Hi ha moltes lectures de les eleccions andaluses del 2026. El temps acabarà situant cada anàlisi al seu lloc. Andalusia, feu del felipisme i del socialisme durant dècades, demostra que el cicle de les dretes ha penetrat profundament en una part important del seu electorat. Ja són tres legislatures consecutives governades per la dreta.

Indiscutiblement han guanyat, encara que probablement no en les condicions que haurien volgut el PP i Vox. Però el missatge és clar. Una comunitat que durant molts anys va simbolitzar l’hegemonia socialista, ha consolidat un canvi polític de fons.

Entre Andalusia i L’Hospitalet hi ha diferències evidents. Aquesta reflexió neix d’una sensació que fa temps que observo i que considero una de les evidències més significatives del canvi polític que viu Espanya. A L’Hospitalet els socialistes governen des de fa 47 anys. Sempre han guanyat. Més d’una vegada m’he preguntat fins quan. Sempre he desitjat que la ciutat continués governada per les esquerres, però la pregunta continua sent pertinent.

A la nostra ciutat ha funcionat sobretot la marca PSOE. Aquí mai no hem tingut un Pasqual Maragall. Els lideratges dels diferents alcaldes i alcaldesses mai no han superat la força de les sigles. Aquesta és, encara avui, la seva principal fortalesa.

Però hi ha una diferència respecte a altres etapes. El relat polític està canviant. I canvia tant entre els socialistes com entre les esquerres i, evidentment, entre les dretes. L’Hospitalet ha superat oficialment els 300.000 habitants. Tanmateix, tots sabem que som més. Han arribat moltes persones que encara no es poden empadronar a causa de la greu situació habitacional i d’unes normes municipals excessivament asèptiques davant del drama que viuen molts dels nous catalans.

La realitat és que no sabem exactament quants som. Davant d’aquesta situació, la vàlvula d’escapament que utilitzen tant la dreta com sectors de l’esquerra és el binomi seguretat-immigració. La traducció acostuma a ser la mateixa: més policia.

Dit d’una altra manera, l’alcalde no para de parlar d’operatius policials i de fotografiar-s’hi. Intueixo que ell o els seus assessors consideren que aquest és el terreny on s’ha de lliurar la batalla política. El problema és que, sovint, acaben fent la campanya a l’extrema dreta. 

No dic que L’Hospitalet sigui Andalusia. Però Andalusia ens envia un avís. A Andalusia ha guanyat la dreta. Només AdelanteAndalucía ha aportat un petit raig d’esperança en el panorama electoral de l’esquerra. Els més de 700.000 vots de diferència entre dretes i esquerres fan mal.

Una Andalusia històricament marcada pels señoritosa cavall i pels privilegis d’una minoria, davant d’un poble que fins fa no gaire encara arrossegava herències socials pròpies d’altres segles, és avui majoritàriament de dretes en termes electorals.

A L’Hospitalet no hi ha señoritos. El que hi ha són polítiques ambigües i contradiccions que la dreta aprofita per anar ocupant espai polític.

Mentrestant, no existeix una alternativa sòlida. L’esquerra situada a l’esquerra del PSOE ha perdut credibilitat a força de fragmentar-se. Durant anys, molts dels experiments alternatius han servit més per satisfer egos polítics que per construir una alternativa real. El resultat ha estat reforçar l’hegemonia socialista.

El PSC té, al meu entendre, dos problemes importants. El primer és la manca de lideratge. El segon és el desgast progressiu de la seva marca, especialment després dels anys de Zapatero i de les transformacions que ha experimentat el socialisme espanyol. ERC-EUiA té ambició política, una condició indispensable per créixer. També sembla tenir un sostre electoral difícil de superar. Veurem què passa. Els desitjo sort.

Els Comuns tenen al capdavant una persona treballadora, honesta i inequívocament d’esquerres. També disposen d’una oportunitat per recuperar part de l’electorat desencantat. El temps dirà si saben aprofitar-la.

Les dretes, en canvi, tenen el vent a favor. Aliança Catalana disputa espai a Junts. El PP i Vox tenen líders locals poc coneguts, però això és gairebé secundari. Les seves marques apareixen cada dia als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, reforçades per una maquinària comunicativa molt potent.

Per això faig el paral·lelisme entre Andalusia i Catalunya. Una part molt important dels habitants de l’Hospitalet tenen origen andalús. Tots dos territoris han estat bastions històrics del socialisme. Avui Andalusia és majoritàriament de dretes. I encara que sigui molt crític amb les polítiques socialistes a la nostra ciutat, em preocupa que el relleu pugui acabar en mans de les dretes.

Crec que una de les diferències principals és que el PSC continua dominant les seves sigles a l’Hospitalet. Manté una estructura política i electoral que, malgrat els problemes, encara és sòlida. Però hi ha una qüestió que pot acabar sent determinant: el binomi immigració-seguretat.

La neteja, la crisi de l’habitatge, les escoles, el transport públic i molts altres problemes també tindran importància. Però sospito que el debat sobre la immigració i la seguretat serà el factor que més influirà en el comportament electoral dels pròxims anys. I aquest debat té propietari. El copyright d’aquest relat el té l’extrema dreta.

Està callada, agazapadai extraordinàriament activa a les xarxes socials. Espera pacientment que li caigui la fruita madura, augmentant la seva representació institucional gairebé sense necessitat de construir implantació social.

Pel que fa a Aliança Catalana, vull pensar que el seu espai continua sent minoritari. Vull creure que el país que va de Figueres a Tortosa, passant per Ripoll, Vic o Balaguer, no acabarà comprant massivament aquest discurs.

La meva conclusió és senzilla. l’Hospitalet no és Andalusia perquè l’Hospitalet és Catalunya. Pot semblar una frase simple, però darrere hi ha tota una manera d’entendre la convivència, la diversitat i la política. Espero que el fet diferencial català continuï existint i es faci visible. Perquè les eleccions andaluses ens recorden una cosa molt important: els bastions polítics no són eterns.

I quan les esquerres abandonen el seu propi relat per competir en el terreny de la por, acostumen a acabar beneficiant aquells que fa anys que viuen instal·lats en aquest terreny.

Quan va saltar la notícia de l’home mort en un bar de copes de La Torrassa, vaig pensar: “Ja veuràs la que ens ve a sobre”. I, efectivament, així ha estat.

Entre l’assassinat a La Torrassa i la proposta de posar policia a les escoles de l’Hospitalet, no visc en pau. Començaré dient que això de la policia a les escoles em sembla una barbaritat. És un senyal que la tempesta que s’acosta porta núvols molt foscos. Puntualitzo això perquè ningú no m’acusi de considerar feixista aquesta proposta. Vull dir no només el que penso, sinó també el que sento. No m’agrada el tractament polític que domina a la nostra ciutat. Encara que la meva opinió no tingui la menor importància ni transcendència, jo ho visc malament i ho explico.

Em repugna quan s’afirma que l’Hospitalet és insegura. Em sembla miserable utilitzar la por com a arma per aconseguir uns quants vots. Hi estic radicalment en contra, ho digui la dreta, ho digui l’esquerra o ho digui qui ho digui. L’Hospitalet no és insegura.

Dit d’una altra manera: l’Hospitalet no és ni més insegura ni més segura que altres ciutats de característiques semblants. Si els rics o els privilegiats consideren que la nostra ciutat és insegura, m’és igual. El problema és quan aquest missatge es llança per aspersió o per capil·laritat mediàtica, de manera sistemàtica, tant a les xarxes socials com als mitjans audiovisuals.

No tot s’hi val en política. Un nombre important de ciutadans acaba creient que el lloc on viu és insegur. Els polítics utilitzen aquesta percepció i confien que la por els donarà vots. Per tant, no vivim en una ciutat insegura. Vivim en una ciutat desigual, amb un alt grau de precarietat social i econòmica.

M’indigna haver de llegir i suportar que a la nostra ciutat hi dominen els habitants conflictius. A la nostra ciutat, per absoluta majoria, hi viuen persones treballadores i honrades, que cada matí s’aixequen per guanyar-se la vida i arribar a final de mes. A l’Hospitalet convivim pobres amb més pobres. Humils amb més humils.

Aquest conflicte l’han convertit en una font electoral de misèria política. Ningú no diu ni explica la veritat. Tothom utilitza el conflicte de la por per esgarrapar uns quants vots amb el discurs de la inseguretat. Hem assumit el discurs de l’extrema dreta: distorsionar la realitat. És de manual entendre que les diferències socials i econòmiques són les que generen la lluita de classes. Qui vulgui també en pot dir conflictes derivats de les desigualtats.

No comparteixo la culpabilitat i la responsabilitat que, en aquesta qüestió, s’imputa a l’alcalde Quirós. Tampoc comparteixo que des de la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat es proposi posar policies a les aules. Les aules de les escoles de l’Hospitalet tampoc són insegures.

A mi, els qui més m’han robat han estat els bancs i les companyies d’assegurances. Potser per la meva ignorància financera. I, tanmateix, tinc un compte bancari per cobrar la pensió i el cotxe assegurat en una companyia d’assegurances. Vol dir això que visc insegur? No. No m’hi sento. Vivim en una societat on els poderosos dominen la majoria vulnerable. I aquesta majoria, entre la qual em trobo, suporta aquesta desigualtat objectiva i, en conseqüència, aquesta injustícia. Als barris pobres hi ha més mancances. Aquesta realitat és evident. També hi ha més conflictes. Considero, i ho remarco, que no estic en absolut en contra de la policia. La policia serveix per solucionar problemes policials. Com ja n’hi havia als anys vint, després de rebre les primeres onades migratòries de Múrcia. La Torrassa era un barri revolucionari abans i durant la Guerra Civil. Era insegur per aquesta raó? No.

Als anys seixanta van arribar els nous catalans, la majoria d’Andalusia. Això va generar de nou tensions. Era això inseguretat? Tampoc. Als anys vuitanta, als inicis de la democràcia —o al final de la dictadura—, amb el boom de l’heroïna, la nostra ciutat era insegura? No. Allò va ser un problema gravíssim de salut pública i social.

És una perversió social i política, malgrat casos puntuals de violència, focalitzar mediàticament que els nostres barris són insegurs. Confesso que sempre he viscut segur a l’Hospitalet. I hi continuo vivint segur.

M’han robat a Londres, a París i a Barcelona, i no considero cap d’aquestes ciutats insegures. És cert i evident que l’extrema dreta i la dreta manegen a la perfecció aquest mantra. És històric i antic. És, essencialment, una font de vots basada en la utilització de la por.

La seva proposta és clara: llei i ordre. Mà dura. Aquest és el seu esquer, com en el conte de la canya i la pastanaga. Controlen l’opinió pública de manera subtil. Aquesta és la raó per la qual una part de la ciutadania acaba pensant i votant en clau de seguretat.

Votar seguretat és votar dreta. L’esquerra no té credibilitat davant d’aquest tema. Per això em sembla erroni, i m’atreviria a dir que estúpid, utilitzar la inseguretat de la mateixa manera que la utilitzen ells. Aquest discurs és patrimoni dels qui pensen, encara que no ho diguin, que la causa és l’increment de la immigració. Això els donarà vots. No cal ser politòleg per veure-ho.

Em rebel·la barrejar un problema social amb la inseguretat. La densitat habitacional, el fracàs escolar, les dificultats per a la inserció laboral, les diferències econòmiques, el xoc cultural i lingüístic, la massificació urbana i la incongruència administrativa de no facilitar l’empadronament són problemes reals.

Per cert, el nostre govern municipal ha treballat bé per a la regularització de milers de ciutadans que han estat en un limbe administratiu, tot i estar treballant al nostre país.

Els humans tenim por del diferent, sobretot si és pobre. Una majoria considera que el soroll, els costums, la manera com algunes persones utilitzen els carrers, les places o les zones verdes, o la incomoditat de conviure amb persones diferents, els produeix inseguretat. Però sovint no és inseguretat. Són maneres diferents d’utilitzar els espais. El mantra de la inseguretat a la nostra ciutat és molt antic.

Els moviments anarquistes a Collblanc-La Torrassa durant la República i, especialment, a les portes del cop d’estat franquista, ja van fer que se’ns conegués com la “Múrcia chica”. Avui encara arrosseguem aquest estigma. El barri de La Torrassa és avui un exemple de mestissatge social, cultural i lingüístic. Aquest fenomen és irreversible i és el que configurarà la nova Catalunya, agradi o no agradi als qui utilitzen la por i la inseguretat.

El repte és la inclusió, la barreja, l’intercanvi de cultures i la mirada solidària dels uns envers els altres. L’experiència amb les dones que van cuidar la meva mare fins als seus 101 anys és la raó per la qual no suporto la paraula inseguretat. Elles només ens van donar seguretat. I elles són les que viuen amb els seus fills als nostres barris. Són les mateixes persones que, per les seves particularitats i diferències, desperten temor en alguns.

Treballem i lluitem per la inclusió i contra la por a la inseguretat.