La Junta de Govern local, és  dir, el govern municipal, ha decidit la cessió a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de tres solars públics per facilitar la construcció d’habitatge protegit. Aquest fet, que podria tenir un caràcter positiu, obre alguns interrogants.

El primer dels interrogants seria conèixer quins són els criteris pels quals es decideix aquesta cessió a un organisme supramunicipal en lloc d’assumir directament des de l’Ajuntament el que calgui fer en aquests solars.

Els solars en qüestió son el solar entre l’avinguda Carrilet 341-354 i avinguda Mare de Déu de Bellvitge 347-351 (abans c. Príncep de Bergara, núm. 80); .el solar del carrer Canigó núm. 1 i el del mateix carrer Canigó núm. 5. La superfície total d’aquests tres solars és de 2.505,8 m2 i el sostre edificable suma, entre el tres solars, un total de 10.819,65 m2. Aquests xifres de m2 que s’han cedit  a la AMB no son gens menyspreables, sobre tot recordant l’escàs terreny de que disposa en conjunt l’Hospitalet, els ja famosos 12,40 km2.

El segon interrogant apareix quan aquesta cessió obre la porta a noves construccions d’habitatges. Segur que aquesta és la prioritat avui a la nostre ciutat? Cal construir nous habitatges quan, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, l’INE, hi ha més de 8.000 habitatges buits a l’Hospitalet, del total de 101.000 habitatges censats.

No resulta doncs difícil pensar que la prioritat seria facilitar l’ocupació d’aquests habitatges buits, la majoria d’ells propietat de la SAREB i de fons d’inversió immobiliària, els coneguts com a fons voltor. Uns i altres retenen moltes vegades els habitatges especulant de diverses formes: esperant millors oportunitats per posar-los a la venda o mantenir-los a la espera de canvis urbanístics. En qualsevol cas, l’Ajuntament tindria la possibilitat d’intervenir sobre aquests habitatges ocults.

Ara s’ha anunciat una moratòria d’un any, que començarà el proper 1 de gener, per la concessió de llicències d’habitatges d’us turístic. Per arribar a la moratòria encara hi ha un mes i mig de marge i, a més, la moratòria no afecta a llicències hoteleres o als anomenats lloguers de temporada.

En la situació que viu avui la nostre ciutat, costa molt d’entendre que la prioritat d’ús del sol públic sigui la construcció d’habitatges. A més, el model actual d’habitatges protegits, representa una inversió de diner públic que no suposa creació de cap mena de parc públic d’habitatge assequible; és a dir, d’habitatges de lloguer assequible.

D’aquest tipus de cessions, hi tenim antecedents que expliquen el seu caràcter real. L’any 2007, el govern municipal presidit per Celestino Corbacho va fer cessió de tres solars públics a l’Incasol, que llavors depenia de la conselleria de Medi Ambient a càrrec de Francesc Baltasar.

Aquestes cessions van permetre la construcció de 95 habitatges al barri de Sant Josep, a la cantonada entre Josep Tarradellas i Isabel la Catòlica, En el mateix lloc es va construir el que encara es el Centre Cultural de Sant Josep, en els baixos d’un dels edificis construïts, que l’Ajuntament va adquirir a preu de cost, desprès d’haver cedit gratuïtament el terreny.

En la mateixa cessió de sol públic del 2007, es va construir l’edifici de Can Arús, amb 66 habitatges, el Casal de Gent Gran i el Casal de Joves, també comprats per l’Ajuntament a preu de cost, tot i la cessió gratuïta del sol.

En la mateixa resolució, 2007, es va cedir el sol a la plaça Europa per construir dues torres de 13 pisos, amb 77 habitatges cadascuna, amb una part dedicada al lloguer i una altra a la venda lliure. Finalment es va cedir a l’Incasol, els terrenys del que aleshores era El Gornal i avui és Santa Eulàlia, al carrer Narcís Monturiol cantonada Fortuna, per construir 309 habitatges i una pista poliesportiva a l’aire lliure, un vestuari i un camp de futbol.

Totes aquestes cessions de sol públic municipal s’han fet i es fan directament per la Junta de Govern Local i al ple municipal únicament s’hi dona compte. Cal recordar que el sol que es cedeix formava part del patrimoni de la ciutat i és un patrimoni que es perd. Segurament caldria poder debatre, també entre el veïnat, els millors usos d’aquest patrimoni escàs que és el sol urbà a l’Hospitalet.

Recordem quins son els solars cedits darrerement. En el cas dels dos solars del carrer Canigó estan situats just al marge dels megablocs de Cosme Toda, ben a prop de la piscina municipal on, aquest terreny, podria esdevenir un parc, un espai verd i esportiu. Ben a prop havia estat el camp de futbol de L’Hospitalet.

En el  solar de l’avinguda Carrilet, potser seria útil fer-ne equipaments com ara una nova escola, el museu d’art que la ciutat no te o d’altres. Ara, tota la façana mar del Carrilet s’està convertint en una nova muralla de blocs i més blocs, amb petites places interiors. Més blocs no sembla la millor de les opcions per arribar a fer de l’Hospitalet la ciutat digna que ens cal.

Per cert, com a nota final, hem estat cercant per les pàgines web municipals el llistat o el catàleg de solars de propietat municipal. No n’hem sabut trobar-ne ni tant sols referències…

“Una vegada publicat l’article hem trobat el llistat dels solars propietat de l’Ajuntament:

https://seuelectronica.l-h.cat/1302150_1.aspx”

Quan es veuen les imatges dels aiguats catastròfics a València tornen a la memòria imatges molt similars dels aiguats al Vallès de fa ja 62 anys i obliguen a pensar en els riscos que teníem i tenim.

Llavors, com ara, no vàrem conèixer les xifres reals de morts i de desapareguts, bona part de la resposta va venir de part de la població, de la precària societat civil existent sota la Dictadura. Els aiguats del Vallès, que van ser coneguts com “la rierada”, també van repercutir a l’Hospitalet. La Riera Blanca, el Torrent Gornal i altres rieres que travessen la ciutat, van baixar amb més de dos pams i mig d’aigua i, a La Marina, els terrenys del que poc desprès serien el barri de Bellvitge es van inundar.

Però no va ser la primera i la única vegada que la ciutat va patir les avingudes d’aigua. De fet, la major part dels 12 km2 que té la ciutat són terrenys deltaics, producte de l’arrossegament de terres aportades pel riu Llobregat i, també, dels sediments que al llarg de molts anys han arrossegat les nostres rieres i torrents.

Al llarg del segle XIX hi va haver diversos episodis d’aiguats a la ciutat. A alguns carrers del Centre encara es conserven a les portes, les guies per col·locar fustes com un parapet per impedir que l’aigua entrés als habitatges. Més tard han anat succeint-se inundacions de més o menys amplitud. Així, per exemple, el 1942 la meva àvia paterna, la Rosa, va morir colgada dins d’una cova-barraca a la Riera Blanca, com a resultat d’una tempesta.

Més enllà dels aiguats del 1962, el 1971 Bellvitge es va inundar, afectant a la majoria de baixos dels blocs; el 1974, les rieres i torrents de la ciutat es van tornar a omplir d’aigua. I el 1983, Bellvitge va tornar a patir inundacions dels baixos, inundacions que, com al 1987, van afectar també Granvia Sud i Santa Eulàlia. Al 2016, els carrers del Centre i de Sant Josep van patir els resultats d’un aiguat amb carrers, baixos, pàrquings i locals, negats d’aigua.

I ara?, cal seguir pensant amb inundacions i afectacions diverses a la ciutat?  Tot sembla indicar que una bona part de l’Hospitalet pot patir efectes negatius dels aiguats. Els torrents i rieres que creuen els barris situats en l’àrea de la antigua Marina son susceptibles de patir efectes de gotes fredes o del que ara es coneix com a Dana.

Les rieres i torrents s’han soterrat i canalitzat, però no es segur que puguin suportar efectes de l’emergència climàtica que patim. L’asfaltat i la construcció massiva en el territori impedeix que el terreny absorbeixi de manera natural l’aigua de la pluja i facilita que pugui precipitar-se, tot i buscant la recuperació de la seva llera natural. Encara més, obres com el soterrament parcial de la Granvia i els projectes dels diferents PDU en curs, com l’anomenat Biopol. tallen encara més els camins naturals de l’aigua i bloquegen les aigües freàtiques i la reva recuperació. Encara més. Com denuncien des de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, és tot el marge del Llobregat a dreta i esquerra, tot el terreny del delta el que està sotmès a plans urbanístics més o menys faraònics, com l’ampliació de l’aeroport, o directament especulatius.

Avui, des d’Ecologistes en acció, han demanat del govern de la Generalitat una moratòria immediata del plans i projectes urbanístics previstos al Delta i a la vall baixa del Llobregat, al mateix temps que consideren que l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) ha de revaluar els mapes de la inundabilitat, a la vista del nou panorama climàtic. També demanen un estudi exhaustiu per part del Departament de Territori de les construccions i infraestructures vulnerables als fenòmens extrems del canvi climàtic i la elaboració d’un programa de desconstrucció, adaptació o protecció allà on sigui necessari.

Cal assumir des dels poders públics, i també des de la ciutadania, que vivim a l’Hospitalet en un entorn vulnerable a la crisi climàtica. L’increment de temperatures als estius i l’absència de resistència climàtica als carrers i espais públics i a bona part dels habitatges envellits, és un factor al qual cal trobar solucions. La previsió de creixement de fenòmens atmosfèrics crítics, com les Dana o les tempestes, també demana repensar un model de ciutat basat en el totxo i el ciment.

Sembla doncs que se’ns gira feina per adaptar els nostres barris a la realitat d’una crisi climàtica de la que, tot just, només comencem a patir-ne els efectes.

Ara que el govern municipal sembla instal·lat en un període de canvis, iniciat amb la sortida de l’alcaldessa Núria Marin i del seu segon, Belver, un moment de canvis que no sembla encara finalitzat, pot ser d’utilitat recuperar un aspecte legal que, a hores d’ara, sembla mig oblidat.

El govern Aznar va aprovar una reforma de la llei de bases de règim local,  coneguda com la “llei de grans ciutats”, una llei que, a Catalunya, només s’aplica a la ciutat de l’Hospitalet i que suposa limitar encara més el caràcter democràtic del funcionament dels ajuntaments.

La Llei de Grans Ciutats o Llei de Mesures per la Modernització del Govern Local (Llei 57/2003, de 16 de desembre) va ser posada en marxa pel Govern Espanyol; va entrar en vigor l’1 de gener de 2004, i es va presentar com la  modernització de la gestió dels ajuntaments per desenvolupar i impulsar la participació dels ciutadans en la gestió dels assumptes locals.

El títol X d’aquesta llei, que és el d’aplicació a les ciutats com l’Hospitalet, preveu que el Ple municipal tingui funcions de control i de fiscalització dels òrgans de govern del municipi,; l’aprovació i modificació dels reglaments de naturalesa orgànica, com ara el mateix reglament del Ple; l’aprovació i la modificació de les ordenances municipals; l’aprovació dels pressupostos i de la plantilla municipal, així com la aprovació inicial dels plans urbanístics.

Correspon també al Ple l’elecció de l’alcalde que, en el cas de no obtenir majoria, serà atorgada a la candidatura amb més número de vots. De fet, l’alcalde, segons la llei, és la màxima autoritat i és l’encarregat de dirigir la política, el govern i l’administració municipal amb l’ajuda de la Junta de Govern local, que és nomenada lliurement per l’alcalde, així com també pot nomenar els Tinents d’alcalde que decideixi. De fet, la llei configura l’Ajuntament com una institució presidencialista en la que els regidors electes que formen el Ple tenen molt limitades les competències de decisió.

Aquesta configuració explica, també en el nostre cas, la escassa incidència pràctica de moltes de les mocions aprovades en els plens municipals. Correspon a l’alcalde i la seva Junta de Govern, decidir si els acords expressats en les mocions aprovades s’apliquen o no.

La llei determina també la existència d’uns funcionaris, com el Secretari municipal o l’Interventor que han de pertànyer necessàriament a un cos administratiu d’habilitació estatal. És a dir, els encarregats de fiscalitzar les actuacions administratives i econòmiques són, en tots els casos, funcionaris de l’Estat, encarregats de controlar des de dins el funcionament municipal.

La llei obliga també a la creació de districtes i dels respectius Consells de Districte, presidits obligatòriament per un regidor, que seran determinats per l’Ajuntament i que haurien de disposar d’un mínim de recursos pressupostaris. Finalment cal disposar d’organismes de participació veïnal, tals com el Consell de Ciutat i els consells sectorials que hi pengen.

En el debat parlamentari d’aquesta llei hi va haver un acord entre el PP i el PSOE per la seva aprovació, tot i que altres formacions polítiques es van posicionar en contra. Malgrat aquest consens entre els dos grans partits, sembla clar que aquesta llei —i la seva aplicació a l’Hospitalet—, redueix el caràcter democràtic dels ajuntaments i redueix el seu camp d’acció com a primera institució de representació política. A d’altres països es parla de les eleccions municipals com a “eleccions administratives” bandejant tota mena de representació política del veïnat per part dels ajuntaments.

A l’Hospitalet la manera com es va voler aplicar aquesta llei va reforçar encara més el seu caràcter estrictament presidencialista. Va suposar la desaparició d’instruments de gestió com els patronats, com el de Cultura, el d’Educació o el d’Habitatge i va obrir la porta a organismes com l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbà) encarregats de facilitar la massificació especulativa com a model urbanístic de la ciutat.

Segurament caldria abordar una reforma profunda del funcionament de l’Ajuntament de l’Hospitalet, forçant si cal les escasses possibilitats de la llei en vigor. Així, per exemple, es podrien convertir el barris reals en districtes i dotar-los d’uns Consells realment representatius i amb capacitat de plantejar i resoldre problemes. Es podria millorar els mecanismes de participació en els diferents Consells i, especialment, es podrien delegar competències de l’alcalde i de la Junta de Govern local al mateix Ple municipal.

Semblen somnis, però no deixen de ser camins possibles per afrontar les emergències que l’Hospitalet pateix desprès de vint anys d’aplicació d’aquesta Llei a l’Hospitalet i de fer-ho d’una determinada manera.

Ja fa temps que les percepcions sobre seguretat que manifesta molta de la ciutadania de l’Hospitalet son força negatives. Però fins a quin punt es corresponen amb la realitat?

De forma repetida, en les enquestes d’opinió que es realitzen des de diferents institucions públiques, la sensació d’inseguretat personal apareix com una de les principals preocupacions, sinó la primera, per part de la majoria de persones enquestades. Així, en el darrer baròmetre fet des de la Diputació, la seguretat ciutadana apareix com el principal problema:

Dades del darrer Dibarómetre sobre l’Hospitalet

En el quadre que apareix més amunt es pot veure amb claredat el lloc que ocupa el tema de la seguretat en les preocupacions expressades en la enquesta. Supera en molt al segon dels temes, l’incivisme, l’absència de valors, falta d’educació, etc. i, encara més, a la tercera de les preocupacions: la neteja urbana. I tot sembla indicar que aquestes tres qüestions van molt lligades entre elles i formen part destacada de les sensacions d’inseguretat que es viuen entre el veïnat.

Les percepcions sobre la seguretat, com destacava la responsable de seguretat i convivència de l’Institut Metropoli, Marta Murrià a El Periódico: “la percepció de seguretat no té per què respondre a una fèrria realitat delinqüencial, sinó que influeixen altres factors com el civisme, la neteja i el manteniment dels carrers, així com casuístiques com la conflictivitat en les relacions de convivència a les escales de veïns, la presència de pisos okupats a l’escala o altres problemes d’accés a l’habitatge. Factors com la ruptura del teixit urbà per una infraestructura com una autopista, o el deteriorament del mobiliari viari, o la percepció de brutícia, són també importants per conformar la sensació de seguretat“

En el cas de la nostra ciutat cal tenir present la incidència que el model de treball de la Guardia Urbana i les mateixes dificultats i conflictes en l’interior del cos, tenen sobre aquestes percepcions. Actualment no existeixen agents de la Guàrdia Urbana caminant pels carrers i les places dels barris i mantenint unes relacions de coneixement del veïnat. Les patrulles es mouen en vehicles, cotxes o motos, i el contacte amb ells no resulta fàcil. Com explicava Cristóbal Urbano en una reunió formal en la seu del districte: “per parlar amb la Guàrdia Urbana has d’aturar el trànsit i trucar a la finestra del cotxe patrulla”. Evidentment, no és la manera més pràctica d’adreçar-se a servidors públics, però el telèfon de contacte amb la Guàrdia Urbana no sempre és eficaç.

A més, l’ús generalitzat d’armilles antibales per part dels agents no ajuda tampoc a una relació de proximitat amb el veïnat. Tot i entenent la necessitat de protecció personal dels membres del cos, la seva imatge afavoreix més les sensacions de perill que les de protecció.

Tot i així, és cert que, de vegades, es poden veure desplegaments policials en alguns carrers. Aquest any s’han realitzat en diferents barris operacions policials conjuntes entre guàrdia urbana, mossos d’esquadra i policia nacional, anomenades “operacions brida” per la prevenció de robatoris amb violència. Els resultats però, han estat algunes denúncies per infraccions de trànsit o infraccions administratives i detencions o citacions per la llei d’estrangeria, i algun arrest o denúncies per tinença o consum d’estupefaents.

Es poden tenir dubtes sobre si aquest tipus d’operatius, amb desplegament dels cossos del ARRO, de la BRIMO i de l’helicòpter per part dels Mossos, de la policia d’estrangeria del CNP i les patrulles de seguretat ciutadana, serveixen més per millorar la seguretat ciutadana o si, pel contrari, ajuden a incrementar la sensació d’inseguretat.

Atenent a les dades oficials sobre delictes a l’Hospitalet, entre el 2022 i el 2023 els delictes penals que han tingut un major creixement són el que es coneix com a ciberdelictes, especialment les estafes informàtiques, que han crescut gairebé un 29% d’un any a l’altre, mentre els furts haurien crescut un 38% i, curiosament, el tràfic de drogues hauria disminuït un 33%.

Per tancar, de moment el tema, cal ressaltar que la immigració, la qüestió que en les últimes setmanes està aixecant tanta polseguera i que des de forces d’ultradreta de diferents colors es vol presentar com el problema número ú de la ciutadania, ocupa en el baròmetre de la Diputació el quart lloc de les preocupacions amb un 6,1% de les respostes. Aquestes dades, però, no poden deixar de banda els intents reiterats de sumar immigració a inseguretat. Caldrà seguir treballant des de diferents llocs a defensar el caràcter acollidor que ha de tenir la nostra ciutat. I tot plegat, el model de ciutat imperant, no ajuda a millorar.

No sembla bon periodisme escriure d’un tema que afecta personalment a l’autor. Segurament, però, ja pot considerar-se periodisme quan el tema, el problema afecta a moltes persones molt més enllà del propi entorn. El tema és el desastre de servei que ofereix correus al veïnat de l’Hospitalet.

A molts sectors dels barris de la ciutat el veïnat veu com passen dies, setmanes i mesos sense que els arribi correspondència a les seves bústies. Al menys, des del més de juny, les cartes es deuen acumular en els magatzems de les oficines de correus de l’Hospitalet. El servei es concentra, en el millor dels casos, en el repartiment de paqueteria i de les cartes certificades. La resta està abandonada.

Segons informava un treballador de Correus, el serveis a la ciutat està repartit en 22 zones. A hores d’ara només hi ha en plantilla, setze treballadors, per cobrir aquestes vint-i-dues zones, i alguns d’aquests es troben de vacances o de baixa. La manca de personal és un fet que ha estat denunciat —no només a l’Hospitalet— pels sindicats de Correus de forma repetida però, al menys de moment, no sembla que hagin tingut gaire èxit.

Aquesta situació de falta de servei té efectes diversos, i cap d’ells bo, pel veïnat. Correspondència oficial com cites mèdiques o canvis de programació hospitalària, notificacions d’organismes com l’Imserso força esperades per gent gran, talonaris de receptes per persones usuàries de Muface, la mutualitat dels funcionaris, o correspondència bancària, com ara renovacions de targetes de crèdit o d’altres, així com les renovacions de carnets de conduir, etc. arriben fora de termini, amb els perjudicis i problemes corresponents.

Cal recordar que, avui Correus és la major empresa pública de l’Estat Espanyol. Integrada en el SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials) i depenent del Ministerio de Economía y Hacienda  és la responsable del servei postal universal a tot el territori de l’Estat Espanyol. Ja fa uns anys es va privatitzar el seu servei de banca postal i a hores d’ara disposa de diverses filials com Correo Express, Nexea Gestión Documental i Correos Telecom.

A més a més, de Correus existeixen treballant en el negoci de la correspondència i la paqueteria, diferents empreses privades de missatgeria, algunes d’elles de caràcter multinacional que, per estendre el seu negoci, s’aprofiten de les deficiències de servei que ofereix Correus.

Els problemes de personal que arrossega Correus a l’Hospitalet i les afectacions que això suposa pel veïnat hauria de ser una de les preocupacions del govern municipal de la ciutat, una de les qüestions a abordar des de l’Ajuntament exigint d’una empresa pública com aquesta que garanteixi el servei exigible pel conjunt de la ciutadania. És també un tema urgent.

El 1959 Paco Candel escrivia una novel·la amb el títol “Han matado un hombre, han roto un paisaje” en la que explicava els canvis de paisatge del barri de la Marina, amb l’arribada de les barraques, la modificació dels camps de conreu i l’arribada de les industries. La mort d’un home i el perible vital en els anys li servia a l’autor per explicar els canvis en el paisatge dels seus barris.

Divendres 26 de juliol ha tancat definitivament la cansaladeria del barri de Santa Eulàlia coneguda com Can Salat. No es tracta només d’una simple botiga. Hi tenien un obrador en el que fabricaven bona part dels seus productes. Eren famoses, per exemple, les seves botifarres.

Oberta el 1931 per la família Salat, ha estat sempre un comerç molt lligat al barri, com la mateixa família que participava en moltes de les activitats socials de l’entorn. Han aprofitat, de fet, la jubilació de la seva dependenta, la Mary, que hi ha treballat més de cinquanta anys, per tancar el negoci.

De fet, es queixen fonamentalment de la falta de personal per seguir endavant amb l’obrador i la feina de la cansaladeria. En els darrers anys, el seu obrador va servir també com a lloc de pràctiques d’estudiants de xarcuteria, però això no ha estat suficient per aconseguir facilitar el necessari relleu generacional.

Una mica més enllà, un altre comerç històric també anuncia que ben aviat tancarà les portes: la Ferreteria Tormo del barri de Collblanc. Una botiga que va obrir dos anys abans que Can Salat i que ha estat un dels referents en el seu ram ben a prop del mercat de Collblanc. La Rosa Maria, la actual propietària de la ferreteria repeteix arguments semblants als de la Neus Salat: la manca de relleu generacional i els canvis en els hàbits de consum.

A Santa Eulàlia i a Collblanc, com al conjunt de barris, el paisatge dels seus carrers està canviant. El comerç de barri s’està modificant profundament. I la causa de tants tancaments de botigues històriques, d’autèntics referents de la comunitat i de la seva memòria, té de ben segur, moltes causes. El comerç tradicional i familiar es veu d’alguna manera xuclat per les grans superfícies i, també per les botigues de franquícia.

Sembla com si existís una voluntat conscient per part dels poderosos (es pot llegit mercat i mercantilització en allò quotidià) de dificultat o impedir la vida comunitària, de trencar lligams i referents col·lectius en molts aspectes de la vida. El model que es vol referent és el d’una família, tancada en el seu pis, amb algun servei afegit a la comunitat del seu bloc, com les famoses piscines comunitàries, però sense cap relació amb l’entorn més proper, amb el barri.

La compra es fa, si es possible en cotxe, en una gran superfície (no només els centres comercials, sinó també les grans cadenes de supermercats) i si cal alguna cosa més es fa recurs a Internet, sigui via Amazon, o Glovo o qualsevol de les multinacionals que intermedien entre consumidors i comerços. L’espai que les botigues tradicionals i de barri deixen buit, s’omple parcialment per petis comerços de supervivència (fruites i verdures, roba de baix preu, tractaments d’ungles, petits bazars, etc.),  sostingudes amb força dificultats per famílies d’origen immigrant o per botigues franquiciades com els forns- cafeteries de diferents marques o les botigues de conveniència.

I realment, tancament de botigues com Can Salat a Santa Eulàlia, la Ferreteria Tormo a Collblanc, i tantes i tantes altres en el conjunt de l’Hospitalet modifiquen profundament el paisatge i la vida als barris. Segurament no hi, ara per ara, solucions màgiques a aquesta situació, però sí que caldria exigir a les administracions, la municipal en primer lloc, unes polítiques actives de comerç local molt lligada a facilitar les relacions comunitàries als barris. Les botigues i els mercats són, de manera especial, llocs de trobada i de convivència que cal afavorir. Hi caldrà treballar de valent per aconseguir-ho i per disposar en els nostres barris de paisatges sencers i comunitaris.