’Alpha 63 i la tasca professional del GAT que va protagonitzar el Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia entre 1970 i 1974, exactament entre la desaparició de l’Alpha 63 i el primer muntatge del Grup d’Acció Teatral encara mantenint la seu del Casino de Santa Eulàlia, que aviat canviaria pel Centre Catòlic i una mica després per la Casa de Reconciliació de Can Serra.
Una història que no era només la història d’un parèntesi temporal. Sinó el moment del canvi de projecte entre un teatre espectacular, d’oferta generalista i vocació evangelitzadora des d’un punt de vista cultural a un altre tipus de teatre incardinat en la realitat social del públic al qual anava dirigit, fet i destinat a les capes més subordinades de la població i amb vocació d’agitar consciències i de mobilitzar voluntats de canvi. Del Juli Cèsar que va fer l’Alpha 63 a la plaça de l’Ajuntament en uns Festivals d’Estiu organitzats per un Consistori encara rabiosament franquista on manava l’ínclit Matías de España, al Lúcullus que va fer el Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia. De la cultura pròtesi a la cultura eina. D’un muntatge espectacular a la plaça de l’Església del Centre, dirigit per gent experimentada de teatre, amb actors hospitalencs i de Barcelona i destinada a culturalitzar a un públic de suburbi, a un muntatge modest, fet en una petita sala del barri de Santa Eulàlia, per gent molt jove bàsicament sense experiència provada, provinent de diversos barris de la ciutat i destinada a conscienciar, mobilitzar i crear un públic actiu que pogués considerar l’acció cultural com una peça imprescindible de l’emancipació social que havia d’acabar definitivament amb la dictadura.
Minerva Álvarez i Miguel Porres van interpretar la cançó «O todos o ninguno» de Bertolt Brecht, amb música de Joan Casas i amb Sergio Andrés a la guitarra
Trencar amb la dinámica Cèsar
Allò, a més, no era el resultat d’una improvització. Era el resultat cuinat a foc lent de mitja dotzena de persones, les més actives teatralment a l’Alpha, que rebutjaven aquells plantejaments de teatre petit burgés del barri Centre per incorporar-se a la lluita social que havien de protagonitzar les associacions de veïns a tots els barris de la ciutat —precisament al Centre, molt tard i amb una debilitat manifesta—, els treballadors a les empreses a través del moviment sindical i els estudiants a la Universitat bàsicament a través de l’activitat multicultural.
Aquella determinació de la colla de gent que va trencar amb la dinàmica Cèsar, amb aquella manera d’entendre el teatre, es produïa a més, sobre el caliu residual del maig francès i les primeres espurnes de la mobilització de masses que acabaria amb l’Estat d’Excepció que proclamava el règim l’any 1969 i la creació de l’Assemblea de Catalunya al novembre de 1971, un veritable exemple d’unitat d’acció i de projecte que va saber impulsar l’oposició política en el moment més substancial de la revolta popular que engegaria la Transició i que, mort el dictador, obriria els camins de la democratització del país.
Punt d’inflexió
Això havia d’encetar expectatives en tots els àmbits i en el de la cultura, a la nostra ciutat, va suposar un punt d’inflexió que desprès explicaria l’existència del GAT i els seus propòsits, però també el fracàs d’aquella estratègia cultural d’esquerres que s’estava gestant. Perquè, sobre l’onada de reivindicacions, de mobilitzacions i de victòries parcials a nivell local de les classes subalternes d’aquells anys, en l’àmbit cultural de la ciutat es va produir una, díem-ne, intel·ligent absorció de les propostes evangelitzadores de la cultura que provenien de la tradició de l’Alpha 63, per part del nou consistori Capdevila. De fet, el ponent de Cultura que el nou alcalde nomena, molt poc després, serà justament un dels homes més potents de l’Alpha63, germà del fundador, impulsor del moviment teatral d’aquells anys: el ja pediatra Joan Miró, que aviat posarà en marxa un Patronat de Cultura com a instrument versàtil de programació cultural, obrirà una Escola d’Estudis Artístics comandada pel dramaturg i director teatral Ricard Salvat i engegarà la descentralització del consum cultural als barris de la ciutat a través de les Aules de Cultura.
Posar en mans de la gent més significada de l’Alpha la nova política cultural impulsada per Vicenç Capdevila, suposava una aposta clara per un dels dos models en presència: el de Cèsar, que venia de final dels seixanta i el de Lucullus, que encara estava a les beceroles. I resulta evident que des d’aquell ajuntament encara a les acaballes del franquisme i en bona part reformista però sorgit per línia directa de la petita burgesia del barri Centre, el model Lucullus havia de resultar directament extemporani. Pensaven, sens dubte en aquell nou consistori, que calia acabar amb el franquisme des de tots els àmbits de la vida política, però tampoc feia falta situar els sectors més directament vinculats amb els moviments reivindicatius dels barris i de les fàbriques a organitzar la societat. Podia salvar-se, segur, una part d’aquella modesta intel·ligentsia local que apostava per un sistema cultural canònic, basat sobretot en el consum de cultura molt més que en la creació de cultura i per tant, molt més en la transmissió de missatges a través de la cultura que en l’elaboració de missatges per l’emancipació.
Política cultural heretada
Aquella política cultural dels anys de Capdevila com alcalde i de Joan Miró com a ponent de Cultura va ser exactament, com tots sabem, la política cultural que es va imposar immediatament després de l’adveniment de la democràcia municipal.
No deixa de ser paradoxal, mira’t ara amb perspectiva. Cal recordar que el primer ajuntament democràtic de l’Hospitalet es va constituir sobre la base d’una coalició de dos partits, el PSC, que va aconseguir l’alcaldia i el PSUC que, entre moltes regidories, va pactar que el nou regidor de Cultura fos l’escriptor Candel. El més normal hagués estat que aquella estratègia cultural d’esquerres que representava el Lucullus s’hagués acabat imposant a l’Ajuntament d’aquella època, si més no durant els quatre únics anys en què els comunistes locals van tenir alguna possibilitat d’influir sobre la política local. Esbrinar-ne perquè no va ser així és una tasca pendent que els historiadors que treballin aquest període entre 1979 i 1983 podran determinar, perquè el cert és que la proposta cultural de vincular cultura i protagonisme directe de les classes subalternes no va prosperar. I l’exemple més paradigmàtic d’aquesta derrota va ser justament les enormes dificultats que va tenir el projecte del GAT —que ja no era exactament el que el Lucullus proposava en origen, però si una notable adaptació realista de la proposta inicial— per obtenir suport municipal i per conquerir un públic. Exactament aquell públic que havia de ser el futur del teatre perquè com deia un conegut lema del GAT de l’època, el futur del teatre, d’aquell tipus de teatre, depenia dels que encara no hi anaven al teatre.
Minerva Álvarez recita amb Sergio Andrés a la guitarra a la cloenda de l’acte de presentació del llibre de FIC
Falta d’un aprofundiment ideològic
Ja he dit que el treball d’aquest llibret que ara presentem s’acaba cap al 1974, per tant ni s’analitza la política cultural del primer govern democràtic, ni se n’estudia el desenvolupament del Grup d’Acció Teatral. Hi ha nombrosos components que durant aquests quatre anys entre 1970 i 1974 determinen el fracàs de l’estratègia i n’expliquen per què la política cultural des de 1979 s’hi assembla tant a la que va posar en marxa el darrer Ajuntament de Capdevila/Miró.
Jo n’apuntaré només tres, que estan esbossades al llibre que avui presentem: la primera, la falta d’un aprofundiment ideològic sobre la política cultural que es defensava. Es van fer uns quants papers teòrics, sorgits en molt bona part de les reflexions que sobre un teatre d’intervenció social i política s’havien produït a Europa en aquesta època, però no va donar temps d’aprofundir, per manca de les infraestructures culturals adequades, l’absència de recursos econòmics i probablement també per la joventut i la inexperiència dels qui estàvem compromesos. La segona, derivada d’aquesta anterior, els dèficits per convertir aquesta estratègia cultural d’esquerres en un programa d’acció cultural concret que es pogués defensar amb eficàcia davant els nous partits que es disposaven a governar el nou ajuntament. La tercera, la rèmora que amenaça tantes vegades els moviments compromesos de les forces de progrés, una absència d’empatia entre els membres implicats, un excés d’egolatria que es confon sovint amb la necessària objectivitat de la pràctica política i cultural. Per què un col·lectiu faci bé les coses, transcendeixin i es portin a bon terme, cal complicitat, confiança i empatia entre la gent més compromesa. Al contrari, el que acostuma a passar és que les escissions, les divisions, les expulsions, les depuracions i els trencaments, sovint ensorren les bones perspectives. El Grup de Teatre Popular va ser el producte d’una escissió de l’Alpha, de la mateixa manera que el GAT ho seria d’una escissió del Grup de Teatre Popular i el mateix GAT en va patir unes quantes d’escisions fins que va desaparèixer.
Avançar a base d’empatia i de síntesi
Si alguna cosa ha d’aprendre la política de progrés, la proposta transformadora, és que no hi ha veritats absolutes, ni talents específics, ni tàctiques inamovibles. Només s’avança a base de síntesi i d’empatia, de contrast lliure d’opinions i de col·laboració. Això que en dèiem els marxistes vells: el materialisme dialèctic.
En la història del Grup de Teatre Popular va haver molt d’entusiasme jove i això genera feina, treball i sacrificis però també satisfaccions, creixement i vincles. L’experiència va ser inoblidable pels que hi vam participar, més enllà que els somnis tinguessin poc a veure amb la realitat, especialment immediatament després de la conquesta democràtica.
Quan llegiu el llibre, si es que us ve de gust, veureu que explico que el que va venir després de 1979, no va ser capaç de canviar la política cultural petit burgesa que aposta pel consum cultural molt més que per la creació cultural i en canvi no va posar pegues sinó més aviat al contrari a convertir la ciutat en un rusc inhabitable a curt termini. Els ajuntaments posteriors fins ara mateix han convertit una ciutat dormitori que ja va començar a créixer desmesuradament a partir dels anys 30 del segle passat, en la ciutat més densa d’Europa i s’han oblidat radicalment de qualsevol política cultural, com no sigui oferir espais a les empreses culturals que venen de fora per fer creacions culturals que es podrien fer igual aquí que a Corea del Sud.
El deliri del Districte Cultural
A això han tingut el deliri d’anomenar-lo Districte Cultural. Una operació de màrqueting cultural, qüestió de terminologia, d’un ajuntament que va estar a punt d’eliminar un parc a Santa Eulàlia per poder encabir un poliesportiu o que ha estat capaç de tancar amb una alternativa ridícula i inassolible, la biblioteca pública del barri de Santa Eulàlia. Un ajuntament que ara no pot oferir espai en condicions, un solar amb els metres quadrats necessaris, perquè la Generalitat doni llum verda a una escola pública que substitueixi l’Acadèmia Cultura de Collblanc/La Torrassa, a punt de tancar portes. Un ajuntament que va acabar amb els Patronats de Cultura i d’Esports sense proposar millors alternatives i que va tancar les Aules de Cultura als barris substituint-les per Centres Culturals que han anat perdent el relleu i el protagonisme que van tenir aquelles.
Un ajuntament que viu de la retòrica. Que ens vol fer confondre acolliment amb admissió. Que va inaugurar un monument a l’Acollidora com a símbol d’una ciutat que no acull, no perquè no vulgui, sinó perquè no pot. Perquè acollir vol dir oferir garanties de qualitat de vida i resposta a les necessitats immediates i, a l’Hospitalet, la única cosa que podem fer és admetre, acceptar i permetre que la gent es busqui la vida, però no facilitar la dignitat indispensable per viure bé.
De tot això també parla aquest llibre, perquè si s’hagués promogut un canvi cultural quan encara érem a temps, allò inaprensible que se’n diu exigència col·lectiva i que prové d’una visió crítica de la realitat —això, de fet, és el que defineix una cultura de progrés— ens hagués fet més estrictes, més rigorosos i menys passius. I no acceptaríem la propaganda de l’Acollidora ni l’enganyifa del Districte Cultural, per exemple.
En última instància, el llibre que avui presentem és una contribució a l’explicació històrica d’un fracàs, en la perspectiva d’evitar fracassos posteriors. Només que us faci pensar al respecte una mica, el propòsit de l’autor s’haurà satisfet del tot. Moltes gràcies.
La asociación Foment de la Información Critica llevó a cabo una conferencia en el Casal Civic de Gornal quien tuvo como expositor al periodista y docente Joan Carles Valero.
La importancia del uso de la tecnología con el sector de la tercera edad.
La Asociación Foment de la Informació Critica (FIC) de l’Hospitalet ha puesto de relieve la importancia de un rejuvenecimiento de la tercera edad a partir de abrazar la sociedad de la banda ancha y activarse. Lo ha defendido en una conferencia en el Casal Cívic Gornal en el marco de la Setmana de la Solidaritat.
Con el título ‘Rejuvenicimiento activo sin brecha digital’ el periodista, profesor universitario y secretario de FIC, Joan Carles Valero, ha denunciado la discriminación a la que se somete a los mayores con la marginación digital. El un abismo entre el mundo de la tecnología y los usuarios se amplia entre los nuestros mayores. El uso de aplicaciones o páginas web para tramites o gestiones sencillas se ha vuelto de mucha utilidad para una parte de la sociedad pero no para las personas de la tercera edad porque en la mayoría de casos ni disponen de equipos ni de conocimientos.
¿La jubilación es la siguiente etapa?
Valero asegura que personalmente no siente la idea de jubilarse como dicta el ciclo de la vida porque sigue empecinado en seguir aprendiendo y enseñar a las generaciones que vienen la profesión del periodismo como docente que es en distintas universidades. “Yo no me siento como un ‘viejo’, al contrario soy un ‘viejoven’ con muchas ganas de seguir activo” afirma. Una de las personalidades en la que basó su conferencia es Rita Levi-Montalcini, neurologa italiana y Premio Nobel de Medicina en 1986. Cuando cumplió 100 años de edad aseguró en una entrevista que si se hubiera jubilado habría acelerado su muerte. Añadió que lo que verdaderamente envejece es solo el cuerpo, pero no el cerebro si lo mantienes ilusionado y activo, “porque la mente nunca se degenera”.
Rita Levi murió a los 103 años y hasta su fallecimiento siguió trabajando como una persona normal.
Los marginados de la pandemia
La pandemia no solo sacó a relucir los sistemas deficientes de salud de los distintos países, sino que también mostró que la población más vulnerable es la longeva, pero no por la edad, sino porque integra a un sector social que recibe una indiferencia social. Residencias geriátricas que se convirtieron en parkings de ataúdes por la poca eficiencia del sistema o ancianos que vivían solos y que por el toque de queda no podían valerse por sí mismos son algunos ejemplos citados durante la conferencia.
Algunos voluntarios y colectivos como FIC levantan su voz para que se muestre un mayor respeto y trato desde las administraciones públicas, entidades financieras, hospitales y granes empresas hacia este sector social en aras de que reciban una mejor atención. Una atención similar a la que recibieron durante el estado de alarma de parte de supermercados o entidades de voluntariado que pusieron atenciones especiales a domicilio para las compras semanales o asistencia para los que vivían solos.
Residencia para ancianos convertiros en mortuorios durante la pandemia.
Universitarios seniors
El ponente puso de ejemplo a los mayores de Citilab, un equipamiento de Cornellà que promueve la recuperación del patrimonio inmaterial de estas personas que ya atravesaron dos rupturas civilizacionales: del medio rural al urbano, y de trabajar en el campo a hacerlo en una industria. Para ellos, la transición hacia el mundo digital solo es cuestión de proponérselo, de forma que constituyen la “Nasa del envejecimiento activo” en el Baix Llobregat, señaló Valero. Otro ejemplo de rejuvenecimiento son los mayores que deciden ir a la universidad. En Cataluña asisten a clases universitarias este curso más de 18.000 mil ancianos, lo que supone un 6% de la población universitaria. Son datos de un informe realizado por la Xarxa Vives de Universitats, que ha estudiado los programas seniors que ofrecen las universidades catalanas. Son planes que se elaboran a medida y que ofrecen distintas asignaturas pero también otros especializados que van acorde a lo se busca.
“Cumplir los 65 años no tiene que suponer que ha terminado nuestro ciclo de vida; más bien al contrario, es una celebración y un motivo para seguir activos en esta nueva era digital”, concluyó Valero frente al público presente.
El concejal denunciante Jaume Graells y alcaldesa denunciada Nuria Marin, antes del presunto caso de corrupción en el Consell Esportiu de l’Hospitalet
La salida de Núria Marín de la ejecutiva federal del PSOE tras el congreso celebrado por el partido en Valencia, y la decisión del Consejo de Ministros de dar entrada a la Generalitat y a la patronal Pimec en el plenario del Consorcio de la Zona Franca de Barcelona (CZFB) dejando fuera a la ciudad a la que le expropiaron los terrenos, son los últimos hechos que denotan la irrelevancia de la alcaldesa de l’Hospitalet, cuya caída a la sospecha entre los de su propio partido está arrastrando a la ciudad a la irrelevancia.
Y es que todo son problemas para Núria Marín desde que está siendo investigada judicialmente por participar activa o pasivamente en una presunta trama de desvío de subvenciones en el Consell Esportiu de l’Hospitalet, con una cantidad “distraída” que asciende a medio millón de euros anuales. Después de que la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal (UDEF) de la Policía Nacional detuviera e interrogara a alcaldesa en la comisaría de La Verneda y se quedara su teléfono móvil para acceder a su contenido, previa autorización judicial, Núria Marín tuvo que declarar en abril ante la juez del Juzgado de Instrucción número 2 de l’Hospitalet que investiga el caso. La juez imputa a la alcaldesa y presidenta de la Diputación por supuesta malversación de fondos públicos, apropiación indebida, prevaricación y omisión del deber de perseguir el delito que le fue comunicado por su compañero de partido y de equipo de gobierno, el concejal Jaume Graells.
Pedro Sánchez evita a Marín
Pese a que el PSC contará a partir de ahora con un miembro más en la dirección del PSOE que sale del 40º Congreso Federal del partido, al pasar de tres a cuatro, l’Hospitalet se ha quedado fuera de la mesa pequeña que manda en el principal partido del Gobierno de España. De la nueva ejecutiva federal se ha caído Núria Marín como colofón del ostracismo al que le ha sometido el propio presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, en cada visita que ha realizado a Barcelona, evitando en todo momento ser fotografiado junto a la alcaldesa, cosa que hacía constantemente hasta que saltó el caso de presunta corrupción. El equipo de Moncloa ha preferido evitar esas imágenes si finalmente Marín tiene que abandonar sus cargos públicos en el caso de que sea procesada por la juez.
Al frente de la Diputación de Barcelona, podría sustituir a Marín el alcalde de Viladecans y miembro del comité federal del PSOE, Carlos Ruiz, que ya se hace cargo de las finanzas de la institución provincial. Harina de otro costal será el relevo en la alcaldía de l’Hospitalet, puesto que el primer secretario del PSC en esa ciudad y segundo teniente de alcalde, Cristian Alcázar, también está imputado en el mismo caso que la alcaldesa y ambos deberían dimitir si son procesados, en aplicación del reglamento del PSC. Esa circunstancia coloca a Fran Belver, primer teniente de alcalde, en buena posición para sustituir a “la jefa”, como se conoce a la alcaldesa en el Ayuntamiento. Pero Belver tiene muchos detractores en la agrupación local del partido, empezando por su yerno, Cristian Alcázar, además de llevar demasiados años en el Ayuntamiento. Una buena candidata para las elecciones de mayo de 2023 sería la diputada en el Congreso y miembro del Pacto de Toledo, la hospitalense Mercè Perea, que ya estuvo en el equipo de gobierno de la ciudad.
También descabalgada del PSC
Si el PSOE ya ha dejado a Marin en la cuneta, el siguiente escalón descendente de la alcaldesa será el abandono de los suyos del PSC, ya que el actual líder la oposición en el Parlament, el ex ministro Salvador Illa, prescinde de ella al frente de la presidencia del PSC en favor del ministro de Cultura y Deportes, Miquel Iceta. Tras el congreso del PSOE celebrado este fin de semana en Valencia, se iniciará el proceso de primarias del PSC para que Illa releve a Iceta en la secretaria general en la celebración de un congreso extraordinario previsto para los próximos 18 y 19 de diciembre, congreso en el que Núria Marín se verá descabalgada de la presidencia de su partido.
Núria Marín estaba llamada a ser ministra y así seguir los pasos de su mentor, Celestino Corbacho, que también fue alcalde de l’Hospitalet y presidente de la Diputación de Barcelona antes de ser el titular de Trabajo en uno de los Gobiernos de José Luis Rodríguez Zapatero. Pero en la renovación gubernamental emprendida en julio por Pedro Sánchez, el presidente optó por otra alcaldesa, Raquel Sánchez, mucho más joven y con una gestión impoluta al frente de la ciudad de Gavà. Como le ocurrió a Juan Ignacio Pujana, primer alcalde democrático de l’Hospitalet, la sombra de la sospecha acompañará a Marín durante todo el proceso hasta que se celebre el juicio.
La puntilla de la Zona Franca
Que sus propios compañeros del PSC y del PSOE prescindan de Nuria Marín de forma preventiva a la evolución del caso judicial, ha arrastrado también a la ciudad de l’Hospitalet a la irrelevancia política. La última prueba es que el Consejo de Ministros celebrado el 11 de octubre aprobó un real decreto que modifica la composición del plenario del Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB) para incorporar a la Generalitat y a la patronal Pimec, con dos representantes para el Govern, uno de ellos como vicepresidente segundo. Se ha desaprovechado así una oportunidad de oro para que un representante de l’Hospitalet entrara también en el plenario como tardía compensación de la expropiación de los terrenos, hace un siglo, donde se levanta el principal polígono industrial de Cataluña. En este punto recomiendo la lectura del libro de Jesús A. Vila, editado por FIC, titulado “Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Espolicacio, impunitat i negoci: un segle de la segregació de la Marina” para contextualizar la “aportación” que la ciudad hizo al ente público que actúa de motor económico del área metropolitana.
Los dos miembros del Govern, junto al representante de la patronal de las pequeñas y medianas empresas, forman ya parte del organismo público estatal que dirige el delegado especial del Gobierno y antiguo secretario general del PSC, Pere Navarro. El plenario estaba hasta ahora integrado por el Gobierno central, el Ayuntamiento de Barcelona y las principales entidades económicas de Barcelona. Entra la Generalitat y Pimec, pero sigue fuera l’Hospitalet, que se vio obligada a aportar la mitad de su término municipal. Confiemos que la sombra de la sospecha que se cierne sobre Núria Marín no siga afectando negativamente a los hospitalenses, ahora que se van a repartir los fondos europeos Next Generation.
Com semblava previsible, perquè no és fàcil que l’alt tribunal de l’Estat revoqui sentències ben articulades d’interpretació de la legislació autonòmica que apliquen els tribunals superiors de justícia de les autonomies, el Tribunal Suprem ha rebutjat el recurs que en el seu dia van presentar a mitges l’Ajuntament socialista i la Generalitat d’ERC i Junts, contra el Pla de Desenvolupament Urbanístic Gran Via-Llobregat. A tots aquells als quals el projecte Marín ens semblava una aberració —amb una pila de precedents, desgraciadament— la notícia ha suposat una mena de bàlsam perquè ara es fa més difícil —encara no impossible— perdre per sempre els únics espais lliures del municipi, no ho oblidem, més dens d’Europa. Caldrà que prosperi la sol·licitud de declaració de BCIN que algunes plataformes ciutadanes van posar en marxa no fa gaire, però especialment que s’imposi una altra sensibilitat en el poder municipal que consideri que els bens declarats de l’interès que sigui, local, comarcal o nacional, passin de la pura retòrica a la plasmació real, és a dir, que els bens es conservin —no que s’abandonin, que és el que acostuma a passar— i que, a més, s’utilitzin, es posin al servei de la ciutadania.
La notícia ha estat, doncs, un bàlsam, però convé no perdre de vista la doble lectura. També és l’evidència del fracàs de la política. Uns quants diran: hi ha gent que mai està contenta. Malament si es perd un recurs com aquest i malament si es guanya, com ara ha passat. Permeteu-me una mica més de profunditat per explicar-me. Sóc dels que se n’alegra francament de la resolució del Suprem, però també sóc dels que detesten que assumptes com aquest els hagi d’acabar dirimint la justícia, que penso que està per fer justícia —i ara n’ha fet— però no per substituir la consciència social organitzada. El que trobo a faltar és aquesta consciència social organitzada que és la que hauria d’haver posat en cintura la decisió municipal fins a obligar el govern ha reconèixer que la seva postura envers el patrimoni és una aberració i és imprescindible que la modifiqui.
I modificar-la passa, necessàriament, no només per eliminar el PDU-Gran Via, sinó per canviar radicalment la seva política urbanística, tancar d’una vegada l’Agència de Desenvolupament Urbà, que s’ha convertit de facto en una agència de promoció del sol urbà a favor dels grans inversors i no pas en favor de la qualitat de vida de la ciutadania de l’Hospitalet, i renunciar a seguir ocupant més sol lliure, a requalificar més terreny industrial per convertir-lo en edificable residencial i a seguir facilitant el negoci immobiliari de molts pocs hipotecant el futur de tota la ciutat. Hipotecar el futur equival a mantenir enganyats els nous compradors, perquè ningú els explica que estan comprant ara un pis caríssim —no pas un pis de luxe, perquè un pis de luxe no és possible imaginar-lo en la ciutat més densa d’Europa— i que l’Ajuntament que permet que s’enriqueixin els de sempre no té cap previsió, ni cap terreny de titularitat pública, imprescindibles per poder construir els equipaments que necessitaran els nous residents d’aquí a quatre dies.
És evident que no estem en l’època en que el creixement del polígon de Bellvitge es va aturar al carrer, protestant contra la policia i ocupant la plaça de l’Ajuntament tantes vegades com va caldre, tirant a terra les tanques de les obres tantes vegades com era necessari i ocupant els solars plantant arbres i plantes. Tot allò era possible per dues raons: perquè els veïns estaven organitzats i sobretot perquè eren forts i confiaven en la seva força. L’organització i la força no van caure del cel: responien a una voluntat manifesta, la d’imposar la raó d’allò que era just i que els hi era negada pel pes d’una legalitat que només tenia en compte el dret de les promotores en prejudici directe de les necessitats de la ciutadania. Exactament igual que ara. Només que aleshores, vivíem sota una dictadura i ara vivim sota un monopoli formal del poder, i en tots dos casos, ambdós mantenen una perspectiva semblant sobre la ciutat i els seus ciutadans: la ciutat és patrimoni del poder local —com aleshores— i els seus ciutadans són simples súbdits —també com aleshores— que en l’actualitat poden tenir el dret a la pataleta —faltaria més, estem en una democràcia— però no el dret al control de les pròpies necessitats.
El Suprem, i abans el TSJC, avui han fet justícia, però fent-la, han posat de manifest la debilitat intrínseca de la nostra societat que ha de confiar en els que interpreten la legalitat, perquè el poder és incapaç d’escoltar la raó dels governats i, el que encara resulta més lamentable, perquè els governats no tenen la força necessària per fer-se escoltar. No oblidem que el recurs el va interposar una força d’oposició a l’esquerra del partit que governa. Va fer molt bé interposant el recurs, però resulta dramàtic que s’hagi de recórrer a la justícia perquè no és possible recórrer a la força de la raó organitzada.
No ens enceguem, però: recórrer a la justícia és purament una loteria i tothom que recorre a la justícia, i més en aquest país, ho sap, i ho reconeix. Els jutges interpreten les lleis i no tenen per què coincidir amb les interpretacions, de manera que unes vegades donen la raó als poderosos i altres vegades als febles. Els poderosos ho saben, però ells ho tenen en general molt millor: poden interposar tants recursos com calguin i si són poderosos amb poder local, comarcal o autonòmic, a sobre sense arriscar un sol euro propi. Els febles hem d’esperar un cop de fortuna, en aquest cas en forma de toga. I si es perd, mala sort i a pagar. Per això confiar en que la justícia imparteixi justícia, segons en quina part de l’estructura social t’hagi tocat, sempre és un risc. El que no és un risc és obligar a que s’escoltin els arguments sòlids del dret de ciutadania: el dret a que es respecti la qualitat de vida, la cobertura de les necessitats més peremptòries i la garantia d’estabilitat respecte del futur. I obligar, aquí i ara, és sinònim de força, solidesa, coherència i organització, envers els que vulneren els drets, en aquest cas, els que s’estan venent la ciutat a canvi d’un pressupost que els permeti gastar tan com vulguin en allò que més rendiments els hi doni.
Ja sé que en aquest cas no valen recursos. L’Ajuntament ha perdut el seu PDU, però nosaltres només haurem guanyat alguna cosa si aprenem la lliçó i la propera vegada no ho confiem tot a la loteria.
Cartell de l’exposició ‘FòssiL’Hs’/ Font: Museu de L’Hospitalet
La mostra romandrà oberta des del 7 d’octubre fins al 30 de març
5 d’octubre, 2021
Per a la majoria de nosaltres el paisatge de L’Hospitalet fa milions d’anys és encara tota una incògnita. ¿Quins animals hi habitaven? ¿abraçava encara més terreny que actualment? ¿Queden restes significatives de com era abans?
Per resoldre aquestes preguntes i moltes altres més la sala L’Harmonia, inaugurarà el proper 7 d’octubre una exposició que suposarà un viatge al passat per a tots els habitants de la ciutat. La mostra, ideada pels comissaris Èric Baulenas, investigador en paleontologia i músic, i Jordi de la Pinta, enginyer de projectes i diplomat en arqueologia, estarà oberta fins al mes de març de l’any vinent. Aquesta comptarà amb gràfics, fòssils i realitat virtual per comprendre la transformació de la geografia del nostre entorn.
Tan nens com adults podran descobrir com els terrenys que avui ocupa el municipi estaven submergits en el mar, a demés de conèixer la fauna y la flora típica a través de més d’un centenar de fòssils de la zona exposats a 11 vitrines, amb restes dels primers mamífers.
Els efectes del canvi climàtic i la sensibilització amb el medi ambient també estaran presents en aquesta exhibició que pretén també conscienciar de les conseqüències de la transformació de l’home al llarg dels anys. D’aquesta manera, podrem conèixer les alteracions a la fisonomia del planeta a través d’una experiència pràctica amb la Sandbox, una eina informàtica que genera projeccions de realitat virtual.
‘FòssiL’Hs’ combina el rigor científic amb el llenguatge perfectament entenedor per a tot tipus de públic. Pel seu caràcter divulgatiu, també s’ha inclòs a la guia Intro per als centres educatius de primària i secundària de la ciutat.
Els horaris de visita seran de dimarts a divendres, de 17 a 20 hores i els dissabtes, diumenges i festius, d’11 a 14 hores. A part d’això s’han programat altres activitats complementaries per a aquelles persones interessades a enriquir més la seva experiència. Dijous, 7 d’octubre, a les 18.30 hores i dimarts, 16 de novembre, a les 20 hores es faran dues sessions comentades pels comissaris. En el cas de dijous, 18 de novembre, a les 19.30 hores, tindrà lloc una conferència científica a càrrec de les mateixes persones.
El proper mes d’octubre es realitzarà aquesta carrera popular que es solidaritza amb la lluita contra el càncer
La Cursa Nocturna de la ciutat comptarà amb un recorregut de 5 kilómetres/ Font: @cursanocturnalh (Instagram)
22 de setembre, 2021
L’onzena “Cursa Nocturna” de L’Hospitalet es celebrarà el pròxim 9 d’octubre a la plaça d’Europa sota l’eslògan ”Desig de nocturna”. La carrera començarà a les 20h i es farà sota totes les mesures d’higiene i seguretat pertinents. Al final de la mateixa es repartiran els premis als guanyadors, però no hi ha haurà cap mena d’activitats posteriors o degustació com s’havia fet en edicions anteriors
El circuit, d’un total de 5 quilòmetres, suposa una tornada després del parèntesis de 2020. La cursa mantindrà el seu esperit solidari i l’organització de la proba aportarà un euro a l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya per cada inscripció. A més a més, qualsevol persona pot fer una donació a través del “Dorsal 0”.
La proba està oberta a tothom a partir de 14 anys i amb ganes de practicar esport. Els interessats es podran inscriure el mateix dia de la cursa o a través del web http://cursanocturnalh.cat quan s’arribi al màxim de participacions. També es pot fer de manera presencial al Poliesportiu Municipal de Bellvitge Sergio Manzano o al Poliesportiu Municipal del Centre Marcel·lí Meneja fins el dia 5 d’octubre. Els preus per apuntar-se, a partir d’11 euros, varien en funció de si es disposa de xip o no al dorsal.
Per aquelles persones que ho desitgin, es realitzaran unes sessions d’entrenament prèvies els dies 22 i 29 de setembre, a les 19:45 hores al Centre Comercial Granvia 2. En aquest mateix lloc és on els corredors podran recollir el dorsal, la samarreta oficial i la bossa durant la Fira del Corredor entre el 8 i el 9 d’octubre.
Els entrenaments es faràn al centre comercial Granvia 2/ Font: @cursanocturnalh (Instagram)
Per garantir una millor seguretat contra el Covid-19, la sortida es farà de forma esglaonada, a través de diferents franges consecutives per poder mantenir la distancia. El recorregut s’ha hagut de modificar respecte anys anterior, però tot i així es assequible per a tots els esportistes.
Aquest esdeveniment està organitzat per l’Ajuntament de la ciutat, amb col·laboració del Centre Comercial Granvia 2, Autovivo i Aedas Homes, el diari “Sport” (mitjà de comunicació oficial), Decathlon, Aigües de Barcelona i Tandem Projects (direcció tècnica).
lestaca.com 