Entrevista a la ex-regidora i ex-consellera d’ERC, Anna Simó

Nascuda l’any 1968 al municipi d’Els Alamús, al Segrià. Des de ben jove va créixer i residir a l’Hospitalet de Llobregat, a la comarca del Barcelonès. Llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, va fer un postgrau de planificació lingüística a la mateixa universitat. Va treballar al Consorci per a la Normalització Lingüística, on va tenir diversos càrrecs i ocupacions, com ara la de responsable de Ciutat Vella al Centre de Normalització Lingüística de Barcelona. És membre de diverses entitats culturals i cíviques, entre les quals Ca la Dona i el Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

Va ser regidora de l’Ajuntament de l’Hospitalet entre juny i desembre del 2003. Ha estat Consellera de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya (2003-2006), vicepresidenta primera i secretària primera del Parlament de Catalunya (2015-2018), presidenta del Consell Escolar de Catalunya (2018-2021) i Consellera d’Educació del 13 de juny de 2023 al 12 d’agost de 2024.

Com a regidora que va ser de l’Hospitalet (juny 2023-desembre 2003), actualment quina visió té de la ciutat?

Com a exregidora a l’oposició opinaré críticament sobre el govern municipal; respondre-ho ràpidament és impossible, i menys per a mi, que no m’agrada generalitzar, però destacaria que la inèrcia de tants anys sense alternança s’ha menjat les idees i l’empenta, el lideratge sobre els serveis públics que són competència municipal i l’autocrítica imprescindibles per estar al capdavant d’una ciutat com la nostra.

Com ex-diputada, veïna i membre d’ERC, com veu l’evolució de l’Hospitalet en els darrers anys?

En habitatge, per exemple, la ciutat ha acollit molts habitants que buscaven habitatge més assequible que a Barcelona, n’ha escopit uns altres que no podien pagar els lloguers existents i no ha planificat els creixements urbanístics amb els serveis públics suficients. No és fàcil trobar pastilles de sòl per a fer-hi escoles, en especial en els barris de la zona nord de la ciutat, però hi ha illes senceres de pisos nous a la resta de la ciutat amb famílies acabades d’arribar sense una previsió d’espai per a escoles bressol o  ampliacions d’escoles. Igual en el cas d’equipaments socials especialitzats, per exemple.

Quins són, en la seva opinió, els principals reptes socials, econòmics i urbanístics que hauria d’afrontar la ciutat?

Acollida; atenció, serveis i suport a les persones i famílies amb més risc de vulnerabilitat o amb més necessitats de suport (infància, persones amb discapacitats, gent gran, persones sense coixí familiar ni comunitari proper); fer la vida més fàcil i més productiva a comerços i mercats; el que he respost a la pregunta anterior. I n’hi ha d’altres.

Com es pot combatre la desigualtat entre barris dins del municipi?

No és una feina fàcil ni ràpida, millorar la vida als nostres barris; demana temps i recursos propis i de la resta d’administracions, però cal anar al fons de les causes i dels problemes i les limitacions perquè els canvis es produeixin. Cal ser proactiu, autocrític, escoltar els barris i la gent dels barris, i els tècnics que estan a peu de carrer, i els que fan recerca social i urbanística. Xapa i pintura no serveix, com tampoc fer les coses com sempre s’han fet.

Com a consellera d’Educació que va ser (juny 2023-agost 2024), com valora l’estat actual de l’ensenyament públic a l’Hospitalet? Quines mancances detecta en infraestructures escolars i suport al professorat?

Sistema tensionat, amb un creixement d’alumnat important tant en la preinscripció com al llarg del curs, amb falta de places i espais a la zona nord en especial, i que reclama en especial suport estable de professionals no docents: educadors socials, tècnics d’integració social, treballadors socials, d’atenció a la diversitat, tot el teixit social de l’entorn, les famílies. I amb molta gent als centres i als serveis educatius que es creu l’educació i els infants i les famílies (i amb gent que està cremada, també) i la seva missió educativa i comunitària: són pilars del present i el futur d’aquests infants i adolescents i les seves famílies. Però no poden fer-ho sols, cal que la conselleria (i el Govern sencer) i l’Ajuntament hi apostin.

Què proposa ERC per lluitar contra la segregació escolar al municipi?

Que depengui d’Educació: per començar, repensar les zones educatives, treballar les àrees de solapament entre les zones i fer un pla d’educació a temps complet a tot el municipi. Perquè hi ha molts problemes i part de les solucions que no depenen ni de la conselleria d’Educació ni de la regidoria d’Educació.

Coneix plans concrets per reforçar la formació postobligatòria i la connexió amb el món laboral?

L’orientació és clau. Orientadors als centres de formació de persones adultes i a l’FP, també, i aprovar i posar en marxa el decret d’orientació que vam deixar a punt en plegar a l’agost del 2024. Donar estabilitat i un paper en el sistema formatiu als anomenats centres de segones oportunitats. Un cop fet el mapa de l’FP de Catalunya, que marca on i on créixer i en què, continuar actualitzant-lo i treballar més junts Govern i Ajuntament, com hem fet puntualment.

Com es pot implicar més a la joventut en la vida pública i política de la ciutat?

Si jo ho sabés… Primer de tot, seria un bon inici plantejar-se de fer-ho, des del govern municipal i des de les entitats de la ciutat. Escoltant-la, no venent-li motos, ni des de la banalitat ni el consumisme. No fent veure que la joventut del teu partit polític o pròxima ideològicament és la joventut de la ciutat que parla: és una part de la joventut, però ni de bon tros representa a tota la joventut.

Considera que l’Ajuntament de l’Hospitalet funciona amb criteris de transparència i participació ciutadana?

No.

Quins canvis estructurals caldria fer per millorar el funcionament institucional?

El que he respost a la primera pregunta. I fer una anàlisi del que no funciona, per què, i dels canvis organitzatius i de cultura cal fer, per fases.

Com valora la relació entre el govern municipal actual i l’oposició?

No gaire bona, perquè el govern es pren com a atac personal el que és polític.

Creu que l’Ajuntament escolta prou les entitats i veïns en la presa de decisions?

Les que no combreguen amb ell, no gaire.

Quines mesures proposa ERC per millorar la convivència i la cohesió social a l’Hospitalet?

Això ho deixo per quan entrevisteu en Jaume Graells i els regidors del grup municipal d’Esquerra-EUiA. Jo no soc portaveu d’Esquerra de l’Hospitalet, no em pertoca.

Com es poden garantir serveis públics de qualitat per a tothom, especialment en barris amb més vulnerabilitat?

Gestionant bé els recursos disponibles, reforçant els serveis que no funcionen perquè estan saturats o perquè no se saben dirigir políticament. Tibant les altres administracions que hi inverteixin amb cap i eficàcia.

Hi ha una aposta clara per les polítiques feministes, interculturals o d’acollida?

No, no més enllà de polítiques de xapa i pintura o declaratives.

Què demanaria a la ciutadania per fer possible un canvi profund a l’Hospitalet?

Que ens impliquem en la ciutat on vivim, en la mesura que creguem que podem fer-ho; que pensem que votar és més útil del que ens pensem, i que els que vivim a la ciutat hem d’opinar sobre com volem que la governin els que deleguem perquè la governin. I que siguem crítics amb els populistes i els seus missatges, amb els que busquen un enemic entre els veïns a qui abocar-hi tota la ràbia d’allò que no ens agrada.

Joan Torres (L’Hospitalet, 1943)

Doctor Enginyer Industrial (1969). Diplomat en Enginyeria Ambiental (1975) AD IESE. Universitat de Navarra (2001)

Experiència professional. Enginyer Municipal de l’Ajuntament de L’Hospitalet (1979-1980). Tinent d’alcalde de l’Àmbit de la Via Pùblica de l’Ajuntament de Barcelona (1983-95). President de la Societat Municipal d’Aparcaments i Serveis (1983-95). Membre dels diferents òrgans directius de l’Orgnització dels JJOO92 (1986-92). Membre de la Comissió Superior de Seguretat Olímpica (1990-92). President de Transports de Barcelona S.A. (Metro i Bus) (1990-95). President del Institut Metropolità del TAxi i Ciutat Groga S.A. (1990-95). Coordinador del Pl Director de Seguretat del Gran Teatre Liceu (1995-1999). Coordinador de la Fundació del Reial Automòbil Club de Catalunya (1995-2004). President del Consell d’Administració de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (2004-2011). President de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (2007-2013). Membre del Patronat del Grup Sant Pere Claver (2014). Conseller de Renfe Mercfaderies (2018-2024. Membre de l’Associació Tres Quarts per cinc Quarts i soci de Foment de la Informació Crítica de L’Hospitalet.

Com veus la mobilitat en general a les grans ciutats?

Es necessari un canvi de model per la millora del clima i de la congestió urbana de les ciutats.

Quins canvis s’han de produir els propers anys o es produiran?

Crec que es potenciarà la mobilitat compartida i ecològica. Respectant o regulant la mobilitat essencial privada com les ambulàncies, els serveis d’assistència o el serveis imprescindibles (com un fontaner, un electricista, etc.) que necessiten els vehicles pel seu desplaçament i, evidentment, els taxis. Aquests desplaçaments s’han de considerar essencials, així com aquella mobilitat privada sense una alternativa real de transport públic.

Quina ha de ser la tasca de cada ajuntament en el seu municipi en aquest àmbit? o pot ser ha d’haver una política general a nivell metropolità?

Incorporar a nivell local els plans sectorials i els plans generals que correspongui, i seguir les directrius que marquin. Un exemple es l’ATM que té totes les dades de mobilitat per poder garantir els drets que té el ciutadà i poder marcar unes línies d’actuació. La llei de mobilitat sostenible que s’està fent a nivell estatal també marcarà les grans directius de modernitat en aquest aspecte.

Una de les millores a nivell metropolità que s’han fet per actuar contra el canvi climàtic han estat les Zones de Baixes Emissions. Un èxit de control, perquè s’han detectat molts turismes, camions, furgonetes…que contaminaven. Contràriament, i des d’un punt de vista social, hi ha hagut contestació i unes quantes accions jurídiques. Ja que si se sabia de la existència d’aquests vehicles perquè existien dades del parc automobilístic, com és que no es va fer un Pla Renove per la seva substitució?

Com a ciutadà de l’Hospitalet, com veus la mobilitat a la teva ciutat?

Això va pels barris. No és el mateix el barri del Centre que els barris del Samontà o la mobilitat fronterera de la ciutat, perquè en uns casos es gestiona aquí i en d’altres ha de ser gestionats pels diferents ajuntaments implicats. En general, jo no veig congestió en els carrers de l’Hospitalet. Ni tampoc gaire problemes en les àrees de càrrega i descarrega. Però és imprescindible estar atents a les tendències.

Com ha evolucionat la mobilitat a la ciutat en els darrers 10 anys?

La manera com evoluciona la mobilitat, va molt lligada al creixement de la demografia de la ciutat. L’Hospitalet ha de fer una reflexió de creixement demogràfic zero. Hi ha barris molt densificats com La Florida, Pubilla Casas (tot el Samontà) que tenen xifres de més de 54.000 habitants per kilòmetre quadrat. Són els barris més densos de tota Europa. I per rehabilitar aquests barris s’ha de demanar ajut a Europa. És, clarament, un problema europeu  Només amb l’ajut local, autonòmic o estatal no ens en sortirem. Sempre que hi ha hagut un creixement de Barcelona ha repercutit en els municipis històrics del seu entorn.

Quin creus que són els reptes específics de l’Hospitalet?

La densitat extrema y la desigualtat social d’alguns barris, a nivell de planificació. Saber que s’ha de fer amb els polígons industrials mig abandonats. Perquè el repte no serà transformar la carretera del Mig construint més habitatges. Per exemple, una idea podria ser una Factory, amb la lògica que té disposar d’un aeroport i una xarxa de comunicacions molt a prop: la mateixa idea que va haver per crear i transformar una part de la zona industrial en el que s’anomena Districte Cultural. Hem de pensar que les noves industries que apareixen no contaminen, ni fan soroll. Ja no existeixen La Farga i altres industries com hi havia abans a la ciutat.

Quin paper hi ha de jugar l’Hospitalet dins del sistema de transport de l’àrea metropolitana de Barcelona?

Participar com Ajuntament en els òrgans executius i decisius allà on es dibuixen els gran eixos en el camp del transport, com l’Autoritat Metropolitana del Transport, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació i Generalitat (metro, rodalies…)..

Creus que s’estan prenent prou mesures per millorar el transport públic de l’Hospitalet?

L’oferta que existeix a l’Hospitalet és molt gran. Només s’ha de mirar el mapa de la ciutat: metro, ferrocarrils, autobusos, tramvia… en un bon nivell de fiabilitat, freqüència i intermodalitat notable. El problema està en la circulació mar-muntanya. Hi ha la línia 9 però queda molt apartada i la única solució són les línies d’autobusos. Hi ha una bona flota, però amb el problema que han de creuar una xarxa de carrer estrets que el resta velocitat. Però jo crec que és acceptable l’oferta que existeix.

Quina és la teva opinió sobre l’ús de la bicicleta i els espais de vianants a la ciutat?

La bicicleta es un actor més de la mobilitat sostenible i assequible. Ha estat molt important la implicació de l’Administració pel creixement del seu ús, com ha estat crear espais segregats com ara els carrils bicis o, per exemple, el mateix lloguer de bicicletes que es un estímul per a la seva utilització. Ara bé, la bicicleta no és un element disruptiu del tràfic però si és exemplar de del punt de vista de la salut i esport. La bicicleta metropolitana ja ha iniciat el seu recorregut imparable i pot ser un bon complement.

Creus que s’està fent prou per reduir la dependència del vehicle privat?

És més fàcil canviar lleis, que canviar hàbits. I el cotxe privat, sobre tot a les grans ciutats, ha deixat de ser “l’amo” de la xarxa viària. Quan jo vaig entrar a l’Ajuntament de Barcelona el cotxe era “propietari” dels carrers. Ara ja no ho es. La creació de les zones blaves o verdes, l’augment de la disciplina i del cobrament de les multes ha estat molt important. Però veritablement, el problema actual de Barcelona són els vehicles de la gent que va i bé cap la capital i tot l’Àrea Metropolitana principalment, sense cap alternativa real de transport públic. L’alternativa es el transport ferroviari, però amb la situació en que es troba, encara tenim per uns anys…

Quina visió tens del futur de la mobilitat a l’Hospitalet a 10 o 20 anys vista?

L’Ajuntament ha d’adaptar-se a la normativa, a la legislació i a les directrius. Aviat sortirà la llei de la mobilitat a nivell Estatal que permetrà concretar quines son les prioritats per lluitar contra el canvi climàtic i contra la contaminació. També marcarà l’organització i planificació del transport on els usuaris podran disposar d’un lloc on hi haurà tota la informació sobre el transport

Com pot la tecnologia (apps, mobilitat elèctrica, dades obertes) ajudar a millorar la mobilitat urbana?

El que es pot mesurar es pot explicar, i el que es pot explicar es pot gestionar i el que es pot gestionar es pot regular. Per això es necessiten les noves tecnologies (comportament social, legal) que seran les grans aliades per la planificació i la gestió de la mobilitat.

Quin paper haurien de jugar els ciutadans en aquest procés de transformació?

L’element de la participació ciutadàna és fonamental. La participació reglada, organitzada i informada i amb capacitat de decisió. Aquest és el millor prescriptor en el canvi d’hàbits.

Fotogafía de portada, font: La Vanguardia, 13 juny 2020

Entrevista a Jaume Masclans, president de Pimec de L’Hospitalet i Baix Llobregat

“La indústria a l’Hospitalet vol  modernitzar-se tot i les dificultats per manca de sòl i l’envelliment d’infraestructures”

Jaume Masclans és el nou president de PImec a l’Hospitalet i la comarca del Baix Llobregat. En aquesta llarga entrevista denuncia que la demanda per cobrir llocs de feina de perfils professionals amb Formació Professional és superior a la de perfils universitaris en les ofertes laborals. Afirma que continuarà fent activisme empresarial en l’estela de Joan Soler, perquè hi ha pèrdua en el nombre d’empreses industrials al territori Llobregat i pensa que cal impulsar polítiques perquè la indústria continuï sent referent en termes de productivitat i competitivitat. I un altre problema importat: reclama millorar l’accés a l’habitatge perquè té un impacte directe en la retenció del talent i la cobertura de llocs de treball. Aquest mes de maig estava previst que a l’Hospitalet es renovés la Taula del Pacte per l’Ocupació i el Desenvolupament Econòmic a l’Hospitalet, però encara no s’ha fet. Pimec defensa davant els grups parlamentaris del Congrés la inviabilitat de la proposta de reducció de jornada, aprovada recentment pel Consell de Ministres, i es mostra en contra de l’OPA de BBVA sobre el Sabadell. I denuncia que en una dècada s’ha doblat el nombre d’hores de baixa dels treballadors amb increments d’absentisme laboral que són inversament proporcionals a l’atur. I sobre la reindustrialització en els antics terrenys de la Nissan, Pimec demana que es mantingui un compromís ferm amb el territori, garantint que les petites i mitjanes empreses de l’Hospitalet i Baix Llobregat puguin participar de manera activa en la cadena de valor industrial que s’està configurant.

• Després d’haver estat vicepresident de Pimec al territori Llobregat els darrers quatre anys, vostè ha rellevat en el càrrec a l’empresari Joan Soler. Mantindrà una política continuista? En què es diferenciarà el seu mandat?

L’objectiu principal és donar continuïtat al mandat anterior, fent activisme empresarial i conscienciant de la necessitat de legislar pensant en petit, perquè les pimes són el motor real de l’economia. En el cas del Baix Llobregat, el 99,7% de les empreses són pimes, que generen el 70% de l’ocupació i, per això, és indispensable fomentar la competitivitat i el creixement del teixit empresarial local.

El territori té alguns reptes econòmics i empresarials com la pèrdua del nombre de pimes del sector industrial i, en aquest sentit, cal impulsar polítiques perquè la indústria de la comarca continuï sent referent en termes de productivitat i competitivitat. A més, un tema important a la comarca és la problemàtica amb l’accessibilitat a l’habitatge, que cal millorar perquè té un impacte directe en la retenció del talent i la cobertura de llocs de treball.

• Quins objectius es planteja de cara a la renovació al mes de maig de la Taula del Pacte per l’Ocupació i el Desenvolupament Econòmic a l’Hospitalet?

Quan estigui feta la renovació, farem el posicionament i declaracions corresponents.

• En quin estat es troben els sectors industrial i comercial a l’Hospitalet?

L’Hospitalet de Llobregat és una ciutat amb una llarga trajectòria industrial i comercial, que en els darrers anys ha viscut una transformació significativa. Des de Pimec Baix Llobregat-L’Hospitalet, constatem que el sector industrial es troba en un moment de transició, amb empreses que treballen per adaptar-se als reptes de la digitalització, la sostenibilitat i la reindustrialització intel·ligent. Tot i les dificultats derivades de la manca de sòl industrial i l’envelliment d’algunes infraestructures, detectem una voluntat clara per part del teixit empresarial de modernitzar-se i continuar generant ocupació de qualitat.

Pel que fa al sector comercial, l’activitat es manté dinàmica, especialment en àrees de gran afluència com el centre i els barris amb major densitat poblacional. El comerç de proximitat, però, afronta desafiaments importants, com l’impacte del comerç electrònic i els canvis en els hàbits de consum. En aquest sentit, cal seguir treballant plegats –administracions, entitats i empresariat– per impulsar polítiques de suport, foment de la digitalització i reforç de la competitivitat del comerç local.

Des de Pimec continuarem donant suport a les micro, petites i mitjanes empreses de l’Hospitalet, perquè som conscients que representen un pilar fonamental per a la cohesió social i el desenvolupament econòmic de la ciutat.

• I la incorporació de la dona al mercat de treball?

Aquesta pregunta la vincularem a alguns estudis que hem fet des de Pimec a nivell general per analitzar la situació de la dona en el món del treball. ((Aquí deixem els enllaços a les notes de premsa dels estudis:

https://pimec.org/actualitat/noticia/n/les-principals-preocupacions-de-les-dones-autonomes-inclouen-la-gestio-del-temps-la-conciliacio-les-dificultats-economiques-i-la-maternitat

https://pimec.org/actualitat/noticia/n/pimec-constata-que-el-63-de-l-ocupacio-generada-a-traves-dels-fons-next-generation-i-els-perte-sera-masculina

• Quines són les principals reclamacions que realitza Pimec en aquests moments?

A nivell general, els principals posicionaments de Pimec ara mateix i a causa de l’actualitat econòmica i empresarial són la defensa davant els grups parlamentaris del Congrés la inviabilitat de la proposta de reducció de jornada, aprovada recentment pel Consell de Ministres i que expressem preocupació i desacord per l’aprovació de l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell i alerta dels riscos persistents per a les pimes i l’equitat territorial.

• Com evoluciona la reindustrialització de l’antiga planta de Nissan a la Zona Franca i com veu l’arribada del fabricant de cotxes xinès Chery?

Tot el que impliqui un creixement industrial d’una zona que estava aturada és una bona notícia. La reindustrialització implica la creació de llocs de treball i, en aquest cas, es prioritzarà la reincorporació dels antics empleats de Nissan. Tanmateix, demanem que es mantingui un compromís ferm amb el territori, garantint que les petites i mitjanes empreses del Baix Llobregat puguin participar de manera activa en la cadena de valor industrial que s’està configurant.

• Com valora l’aposta del sector sanitari que fa l’Hospitalet, en concret amb el biocluster que es promou al voltant de l’hospital de Bellvitge?

Des de Pimec Baix Llobregat-L’Hospitalet valorem molt positivament l’aposta decidida que està fent l’Hospitalet per impulsar el sector sanitari i biomèdic, especialment a través de la creació d’un bioclúster al voltant de l’Hospital de Bellvitge. Aquesta iniciativa representa una oportunitat estratègica per posicionar la ciutat com a pol de referència en innovació, recerca i salut, en un àmbit de futur que genera ocupació qualificada i valor afegit.

El potencial d’aquest bioclúster és enorme, tant per la seva ubicació privilegiada com per la presència d’infraestructures sanitàries de primer nivell, com l’Hospital de Bellvitge i l’Institut Català d’Oncologia, així com per la col·laboració amb universitats i centres de recerca. La concentració d’activitat en aquest àmbit pot esdevenir un motor de desenvolupament econòmic i un generador d’aliances entre grans institucions i pimes del territori.

Des de Pimec Baix Llobregat-L’Hospitalet considerem clau que aquesta aposta es faci amb una visió integradora, que permeti a les petites i mitjanes empreses del sector salut, biotecnològic i serveis vinculats participar activament en aquest ecosistema. Caldrà garantir mecanismes de col·laboració públic-privada, accés a l’R+D+i, i suport al creixement d’aquestes empreses perquè puguin contribuir i beneficiar-se d’aquesta transformació.

• Com avalua el Districte Cultural de l’Hospitalet i, en general, l’evolució d’aquest sector a la ciutat?

Valorem molt positivament la consolidació del Districte Cultural de l’Hospitalet com a projecte estratègic que ha sabut generar un ecosistema creatiu viu, amb capacitat d’atracció de talent, activitat econòmica i innovació. Aquesta iniciativa ha posat en valor antigues àrees industrials reconvertint-les en espais de creació, fomentant sinergies entre artistes, empreses culturals i institucions.

L’evolució del sector cultural a l’Hospitalet en els darrers anys demostra que la cultura pot actuar com a motor de desenvolupament econòmic local, diversificant l’activitat productiva i reforçant la identitat de ciutat. A més, obre oportunitats per a l’emprenedoria, especialment entre les microempreses i autònoms del sector creatiu, als quals donem suport des de la nostra entitat.

Tanmateix, cal seguir treballant perquè aquest creixement sigui sostenible, inclusiu i amb retorn social. Això implica garantir l’accés a espais, la formació contínua, el finançament adequat i una col·laboració fluïda entre el sector públic i el privat. L’Hospitalet ha fet una aposta valenta per la cultura, i des de Pimec la celebrem i ens posem a disposició per continuar enfortint aquest sector emergent que contribueix de forma clara a la dinamització econòmica i social del territori

• La formació professional dual és la gran assignatura pendent a l’Hospitalet i el Baix Llobregat. Què fan vostès per potenciar-la?

Entre les preocupacions del nostre empresariat també es destaca la manca de perfils adaptats a les necessitats de l’empresa, un factor estretament lligat a la Formació Professional. Les empreses necessiten que existeixi una formació ajustada a les seves necessitats. Des de Pimec sempre hem insistit en la importància d’abordar les problemàtiques de l’ajust entre oferta i demanda, ja que impacten directament en les pimes del territori.

Aquest desajustament entre oferta i demanda suposa una bretxa de talent, amb conseqüències que ja estan sofrint les empreses, que es veuen limitades, tant per a afrontar les reposicions per jubilació, com per a atendre els reptes i demandes actuals i de futur. Avui dia constitueix un problema molt generalitzat en la majoria d’activitats professionals tècniques, molt especialment en els sectors industrials i les activitats vinculades a la transformació digital. A més, sabem que la demanda de perfils professionals amb Formació Professional és superior a la de perfils universitaris en les ofertes laborals. Es tracta d’un tema rellevant que afecta el sistema de formació professional, en totes les seves modalitats, impacta sobre el nostre teixit empresarial i obliga a crear un sistema que situï les necessitats de les empreses en l’origen i destinació de les polítiques de formació. Així mateix, provoca ineficiències en els sistemes productius que provoquen dèficits de productivitat i de competitivitat en les empreses i del país.

Els oficis estan “en perill”, cal fer-los atractius per potenciar la demanda laboral i dignificar la seva activitat. És vital orientar a les persones, especialment els joves, perquè tinguin tota la informació provinent de la perspectiva del mercat de treball. És imprescindible augmentar l’oferta formativa ajustada a la realitat de les pimes, pel que fa al contingut educatiu i també a la metodologia. L’Administració educativa i formativa han d’anar de la mà per un ajust a les necessitats del mercat de treball.

Calen accions que impulsin una FP (especialment de la modalitat dual) més eficient per cobrir els llocs de treball del teixit empresarial, així com incrementar la competitivitat i el teixit productiu i assolir un major nivell de qualificació de les persones treballadores i l’adequació de les competències professionals als requisits del mercat de treball.

Des de Pimec Baix Ll-L’Hospitalet participem en òrgans com el Consell de la Formació Professional del Prat de Llobregat, on col·labora amb l’Ajuntament i altres agents socials per fomentar la formació professional i la inserció laboral. També stablim col·laboracions amb diverses entitats per promoure la FP Dual. Per exemple, en una jornada organitzada conjuntament amb CaixaBank Dualiza a Sant Feliu de Llobregat, es van reunir representants de sectors com la informàtica, l’electricitat, la química i el comerç per conèixer els avantatges de la FP Dual i els canvis introduïts per la nova Llei Orgànica de l’FP.

• Com creu que s’ha d’abordar l’intercanviador de La Torrassa, com una solució ferroviària d’entrada i sortida a Barcelona, amb la millora de Rodalies o també com una palanca de transformació urbana de l’Hospitalet?

L’intercanviador de La Torrassa és una infraestructura estratègica que pot i hauria de ser abordada en ambdós sentits: tant com una solució ferroviària clau per a l’entrada i sortida de Barcelona com també com una palanca de transformació urbana per a l’Hospitalet de Llobregat.

D’una banda, l’intercanviador ha de reforçar el sistema de Rodalies de Catalunya, tot facilitant una major capacitat d’intercanvi modal entre serveis ferroviaris regionals, metro i altres mitjans de transport públic. A més, permetria reduir la pressió sobre les estacions centrals, actuant com a porta d’entrada des del sud-oest metropolità. També afavoriria la distribució més eficient dels fluxos de passatgers cap a BCN i dins de l’àrea metropolitana i esdevé una oportunitat per millorar la connexió ferroviària entre l’aeroport del Prat i el sistema metropolità.

D’altra banda, com a palanca de transformació urbana de l’Hospitalet, l’estació pot ser el motor que faci repensar l’espai urbà dels voltants, una zona que ha patit desequilibris socials i urbanístics. Aquest projecte també pot ser una oportunitat per incorporar polítiques actives d’habitatge i equipaments públics.

• Quina influència tindran els aranzels de Trump a les pimes del nostre territori?

Els nous aranzels anunciats pel president dels Estats Units, Donald Trump, contra les importacions europees suposen un nou cop a les relacions comercials entre la Unió Europea i els Estats Units, i representen una amenaça directa per a centenars d’empreses catalanes i espanyoles. Davant aquest escenari, Pimec expressa la seva profunda preocupació per les conseqüències potencials sobre l’activitat exportadora, especialment en el cas de les petites i mitjanes empreses, i fa una crida a una resposta institucional conjunta, intel·ligent i proporcional.

L’entitat considera legítim que la Unió Europea es prepari per activar l’Instrument Anti-Coerció (ACI) i valori mesures compensatòries en àmbits com la propietat intel·lectual o els serveis digitals, sectors especialment sensibles per als Estats Units. Ara bé, adverteix del risc d’una escalada que podria derivar en una guerra comercial oberta, i insisteix en la necessitat d’esgotar les vies diplomàtiques i actuar amb intel·ligència estratègica. En aquest sentit, Pimec defensa que qualsevol represàlia ha de ser calibrada, flexible i orientada a restablir l’equilibri, evitant afegir més inestabilitat a un context ja prou complex.

Davant d’aquesta situació, Pimec insta els governs d’Espanya i de Catalunya a defensar amb contundència els sectors més exposats, sempre en coordinació amb les institucions europees. L’entitat valora positivament la preparació d’un pla de suport estatal per als sectors afectats, l’activació de mecanismes com els ERTOS per prevenir la destrucció d’ocupació, i l’impuls de línies d’inversió i ajuts a la productivitat per reforçar la competitivitat empresarial. Tanmateix, també reclama l’impuls d’un pla específic adaptat a la realitat catalana, tenint en compte les especificitats i la importància estratègica d’alguns sectors per a la nostra economia.

Finalment, Pimec recorda que posa a disposició de totes les pimes afectades el seu servei d’internacionalització, per oferir assessorament, suport en la diversificació de mercats i eines per afrontar amb garanties els nous reptes derivats d’aquest canvi de context internacional.

• Quin impacte tindrà a les pimes la reducció de la jornada laboral, quan el 95% de les empreses de l’Hospitalet son pimes?

Després de l’aprovació per part del Consell de Ministres de l’avantprojecte de llei que redueix la jornada màxima legal a 37,5 hores setmanals en còmput anual, PIMEC es mostra absolutament contrària a aquesta proposta i alerta que seria un greu error aplicar aquesta mesura sense canalitzar-la a través de la negociació col·lectiva i amb la participació de les pimes, seguint el models dels països més competitius del nostre entorn. L’entitat reclama una millora del sistema de negociació col·lectiva per garantir una major representació de les pimes i una adaptació més ajustada a la realitat de cada territori. En aquest sentit, considera que països com Dinamarca o Alemanya, que no tenen fixada una jornada màxima legal i ho han vehiculat a través de la negociació col·lectiva, en son un clar exemple.

PIMEC ha recordat que Espanya no es troba actualment davant una problemàtica d’excés de jornada o de temps de treball efectiu, ja que la majoria dels convenis col·lectius han anat reduint el temps de treballi Espanya es situa a la mitjana de la UE. De fet, ha assegurat que la mitjana d’hores anuals treballades és similar i inclús inferior a la de molts països europeus, situant-se per sota de la mitjana de l’OCDE.

Per tot això, considera que amb una veu pròpia de les pimes al diàleg social espanyol s’haguessin tingut en compte la dimensió empresarial, les característiques dels diferents sectors econòmics i els reptes del mercat de treball.

Del conjunt de mesures que la patronal catalana ha proposat Yolanda Díaz en destaquen els plans per a la millora de la productivitat i mesures per a la reducció de l’absentisme laboral i la gestió de baixes laborals, alhora que la millora del temps de treball i, eventualment, la reducció de la jornada, es vehiculin a través de la negociació col·lectiva, respectant la seva autonomia i adaptació flexible de les mesures, així com fent seguiment de les millores generalitzades. PIMEC creu que els beneficis de qualsevol mesura han de ser compartits, com també el cost que calgui assumir, essent absolutament impensable que una mesura com aquesta pugui o hagi de ser assumida només per les empreses.

També considera fonamental la posada en marxa d’incentius fiscals  i bonificacions a la Seguretat Social per compensar els costos per part de les empreses per no generar un efecte inflacionari, i considera oportú adaptar la normativa de salut i seguretat laboral. També ha assenyalat que cal protegir la retenció del talent, ja que una mesura unilateral d’aquest tipus pot generar una pèrdua de competitivitat i fer incrementar la rotació laboral com va succeir a França.

• Com pujar la productivitat i baixar l’absentisme laboral al seu territori?

Des de Pimec hem abordat aquesta qüestió a través d’un estudi que analitza la incidència de la Incapacitat Temporal (IT) a Catalunya, que s’ha doblat en els darrers deu anys. En el document es constata que durant la dècada 2013-2023 la IT ha passat de 3,8 hores de mitjana d’incapacitat temporal per treballador al mes fins a arribar a les 7,8 hores l’any 2024. qui també ha concretat que la IT s’ha doblat en els darrers deu anys, fent que -de mitjana- cada treballador perdi un dia de feina al mes.

L’estudi també fa una comparació de la relació entre atur i IT, apuntant la següent correlació: a mida que la taxa d’atur augmenta, el nombre mitjà d’hores d’IT per treballador i mes disminueix. Aquest fet reforça l’argument que les perspectives de futur dels treballadors en relació amb la seva capacitat per trobar un nou treball poden influir en la seva disposició a sol·licitar baixes per incapacitat personal.

Pel que fa als motius i les durades de les baixes laborals, el 54,4% dels dies són deguts a patologies osteomusculars i a malalties mentals; la mitjana de dies d’IT augmenta en la mesura que augmenta l’edat; el 75% dels casos no superen els 15 dies de baixa; i l’evolució a Catalunya es troba per sobre de la mitjana espanyola en termes d’hores d’IT i els seus costos derivats.

En relació amb les prestacions del Sistema de la Seguretat Social i les abonades per les empreses, l’import total arriba als 2.085 milions d’euros. En termes relatius respecte del PIB de Catalunya, representa el 0,7% l’abonat pel sistema de seguretat social i el 0,93% les prestacions totals afegint les abonades per les empreses.

I què proposa Pimec per reduir l’absentisme laboral a les seves empreses?

Un millor aprofitament de la infraestructura de mútues col·laboradores de la Seguretat Social i que aquestes puguin realitzar les altes i baixes també per contingències comunes; millorar la capacitat de planificació de les empreses establint alertes immediates quan es produeixen baixes; una millora en la gestió administrativa a l’atenció primària de la incapacitat temporal; millorar els sistemes de control de la incapacitat temporal; campanyes de sensibilització de les empreses, etc.

• Com valora la celebració de fires i salons en la potenciació del turisme, la restauració i el comerç?

La celebració de fires i salons al Baix Llobregat constitueix una eina fonamental per a la dinamització econòmica i social del territori, amb un impacte directe sobre sectors estratègics com el turisme, la restauració i el comerç local. Aquestes iniciatives contribueixen, de manera clara, a enfortir la projecció de la comarca com a espai actiu, competitiu i atractiu tant per a la ciutadania com per a visitants i inversors.

En aquest sentit, les fires i salons generen activitat econòmica mitjançant l’atracció de públic i l’increment del consum en establiments locals. També reforcen el teixit comercial i empresarial del territori, afavorint la visibilitat de les empreses i promovent sinergies sectorials. A més, estimulen la promoció turística de proximitat, posicionant el Baix Llobregat com a destinació vinculada a l’activitat firal, la gastronomia, el patrimoni i els valors del territori. I afavoreixen la cohesió social i la identitat comarcal, tot generant espais de trobada entre ciutadania, institucions i agents econòmics.

És fonamental continuar donant suport a la programació firal i consolidar-la dins d’una estratègia comarcal coordinada, que permeti potenciar els beneficis d’aquestes iniciatives a curt i llarg termini, tot assegurant-ne la seva coherència amb els objectius de promoció econòmica, ocupació de qualitat i projecció exterior del Baix Llobregat.

• Quina opinió té Pimec respecte a la proliferació dels pisos turístics a la ciutat?

L’Hospitalet i el Baix Llobregat, amb una economia diversa i la seva ubicació estratègica, s’enfronta a un problema que està esdevenint crític: la manca d’habitatge accessible. Aquest fet no només afecta la qualitat de vida de les persones, sinó que també posa en risc la competitivitat del teixit empresarial de la comarca.  

L’urbanisme i l’oferta d’habitatge són una qüestió a resoldre. L’escalada dels preus de lloguer o la impossibilitat d’accedir a un habitatge en propietat ha expulsat moltes persones treballadores cap a zones més allunyades, impactant en els seus costos i el seu temps de desplaçament. Les pimes, que són el motor de l’economia local, ja tenen actualment dificultats per trobar personal qualificat i adaptat a les necessitats reals de les empreses i aquesta problemàtica s’agreuja amb la dificultat de poder viure a la comarca pels preus de l’habitatge. 

Aquest desequilibri desincentiva l’arribada de nou talent, que alhora es tradueix en una disminució de la competitivitat empresarial i en la necessitat de cercar alternatives fora del Baix Llobregat. Podem dir, doncs, que aquesta problemàtica social té repercussions directes sobre les empreses: l’augment de la rotació laboral, dificultats per cobrir llocs clau i, en conseqüència, la disminució de la productivitat. A més, també és una conseqüència la mobilitat que genera la distància respecte del centre de treball, ja que es generen externalitats com la contaminació i la sinistralitat. La mobilitat genera oportunitats, però en aquest cas, també efectes no desitjats.  

Més enllà de l’impacte en les persones, la manca d’habitatge assequible comporta greus conseqüències socials a nivell comunitari. Quan els treballadors es veuen obligats a viure cada vegada més lluny, es trenca el vincle amb l’entorn i es debilita la implicació social. Per això, cal oferta de parc públic d’habitatge, impulsar la rehabilitació i augmentar el sòl urbanitzable per poder oferir, no només als joves, sinó també a aquestes persones treballadores nouvingudes, unes condicions que facin possible abordar el lloguer o l’adquisició d’habitatge. 

Per mantenir el Baix Llobregat com un motor econòmic del país, cal garantir un equilibri entre el creixement empresarial i la qualitat de vida de la seva gent. La solució requereix una acció conjunta entre el sector públic i privat, polítiques que fomentin el lloguer assequible i la construcció d’habitatges de protecció oficial i la rehabilitació d’habitatges que actualment es troben buits. La millora d’aquesta problemàtica farà que les persones treballadores i les empreses prosperin en un futur de benestar, just i inclusiu.  

Entrevista a Merche García, Síndica de Greuges de l’Hospitalet

Merche García Villatoro (Cornellà, 1969), va ser nomenada Síndica de Greuges de l’Hospitalet per primera vegada el gener del 2018 i ratificada per unanimitat l’any 2023 pel plenari del Consell de Ciutat. A més, és educadora social per la Universitat Ramon Llull, té estudis de pedagogia en el lleure cursats a l’Institut Català de les Noves Professions i un màster de direcció d’organitzacions no lucratives, a l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses (ESADE).

Té una àmplia experiència professional i associativa vinculada a l’Hospitalet, des del 1984 a través del món del lleure juvenil, i va ser assessora del Gabinet d’alcaldia de l’Ajuntament de l’Hospitalet entre el 1999 i el 2001.

1.- Quines són les principals funcions de la Síndica de L’Hospitalet?

La Síndica, que és la persona titular de la Sindicatura de Greuges, té les funcions que li atribueix el “Reglament Orgànic dels Òrgans de Defensa de la Ciutadania davant de l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat: Síndic/a i Comissió de Suggeriments i Reclamacions”, especialment la defensa dels drets fonamentals i les llibertats publiques de la ciutadania davant l’actuació de l’administració municipal.

La Síndica gaudeix d’autonomia, independència i objetivitat en el compliment de les seves funcions de superivisió de les accions u omissions de l’administració municipal i els serveis municipals, no només a iniciativa de tercers sinó també a iniciativa pròpia.

2.- Quin tipus de queixa o reclamacions reps amb més freqüència?

L’àmbit que rep més queixes és el relacionat amb l’espai públic, especialment aquelles  referides a la neteja dels carrers, la il·luminació, els soroll de les obres i també el soroll d’algunes activitats amb incidència a l’espai públic.

Els altres dos àmbits més freqüents són: la convivència i la seguretat, i els serveis socials. En relació al primer són especialment rellevants els referits a la convivència veïnal, on l’ajuntament ha d’actuar a través del servei de mediació i també de la guàrdia urbana.

En l’àmbit dels serveis socials, l’accés als serveis socials, l’atenció a les famílies pel motiu d’un desnonament, la falta d’ajuts socials i l’accés a l’empadronament especialment de les persones en situació de vulnerabilitat, són les queixes més freqüents.

Podríem dir que aquests són els àmbits que han destacat cada any, des de la posada en marxa de la Sindicatura, tot i que treballem en més de 15 àmbits diferents que han anat variant des de la seva creació.

3.- Quin consideres que és el principal repte per exercir la teva funció?

Des del meu punt de vista el principal repte és donar una resposta eficaç a la ciutadania, resolent el problema que ha ocasionat la seva queixa quan objectivament l’assisteix la raó. Això de vegades és fàcil, quan el propi Ajuntament rectifica durant la tramitació de la queixa, en altres casos és més complex. Hem de tenir en compte que, ni les resolucions de la Sindicatura ni les seves recomanacions són vinculants per l’Ajuntament.

4.- Com és la relació entre la teva oficina i el govern local de l’Hospitalet?

La relació de l’oficina dels Òrgans de Defensa de la Ciutadania no es limita al govern municipal sinó que també es relaciona amb tota l’estructura tècnica de l’Ajuntament. Al llarg dels set anys de la seva existència la relació ha anat evolucionant i cada vegada és més fluyida gràcies a que s’ha establert una dinàmica detreball que està funcionant i això permet instruir tots els expedients que arrigen en temps i forma.

Un àmbit de millora potser seria avançar en processos d’intermediació sense necessitat d’obrir expedient perquè podria ser més àgil la resposta a la ciutadania.  

5.- S’han produït situacions en les que la Corporació no ha respost adequadament a les teves recomanacions?

Les propostes i les recomanacions de la Sindicatura sempre han obtingut resposta de la Corporació fins i tot per explicar els motius d’aquelles que no s’han acceptat. No obstant això, la mitjana de les acceptacions de les recomanacions se situa entre un 50% i un 55% depenent de l’any. Evidentment, ens agradaria que s’ampliés aquest percentatge atenent a que, quan es fa una recomanació, s’elabora i es motiva des de la base de que és viable i necessària per millorar el servei o l’activitat.

Tot i això, la Sindicatura no té competència en la gestió municipal i, com he dit abans, les seves resolucions no són vinculants, per tant és el govern municipal qui ha de decidir si l’accepta i la incorpora o no.

6.- Quan d’independent et sents del poder polític local?

Des del punt de vista formal, el Reglament Orgànic garanteix la independència de la Sindicatura i jo, personalment com a Síndica, em sento totalment independent i crec que és del tot necessari que sigui així per poder desenvolupar correctament les funcions que tinc atribuïdes. L’autonomia i la independència són essencials per poder analitzar els temes i donar resposta amb total objectivitat.

7.- Quins col·lectius de l’Hospitalet consideres més vulnerables o desprotegits actualment?

Evidentment les persones amb menys recursos econòmics, aquelles que es troben a l’atur, les que no tenen regulada la seva situació administrativa, les famílies amb infants en situació de desnonament, les que viuen al carrer, les que no disposen de padró… etc. En resum,  totes aquelles persones més vulnerables amb dificultats per accedir a la sanitat, l’educació, l’habitatge i als serveis públics essencials en general, així com, als de l’Ajuntament en particular.

Un altre col·lectiu són les persones grans que, amb la implantació de les noves tecnologies s’han convertit en persones vulnerables perquè se’ls hi està limitant l’accés als serveis públics, bancaris, etc. En la majoria dels casos necessiten del suport d’un altra persona per tramitar temes que són de caràcter totalment personal, el que comporta facilitar les seves dades privades a terceres persones per poder portar a terme tràmits que presencialment podrien fer directament.

8.- Has detectat algun patró de discriminació o exclusió en l’accés als serveis públics ?

Des de la Sindicatura hem detectat especialment dificutats per accedir als serveis socials de persones i famílies vulnerables, i això, ens ha de fer pensar, quan el principal objectiu i la missió dels serveis socials és atendre i acompanyar a les persones, que es troben en situació de més vulnerabilitat social, les quals necessàroament, han de poder accedir-hi sense entrebancs.

També, reitero les limitacions per accedir a fer gestions de caràcter general sobretot, com deia abans, derivats de la implantació de les noves tecnologies.

9.- Com valores l’accés a l’habitatge a la ciutat des del punt de vista dels drets ?

El dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat es contempla a l’article 47 de la Constitució, que obliga als poders públics a promoure les condicions necessàries que garanteixin la igualtat en l’exercici dels drets i a establir les normes pertinents per fer-ho efectiu. En el mateix sentit es pronuncia l’article 47 de l’Estatut d’ Autonomia de Catalunya, el qual, al seu article 137, atribueix a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d’habitatge.

La manca d’habitatge és un greu problema, i més quan parlem d’una ciutat amb una densitat molt alta, sense espai per generar més habitatge. Falta habitatge públic i els preus s’han desbocat i, tot i tenir feina, a moltes persones els hi és gairebé impossible accedir a un lloguer en règim de mercat lliure.

D’altra banda, a la Sindicatura cada cop arriben més persones posant de manifest les dificultats per accedir a un habitatge. La majoria perquè han patit un desnonament, molts viuen en locals que els hi lloguen com si fossin habitatges, amb preus molt alts i sense cèdula d’habitabilitat.

A més d’aquests col·lectius, existeix una problemàtica general per accedir a l’habitatge que no afecta exclusivament a la nostra ciutat. Penso que és un dels problemes més greus que tenim com a societat i per això cal que els poders públics adoptin mesures realistes per assegurar l’accés a un habitatge digne.

10.- Quantes queixes s’han presentat l’últim any?

L’informe anual, publicat a la pàgina web de la Sindicatura i presentat al Ple Municipal ordinari del mes març, recull el detall de totes les queixes presentades durant l’últim any. En resum, al 2024 hem realitzat 647 accions d’aquestes 22 han estat gestions d’intermediació i 162 expedients oberts que incorpora els tramitats com a queixes, greuges, suggeriments i iniciatives d’ofici.

11.- Has detectat que hagi incrementat la participació ciutadana?

En relació amb la Sindicatura sempre hem treballat amb les entitats de la ciutat perquè ens traslladin les seves inquietuds i les problemàtiques que detecten. Les entitats estan molt a prop de la ciutadania i molt implicades en els temes socials que els hi afecten. Moltes vegades arriben més enllà que les pròpies administracions i, per tant, ens interessa molt conèixer de primera mà tot allò que ens puguin transmetre. Hem de dir que sempre que les hem convocat hem rebut molt bona resposta i una alta participació per part de les entitats.

Amb caràcter general, a la ciutat crec que cada vegada funcionen més les xarxes d’entitats i de persones individuals que s’uneixen per defensar temes socials que els hi són comuns. La participació ciutadana, des del meu punt de vista, és fonamental per tenir una ciutat compromesa en donar resposta a les necessitats dels seus veïns i veïnes. Cal escoltar a la nostra ciutadania, estimular la seva participació, no només perquè tenen dret a prendre part en les decisions col·lectives, sinó també per fer realitat el sentiment de pertinença.

12.- Quins han estat els temes més recurrents en les reclamacions dels últims mesos?

Doncs es manté la mateixa línia que hem comentat abans en temes relacionats amb l’espai públic, la convivència i la seguretat i els serveis socials.

En els últims mesos, potser el que més preocupa són els temes relacionats amb l’atenció de serveis socials a les famílies amb infants que es troben en una situació molt vulnerable i han acabat vivint al carrer. En aquests casos, cal més suport i sensibilitat per part dels serveis socials, no podem tenir infants que visquin al carrer.

D’altra banda, arriben queixes perquè hi ha infants a la ciutat amb dificultats per accedir a l’escola i la sanitat perquè no estan empadronats i, això, és molt greu. Cal fer efectiu el dret i deure de totes aquelles persones que resideixen al municipi, de ser inscrites al padró municipal d’habitants, el qual és responsabilitat de l’Ajuntament. Cal ser conscient que la negativa a empadronar a una persona que resideix al municipi comporta una vulneració dels seus drets.

13.- Quin percentatge de les teves recomanacions han estat acceptades per l’administració

Com hem comentat abans és variable segons l’any. Concretament l’any 2024, el 81% dels expedients que havíem tramitat incorporàvem recomanacions o propostes de les quals han estat acceptades el 53,3 %.

14.- Tens previst impulsar algun informe o investigació monogràfica pròximament?

La Sindicatura treballa en dues iniciatives d’ofici que es van iniciar l’any passat. Una relacionada amb la disponibilitat d’habitatge social a la nostra ciutat i el funcionament de la mesa d’emergència social i un altra iniciativa en relació als recursos de la ciutat, fora de l’horari lectiu, que estan a disposició de les famílies amb infants que pateixen alguna discapacitat.

15.- Quines millores proposaries per enfortir la figura del/la Síndic/a local?

La Sindicatura de Greuges de l’Hospitalet es va crear fa set anys. És comparativament jove en relació amb altres Sindicatures locals, com per exemple seria el cas de Lleida que aquest any celebra el seu 35è aniversari. Per tant estem en un procés de consolidació i evolució interna.

Des del punt de vista extern les Sindicatures locals pateixen d’una legislació molt minsa, per això, la seva conformació en els diferents municipis és dispar, si bé es visualitza, tant internament com externament, com una Institució autònoma i respectada per l’administració.

Com a resposta a aquesta situació,  al Parlament de Catalunya, s’està tramitat una Llei de Sindicatures locals, que proporcionarà un marc jurídic comú el qual ajudarà a enfortir la Institució.

16.- Quins missatges t’agradaria enviar als ciutadans que encara no coneixen la teva feina?

Doncs, en primer lloc, els hi diria que la Sindicatura està aquí per ajudar i defensar als veïns i veïnes de la nostra ciutat, per tant, davant de qualsevol dubte, es poden apropar a la nostra oficina per compartir la seva preocupació perquè sempre els atendrem.

Nosaltres treballem per atendre les queixes, les reclamacions i els suggeriments que ens trasllada la ciutadania, encara que de vegades no es puguin resoldre. Considero important que la ciutadania tingui una Institució on pugui traslladar les seves problemàtiques i que des d’aquesta, es proposin les mesures necessàries a l’Ajuntament per donar-ne  resposta.

D’altra banda animo a conèixer la feina de la Sindicatura a través de la nostra pàgina web on pot trobar tota la informació sobre el seu funcionament.

Entrevista a Juli Simón, presidente de la Fundación FiraGran y director de FiraGran, el salón de las personas mayores que se celebrará en l’Hospitalet del 7 al 9 de mayo

Del 7 al 9 de mayo en La Farga de L’Hospitalet se celebrará la edición 26 de FiraGran, el salón de las personas mayores más importante de Europa, según afirma su presidente, Juli Simon, que este año destaca más novedades tecnológicas que nunca para combatir la soledad no deseada. En el certamen acogerá más de 300 actividades gratuitas y mostrará los servicios y productos de 80 empresas, entidades e instituciones, con la inteligencia artificial y el envejecimiento activo como grandes protagonistas. También el cantautor Joan Manuel Serrat y la periodista Rosa María Calaf protagonizarán un “Diálogo sobre la vejez”.

En esta entrevista, Juli Simón, presidente de la Fundación FiraGran y director de FiraGran, señala que ya la sociedad no percibe a las personas mayores como sujetos pasivos, “sino como protagonistas activos de su presente”. Y por supuesto, también cobran protagonismo las acciones reivindicativas, “con una clara denuncia al edadismo y un firme apoyo a los derechos de las personas mayores reconocidos por la ONU”. En definitiva, los organizadores del evento que se celebra en l’Hospitalet manifiestan querer “que esta feria no solo acompañe, sino que inspire un cambio de mentalidad social”.

Este año FiraGran celebra su 26ª edición. ¿Cómo ha evolucionado la feria en este cuarto de siglo y qué cree que ha cambiado más en la manera de entender el envejecimiento activo?

FiraGran ha recorrido un camino apasionante en estos 26 años. Nació como un espacio centrado en los servicios básicos para las personas mayores, y hoy es el salón más grande de Europa dedicado a este colectivo. Su evolución ha ido de la mano con un cambio profundo en la percepción social del envejecimiento. Hemos pasado de una visión asistencialista a una concepción integral del envejecimiento activo, donde la participación, la formación, la salud, la cultura, la tecnología y los derechos ocupan un lugar central. La sociedad ya no ve a las personas mayores como sujetos pasivos, sino como protagonistas activos de su presente. FiraGran ha acompañado —e impulsado— esa transformación, creando un espacio donde se celebra la vitalidad y el conocimiento que aporta esta etapa de la vida.

¿Qué impacto tangible cree que tiene FiraGran en la vida de las personas mayores que participan? ¿Recuerda alguna historia o experiencia que le haya marcado especialmente?

El impacto de FiraGran es evidente en muchos niveles: emocional, social, formativo y práctico. A través de sus múltiples actividades, reduce la sensación de aislamiento, fomenta la autoestima, promueve la autonomía y abre nuevas oportunidades de aprendizaje y relación. Recuerdo especialmente la historia de una mujer que asistió a nuestros talleres de alfabetización digital. Aprendió a utilizar las videollamadas y pudo reconectar con su familia en Suecia, con la que llevaba años sin verse. Este tipo de vivencias nos emocionan y nos reafirman en la necesidad de apostar por programas que realmente transformen vidas. Por eso, desde entonces, reforzamos nuestra oferta para combatir la brecha digital, una de las barreras más significativas que todavía enfrentan muchas personas mayores.

¿Qué principales retos han tenido que afrontar para adaptar FiraGran a las nuevas realidades de la población “senior”, especialmente tras la pandemia?

La pandemia puso sobre la mesa realidades que ya existían, pero que se agravaron drásticamente, como la soledad no deseada y la desconexión digital. El confinamiento visibilizó el riesgo que representa no estar formado en herramientas tecnológicas, así como la necesidad profunda de interacción humana. En ese contexto, asumimos el reto de convertir FiraGran en algo más que un evento: en un punto de encuentro esencial para miles de personas mayores, donde la interacción cara a cara, la participación activa y la conexión con las últimas innovaciones se dieran la mano. Adaptamos espacios, mejoramos la accesibilidad, reforzamos los talleres tecnológicos y ampliamos el contenido social, cultural y reivindicativo para responder a una nueva realidad con empatía y visión de futuro.

¿Qué novedades destacaría de la edición de este año? ¿Qué aspectos del programa consideran que mejor reflejan la evolución de la sociedad respecto a las personas mayores?

Esta edición trae propuestas muy representativas del momento que vivimos. El “Diálogo sobre la vejez” entre Joan Manuel Serrat y Rosa María Calaf será uno de los puntos más destacados: una conversación intergeneracional y reflexiva sobre cómo afrontar la última etapa de la vida desde una óptica positiva y comprometida. Además, hemos apostado por la tecnología útil y humanizada: talleres de teleasistencia, robótica asistencial como Arkeo, y demostraciones prácticas de herramientas digitales accesibles. Y por supuesto, las acciones reivindicativas cobran protagonismo, con una clara denuncia al edadismo y un firme apoyo a los derechos de las personas mayores reconocidos por la ONU. Queremos que esta feria no solo acompañe, sino que inspire un cambio de mentalidad social.

Se habla cada vez más de la “economía silver”, de los mayores, como motor económico. Desde FiraGran, ¿cómo perciben el papel de las personas mayores como agentes activos de cambio y consumo?

La economía silver no es una moda, es una realidad creciente y poderosa. Las personas mayores no solo tienen un papel relevante como consumidores, sino como innovadores, emprendedores y generadores de tendencias. En FiraGran 2025 contaremos con más de 80 empresas que ofrecerán productos y servicios adaptados a sus intereses: tecnología amigable, turismo accesible, salud personalizada, cultura, formación, etc. Es un colectivo con poder adquisitivo, capacidad de decisión y exigencias claras en cuanto a calidad y accesibilidad. Además, muchas veces son prescriptores de consumo en el ámbito familiar. Desde FiraGran, trabajamos para visibilizar y fortalecer este papel activo en la economía, con una oferta que les interpela directamente.

La digitalización y la inteligencia artificial están marcando el presente y futuro. ¿Cómo aborda FiraGran la inclusión tecnológica de las personas mayores para que no queden rezagadas?

La inclusión tecnológica no es opcional, es una necesidad urgente. En FiraGran apostamos por una tecnología comprensible, intuitiva y realmente útil para mejorar la calidad de vida. Promovemos talleres prácticos como los del programa Reconectados de Fundación Telefónica, y colaboramos con iniciativas como Wuateke, que simplifica el uso del móvil para personas mayores. También incorporamos soluciones innovadoras como el sistema #IrContigo, pensado para acompañar a personas con Alzheimer en sus desplazamientos. Entendemos que el acceso a la tecnología es una cuestión de equidad y dignidad. Por eso, hacemos todo lo posible para que el aprendizaje sea accesible, ameno y adaptado al ritmo de cada persona.

¿Qué tendencias emergentes ve en el ámbito de los servicios, el ocio o el cuidado para personas mayores, que marcarán los próximos años?

Estamos viendo una transformación profunda en la manera de cuidar y acompañar a las personas mayores. Las nuevas tecnologías permiten una atención más personalizada y preventiva, con dispositivos de monitorización remota, teleasistencia avanzada y herramientas de IA que apoyan la salud emocional y cognitiva. También ganan fuerza las actividades culturales, educativas y de ocio intergeneracional, que fortalecen los vínculos sociales y previenen la soledad. Los cursos universitarios para mayores, los viajes adaptados, el deporte suave o la música en vivo son ejemplos de un enfoque más dinámico e inclusivo. En definitiva, se está reconociendo que el envejecimiento activo debe ser un derecho, no un privilegio.

Desde la Fundación FiraGran, ¿hacen suficiente esfuerzo en trabajar temas como el edadismo, la lucha por los derechos de las personas mayores, etc? ¿Cree que desde las instituciones públicas se está prestando la misma atención?

Aunque valoramos el apoyo de entidades como la Generalitat de Catalunya y la Diputación de Barcelona, aún falta una apuesta más decidida y transversal por parte de las administraciones públicas. El edadismo sigue siendo una forma de discriminación muy arraigada y, en muchos casos, invisibilizada. Necesitamos políticas valientes, presupuesto específico y una narrativa pública que deje de infantilizar o marginar a las personas mayores. Un avance esperanzador es la tramitación de la futura “Ley de las Personas Mayores” en el Parlament de Catalunya. Esta normativa, si se aprueba y se dota adecuadamente, puede convertirse en un modelo a seguir para el resto de Comunidades Autónomas y para el Estado. Desde FiraGran estaremos vigilantes y colaborativos.

Después de tantos años liderando proyectos en torno al envejecimiento activo, ¿qué le sigue motivando personalmente para seguir impulsando FiraGran y la Fundación?

Lo que más me motiva es ver el impacto real que tiene FiraGran en la vida de las personas. Es emocionante ver cómo alguien supera sus miedos ante la tecnología, cómo se reencuentra con viejos amigos en una caminata popular, o cómo descubre una pasión nueva en un taller artístico. Es un proyecto profundamente humano, que rompe estereotipos y da sentido a una etapa de la vida que sigue teniendo mucho que aportar. Ver las sonrisas, las conversaciones y las transformaciones que suceden en cada edición es una recompensa enorme y una fuente inagotable de energía.

Mirando hacia adelante, ¿qué sueños o proyectos le gustaría ver cumplidos en FiraGran o en la Fundación de aquí a cinco años?

Nos gustaría que FiraGran se consolidara como un laboratorio de innovación social para el envejecimiento a nivel europeo. Imaginamos una red de ferias FiraGran en distintas regiones, compartiendo conocimiento, experiencias y soluciones. Queremos impulsar una alianza internacional contra la soledad no deseada, y crear un observatorio estable que vigile el cumplimiento de los derechos de las personas mayores. Pero sobre todo, soñamos con erradicar el edadismo y lograr una sociedad que no solo respete, sino que valore profundamente a las personas mayores como lo que son: una riqueza humana, cultural y social imprescindible.

Entrevista amb Pietat Hernández i Núñez, autora de “Memòria de dona”

A finals de març es va presentar a la Sala Barradas del barri Centre un llibre que recull la memòria d’un conjunt de dones de la ciutat que tenen un passat comú vinculat a les arrels agràries que ara ja formen part del passat. És un llibre de memòria oral, però no només. És també la referència col·lectiva d’una part de les dones de l’Hospitalet a la història personal i familiar, a les tradicions, a la cultura, a la vida quotidiana, a l’ensenyament… És el testimoni d’una època que ens explica el passat, que ens interpreta el present i que ens dona pistes sobre un futur que caldria construir sense perdre la identitat.

El llibre té un cap pensant i diverses col·laboracions. I hem volgut parlar amb la dona que el va somniar i que el va fer realitat, la Pietat Hernández.

La Pietat Hernández i Núñez va néixer al barri de La Torrassa l’any 1958. Es va llicenciar en Ciències de l’Educació i posteriorment va fer un màster en gestió cultural per on va orientar la seva vida professional. L’any 1985 va ser la directora de l’Aula de Cultura de La Florida, bastants anys més tard va ser la gerent del Patronat de Cultura de Gavà i posteriorment del de Sant Boi fins a l’any 2000. Amb l’arrencada de la nova seu de l’Institut del Teatre va exercir la gerència de l’Institut i després va fer un salt a l’empresa privada gestionant l’Associació de Productors Audiovisuals de Catalunya. Com ella mateixa diu “addicta al servei públic” va dirigir el Servei de Cultura de la ciutat de Terrassa i va ser gerent del Parc Audiovisual de Catalunya fins a la seva jubilació.

Després es va posar mans a l’obra amb aquest “Memòria de Dona” que acaba de veure la llum. La Pietat no és només un exponent de la capacitat de gestió cultural, és, alhora, un exemple de sensibilitat i de treball ben fet.

Tu expliques a la presentació del llibre que el projecte sorgeix de l’emoció i del sentiment d’admiració per les dones de generacions anteriors que van viure una vida difícil. Dels períodes que retraten, quins consideres que els van colpir més com a col·lectiu humà, el període republicà, la guerra, la postguerra…

Vaig començar aquest projecte moguda per un sentiment profund d’admiració i per la convicció que, de moment, les dones no ho han tingut mai fàcil. També perquè crec fermament que aquestes dones han viscut moltes experiències i en saben molt, però gairebé mai se les ha escoltat de veritat ni se’ls ha donat la paraula.

Sens dubte, el període més difícil va ser la guerra, tot i que moltes de les dones entrevistades en tenen un record difós per l’edat que tenien quan la van viure. Tot i així, relaten el sentiment d’absència i de soledat per l’obligació i responsabilitat sobrevinguda que van tenir les seves mares de fer front a tot sense els homes. També recorden haver d’anar a buscar presoners o desapareguts, la presència de soldats a casa o a les cases de les amigues, el so de les sirenes que alertaven dels bombardejos, etc.

Tanmateix, la postguerra va tenir un impacte més directe sobre elles: els canvis a l’escola, la prohibició del català, la necessitat de refer la vida des de zero, de tornar a començar econòmicament i emocionalment…

Les dones entrevistades tenen un motiu comú, són dones relacionades d’una manera o altra amb el món pagès i víctimes d’una cultura patriarcal molt arrelada. Què consideres que els va pesar més com a generació?

Considero que allò que més les va marcar com a generació va ser la manca d’independència en tots els àmbits de la vida, així com el pes de les lleis i les tradicions patriarcals. Em refereixo, sobretot, a la dependència econòmica i al fet d’haver de passar de la tutela del pare a la del marit. Algunes entrevistades expliquen, per exemple, la duresa de les rivalitats familiars a les quals havien de fer front en entrar a viure a casa del marit.

Un altre aspecte que també les va afectar profundament —tot i que sovint de manera poc explícita— va ser la forma de viure la sexualitat, marcada per normes molt diferents segons si eres home o dona. Els costums sexuals dels homes es van convertir en “tradició”, mentre que sobre la sexualitat femenina pràcticament no se’n parlava.

Aquell l’Hospitalet rural ja només és un sediment molt important en la memòria d’aquells anys. Tens la sensació que hi ha un enyor d’aquells anys passats o que han superat prou bé aquest l’Hospitalet d’avui?

En elles, el sentiment d’enyorança és molt intens. Troben a faltar les formes de vida d’abans, el paisatge, les tradicions, el veïnatge i aquell coneixement profund de la comunitat que compartien. Els costa veure els aspectes positius del món actual, i és comprensible, perquè moltes coses —especialment la tecnologia— els són alienes o difícils d’entendre.

Creuen que s’estan perdent valors fonamentals i, en alguns casos, tenen la sensació que es perd també el sentit de la vida. Ara bé, no idealitzen del tot el passat: són crítiques amb el seu temps i valoren avenços com la revolució feminista i l’alliberament de la dona.

Pel que fa a la percepció de l’evolució de la ciutat, sembla que elles veuen una mena de “paral·lelisme biològic”: la transformació de la ciutat ha anat de la mà del seu propi creixement personal. Mentre la ciutat s’expandia, elles també veien com creixien les seves filles, fills, netes i nets, en un procés simultani de canvi i evolució.

Un dels aspectes de la memòria que més commou és que s’ha perdut aquella forma de vida, però que també s’han perdut les referències físiques d’aquell món, el patrimoni agrari, el paisatge, les masies. Tens la sensació que les dones entrevistades en són prou conscients? Com avalues els seus sentiments íntims al respecte?

Són absolutament conscients de la pèrdua de la natura, de la transformació del paisatge i de tot el que això implica. Ara bé, cal tenir en compte que les seves vides s’han desenvolupat, precisament, enmig d’aquest procés de canvi. El creixement de la ciutat els ha comportat, en alguns casos, una certa pèrdua d’identitat, però alhora saben reconèixer els aspectes positius de viure en un entorn urbà: la proximitat als serveis, com l’hospital, o l’evolució de la tecnologia, que els facilita la vida en molts aspectes. Algunes entrevistades, de fet, es declaren fins i tot “fans de tot lo nou”.

Quina impressió tens tu de l’interès que pot tenir la memòria rural pel futur de la ciutat?

L’Hospitalet té un origen rural i agrari que és fonamental per a la nostra identitat. Tot i que, posteriorment, han estat molts altres factors els que han sumat i transformat la ciutat —com les onades migratòries—, aquest passat rural segueix sent un pilar fonamental.

A mi m’agradaria que tots els habitants de la ciutat tinguessin consciència del valor de la terra en la que viuen, que coneguessin el riu i el valor de tenir tan a prop els camps de carxofes i sabéssin com es va transformar el paisatge. Crec que si donem valor a la ciutat ens donem valor tots.

Darrerament, s’ha parlat bastant de la pèrdua de la Marina com un dels processos d’espoli territorial més gran del darrer segle a la ciutat. Com penses tu que el van viure aquelles famílies, arran dels testimonis que has pogut copsar en el llibre?

Jo crec que ho van viure com una part del progrés, un canvi de vida que els suposava una millora, i també com un procés inevitable. Ara es percep amb nostàlgia, però la vida de pagès era molt dura i una vida més acomodada no desagradava.

Per alguns testimonis recollits dona la sensació que es considera natural que el món rural hagi estat substituït per un món industrial i urbà que també ha portat avantatges. Penses que aquest pensament és general en les dones entrevistades o hi ha un punt de nostàlgia?

Com et deia abans, crec que conviuen els dos sentiments: d’una banda, l’evolució i el progrés, entesos com una millora de les condicions de vida; i de l’altra, la nostàlgia per la pèrdua del paisatge i del veïnatge. Hi ha una atracció per allò nou, però també un cert temor pel que és desconegut.

La vida de les dones, d’acord amb el que reflecteix el llibre, ha canviat en molts aspectes formals. Penses que les dones d’aquestes generacions tenen la impressió que s’ha avançat en aquest àmbit? I en quins aspectes?

Sí, crec que totes aplaudeixen els avenços en la independència de les dones i les llibertats que s’han anat conquerint en tots els àmbits de la vida.

M’imagino que el llibre t’ha omplert de satisfacció. Hi ha encara molta feina a fer. T’ha motivat el resultat per ampliar la memòria de les dones en altres vessants?

I tant! Ara tenim entre mans l’exposició “Dona a pagès”, que compara la vida de tres generacions de dones d’una mateixa casa i de la qual el llibre en forma part. Però també m’agradaria entrevistar dones de La Torrassa, que és on vaig néixer, i explorar com han viscut elles la transformació de la ciutat.

Això sí… tot a poc a poc!

ENTREVISTA A ÁNGELES PARRA, PRESIDENTA DE LA ASOCIACIÓN VIDA SANA Y DIRECTORA DE LA FERIA BIOCULTURA

BioCultura lleva cuarenta años de activismo en Madrid. En Cataluña son tres décadas de celebración de la feria por excelencia de la producción ecológica y el consumo responsable, y este año aterriza en l’Hospitalet, en La Farga, un recinto que la organización considera mejor comunicado que el Palau Sant Jordi de Montjuïc, donde hasta ahora se celebraba. Ángeles Parra, presidenta de la asociación Vida Sana y directora de la feria BioCultura, advierte en esta entrevista de la obscenidad de producir con obsolescencia programada, del peligro psicológico que provoca entre nuestros jóvenes el consumismo desbocado y de que “ahora que lo ecológico está de moda y la sostenibilidad vende, hay mucha confusión y es más fácil comprar un producto creyendo que es ecológico cuando en realidad no lo es”.

Tras tres décadas celebrándose en el Palau Sant Jordi, BioCultura se traslada este año a La Farga de L’Hospitalet, un espacio que para la organización está mejor conectado para la ciudadanía. Parece que el cambio le ha sentado bien a la feria, que celebrará su edición 31 los próximos días 29, 30, 31 mayo y 1 junio, ya que bastante tiempo antes de abrir las puertas, todo el espacio expositivo ya está adjudicado y reservado. Todo apunta a que será una gran feria: reunirá en l’Hospitalet a unos 400 expositores dedicados a los sectores de alimentación bio, cosmética ecológica, moda sostenible, casa sana, turismo responsable, energías renovables, movilidad sostenible, artesanías y ONG’s. Paralelamente a la exposición, también se celebrarán más de 300 actividades y se esperan unos 50.000 visitantes. 

Mucho ha llovido desde los orígenes de BioCultura a finales del siglo pasado, cuando mucha gente tachaba a los promotores de la feria por excelencia de la producción ecológica y el consumo responsable de “iluminados”, cuando no “locos”. Ángeles Parra era una de esas “locas” que empezaron a hablar hace 40 años de la emergencia climática y de la amenaza de una sexta extinción si la humanidad no dejaba de consumir desbocadamente. El tiempo le ha dado la razón. Hablamos con ella del sector de producción ecológica, del consumo y la sostenibilidad y de la filosofía humanista que respalda a quienes persiguen una vida más sana para sus familias y para el planeta Tierra.

El Informe Anual 2024. Consumo y Producción Ecológicos de Ecovalia muestra un crecimiento del 6,2% del mercado ecológico en España respecto al anterior año. Cataluña es en este sentido una de las comunidades que más destaca en consumo bio. ¿Cree que estos datos son positivos y que esta tendencia ascendente continuará de cara al año 2030?

Eso es lo que esperamos. Todavía estamos muy lejos del consumo de otros países europeos, algunos tan cercanos y parecidos a Cataluña como Francia. Así que hay mucho recorrido. Pero también mucho trabajo por hacer, porque cuando lo ecológico no estaba de moda, todo estaba más claro. Ahora que la sostenibilidad vende, hay mucha confusión y es más fácil comprar un producto creyendo que es ecológico cuando en realidad no lo es. 

¿El precio de los productos ecológicos es más estable frente a la inflación?

El precio de los productos ecológicos es más real y la inflación de los productos ecológicos tiene picos significativamente menores que los convencionales. Además, si compramos productos locales y a través de cooperativas de consumidores o directamente a productores, el precio está menos influenciado de las fluctuaciones del mercado mundial. Los productos ecológicos suelen ser más caros (no siempre es así) porque incluyen en su coste valores ambientales y sociales que no tiene en cuenta la producción convencional.

Algunos expertos señalan que las circunstancias económicas individuales, condicionadas por factores externos como el alto precio de la vivienda y la inflación en la cesta de la compra, pueden provocar que un consumidor concienciado acabe priorizando la adquisición de productos más baratos y no sostenibles. ¿Qué peso diría que tienen estas variables en el reto de constituir una sociedad más sostenible?

El problema de la vivienda es muy grande en nuestro país y es verdad que hay familias que destinan una gran parte de sus ingresos a pagarla. Por eso no podemos responsabilizar a las personas exclusivamente en el cambio de modelo a una producción de alimentos ecológicos. La compra verde, por ejemplo, juega un papel clave. La ciudadanía debería encontrar alimentos ecológicos en los comedores escolares, en los hospitales o en los comedores sociales. Además, los recursos que destina la administración para alimentar a las personas más necesitadas deberían destinarse a alimentos ecológicos y de proximidad. El impacto sobre la salud de una mala alimentación debería ser motivo suficiente para hacer actuar a las administraciones ya que a largo plazo va a suponer un coste mucho mayor en sanidad.

El concepto de sostenibilidad va muy ligado a un uso responsable del producto, que choca directamente con la dinámica actual del consumo rápido. ¿Cree que existe alguna forma de terminar con la cultura de “usar y tirar”?

Solo con voluntad política. Mientras lo más fácil y barato sea usar y tirar, pocas personas van a hacer el esfuerzo en cambiar. Prohibir la obsolescencia programada es una de las formas. Si te paras a pensar, es una obscenidad que una empresa fabrique un producto sabiendo que va a tener una vida limitada, con el único fin de seguir vendiendo, con el problema de residuos que tenemos actualmente. También se necesita mucha educación para que las personas dejemos de creer que consumir es lo único que nos puede dar la felicidad. En eso, las redes sociales y los famosos influencers están haciendo mucho daño a nuestros jóvenes. Y ya lo estamos pagando con el aumento exponencial de los problemas psicológicos y las enfermedades mentales.

Cataluña es una de las comunidades autónomas con mayor aplicación de la agricultura ecológica (según datos del 2022, Cataluña tenía un 9% de superficie ecológica). ¿Tiene algún dato respecto a esta aplicación en l’Hospitalet y la comarca del Baix Llobregat?

En 2023, en el Baix Llobregat había 148 operadores inscritos en el Consell Català de la Producció Ecològica. De los cuales, son 53 productores, 59 empresas dedicadas a la elaboración y 36 comercializadores. Hay un total de 930 ha destinadas a la agricultura ecológica. En general son pequeñas parcelas dedicadas a la huerta, a los frutales y la viña. Y hay una única ganadería de cabras en El Prat de Llobregat. En la producción ecológica vemos traducido el carácter económico de la comarca con una mayor dedicación a la elaboración y la comercialización.

¿Es cierto que la agricultura ecológica es más cara, debido a un coste de producción mayor y menor productividad? En ese caso, ¿la agricultura ecológica podría enfrentarse a una lucha doble, al competir no solo con productores convencionales, sino también con la aplicación inefectiva de la Ley de Cadena Alimentaria, que está beneficiando a las distribuidoras y perjudicando a los productores? ¿Cómo puede avanzar la agricultura sostenible y lograr el objetivo de poner la alimentación ecológica al alcance de todos?

Es difícil que la producción ecológica pueda competir repitiendo el modelo de cadena alimentaria del sector convencional. Y en realidad esa idea no estuvo nunca en el origen del consumo ecológico. La alternativa no ha de ser solo en la calidad de los productos, si no en las relaciones entre las personas productoras y consumidoras. Por eso se buscan vías alternativas como las cooperativas de consumidores o la compra directa al productor. La moda de comprar cestas de verdura que te llevaban a casa nació con la producción ecológica. Hay que seguir explorando otras vías para que los productos ecológicos lleguen a buen precio al consumidor a la vez que permiten vivir con dignidad a los productores.

La Unión Europea señala que para 2030 debería lograrse una gestión ecológica de los deshechos derivados de la producción y reducir su liberación a la atmósfera, el agua y el suelo. También se fijan unas cuotas de reutilización de residuos muy concretas (un 80% del papel y cartón, un 70% de los envases, un 75% de vidrio…) y se apunta que el desperdicio de alimentos deberá reducirse en un 50% para 2050. ¿Cree que es viable lograr todos estos objetivos de cara al año 2030 en Cataluña, l’Hospitalet y el Baix Llobregat?

No soy experta en gestión de residuos, pero me parece todo muy utópico. Ni siquiera sabemos si los datos oficiales que nos dan sobre el reciclaje son reales. Algunas entidades como Greenpeace han denunciado que las empresas encargadas de reciclar nos engañan. Así que lo veo muy difícil si no hay un cambio profundo en los sistemas de recogida de residuos y de su posterior reciclaje. Además, los envases alternativos al plástico, con nuevos materiales difíciles de reciclar y compostar con la tecnología actual, todavía han complicado más las cosas. La única forma es dejar de generar residuos: comprar a granel, reutilizar, reparar, optar por envases familiares, etc.

Más información de BioCultura aquí: https://www.biocultura.org/barcelona/informacion

M Pilar Massana i Llorens (Solsona, 1951) va ser guardonada amb el premi “Memorial per la Pau Joan XXIII” en un multitudinari acte recent que es va celebrar a l’Auditori Barrades de l’Hospitalet. El guardó que atorga la Universitat de la Pau li reconeix un compromís incansable a favor de la pau al món i com activista i lluitadora a favor dels drets socials.

Durant l’acte, es va recordar la seva trajectòria com treballadora social, com a portaveu de la Plataforma “No a la Guerra” i com a integrant de moltes altres causes en defensa dels drets de les persones i al costat dels més desafavorits

Des de 1973 treballa a l’Hospitalet de Llobregat. Al final de la dictadura franquista va iniciar-se en el treball comunitari al barri de Can Serra i, des de 1979, als Serveis Socials de l’Ajuntament amb el primer ajuntament democràtic. Al llarg de la seva vida ha treballat a tots els barris de la ciutat. Va ser regidora entre 1995 i 1999 en la llista d’Iniciativa per Catalunya i després en la d’Esquerra Unida i Alternativa.

L’any 1984 va participar activament en el referèndum ciutadà contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Va viatjar a Nicaragua, als camps de refugiats sahrauís, a l’Iraq, als camps de refugiats palestins del Líban, i a Bolívia, en missions de solidaritat i de pau. Va estar vinculada de manera molt directa dins la Plataforma Aturem la Guerra, de la qual va ser una de les portaveus.

Sòcia fundadora del Centre d’Estudis de l’Hospitalet des de 1983, i presidenta des del 2007 fins al 2010, ocupa ara el càrrec de vocal de la junta l’entitat. Ha estat guardonada amb la Medalla d’Or del Treball Social 2013, per la seva trajectòria  professional i en defensa dels drets socials. A l’any 1982 es va casar amb Jaume Botey i Vallès i actualment és presidenta honorífica de l’Associació Llegat Jaume Botey i Vallès.

Que n’opines del premi que t’han donat?

Vaig quedar molt gratament sorpresa.  No m’ho esperava gens. No em sento mereixedora de cap premi especial. Soc una dona que he participat en moltes causes semblants com aquesta. No esperava mai cap premi.

Sento que la meva lluita es molt similar a la que fan moltes persones com jo. No he fet res particular. I si al final ho vaig acceptar, va ser perquè vaig pensar que hi havien moltes persones que se sentirien representades amb el premi. La mateixa assistència de la gent a l’acte em confirma això, molta gent es va sentir premiada amb mi.

Quants anys portes en la lluita per la pau?

Una cosa es el treball organitzat i l’altre son les idees que vas treballant, que vas compartint amb altra gent. Aquest any es complirà el 50 aniversari del moviment d’objecció de consciència de Can Serra en contra de la obligació del servei militar. Jo hi vaig participar. Era la treballadora social del barri.

De manera més visible va ser amb el moviment en contra de la guerra a l’Irak. Abans del 2003. Em van elegir diverses vegades com una de les portaveus. Però per mi no es la lluita per separat. Uneixo la lluita pel benestar, per la convivència, pel dret social de la gent, la professió, amb la lluita per la Pau. La meva professió ha estat impregnada per aquests valors: de cuidar-nos, d’opinar, de tenir sentit crític, de ser protagonistes de las nostres vides.

Creus que s’ha avançat en la lluita per la pau?

No. Hem retrocedit en quant a valors. Tenim les ments militaritzades. Acceptem amb els ulls tancats que la única solució son les armes i la llei dels mes fort. Es mentida. S’ha demostrat que no es així i que no s’arreglen els problemes fent guerres. Hem retrocedit i molt.

Quan veus que hi ha tants conflicte bèl·lics, tant dels que es parlen als mitjans de comunicació com dels que no se’n parla tant, que en penses?

Es així. Dels conflictes que es parlen com es la guerra de Ucraïna o el genocidi contra el poble palestí que el veiem cada dia, ens causen una impermeabilització i pensem que això no va amb nosaltres.

A part que les informacions que rebem son parcials. Només rebem una versió de una part. No rebem versions que ens qüestionin per què hem arribat a aquest punt.

No tenim informació crítica, verídica… tot això val diners. Persones que es desplacin per a escoltar, investigar amb uns i altres i que ens donin la seva versió. No pots fiar-te de la noticia del més potent.

Deia Noam Chomsky que per saber si els mitjans informen de una manera o d’una altra s’ha de saber qui forma part del Consell d’Administració del mitjà de comunicació i qui inverteix en aquest mitjà…

A tu t’han donat el premi, però darrere teu hi ha d’haver molta gent organitzada…

No hi ha molta gent organitzada en aquest tema. Hem retrocedit en els últims temps a nivell social. Però si que hi ha molta gent que està per la Pau. Això no vol dir que tinguin la confiança que es pugui aconseguir. La ciutadania te un cert pessimisme i pensa que no es pot fer res, que això es així i que guanya el més fort.

Jo no estic d’acord amb aquesta postura. En la mesura que renunciem a les possibilitats que tenim cadascú de nosaltres com ciutadans d’un país “lliure” democràtic amb dret d’opinar i organitzar-nos, perdem una gran oportunitat. Nosaltres som una minoria privilegiada. Com podem ser pessimistes? Tenim unes possibilitats que no tenen altres. Jo m’ho crec molt i ho faig servir. L’utilitzo, m’organitzo i dedico el temps a aquestes coses. Penso, busco i m’organitzo.

Estem massa parcialitzats en els moviments socials. Per exemple, l’habitatge es el problema numero 1. Ara està sorgint la protesta contra aquesta situació. I potser la gent no uneix prou aquestes reivindicacions. En la mesura en que dediquem diners per més armament, es sostreurà per altres coses. I la seguretat no ens vindrà de la major capacitat d’armament sinó que vindrà resolent les primeres necessitats com es l’habitatge, el treball, el canvi climàtic. Es un fracàs social que hi hagi tanta gent que no pugui llogar un pis i que cada vegada tinguem més gent al carrer i en situacions realment molt precàries.

Insisteixo, no m’ho crec que no hi hagin retallades si s’incrementa el pressupost per armament. Els diners no es multipliquen sols. S’han de dedicar a allò necessari per tenir  una vida “vivible”. No sols  pels que tenim pensió, treball o casa, sinó per tota la gent. Hi ha possibilitats objectives perquè això sigui possible.

Creus que els mecanismes actuals per la resolució de conflictes és l’adequada?

Confiem massa en les armes. I no dediquen recursos per la mediació, per la diplomàcia, per entendre’ns, per conèixer. Els conflictes armats al final es resolen en una taula. I si es així, per què no es parla abans i es busquen altres mecanismes preventius?. Ens estalviaríem milers de milions en pèrdues i destrosses.

Després la mateixa gent que provoca la guerra, moltes vegades fa el negoci de la reconstrucció. Això afavoreix a molt poca gent. La gran majoria hi posa patiment, dolor, pèrdues de vides, mutilacions físiques, invalideses psicològiques i mentals que queden per anys i anys. Les guerres ocasionen moltes pèrdues.

No penses que l’educació per la pau hauria de començar a l’escola?

Ha de començar a l’escola, segur. Però sempre es pot començar en qualsevol nivell. S’han de construir ponts per resoldre conflictes, per posar-nos d’acord sense condicions de violència. És un canvi de paradigma. És un canvi de mentalitat. La guerra es un fracàs de les relacions.

Ens cal un altra escala de valors. El moviment pacifista creu que cal promoure altres eines com la resistència pacífica i no violenta, la desobediència civil, el boicot, etc.

Però dona’t compte que en els partits d’esports infantils, de vegades, els arbitres han de cridar l’atenció els pares per que no fomentin la violència en els seus fills. Per això, no només a l’escola, a la feina, al carrer a tot arreu.

Com veus el futur pensant que cada vegada la societat està més radicalitzada, els rics són més rics i els pobres més pobres?

No hi pot haver benestar amb aquesta diferencia i desigualtat tan grans com las que hi ha ara. Actualment, el benestar d’uns quants, passa per que cada vegada hi hagi menys gent que tingui benestar. Hi haurà un punt en que no podrem anar pel carrer. En canvi, ens donarà tranquil·litat a mi i als meus veïns, que hi hagi molta gent que estigui mitjanament bé. Aquesta tendència a l’acumulació indefinida es una pornografia política. No es pot aguantar. Es un desastre.

Que n’opines de la multiculturalitat al món?

Estem en un mon globalitzat. Les comunicacions ens faciliten anar d’un punt a un altre sense cap problema. I a nivell de la economia igual. Hem de buscar la manera de conèixer, conviure,  d’entendre’ns i de respectar-nos i treure lo millor de cada casa. Pensar que els que som d’aquí som els que sabem i els de fora son els indesitjables o que només els necessitem per a que ens cuidin quan no podem fer-nos càrrec dels nostres vells o que vinguin a que ens netegin, és una barbaritat.

La multiculturalitat entesa com un mon plural, amb costums diferents, amb religions diferents, amb color de pell, de vestimentes i d’olors diferents, és el que tenim i per tant hem de tenir la voluntat de conviure tots. Hi han experiències boniques a l’Hospitalet: la llavoreta del fórum de les religions, la llavoreta de la coral veus del món, gent que està aprenent català i que son de diferents llocs i que canten amb gent d’aquí. A través de la música és una manera d’aprendre la llengua i de vincular-se, son experiències molt boniques. Segur que n’hi ha més.

Tot aquest reconeixement del diferent, exigeix un esforç però també una voluntat i ens mou de la nostra zona de confort. Qui son, d’on venen, què parlen… i a ells els ha de passar el mateix. Tot el que sigui comunicar, conèixer, relacionar-se, ajudar-se, ens fa millors persones.

Com veus el futur del món amb tota la situació endegada als USA amb el Trumpisme?

Jo el veig molt insegur. Estem vivint un canvi d’època. Les normes internacionals que es van fer de convivència després de la Segona Guerra Mundial, de la multilateralitat, d’escoltar-se uns als altre, de las Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets Humans… tot això s’està anant a “pique”.

Jo crec que anirà molt malament, però també tinc confiança que els que han votat a Trump i que aquí voten opcions similars, reaccionin.

Però també penso que hi ha reaccions que arriben massa tard. La tebiesa de la Comunitat Europea amb l’Estat d’Israel, amb el genocidi que s’està cometent amb la gent de Palestina n’és una demostració. Hi ha una diferència de tracte entre la guerra d’Ucraïna i l’extermini de la població palestina. Això es visible. Ho podem veure cada dia. Es un descrèdit de l’alta política.

El poder econòmic de l’armament es més poderós que els governs. No es parla, però hi és. Es parla si veus estudis especialitzats sobre el desarmament i la Pau. No són informacions que arribin el gran públic però es poden conèixer.

Els recursos que s’estan utilitzant  per a la construcció d’armament son incalculables. Si tots aquests recursos s’utilitzessin pel servei del medi ambient, pels refugis climàtics, per les necessitats bàsiques com son l’habitatge, l’atenció mèdica… o per acollir a la gent que necessitem que vingui a treballar perque som una població envellida… Pot semblar que és una utopia però les utopies serveixen per caminar i guiar-nos cap a on cal anar. Jo crec en aquest canvi de mentalitat i en aquests valors.

Què en penses de la crisi de la democràcia que apunta als més joves?

Tinc poc contacte habitual amb gent jove. Es un tema que s’ha d’estudiar més. Poden haver moltes raons. Hi ha una despolitització molt gran, entesa com despolitització autèntica del sentit de les coses, poc crítics.

Estem en un moment o una etapa llarga, amb unes vides inestables i precàries i pot ser que això porti a que, aquest grup de gent, vegi en las posicions rígides, seguretat.

Què et semblen les dificultats d’integració dels nouvinguts en una ciutat com la nostra?

El primer que hem d’exigir és que la gent que visqui aquí es pugui empadronar. Va en contra de qualsevol norma. Em sembla una vulneració dels drets elementals tremenda. L’argument que si empadronen a tothom això tindrà un efecte crida és ridícul. S’han de posar d’acord els ajuntaments. No pot ser que no empadronem a la gent que ja viu aquí. Reconèixer a les persones com verdaderament existents forma part de una mesura de seguretat. Tot això s’afegeix a les dificultats que posa la Llei d’Estrangeria…

Quina sensació tens sobre les necessitats socials que es detecten als barris més densificats de la ciutat?

S’haurien de rehabilitar els edificis antics, els infra-habitatges. S’hauria de promoure que tothom tingues dret a un habitatge. Aquí abans havia més habitatge públic però s’ha venut. Es la mentalitat dominant capitalista que tinguem necessitat de la propietat, que comporta hipotecar-se a nivells impossibles i perdent la vida. Aquests valors no ens ajuden a viure bé.

A l’Hospitalet s’hauria de fer un Pla de Emergència Social, posant l’habitatge en primer lloc. Es una contradicció que es construeixin pisos i pisos amb preus desorbitats, fora de lloc, e inaccessibles per la gent de l’Hospitalet. I a més a més, implica l’ocupació de zones que haurien d’estar destinades a zones verdes i equipaments que necessita la ciutat. En aquest sentit no anem bé.

Per acabar què diries?

El dia del premi dèiem que l’Esperança es cultiva des de la proximitat, des de les petites utopies quotidianes, del sentit que donem a la vida. I jo em trobo amb molta gent bona, que al seu nivell vol el bé comú. En l’acte del premi jo notava aquesta bona energia i aquest convenciment. Això em dona molta esperança.

Vox consiguió en las pasadas elecciones de mayo del 2023, casi 8.500 votos de la ciudadanía, algo más del 10% de los votos válidos, se convirtió en la cuarta fuerza, tras el PSC, ERC/EUiA i el PP y tiene tres concejales de 27. El PSC no tiene mayoría absoluta, de modo que los 14 votos de toda la oposición tienen fuerza suficiente para obligar al gobierno local a tener que negociar sus propuestas, algo que muchos coinciden que resulta urgente en esta ciudad después de años de imposiciones. Por eso hemos querido conocer la opinión de este partido de derecha extrema, en lo relativo a su estrategia de ciudad.

¿Es consciente su grupo municipal de que con su voto pueden impedir que durante 50 años —dos generaciones—, una parte importante del patrimonio municipal hospitalense en un enclave central de la ciudad se quede en manos de un fondo de inversión privado que ha tenido estrechas relaciones con el PSC?

Imagino que se refiere usted al proyecto para la antigua fábrica Godó i Trias. Nuestra posición al respecto la hemos dejado clara en nuestras intervenciones en los plenos en los que se ha debatido este tema.

En primer lugar, estamos hablando de un edificio histórico, una joya de la arquitectura industrial modernista, que, por la incompetencia de los sucesivos gobiernos municipales socialistas, lleva lustros en el más completo abandono. De continuar así, Hospitalet corre el riesgo de acabar perdiendo uno más de los pocos elementos de su patrimonio histórico que aún sobreviven.

Ante la incapacidad del gobierno socialista para mantener y aprovechar los inmuebles de valor histórico y arquitectónico que atesora, siempre nos manifestamos a favor de explorar posibles vías de colaboración público-privada que permitan salvar el patrimonio y darle un uso que beneficie a la ciudad. Esa es la razón fundamental por la que no nos hemos opuesto al proyecto de Stoneweg para rehabilitar la fábrica Godó i Trias e instalar en ella un equipamiento cultural y docente.

El argumento esgrimido por algunos de que la ciudad no puede «perder» ese espacio porque está muy necesitada de equipamientos es totalmente falaz. Para empezar, Hospitalet no va a perder ese espacio si finalmente el proyecto sale adelante, sino que va a ganar un edificio emblemático que lleva décadas cerrado y que, a día de hoy, amenaza ruina y es un inmenso nido de ratas. Por otra parte, la evidente falta de equipamientos que padece Hospitalet no se debe precisamente a que el ayuntamiento no disponga de inmuebles para instalarlos, sino a la inoperancia del gobierno municipal. De hecho, tenemos decenas de miles de metros cuadrados en las antiguas fábricas de Can Trinxet, Cosme Toda, Albert Germans, o en los pabellones del antiguo cuartel de la Remonta, edificios todos ellos de gran valor histórico tan abandonados como el de Godó i Trias, en los que el Ayuntamiento podría desarrollar grandes proyectos culturales y sociales. Por ejemplo, si Hospitalet sigue a día de hoy sin un auditorio y un teatro dignos de la segunda ciudad de Cataluña no es por falta de espacio para construirlo; es por la desidia del PSC.

Su actitud reflexiva en algunos temas trascendentales para la ciudad ha hecho que el voto de su grupo municipal se haya alineado con el de otros grupos muy distantes ideológicamente a ustedes, sin que esa coincidencia en la votación implique otra cosa que su interés por los derechos de los ciudadanos de l’Hospitalet. ¿No cree usted que, en demasiadas ocasiones, los pronunciamientos ideológicos en lugar de acercar posturas, que de otro modo serían próximas, lo que hacen es crear distancias simplemente retóricas?

Me halaga que considere que VOX actúa de manera reflexiva. Es justamente lo que hemos buscado siempre: obrar guiados por la reflexión en busca del bien común. Por supuesto, nos hemos podido equivocar, pero en tal caso, tenemos la conciencia bien tranquila, porque desde que VOX entró en el ayuntamiento de Hospitalet, hemos actuado pensando en qué era lo mejor para la ciudad, para Cataluña y para España. A diferencia de otras formaciones políticas, VOX tiene muy claro eso que siempre recalca nuestro presidente nacional, Santiago Abascal: VOX es un instrumento, no un fin en sí; el fin es defender los intereses de España y de los españoles.

Y en la política municipal esto adquiere más sentido que en cualquier otro ámbito, ya que aquí nos movemos en lo que yo suelo describir como «picar piedra». Los políticos que trabajamos en el ámbito local lo hacemos en el terreno de lo inmediato y cotidiano, en lo que toca al día a día de los ciudadanos. Por eso siempre hemos pensado que, en todo aquello que fuese en beneficio de los vecinos de Hospitalet, era posible y beneficioso llegar a acuerdos más allá de las diferencias ideológicas. Por desgracia, los partidos de la izquierda y el separatismo, empezando por el PSC, en el gobierno de la ciudad, y siguiendo con En Comú Podem y ERC-EUiA, no lo entienden de la misma manera. No hay más que ver que cualquier iniciativa promovida por VOX, por más que sea de sentido común, sobre temas de interés vecinal y carente de todo contenido ideológico, es sistemáticamente votada en contra por esos tres grupos sin ni siquiera entrar a debatirla.

Ustedes se han quejado en diversas ocasiones de que, especialmente la izquierda, pone de manifiesto sus, a su juicio, déficits democráticos, estableciendo cordones sanitarios con el objetivo de aislarlos. ¿No será que, en el fondo, ustedes están satisfechos con esta posición de excepcionalidad que les convierte en un foco de atención singular?

Es precisamente a lo que me refería en mi respuesta a su pregunta anterior. Hemos llegado a un punto en que, obviamente, VOX no puede permanecer impasible ante eso que usted llama «cordón sanitario» de unos partidos sectarios e incapaces de admitir la pluralidad política de nuestra ciudad. Lo contrario sería faltar al respeto a los miles de vecinos que confían en nosotros.

¿Satisfechos con estar en una posición de excepcionalidad? Si esa excepcionalidad consiste en defender los principios en los que creemos y que ningún otro partido defiende, no sólo estaremos satisfechos, sino orgullosos de hacerlo. Por otra parte, es una excepcionalidad en la que estamos muy bien acompañados: todos los sondeos nos sitúan como la fuerza preferida entre los jóvenes, y los más importantes líderes mundiales emergentes están de nuestro lado, empezando por el presidente Trump.

Lo digo porque, en ocasiones, algunos de sus posicionamientos formales se parecen más a una provocación para diferenciarse —conociendo como conocen algunas prevenciones también muy formales de la izquierda— que a la defensa concreta de cuestiones sobre las que seguro pueden existir diferencias en función del lugar que se ocupa en la sociedad.

No sé a qué posicionamientos se refiere. Como ya dije, en nuestro proceder intentamos siempre guiarnos por unos principios firmes, que vienen definidos por el ideario de nuestro partido. VOX es el único partido español que defiende lo mismo aquí en Hospitalet que en Madrid, en Vitoria o en Cartagena. Tenemos un programa único, claramente expuesto en documentos públicos que cualquiera puede consultar: las 100 medidas para la España viva y la Agenda España. El que esté de acuerdo con esas líneas programáticas sabe que puede contar con que no las vamos a cambiar por razones coyunturales, y hace unos meses lo demostramos con hechos, abandonando los gobiernos autonómicos en los que participábamos cuando el PP no aceptó nuestras condiciones en cuestión de inmigración ilegal. Nunca antes en España un partido había renunciado voluntariamente a parcelas de poder por mantenerse firme en sus principios.

En VOX no somos «federalistas» de salón, como el Partido Socialista; no somos un partido «de centro reformista», es decir, socialdemócrata, como se define el PP en sus propios estatutos; no somos republicanos hipócritas que viven muy a gusto cobrando del Reino de España, como ERC… VOX es una alternativa social y patriótica con una sola voz, y procuramos ser coherentes con eso.

¿No creen ustedes que, en el caso concreto de l’Hospitalet, con la actual correlación de fuerzas de un equipo de gobierno con 13 concejales y una oposición dividida, cualquier posición que ponga por delante las cuestiones formales ideológicas frente a las cuestiones trascendentes de ciudad que deberían ser consensuadas por todos cuantos representan a la ciudadanía, no es una postura políticamente poco inteligente?

Lo que creo es que esta pregunta debería formulársela a los otros tres partidos de la oposición: ERC-EUiA, PP y L’H En Comú Podem, que son los que se empeñan en presentar iniciativas excluyendo sistemáticamente a VOX. Imagino que saben contar y son conscientes de que, sin VOX, no salen las cuentas para alcanzar una mayoría. No me corresponde a mí decir si eso es poco inteligente.

Por otra parte, usted sabe mejor que yo que la posición en minoría del gobierno municipal no es real, desde el momento en que En Comú Podem actúa sistemáticamente de muleta para aprobarle al PSC las herramientas de gobierno fundamentales, es decir, ordenanzas fiscales y presupuestos.

¿No le parece que una postura políticamente inteligente en el actual contexto debería pasar por forzar los consensos, dejando al margen, en la medida de lo posible, las cuestiones ideológicas de principios que, en ocasiones, lo único que suponen es un lastre para el avance en la mejora de las condiciones sociales de los ciudadanos?

Me parece tan inteligente que eso mismo es lo que el grupo municipal de VOX ha venido haciendo a lo largo de este año y medio, al menos en lo que se refiere a temas de política estrictamente municipal sin mayor trascendencia ideológica. Pero, vuelvo a insistir: no es así como lo ven los demás grupos municipales, ni del gobierno ni de la oposición, que se mantienen en una posición excluyente con respecto a VOX.

Se suele decir que dos no se pelean si uno no quiere, pero igualmente cierto es que no se puede llegar a un acuerdo cuando una parte no quiere. En tal caso, ¿cabe esperar que la otra parte ceda siempre? Por supuesto que no. Eso sería pusilanimidad, no inteligencia. Y en ese punto estamos ahora mismo en la correlación de fuerzas en el pleno municipal.