“Ja ha arribat la tardor
vestida de groc i marró…

                                                                    Noé Rivas (“Cançó de tardor”)

Ja torna a arribar la tardor.
Tot i que fa molta calor,
alhora també tempesteja.
Mirem la televisió:
el que passa al món neguiteja.

Des de la Generalitat
cada dia ens han avisat
de mil pluges amb mala bava.
Prô sempre hi ha algun despistat
Fent ximpleries a la brava.

No van a l’escola els infants,
ni diuen missa els capellans
que mai no han estat per punyetes.
Dels torrents metropolitans
guarda-te’n, segons els profetes.

Ai del sofert treballador
que produeix com el millor
i més pencaire d’Alemanya.
Es desespera pobrissó
passant el temps amb la companya.

Les castanyes ja són a punt
per honorar els nostres difunts
i els panellets i els moniatos.
Les fulles ens cauran damunt,
i el bosc esdevindrà mulato.

I després de l’infernal estiu,
on diuen que la cuca viu,
ve la vida quotidiana.
En el que tots tornem al niu
i esperem el cap de setmana.

                    El peó del Llobregat

“Traten otros del gobierno
Del mundo y sus monarquías,
Mientras gobiernan mis días
Mantequillas y pan tierno,
Y las mañanas de invierno
Naranjada y aguardiente,
Y ríase la gente…”

                    Luis de Góngora (“Y ríase la gente”)

Que discuteixin del govern
i trifulquin la democràcia
mentre que jo i la meva Engràcia
fem gimnàstica al llit calent
i que els pitjors dies d’hivern
admirem com fa l’acrobàcia
a l’estofat el suc calent.

I com no sóc ase del tot,
la política se’m refot.

Mil policies i soldats
salvaran la nacioneta
i la volen deixar ben neta
Fotent cops de porra abrandats.
Prefereixo un ou ben ferrat
i amb l’Engràcia calenteta,
ja trobaré en la seva teta,
mon Canigó i ma Montserrat.

I com no sóc ase del tot,
la política se’m refot.

Volen la revolució
I sempre ho fan en nom del poble
per una causa tant, tant noble
que ningú no pot dir que no
però quan manen de debò
Es queden amb calés i immobles.
Prefereixo besar les cobles
de l’Engràcia a la foscor.

I com no sóc ase del tot,
la política se’m refot.

Aquests diuen que tenen seny,
gestionen de meravella
però tot plegat s’estavella
i qui dia passa any empeny.
Endrapo pernil extremeny,
del Priorat una botella.
Soc de l’Engràcia el trapella
si em descuido li faré un preny.

I com no sóc ase del tot,
la política se’m refot.

Els polítics son tan goluts,
presumeixen de patriotes
es pensen que som idiotes
i ens foten, foten ben fotuts:
que us ho diré clar sense embuts:
balleu rock-and-roll, balleu jotes,
Arrambeu-vos molt tots i totes
i passeu de tants, tants banyuts.

Les tropes dels botiflers
destrueixen Barcelona.
No hi queda dret re de re,
el canó trona i retrona.

Sí, la ciutat ha caigut
després d’anys de resistència.
Ara hi regna l’escorbut,
borbònica pestilència.

El president fa un discurs:
tot ens va de mare puta:
els nens comencen bé el curs
i els senglars son a la gruta.

Com funcionen els trens!
Metges i pagesos trinen,
prô nosaltres anem fent
que els d’Esquerra ens il·luminen.

El poble passa de tot.
Ja no es creu ni aquests, ni els altres.
Tanca la tele de cop,
Diu: i qui pensa en nosaltres?

Hem comprat el tortellet
per celebrar la Diada.
Passem el dia a Lloret
nedant en la mar salada.

Qui es vulgui manifestar
cal que ho faci amb paciència:
molta gent ha de plegar
si volem la independència.

                    El peó del Llobregat

“Una vegada n’era un rei
Que tenia el nas vermell.
Que bevent de bota en bota,
No en deixava ni gota…”

                    Popular.

D’escamarlans i llagostins,
de les cloïsses i llagostes,
dels millors licors i dels vins,
ell n’era el rei i n’era l’hoste.

Als hostals de tot l’hemisferi
era el millor dels comensals:
anava de tec en tiberi,
de bacanal, en bacanal.

No sabia el que era un gimnàs,
i encara menys el senderisme.
I quan veia fer algú atletisme:
cridava: a mi, no em fotràs pas.

Prô vet aquí que aquesta tarda
el mal parit dit gros del peu,
l’ha atacat per la rereguarda
i ha fotut uns grans marrameus.

Al metge l’han dut tot corrents,
portava els collons per corbata:
no li cabia a la sabata
aquell peu boterut i immens.

Ara té el veredicte mèdic:
atac de gota rabiós :
et caldrà un règim ortopèdic,
estricte, sever i rigorós.

Prohibició del marisc
dels vins, pernils i la cervesa:
són més mortals que un basilisc
i et duran al sot ben de pressa.

I a les set del matí en remull
fent piscina, rere piscina.
I caminar fins Xarafull
bevent sols aigua cristal·lina.

El peó del Llobregat

“ En un vídeo enregistrat per un afeccionat es veu com la policia espanyola requisa l’estelada a un noi, l’aparta del grup on era i de cop a volta li etziba cops de porra. El jove, que es defensa dels cops desproporcionats, acaba immobilitzat a terra, detingut i tornant a ser agredit. Segons que publica el diari ARA, el noi va haver de ser traslladat a un centre mèdic i va acabar a la comissaria d’Elx…”

                         Martí Gelabert

(“Càrregues policials i un afeccionat del Barça detingut a Elx després que la policia espanyola requisés estelades” – Vilaweb 24-08-2026)

Policies nacionals
s’han cagat en la mar salada
perquè vet aquí que uns xavals
feien voleiar l’estelada.

La bandera dels enemics,
que als bons espanyols tant irrita,
fot-li fort al Pau i a l’Enric
i la porra pica que pica.

I l’estelada requisada
i batejada amb un gargall
i qui no cridi Viva España,
li fotran un bon cop de mall.

I els roí jove detingut
cal que el fotin a la garjola
i el facin passar per l’embut
amb mil banderes espanyoles.

I fent-lo cantar el Cara el sol,
visca el rei i la Letícia
i, quan el Barça marca un gol,
tenir un fort atac d’icterícia.

Ballar gai la Marxa Real
com un gran golàs del Madrid.
Tocar la tromba i el timbal
a l’Ayuso i al seu marit.

                    El peó del Llobregat. 

Pugem al tele-cadira
que s’enfila a Font-Romeu,
a dalt, el cel blau s’admira,
prats i boscos sota els peus.

La cadira balanceja
moguda pel ventijol.
És el capvespre i vespreja,
poc a poc s’amaga el sol.

L’aire aquí dalt no és cap broma,
l’àliga ens ensenya el bec
i, enllà, enllà, damunt la lloma
uns cabirols fan el mec.

L’aigua davalla embravida
en rierols i torrents.
Flors de colors, el verd pinten
desbordades de talent.

Damunt d’una altiva branca,
te’l niu i dorm el mussol.
Ençà, menja glans i caga
un magnífic esquirol.

Al final del curt viatge
respirem alleugerits:
salto prest de l’artefacte,
beso el terra tot seguit.

El peó del Llobregat

Pugem de l’estany del Malniu
a l’estany del Mal absolut
per camins de fems corrosius
i rocs esmolats i banyuts.

Un rierol, poc més que un pixat,
de nom i pare desconeguts,
i el pobre poeta ha relliscat
i l’hòstia que s’ha fotut!

I ha escrit uns versos ordinaris:
“Poetes bucòlics, barruts!
Si fer el cim és fer salut
Els meus collons són un rosari.”

El peó del Llobregat

Allà a l’estany de la Pradella,
Muntanya amunt de Font-Romeu,
la vista és una meravella,
com si hi hagués fet son niu Déu.

Refilen aus a la pineda,
però és un pi o és un avet?
Un gaig, pit-roig o cadernera?
què en sap un de L’Hospitalet!

Recerco en va la vaca cega,
malgrat que soc borni i miop.
Només he trobat la vedella
que m’he fotut a l’entrecot.

El sol a L’Hospi, fot, fon, crema.
i a la Cerdanya s’hi està fresc.
Però dalt del cim, poca pena,
quedes garratibat de fred!

Vet aquí els Pirineus autèntics,
lluny de Gentil i Flordeneu
ple de turistes esperpèntics,
i fems de vaca a tot arreu.

         El peó del Llobregat

I tothom està que no hi toca,
amb l’eclipsi reconsagrat.
Deixarà de pondre ous la lloca
i a partir d’ara ho farà el gat?
Avui la lluna ens tapa el sol,
A L’Hospi i a Monistrol.

Les bruixes fan grans aquelarres
i grans misses els cristians.
Estols se’n van a les Gavarres
i també mils de musulmans.
Avui la lluna ens tapa el sol,
A L’Hospi i a Monistrol.

I diuen que el Papa de Roma,
O sigui el Papa Lleó,
sembla que s’ho ha pres molt de broma,
com en Moisès al faraó.
Avui la lluna ens tapa el sol,
A l’Hospi i a i a Monistrol.

Els morts egipcis a llurs tombes,
sospiren per Akenaton,
mentre es tiren míssils i bombes
a masses racons d’aquest món.
Avui la lluna ens tapa el sol,
A L’Hospi i a Monistrol.

Hi ha anuncis a totes bandes,
i en presumeix també el govern,
No va a l’Himàlaia ni als Andes,
Si no a Salt i a Joan de l’Erm.
Avui la lluna ens tapa el sol,
A L’Hospi i a Monistrol.

I després de molt poca estona,
quan l’eclipsi ja haurà passat,
tots brindarem per la Martona
i la Verge de Montserrat.
Avui la lluna ens tapa el sol,
A L’Hospi i a Monistrol.

I deixarem que la ciència
amb fórmules i numerets,
ens acabi la paciència
negant miracles sols, solets.
Avui la lluna ens tapa el sol,
A L’Hospi i a Monistrol.

Les oficines de turisme
son ben plenes, de gom a gom
per tal de veure el cataclisme
que enfosquiria el nostre món.
Avui la lluna ens tapa el sol,
A L’Hospi i a Monistrol.

Però amb tota aquesta disbauxa,
els dels restaurants i els hotels,
riuen perquè han omplert la caixa
amb gent perseguint els set cels.
Avui la lluna ens tapa el sol,
A L’Hospi i a Monistrol.

El Peó del Llobregat.

Hem –nat a Sant Martí d’Empúries,
tots a la mar, a prendre els banys,
les Antònies i les Núries
i noies de noms ben estranys.
Hem –nat a Sant Martí d’Empúries,
tots a la mar, a prendre els banys.

Fent caravana, com formigues,
pots veure gent d’arreu del món:
En Nicodem amb les amigues,
en Vladimir, en Hans, en John…
Fent caravana, com formigues
pots veure gent d’arreu del món.

Tots els vehicles tenen pressa,
per arribar a tocar del mar.
La Mari-Clara i la Teresa
i en Timoteu i en Baltasar.
Tots els vehicles tenen pressa
Per arribar a tocar del mar.

Quan encara no són tocades,
ni tan sols les deu del matí.
Tota la sorra està ocupada
per gent de fora i gent d’aquí.
Quan encara no son tocades,
ni tan sols les deu del matí.

La Margarida va i s’indigna,
s’ho pren amb més calma en Robert.
Ella insisteix i no es resigna.
Ell se’n va al primer bar obert.
La Margarida va i s’indigna,
s’ho pren amb més calma en Robert.

Dinen un gaspatxo i paella,
una sangria i un gelat.
I l’Ita es queda ben vermella
i el pobre Robert, retratat.
Dinen un gaspatxo i paella,
una sangria i un gelat.

Però després de tanta cleca
han de tornar a L’Hospitalet.
Hi van tots, com si fos La Meca,
La Martoneta, en Miquelet.
Però després de tanta cleca
han de tornar a L’Hospitalet.

I quan finalment són a casa
se’n van a la banyera els dos.
i no explicarem el que hi passa:
qui busqui porno s’ha confós.
I quan finalment són a casa
se’n van a la banyera els dos.

        El peó del Llobregat