Molts dels dèficits de gestió, segons el sindicat, provenen justament d’aquests vicis ocults que tenen a veure amb l’enxufisme i l’arbitrarietat de les contractacions

CCOO de l’Ajuntament ha repartit un full volant entre la plantilla on es queixa d’una dinàmica que, pel que ens han explicat és la norma —i no pas l’excepció— des que el PSC governa la ciutat, però d’una manera especial en l’època Quirós: la total arbitrarietat en la col·locació de caps de servei, caps de secció i assessors diversos. Reclamant “prou carta blanca” CCOO es queixa que l’equip Quirós creua constantment les línies vermelles, “utilitzant les comissions de serveis i les lliures designacions” per col·locar “a dit a qui volen, quan volen i com volen”.

Segons CCOO, “l’últim despropòsit” té a veure amb les set provisions dictades en comissió de servei: quatre caps de secció i tres caps de servei i tres lliures designacions: un cap de serveis i dos assessors. Es queixen que hi ha un termini de només quatre dies per presentar-se a les comissions de servei i l’únic requisit que cal és superar una entrevista personal. Entre les presses en les convocatòries i el requisit de l’entrevista és fàcil observar que el govern municipal col·loca els seus peons allà on vol, sense cap mena de control i amb total discrecionalitat de manera que “els vestits a mida” que denuncia CCOO, suposen un claríssim impediment a la resta de la plantilla per poder optar a càrrecs de responsabilitat.

Segons el que fixa el Text Refós de l’Estatut dels Empleats Públics, la comissió de serveis és purament un “model excepcional, urgent i inajornable i requereix un expedient justificatiu rigorós que així ho acrediti”, de manera que la pràctica habitual del repartiment de càrrecs del govern Quirós suposa una “greu vulneració de la legalitat”.

CCOO al·lega que, com la mateixa jurista de Recursos Humans, és un càrrec concedit per aquesta via, s’entén perfectament que els expedients justificatius que la llei contempla, mai arribin a temps. De fet, CCOO reclama que els expedients justificatius es facin públics i es pregunta per quina raó el govern municipal no ha convocat els càrrecs que calien i que no estaven ocupats, amb temps suficient per provisió ordinària.

El sindicat dels treballadors municipals al·lega que és impossible parlar d’“urgència sobtada en llocs que porten mesos de deixadesa organitzativa”. Ben al contrari, segons el sindicat, “això no és necessitat del servei; és utilitzar un mecanisme provisional per consolidar situacions de favoritisme de cara a futures places definitives, fet que els tribunals ja han condemnat reiteradament com a desviació de poder”.

Finalment, observen, que molts d’aquests llocs a dit pertanyen a la mateixa àrea de Recursos Humans, justament el departament que hauria de “vetllar per la legalitat i la transparència” i que és el primer a “rebentar-la”, mentre na la resta de la plantilla se li exigeix “compromís i permanència”. En aquest sentit denuncien que la situació endèmica de la pèssima gestió municipal en molts dels serveis, té a veure amb la dotació de càrrecs col·locats a dit, sense cap més valoració que la fidelitat a qui proveeix de llocs de feina molt ben remunerats.

L’argument del govern és que es guanyen zones verdes, hi ha dues entitats que li donen suport i és una incògnita la posició dels republicans si el tema arriba al ple

De manera sobtada, un de tants temes que el govern Quirós portava congelat des de fa anys, acaba d’esclatar amb l’anunci abans d’ahir d’un informe tècnic de viabilitat que, segons l’executiu local, ha analitzat els tres possibles emplaçaments que estaven sobre la taula per construir el nou poliesportiu de Santa Eulàlia. Cal recordar que l’anterior poliesportiu de Santa Eulàlia va ser inaugurat l’any 1976, fa exactament 50 anys i tothom afirma que està al final de la seva vida útil. La reclamació del veïnat per construir un nou poliesportiu que cobreixi les necessitats, es remunta més de tres dècades enrere, quan encara governava el municipi el primer alcalde de la democràcia.

Un informe que no s’ha fet públic

Pel que ha afirmat el govern Quirós —l’informe no és accessible per ser consultat— els tècnics han arribat a la conclusió, com ha informat el Canal digital de LH, que “la única opció viable per criteris d’accessibilitat, funcionalitat, impacte urbà, mobilitat i sostenibilitat econòmica” és el Parc de l’Alhambra. Aquest és el principal parc del barri en extensió (15.000 metres quadrats) i un dels pocs espais que es pot considerar autènticament zona verda en un barri amb una densitat de població per sobre dels 26.000 habitants per Km2. El projecte, pel que se sap fins ara, inclou la creació d’una “illa verda” que connectarà el Parc de l’Alhambra amb la plaça Francesc Macià i l’entorn dels carrers Aprestadora i Alhambra. El que s’anomena illa verda en el projecte, no és res més que la connexió dels carrers i els reduïts espais oberts actuals amb els equipaments escolars de l’entorn, eliminant la presència de vehicles privats, una opció —el que es coneix com a pacificació urbana— que els veïns porten també reivindicant de fa anys per la massiva afluència d’infants a la zona, però que no contempla per res la recuperació de cap espai nou ni cap naturalització específica.

L’informe sembla que ha analitzat les tres ubicacions alternatives, la del Gasòmetre, la de les antigues cotxeres del Rosanbús i la del parc i, com era previsible, considera que aquesta última, que ja havia defensat en el seu moment prioritàriament el govern municipal, és la que reuneix les millors condicions.

Segons les previsions, construir el poliesportiu sobre una part del que avui és el parc de l’Alhambra, augmenta en 9.000 metres quadrats la superfície verda de Santa Eulàlia, gràcies a que el projecte suposa transformar l’espai actual del Gasòmetre en zona verda i afegir en el còmput els espais “pacificats” del carrer Alhambra, Aprestadora i la impossible plaça Francesc Macià que està construïda sobre un pàrking i no permet arbrat consistent.

Descartada l’opció que el veïnat va considerar vàlida

Pel que s’ha informat, s’ha descartat l’opció del Gasòmetre perquè presenta limitacions importants de mobilitat: aquestes al·legacions indiquen que quedaria afectat un tram del carrer de Santa Eulàlia, hi hauria dificultats per l’estacionament d’autocars i quedaria molt pròxim als habitatges de la zona. Respecte de les antigues cotxeres Rosanbús a l’inici de la carretera de Santa Eulàlia, a banda d’afegir-ne dificultats semblants, s’inclou una de cabdal: que els terrenys no son municipals i caldria comprar-los.

Arran de l’informe, el regidor d’Agenda Urbana, José Antonio Alcaide va comparèixer abans d’ahir també davant els mitjans de comunicació municipals per defensar la proposta del govern. Segons ell, el projecte de l’informe tècnic encarregat comportarà una transformació urbana de gran abast a tot el districte, d’acord amb els propòsits de l’illa verda de tot l’entorn i la conversió de la zona del Gasòmetre en una nova plaça.

Va informar que el govern ja ha iniciat la tramitació corresponent pel canvi d’usos i prepara ja una licitació pel concurs d’idees que ha de desenvolupar tota l’actuació, inclosos els perfils arquitectònics del poliesportiu. Va insistir en la necessitat de disposar de 13.000 metres quadrats d’instal·lacions pel nou poliesportiu i, segons els càlculs que va exposar, això suposaria aixecar set plantes a la zona del Gasòmetre, en un espai a molt pocs metres dels habitatges ja existents, sense poder fer una part soterrada, pels problemes del nivell freàtic detectats. Naturalment, aquesta opció és totalment possible al Parc de l’Alhambra.

Es va pronunciar a favor d’activar el projecte el més aviat possible, va anunciar la convocatòria d’un concurs d’idees i va assegurar que el govern està convençut que aconseguiran els suports necessaris dels grups d’oposició —recordem: ERC, PP, Comuns i Vox—.

Una declaració d’interès general

Fins aquí la notícia. La veritat és que el cas del Poliesportiu de Santa Eulàlia no és un cas qualsevol. I no deixa de ser simptomàtic que hagi aparegut un dia després d’una altra operació d’envergadura molt a prop de la ciutat i que també l’afecta: la declaració d’interès general dels projectes que han de reconvertir els actuals espais esportius de la UB a la Diagonal que permetran el canvi d’usos d’esportius a sanitaris, docents i de recerca, deixant més en l’aire la compensació d’aquests espais esportius que es perdin, a altres zones de Barcelona ciutat.

Això implica a l’Hospitalet perquè, a tocar del Campus Clínic, està previst un nou barri residencial, gairebé de manera íntegra a l’Hospitalet, per sobre del miler d’habitatges en l’origen del projecte i a uns preus impossibles per la majoria dels ciutadans dels barris del nord de la ciutat. La importància de la declaració d’interès general pel Campus Clínic, d’altra banda, justifica la possibilitat que aquests canvis d’usos que, en altres circumstàncies serien clarament un escàndol perquè garanteixen edificació on ara hi ha espai lliure, siguin fàcilment autoritzats i fins i tot avalats per les forces polítiques que ens governen.

L’operació Parc Alhambra, amb les degudes distàncies, opera en la mateixa direcció: canvi d’usos de parc-zona verda, a instal·lació esportiva, amb tot el que això comporta de desaparició d’espai lliure en la ciutat més densa d’Europa.Més enllà de la utilització sistemàtica d’una retòrica que ja ningú es creu: “es guanyaran 9.000 metres quadrats de zona verda”, la gravetat del projecte radica també en la absoluta falta de justificació, ara per ara.

S’ha anunciat una convocatòria amb les entitats del barri per explicar-ho el proper dimecres dia 28 a les 18,30 hores al Centre Cultural de Santa Eulàlia, però de moment, l’únic que se sap és que s’han rebutjat les opcions Gasòmetre i Rosanbús amb raons poc articulades.

Raons que s’hauran d’explicar.

L’actual poliesportiu té en l’actualitat unes instal·lacions que superen de poc els 4.000 metres quadrats. La zona del Gasòmetre, sense comprometre l’ocupació del traçat viari actual, té una extensió d’una mica mes de 5.000 metres quadrats. La planta de l’actual poliesportiu és d’aproximadament uns 1.800 metres quadrats, amb una sola alçada superior. Per arribar als 13.000 metres quadrats d’instal·lacions que es preveuen en el nou projecte que és tres vegades el poliesportiu actual, sobre una planta aproximada de 2.000 metres quadrats, sortirien sis plantes (no set, com s’ha dit), però sobre una planta de 4.000 metres quadrats que hi cap perfectament en la superfície del Gasòmetre —i encara quedarien al voltant de 1.000 metres quadrats més útils—, amb tres plantes, n’hi hauria suficient.

És cert que el principal problema d’aquest projecte és la queixa dels veïns propers, però també és cert que s’han deixat de banda possibles alternatives tècniques que podrien deixat satisfets els veïns de l’entorn mantenint més o menys el volum previst d’instal·lacions. Per això es convoquen, precisament, el concursos d’idees.Si el projecte es fa al Gasòmetre desenes de veïns de l’espai proper poden sentir-se perjudicats.

Si el projecte es fa al Parc, els veïns perjudicats seran, sens dubte, per sobre dels 45.000 . El que és evident és que si el projecte no es fa a Gasòmetre es podrien guanyar en aquest espai 5.000 metres quadrats de zona verda (ja ho és avui, una zona lliure mal urbanitzada). Però el que no explica el govern és que dels 15.000 metres quadrats del Parc de l’Alhambra se’n perdrien ben bé una tercera part de zona verda, de manera que la compensació és més aviat migrada.

L’altra aspecte que crida l’atenció de la notícia és que l’únic autèntic problema que es posa com argument per rebutjar la ubicació al Rosanbús és que no és terreny municipal. El terreny municipal, aqui i a Pequín, només s’aconsegueix per quatre vies legals: la cessió gratuïta, l’expropiació forçosa i la compra (hi ha una quarta que son els bens comunals i les herències, un mecanisme bastant més residual). En tots els casos els tràmits son lents, però el tema de Rosanbús ja porta més d’un any sobre la taula i ningú del govern hi ha fet cas.

D’altra banda, aquest és un Ajuntament que ha basat sempre la seva gestió en comprar poquíssim i de manera gairebé obligada. Així s’han perdut a la ciutat centenars d’oportunitats. Qui compra a la ciutat son les grans promotores i constructores amb les enormes facilitats que dona l’Ajuntament tradicionalment per fer negoci. Així s’han perdut més d’una dotzena de cinemes als llocs cèntrics de la ciutat i múltiples masies, i edificis sencers de fàbriques, tallers i construccions diverses en zones urbanes, que podrien haver estat adquirits i convertir-se en espais d’utilització pública arreu. Perduts, ara ja, per sempre.

Incògnites sobre l’oposició republicana

Finalment només caldria afegir una sospita que es desprén de les paraules del regidor de govern. Això anirà al ple i ja deuen comptar amb algun grup municipal procliu a abstenir-se en aquest punt. Els únics que s’han pronunciat fins ara han estat els Comuns i s’han mostrar radicalment en contra de la proposta. El PP en el seu dia va proposar l’alternativa Rosanbús i costaria d’entendre que ara acceptés el projecte Alhambra. Vox, darrerament vota directament en contra de totes les propostes del govern i els hem sentit en més d’una ocasió lamentar-se de quan es van abstenir en un tema tan cabdal per la ciutat com va ser la pèrdua de la fàbrica Godó i Trias.Falta saber què farà ERC.

Ho tenen bastant bé per posar sobre la taula l’abstenció que, en aquest Consistori, és una forma subliminar de votar sempre amb el govern i que sembla que cada vegada els costa menys. La raó és que hi ha dues entitats importants del districte que estan absolutament a favor de la proposta del govern: defensen perdre una part del Parc de l’Alhambra si guanyen en aquest mateix espai el poliesportiu desitjat. En paraules del president de l’AESE a aquest digital: “AESE com entitat està totalment d’acord amb el comunicat que ha fet l’Ajuntament”. Per la seva banda, Paco del Río, president de l’AVV de Gran Via ha afirmat a L’Estaca que “la nostra posició ha estat clara des del principi: millorar el districte en tolts els àmbits, millor infraestructura esportiva i més zona verda”. Tot el contrari del que opina l’Associació de Veïns Som Santa Eulàlia que ha emès un comunicat sobre el qual ens estendrem en dies successius. Aquesta manca d’unanimitat entre la societat civil del districte és un forat en la línia de flotació de la unitat del veïnat entorn a un tema controvertit que ja va rebre l’any 2019 un resultat aclaparador a favor de la proposta Gasòmetre en el referèndum que va fer l’Ajuntament en l’època Marín.

El govern Quirós assumeix el paper absolutament secundari de la ciutat i el grup municipal republicà assisteix com a convidat de pedra a la decisió del seu partit

La setmana passada, un dels acords que ERC va imposar per donar suport als pressupostos de la Generalitat, tenia a veure amb la necessitat d’equilibrar la presència orgànica de Catalunya en una de les corporacions econòmiques més dinàmiques del país com és el Consorci de la Zona Franca de Barcelona. La proposta consensuada —i que es va aprovar ahir— era, com va defensar la consellera d’Economia i Hisenda, Alícia Romero, “aconseguir que el govern de la Generalitat guanyi pes polític en un Consorci que es un dels motors econòmics de la Catalunya contemporània, de manera que es recuperi la voluntat originària de la societat civil catalana que va impulsar l’organisme l’any 1916”. Amb l’acord signat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, aconsegueixen el control de l’organisme amb un 55% mentre que l’Estat controlarà el restant 45%. Fins ahir mateix, el Consorci era un  organisme de l’Estat al 100% i, amb aquesta condició imposada pels republicans, Catalunya guanya sobirania en el Consorci.

Com se sap, el CZFB és un motor econòmic de primer nivell juntament amb la dinàmica aeroportuària, i controla una part del territori industrial a tocar de Barcelona, amb dotzenes de naus i centres industrials que depenen de l’organisme. De fet, ofereix oportunitats globals de negoci en un espai de sis milions de metres quadrats que donen actualment ocupació a 137.000 treballadors, amb més de 330 empreses actives i contribuint al PIB català en més de 9.000 milions d’euros. Aquest organisme està presidit des de l’any 2018 per Pere Navarro que havia estat primer secretari del PSC l’any 2011 —desplaçant a l’equip del president Montilla bàsicament instal·lat al Baix Llobregat— i candidat a la presidència de la Generalitat l’any 2012, fins que va dimitir l’any 2014 pel mal resultat socialista a les europees i la forta crisi interna.

Els òrgans de govern del Consorci el formen el Plenari, que presideix l’alcalde de Barcelona Jaume Collboni, amb dos vicepresidents (un de la Generalitat i l’esmentat Pere Navarro), amb 21 vocals, un secretari general i dos observadors sense vot, mentre que el comitè executiu el presideix Navarro, amb un vicepresident i sis vocals i el mateix secretari general i els dos observadors sense vot del plenari, un dels quals, es la directora general de l’organisme, Blanca Sorigué.

Com s’ha dit, fins ara, el control absolut de l’organisme depenia de l’Estat, tot i que la seva composició prové, en la part executiva més prominent, de l’estructura del PSC i això no té perspectives de cap modificació, malgrat el canvi de control de sobirania que ha negociat ERC. Com se sap, el Consorci de la Zona Franca de Barcelona, que es va crear al 1916, quatre anys abans que es produís el decret real de cessió a Barcelona del territori que aplega, era terme municipal de l’Hospitalet fa ara exactament 106 anys i va ser espoliat directament a canvi de 85.000 ptes. de l’època.

Fa ja molts anys, l’anterior alcalde Celestino Corbacho havia demanat amb insistència que l’Ajuntament de l’Hospitalet tingués presència i pes en el Consorci, al mateix nivell que Barcelona, donat que les 950 Ha perdudes havien estat per expropiació forçosa sense possibilitats que el municipi que les perdia s’hi pogués oposar, com preveia la pròpia legalitat del moment. Fins i tot, el govern Corbacho va encarregar informes jurídics reclamant la reversió de l’expropiació degut a que l’objecte de la proposta mai es va complir perquè, en principi, els terrenys annexionats a Barcelona havien de ser per constituir un port franc que finalment no va quallar. En el període de l’alcaldessa Marín es va reprendre la reclamació, en aquest cas des de les entitats ciutadanes, que consideraven que l’Hospitalet havia de tenir veu i vot en un organisme que irradiava una enorme quantitat de guanys econòmics que no arribaven a la ciutat i alhora greus problemes de mobilitat i pressió social sobre el territori, que si tenien efectes negatius sobre l’Hospitalet.

El màxim que es va aconseguir van ser acords bilaterals entre l’Ajuntament i el Consorci amb programes sobre formació tecnològica i algunes derivades vinculades a un projecte que sota el paraigües de la biomedicina, amaga la urbanització d’una zona molt vinculada a la Zona Franca que s’acabarà convertint en espais de serveis econòmics i d’hostaleria perfectes pel més efectiu desenvolupament econòmic del que ja és ara el territori del Consorci.

El que encara crida més l’atenció és que a l’Hospitalet, el primer partit de l’oposició és precisament el grup municipal d’ERC. I ha estat l’executiva nacional d’ERC la que ha pressionat al president Illa per aconseguir la modificació del control de l’organisme, sense que aquesta proposta hagi tingut en compte per res la presència de l’Hospitalet en els òrgans directius. Una evidència més que l’Hospitalet no compta per res en els processos territorials, industrials, econòmics i urbanístics de l’àrea metropolitana, com no sigui per continuar mantenint la subsidiarietat tradicional històrica que no es va posar en dubte en l’era Pujana, que no va obtenir resultats en l’etapa Corbacho i que es va consolidar negativament en la fase Marín.

És evident que l’equip Quirós no presenta les característiques necessàries per plantar cara a l’estructura del seu partit que segueix decidint com si l’Hospitalet no existís i és evident també que el grup municipal i el partit dels republicans a l’Hospitalet té, igualment, poquíssima influència sobre l’executiva nacional d’ERC que ha canviat el control, però s’ha oblidat totalment del municipi que fa un segle va perdre 950 Ha del territori més fèrtil de la ciutat rural que era aleshores, i tota la platja que podria ser ara, com ho és a l’altra banda del riu en municipis com El Prat, Gavà o Castelldefels, un enorme reclam turístic.

Una altra de les qüestions que han cridat l’atenció han estat les paraules de la consellera Romero sobre el projecte originari de la societat civil catalana envers el control del Consorci de la Zona Franca. És evident que aleshores el que es podria entendre històricament com la societat civil catalana era inexistent. Com sempre, el que hi havia era un conglomerat de grans fabricants, comerciants i banquers en plena comunió política amb la Lliga Regionalista que eren, a través del Foment del Treball Nacional, la duríssima patronal catalana, els que constituïen un potent grup de pressió sobre el govern de Madrid i el rei Alfons XIII. Aquest conglomerat, acostumat als ingents negocis de la Primera Gran Guerra, pretenia mantenir l’hegemonia comercial a través del port amb un dipòsit franc que garantís poca pressió fiscal i enormes intercanvis. El mecanisme es va tòrcer a partir de la crisi de 1923 però el dany ja estava fet. Barcelona no renunciaria a les Has arrabassades a un municipi governat per la Lliga i sense cap capacitat negociadora i… fins aquí. De manera que no va ser cap societat civil catalana la que desitjava un Consorci a mida, sinó l’alta burgesia catalana al servei exclusiu del seu enriquiment de classe. No sembla que les coses hagin variat excessivament per la ciutat, malgrat la retòrica socialista o republicana de les sigles…

Caldria un control de la publicitat privada en els mitjans públics, però també de la publicitat institucional en els mitjans privats

El finançament dels mitjans públics amb publicitat privada porta molts anys en aquest país sent motiu de controvèrsia. De la mateixa manera que ho és el finançament dels mitjans de comunicació privats amb publicitat institucional. En tots dos casos entren en contradicció flagrant la independència informativa i la sostenibilitat econòmica dels mitjans.

En el primer cas, quan els mitjans de comunicació públics s’aprofiten de la seva capacitat de difusió, per captar publicitat privada, el que estan fent és utilitzar un mecanisme de competència deslleial per rebaixar els costos de finançament. És a dir, els hi costa menys el manteniment d’aquets mitjans públics, ingressant recursos procedents de la publicitat privada, que capten amb certa facilitat perquè aquests mitjans de comunicació públics arriben a més llocs que el que serien capaços de fer mitjans privats que no tenen habitualment la capacitat econòmica de l’Administració. Utilitzar aquest recurs de captació de fons privats impedeix que els mitjans no públics es puguin beneficiar de la necessitat publicitària que els podria garantir la rendibilitat econòmica. Per tant, es tracta d’un cas de competència deslleial que el govern de Rodríguez Zapatero va tenir molt clar quan al gener de l’any 2010 es va prohibir la publicitat convencional a TVE, en aquest cas amb dos objectius: facilitar la supervivència dels mitjans televisius privats i evitar que la publicitat influeixi sobre els continguts dels mitjans públics.

L’altra cas, també molt important i significatiu és el que es refereix a la publicitat institucional, és a dir, aquella publicitat que les Administracions paguen als mitjans privats per inserir serveis o campanyes i que s’ha convertit en un sistema que també té una doble dimensió: els mitjans privats que reben publicitat acostumen a convertir-se en portaveus oficiosos de l’Administració que paga i l’Administració que paga converteix als mitjans que no li creen problemes, en subjectes fidels i aprofita per discriminar a tots aquells que li son crítics.

En tots dos casos, resulta d’una urgència total posar ambdós temes sobre la taula amb l’objectiu de garantir una bona utilització dels recursos públics i preservar a l’hora el mercat lliure de la publicitat privada convencional.

En el cas de l’Hospitalet, ambdós qüestions son fonamentals. En primer lloc perquè no està regulada —i caldria fer-ho— la inserció de publicitat convencional en els mitjans públics que edita i controla l’equip de govern i, en segon lloc, perquè no hi ha cap mena de transparència en les línies que regeixen la inserció de publicitat institucional en els mitjans privats. Així, doncs, els mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet gaudeixen d’un sobre-finançament (perquè fan servir ingressos públics i ingressos privats) que li garanteixen una situació de monopoli en limitar molt substancialment que la publicitat convencional privada pugui anar als mitjans privats i els ajudi a finançar-se per garantir la seva viabilitat econòmica.

D’altra banda, hi ha una opacitat flagrant en la distribució de recursos públics a mitjans de comunicació submisos i aduladors i no hi ha cap mena de control sobre les raons objectives que podrien aconsellar aquest tipus de finançament extemporani.

Sobre tots dos aspectes, que influeixen molt en la viabilitat informativa dels mitjans públics i respecte de l’existència de la informació crítica, caldria posar l’accent per tal d’obligar al govern municipal a ser més curós en aquests àmbits: els diners que rep de la publicitat convencional els resta objectivament als mitjans privats i els diners que adjudica als mitjans obsequiosos afavoreixen de manera general una informació servil.

Hem volgut fer una petita anàlisi del paper de la publicitat privada en el darrer número del “Diari de l’Hospitalet” que s’acaba de repartir aquests dies. Conté 32 pàgines, de les quals gairebé 15 son, en conjunt, de publicitat privada i publicitat institucional. La publicitat privada ocupa més de 7 pàgines globals interiors, a banda d’un faldó de portada i la contraportada, mentre que la institucional ocupa una mica més de 6 pàgines globals. Això vol dir que el 45,3% del contingut del mitjà és publicitat i al voltant del 25% publicitat privada, que ha d’ajudar molt al finançament de les despeses globals (i que justament impedeix que qualsevol altra mitjà privat de la ciutat pugui competir amb igualtat de condicions que el mitjà públic).

Un altre dia, quan poguem consultar les xifres públiques de subvencions publicitàries a mitjans aliens que haurien d’estar disponibles al portal de transparència —i que probablement hi son però costen de localitzar—, informarem en detall als nostres lectors.

Va formar part del primer secretariat de CCOO de l’Hospitalet, dirigent del PSUCviu i coordinador local d’EUiA

Ens ha dit adeu una d’aquelles persones que passen per la vida amb el silenci respectuós de la discreció, malgrat que el seu treball callat i la seva dedicació als altres, havia conformat una gran part de la seva vida. Vaig conèixer el Vicenç Ventura a mitjans dels anys 70, quan era un dirigent de les primeres Comissions Obreres que es van constituir a la ciutat. Era, aleshores, el secretari general del sector de la Química i va formar part durant un llarg període de temps de l’equip dirigent del sindicat a nivell local, que aleshores presidia Jaume Valls.

Durant l’existència del sindicat vertical, el Vicenç, conjuntament amb una bona part del moviment de jurats d’empresa que havien participat en les darreres eleccions sindicals de l’època franquista, van practicar l’anomenat entrisme que responia a l’estratègia del nou sindicalisme de CCOO d’ocupar l’estructura sindical oficialista de l’OSE, per organitzar el moviment obrer des de les empreses, participant en les reivindicacions obreres en defensa de la democràcia i posant directament en qüestió el règim franquista.

Avançada ja la Transició, quan es van poder legalitzar els sindicats de classe, una bona part dels sindicalistes de CCOO al capdavant de les seccions sindicals o fins i tot els més activistes de cada sector, militaven aleshores a partits d’esquerra i una bona part d’ells, al PSUC. No era el cas del Vicenç Ventura que, per aquells anys, era militant i dirigent de l’Organització Comunista d’Espanya, Bandera Roja. L’any 1974, una part significativa dels dirigents —que van arrossegar també una part important de la militància— acabarien integrant-se al PSUC. Malgrat que el Vicenç no havia format part del sector de BR que s’havia incorporat en aquells moments al PSUC, la seva visió sindical unitària, el seu sentit de la responsabilitat i la seva lleialtat als companys, van fer que es mantingués vinculat a l’estructura sindical al llarg dels anys, participant de totes les reivindicacions llançades per CCOO, entre elles, amb notable intensitat, la lluita per l’amnistia sindical i política.

A les eleccions del Parlament de Catalunya de l’any 1980 va ser candidat per la Coalició Unitat pel Socialisme, encara com a membre de BR. Amb posterioritat, s’acabaria incorporant al PSUC i fins i tot al moviment de recuperació del PSUC —PSUCviu— quan part dels dirigents d’IC van decidir desmantellar-lo. Acabaria, en aquest sentit, sent el Secretari d’Organització a nivell de Catalunya del PSUCviu i el responsable del partit a l’Hospitalet, alhora que acceptaria coordinar el nou partit d’Esquerra Unida i Alternativa a nivell local des de la seva creació fins al 2001.

Va ser el director del mercat de Bellvitge fins a l’any 1989 i, posteriorment amb el títol d’advocat ja a la mà, assessor jurídic de l’àrea de seguretat, convivència i civisme fins a la seva jubilació. Durant una llarga colla d’anys va ser també delegat de CCOO a l’Ajuntament. Estretament vinculat als moviments socials i culturals de la ciutat, es va fer ben aviat soci del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i seguia amb la màxima atenció totes les novetats editorials relatives a la ciutat —malgrat la seva residència els últims anys a Piera— i les iniciatives dirigides a conèixer i preservar la història de la ciutat i el seu desenvolupament.

El seu exemple i el seu record, ens ajudarà a perseverar.

(Foto procedent de LH Digital)

La primera vegada que vaig sentir parlar de la Mercè Olivares deuria ser cap a mitjans de 1973 quan aleshores els corresponsals de premsa als diaris de Barcelona cercàvem les persones que s’estaven convertint en motors de les reivindicacions ciutadanes. Cap a mitjans dels 70, l’alcalde d’aleshores, el carlí Matías de España y Muntadas, va impulsar un pla parcial que deixava sense casa a més de 900 veïns de Collblanc —on la Mercè residia— en un suposat i anacrònic projecte d’esponjament que era irrealitzable, bàsicament per la manca de previsió financera, però que havia commocionat la ciutadania del barri i de part de La Torrassa. Contra aquell projecte, una colla de veïns i veïnes van decidir passar a l’acció i crear la primera associació de veïns de l’Hospitalet, amb la dinàmica social que després imitarien moltes altres.

Entre els membres de la junta promotora estava el Felip Gómez —la seva eterna parella—i, tot i que la Mercè no hi figurava, tothom sabia que allà on hi era el Felip hi era la Mercè, en un tàndem que duraria tota la vida. Ben aviat vam assabentar-nos que el Felip i la Mercè eren membres del PSUC en la clandestinitat i que ambdós havien estat organitzant cèl·lules del partit al sud de Barcelona —i el Felip detingut per la policia franquista— quan ningú s’atrevia a aixecar la veu i menys a mobilitzar accions col·lectives de reivindicació i protesta. Una de les primeres eines de mobilització a la ciutat va ser l’AVV de Collblanc, i el Felip i la Mercè eren, per autoritat moral i per energia, persones de gran impacte, respectades i valorades com corresponia per la seva implicació i el seu compromís.

De la Mercè es coneixia el seu carisma personal que venia reforçat aleshores pel coneixement que un germà seu s’havia convertit en un jove i reconegut dirigent obrer de la Seat durant l’ocupació de la factoria aquell mateix 1971. L’èxit de la mobilització veïnal de Collblanc dels anys 70 va fer que el moviment ciutadà es convertís en la punta de llança a la ciutat de l’antifranquisme militant. Davant d’un sector fabril format bàsicament per petita indústria de tallers, que impedia una mobilització obrera de gran magnitud, el pes de les associacions de veïns va marcar el ritme del que seria el moviment reivindicatiu més substancial de la ciutat i el que afavoriria la presa de consciencia antifranquista en els moments claus de la Transició.

La Mercè i l Felip no solament mai van amagar la seva militància comunista sinó que el seu exemple va ser un esperó perquè molts joves d’aleshores ens incorporéssim al partit. El seu prestigi, juntament amb altres noms de la ciutat vinculats a les entitats o al moviment obrer, van convertir l’estructura del PSUC de l’Hospitalet en una eina de transformació cabdal que es veuria ben aviat limitada per uns resultats electorals no suficientment ajustats als esforços esmerçats i per les batalles internes subsegüents de diversos signes que els van succeir.

Malgrat aquesta adversitat, la Mercè i el Felip es van mantenir ferms en les conviccions, i lleials a l’oficialisme comunista que mai abandonarien. La Mercè havia estat la única hospitalenca que, per mèrits reconeguts, formava part del Comitè Central, no ja del PSUC, sinó del Partit Comunista d’Espanya. Per això la Mercè, que va ser regidora en el primer mandat, després seria una dirigent local més d’ICV i es mantindria sempre dins d’aquesta òrbita, Comuns inclosos, fins al darrer dia. Però més enllà de la militància política, la Mercè i el Felip van fer història dins la Coordinadora de les Associacions de Veïns, en l’impuls inicial de l’entitat L’Hospitalet Antifranquista i dins dels moviments de conscienciació ciutadana que van propiciar el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’Espai de Ciutadania. En el primer d’ells es va incorporar també la seva filla Josefina Gómez Olivares, fins que una sobtada i dolorosa absència ens va privar del seu entusiasme heretat (una col·leció de llibres del Centre d’Estudis porta des d’aleshores el nom de la Josefina). Uns quants anys més tard, la Mercè es va incorporar a la Junta de 3/4×5/4, una de les entitats més actives del moment, especialment pel que fa al dinamisme cultural. Al març, l’entitat Foment de la Informació Crítica, editora d’aquest digital, la va convidar a la taula en la presentació del llibre de la història del servei de Planificació Familiar que ella i la Pilar Ferran van impulsar des de l’ajuntament durant aquell primer mandat, expressió directe de l’altra aspecte del seu activisme social: el vinculat als moviments d’alliberació de la dona i la lluita feminista. Al juny passat van rebre, ella i el Felip, l’homenatge de la ciutadania en un acte entranyable. Allà tots dos van poder mostrar l’agraïment i la felicitat pel merescut reconeixement públic.

Ara, la Mercè ens ha dit adéu quan encara li sobrava claredat i capacitat d’anàlisi per esperonar-nos a seguir avançant. Va mostrar aquest tarannà des d’aquells remots anys del darrer franquisme fins ara mateix. Li va tocar donar la cara per postures oficialistes quan més complexitat exigia el moment, i ho va fer sense defallir. Va saber mantenir-se ferma a unes conviccions de classe que li venien de lluny, demostrant que una cosa és la conjuntura i una altra de ben diferent els orígens. El seu exemple, i el del Felip, son ja patrimoni dels que estimen la ciutat i el progrés social.