Hi ha moltes lectures de les eleccions andaluses del 2026. El temps acabarà situant cada anàlisi al seu lloc. Andalusia, feu del felipisme i del socialisme durant dècades, demostra que el cicle de les dretes ha penetrat profundament en una part important del seu electorat. Ja són tres legislatures consecutives governades per la dreta.
Indiscutiblement han guanyat, encara que probablement no en les condicions que haurien volgut el PP i Vox. Però el missatge és clar. Una comunitat que durant molts anys va simbolitzar l’hegemonia socialista, ha consolidat un canvi polític de fons.
Entre Andalusia i L’Hospitalet hi ha diferències evidents. Aquesta reflexió neix d’una sensació que fa temps que observo i que considero una de les evidències més significatives del canvi polític que viu Espanya. A L’Hospitalet els socialistes governen des de fa 47 anys. Sempre han guanyat. Més d’una vegada m’he preguntat fins quan. Sempre he desitjat que la ciutat continués governada per les esquerres, però la pregunta continua sent pertinent.
A la nostra ciutat ha funcionat sobretot la marca PSOE. Aquí mai no hem tingut un Pasqual Maragall. Els lideratges dels diferents alcaldes i alcaldesses mai no han superat la força de les sigles. Aquesta és, encara avui, la seva principal fortalesa.
Però hi ha una diferència respecte a altres etapes. El relat polític està canviant. I canvia tant entre els socialistes com entre les esquerres i, evidentment, entre les dretes. L’Hospitalet ha superat oficialment els 300.000 habitants. Tanmateix, tots sabem que som més. Han arribat moltes persones que encara no es poden empadronar a causa de la greu situació habitacional i d’unes normes municipals excessivament asèptiques davant del drama que viuen molts dels nous catalans.
La realitat és que no sabem exactament quants som. Davant d’aquesta situació, la vàlvula d’escapament que utilitzen tant la dreta com sectors de l’esquerra és el binomi seguretat-immigració. La traducció acostuma a ser la mateixa: més policia.
Dit d’una altra manera, l’alcalde no para de parlar d’operatius policials i de fotografiar-s’hi. Intueixo que ell o els seus assessors consideren que aquest és el terreny on s’ha de lliurar la batalla política. El problema és que, sovint, acaben fent la campanya a l’extrema dreta.
No dic que L’Hospitalet sigui Andalusia. Però Andalusia ens envia un avís. A Andalusia ha guanyat la dreta. Només AdelanteAndalucía ha aportat un petit raig d’esperança en el panorama electoral de l’esquerra. Els més de 700.000 vots de diferència entre dretes i esquerres fan mal.
Una Andalusia històricament marcada pels señoritosa cavall i pels privilegis d’una minoria, davant d’un poble que fins fa no gaire encara arrossegava herències socials pròpies d’altres segles, és avui majoritàriament de dretes en termes electorals.
A L’Hospitalet no hi ha señoritos. El que hi ha són polítiques ambigües i contradiccions que la dreta aprofita per anar ocupant espai polític.
Mentrestant, no existeix una alternativa sòlida. L’esquerra situada a l’esquerra del PSOE ha perdut credibilitat a força de fragmentar-se. Durant anys, molts dels experiments alternatius han servit més per satisfer egos polítics que per construir una alternativa real. El resultat ha estat reforçar l’hegemonia socialista.
El PSC té, al meu entendre, dos problemes importants. El primer és la manca de lideratge. El segon és el desgast progressiu de la seva marca, especialment després dels anys de Zapatero i de les transformacions que ha experimentat el socialisme espanyol. ERC-EUiA té ambició política, una condició indispensable per créixer. També sembla tenir un sostre electoral difícil de superar. Veurem què passa. Els desitjo sort.
Els Comuns tenen al capdavant una persona treballadora, honesta i inequívocament d’esquerres. També disposen d’una oportunitat per recuperar part de l’electorat desencantat. El temps dirà si saben aprofitar-la.
Les dretes, en canvi, tenen el vent a favor. Aliança Catalana disputa espai a Junts. El PP i Vox tenen líders locals poc coneguts, però això és gairebé secundari. Les seves marques apareixen cada dia als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, reforçades per una maquinària comunicativa molt potent.
Per això faig el paral·lelisme entre Andalusia i Catalunya. Una part molt important dels habitants de l’Hospitalet tenen origen andalús. Tots dos territoris han estat bastions històrics del socialisme. Avui Andalusia és majoritàriament de dretes. I encara que sigui molt crític amb les polítiques socialistes a la nostra ciutat, em preocupa que el relleu pugui acabar en mans de les dretes.
Crec que una de les diferències principals és que el PSC continua dominant les seves sigles a l’Hospitalet. Manté una estructura política i electoral que, malgrat els problemes, encara és sòlida. Però hi ha una qüestió que pot acabar sent determinant: el binomi immigració-seguretat.
La neteja, la crisi de l’habitatge, les escoles, el transport públic i molts altres problemes també tindran importància. Però sospito que el debat sobre la immigració i la seguretat serà el factor que més influirà en el comportament electoral dels pròxims anys. I aquest debat té propietari. El copyright d’aquest relat el té l’extrema dreta.
Està callada, agazapadai extraordinàriament activa a les xarxes socials. Espera pacientment que li caigui la fruita madura, augmentant la seva representació institucional gairebé sense necessitat de construir implantació social.
Pel que fa a Aliança Catalana, vull pensar que el seu espai continua sent minoritari. Vull creure que el país que va de Figueres a Tortosa, passant per Ripoll, Vic o Balaguer, no acabarà comprant massivament aquest discurs.
La meva conclusió és senzilla. l’Hospitalet no és Andalusia perquè l’Hospitalet és Catalunya. Pot semblar una frase simple, però darrere hi ha tota una manera d’entendre la convivència, la diversitat i la política. Espero que el fet diferencial català continuï existint i es faci visible. Perquè les eleccions andaluses ens recorden una cosa molt important: els bastions polítics no són eterns.
I quan les esquerres abandonen el seu propi relat per competir en el terreny de la por, acostumen a acabar beneficiant aquells que fa anys que viuen instal·lats en aquest terreny.