L’oposició derrota el govern en la proposta de les primeres inversions per posar en marxa el Pla del Samontà

La queixa és que el projecte s’ha fet sense coneixement de la ciutadania, sense cap consens i sense tenir en compte altres mesures més enllà de les urbanístiques

Una sonada nova derrota del govern —de les poques que es produeixen darrerament gràcies a l’abstenció o el suport dels diferents grups d’oposició a les propostes de l’equip Quirós— va protagonitzar el darrer ple de juny quan els 14 regidors dels quatre grups municipals de l’oposició ERC-EUiA, PP, Vox i Comuns, van votar en contra de l’aprovació d’un encàrrec de gestió per executar inversions del Pla del Samontà.

D’aquest pla fa més de dos anys que se’n parla i s’han anat donant diferents passes entre les quals l’encàrrec, a l’antic Consorci per la Reforma de la Gran Via, de l’estudi d’un pla d’una teòrica regeneració urbana i social de cinc dels set barris del nord de la ciutat, entre els quals els més densament poblats i els que tenen una problemàtica social més acusada.

La proposta era concretar una inversió de 21 milions d’euros en quatre anys (entre aquest 2026 i el 2029) repartits en bona mesura en cinc o sis operacions de regeneració de diverses zones urbanes dels barris del nord que, entre altres singularitats, la principal és que totes aquestes operacions de regeneració urbana s’han anunciat de múltiples maneres durant aquest mandat i els dos anteriors, sense que fins ara s’hagi donat una sola passa per concretar-les i executar-les. Com van dir els diversos representants de l’oposició, “pura propaganda electoralista quan s’apropen les eleccions de maig del 2027”. La resposta de l’equip de govern ha sorprès perquè ha explicat que electoralisme és el que estan fent els que s’oposen, quan sembla evident que oposar-se a una cosa que hauria d’anar molt bé per la ciutat i per la ciutadania, enlloc de beneficiar als que s’oposen, els hauria de perjudicar molt.

La realitat es mou justament per aquesta via, per la via de si les millores seran sensibles per la ciutat i si els ciutadans les poden considerar positives perquè justament el que l’oposició va denunciar al ple és que, més enllà dels periòdics missatges publicitaris sobre el Pla del Samontà, quan les entitats ciutadanes han intentat conèixer els plans del govern, no hi ha hagut manera.

D’entrada hi ha uns quants elements que fan poc fiable, segons l’activisme ciutadà, el Pla del Samontà, que s’ha convertit en l’estendard de l’equip Quirós des del primer dia. El primer, l’organisme encarregat de gestionar-lo, l’anterior Consorci de la Gran Via (i ara del Samontà), que s’ha distingit, fins ara mateix, per dirigir enormes operacions immobiliàries que han beneficiat especialment les grans promotores. El segon, que el suposat projecte s’ha portat permanentment en secret, sense que hagi transcendit res mes que uns quants anuncis de regeneracions urbanes concretes (l’Avda Catalunya, el Parc de la Torrassa, els voltants de l’estació de Pubilla Casas, el solar de l’antiga SAS, etc) que no s’han posat en marxa i de les quals tampoc es coneix en profunditat com estan planejades. El tercer, que una de les principals operacions que estan pendents a l’àrea del Samontà i que porta directament també el Consorci, té a veure amb el projecte del nou barri a tocar del Clínic on estan previstos més d’un miler de nous habitatges, en un espai encara lliure a la ciutat. El quart, que el que la ciutadania dels barris afectats reclama és un pla integral que tingui en compte tant la regeneració urbanística, especialment vinculada a l’esponjament dels barris afectats, com l’aplicació de mesures concretes de millora social que tenen a veure amb els serveis educatius, els sanitaris, els culturals, els de seguretat i els d’integració i suport a la vulnerabilitat.

Així les coses, les quatre forces d’oposició, es van mostrar convençudes que el que es portava al ple era una nova improvisació perquè ni hi ha un pla integral ni hi ha cap intenció de fer el que l’oposició reclama, que és que el govern Quirós s’impliqui amb les organitzacions cíviques per tal de dissenyar un pla integral consensuat, per fases, amb pressupost adequat i que impliqui millores urbanístiques, però no només.

No és va parlar directament en cap moment del Projecte del Clínic que és un projecte essencial per un Pla del Samontà mínimament seriós. Parlar de regeneració urbana d’una de les zones més densament poblades de tot el Continent sense garantir que no es construeix un sol habitatge més en l’únic espai lliure de tota la zona nord, és considerar la ciutadania gairebé estúpida. Malgrat això, el govern local continua sense explicar quin nombre d’habitatges permetrà finalment en aquest espai i continua sense explicar —probablement perquè no té respostes— quins plans s’haurien de posar en marxa per esponjar aquests barris i dotar-los de les eines imprescindibles per millorar la seva qualitat de vida.

Com molt bé va explicar la representant popular davant la queixa del tinent d’alcalde Alcaide que es queixava de l’absència de propostes per part de l’oposició: “han volgut fer el Pla del Samontà tots sols, i ara s’han quedat sols a l’hora d’aprovar el que proposen”.

Dos anys de govern Quirós. El moment de dir prou (i 2)

L’anterior article es va acabar amb la possible perspectiva d’un canvi en el govern local. Si cal un canvi, que en política sempre és un exercici generador per se, aquest mai no arriba perquè el poder l’impulsi. Si hi ha canvi és perquè hi ha alternativa i, si en democràcia hi ha alternativa, és per dues raons: perquè l’oferta és creïble i perquè els que la compren es mobilitzen.

Fa anys que les ofertes resulten poc creïbles i la conseqüència directe és que la mobilització social és inexistent. La darrere ocasió en què es va produir una expectativa política de caràcter general va ser l’any 2015 amb l’esclat de Ciutadans/Ciudadanos, que va aparèixer uns quants mesos després de l’experiència de Podem/Podemos al 2014. Uns pocs anys abans havien sorgit, amb un relatiu pes, les candidatures autònomes de la CUP (cap el 2012). La resta sempre s’ha mogut sobre la base del republicanisme d’ERC, el neoliberalisme conservador de CiU/Junts, la dreta popular i l’esquerra multivariable d’arrels comunistes, amb una infinitat de sigles. Tret de l’experiència Ciutadans, Podem i, en certa manera, la CUP, els consistoris hospitalencs i els més propers de l’àrea metropolitana, sempre s’han mogut en la mateixa dinàmica: majories absolutes o suficients del PSC amb governs en solitari o de coalició no necessària, que han garantit al llarg de 47 anys, una estabilitat sense fissures.

L’horitzó en la perspectiva dels propers 12 mesos no ofereix gaires possibilitats de sorpresa. L’Hospitalet, per l’estructura demogràfica i electoral, no és municipi on les forces catalanistes puguin aspirar a gaire més del que ja tenen, ni les forces de la dreta espanyola tampoc. Les esquerres transformadores, l’únic que han anat transformant al llarg de les darreres dècades ha estat la manera com s’han volgut presentar davant l’electorat amb una infinita sopa de lletres que no ha aconseguit motivar ningú. Podem i l’experiència dels Comuns podria haver estat un punt d’inflexió si la proposta hagués aprofundit en el teixit social de la ciutat, però el projecte no tenia aquests interessos sinó uns altres que considerava molt més decisius per conquerir el poder, com era la contundència mediàtica i la capacitat de mobilitzar emocions. Podem i els Comuns mai han tingut com objectiu crear organització, sinó crear fans, però els fans requereixen indispensablement de lideratges forts i els lideratges forts no s’improvisen.

Mentre no es modifiquin les condicions de les ofertes electorals, cosa avui dia inversemblant en aquesta ciutat, no hi ha perspectiva possible de canviar les correlacions. I si no es canvien les correlacions, els problemes de la ciutat corren el perill d’intensificar-se, d’aguditzar-se i de resultar irresolubles. Quan això passa, l’alternativa és el que ha succeït a la ciutat al llarg de tota la seva història: la ciutadania que pot, abandona la ciutat i la que no pot, acaba assolint la impossibilitat d’una qualitat de vida estandarditzada.

Davant d’aquesta realitat, només s’albira un motor que és la ciutadania, especialment la ciutadania activa, l’activisme conscient. I només hi ha esperances de canvi si impulsa, des de la base, una alternativa capaç de generar entusiasme, de mobilitzar l’electorat i de crear expectatives, de creure en la possibilitat de modificar la correlació de forces i de canviar la dinàmica del govern.

El primer que cal per crear esperances de canvi és definir l’oferta: l’aparell que ha de dirigir el missatge, en primer lloc, i el contingut del missatge en el segon. Ha d’haver un instrument. S’ha de configurar una estructura capaç de confegir una candidatura que representi les ganes de guanyar el canvi, i s’ha de consensuar un programa que no cal que sigui exhaustiu però que és imprescindible que aporti solucions i alternatives a les emergències que pateix la ciutat en el termini dels propers quatre anys. Els partits ja tenen aquesta estructura i és l’estructura la que defineix el programa i qui la de defensar. On no hi ha partit, ha d’haver autoorganització, i és precisament l’autoorganització el que més costa, especialment perquè autoorganitzar-se obliga a despendre’s de lideratges, per bé que la primera crida ha de sorgir d’algun espai i ha de ser suficientment creïble per aplegar unes quantes voluntats.

No està gens clar que a l’Hospitalet s’hagin creat hores d’ara aquestes voluntats col·lectives i per això és ben possible que les reflexions d’aquest article es quedin en un no res. Però el que sí sembla que està prou clar és que si no es construeixen aquestes voluntats col·lectives, els propers quatre anys tornarà a haver un govern Quirós amb un suport minoritari per garantir estabilitats, però amb escasses possibilitats de marcar cap ruta diferent. Estaria bé que l’electorat fos conscient que si les ofertes son les mateixes que fa quatre anys, és a dir, les habituals dels partits tradicionals, els resultats variaran molt poc. De manera que el que vulgui que les coses es modifiquin ni que sigui molt poquet, pot quedar-se a casa sense cap mala consciència, perquè a tots els que es presentin en les candidatures habituals el resultat que surti ja els estarà bé.

Sembla evident, per tant, que més enllà de com s’articulin les propostes de futur, si s’articulen, el canvi només vindrà per la via d’una candidatura unitària, ciutadana i amb un programa consensuat d’urgències i de rectificacions, capaç d’enfrontar-se amb el pes de l’entusiasme cívic al seu darrere, a les forces tradicionals.

Hi hauria, molt probablement, una altra alternativa viable però també certament difícil. La que es podria generar en el cas que algun dels partits tradicionals estigués disposat a elaborar una candidatura de ciutat renunciant a les sigles pròpies, per bastir una alternativa àmplia que hi donés cabuda a un espai suficientment transversal. I, fins i tot, que s’establís una mena de pacte pre-electoral entre forces ideològicament diverses, per configurar un govern de concentració capaç del viratge polític imprescindible per resoldre les urgències que avui presenta la ciutat.

Passi el que passi, no ens cridem a engany. Si no hi ha noves estratègies, no hi haurà canvis. Si van a votar els que sempre voten als mateixos, el govern que surti es mourà entre la majoria absoluta i la majoria relativa i el proper govern serà el govern de sempre sense possible contestació, o el govern de sempre amb un suport semblant a l’actual i amb el mateix poc desgast que pateix ara.

És probable que no hi hagi motius més desmobilitzadors que les monotonies establertes. No hi ha dubtes que als que manen, la desmobilització endèmica de les municipals ja els està prou bé. És molt possible que la mateixa desmobilització els sembli també prou acceptable als que han convertit el seu paper opositor en una rutina purament alimentària.

Per això hauríem de dir prou.

Dos anys de govern Quirós. La complexitat del canvi (1)

Avui es compleixen dos anys del relleu a l’alcaldia. Dos anys de l’arrencada de l’època Quirós. I probablement, l’aspecte més significatiu de l’efemèride, sigui constatar la reiteració a l’Hospitalet del mecanisme de continuïtat que es va iniciar l’any 1994 (el 13 de maig) amb el relleu a mig mandat d’un alcalde pel següent. L’objectiu és que les eleccions les guanyi l’alcalde conegut, de manera que l’alcalde programat prèviament per substituir-lo de manera digital, tingui temps d’agafar la mínima experiència, consolidar un nou equip i fer-se conegut entre l’electorat que l’haurà de revalidar amb les mateixes sigles.

Així es va fer entre Pujana i Corbacho (maig de 1994), entre Corbacho i Marín (abril de 2008) i entre Marín i Quirós (juny de 2024). El primer alcalde de la democràcia va exercir durant 15 anys i uns pocs dies; el segon durant 14 anys i un mes, i la tercera durant 16 anys i dos mesos. Tots tres alcalde van encapçalar la llista del PSC en quatre eleccions consecutives: Pujana els anys 1979, 1983, 1987 i 1991; Corbacho, els anys 1995, 1999, 2003 i 2007 i Marín els anys 2011, 2015, 2019 i 2023. Quirós serà el cap de llista socialista en les eleccions de maig de l’any vinent i novament alcalde si les dinàmiques que es mantenen a la ciutat des de fa 47 anys no es modifiquen.

S’ha explicat moltes vegades que el mandat de Pujana va tenir dos períodes molt diferents. El primer entre 1979 i 1983, marcat per tres característiques molt particulars: la il·lusió del nou poder ciutadà democràtic després de dècades de dictadura, la desconfiança entre els socis de coalició amb forces molt igualades (PSC-PSUC ) i la necessitat de fer front a dèficits aclaparadors per les polítiques especulatives del franquisme. El segon període Pujana, a partir del 1983, va ser bastant més diferent: una fase d’inauguració absoluta del monopoli del poder i una progressiva pèrdua de por en l’execució de projectes sense contestació social. Corbacho va inaugurar el seu mandat amb unes característiques més concretes, ajustades a una personalitat més acusada que dimensionava nous projectes de creixement de la ciutat associats a una política més autònoma i que s’autoproclamava més innovadora, mantenint, i fins i tot aprofundint, una autoritat rígida i sense fissures en l’exercici del poder. Marín va ser la continuïtat pel que fa a les maneres, i l’eclecticisme pel que fa a la gestió, de manera que els alts i baixos de l’època Corbacho pel que fa a virtuts i a defectes, van abocar directament a una fase crítica de resolució dels inevitables conflictes, en bona part per la inacció i un continuisme molt poc elaborat.

El resultat final és la ciutat que va heretar Quirós. Una ciutat que va viure uns poquíssims anys de contenció urbanística, alguns períodes de miratges pel que fa al protagonisme de ciutat, per acabar travessant un període llarg de decadències que han portat a la situació de crisi global d’ara mateix. Les formes del govern no han variat al llarg dels anys, conseqüència directa d’un exercici indiscutit del poder, que l’acaba convertint en patrimonial, en la mesura en què no hi ha càstigs electorals siguin quines siguin les polítiques aplicades.

Sempre hi ha hagut problemes en aquesta ciutat. El que s’està produint ara és una situació de bloqueig global que és el que succeeix quan tot deixa de funcionar com caldria i les necessitats ofeguen la ciutadania. Les causes son múltiples, però la realitat és una: sura en l’ambient la sensació que cal un canvi radical que retorni l’esperança a la comunitat, per tal d’assegurar que els drets es mantinguin, que les solucions s’executin i que la qualitat de vida es garanteixi.

Què la sensació sigui de crisi ciutadana global no assegura ni fa preveure, però, cap solució immediata. Ben al contrari, en fases agudes de crisi és quan costa més trobar sortides viables. La imperiosa necessitat de trobar solucions, la veu la ciutadania més activa, la veuen les entitats cíviques i la veu també el govern municipal i les forces que actuen com oposició política. La ciutadania (i les seves entitats), desorganitzada i desestructurada per dècades de passivitat quan no directament de clientelisme dòcil, fa el que pot, que és queixar-se i reclamar solucions, sense exercir la pressió activa que li correspondria pel decaïment de l’activisme social dels darrers temps.

També el govern n’és conscient del moment que travessa. Només cal veure el desassossec amb que alguns regidors afronten el dia a dia i la sensació de creixent disgust de la ciutadania que perceben regularment. Si no han entrat encara en una situació de desesperança és perquè mantenen una majoria considerable enfrontada a una oposició que dona mostres palpables de desconcert i que, a més, es troba dividida per l’artifici ideològic, d’una banda, i per la miopia política, de l’altra.

Tot el que pugui passar en el futur està directament relacionat amb aquest joc dialèctic. D’una banda, l’activisme social, de l’altra, l’oposició política i finalment, la capacitat del govern per ensortir-s’en. El principal problema del govern és que es troba atrapat pels compromisos anteriors i per la paràlisi de gestió i es mou entre la necessitat de fer front al col·lapse, la debilitat interior pel que fa al disseny de projectes i propostes, i la necessitat de mantenir el timó com si res no passés. Sempre li ha passat una mica, això mateix. Només que ara l’executiu és com si hagués anat perdent suport entre la militància més veterana i això li resta capacitat d’engrescament que només podria venir, com ha passat tantes vegades, per la capacitat d’acontentar ambicions. I ara, cada vegada sembla quedar menys per repartir i menys gent que s’entusiasmi simplement amb promeses.

Pel que fa a l’activisme social es troba en un via crucis. D’una banda, creixen els problemes però, de l’altra, cada vegada és més feixuc mobilitzar voluntats al carrer, que és on tenen ressò social els desafiaments. La conseqüència, que cada cop els problemes son més profunds i complexos, però la força per exigir solucions segueix fràgil i poruga.

Així les coses, el canvi polític apareix a l’horitzó com més necessari que mai, però també, per què enganyar-nos, tan complex com el primer dia. Un canvi només seria possible si en les properes eleccions municipals del maig del 27, hi hagués una mobilització important de l’electorat, capaç de trencar el sostre habitual dels 30.000 vots que a l’Hospitalet garanteixen l’estabilitat del govern del PSC. I això només podria ser possible sobre la base d’una candidatura capaç d’engrescar la ciutadania i mobilitzar-la, amb un missatge clar de canvi.

En els darrers cicles electorals, justament el que no han faltat a l’Hospitalet han estat candidatures diverses de tot tipus, però els regidors, des de fa dècades, només pertanyen als partits tradicionals de dimensió supramunicipal. Han anat variant les sigles en virtut de les batalles generalistes, però bàsicament els resultats no s’han modificat: les majories absolutes o relatives sempre han estat en mans del PSC, mentre que les altres formacions, totes elles, fa quatre dècades que es dediquen a fer volar coloms perquè la seva influència sobre la ciutat ha estat nul·la.

La majoria de les forces tradicionals en presència s’han acostumat al resultat i ja se senten còmodes en aquest joc sense sorpreses. El problema és que la ciutadania està farta de la comèdia i, sobretot, està farta de problemes sense solucions. I, com que no té capacitat organitzativa, quan se la convoca a decidir un nou govern, es queda majoritàriament a casa. Van a votar els que sempre voten als mateixos —en molt bona part com a conseqüència de favors directes, indirectes o migpensionistes, al llarg de tants anys—, els que encara confien en alternatives que fa temps que han deixat de ser-ho i els que arriben a creure’s propostes conjunturals que només entusiasmen a molt pocs en cada fase de la lluita democràtica. El resultat, invariable en cada convocatòria.

Hi ha un problema afegit, que s’acumula a la retòrica fallida de cada procés electoral i és que els partits es mouen sovint per estratègies genèriques que en ocasions entren en contradicció directa amb les equacions municipals de cada ciutat o poble. Això, quan no es deixen entretenir per allò que assenyalava al principi com a simple artifici ideològic: el joc d’aparences generalistes que gairebé mai impliquen la resolució de problemes concrets a nivell municipal.

És normal que a la ciutadania soferta li costi entendre, per exemple, que una moció de Vox en un ple municipal reclamant que es posin unes bombetes que fa setmanes que s’han fos en un túnel d’un carrer, sigui rebutjada pels partits d’esquerra aduïnt que a l’extrema dreta no se li vota res a favor: al feixisme, ni aigua. Sobretot, perquè s’ha deixat d’analitzar que, si fa setmanes que el túnel públic està sense llum, és perquè el govern d’esquerres s’oblida dels problemes concrets de la ciutadania que ha de passar per aquella zona.

De la mateixa manera, sembla normal que la ciutadania s’encengui quan Vox posa sovint l’accent en els perills de la migració il·legal (seguint la consigna generalista del partit) en barriades tan multiculturals com les de La Florida-Les Planes o que els Comuns i els republicans es tirin els trastos constantment entre ells com si la baralla de matisacions entre tan fràgils opositors beneficiessin alguna cosa més que a un govern que veu alleugerit com s’afebleixen les escasses forces que els podrien obligar a consensuar mesures.

D’on es dedueix que el canvi, si ha de venir d’algun costat, no vindrà ni per suposat del govern, ni tampoc, mentre no hi hagi reflexió i claredat d’idees, dels que avui configuren una trista oposició claudicant, dividida, feble i enfrontada per l’artifici ideològic que uns quants alimenten, per tal que no s’hagi de parlar de l’altra artifici ideològic: el d’aquells que s’anomenen constantment d’esquerres i que porten dècades, per exemple, afavorint l’especulació immobiliària.

De, per on hauria d’aparèixer el canvi, intentaré reflexionar-ho en un proper article d’aquesta sèrie.

CCOO de l’Ajuntament denuncia favoritisme i arbitrarietat en el nomenament de càrrecs per la via de les comissions de servei

Molts dels dèficits de gestió, segons el sindicat, provenen justament d’aquests vicis ocults que tenen a veure amb l’enxufisme i l’arbitrarietat de les contractacions

CCOO de l’Ajuntament ha repartit un full volant entre la plantilla on es queixa d’una dinàmica que, pel que ens han explicat és la norma —i no pas l’excepció— des que el PSC governa la ciutat, però d’una manera especial en l’època Quirós: la total arbitrarietat en la col·locació de caps de servei, caps de secció i assessors diversos. Reclamant “prou carta blanca” CCOO es queixa que l’equip Quirós creua constantment les línies vermelles, “utilitzant les comissions de serveis i les lliures designacions” per col·locar “a dit a qui volen, quan volen i com volen”.

Segons CCOO, “l’últim despropòsit” té a veure amb les set provisions dictades en comissió de servei: quatre caps de secció i tres caps de servei i tres lliures designacions: un cap de serveis i dos assessors. Es queixen que hi ha un termini de només quatre dies per presentar-se a les comissions de servei i l’únic requisit que cal és superar una entrevista personal. Entre les presses en les convocatòries i el requisit de l’entrevista és fàcil observar que el govern municipal col·loca els seus peons allà on vol, sense cap mena de control i amb total discrecionalitat de manera que “els vestits a mida” que denuncia CCOO, suposen un claríssim impediment a la resta de la plantilla per poder optar a càrrecs de responsabilitat.

Segons el que fixa el Text Refós de l’Estatut dels Empleats Públics, la comissió de serveis és purament un “model excepcional, urgent i inajornable i requereix un expedient justificatiu rigorós que així ho acrediti”, de manera que la pràctica habitual del repartiment de càrrecs del govern Quirós suposa una “greu vulneració de la legalitat”.

CCOO al·lega que, com la mateixa jurista de Recursos Humans, és un càrrec concedit per aquesta via, s’entén perfectament que els expedients justificatius que la llei contempla, mai arribin a temps. De fet, CCOO reclama que els expedients justificatius es facin públics i es pregunta per quina raó el govern municipal no ha convocat els càrrecs que calien i que no estaven ocupats, amb temps suficient per provisió ordinària.

El sindicat dels treballadors municipals al·lega que és impossible parlar d’“urgència sobtada en llocs que porten mesos de deixadesa organitzativa”. Ben al contrari, segons el sindicat, “això no és necessitat del servei; és utilitzar un mecanisme provisional per consolidar situacions de favoritisme de cara a futures places definitives, fet que els tribunals ja han condemnat reiteradament com a desviació de poder”.

Finalment, observen, que molts d’aquests llocs a dit pertanyen a la mateixa àrea de Recursos Humans, justament el departament que hauria de “vetllar per la legalitat i la transparència” i que és el primer a “rebentar-la”, mentre na la resta de la plantilla se li exigeix “compromís i permanència”. En aquest sentit denuncien que la situació endèmica de la pèssima gestió municipal en molts dels serveis, té a veure amb la dotació de càrrecs col·locats a dit, sense cap més valoració que la fidelitat a qui proveeix de llocs de feina molt ben remunerats.

El govern Quirós proposa construir el nou poliesportiu de Santa Eulàlia menjant-se una part substancial del Parc de l’Alhambra

L’argument del govern és que es guanyen zones verdes, hi ha dues entitats que li donen suport i és una incògnita la posició dels republicans si el tema arriba al ple

De manera sobtada, un de tants temes que el govern Quirós portava congelat des de fa anys, acaba d’esclatar amb l’anunci abans d’ahir d’un informe tècnic de viabilitat que, segons l’executiu local, ha analitzat els tres possibles emplaçaments que estaven sobre la taula per construir el nou poliesportiu de Santa Eulàlia. Cal recordar que l’anterior poliesportiu de Santa Eulàlia va ser inaugurat l’any 1976, fa exactament 50 anys i tothom afirma que està al final de la seva vida útil. La reclamació del veïnat per construir un nou poliesportiu que cobreixi les necessitats, es remunta més de tres dècades enrere, quan encara governava el municipi el primer alcalde de la democràcia.

Un informe que no s’ha fet públic

Pel que ha afirmat el govern Quirós —l’informe no és accessible per ser consultat— els tècnics han arribat a la conclusió, com ha informat el Canal digital de LH, que “la única opció viable per criteris d’accessibilitat, funcionalitat, impacte urbà, mobilitat i sostenibilitat econòmica” és el Parc de l’Alhambra. Aquest és el principal parc del barri en extensió (15.000 metres quadrats) i un dels pocs espais que es pot considerar autènticament zona verda en un barri amb una densitat de població per sobre dels 26.000 habitants per Km2. El projecte, pel que se sap fins ara, inclou la creació d’una “illa verda” que connectarà el Parc de l’Alhambra amb la plaça Francesc Macià i l’entorn dels carrers Aprestadora i Alhambra. El que s’anomena illa verda en el projecte, no és res més que la connexió dels carrers i els reduïts espais oberts actuals amb els equipaments escolars de l’entorn, eliminant la presència de vehicles privats, una opció —el que es coneix com a pacificació urbana— que els veïns porten també reivindicant de fa anys per la massiva afluència d’infants a la zona, però que no contempla per res la recuperació de cap espai nou ni cap naturalització específica.

L’informe sembla que ha analitzat les tres ubicacions alternatives, la del Gasòmetre, la de les antigues cotxeres del Rosanbús i la del parc i, com era previsible, considera que aquesta última, que ja havia defensat en el seu moment prioritàriament el govern municipal, és la que reuneix les millors condicions.

Segons les previsions, construir el poliesportiu sobre una part del que avui és el parc de l’Alhambra, augmenta en 9.000 metres quadrats la superfície verda de Santa Eulàlia, gràcies a que el projecte suposa transformar l’espai actual del Gasòmetre en zona verda i afegir en el còmput els espais “pacificats” del carrer Alhambra, Aprestadora i la impossible plaça Francesc Macià que està construïda sobre un pàrking i no permet arbrat consistent.

Descartada l’opció que el veïnat va considerar vàlida

Pel que s’ha informat, s’ha descartat l’opció del Gasòmetre perquè presenta limitacions importants de mobilitat: aquestes al·legacions indiquen que quedaria afectat un tram del carrer de Santa Eulàlia, hi hauria dificultats per l’estacionament d’autocars i quedaria molt pròxim als habitatges de la zona. Respecte de les antigues cotxeres Rosanbús a l’inici de la carretera de Santa Eulàlia, a banda d’afegir-ne dificultats semblants, s’inclou una de cabdal: que els terrenys no son municipals i caldria comprar-los.

Arran de l’informe, el regidor d’Agenda Urbana, José Antonio Alcaide va comparèixer abans d’ahir també davant els mitjans de comunicació municipals per defensar la proposta del govern. Segons ell, el projecte de l’informe tècnic encarregat comportarà una transformació urbana de gran abast a tot el districte, d’acord amb els propòsits de l’illa verda de tot l’entorn i la conversió de la zona del Gasòmetre en una nova plaça.

Va informar que el govern ja ha iniciat la tramitació corresponent pel canvi d’usos i prepara ja una licitació pel concurs d’idees que ha de desenvolupar tota l’actuació, inclosos els perfils arquitectònics del poliesportiu. Va insistir en la necessitat de disposar de 13.000 metres quadrats d’instal·lacions pel nou poliesportiu i, segons els càlculs que va exposar, això suposaria aixecar set plantes a la zona del Gasòmetre, en un espai a molt pocs metres dels habitatges ja existents, sense poder fer una part soterrada, pels problemes del nivell freàtic detectats. Naturalment, aquesta opció és totalment possible al Parc de l’Alhambra.

Es va pronunciar a favor d’activar el projecte el més aviat possible, va anunciar la convocatòria d’un concurs d’idees i va assegurar que el govern està convençut que aconseguiran els suports necessaris dels grups d’oposició —recordem: ERC, PP, Comuns i Vox—.

Una declaració d’interès general

Fins aquí la notícia. La veritat és que el cas del Poliesportiu de Santa Eulàlia no és un cas qualsevol. I no deixa de ser simptomàtic que hagi aparegut un dia després d’una altra operació d’envergadura molt a prop de la ciutat i que també l’afecta: la declaració d’interès general dels projectes que han de reconvertir els actuals espais esportius de la UB a la Diagonal que permetran el canvi d’usos d’esportius a sanitaris, docents i de recerca, deixant més en l’aire la compensació d’aquests espais esportius que es perdin, a altres zones de Barcelona ciutat.

Això implica a l’Hospitalet perquè, a tocar del Campus Clínic, està previst un nou barri residencial, gairebé de manera íntegra a l’Hospitalet, per sobre del miler d’habitatges en l’origen del projecte i a uns preus impossibles per la majoria dels ciutadans dels barris del nord de la ciutat. La importància de la declaració d’interès general pel Campus Clínic, d’altra banda, justifica la possibilitat que aquests canvis d’usos que, en altres circumstàncies serien clarament un escàndol perquè garanteixen edificació on ara hi ha espai lliure, siguin fàcilment autoritzats i fins i tot avalats per les forces polítiques que ens governen.

L’operació Parc Alhambra, amb les degudes distàncies, opera en la mateixa direcció: canvi d’usos de parc-zona verda, a instal·lació esportiva, amb tot el que això comporta de desaparició d’espai lliure en la ciutat més densa d’Europa.Més enllà de la utilització sistemàtica d’una retòrica que ja ningú es creu: “es guanyaran 9.000 metres quadrats de zona verda”, la gravetat del projecte radica també en la absoluta falta de justificació, ara per ara.

S’ha anunciat una convocatòria amb les entitats del barri per explicar-ho el proper dimecres dia 28 a les 18,30 hores al Centre Cultural de Santa Eulàlia, però de moment, l’únic que se sap és que s’han rebutjat les opcions Gasòmetre i Rosanbús amb raons poc articulades.

Raons que s’hauran d’explicar.

L’actual poliesportiu té en l’actualitat unes instal·lacions que superen de poc els 4.000 metres quadrats. La zona del Gasòmetre, sense comprometre l’ocupació del traçat viari actual, té una extensió d’una mica mes de 5.000 metres quadrats. La planta de l’actual poliesportiu és d’aproximadament uns 1.800 metres quadrats, amb una sola alçada superior. Per arribar als 13.000 metres quadrats d’instal·lacions que es preveuen en el nou projecte que és tres vegades el poliesportiu actual, sobre una planta aproximada de 2.000 metres quadrats, sortirien sis plantes (no set, com s’ha dit), però sobre una planta de 4.000 metres quadrats que hi cap perfectament en la superfície del Gasòmetre —i encara quedarien al voltant de 1.000 metres quadrats més útils—, amb tres plantes, n’hi hauria suficient.

És cert que el principal problema d’aquest projecte és la queixa dels veïns propers, però també és cert que s’han deixat de banda possibles alternatives tècniques que podrien deixat satisfets els veïns de l’entorn mantenint més o menys el volum previst d’instal·lacions. Per això es convoquen, precisament, el concursos d’idees.Si el projecte es fa al Gasòmetre desenes de veïns de l’espai proper poden sentir-se perjudicats.

Si el projecte es fa al Parc, els veïns perjudicats seran, sens dubte, per sobre dels 45.000 . El que és evident és que si el projecte no es fa a Gasòmetre es podrien guanyar en aquest espai 5.000 metres quadrats de zona verda (ja ho és avui, una zona lliure mal urbanitzada). Però el que no explica el govern és que dels 15.000 metres quadrats del Parc de l’Alhambra se’n perdrien ben bé una tercera part de zona verda, de manera que la compensació és més aviat migrada.

L’altra aspecte que crida l’atenció de la notícia és que l’únic autèntic problema que es posa com argument per rebutjar la ubicació al Rosanbús és que no és terreny municipal. El terreny municipal, aqui i a Pequín, només s’aconsegueix per quatre vies legals: la cessió gratuïta, l’expropiació forçosa i la compra (hi ha una quarta que son els bens comunals i les herències, un mecanisme bastant més residual). En tots els casos els tràmits son lents, però el tema de Rosanbús ja porta més d’un any sobre la taula i ningú del govern hi ha fet cas.

D’altra banda, aquest és un Ajuntament que ha basat sempre la seva gestió en comprar poquíssim i de manera gairebé obligada. Així s’han perdut a la ciutat centenars d’oportunitats. Qui compra a la ciutat son les grans promotores i constructores amb les enormes facilitats que dona l’Ajuntament tradicionalment per fer negoci. Així s’han perdut més d’una dotzena de cinemes als llocs cèntrics de la ciutat i múltiples masies, i edificis sencers de fàbriques, tallers i construccions diverses en zones urbanes, que podrien haver estat adquirits i convertir-se en espais d’utilització pública arreu. Perduts, ara ja, per sempre.

Incògnites sobre l’oposició republicana

Finalment només caldria afegir una sospita que es desprén de les paraules del regidor de govern. Això anirà al ple i ja deuen comptar amb algun grup municipal procliu a abstenir-se en aquest punt. Els únics que s’han pronunciat fins ara han estat els Comuns i s’han mostrar radicalment en contra de la proposta. El PP en el seu dia va proposar l’alternativa Rosanbús i costaria d’entendre que ara acceptés el projecte Alhambra. Vox, darrerament vota directament en contra de totes les propostes del govern i els hem sentit en més d’una ocasió lamentar-se de quan es van abstenir en un tema tan cabdal per la ciutat com va ser la pèrdua de la fàbrica Godó i Trias.Falta saber què farà ERC.

Ho tenen bastant bé per posar sobre la taula l’abstenció que, en aquest Consistori, és una forma subliminar de votar sempre amb el govern i que sembla que cada vegada els costa menys. La raó és que hi ha dues entitats importants del districte que estan absolutament a favor de la proposta del govern: defensen perdre una part del Parc de l’Alhambra si guanyen en aquest mateix espai el poliesportiu desitjat. En paraules del president de l’AESE a aquest digital: “AESE com entitat està totalment d’acord amb el comunicat que ha fet l’Ajuntament”. Per la seva banda, Paco del Río, president de l’AVV de Gran Via ha afirmat a L’Estaca que “la nostra posició ha estat clara des del principi: millorar el districte en tolts els àmbits, millor infraestructura esportiva i més zona verda”. Tot el contrari del que opina l’Associació de Veïns Som Santa Eulàlia que ha emès un comunicat sobre el qual ens estendrem en dies successius. Aquesta manca d’unanimitat entre la societat civil del districte és un forat en la línia de flotació de la unitat del veïnat entorn a un tema controvertit que ja va rebre l’any 2019 un resultat aclaparador a favor de la proposta Gasòmetre en el referèndum que va fer l’Ajuntament en l’època Marín.

El control català del Consorci de la Zona Franca pactat per ERC, s’oblida novament del municipi al qual se li van espoliar les 950 Ha on s’ubica

El govern Quirós assumeix el paper absolutament secundari de la ciutat i el grup municipal republicà assisteix com a convidat de pedra a la decisió del seu partit

La setmana passada, un dels acords que ERC va imposar per donar suport als pressupostos de la Generalitat, tenia a veure amb la necessitat d’equilibrar la presència orgànica de Catalunya en una de les corporacions econòmiques més dinàmiques del país com és el Consorci de la Zona Franca de Barcelona. La proposta consensuada —i que es va aprovar ahir— era, com va defensar la consellera d’Economia i Hisenda, Alícia Romero, “aconseguir que el govern de la Generalitat guanyi pes polític en un Consorci que es un dels motors econòmics de la Catalunya contemporània, de manera que es recuperi la voluntat originària de la societat civil catalana que va impulsar l’organisme l’any 1916”. Amb l’acord signat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, aconsegueixen el control de l’organisme amb un 55% mentre que l’Estat controlarà el restant 45%. Fins ahir mateix, el Consorci era un organisme de l’Estat al 100% i, amb aquesta condició imposada pels republicans, Catalunya guanya sobirania en el Consorci.

Com se sap, el CZFB és un motor econòmic de primer nivell juntament amb la dinàmica aeroportuària, i controla una part del territori industrial a tocar de Barcelona, amb dotzenes de naus i centres industrials que depenen de l’organisme. De fet, ofereix oportunitats globals de negoci en un espai de sis milions de metres quadrats que donen actualment ocupació a 137.000 treballadors, amb més de 330 empreses actives i contribuint al PIB català en més de 9.000 milions d’euros. Aquest organisme està presidit des de l’any 2018 per Pere Navarro que havia estat primer secretari del PSC l’any 2011 —desplaçant a l’equip del president Montilla bàsicament instal·lat al Baix Llobregat— i candidat a la presidència de la Generalitat l’any 2012, fins que va dimitir l’any 2014 pel mal resultat socialista a les europees i la forta crisi interna.

Els òrgans de govern del Consorci el formen el Plenari, que presideix l’alcalde de Barcelona Jaume Collboni, amb dos vicepresidents (un de la Generalitat i l’esmentat Pere Navarro), amb 21 vocals, un secretari general i dos observadors sense vot, mentre que el comitè executiu el presideix Navarro, amb un vicepresident i sis vocals i el mateix secretari general i els dos observadors sense vot del plenari, un dels quals, es la directora general de l’organisme, Blanca Sorigué.

Com s’ha dit, fins ara, el control absolut de l’organisme depenia de l’Estat, tot i que la seva composició prové, en la part executiva més prominent, de l’estructura del PSC i això no té perspectives de cap modificació, malgrat el canvi de control de sobirania que ha negociat ERC. Com se sap, el Consorci de la Zona Franca de Barcelona, que es va crear al 1916, quatre anys abans que es produís el decret real de cessió a Barcelona del territori que aplega, era terme municipal de l’Hospitalet fa ara exactament 106 anys i va ser espoliat directament a canvi de 85.000 ptes. de l’època.

Fa ja molts anys, l’anterior alcalde Celestino Corbacho havia demanat amb insistència que l’Ajuntament de l’Hospitalet tingués presència i pes en el Consorci, al mateix nivell que Barcelona, donat que les 950 Ha perdudes havien estat per expropiació forçosa sense possibilitats que el municipi que les perdia s’hi pogués oposar, com preveia la pròpia legalitat del moment. Fins i tot, el govern Corbacho va encarregar informes jurídics reclamant la reversió de l’expropiació degut a que l’objecte de la proposta mai es va complir perquè, en principi, els terrenys annexionats a Barcelona havien de ser per constituir un port franc que finalment no va quallar. En el període de l’alcaldessa Marín es va reprendre la reclamació, en aquest cas des de les entitats ciutadanes, que consideraven que l’Hospitalet havia de tenir veu i vot en un organisme que irradiava una enorme quantitat de guanys econòmics que no arribaven a la ciutat i alhora greus problemes de mobilitat i pressió social sobre el territori, que si tenien efectes negatius sobre l’Hospitalet.

El màxim que es va aconseguir van ser acords bilaterals entre l’Ajuntament i el Consorci amb programes sobre formació tecnològica i algunes derivades vinculades a un projecte que sota el paraigües de la biomedicina, amaga la urbanització d’una zona molt vinculada a la Zona Franca que s’acabarà convertint en espais de serveis econòmics i d’hostaleria perfectes pel més efectiu desenvolupament econòmic del que ja és ara el territori del Consorci.

El que encara crida més l’atenció és que a l’Hospitalet, el primer partit de l’oposició és precisament el grup municipal d’ERC. I ha estat l’executiva nacional d’ERC la que ha pressionat al president Illa per aconseguir la modificació del control de l’organisme, sense que aquesta proposta hagi tingut en compte per res la presència de l’Hospitalet en els òrgans directius. Una evidència més que l’Hospitalet no compta per res en els processos territorials, industrials, econòmics i urbanístics de l’àrea metropolitana, com no sigui per continuar mantenint la subsidiarietat tradicional històrica que no es va posar en dubte en l’era Pujana, que no va obtenir resultats en l’etapa Corbacho i que es va consolidar negativament en la fase Marín.

És evident que l’equip Quirós no presenta les característiques necessàries per plantar cara a l’estructura del seu partit que segueix decidint com si l’Hospitalet no existís i és evident també que el grup municipal i el partit dels republicans a l’Hospitalet té, igualment, poquíssima influència sobre l’executiva nacional d’ERC que ha canviat el control, però s’ha oblidat totalment del municipi que fa un segle va perdre 950 Ha del territori més fèrtil de la ciutat rural que era aleshores, i tota la platja que podria ser ara, com ho és a l’altra banda del riu en municipis com El Prat, Gavà o Castelldefels, un enorme reclam turístic.

Una altra de les qüestions que han cridat l’atenció han estat les paraules de la consellera Romero sobre el projecte originari de la societat civil catalana envers el control del Consorci de la Zona Franca. És evident que aleshores el que es podria entendre històricament com la societat civil catalana era inexistent. Com sempre, el que hi havia era un conglomerat de grans fabricants, comerciants i banquers en plena comunió política amb la Lliga Regionalista que eren, a través del Foment del Treball Nacional, la duríssima patronal catalana, els que constituïen un potent grup de pressió sobre el govern de Madrid i el rei Alfons XIII. Aquest conglomerat, acostumat als ingents negocis de la Primera Gran Guerra, pretenia mantenir l’hegemonia comercial a través del port amb un dipòsit franc que garantís poca pressió fiscal i enormes intercanvis. El mecanisme es va tòrcer a partir de la crisi de 1923 però el dany ja estava fet. Barcelona no renunciaria a les Has arrabassades a un municipi governat per la Lliga i sense cap capacitat negociadora i… fins aquí. De manera que no va ser cap societat civil catalana la que desitjava un Consorci a mida, sinó l’alta burgesia catalana al servei exclusiu del seu enriquiment de classe. No sembla que les coses hagin variat excessivament per la ciutat, malgrat la retòrica socialista o republicana de les sigles…

La irresponsabilitat aliena com excusa per la pròpia debilitat

En aquest passat ple d’abril l’equip de govern amb el vot positiu dels republicans i els Comuns, i l’abstenció del PP i Vox, va aprovar el programa d’actuació transitori per la continuïtat dels serveis de comunicació municipals, que era l’acord al que havia arribat el Consell Executiu dels Mitjans en la seva reunió constitutiva del passat 7 d’abril. Com va explicar el portaveu socialista, José Antonio Alcaide, es tractava de “garantir l’estabilitat jurídica dels treballadors del servei”, després que el propi govern hagués deixat que s’extingís la vigència del Contracte-Programa que vencia el passat 31 de desembre.

Al passat mes de gener, els grups municipals de l’oposició que ara han avalat l’aprovació del programa transitori, van votar en contra de la pròrroga del Contracte-Programa que el que buscava era exactament el mateix que s’ha aprovat ara: l’estabilitat jurídica dels treballadors del servei de comunicació. Aleshores, el vot en contra es va basar en el fet que l’equip de govern no havia consensuat el nomenament del Consell Executiu dels Mitjans amb l’oposició, fet que acabaria resolent-se en poques setmanes, a mitjans de març. El problema per consensuar el Consell Executiu es basava únicament en un dels noms dels tres periodistes que havien de formar-hi part. En el moment en què l’equip de govern va proposar el periodista David Guerrero, es va resoldre el problema. Abans d’arribar a aquest consens, s’havien posat sobre la taula diversos noms de professionals tots ells presentats per qui té la única potestat de fer propostes que és l’equip de govern, amb alguns noms alternatius de l’oposició de dretes, que era evident que no obtindrien el consens majoritari.

Així doncs, arribar al consens, volia dir acceptar necessàriament la proposta de l’equip Quirós, una proposta que s’havia fet esperar 15 mesos, quan la única que havia fet el govern al novembre del 2024, va ser rebutjada per l’oposició. Aleshores va semblar evident que només es podria posar en marxa el Consell Consultiu si s’acceptava la proposta del govern, que estava tan acostumat a que ningú li discutís els noms que li asseguraven guanyar totes les votacions, que va castigar l’oposició oblidant-se del tema durant 15 mesos. La única alternativa possible, passava perquè el govern no tingués més remei que acceptar que potser no s’asseguraria guanyar totes les votacions en aquest Consell. L’alternativa era el dubte, no la seguretat que perdria totes les votacions. Però ni el dubte va ser possible perquè l’oposició va acceptar el xantatge del govern que va utilitzar la pressió dels treballadors que veien com els caducava el Contracte-Programa, per acceptar correcuita una nova proposta del govern que ja s’ha vist que torna a garantir que el govern no perdrà ni una sola votació en aquest organisme.

A la reunió constitutiva del Consell Executiu del 7 d’abril, els dos punts que requerien aprovació dels presentes, sense la presència de la representant popular (sembla ser que per un problema de convocatòria), només van rebre dues abstencions en el segon i una en el primer. Els periodistes que va proposar el govern, el director i el tècnic de la casa, el representant socialista i el republicà, van votar tots a favor, i la reunió es podria haver tancat en menys de mitja hora sinó hi hagués hagut una mica d’interès per un únic component del Consell, que va posar pegues a l’aprovació del reglament del règim intern de funcionament del Consell Executiu que, entre altres aspectes, garanteix que es pugui delegar el vot en cas de no assistència a la reunió. Aquest ha estat, justament, el mètode més utilitzat tradicionalment per assegurar que els representants del govern tinguin la majoria garantida abans de debatre res. Per cert, que el portaveu socialista es va extasiar explicant que no va haver cap vot en contra al Consell Executiu. Prou que es van assegurar…

A l’hora d’aprovar a l’abril el que s’havia rebutjat al gener, els portaveus d’ERC-EUiA i dels Comuns, van insistir en la responsabilitat davant els perjudicis per l’absència del Contracte-Programa, que els portava a donar suport un cop més al govern. Sembla evident que aquest comportament que justifica sempre el vot favorable al govern en ares a la responsabilitat, ha estat una magnífica troballa per l’equip de govern. L’equip de govern pot ser absolutament irresponsable, que no passa res. No pateix cap càstig. Allà està l’oposició, que és sempre tan responsable que vota gairebé de manera constant amb el govern, no fos cas que votar en contra del que vol el govern li suposés algun càstig per la seva irresponsabilitat.

Potser no s’adonen que la màxima irresponsabilitat de qualsevol oposició és carregar amb les irresponsabilitats del govern com si fossin seves. Al govern li és igual si comet alguna irresponsabilitat. Fa la proposta perquè la votin i si no la voten, és culpa dels que no la voten. Sembla evident que una oposició que ven el seu suport tan barato, no és una oposició gens creïble, ni coherent, ni digna de confiança. I no semblarà estrany que ho acabi patint de manera aclaparadora.

La publicitat institucional dels mitjans públics de la ciutat, un fort obstacle per la viabilitat econòmica d’altres mitjans privats

Caldria un control de la publicitat privada en els mitjans públics, però també de la publicitat institucional en els mitjans privats

El finançament dels mitjans públics amb publicitat privada porta molts anys en aquest país sent motiu de controvèrsia. De la mateixa manera que ho és el finançament dels mitjans de comunicació privats amb publicitat institucional. En tots dos casos entren en contradicció flagrant la independència informativa i la sostenibilitat econòmica dels mitjans.

En el primer cas, quan els mitjans de comunicació públics s’aprofiten de la seva capacitat de difusió, per captar publicitat privada, el que estan fent és utilitzar un mecanisme de competència deslleial per rebaixar els costos de finançament. És a dir, els hi costa menys el manteniment d’aquets mitjans públics, ingressant recursos procedents de la publicitat privada, que capten amb certa facilitat perquè aquests mitjans de comunicació públics arriben a més llocs que el que serien capaços de fer mitjans privats que no tenen habitualment la capacitat econòmica de l’Administració. Utilitzar aquest recurs de captació de fons privats impedeix que els mitjans no públics es puguin beneficiar de la necessitat publicitària que els podria garantir la rendibilitat econòmica. Per tant, es tracta d’un cas de competència deslleial que el govern de Rodríguez Zapatero va tenir molt clar quan al gener de l’any 2010 es va prohibir la publicitat convencional a TVE, en aquest cas amb dos objectius: facilitar la supervivència dels mitjans televisius privats i evitar que la publicitat influeixi sobre els continguts dels mitjans públics.

L’altra cas, també molt important i significatiu és el que es refereix a la publicitat institucional, és a dir, aquella publicitat que les Administracions paguen als mitjans privats per inserir serveis o campanyes i que s’ha convertit en un sistema que també té una doble dimensió: els mitjans privats que reben publicitat acostumen a convertir-se en portaveus oficiosos de l’Administració que paga i l’Administració que paga converteix als mitjans que no li creen problemes, en subjectes fidels i aprofita per discriminar a tots aquells que li son crítics.

En tots dos casos, resulta d’una urgència total posar ambdós temes sobre la taula amb l’objectiu de garantir una bona utilització dels recursos públics i preservar a l’hora el mercat lliure de la publicitat privada convencional.

En el cas de l’Hospitalet, ambdós qüestions son fonamentals. En primer lloc perquè no està regulada —i caldria fer-ho— la inserció de publicitat convencional en els mitjans públics que edita i controla l’equip de govern i, en segon lloc, perquè no hi ha cap mena de transparència en les línies que regeixen la inserció de publicitat institucional en els mitjans privats. Així, doncs, els mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet gaudeixen d’un sobre-finançament (perquè fan servir ingressos públics i ingressos privats) que li garanteixen una situació de monopoli en limitar molt substancialment que la publicitat convencional privada pugui anar als mitjans privats i els ajudi a finançar-se per garantir la seva viabilitat econòmica.

D’altra banda, hi ha una opacitat flagrant en la distribució de recursos públics a mitjans de comunicació submisos i aduladors i no hi ha cap mena de control sobre les raons objectives que podrien aconsellar aquest tipus de finançament extemporani.

Sobre tots dos aspectes, que influeixen molt en la viabilitat informativa dels mitjans públics i respecte de l’existència de la informació crítica, caldria posar l’accent per tal d’obligar al govern municipal a ser més curós en aquests àmbits: els diners que rep de la publicitat convencional els resta objectivament als mitjans privats i els diners que adjudica als mitjans obsequiosos afavoreixen de manera general una informació servil.

Hem volgut fer una petita anàlisi del paper de la publicitat privada en el darrer número del “Diari de l’Hospitalet” que s’acaba de repartir aquests dies. Conté 32 pàgines, de les quals gairebé 15 son, en conjunt, de publicitat privada i publicitat institucional. La publicitat privada ocupa més de 7 pàgines globals interiors, a banda d’un faldó de portada i la contraportada, mentre que la institucional ocupa una mica més de 6 pàgines globals. Això vol dir que el 45,3% del contingut del mitjà és publicitat i al voltant del 25% publicitat privada, que ha d’ajudar molt al finançament de les despeses globals (i que justament impedeix que qualsevol altra mitjà privat de la ciutat pugui competir amb igualtat de condicions que el mitjà públic).

Un altre dia, quan poguem consultar les xifres públiques de subvencions publicitàries a mitjans aliens que haurien d’estar disponibles al portal de transparència —i que probablement hi son però costen de localitzar—, informarem en detall als nostres lectors.

En la mort de Vicenç Ventura: ens ha deixat un sindicalista històric, una persona de consens i un lluitador per la llibertat i el progrés de la ciutat

Va formar part del primer secretariat de CCOO de l’Hospitalet, dirigent del PSUCviu i coordinador local d’EUiA

Ens ha dit adeu una d’aquelles persones que passen per la vida amb el silenci respectuós de la discreció, malgrat que el seu treball callat i la seva dedicació als altres, havia conformat una gran part de la seva vida. Vaig conèixer el Vicenç Ventura a mitjans dels anys 70, quan era un dirigent de les primeres Comissions Obreres que es van constituir a la ciutat. Era, aleshores, el secretari general del sector de la Química i va formar part durant un llarg període de temps de l’equip dirigent del sindicat a nivell local, que aleshores presidia Jaume Valls.

Durant l’existència del sindicat vertical, el Vicenç, conjuntament amb una bona part del moviment de jurats d’empresa que havien participat en les darreres eleccions sindicals de l’època franquista, van practicar l’anomenat entrisme que responia a l’estratègia del nou sindicalisme de CCOO d’ocupar l’estructura sindical oficialista de l’OSE, per organitzar el moviment obrer des de les empreses, participant en les reivindicacions obreres en defensa de la democràcia i posant directament en qüestió el règim franquista.

Avançada ja la Transició, quan es van poder legalitzar els sindicats de classe, una bona part dels sindicalistes de CCOO al capdavant de les seccions sindicals o fins i tot els més activistes de cada sector, militaven aleshores a partits d’esquerra i una bona part d’ells, al PSUC. No era el cas del Vicenç Ventura que, per aquells anys, era militant i dirigent de l’Organització Comunista d’Espanya, Bandera Roja. L’any 1974, una part significativa dels dirigents —que van arrossegar també una part important de la militància— acabarien integrant-se al PSUC. Malgrat que el Vicenç no havia format part del sector de BR que s’havia incorporat en aquells moments al PSUC, la seva visió sindical unitària, el seu sentit de la responsabilitat i la seva lleialtat als companys, van fer que es mantingués vinculat a l’estructura sindical al llarg dels anys, participant de totes les reivindicacions llançades per CCOO, entre elles, amb notable intensitat, la lluita per l’amnistia sindical i política.

A les eleccions del Parlament de Catalunya de l’any 1980 va ser candidat per la Coalició Unitat pel Socialisme, encara com a membre de BR. Amb posterioritat, s’acabaria incorporant al PSUC i fins i tot al moviment de recuperació del PSUC —PSUCviu— quan part dels dirigents d’IC van decidir desmantellar-lo. Acabaria, en aquest sentit, sent el Secretari d’Organització a nivell de Catalunya del PSUCviu i el responsable del partit a l’Hospitalet, alhora que acceptaria coordinar el nou partit d’Esquerra Unida i Alternativa a nivell local des de la seva creació fins al 2001.

Va ser el director del mercat de Bellvitge fins a l’any 1989 i, posteriorment amb el títol d’advocat ja a la mà, assessor jurídic de l’àrea de seguretat, convivència i civisme fins a la seva jubilació. Durant una llarga colla d’anys va ser també delegat de CCOO a l’Ajuntament. Estretament vinculat als moviments socials i culturals de la ciutat, es va fer ben aviat soci del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i seguia amb la màxima atenció totes les novetats editorials relatives a la ciutat —malgrat la seva residència els últims anys a Piera— i les iniciatives dirigides a conèixer i preservar la història de la ciutat i el seu desenvolupament.

El seu exemple i el seu record, ens ajudarà a perseverar.

(Foto procedent de LH Digital)

La il·lusió de canvi

Avui, 13 de març, es compleixen mil dies de govern local, des de les darreres eleccions municipals. Si es descompten els 20 dies abans de la presa de possessió i les setmanes de vacances, estem aproximadament a 400 dies de les noves eleccions municipals del 23 de maig de l’any vinent. No ens hem d’enganyar: si l’actual mandat ha donat una mica de joc no ha estat pel canvi d’alcalde al juny del 2024 —que va produir el relleu de la Núria Marín i l’entrada de David Quirós— ja què un canvi d’alcalde a mig mandat s’havia produït també amb el relleu de Pujana a Corbacho i amb el de Corbacho a Marín. Si ha donat realment una mica de joc, ha estat exclusivament perquè l’actual govern està en minoria.

No ha estat la primera vegada que això s’ha produït sinó la quarta. El PSC va guanyar les eleccions però va quedar sense majoria absoluta els anys 1979 (les primeres), 2011, 2015 i les darreres del 2023. La diferència entre les tres primeres (1979, 2011, 2015) i l’actual, és que a l’any 1979 es va produir un govern de coalició de 25 regidors amb només la UCD a l’oposició; el 2011, el quart govern de coalició consecutiva amb IC-EUiA, amb 15 regidors; i el 2015 —en realitat el 2016— un nou govern de coalició amb Guanyem de 13 regidors, que no arribava a la majoria absoluta, però amb una oposició formada per 6 partits diferents que sumaven en total 14 regidors (Ciutadans i PP 7 regidors i ICV, ERC, CiU i CUP, 7 regidors més).

Això vol dir que entre el 1979 i el 2023, de les 12 eleccions municipals fetes fins ara, el PSC les ha guanyat totes a l’Hospitalet, 8 amb majoria absoluta i les altres tres governant, excepte aquesta darrera, en coalició. Només entre el 2016 i el 2019 va governar en coalició però en minoria, amb una oposició tan nombrosa i dividida que feia impossible qualsevol possibilitat d’ombra política.

Això ha canviat radicalment a partir d’aquest 2023. És la primera vegada en la història democràtica, que el PSC de l’Hospitalet governa en minoria, sense coalició de govern i amb una oposició fragmentada entre esquerra i dreta, però amb quatre partits enlloc dels sis del 2015.

Aquesta realitat explica moltes coses. La primera, que aquest PSC hospitalenc, que ha anat variant de persones però molt poc de mètodes, portava 11 mandats consecutius sense cap possibilitat d’oposició real. La segona, que la nova realitat ha implicat algunes —molt poques— derrotes, difícilment digeribles per gent que sabia que tenia totes les votacions guanyades abans de començar qualsevol projecte, qualsevol proposta o qualsevol pressupost.

Avui fa 1.000 dies, des d’aquell remot any 1979, que el PSC local ha començat a notar el vertigen de no disposar d’un poder absolut. Acceptar que el poden derrotar és encara més difícil que consensuar acords, perquè un pot consensuar acords i cedir en algunes coses, però la derrota significa que l’únic que pots fer és acceptar-la. I derrotar, en aquest context, suposa una victòria pel futur.

El pes electoral del PSC a la ciutat continua sent notable, no és possible enganyar-se, però les coses han variat substancialment des del 2011. Quan aquelles eleccions es van produir, Núria Marín portava 3 anys d’alcaldessa i els seus resultats, tot i que contundents, mai van ser ni els de Pujana (cau el 1994 acusat de corrupció i el PSC baixa a 14 regidors el 1995) ni els de Corbacho (sempre va guanyar per majoria absoluta, amb entre 16 i 18 regidors). Marín, només a l’any 2019 va aconseguir 14 regidors, mentre que a les altres dues eleccions, 11 i 13 respectivament.

Mentre que l’època Pujana va ser la de la modesta recuperació del desproporcionat creixement del franquisme i la de Corbacho, la dels projectes estrella de la Gran Via, l’època de la Núria Marín només es podrà caracteritzar per la de l’increment de la saturació urbana i les operacions de prestigi, amb una enorme càrrega immobiliària especulativa. Si parlem de gestió, la lectura ofereix uns dents de serra molt complexes: alts i baixos en l’època Pujana, una pujada més sostinguda en la fase Corbacho i una baixada més contundent en l’època Marín, que no s’ha aconseguit apaivagar en aquests 1.000 dies del dotzè mandat.

Si bé sempre va haver descontentament social en algunes àrees, ara la situació s’ha anat convertint en insostenible i el clima de malestar s’ha generalitzat pràcticament en tots els barris, de manera general en tots els àmbits (seguretat, educació, sanitat, neteja, habitatge, zones verdes, enllumenat, equipaments, manteniments, infraestructures, etc) i aplegant totes les capes socials, especialment les més precàries.

La idea que sura en l’ambient és que la ciutat precisa un canvi. Un canvi que es podria considerar com un canvi de mecanismes de resposta o un canvi més dràstic: un canvi de polítiques i de mentalitats. El canvi de mecanismes de resposta s’ha demostrat impossible en el que portem de mandat. No es poden canviar les maneres quan els poders s’han acostumat a imposar el seu criteri sense discussió. La única alternativa és, doncs, un canvi de polítiques i de mentalitats, que comporta un canvi de lideratges, d’instruments de poder i de polítiques de gestió.

Si un mira l’evolució dels resultats electorals a la ciutat des de la perspectiva municipal, observa una contundència dels resultats que probablement té a veure amb tres raons objectives. La primera, relacionada amb l’estructura de la població metropolitana d’àrees com la nostra, de majoria immigrant i extracció social obrera, amb poca incidència nacionalista i inclinada majoritàriament a alternatives centristes poc radicalitzades, malgrat que ara s’observa una certa inclinació als populismes d’extrema dreta.

La segona tindria a veure amb les dinàmiques electorals majoritàries dels partits d’Estat i amb la preocupació electoral. Quan les hegemonies corresponien al centre-dreta i al centre-esquerra, l’electorat municipal poc implicat en les realitats immediates, votaven majoritàriament les tendències globals: PSOE, PP a nivell nacional, CiU a nivell autonòmic i molt minoritàriament l’esquerra marxista. És a dir, en molt bona part, l’electorat més compromès, però poc arrelat al municipi, es deixava endur sovint per les dinàmiques generalistes. Quan això va canviar a partir del 2014, el que s’ha produït ha estat una divisió de sigles molt significativa i una dispersió molt notable del vot. D’altra banda, cal considerar també la despreocupació electoral d’un món, el municipal, que una gran part de residents ignora del tot. La conseqüència? no van a votar, factor que possibilita majories de govern amb uns pocs milers de vots de tots els possibles.

Si bé aquestes dues conseqüències resulten molt complicades de modificar des d’una visió municipal, la tercera visió del problema, en canvi, obliga a parar-hi la màxima atenció. Aquesta tercera raó que explicaria l’evolució dels resultats electorals a ciutats com la nostra, té molt a veure amb l’absència d’una opció capaç de competir amb el que les dinàmiques precedents imposen. Per dir-ho ras i clar. Al llarg d’aquests 40 anys, si exceptuem les primeres eleccions democràtiques del 1979, no hi ha hagut a la ciutat una candidatura alternativa capaç de fixar l’atenció de l’electorat.

Quan les pròpies forces polítiques en presència no s’acaben de creure ni el missatge, ni la proposta, l’energia decau, el lideratge no entusiasma i el projecte no té vigor. Quan passa justament el contrari, es creu en l’alternativa, es presenta un bon equip, es proposa un programa efectiu i realitzable, s’injecta positivisme i voluntat, s’engresca el personal i l’organització… i es prepara amb temps, han d’anar molt malament les coses perquè no es produeixi l’efecte sorpresa.

Segur que no n’hi ha suficient amb una candidatura alternativa que aplegui gent disposada a canviar les coses. Pesen molt els dos condicionants indicats, l’estructura demogràfica i la inèrcia electoral o l’absentisme, i fins és possible que l’energia no arribi a modificar els pronòstics. El que sí sembla clar és que el projecte que va guanyar el 1979 i que s’ha mantingut fins ara mateix, ni entusiasma, ni és creïble, ni presenta cap possibilitat real de trencar amb les pèssimes dinàmiques de gestió que s’han imposat en aquest temps. I que només si la ciutadania hi creu, pot haver una il·lusió de canvi.

Fa ara mil dies, que tot el que es podia fer s’ha perdut en el desert de les retòriques buides. Falten 400 dies per preparar aquesta il·lusió de canvi.

Autor: Jesús A. Vila