Pensar ,des de la nostre ciutat, en l’emergència climàtica comporta necessàriament afrontar tot d’aspectes que tenen a veure amb la realitat social que ens envolta, amb els dèficits que pateix una aglomeració humana concentrada en els 12km2 de superfície de que disposa l’Hospitalet de Llobregat i, de manera especial, te a veure amb el model de ciutat que s’ha implementat i desenvolupat des de l’administració municipal.
La crisi climàtica que patim no s’expressa de la mateixa manera en cada realitat social i/o urbanística. L’emergència no opera igual en un municipi rural o en un poble de la costa, i tampoc té les mateixes conseqüències en una localitat farcida de parcs, ben comunicada i amb una circulació d’aire no contaminada. Les condicions concretes de vida, la salut i la mateixa dignitat humana se’n ressenteixen depenent d’un o altre model de ciutat, d’unes o altres actuacions de les administracions públiques i del model econòmic i social imposat.
Ja fa anys que pràcticament ningú nega l’existència d’una crisi climàtica, d’una emergència provocada per accions i inaccions humanes sobre els territoris i les ciutats. En el nostre cas, el de l’Hospitalet, la població es víctima d’una política mantinguda durant anys de prioritat al ciment i a l’asfalt, de facilitar un urbanisme especulatiu i de reduir el territori a un instrument de mercat, de negoci.
En breus moments en els que s’apuntava una possibilitat de redreçament, allà en els primers anys 80 del segle passat, la tònica assumida pels governs municipals presidits pels alcaldes Pujana, Corbacho, Núria Marín o ara David Quirós ha estat la continuïtat en l’ofegament del territori en mans de l’especulació. Cada pam de terreny s’ha convertit en una oportunitat de negoci, sense ni pensar en les conseqüències per la població.
S’han anat acumulant blocs i més blocs, població i més població, sense dotar-la suficientment dels serveis bàsics. Aquesta realitat, que ja era sagnant al llarg del segle XX, està arribant als límits humans ara mateix. La ciutat pateix greument les conseqüències de l’emergència climàtica del planeta i, al mateix temps, contribueix a les seves causes, ofegant un territori complex amb tones i tones de ciment.
Ja fa quatre anys, el 2022, el Consell de Ciutat va impulsar una declaració d’emergència climàtica en la que proposava vuit eixos de treball per alleujar-ne, en el possible, els efectes:
“1: Ciutat més verda i més permeable. Natura urbana saludable, conservació del patrimoni natural. Recuperació dels ecosistemes i de la biodiversitat.
2: Canviar el model de mobilitat. Transport públic sostenible, recupera espai públic per la ciutadania, limitar l’ús de combustibles fòssils.
3: Promoure el consum, la producció i el comerç responsable. Reduir la petjada ecològica. Estimular l’economia circular, el canvi en el model de consum, la maximització de l’aprofitament i el reciclatge.
4: Model alimentari saludable, sostenible i de proximitat. Potenciant productes de temporada i l’agricultura urbana.
5: Prioritat de la transició energètica. Augment de producció d’energies renovables, especialment de l’energia solar tèrmica i fotovoltàica aprofitant les cobertes existents. Foment de l’autoconsum i la creació de comunitats energètiques.
6: Urbanisme sostenible amb criteris d’eficiència energètica i d’acció climàtica. Millora de l’espai públic per les persones. Rehabilitació d’edificis públics i privats.
7: Executar els plans municipals existents: Pla local d’adaptació al canvi climàtic; Pla d’acció d’energia sostenible i clima; Pla director del verd urbà. Pla de mobilitat urbana: Pla de protecció civil, i impulsar-ne de nous.
8: Apostar per accions de comunicació, sensibilització, participació i educació ambiental”
No cal fer un estudi a fons per adonar-se que aquests vuit eixos no han estat de cap manera visibles i efectius en l’acció de govern i en les planificacions que regularment s’anuncien.
En una jornada de treball sobre les emergències a la ciutat, organitzada per l’Espai de Ciutadania fa uns pocs mesos, es resumia aquesta diagnosi pel que fa a la emergència climàtica:
“El model urbà i energètic actual es caracteritza per:
- Un alt consum energètic, basat majoritàriament en energies fòssils o nuclears.
- Una forta dependència del transport motoritzat, especialment del vehicle privat.
- Una urbanització intensiva, amb escassetat d’espais verds i elevada densitat edificatòria.
- Infraestructures urbanes insuficientment adaptades als efectes del canvi climàtic.
Aquest conjunt de factors incrementa la vulnerabilitat del municipi davant fenòmens climàtics extrems, com onades de calor, episodis de contaminació o pluges intenses”
No cal dir que des d’aquí coincidim en aquest diagnòstic, gens engrescador. Les accions encetades pel govern Quirós a l’Hospitalet, no son gaire esperançadores. El poc que es coneix sobre el pla del Samontà no aclareix com es pensa caminar cap a una progressiva naturalització de la trama urbana amb més densitat de població del continent, i més enllà. Sembla que es renuncia a la construcció de l’Hospital promès que hauria de substituir l’antic Hospital de la Creu Roja, a canvi d’una nova zona residencial, d’alt standing, al voltant de Can Rigalt. La rehabilitació, també climàtica, dels habitatges envellits dels barris del nord, resten en una nebulosa, mentre no s’aclareix gens ni mica el futur dels Blocs de Les Planes/La Florida.
A la Granvia les actuacions al voltant de les instal·lacions de la Fira i de la concentració hotelera, no apunten gens en la bona direcció, recordant que es tracte d’un territori altament vulnerable i sensible al canvi climàtic. Es una zona deltàica, que pateix una pressió urbanística i de serveis considerable, en un lloc històricament inundable. El promès PDU Granvia-Biopol agreuja els riscos existents i sembla no haver après res de las catàstrofes de la Dana al sud de València i més enllà.
En el terreny de la energia es pot constatar com s’ha avançat molt poc en el camí de la transició energètica. Aquí també la jornada de treball de l’Espai de Ciutadania explicava que res s’ha fet en aspectes com:
- Instal·lació i promoció de plaques solars en edificis públics, equipaments municipals, comunitats de veïns i polígons industrials, facilitant ajuts econòmics i simplificant els tràmits administratius.
- Rehabilitació energètica dels edificis, prioritzant actuacions que millorin l’eficiència energètica i redueixin el consum, especialment mitjançant:
- Millora de l’aïllament tèrmic,
- Substitució de sistemes de climatització ineficients.
- Creació d’un mapa energètic municipal, que permeti identificar els edificis, barris o comunitats amb menor eficiència energètica i prioritzar-hi intervencions integrals de rehabilitació.
- Implantació d’auditories ambientals obligatòries per a empreses amb impacte ambiental significatiu, amb mecanismes de seguiment, transparència i plans de reducció d’emissions
Sap greu haver de seguir insistint, però tampoc en la renaturalització de la ciutat s’ha avançat gaire. La xarxa de refugis climàtics resulta clarament deficitària per les necessitats del veïnat si es defineixen els refugis com espais que proporcionen confort tèrmic en episodis de temperatures extremes. Poden ser interiors o exteriors.
L’Ajuntament explica que disposa d’una xarxa de 19 refugis climàtics exteriors, en parcs com el de La Marquesa, Can Buxeres, Les Planes, l’Alhambra, però també en zones o racons verds com la plaça de la Estacioneta o el Bosc dels Nadons a Santa Eulàlia, o el Parc de Can Creixells al barri del Centre. Aquests últims espais resten lluny de poder definir-se com parcs urbans amb presència elevada de verd, ser accessibles per persones amb mobilitat reduïda, disposar de fonts d’aigua, wàters, seients i un entorn segur per infants i persones grans.
També segons l’Ajuntament es disposa de 22 refugis climàtics interiors basats en els Centres Culturals, les Biblioteques, Casals de Gent gran, etc., que tenen horaris limitats i no sempre suposen llocs amables per diferents edats perquè tampoc sempre funcionen els condicionadors d’aire.
No caldria insistir: un altre estiu més en les aules que cremen a escoles i instituts ni en els patis escolars gens naturalitzats i orfes d’ombra suficient.
Per acabar-ho d’adobar, just ara, a inicis d’estiu, el govern municipal ha anunciat el seu interès en escapçar un dels pocs parcs existents als nostres barris, el Parc de l’Alhambra, per construir-hi els poliesportiu que el barri demanda des de fa més de tres dècades. No sembla una bona manera de treballar per limitar els efectes de la emergència climàtica sobre el veïnat.
Per cert, algú recorda la cornisa verda, anunciada ja fa uns quants anys per l’alcaldessa Núria Marin, que havia de convertir en un continu verd la cornisa de La Torrassa i el tros de parc que es manté, amb Matacavalls i Can Buxeres? Doncs així és com va una mica tot.
També cal abordar la qüestió de la mobilitat accessible quan es pensa en la crisi climàtica. En aquests sentit, des de la ja citada jornada de l’Espai de Ciutadania es proposa:
- Reducció del trànsit i pacificació dels carrers, garantint com a mínim un eix central pacificat per barri que prioritzi les persones per sobre del vehicle privat.
- Impuls de les zones de baixes emissions, posant l’accent en la salut pública i la millora de la qualitat de l’aire mitjançant accions de sensibilització ciutadana.
- Foment de la bicicleta i dels desplaçaments a peu, ampliant infraestructures segures i accessibles per a una mobilitat activa.
- Millora i impuls del transport públic, promovent-lo com l’alternativa principal de mobilitat quotidiana.
- Electrificació progressiva de les flotes municipals.
- Defensa del territori i de la qualitat de vida, oposant-nos a l’ampliació de l’aeroport i al creixement del turisme de creuers, tenint en compte la nostra proximitat a aquestes infraestructures i el seu impacte ambiental i social.
Queda doncs molta feina per fer davant nostre. Però el temps no espera i la crisi climàtica, la situació d’emergència que patim no espera: ens hi va la vida. Afrontar l’emergència climàtica necessita de l’aportació de la ciutadania, però també, i de forma destacada, de les administracions públiques. No podem fer com si fos possible no actuar-hi; ens cal repensar i transformar l’Hospitalet en un indret amable i saludable. Cal doncs, exigir ja fets, eines i treball per fer més habitable la nostra ciutat i que sigui realment acollidora pel veïnat actual i el futur.