“…La calor ha tocat sostre avui als Països Catalans. El rècord absolut s’ha registrat a Alcarràs (Segrià), on la temperatura màxima ha arribat als 42,0 °C. És el registre més alt de les dades disponibles en aquesta jornada d’onada de calor, marcada per temperatures superiors als quaranta graus en indrets de Ponent, les Terres de l’Ebre, el pre-Pirineu i l’interior del País Valencià…”

                                                     Vilaweb – Redacció 22-06-2026

Quants pecats he comès, Senyor,
Per què em cremi aquesta calitja?
A mi, que em dedico a fer mitja
i a veure televisió…

Tingueu pietat oh Déu meu,
em desfà vostra calidesa,
m’abrasseu amb tanta fermesa,
ai, envieu-me al Pirineu!

Feu bufar un vent fosforescent
que ve de Kènia i de Líbia,
de les comarques de Ponent
i que cou tota la família.

Satanàs balla amb Llucifer
i Mammon amb Belzebú balla.
Rajos de sol semblen metralla,
que tot i a tots vulguin desfer.

Calderes bullents de l’infern,
vessades sense cap clemència:
estoveu nostra penitència,
doneu-nos, Senyor, un xic d’hivern.

I si a l’olla heu de fotre algú,
hi foteu a tots els que manen.
Aquests, picant de dits s’ho aplanen
i estan fresquets com a un iglú.

El peó del Llobregat

“…Sí, dimelo, cuánto yo
significo para ti.
No me hagas sufrir más…”

                Jaume Sisa (“Te esperaré el Domingo”)

Recordo aquelles foguerades,
aquelles flames al carrer.
I les espurnes que em saltaven
en veure ballar la Roser.
Anys de joventut que se’n van,
arrambades de Sant Joan.

I la coca, tan divertida,
semblava d’en Joan Miró.
Ai aquella minifaldilla,
que era Moscatell del millor.
Anys de joventut que se’n van,
arrambades de Sant Joan.

I els coets, bombetes, bengales
i les meves mans al teu cos.
I jo que no sé com menar-les.
I jo que no sé el que tu vols.
Anys de joventut que se’n van,
arrambades de Sant Joan.

La sorpresa tan agradable.
d’aquell bes apassionat.
que em va dur als teus dos grans pinacles,
ebri d’un amor abrandat.
Anys de joventut que se’n van,
arrambades de Sant Joan.

Després, moltes, milers de festes
Èxits i despits, hi ha de tot…
Prô cap com aquella conquesta,
i cap bes, com aquell petó.
Anys de joventut que se’n van,
arrambades de Sant Joan.

El peó del Llobregat

Han expulsat sis-cents cantaires
del temple recent beneït:
per ser rebels i trinxeraires
i, sobretot, no han obeït.
Feien proclames des de l’aire
dignes d’un diable maleit.

Després de segles preparant-se
havia arribat el moment,
de cantar fins esgarmellar-se
el virolai del bon mossèn.
Prô de llestos volen passar-se
per Catalunya independent.

Perquè és una enorme heretgia
que vulguin cantar Els Segadors,
al gran temple de l’harmonia
que coi hi fan tants pecadors?
Sort n’hi hagut de la policia
que a tots els ha fet tocar els dos.

Després, diu el ruc de l’Omella:
“a la casa de Jesucrist,
Política? Tarja vermella.
I l’Estelada? És l’Anticrist.”
I li van creixent les orelles
Com al ruc que va muntar el Crist.

Asseguts a primera fila,
en els llocs dels més gran honor,
en Sànchez, en Collboni i l’Illa
i Felip el rosegador,
perquè es veu que qui al poble esquila
li son reservats seients d’or.

S’ho mira tot a l’altre barri,
el beat Antoni Gaudí.
i fot tants crits i tant xivarri
que me’l tornen a detenir.
No hi ha rei que l’esbotifarri,
ni que el pugui estabornir.

El peó del Llobregat.

Diuen que el Papa ve de Roma,
tot content i il·lusionat,
que vol conèixer Barcelona,
i els pecadors de la ciutat.
Que Déu l’agafi confessat!

L’Antoni Gaudí està que trona,
amb el ruc de l’arquebisbat.
Remuga el patró i la patrona,
d’aquest Omella tan tronat.
Que Déu l’agafi confessat!

Diu que la Sagrada Família
no s’hi ha avingut, ni conformat.
Entre la fòbia i la fília,
on és la catalanitat?
Que Déu t’agafi confessat!

Que volen omplir d’estelades,
el seu passeig per la ciutat.
I a l’Omella, que l’ha cagada,
fotre-li uns ous d’estruç pel cap.
Que Déu l’agafi confessat!

A Madrid li feien la rosca,
aquí tothom està emprenyat.
A més a més, també està mosca:
que és un merengue declarat.
Que Déu l’agafi confessat!

I estan emprenyats els taxistes,
I també ho està l’abusat.
I més li val que un Déu optimista
mai no es mogui del seu costat.
Que Déu l’agafi confessat!

El gran Lleó és ara una mixa,
arribarà o no a Montserrat?
Diu que el Banyeta està que es pixa
amb tot el ciri que ha muntat.
Que Déu l’agafi confessat!

El peó del Llobregat

Pedro Sánchez sembla un bon noi,
un beat, un sant, un arcàngel,
però ara és dels caiguts un àngel
no volgut ni a Madrid, ni a Alcoi.
Però això ja no és cap secret:
diuen que no hi ha un pam de net.

Te col·locada la senyora,
te col·locat al seu germà,
endolla el gat i també el ca
i al que es de dins i al que es de fora.
Però això ja no és cap secret:
diuen que no hi ha un pam de net.

Son els reis de les putes cares
els capitostos del partit,
munten orgies a Madrid:
les follen a les dues cares.
Però això ja no és cap secret:
diuen que no hi ha un pam de net.

I roben calés a malsalva
prô van amb la rosa i el puny.
Quan l’acusació retruny
ell diu que és el progre que ens salva.
Però això ja no és cap secret:
diuen que no hi ha un pam de net.

Només ens faltava el bon Bambi
que ara és un lladregot banyut:
ha arrambat tot el que ha pogut,
no hi ha pagueta que no arrambi.
Però això ja no és cap secret:
diuen que no hi ha un pam de net.

Amb una moral tan distreta
van de progres i de morals.
I diuen que tot, tot és fals
i ho escampa l’extrema dreta.
Però això ja no és cap secret:
diuen que no hi ha un pam de net.

Sánchez ha construït un búnquer,
es fa el simpàtic i el bon noi,
ja prepara el viatge a Hanoi
travessant el Tajo i el Xúquer.
Però això ja no és cap secret:
diuen que no hi ha un pam de net.

El Peó del Llobregat.

“ 1 Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots
junts. 2 De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí
del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. 3
Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es
distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. 4 Tots van quedar
plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües,
tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se…”

Fets dels apòstols.

“El Barça ha guanyat la final de la Lliga de Campiones contra l’OL
Lyonnes a l’estadi Ullevaal d’Oslo, per un resultat de 4 gols a 0. Les
blau-grana han aconseguit així el quart títol europeu en cinc anys i
ha estat també la seva sisena final consecutiva jugada.”

                          Redacció de Vilaweb 24 de maig del 2026

Quan van haver mort Jesucrist,
els apòstols cagadubtaven.
perquè els que diuen que l’han vist
en realitat somiaven.

S’amagaven desconcertats
pel reialme de Palestina.
amb por de ser assenyalats
i ser deportats a la Xina.

En aquestes l’Esperit Sant
posà els collons sobre la taula.
Fent-los anar cap endavant,
pel món predicant la paraula.

Foren onze llengües de foc,
una flama per cada coco.
onze, traïdor Iscariot,
sols onze, si no m’equivoco.

I, mira, dos mil anys després,
que l’equip femení del Barça,
ho ha guanyat tot i encara més
quasi sense despentinar-se.

Les dones, deien, pel futbol
segons els homenots no valen.
I, ara, quan xuten marquen gol
i a tots els masclistes queixalen.

Que sigui foc o grans llorers
Salve Cata Coll, Salve Aitana,
I Pere Romeu i Sunyer
Putellas, la gran capitana.

Arreu dels patis catalans
les nenes juguen a pilota,
les heu fet més lliures que abans
i, a més, sou les millors d’Europa.

“…Durant una compareixença marcada per la tensió, Florentino Pérez ha
avançat que el Reial Madrid presentarà “un dossier important” a la
UEFA perquè intervingui contra el Barça pel cas Negreira. Ha
qualificat la situació de “l’escàndol més gran de la història”, i ha
remarcat que “és un cas de corrupció del qual no hi ha precedents en
la història del futbol mundial, que és l’escàndol més gran de la
història, que no s’ha resolt i que encara porta cua”….
Vilaweb, Redacció 13-5-2026

Florentino Pérez Rodríguez,
aquest és el meu nom, senyors,
rei del país de les formigues,
dels madrilenys, emperador.

Els meus collons són dinamita,
ferro colat el meu batall.
Ai, de tot aquell que m’irrita,
més li valdria passar avall.

Perquè a l’Espanya bananera
governada pel Felipó,
potser sí, la corona és seva,
però aquí el que mana sóc jo,

Al meu pastís la cirereta,
ser l’amo del Real Madrid,
que és un club que tira de veta
i més d’ençà que sóc aquí.

Com s’atreveixen els del Barça
a furtar-me allò que és ben meu:
que més els val no equivocar-se,
emprenyat no em para ni Déu.

Quatre nens amb la llet als morros,
ens roben el campionat,
i sembla que es passin pel forro
tota la meva autoritat.

I, ves, quan li dic a una “niña”,
que estic a disposició:
les dones em molen a pinyes,
oblidant-se de qui sóc jo.

On queden els temps del Caudillo,
en que érem el melic del món,
i podíem matar Bustillo,
donar pel cul Gurucetón.

Perquè ara tot és decadència:
democràcia dels collons!
que m’acaben la paciència,
Culés, rojos i maricons!

“TMB ha gastat prop de sis milions d’euros des del 2020 per netejar
pintades als trens…”

                                Diari Punt – Avui, 1 de desembre del 2025

Ells es pensen que són l’hòstia,
millors que Miró i Dalí,
que els frescos de Pentacòstia
i els refrescos de Dailí.

Tot el que trobes emmerdes,
ets més porcs que el gran Porky pig,
ens feu ser uns menjamerdes
del vostre art sense sentit.

Les vostres grans collonades
ens costen un dineral.
Aneu a agafar l’arada
a l’aurora boreal.

Amb multes de tortunpana
us farem pagar els grafits.
i No us en vindran més gana
de com quedareu servits.

Ara poseu-vos en fila,
les Raüles i els Raüls.
I ja veureu com refila
cada esprai als vostres culs.

Ai, en Mariscal i en Mendoza,
en Mendoza i en Mariscal.
Perquè si l’un l’ha dita grossa,
l’altre s’ha afegit al sidral.

Pren la paraula l’Eduardo
i es caga en el nostre patró.
I diu que Sant Jordi és un cardo
que fa nosa als escriptors.

Tot i que defensa els toreros,
la boxa entre gossos i galls,
a occir un drac li troba un però
i envia Sant Jordi al carall.

El Mariscal és el del Cobi,
aquella llufa de gosset.
que fou triada pel cenobi
dels pijos-progres amiguets.

Al pa amb tomàquet li te tírria
i no suporta els catalans.
Diu que a La Sagrada Família
és una merda de les grans.

Els espanyols de cubalibre,
han escampat des de Madrid,
que hem muntat fogueres de llibres,
i l’editor s’ha fet ben ric.

Per entre camps de blat i d’ordi,
amb son cavall de Puig Cogul,
avança amb sa llança Sant Jordi
donant-los a tots dos pel cul.

“…Així, la pregunta “de qui és la Lluna?” té una resposta tècnica i
una de real: la tècnica diu que no pertany a ningú; la real diu que,
si no passa res d’extraordinari en el dret internacional, pertanyerà a
qui hi arribi primer i tingui prou força per a quedar-s’hi. I això, en
la història de la humanitat, té un nom que no és precisament
“patrimoni comú de la humanitat”.

Redacció Vilaweb, 6 d’abril del 2026 (“De qui és la lluna, se’n poden
apropiar els americans?”)

No en tenen prou amb els terraquis,
se’ls ha fet petit tot el món,
i volen conquerir els llunàtics
i als marcians, si encara hi són.

El rei dels marcians, l’Omega,
comenta que no està per brocs,
que els ianquis estaran de pega,
si li toquen els albercocs.

Cridarà a tota la galàxia,
galàctics de tots els confins,
des de Filomene a Ataràxia,
li aniràn a tocar els borlins.

Els astronautes fan el merda,
i es pengen medalles al coll,
mentre que a l’Alfa i a l’Omega
els hi trepitgen l’ull de poll.

Terrícoles, a casa vostra!
A meditar i a cantar l’om:
o un deixaré a tots sense rostre.
Cony, ja n’hi ha prou. Ianquis “go home!”