La crisi de govern feia dies que preocupava els afiliats socialistes que no acabaven d’entendre els rumors sobre la renúncia de Santón i Gómez
Parlar clar i mirar-se als ulls és el que va proposar l’alcalde Quirós als seus, en una carta a la militància on tractava d’explicar per quina raó han deixat el govern dues de les seves més preuades regidores. La carta va arribar als afiliats el dimecres 17, el mateix dia que va transcendir la notícia, malgrat que el run-run era insistent des de feia dies —i en el cas de la Santón, des de feia un parell de setmanes. Per això l’alcalde els deia als militants que sabia que en els darrers dies havien escoltat moltes coses al respecte.
Quan el problema d’una dimissió és simplement familiar o de salut —cosa que l’alcalde no esmenta a la carta malgrat que això és el que es va argumentar com objecte de la decisió— no hi ha soroll, i tothom ho entén. No és el cas. El mateix David Quirós explica que, a les dimitides, la vida els estava posant proves que no sortien a cap agenda institucional ni a cap foto i que les dues regidores han assumit responsabilitats enormes, de les quals ell, segur, malgrat no ho expliqui, tenia alguna cosa a veure. No explica les evidències però, en canvi, mostra la seva indignació per com han convertit alguns en espectacle polític el que només és, afirma, una simple decisió personal.
Més aviat dues, decisions personals. I en el mateix moment. De manera que és normal que ningú ho consideri una pura casualitat del destí.
Explica, en la carta a la militància, que el relleu a l’executiu, forma part d’una reorganització acordada i planificada. Que ho han parlat amb tranquil·litat, discreció, respecte i pensant en elles, les seves famílies i el projecte col·lectiu que comparteixen. I es queixa que els que han convertit en un relat novel·lesc les dues dimissions simultànies, porten mesos parlant de problemes sense aportar una sola solució. Els acusa de poc treball i molt de soroll. Exactament al contrari del que fa l’alcalde i el seu equip, que no paren de sortir a les xarxes socials i als que tothom acusa de pèssima gestió. Ells, com és ben palès, tot el contrari: molt de treball i poc soroll.
Avisa, que estan reforçant l’equip, el de tothom: (no sembla quedar-los hi una altra; perden una tinenta d’alcaldia i una regidora de districte). I perquè ningú hi tingui dubtes, afirma que la tinenta d’alcaldia i la regidora seguiran formant part del projecte, no marxen de la família socialista ni deixen de creure en el que creien fins ara. Només que, des de casa.
Com que tot el que explica l’alcalde no sembla que aclareixi res, ni les raons, ni el per què ara, ni per què totes dues alhora, ni per què després que els dubtes sobre els procediments hagin transcendit a la militància i més enllà, recomana als afiliats que “el que vulgui saber què està passant, que pregunti”.
La carta, per tant, ho reconeix ell mateix, no explica què està passant. O sigui que la carta és simplement la resposta a una urgència. La urgència de sortir al pas d’allò que es pot definir com es vulgui, però que en llenguatge habitual és simplement una crisi de govern.
L’alcalde afirma que mai ha entès la política des dels despatxos tancats. Que manté la seva convicció en les converses sinceres i en la confiança entre companys. Segurament no li queda gaire més. Subratlla que comença un any decisiu on alguns intentaran distreure, dividir o desgastar als que es diuen socialistes, i aconsella no regalar un sol minut de la seva energia perquè tenen una ciutat que cuidar i un projecte a defensar que es resumeix en estar al costat de la gent, treballar per l’Hospitalet i transformar la ciutat. Això últim és evident que ho estant aconseguint… perquè la ciutat més densa d’Europa està a punt de convertir-se en un lloc difícilment suportable.
Més enllà de la necessitat de sortir al pas per explicar als afiliats què està passant, acusar a no se sap ben bé qui de portar mesos parlant de problemes sense aportar solucions, no deixa de resultar sorprenent. Primer, perquè qui ha d’aportar solucions és qui governa i segon, perquè un govern capaç i segur de les seves capacitats el que hauria de fer és consensuar solucions, escoltar propostes i contribuir a construir el futur de tots amb el concurs de tots els que ho vulguin.
Tras un año desde la adjudicación de la nueva contrata de limpieza, siguen existiendo problemas en la recogida de los residuos que aún no se han solucionado. Por un lado, resulta difícil entender cómo, después de haber firmado el contrato hace doce meses, durante estos primeros 365 días todo ha funcionado prácticamente igual, salvo el presupuesto. La justificación ofrecida de la demora de un año ha sido la necesidad de fabricar la nueva flota de camiones y los contenedores. Una explicación, cuanto menos, llamativa.
Tal y como puede apreciarse en esta imagen, t0mada en la Travessera de Collblanc —de la que disponemos de más ejemplos, otro en una calle de Santa Eulalia—, los contenedores continúan llenándose hasta alcanzar su capacidad máxima. Y esto no puede atribuirse únicamente al incivismo. Algunos han señalado esta causa, y es cierto que en determinados casos podría influir, pero en muchos otros se trata de una falta de recogida más frecuente y eficaz.
Los contenedores que aparecen en la fotografía ya no admiten ni un solo residuo más. Ante esta situación, los ciudadanos se ven obligados a depositar las bolsas y recipientes en el suelo, junto a ellos, porque simplemente no hay espacio disponible.
Esperemos que la recogida se realice con mayor continuidad. De lo contrario, los contenedores seguirán desbordándose, y la causa no será el incivismo, sino una deficiente planificación del servicio.
La imatge de l’entrada ha sigut extreta de l’Ajuntament de l’Hospitalet
Per analitzar el que està succeint a l’Hospitalet amb respecte a la seguretat que, ens agradi o no, s’ha convertit en un altra emergència (de fet quasi tot el que ens envolta a la nostra ciutat, ha entrat en una situació d’emergència), hauríem d’estudiar tots els factors que l’han provocat, des de la inhumana densitat poblacional, que porta a inevitables friccions; el baix nivell de renda de la seva població, acompanyat d’un preu molt elevat de l’habitatge; un servei de transport que, malgrat l’aparent modernitat del seu material, és completament insuficient; un model de protecció a la dona que sembla més d’un país africà que el d’un europeu (el redactor dona fe que hi ha ciutats africanes amb millors sistemes de detecció i acompanyament que l’Hospitalet); l’elevat fracàs escolar, el 33% de mitjana a tota la ciutat i el 40% als barris del nord, mentre que la mitjana catalana arriba al 13,7%, una xifra alarmant si ens permeten, que els lumbreres del PSC pretenen solucionar-ho amb policies als centres educatius. (Vist amb ironia, la idea, suposem, seria que els policies vagin de casa en casa, recollint els que han abandonat l’escola, i facin de mestres. A aquests polítics caldria preguntar-los el que han fumat o quin al·lucinogen s’han pres).
Però centrem-nos en la seguretat, encara que algú mínimament intel·ligent (es veu que les ments pensants del nostre govern, o no arriben a aquest mínim o tant se’ls en fot) sap que tots aquests factors i alguns més que hem deixat al marge, són els desencadenants primaris i més importants de la inseguretat que ens envolta.
Com a qualsevol ciutat, l’Hospitalet té àrees més o menys conflictives. Però el més important és la diferència del tipus de delicte i la seva intensitat. Professionals que fan un seguiment de la situació, afirmen que, tot i la gran proliferació de robatoris amb violència i intimidació que veiem al Centre i a Sant Josep, no té res a veure amb el que succeeix als barris del nord. Comparativament, els primers són caldereta.
Al Centre, a Sant Josep i a Santa Eulàlia, la percepció de seguretat no és tan baixa com als barris del nord. Els delictes més comuns tenen a veure amb els robatoris al carrer, principalment a dones grans estirant les seves bosses. Òbviament, això és violència, encara més quan algunes acaben a urgències amb un braç o el maluc trencats. I, encara que no estigui tipificada com a tal, és 100% violència de gènere, perquè difícilment trobarem, per gran que sigui, un home tirat al carrer, al qual li han robat la seva cartera. Als homes els roben amb dissimul, generalment sense mediar violència.
Segons les dades que trobem, a Bellvitge, Santa Eulalia i el Gornal, la delinqüència ha pujat en la mateixa proporció, però mantenint el nivell més baix. Per què?, ens preguntem. Els professionals entrevistats tenen molt clar que a més apilonament i pobresa, més delinqüència. En aquest cas, que el delinqüent sigui estranger o nacional no té res a veure; i Bellvitge, per exemple, es caracteritza per ser un barri amb grans espais oberts, a part d’instituts, i una població assentada de fa temps.
Els professionals entrevistats també situen el tipus de delinqüència segons l’origen del delinqüent, estrangers majoritàriament, almenys pel que fa a la que provoca inseguretat ciutadana, deixant clar que són una minoria dins aquests col·lectius. De fet, només que el 10% dels estrangers que viuen a l’Hospitalet delinquissin, la ciutat seria un infern semblant a les pel·lícules de terror, i afortunadament no és així. Òbviament, la senyora que ha sigut assaltada i li han arrancat la bossa, no percep cap inseguretat amb el que trafica amb persones o habitatges ocupats. Els xilens i georgians són, sembla ser, els que acaparen aquests renglons. Tampoc amb els xinesos que blanquegen capitals, una minoria, per descomptat. Ni els ciberdelinqüents o els mateixos espanyols que estafen a Hisenda, és a dir a tots nosaltres, o els polítics que viuen de les corrupteles. Ni els més importants: els fons voltor i els especuladors de l’habitatge, que delinqueixen amb la llei a favor seu (en els barris de l’Hospitalet amb més delinqüència, la renda mitjana no arriba als 20.000 € anuals, mentre que el lloguer d’un pis de 60 m² costa entre 10.000 i 14.000 €).
Tots ells, no ho oblidem, són el desencadenant del problema, perquè si algú creu que un jove d’aquests barris, que veu els diners fàcils i abundants en la droga o prenent la bossa a dones grans, creu que estudiant i amb un sou normal podrà sobreviure amb dignitat, és un beneit. No som nosaltres qui ho diem, en un estudi de 2020, la mateixa Generalitat reconeix que l’apilonament i els baixos salaris, són el que provoca la delinqüència.Ara bé, si algú creu que el govern vol més policies, (4,5 per 1.000 habitants a Catalunya, i 3,3 a l’Hospitalet, insultantment insuficients a la nostra ciutat), per combatre la corrupció i la delinqüència econòmica, va aviat. El mateix treball ens mostra que unes de les preocupacions més importants de la Conselleria, és cobrir les manifestacions ciutadanes i els desnonaments. Això no ens ha d’estranyar, només cal, com més d’un cop hem fet alguns, seguir alguns desnonaments a l’Hospitalet, per exemple el d’una mare amb dos menors, molt típic s’ha de dir, realitzat amb el suport de dos o tres furgons plens d’antiavalots.
A la nostra ciutat, igual que a la resta del país, els ciutadans amb menys recursos i que majoritàriament busquen habitatges de lloguer, són migrants, per la qual cosa ens trobem amb habitatges compartits per més d’una família, amb joves sense esperança de millorar la seva situació, almenys per la via legal, i pares que no saben d’on treure els diners per arribar a fi de mes. Paradoxalment, i al contrari del que diu la propaganda feixista i el boca a boca de la gent sense criteri, els migrants estan molt lluny d’acaparar la major part del pressupost dels Serveis Socials, tant a l’Hospitalet com a la resta de Catalunya; un pressupost que, com explicarem un altre dia, a la nostra ciutat, en la seva major part només serveix per pagar els salaris dels funcionaris. De fet, mentre que el 25% de la població catalana és estrangera, aquesta s’endú el 21% de la Renda Garantida de Ciutadania; però, contradictòriament, tres quartes parts dels estrangers estan dins el 50% més pobre de Catalunya. Aquestes xifres són públiques i es poden trobar a Idescat.
Amb això no volem dir que no existeixi la delinqüència professional. Els mateixos professionals entrevistats reconeixen que una part dels delinqüents, arribats de l’estranger o d’altres regions espanyoles, venen atrets per la facilitat amb que es roba i l’abundància de víctimes. Però, òbviament, no estem parlant de l’Hospitalet sinó de Barcelona i el seu turisme. És de beneits pensar que a la Rambla Just Oliveras, a La Torrassa o a La Florida, s’hi pot trobar gent amb un Rolex, un telèfon de 2.000 € o una cartera plena de bitllets, mentre mira embovada la meravellosa arquitectura de la nostra ciutat (ironia).
El grup municipal d’ERC culpa l’alcalde de la crisi de govern, expressa el desgast socialista i reclama un canvi de govern
Per sorpresa, sense un comunicat oficial, sense que les pròpies afectades s’hagin volgut pronunciar davant els mitjans i amb la versió del govern local que la dimissió de dues regidores en la tarda d’ahir es va produir com a conseqüència de problemes de salut i familiars, és com s’ha obert una nova crisi de govern, a escasses hores d’un nou Consell de Districte a Santa Eulàlia i quan es manté la crisi escolar i educativa a la ciutat. (Foto: Cristina Santón i Olga Gómez)
Les dues regidores sobre les quals va transcendir la dimissió, son precisament la regidora dels districtes dos i tres, Collblanc-La Torrassa i Santa Eulàlia-Gran Via Sud, Olga Gómez i la regidora Cristina Santón, quarta tinenta d’alcaldia i regidora de cultura, educació i desenvolupament econòmic. En tots dos casos es tracta de regidores que han sofert fortes tensions en els darrers temps com a conseqüència de les crisis successives i de difícil solució en les seves respectives àrees. Santón ha tingut fins i tot entrebancs, que s’han fet públics, en la seva pròpia àrea tècnica per resoldre problemes legals i de gestió amb les escoles bressol, mentre que la regidora Gómez ha patit insistents demandes de dimissió al front de les regidores de districte en aplicar rígidament el reglament de participació, que ha posat sistemàticament traves a que els veïns poguessin expressar lliurement el seu desencís sobre la gestió dels problemes que pateixen els respectius barris.
En un dels darrers plens municipals es va posar de relleu l’absència de la regidora Santón per motius de salut. Pel que va transcendir, es tractava d’una crisi d’ansietat de la regidora, que tenia a veure directament amb la situació d’estrès de la seva àrea. Per tant, sembla evident que hi ha hagut problemes de salut reals, però no és menys cert que els problemes de salut estan directament relacionats amb les pressions internes, en la crisi global d’algunes de les més importants àrees de govern i probablement també, amb un nivell d’exigència política que algunes persones son incapaces de suportar. La regidora Santón ja havia estat membre de l’equip de govern amb l’alcaldessa Marín, aleshores elegida en la candidatura de Guanyem, que va acabar pactant amb els socialistes. Fa dos anys, formava part ja directament de la candidatura del PSC i va agafar un nou protagonisme amb l’alcalde Quirós quan la va impulsar a quarta tinenta d’alcaldia del seu nou equip.
La regidora Gómez ha estat també una víctima de la nova organització impulsada per l’equip Quirós, quan va decidir que, en la reorganització de les àrees de govern, en lloc d’un regidor per cada districte, hi hauria un regidor que sèrie responsable de dos districtes de la ciutat. Això suposava una pressió afegida, especialment quan es va detectar que precisament els Consells de Districte eren els únics espais on les entitats podien elevar la seva veu per expressar les múltiples mancances que pateixen els barris i la necessitat que la gestió municipal fos l’adequada per respondre a les necessitats. Això, en alguns casos, no va provocar excessives complicacions, però precisament en els Consells de Districte de Collblanc-La Torrassa i Santa Eulàlia-Gran Via Sud, els problemes s’han anat succeint amb molta celeritat. El darrer, l’acord del govern Quirós de menjar-se un tros del Parc de l’Alhambra per l’equipament del poliesportiu de Santa Eulàlia. Precisament avui estava previst un Consell de Districte que havia d’estar presidit per la regidora dimitida.
El grup municipal d’ERC va emetre ahir mateix un comunicat on lamenta la reorganització municipal de l’equip Quirós i responsabilitza l’alcalde de la pressió que reben alguns responsables polítics com els ara dimitits. En aquest mateix comunicat ERC expressa la necessitat creixent d’un canvi de govern, donat el desgast de l’equip socialista a menys d’un any de les properes eleccions municipals.
La dimissió de les dues regidores és una mostra més del nivell de col·lapse que pateix l’equip de govern davant la situació en què es troba la ciutat.
Alonso Santos Rivera, té 39 anys i és arquitecte. Al llarg de la seva trajectòria vital ha viscut i treballat en diversos contextos internacionals, incloent-hi Cisjordània i Sudàfrica, experiències que han marcat profundament la manera d’entendre l’arquitectura, la política i les qüestions socials.
Actualment treballa com arquitecte autònom, una situació que comparteix moltes de les incerteses i precarietats habituals de la seva generació. Recentment també va dimitir del seu càrrec com a regidor socialista del municipi menorquí de Sant Lluís.
El seu recorregut personal i professional ha estat sempre vinculat a una mateixa inquietud: comprendre com les persones s’organitzen, resisteixen i construeixen comunitat davant situacions de desigualtat, conflicte o exclusió.
Com vàreu organitzar la flotilla en termes generals?
Desde la falta de oportunidades laborales como arquitecto interesado en cuestiones sociales en mi propio país, encontré un lugar y un momento donde podía entregar mi tiempo, mis ganas y mi motivación a una de las causas más nobles del mundo: la lucha del pueblo palestino, un pequeño territorio donde se cruzan transversalmente muchas otras batallas fundamentales de nuestro tiempo.
Una vez aceptada mi candidatura por la coordinación, me incorporé a la flotilla a finales de enero. Recuerdo perfectamente el día que llegué al puerto de Barcelona. Desembarqué allí lleno de ilusión, me encontré con una veintena de veleros y una motora que requerían reparación.
A partir de ese momento comenzó un trabajo colectivo enorme. Equipos de mecánica, electricidad, electrónica, rigging, fontanería, buceo y navegación trabajaban simultáneamente sobre embarcaciones llegadas de distintos lugares. Personas de diferentes países, profesiones y trayectorias compartían conocimientos, herramientas y responsabilidades para preparar una flotilla capaz de cruzar el Mediterráneo. La organización de la flotilla surgía precisamente de ahí: de la colaboración constante entre centenares de personas que aportaban aquello que sabían hacer para ponerlo al servicio de Palestina.
Quina era la teva funció específica?
Me incorporé a la preparación de la flotilla a finales de enero, varios meses antes de la salida. Inicialmente fui asignado al equipo de mecánica. Aunque no era mi especialidad, fui aprendiendo bajo la supervisión de compañeros con mucha más experiencia. Guillem, que nació y creció en l’Hospitalet, coordinaba nuestro equipo. Poco a poco se fueron incorporando mecánicos procedentes de distintos lugares de la península y de otros países como Polonia, Francia o Alemania.
Nuestro trabajo consistía principalmente en el mantenimiento de las embarcaciones: limpiar y vaciar depósitos de diésel, cambiar filtros, correas y aceite, revisar motores y ponerlos en funcionamiento. Cada barco se encontraba en condiciones distintas, por lo que pasábamos gran parte del tiempo entrando y saliendo de unas embarcaciones a otras. Además, trabajábamos constantemente junto a otros equipos: electrónica, electricidad, rigging, fontanería o los buzos encargados de limpiar los cascos bajo el agua. Más adelante también asumí responsabilidades de navegación en tres embarcaciones distintas, ejerciendo como primer oficial en una de ellas y como capitán en otras dos.
Una de las cosas más fascinantes de la náutica es la cantidad de disciplinas que se concentran en un solo barco. A veces podías terminar completamente desorientado por la cantidad de cosas que estaban ocurriendo al mismo tiempo. Trabajábamos muchas horas y acabábamos agotados, pero siempre mantuvimos una motivación y un compañerismo que para mí fueron ejemplares. Ojalá una parte mayor de nuestro trabajo cotidiano se pareciera a aquello: personas muy distintas, compartiendo conocimientos y esfuerzos para alcanzar un objetivo común. Después de todo lo vivido, creo que ya desde el principio me estaba resultando difícil imaginar un regreso completo a la normalidad.
Quines eren les motivacions essencials que et van dur a participar?
La motivación esencial era Palestina y su pueblo. Siempre he sentido que la lucha palestina trasciende sus propias fronteras y nos interpela a todos de una forma u otra. En ella se cruzan cuestiones de derechos, dignidad, compromiso, solidaridad y también de complicidad frente a las injusticias. Por eso creo que resulta tan difícil permanecer indiferente. De una manera u otra, nos obliga a preguntarnos quiénes somos y qué estamos dispuestos a hacer ante el sufrimiento de otras personas.
Pero también había algo mucho más sencillo. Quería llegar a Gaza. Quería encontrarme con su gente, compartir un abrazo, escuchar historias, reírme con los niños y caminar por unas calles que llevan demasiado tiempo aisladas del mundo. Siempre he pensado que la resistencia del pueblo palestino debería inspirar a la humanidad. Pero detrás de esa palabra, resistencia, hay personas concretas. Y creo que nunca debemos olvidarlo.
Quina ajuda humanitària era la que portàveu en concret?
Desde mi salida el 15 de abril navegué en tres embarcaciones distintas y pude ver una gran variedad de ayuda humanitaria distribuida entre los diferentes barcos. Transportábamos medicamentos y material sanitario, incluyendo vendas, vacunas y equipos de respuesta rápida. También llevábamos alimentos, entre ellos raciones destinadas a niños desnutridos y leche. A ello se sumaban bienes de primera necesidad como compresas, jabón, cepillos de dientes, ropa y material escolar. Recuerdo especialmente las mochilas preparadas para niños con lápices y cuadernos.
Pero lo que más me llamó la atención es que la frontera entre nuestros propios suministros y la ayuda humanitaria acabó difuminándose. Una vez alcanzada Gaza, parte de lo que llevábamos para sostener la travesía podía formar parte también de la ayuda destinada a la población palestina. De hecho, alguna de las embarcaciones estaba destinada a ser donada directamente a una escuela de vela palestina ubicada en Egipto. En cierto modo, toda la flotilla terminaba convirtiéndose en ayuda humanitaria materializada. No solo transportábamos solidaridad: navegábamos dentro de ella.
Com es va finançar tot l’aparell logístic que portaveu?
El aparato logístico de la Global Sumud Flotilla se financia principalmente mediante donaciones de personas y colectivos de todo el mundo. Su independencia es uno de sus principios fundamentales, sin afiliación a gobiernos ni estructuras estatales, manteniendo que la soberanía sobre el territorio y las aguas palestinas pertenece exclusivamente al pueblo palestino. Su verdadera fuerza no reside únicamente en los recursos económicos, sino en la diversidad de experiencias que confluyen en ella. La flotilla reúne a organizadores, navegantes, sindicalistas, estudiantes, médicos, periodistas y personas corrientes de muy distintos lugares del mundo que deciden implicarse activamente en solidaridad con Palestina.
Quizá eso es lo que más me impresionó. No se trata de una organización formada por especialistas aislados, sino de una suma de trayectorias, conocimientos y voluntades muy distintas que encuentran un propósito común. Esa diversidad es, al mismo tiempo, su principal fortaleza.
Què es fa durant una travessia tan llarga i tan complexa. Com s’ocupa el temps?
Hubo poco tiempo para aburrirse. Navegar mantiene todos los sentidos alerta: cambian el viento, la temperatura, el estado del mar y las condiciones meteorológicas, por lo que constantemente hay que evaluar la situación y tomar decisiones. Además, estábamos en una misión y eso añadía otras responsabilidades: coordinarnos con el resto de las embarcaciones, mantener las comunicaciones, evitar colisiones, replantear puertos de escala y reevaluar colectivamente las rutas a seguir.
Navegar es, en cierto modo, fijar la vista en el horizonte, situarte frente a la naturaleza y utilizar las variables disponibles para alcanzar una meta. Eso ocupa una gran parte del tiempo. Pero también hay mucho espacio para pensar. Siempre estás rumiando algo. También hay que tener en cuenta que un barco es un espacio reducido y compartido. Las responsabilidades, las conversaciones, los recuerdos, los conflictos y las emociones conviven constantemente. En el mar resulta difícil esconderse detrás de una máscara. Lo que uno siente acaba apareciendo de una forma u otra. Por eso suelen surgir vínculos muy intensos, fraternidad y un fuerte sentimiento de comunidad.
La Global Sumud Flotilla tenía además algo muy especial. Hoy en día estamos acostumbrados a asociar las flotas con armadas militares, operaciones de seguridad o grandes cargueros transportando mercancías. Rara vez pensamos en personas corrientes haciendo uso del mar como espacio político, cultural y civil. A veces me gustaba imaginar que éramos una especie de antiguos fenicios atravesando nuevamente el Mediterráneo. Nuestras embarcaciones llevaban los nombres de pueblos palestinos desaparecidos o expulsados de sus tierras, siendo la nuestra la Sirius “Ramle”. De alguna manera, sentía que aquellas pequeñas embarcaciones estaban regresando simbólicamente a casa.
Com vàreu afrontar els avisos d’interceptació de les forces navals israelianes?
Puedo decir con orgullo que logré evitar dos intercepciones navegando con el Sirius “Ramle”. En ambas ocasiones, junto con mi tripulación, conseguimos alejarnos de las fuerzas israelíes navegando a velocidades cercanas a los ocho nudos, incluso los 10 surfeando las crestas de las olas y combinando velas y motor. Respondimos rápidamente a situaciones muy tensas y, aunque probablemente los radares terminaran detectándonos, intentamos pasar desapercibidos apagando luces y desconectando sistemas de identificación como el transpondedor AIS.
Tengo especialmente grabada la primera persecución. Varias embarcaciones navegábamos juntas cuando aparecieron unas patrulleras que inicialmente creímos griegas, ya que nos encontrábamos cerca de aguas bajo supervisión costera de Grecia. Cuando comprendimos que eran israelíes, algunas embarcaciones lanzaron bengalas de un rojo intensísimo y todos nos dispersamos en distintas direcciones en mitad de la noche. Recuerdo drones vigilándonos desde el cielo y focos rastreando el horizonte mientras intentábamos reorganizarnos y recuperar el rumbo.
Cuando navegas con normalidad es importante ser visto y ver con antelación. Nosotros procedimos a hacer exactamente lo contrario. Intentábamos desaparecer en la oscuridad. Nuestro objetivo era alcanzar aguas nacionales lo antes posible. Sabíamos que una intercepción dentro de aguas griegas o chipriotas tendría consecuencias políticas más complejas para Israel, mientras que las capturas siempre terminaban produciéndose en aguas internacionales. Durante la primera persecución conseguimos refugiarnos en aguas cercanas a Creta y durante la segunda alcanzamos aguas chipriotas.
También recuerdo las interferencias constantes en el canal 16 de radio. Escuchábamos música ocupando la frecuencia de emergencia: canciones de las Spice Girls, los Backstreet Boys o ABBA que acabaron convirtiéndose, de manera surrealista, en la banda sonora de aquellas persecuciones.
Quina és la sensació viscuda en el moment de l’abordatge?
Fue una sensación profundamente frustrante. Cuando una embarcación te ha llevado tan lejos, te ha protegido en el mar y te ha sacado de situaciones difíciles una y otra vez, acabas desarrollando un enorme cariño hacia ella. Había realizado todo tipo de trabajos en su interior: reparaciones, improvisaciones y pequeñas soluciones para mantenerla operativa. Sirius siempre respondió bien. Tenía uno de los mejores motores de toda la flotilla y además era increíblemente ligera y ágil. Habíamos logrado escapar de dos intentos previos de intercepción y quizá por eso confiábamos tanto en ella.
Por eso resultó tan duro contemplar cómo el Sirius llegaba al límite de lo que podía hacer por nosotros. Sobre cubierta celebramos una rápida asamblea para decidir si apagábamos el motor ante las amenazas de las fuerzas israelíes. Nos seguían disparando con cañones de agua, rodeándonos con tres patrulleras armadas que realizaban maniobras intimidatorias a gran velocidad, provocando oleaje y tratando de desventar nuestra Génova, que seguía plenamente izada.
Finalmente, Almuatasem apagó el motor, pero seguimos avanzando. La Génova todavía cazaba suficiente viento para mantenernos navegando a tres o cuatro nudos rumbo a Gaza. Recuerdo incluso cierta satisfacción al comprobar que el barco seguía respondiendo y que dejábamos atrás una pequeña dinghy llena de soldados que pretendía alcanzarnos.
Poco después una de las patrulleras nos embistió por babor y arrancó nuestro sistema de paneles solares y la antena de internet satelital. La transmisión en directo se interrumpió en ese instante y el mundo dejó de ver lo que estaba ocurriendo. La sensación fue de indignación, por eso nos costó aceptar que unos matones genocidas, subidos en una patrullera militar en medio de aguas internacionales, pudieran hacer lo que hacían, nosotros estábamos en nuestro pleno derecho de evitarles y seguir navegando rumbo a Gaza.
Es passa por? Quin ús es fa de la solidaritat a bord?
Sorprendentemente no pasé miedo durante la intercepción. El miedo llegó después, ya detenido, desnudo, humillado y sometido a una situación de absoluta vulnerabilidad.
Durante la persecución me negaba a hacer lo que nos exigían y la tripulación estaba conmigo. Aunque habíamos decidido apagar el motor, hicimos como si ya hubiéramos obedecido sus amenazas mientras seguíamos avanzando lentamente con la vela izada. Durante un buen rato actuamos como si las patrulleras simplemente no existieran, ignorando deliberadamente la situación de violencia que intentaban imponernos.
Recuerdo que nos ordenaron por megafonía cortar con un cuchillo la escota de la génova. Pensé inmediatamente: “¿con un cuchillo? Claro que no”. No íbamos a darles ningún pretexto para que nos pegaran un tiro. Terminamos soltándola y enrollándola sin necesidad de cortar nada. Lo hicieron distintos miembros de la tripulación, y creo que eso fue importante. Las responsabilidades se difuminaron y dejaron de existir jerarquías visibles frente a quienes nos interceptaban. Era exactamente lo que habíamos preparado.
La solidaridad a bordo se expresaba así, de forma muy práctica. Todos colaborábamos, todos asumíamos responsabilidades y todos cuidábamos de los demás. Al final era un barco donde prácticamente todos sabían navegar. Era, en cierto modo, un barco de capitanes.
Com vàreu preparar la resposta a una previsible interceptació violenta?
Sabíamos que la posibilidad de una intercepción era real y nos habíamos preparado para ella con bastante detalle. Una de las primeras medidas consistía en disolver los roles visibles dentro de la embarcación para evitar que determinadas personas se convirtieran en objetivos concretos o asumieran toda la responsabilidad ante las fuerzas israelíes. Los organizadores eran los únicos autorizados a comunicarse con ellas. Ni capitanes ni tripulación debían intervenir salvo que existiera una necesidad urgente relacionada con la seguridad.
También teníamos previsto deshacernos de teléfonos móviles y ordenadores. Muchos acabaron en el fondo del mar para evitar que nuestras comunicaciones internas, contactos y documentación cayeran en manos israelíes. Realizamos simulacros tanto en tierra como en el mar para estudiar posibles aproximaciones, abordajes e intercepciones. Analizamos cómo movernos por la embarcación, dónde situarnos y cómo responder de forma no violenta en distintos escenarios. Siempre tuvimos localizados los extintores, los botiquines, las mantas térmicas y el resto del material de emergencia.
En nuestro caso, la intercepción no fue un instante sino una persecución que duró varias horas. Primero intentaron bloquear nuestro rumbo hacia Gaza con una patrullera. Conseguimos evitarla y recuperar el rumbo varias veces. Más tarde apareció una corbeta y finalmente varias patrulleras que elevaron progresivamente el nivel de amenazas y agresividad hasta que terminaron embistiéndonos. Recuerdo con orgullo que, cuando comprendimos que ya no existía ninguna posibilidad real de evasión, convocamos una asamblea urgente a bordo. En aquel momento los roles prácticamente habían desaparecido y la decisión se tomó colectivamente. Acordamos no realizar más maniobras de evasión y afrontar la intercepción de forma no violenta.
Aún hoy me sorprende la serenidad y la disciplina que fuimos capaces de mantener en unas circunstancias tan tensas. Fue uno de esos momentos en los que una tripulación deja de ser un conjunto de individuos y se convierte en una comunidad.
Què és el que pitjor recordes de l’experiència?
Tengo claro que lo peor de la misión comenzó a partir de la intercepción. Creo que cualquier problema a bordo no se compara con lo que vino después, sobre todo cuando nos secuestraron y nos embarcaron en la patrullera.
El mundo conserva grabado aquel último vídeo de nuestras cámaras de seguridad, donde una patrullera nos embiste por la proa y arranca todos nuestros sistemas de comunicación exterior, congelando la imagen para siempre en ese instante.
Yo, sin embargo, recuerdo otra cosa. Recuerdo con tristeza la última imagen que tuvimos del Sirius “Ramle”, y efectivamente estábamos todos viviendo un momento espectacular: esas amapolas y alambres espinados tatuados sobre el casco, el horizonte atardeciendo en rojizos y naranjas, la luna creciente suspendida sobre azules y morados reflejados en el mar. La nave dañada y abandonada en mitad del Mediterráneo mientras la patrullera arrancaba motores.
Recuerdo también a todos aquellos soldados enmascarados observándonos desde los puentes de las otras embarcaciones mientras nos alejábamos a toda velocidad. Estuvimos en tres embarcaciones israelíes. Desde la segunda nave las cosas empeoraron considerablemente y la violencia fue aumentando. Los soldados de la primera embarcación eran jóvenes y parecían novicios. Intentaron fotografiarnos ofreciéndonos comida y mantas después de habernos empapado con cañones de agua, pero nos negamos a colaborar con aquella campaña de propaganda. Ya conocíamos algunos de sus métodos.
Posteriormente nos trasladaron a una corbeta Sa’ar 6, construida en el puerto alemán de Kiel. Allí comenzaron las amenazas de muerte. Nos vendaron los ojos, nos ataron las manos y nos obligaron a permanecer de rodillas durante horas en posiciones de estrés. Si intentábamos movernos o mirar a cualquier otro lugar que no fuera el suelo, nos golpeaban. Recuerdo escuchar los gemidos de dolor de algunos compañeros. Nuestro tripulante turco Ali se quejaba porque le habían colocado la venda con tanta fuerza que apenas podía soportarla. Los soldados se reían mientras nos insultaban y humillaban.
Finalmente nos trasladaron al Nahshon, la nave prisión que habían preparado para interceptar la flotilla. Allí me recibieron diciéndome que me iban a matar. Me desnudaron y me empujaron al interior de un contenedor oscuro donde varios soldados comenzaron a golpearme. Cada impacto me cortaba la respiración. Cuando conseguí salir de allí apenas podía orientarme. Todo el mundo me resultaba extraño. Solo recuerdo una mirada que me devolvió algo de calma: la de mi compañera Mi Hoa Lee.
Uno de los recuerdos más dolorosos fue encontrar a mi tripulante Almuatasem llorando sin parar porque le habían roto el brazo a golpes. Aquella primera noche permanecimos hacinados dentro de contenedores metálicos. Apenas había espacio para sentarse y mucho menos para dormir. Conversé durante horas con distintos compañeros, incluidos mis camaradas sudafricanos, compartiendo historias de Ciudad del Cabo y Johannesburgo para intentar mantenernos enteros.
Durante la noche golpeaban los contenedores desde fuera, nos apuntaban con láseres, nos cegaban con linternas y entraban armados para lanzar granadas de contusión que nos obligaban a salir y reagruparnos. La mañana siguiente nos numeraron, nos colocaron bridas de plástico extremadamente apretadas y nos mantuvieron durante largo tiempo arrodillados al sol mientras sonaba el himno israelí y nos grababan con cámaras.
Cuando desembarcamos en Ashdod continuaron los golpes, los empujones y las humillaciones. Estaba completamente desmoralizado y llegué a pensar que alguno de nosotros acabaría muriendo. Recuerdo llorar de dolor porque había perdido la sensibilidad en las manos debido a las bridas. Mi compañero Lautaro consiguió acercarse y comenzó a masajearme las muñecas para que recuperara algo de circulación. Nunca olvidaré aquel gesto.
Más tarde, durante los interrogatorios, conseguí de casualidad hablar por teléfono con el cónsul español. Recuerdo decirle al altavoz del teléfono, a gritos, que nos estaban pegando y torturando. Me quitaron de en medio y me respondieron, acusándome de mentir. Lo que vino después fue una especie de tortura burocrática interminable: registros, fotografías, huellas, preguntas, nuevos desnudos forzados, traslados, insultos y nuevas agresiones.
Finalmente nos trasladaron a la prisión de Kishon. Íbamos agotados, heridos y privados de sueño. Durante el trayecto intentamos ayudar a un compañero turco que sufría una lesión grave en el brazo y que apenas podía soportar el dolor de las esposas. Los guardias ignoraron todas nuestras peticiones de asistencia.
Sin embargo, fue allí donde algo comenzó a cambiar. En la cárcel empezamos a organizarnos, a ayudarnos unos a otros y a recuperar poco a poco la confianza. Compañeros como Frank Romano nos recordaban constantemente nuestros derechos y nos ayudaban a mantener la moral. Habíamos empezado ya a colaborar entre nosotros en la nave prisión, pero aquí empezó algo más grande.
A partir de ese momento sentí que mi dignidad regresaba. Recuperé fuerza, perdí gran parte del miedo y empecé a mirar a los funcionarios de otra manera. Ya no los veía únicamente como figuras capaces de ejercer violencia sobre nosotros. Había recuperado algo que había intentado arrebatarme la opresión. Algo se colaba entre las grietas de aquella maquinaria de despersonalización.
Després de l’acte violent sofert, que és va fer amb l’ajuda humanitària que portàveu?
Todos nuestros barcos transportaban ayuda humanitaria de distintos tipos: medicamentos, alimentos, ropa, material escolar y suministros básicos. Tras la intercepción perdimos el control sobre toda esa carga y nunca recibimos una explicación clara sobre su destino.
Algunas embarcaciones fueron capturadas, otras quedaron abandonadas a la deriva y algunas resultaron dañadas o saboteadas. Sin embargo, la historia no terminó ahí. Existen imágenes de restos de una de las embarcaciones llegando a una playa de Gaza, donde varios gazatíes se lanzaron al mar para recuperar lo que podían, incluidos algunos paneles solares. Otro de los barcos, el Nablus que consiguió llegar solo en una pieza hasta el Líbano.
Puede parecer algo pequeño frente a la magnitud de la tragedia que vive Palestina, pero aquellas imágenes me impresionaron profundamente. Incluso reducida a fragmentos, la flotilla seguía llegando de alguna manera a Gaza. Quizá esa sea una buena metáfora de la propia solidaridad: puede ser interceptada, dispersada o fragmentada, pero siempre permanece.
Hi ha hagut solidaritat humana indiscutible però també un cert distanciament polític dels estats europeus. Què penses que caldria fer per sensibilitzar els governs?
Pues no sé, a ver, el nivel de complicidad y ayuda que Europa dispensa al Estado de Israel me parece sorprendente, para el nivel de asesinatos atroces y genocidio que cometen a plena luz del día desde hace décadas. Yo fui secuestrado dentro de una corbeta militar construida y subvencionada por el Gobierno alemán.
Nuestras sociedades han sido tan vulneradas y existe una falta tan grande de cultura de organización, la sociedad ha sido tan desgastada que todo el mundo parece estar esperando un colapso, sin reconocer que no tienen nada que los sostenga o aguante cuando llegue. Es como si todos estuvieran esperando un combate final, pero tampoco hubieran hecho ningún plan para afrontarlo. Y me preocupa esa resignación de la gente normal, que acaba desarrollando todo tipo de prejuicios contra otros seres humanos tan pobres y miserables como ellos, que termina adquiriendo habilidad para odiar en lugar de pensar en posibles alternativas.
Creo que ya hemos sido abandonados. Y veo a las élites esperando, desarrollando un resentimiento hacia la gente que me hace sangrar los oídos cuando escucho a un concejal o a un administrador mirar por encima del hombro a la gente normal y sorprenderse de la cantidad de resentimiento acumulado, como si ellos mismos no hubieran contribuido a construir todo un sistema que lo produce.
Creo que puedo decir esto con seguridad después de haber sido concejal de la oposición y haberlo observado no solo desde enfrente, sino también desde compañeros que afirman representar a la gente. Estoy realmente asombrado por la falta de cultura política. Y sinceramente creo que estoy guardando demasiado silencio sobre este tema, porque simplemente no sé cómo exteriorizarlo de una manera formal. Me parece algo repugnante y me deja exhausto.
Y aunque dimití como concejal, esta sensación sigue persiguiéndome.
Hi ha també un cert posicionament contrari dels que acusen a les flotilles de moviments polítics en contra de l’Estat d’Israel, més que no pas de moviments humanitaris de solidaritat. Quin missatge penses que se’ls hauria de fer arribar?
Entiendo que haya personas que vean una dimensión política en las flotillas, porque la hay. Cuando una población permanece sometida a un bloqueo, privada de derechos fundamentales y dependiente de ayuda exterior para sobrevivir, cualquier intento de romper ese aislamiento tiene inevitablemente una dimensión política.
Pero eso no contradice su carácter humanitario. Al contrario. La ayuda humanitaria no existe en el vacío. Surge precisamente allí donde hay sufrimiento humano y donde determinadas decisiones políticas impiden una vida digna.
Para mí nunca hubo contradicción entre ambas cosas. Llevábamos medicamentos, alimentos y suministros básicos, pero también defendíamos el derecho de una población a vivir con dignidad y libertad. Creo que separar completamente lo humanitario de lo político es, muchas veces, una forma de evitar preguntarnos por las causas del sufrimiento.
Recuerdo una conversación de unos jóvenes cubanos en un podcast, donde criticaba una flotilla diciendo algunos que apenas llevaban unas latas de sardinas. Ellos respondieron: «Todo el que traiga una lata de sardinas a Cuba es mi amigo». Yo entonces lo tuve claro: quería ser el mejor amigo de los palestinos.
Tens la sensació que les forces armades israelianes son conscients del seu paper genocida en el conflicte amb els palestins?
Sí, creo que muchos son conscientes. También creo que algunos se sienten atrapados dentro de una dinámica que les supera y de la que no siempre saben cómo salir.
Existen ejemplos de jóvenes israelíes que rechazan el servicio militar o aceptan consecuencias personales antes que participar en la ocupación o en la violencia ejercida contra los palestinos. Eso demuestra que la conciencia existe y que hay personas que deciden actuar en consecuencia. Al mismo tiempo, también he visto cómo otros participan activamente en estas prácticas y las normalizan. Creo que esa contradicción atraviesa a la sociedad israelí y probablemente también a sus fuerzas armadas.
Una de las tesis más potentes de Frantz Fanon es que la violencia colonial termina deformando psicológicamente a todos los implicados, aunque no de la misma manera. Fanon describió los traumas y heridas que sufría la población argelina sometida al colonialismo, pero también los efectos que la tortura, la violencia y la dominación tenían sobre quienes las ejercían. Para él, el sistema colonial era una máquina productora de patologías. Creo que esa reflexión sigue siendo profundamente relevante hoy.
Tens la sensació que s’apliquen polítiques feixistes en el tractament aplicat a la població gazzetí?
No tengo la sensación, tengo la certeza, creo que a estas alturas hay poco que explicar de una realidad más que evidente.
Viví seis años en Sudáfrica y estudié el apartheid. Tuve la suerte de convivir con generaciones que heredaron directamente de sus padres y abuelos la lucha por las libertades y los derechos civiles. Aquellas experiencias me enseñaron a reconocer ciertas dinámicas de segregación, deshumanización y dominación cuando aparecen, no por casualidad ha vuelto a usarse ese término del apartheid.
Todos tenemos en mente el Gueto de Varsovia y el Holocausto, los campos de concentración, fácilmente se transpola a Palestina, tanto en Cisjordania como en Gaza. Pero además por mi experiencia personal, la referencia al apartheid sudafricano es especialmente fuerte.
Me impresiona la capacidad que tienen ciertos sistemas para institucionalizar la desigualdad durante décadas y convertirla en una realidad cotidiana.
Quina sensació t’ha quedat de l’experiència?
Me cuesta resumirlo en pocas palabras. No siento que pueda juzgar esta experiencia. Fue de una dimensión tan extraordinaria que todavía la estoy procesando.
Lo que más permanece en mi memoria no son los momentos de violencia, sino los rostros de mis compañeros, los vínculos que se crearon y el enorme afecto que sentí hacia personas con las que compartí aquella travesía. A pesar de todo lo ocurrido, es eso lo que recuerdo con más fuerza.
He vivido otras experiencias sobre las que he dudado durante años, preguntándome qué significaron realmente. En este caso no siento esa duda. Fue como vivir durante un tiempo en una realidad paralela, muy cerca de la nuestra y al mismo tiempo completamente distinta.
Sigo sintiendo optimismo. Tal vez porque hay algo en mí que nunca termina de quedarse quieto, pero sobre todo porque he visto niveles de solidaridad, compromiso y humanidad que nunca había vivido antes.
Repetiries? Tens la sensació que l’experiència viscuda et podria servir pel futur en cas de repetir?
Sí, repetiría.
Y además creo que podría aportar más de lo que aporté esta vez. Hay gente en organizaciones poniendo demasiado sobre sus hombros y eso no es hacer las cosas bien, por que se vuelven distantes para unos y estresantes para otros.
A veces puede parecer que uno llega a una experiencia como esta de manera repentina, pero en mi caso no ha sido así. No era mi primera vez en Palestina ni mi primer contacto con espacios internacionalistas. Mi trayectoria personal y profesional me ha llevado durante años a moverme por contextos muy distintos, algunos de ellos vinculados a la cooperación, la organización colectiva y las cuestiones sociales.
He participado en otras experiencias, que no han sido nada fáciles, que me han dejado más frustrado o desorientado. Sin embargo, en esta misión sentí que muchas de esas vivencias previas cobraban sentido.
Fue una situación dura, pero también una en la que me sentí preparado, útil y capaz de contribuir junto a otras personas muchos lugares distintos, unidas por un propósito compartido.
Por eso sí, repetiría.
Quin missatge penses que s’ha de transmetre a la població més sensibilitzada amb el conflicte?
Seguir adelante. No permitir que la impotencia o el cansancio nos paralicen. Escuchar, ser honestos y tomar posición con certeza.
Creo que la historia nos está poniendo frente a nosotros mismos. Vivimos rodeados de ruido, de provocaciones y de conflictos que intentan absorber toda nuestra atención, pero hay corrientes más profundas que atraviesan nuestro tiempo. La dignidad humana, la solidaridad y el compromiso con los demás siguen ahí, aunque a veces queden ocultos por el ruido.
Cuando las cosas se pongan difíciles, cada persona sabrá dónde estaba y qué decidió hacer. Si permanecemos firmes en aquello que consideramos justo, las corrientes pasarán y seguiremos sobre ese suelo que siempre quisimos habitar, aunque su forma final termine sorprendiéndonos.
Por eso creo que hay que organizarse, construir vínculos y cuidar unos de otros.
Consideres que hi ha altres maneres d’ajudar la població palestina de la franja?
Sí. Creo que hay muchas maneras de ayudar a la población palestina, ejemplar en su inquebrantable lucha, algunas de ellas están mucho más cerca de nosotros de lo que pensamos.
Defender nuestros derechos en el trabajo, en los barrios, en las ciudades y construir espacios de solidaridad también forma parte de esa lucha.
Yo he acabado encontrando este punto de encuentro a través de una flotilla y de una experiencia muy particular, quizá porque siempre he tendido a moverme por caminos poco convencionales. A veces me siento un “outsider”. Sin embargo, creo que existen formas de compromiso mucho más cercanas y cotidianas que también son importantes. Ojalá yo mismo fuera siempre capaz de reconocerlas con la misma claridad.
Lo que ocurre en Palestina no está separado de nuestras vidas. Nos habla de cómo nos organizamos, de cómo nos cuidamos y de qué sociedad queremos construir allí donde vivimos.
Una veïna del barri de Sanfeliu ha denunciat que des del 2 de marc aquest tros de carrer que es pot veure a la foto es troba en aquest estat. I des de l’abril, hi ha un forat que no sabem si l’han tapar o hi posaran un altre arbre. Més de tres mesos aixi. A que esperen els agents cívics a fer alguna cosa? 0 els que supervisen e contracte de iardineria i zones verdes? Es pregunta la veïna.
Una moció del grup popular demanant revisar les condicions del contracte de cessió, no va prosperar en el darrer ple extraordinari pel vot de qualitat de l’alcalde Quirós
Aquest proper setembre farà deu anys que l’equip Marín va decidir treure’s de sobre la gestió d’un dels equipaments més importants de la ciutat, l’edifici de 13 plantes i més de 10.500 metres quadrats útils ubicat al districte Centre, a tocar del punt més emblemàtic de l’Hospitalet, la Rambla Just Oliveras. Es tracta de l’edifici dels antics jutjats de la ciutat, construït als anys 70, que va quedar inactiu quan tots els serveis jurídics de l’Hospitalet es van traslladar l’any 2008 a les noves instal·lacions de la Ciutat de la Justícia, en el límit amb Barcelona.
La seu central dels antics jutjats va quedar abandonada i buida des d’aleshores a l’espera d’un destí concret que mai va arribar, fins que a algú se li va ocórrer que la millor solució era licitar l’ús de l’edifici a canvi d’un cànon anual. L’any 2015, l’equip Marín va aprovar un pla especial per canviar l’ús de l’edifici i va obrir un concurs públic per convertir-lo en un espai educatiu. El concurs públic va quedar desert i aleshores el govern local va fer servir la negociació directa que preveia la normativa de contractació pública, amb el Grup Planeta, de manera que es va signar un contracte i unes bases reguladores al setembre del 2016.
La cessió d’ús de l’immoble es feia per 25 anys i la multinacional es comprometia a invertir entre 7 i 10 milions d’euros per la rehabilitació de l’edifici i l’adequació per l’ús previst, a canvi del cànon anual. L’acord entre el govern Marín i el Grup Planeta es va articular jurídicament mitjançant una concessió demanial d’ús privatiu. El contracte signat no s’ajustava a la concessió econòmica tradicional sinó que es va pactar que el cànon de 755.000 euros anuals quedaria compensat mitjançant la concessió de beques d’estudi a alumnes de la ciutat i l’import de les obres de reforma indispensables pel negoci educacional, de manera que l’Ajuntament no havia d’ingressar un sol euro per la cessió de l’edifici.
Aquest mecanisme de cessió demanial d’ús privatiu és el mateix que s’ha impulsat per la cessió de la fàbrica Godó i Trias i el que es tenia previst per la cessió de la fàbrica Albert Germans que finalment no es va executar perquè Renfe va renunciar al projecte inicial. Aquestes cessions demanial suposen la pèrdua del patrimoni col·lectiu en benefici privat durant desenes d’anys a canvi de molt poc o de gairebé res com és el cas de l’edifici dels jutjats.
Planeta Formación, que va posar en marxa el campus Planeta per aplicar programes de FP, graus i màsters des del curs 2017-2018 a l’edifici dels antics jutjats, concedeix cada any unes quantes beques anuals a estudiants de la ciutat, sufragades al 100%, i unes altres amb descomptes del 50%. El primer any es van concedir 289 beques i en el contracte signat existia també el compromís de col·laboració amb empreses d’àmbit local per dissenyar una oferta de cursos, segons les necessitats concretes del municipi, a banda de la compensació del cànon anual amb l’import de la reforma i rehabilitació.
Aquelles 289 beques del primer any s’han convertit en el present curs en només 128. Sobre el total d’uns 3.000 alumnes matriculats, les beques concedides representen aproximadament el 4% del total de l’alumnat, de manera que el 96% dels imports de matrícules és directament negoci, segons va posar de manifest el grup popular en el ple extraordinari de maig. Unes altres 192 beques s’han concedit aquest curs al 50% del cost de matrícula, factor que es considera una pura operació de markèting per apropar nous alumnes als cursos no obligatoris de graus superiors de FP.
Els grups municipals que van tenir l’oportunitat de participar en el debat en l’esmentat plenari es van referir així mateix als reiterats avisos de la intervenció municipal referits als possibles incompliments de la llei general de subvencions, la reiterada omissió de la funció interventora que es passa per alt de manera continuada el govern local, i la insistent necessitat de demanar al govern que posi atenció en l’obligació d’ajustar les bases del contracte signat a la legalitat vigent.
Com a referència d’alguns aspectes que caldria considerar amb urgència, està la denuncia feta en el ple esmentat pel grup popular, del preu per metre quadrat que contempla el cànon actualment en vigor: exactament 70 euros/metre quadrat, just en el districte Centre de l’Hospitalet. Un valor, com és evident pels preus de mercat actuals, absolutament ridícul.
La moció incloïa un element que ja estava contemplat en el contracte de cessió d’ús com era la utilització de l’auditori de l’edifici per les necessitats comunitàries. Una utilització que no es contempla de manera regular i que l’Ajuntament només ha fet servir en comptadíssimes ocasions.
La qüestió és que a la tornada de l’estiu farà deu anys d’una concessió demanial abusiva i escandalosa que no s’acaba fins a l’any 2041. Mentre tant, l’Hospitalet, amb més de 300.000 habitants, només pot utilitzar per les necessitats cíviques una sala als baixos d’un edifici amb 215 butaques (la sala Barradas) i la sala del Teatre Joventut, ara en obres.
Justament, quan l’edifici dels jutjats va quedar buit,a l’any 2008, l’ex-alcalde de la ciutat quan es va construir, Vicenç Capdevila, ja havia cridat l’atenció a les noves autoritats per tal que l’edifici es pogués convertir en el teatre-auditori que la ciutat necessita i bona part dels pisos superiors en la seu d’un nombre important d’entitats socials i culturals de la ciutat que no tenen un espai digne per desenvolupar les seves activitats. Especialment per la seva molt favorable ubicació, molt a prop de la Rambla Just Oliveras, a tocar de la línia 1 del metro i de l’estació de Renfe del municipi, al bell mig del centre de la ciutat.
Com van explicar els grups municipals en el ple esmentat, tots els governs del PSC, especialment els dos últims, s’han mostrat tradicionalment reacis a la gestió del patrimoni municipal, fins al punt que hi ha múltiples edificis públics tancats i gairebé abandonats en greu perill de deteriorament. El govern local s’ha mostrat des de sempre incapaç de gestionar el patrimoni públic i dotar-lo de vida pròpia, de manera que el més senzill ha estat potenciar l’alienació del patrimoni pel que fa a la gestió pública i, a sobre, sense retorn social.
Davant les sensibles queixes dels grups municipals, la regidora Santón, encarregada de l’àrea, va explicar que els serveis municipals ja porten molts mesos contemplant la possibilitat d’actualitzar les condicions de la cessió demanial de l’edifici dels antics jutjats a Planeta Formació, i renovar el contracte que ja porta una vigència de 10 anys.
Per cert, la moció del grup popular que demanava revisar el tema beques, revaloritzar el cànon, verificar el cost pendent de la rehabilitació i liberalitzar l’ús de l’auditori, no es va aprovar gràcies al vot de qualitat de l’alcalde. Aquest dia, una regidora del grup republicà no va poder assistir al ple extraordinari que es feia al matí, i el resultat de les votacions va ser d’empat a 13 regidors (13 si, i 13 no). L’alcalde va acabar decidint…
El espais naturals, les construccions i edificis històrics, els conjunts urbans, rurals i fabrils configuren l’entorn on les persones desenvolupen la seva existència. La seva destrucció, fins i tot el seu simple deteriorament, és un gravíssim atemptat contra la supervivència de la identitat i el sentiment de pertinença d’aquella col·lectivitat que els va configurar. Aquesta és una de les reiterades conclusions dels fòrums juvenils del Patrimoni Mundial que la Unesco convoca anualment per debatre sobre la conservació activa del patrimoni de la humanitat.
A l’Hospitalet, els governs que han regit la ciutat en les últimes dècades s’han fet un fart d’assenyalar la importància de sentir-se hospitalenc i els esforços esmerçats per articular la ciutat i donar-li visibilitat i autoestima. Pura propaganda.
Mentre s’han destil·lat els missatges, la tossuda realitat ha demostrat exactament el contrari. La destrucció constant i massiva de bona part del patrimoni ciutadà que ja ha desaparegut i el deteriorament progressiu del poc que queda, expliquen a bastament dues realitats: el poc amor a la ciutat dels que l’han governada en els darrers cent anys llargs, excepte comptadíssimes excepcions, i l’aclaparadora pèrdua d’identitat que ha patit el municipi, seguint el ritme brutal de l’espoli del terme municipal, de la destrucció continuada del patrimoni i de la nul·la capacitat de decisió sobirana sobre la realitat, en cada moment històric.
L’Hospitalet ha crescut i s’ha densificat de manera desaforada. Ha passat, en un segle i quart, d’un poble rural a les portes de la gran ciutat, amb el 90% del seu territori sense urbanitzar, a convertir-se en un enclavament fabril primer i en un suburbi urbà lentament, fins a esdevenir el rusc saturat del present, exhaurint totes les possibilitats de preservar la pròpia identitat i dibuixant un futur molt fosc i preocupant.
Si l’espai natural, la construcció històrica, el paisatge urbà, rural o fabril donen fe del que ha estat un municipi, avui l’Hospitalet és molt poca cosa, més enllà d’un suburbi amb una massiva construcció de blocs i la saturació urbana del seu sol. L’abandonament, la degradació i la urgència de protecció del patrimoni històric i arquitectònic del municipi no son avui una sorpresa per a ningú. Com no ho és tampoc la crisi global pel que fa a serveis, equipaments, infraestructures i manteniments diversos.
Com exemple pel que fa als bens immobles, s’ha perdut la immensa majoria del patrimoni rural i industrial, de manera que es calcula que només es conserva un 7% de les masies històriques i unes poques mostres, aïllades de context, dels grans complexos industrials del XIX i del XX. I, alhora, s’han deixat perdre aquells espais de serveis diversos que es podrien haver adquirit quan era més factible, per compensar les necessitats creixents de la ciutadania.
Els escassíssims vestigis medievals, tan preuats arreu, a l’Hospitalet ocupen el racó més obscur de la memòria. El castell de Bellvís, una construcció amb vestigis datats al segle X, reivindicat per la ciutadania més conscienciada, porta anys pendent d’una excavació aprofundida i d’una rehabilitació que mai no arriba, i algunes masies de propietat pública com la Torre Gran o Cal Masover Nou han hagut de ser incloses en la llista vermella de l’associació Hispania Nostra pel seu estat d’abandonament total, d’entre un total de 900 monuments de tot l’Estat en risc urgent de desaparició. De les 340 masies aixecades en el terme municipal de la ciutat entre el 1850 i el primer quart del segle XX, només es mantenen dempeus unes 25, onze de les quals al districte Centre, perdudes en la immensitat urbana, i la resta en el que queda de Marina i a l’espai, en permanent perill, de Can Trabal.
Les queixes de les plataformes ciutadanes i de les associacions de defensa del patrimoni històric s’han dirigit, a banda de a preservar el que encara es conserva, a posar de manifest les mancances administratives que haurien de garantir que no desaparegui més patrimoni històric. El vigent Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) porta des del 2001 desactualitzat, el que ha anat facilitant la demolició de finques i construccions antigues i, malgrat que s’han fixat les bases per un nou pla especial de protecció ampliat i més precís, el desinterès en la seva plasmació fa témer que no arribi a temps d’evitar més pèrdues.
Hores d’ara, el catàleg del PEPPA, inclou un llistat de 110 elements de protecció, però molts dels elements protegits tenen un manteniment tan deficient que podrien perdre tot el seu valor documental en molt pocs anys. Les entitats de defensa del patrimoni, com ara Perseu o l’entitat de preservació del Castell de Bellvís han reclamat reiteradament del govern local una moratòria de demolicions de finques antigues no catalogades a barris històrics com ara Collblanc-La Torrassa, al Centre o a Santa Eulàlia, alhora que han reclamat una campanya de participació cívica per tal de definir els elements que caldria conservar arreu, abans de donar llicències d’obres amb la lleugeresa amb que s’ha fet fins ara. Alhora, han vingut reclamant l’ús comunitari i actiu de bona part del patrimoni ja definit. L’objectiu és que els escassos ben rurals i industrials que queden, majoritàriament en mans privades, puguin ser expropiats o adquirits i es puguin rehabilitar com a equipaments de barri, abans que siguin enderrocats per interessos especulatius com ha passat fins ara.
El que ha passat fins ara no és gens gratuït. Respon a la manera com les elits que s’han fet amb el poder en els diversos períodes històrics, han afrontat l’evolució de la ciutat. Com en la resta de realitats dels municipis limítrofs a Barcelona en la fase d’eixample urbà, la perifèria sempre ha estat al servei del desenvolupament de la gran ciutat. La propietat de la terra mai ha estat en mans dels hospitalencs, i l’acumulació de capital en mans locals sempre ha estat escassa i accidental. L’antic poble va créixer sobre l’acumulació de mà d’obra procedent de les successives onades migratòries com a conseqüència de la industrialització, les obres d’infraestructura de la gran urbs i el desenvolupament terciari del darrer franquisme. I fins ara mateix.
La sanitat continua sent una de les principals preocupacions dels veïns de l’Hospitalet. El creixement constant de la població no ha anat acompanyat d’un augment proporcional dels recursos sanitaris, una situació que es tradueix en llistes d’espera més llargues, dificultats per accedir a especialistes i una creixent saturació dels centres d’atenció primària.
A aquesta problemàtica s’hi afegeix un dels grans debats pendents de la ciutat: el futur de l’Hospital General de l’Hospitalet. L’alcalde David Quirós ha descartat la construcció d’un nou hospital que substitueixi l’actual i ha apostat per redefinir el mapa sanitari de la ciutat, una proposta que encara no s’ha concretat i que situaria l’Hospital de Bellvitge com a centre de referència per a gran part de la població.
Centres d’atenció primària al límit
La saturació dels Centres d’Atenció Primària (CAP) és una realitat que denuncien tant usuaris com professionals sanitaris. Durant el recent Consell de Districte de Collblanc-La Torrassa, un veí va explicar que el seu metge de família ha passat d’atendre 1.300 pacients a prop de 1.900.
Al CAP de Collblanc, diversos usuaris amb visites programades des de feia setmanes van veure ajornades les consultes per falta de personal d’infermeria. Un treballador del centre reconeixia la situació amb resignació: “Ens falten infermeres i entre cinc i sis metges”.
Les dificultats també afecten els centres d’atenció especialitzada. Els pacients denuncien que les primeres visites solen demorar-se al voltant de dos mesos i que les revisions posteriors poden endarrerir-se quatre mesos més, acumulant esperes de fins a mig any entre consulta i consulta.
Infraestructures pendents
Entre les reivindicacions històriques destaca la construcció del nou CAP de Sant Josep, una infraestructura promesa des de fa anys i que continua sense materialitzar-se. La seva posada en marxa permetria descongestionar el CAP de la Rambla Just Oliveras, que actualment atén els veïns del barri.
El projecte també contempla el trasllat del Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), actualment ubicat al carrer Cobalt. Aquesta proposta ha generat rebuig entre part del veïnat de Bellvitge, que no vol que es tanqui l’actual centre encara que se n’obri un de nou. Aquest és un servei considerat essencial per evitar la saturació de les urgències hospitalàries.
A aquestes demandes s’hi afegeix el desdoblament del CAP de Can Vidalet i la construcció d’un nou centre exclusiu per a Pubilla Cases, una reivindicació històrica de la Marea Blanca i la Marea Pensionista. Actualment, els usuaris dels dos barris són atesos al centre situat a la plaça de la Bòbila, ja al terme municipal d’Esplugues de Llobregat.
També persisteix la incertesa sobre el futur del CAP de Sanfeliu, que en alguns períodes estivals ha tancat temporalment obligant els seus pacients a desplaçar-se fins a la Rambla Just Oliveras.
El debat sobre l’Hospital General
La construcció del futur Hospital Clínic als terrenys de Can Rigalt ha reobert el debat sobre el paper que ha de tenir l’Hospital General de l’Hospitalet. Durant anys, diferents administracions van defensar la necessitat de construir un nou centre sanitari, per atendre els 150.000 habitants de la zona nord de la ciutat i substituir l’actual, una promesa feta com a mínim fa 20 anys amb la presentació d’un projecte que ara sembla que ha quedat en suspens.
David Quirós, ara, ha manifestat públicament la seva oposició a aquesta opció, argumentant que la futura posada en marxa del nou Clínic farà innecessària una nova gran infraestructura hospitalària a la ciutat. Si es compleixen els terminis previstos, l’equipament no estarà operatiu abans del 2035.
La construcció del nou complex sanitari anirà acompanyada d’una important transformació urbanística a Can Rigalt, on està prevista la construcció d’almenys 1.200 habitatges nous.
L’alternativa que s’estudia passa per reforçar el paper de l’Hospital de Bellvitge com a centre de referència per a la ciutat. Segons diverses fonts, aquesta reorganització sanitària es negociaria entre l’Ajuntament i el Departament de Salut de la Generalitat.
La mateixa consellera de Salut, Olga Pané, també s’ha mostrat partidària d’aprofitar les sinergies del futur Hospital Clínic abans que impulsar un nou Hospital General.
Rebuig de la Marea Blanca
La proposta no convenç la Marea Blanca ni la Marea Pensionista, que des de fa anys reivindiquen una sanitat pública i de qualitat per a l’Hospitalet. Després de les declaracions de l’alcalde, les dues entitats van iniciar una campanya de recollida de signatures per reclamar la substitució de l’actual Hospital General.
Els seus representants recorden que fa dues dècades fins i tot es va presentar una maqueta del futur hospital previst a Can Rigalt. Consideren que renunciar al projecte suposaria una nova reculada per a la ciutat.
A més, qüestionen la viabilitat de convertir Bellvitge a l’hospital de referència per a tot l’Hospitalet. Argumenten que el centre ja suporta una elevada pressió assistencial en atendre no només la ciutat, sinó també bona part del Baix Llobregat i altres comarques de l’entorn.
Els aproximadament 150.000 habitants de la zona nord de l’Hospitalet, el Samontà, reclamen mantenir un hospital de referència proper. Recorden que l’Hospital General —conegut popularment com el de la Creu Roja— ha anat perdent serveis i especialitats durant els darrers quinze anys, obligant nombrosos pacients a desplaçar-se a l’Hospital Moisès Broggi per rebre atenció especialitzada o sotmetre’s a intervencions complexes.
També a nivell polític hi ha una gran polèmica. Mentre el grup socialista manté les tesis de l’alcalde de la no construcció d’un nou hospital com a conseqüència de la futura obertura de l’Hospital Cínic i la configuració d’un nou mapa sanitari, la resta de grups de l’oposició hi estan totalment en contra.
El Partit Popular va presentar fa un any una moció, recolzada per tots els grups de l’oposició, en què s’instava la Generalitat a presentar un projecte per a la construcció d’un nou Hospital General de l’Hospitalet en els terrenys de Can Rigalt. Els Comuns també estan d’acord en la necessitat de mantenir aquesta infraestructura sanitària: bé aixecant-ne un de nou on està l’actual, tal com es va preveure en el passat, o bé al costat del nou Hospital Clínic. ERC+EUiA manté com a opció primera, encara avui, la de fer l’Hospital General de l’Hospitalet, tal com s’ha anat plantejant en els darrers anys, dins l’àmbit de Can Rigalt, i reclamar alhora més recursos, més capacitat assistencial i una planificació sanitària que posi les necessitats de la ciutadania per davant dels anuncis i dels titulars.
Torna la participació ciutadana en salut
Entre les notícies positives destaca la constitució de la nova Taula Sectorial de Salut, hereva de l’antic Consell de Salut que va funcionar entre el 2006 i el 2013.
Aquell òrgan va permetre asseure en una mateixa taula entitats veïnals, associacions d’ajuda mútua, sindicats, institucions sanitàries i administracions públiques per debatre i formular propostes sobre les polítiques de salut de la ciutat.
Durant aquells anys es van impulsar grups de treball específics sobre atenció primària, salut pública i salut mental, abordant qüestions com ara les llistes d’espera, la manca de professionals, la prevenció de riscos ambientals o la inserció sociolaboral de persones amb trastorns mentals.
La nova Taula Sectorial neix amb l’objectiu de recuperar aquest esperit participatiu i garantir que la ciutadania torni a tenir veu en les decisions sanitàries que afecten la ciutat.
Una bretxa sanitària entre el nord i el sud
Les desigualtats territorials també es reflecteixen a la salut. Diferents estudis de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya assenyalen que la zona del Samontà presenta pitjors indicadors de salut i qualitat de vida que altres sectors del municipi, evidenciant una bretxa nord-sud que continua sent motiu de preocupació.
El dèficit de residències públiques
Un altre dels grans reptes que afronta l’Hospitalet és l’atenció a la gent gran. La Marea Pensionista i la Marea Blanca han obert un nou front reivindicatiu per exigir més residències públiques i places assistencials.
Actualment, la ciutat només disposa de tres residències públiques, una xifra considerada clarament insuficient per atendre una població cada cop més envellida.
Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística corresponents al 2024, l’Hospitalet compta amb 44.739 persones d’entre 65 i 84 anys i 9.209 més grans de 85 anys. En total, gairebé 54.000 veïns superen els 65 anys, cosa que representa aproximadament el 20 % de la població.
«Es necessiten serveis públics que acompanyin les persones grans i les seves famílies. L’Hospitalet no disposa d’equipaments suficients per garantir aquest dret», denuncia Miguel Ángel Hernández, portaveu de la Marea Pensionista.
La Federació d’Associacions de Veïns també ha donat suport a aquestes reivindicacions i reclama a la Generalitat la construcció de noves residències públiques, a més de millores en la qualitat assistencial, l’alimentació i les ràtios de personal.
Un estudi recent de l’Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials, elaborat a partir de dades de l’IMSERSO, situa Catalunya com la tercera comunitat autònoma amb més dèficit de places residencials per a gent gran. L’informe calcula que falten més de 15.700 places per assolir la ràtio mínima de cinc places per cada cent persones grans.
Aplicant aquesta proporció a l’Hospitalet, la ciutat necessitaria al voltant de 2.700 places residencials per cobrir adequadament les necessitats de la seva població. Actualment, les tres residències públiques existents no arriben conjuntament a les 300 places, mentre que la resta de l’oferta correspon a centres privats o concertats.
La sanitat i l’atenció a la gent gran continuen així encapçalant la llista de desafiaments pendents d’una ciutat que reclama més recursos i una planificació d’acord amb la realitat demogràfica.
Pensar ,des de la nostre ciutat, en l’emergència climàtica comporta necessàriament afrontar tot d’aspectes que tenen a veure amb la realitat social que ens envolta, amb els dèficits que pateix una aglomeració humana concentrada en els 12km2 de superfície de que disposa l’Hospitalet de Llobregat i, de manera especial, te a veure amb el model de ciutat que s’ha implementat i desenvolupat des de l’administració municipal.
La crisi climàtica que patim no s’expressa de la mateixa manera en cada realitat social i/o urbanística. L’emergència no opera igual en un municipi rural o en un poble de la costa, i tampoc té les mateixes conseqüències en una localitat farcida de parcs, ben comunicada i amb una circulació d’aire no contaminada. Les condicions concretes de vida, la salut i la mateixa dignitat humana se’n ressenteixen depenent d’un o altre model de ciutat, d’unes o altres actuacions de les administracions públiques i del model econòmic i social imposat.
Ja fa anys que pràcticament ningú nega l’existència d’una crisi climàtica, d’una emergència provocada per accions i inaccions humanes sobre els territoris i les ciutats. En el nostre cas, el de l’Hospitalet, la població es víctima d’una política mantinguda durant anys de prioritat al ciment i a l’asfalt, de facilitar un urbanisme especulatiu i de reduir el territori a un instrument de mercat, de negoci.
En breus moments en els que s’apuntava una possibilitat de redreçament, allà en els primers anys 80 del segle passat, la tònica assumida pels governs municipals presidits pels alcaldes Pujana, Corbacho, Núria Marín o ara David Quirós ha estat la continuïtat en l’ofegament del territori en mans de l’especulació. Cada pam de terreny s’ha convertit en una oportunitat de negoci, sense ni pensar en les conseqüències per la població.
S’han anat acumulant blocs i més blocs, població i més població, sense dotar-la suficientment dels serveis bàsics. Aquesta realitat, que ja era sagnant al llarg del segle XX, està arribant als límits humans ara mateix. La ciutat pateix greument les conseqüències de l’emergència climàtica del planeta i, al mateix temps, contribueix a les seves causes, ofegant un territori complex amb tones i tones de ciment.
Ja fa quatre anys, el 2022, el Consell de Ciutat va impulsar una declaració d’emergència climàtica en la que proposava vuit eixos de treball per alleujar-ne, en el possible, els efectes:
“1: Ciutat més verda i més permeable. Natura urbana saludable, conservació del patrimoni natural. Recuperació dels ecosistemes i de la biodiversitat.
2: Canviar el model de mobilitat. Transport públic sostenible, recupera espai públic per la ciutadania, limitar l’ús de combustibles fòssils.
3: Promoure el consum, la producció i el comerç responsable. Reduir la petjada ecològica. Estimular l’economia circular, el canvi en el model de consum, la maximització de l’aprofitament i el reciclatge.
4: Model alimentari saludable, sostenible i de proximitat. Potenciant productes de temporada i l’agricultura urbana.
5: Prioritat de la transició energètica. Augment de producció d’energies renovables, especialment de l’energia solar tèrmica i fotovoltàica aprofitant les cobertes existents. Foment de l’autoconsum i la creació de comunitats energètiques.
6: Urbanisme sostenible amb criteris d’eficiència energètica i d’acció climàtica. Millora de l’espai públic per les persones. Rehabilitació d’edificis públics i privats.
7: Executar els plans municipals existents: Pla local d’adaptació al canvi climàtic; Pla d’acció d’energia sostenible i clima; Pla director del verd urbà. Pla de mobilitat urbana: Pla de protecció civil, i impulsar-ne de nous.
8: Apostar per accions de comunicació, sensibilització, participació i educació ambiental”
No cal fer un estudi a fons per adonar-se que aquests vuit eixos no han estat de cap manera visibles i efectius en l’acció de govern i en les planificacions que regularment s’anuncien.
En una jornada de treball sobre les emergències a la ciutat, organitzada per l’Espai de Ciutadania fa uns pocs mesos, es resumia aquesta diagnosi pel que fa a la emergència climàtica:
“El model urbà i energètic actual es caracteritza per:
Un alt consum energètic, basat majoritàriament en energies fòssils o nuclears.
Una forta dependència del transport motoritzat, especialment del vehicle privat.
Una urbanització intensiva, amb escassetat d’espais verds i elevada densitat edificatòria.
Infraestructures urbanes insuficientment adaptades als efectes del canvi climàtic.
Aquest conjunt de factors incrementa la vulnerabilitat del municipi davant fenòmens climàtics extrems, com onades de calor, episodis de contaminació o pluges intenses”
No cal dir que des d’aquí coincidim en aquest diagnòstic, gens engrescador. Les accions encetades pel govern Quirós a l’Hospitalet, no son gaire esperançadores. El poc que es coneix sobre el pla del Samontà no aclareix com es pensa caminar cap a una progressiva naturalització de la trama urbana amb més densitat de població del continent, i més enllà. Sembla que es renuncia a la construcció de l’Hospital promès que hauria de substituir l’antic Hospital de la Creu Roja, a canvi d’una nova zona residencial, d’alt standing, al voltant de Can Rigalt. La rehabilitació, també climàtica, dels habitatges envellits dels barris del nord, resten en una nebulosa, mentre no s’aclareix gens ni mica el futur dels Blocs de Les Planes/La Florida.
A la Granvia les actuacions al voltant de les instal·lacions de la Fira i de la concentració hotelera, no apunten gens en la bona direcció, recordant que es tracte d’un territori altament vulnerable i sensible al canvi climàtic. Es una zona deltàica, que pateix una pressió urbanística i de serveis considerable, en un lloc històricament inundable. El promès PDU Granvia-Biopol agreuja els riscos existents i sembla no haver après res de las catàstrofes de la Dana al sud de València i més enllà.
En el terreny de la energia es pot constatar com s’ha avançat molt poc en el camí de la transició energètica. Aquí també la jornada de treball de l’Espai de Ciutadania explicava que res s’ha fet en aspectes com:
Instal·lació i promoció de plaques solars en edificis públics, equipaments municipals, comunitats de veïns i polígons industrials, facilitant ajuts econòmics i simplificant els tràmits administratius.
Rehabilitació energètica dels edificis, prioritzant actuacions que millorin l’eficiència energètica i redueixin el consum, especialment mitjançant:
Millora de l’aïllament tèrmic,
Substitució de sistemes de climatització ineficients.
Creació d’un mapa energètic municipal, que permeti identificar els edificis, barris o comunitats amb menor eficiència energètica i prioritzar-hi intervencions integrals de rehabilitació.
Implantació d’auditories ambientals obligatòries per a empreses amb impacte ambiental significatiu, amb mecanismes de seguiment, transparència i plans de reducció d’emissions
Sap greu haver de seguir insistint, però tampoc en la renaturalització de la ciutat s’ha avançat gaire. La xarxa de refugis climàtics resulta clarament deficitària per les necessitats del veïnat si es defineixen els refugis com espais que proporcionen confort tèrmic en episodis de temperatures extremes. Poden ser interiors o exteriors.
L’Ajuntament explica que disposa d’una xarxa de 19 refugis climàtics exteriors, en parcs com el de La Marquesa, Can Buxeres, Les Planes, l’Alhambra, però també en zones o racons verds com la plaça de la Estacioneta o el Bosc dels Nadons a Santa Eulàlia, o el Parc de Can Creixells al barri del Centre. Aquests últims espais resten lluny de poder definir-se com parcs urbans amb presència elevada de verd, ser accessibles per persones amb mobilitat reduïda, disposar de fonts d’aigua, wàters, seients i un entorn segur per infants i persones grans.
També segons l’Ajuntament es disposa de 22 refugis climàtics interiors basats en els Centres Culturals, les Biblioteques, Casals de Gent gran, etc., que tenen horaris limitats i no sempre suposen llocs amables per diferents edats perquè tampoc sempre funcionen els condicionadors d’aire.
No caldria insistir: un altre estiu més en les aules que cremen a escoles i instituts ni en els patis escolars gens naturalitzats i orfes d’ombra suficient.
Per acabar-ho d’adobar, just ara, a inicis d’estiu, el govern municipal ha anunciat el seu interès en escapçar un dels pocs parcs existents als nostres barris, el Parc de l’Alhambra, per construir-hi els poliesportiu que el barri demanda des de fa més de tres dècades. No sembla una bona manera de treballar per limitar els efectes de la emergència climàtica sobre el veïnat.
Per cert, algú recorda la cornisa verda, anunciada ja fa uns quants anys per l’alcaldessa Núria Marin, que havia de convertir en un continu verd la cornisa de La Torrassa i el tros de parc que es manté, amb Matacavalls i Can Buxeres? Doncs així és com va una mica tot.
També cal abordar la qüestió de la mobilitat accessible quan es pensa en la crisi climàtica. En aquests sentit, des de la ja citada jornada de l’Espai de Ciutadania es proposa:
Reducció del trànsit i pacificació dels carrers, garantint com a mínim un eix central pacificat per barri que prioritzi les persones per sobre del vehicle privat.
Impuls de les zones de baixes emissions, posant l’accent en la salut pública i la millora de la qualitat de l’aire mitjançant accions de sensibilització ciutadana.
Foment de la bicicleta i dels desplaçaments a peu, ampliant infraestructures segures i accessibles per a una mobilitat activa.
Millora i impuls del transport públic, promovent-lo com l’alternativa principal de mobilitat quotidiana.
Electrificació progressiva de les flotes municipals.
Defensa del territori i de la qualitat de vida, oposant-nos a l’ampliació de l’aeroport i al creixement del turisme de creuers, tenint en compte la nostra proximitat a aquestes infraestructures i el seu impacte ambiental i social.
Queda doncs molta feina per fer davant nostre. Però el temps no espera i la crisi climàtica, la situació d’emergència que patim no espera: ens hi va la vida. Afrontar l’emergència climàtica necessita de l’aportació de la ciutadania, però també, i de forma destacada, de les administracions públiques. No podem fer com si fos possible no actuar-hi; ens cal repensar i transformar l’Hospitalet en un indret amable i saludable. Cal doncs, exigir ja fets, eines i treball per fer més habitable la nostra ciutat i que sigui realment acollidora pel veïnat actual i el futur.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
