Fa noranta anys l’ambient a la ciutat era especial. Un ambient carregat d’il·lusions, però també d’incerteses o de pors. Llavors, tot semblava anunciar algun esdeveniment important. Els rumors de tota mena omplien converses de taverna o d’ateneu i es feien lloc a les xerrades a les fàbriques, les bòviles o els camps de llaurar. Feia calor, segurament no tanta com la que coneixem avui.

En aquell moment es vivia l’expectativa d’un canvi polític i social. Avui, aquests dies, el veïnat ha estat pendent del resultat del mundial de futbol, de la final entre les seleccions d’Argentina i d’Espanya. Aquest esdeveniment ha omplert les converses entre amistats, famílies i coneguts de tota mena. En el moment del partit que es feia lluny, a Estats Units, la plaça de l’Ajuntament es va omplir de persones que volien compartir les sensacions del partit de futbol, al voltant d‘una pantalla gegant oferta pel govern municipal.

Fa noranta anys la cosa era molt diferent: es participava o es veia com s’aconseguia aturar un cop militar al país i, al mateix moment, el paisatge i la vida canviava. Va començar una guerra civil i, al mateix temps, s’iniciava a la ciutat i a Catalunya una real revolució social. Vist des de lluny, des d’ara, sembla difícil d’entendre com va ser possible tot plegat.

A hores d’ara, la selecció espanyola de futbol s’ha proclamat guanyadora del Mundial. I no ha estat una casualitat. Sense entendre ni un borrall de futbol, aquesta victòria esportiva es segurament el resultar de bastants anys de feina, de preparació de les condicions per fer-ho possible, acumulant experiències de moltes competicions i formant tant els esportistes en sentit estricte, com els seus entorns. El triomf no ha estat, doncs, una casualitat ni un bolet.

Encara més, en el terreny social i polític, els esdeveniments no son gairebé mai casualitats, ni apareixen sobtadament com bolets (tampoc els bolets surten espontàniament. Els calen unes condicions i uns substrats determinats). Així, la victòria obrera i popular del 19 de juliol a Catalunya no va ser cap casualitat. Responia a una llarga trajectòria de lluites, d’acumulació d’experiències, d’èxits o derrotes que van ajudar a conformar un substrat potent sobre el que créixer un moviment obrer segur de si mateix.

A l’Hospitalet, des de l’administració municipal s’ha treballat per poder festejar i compartir el partit final del Mundial amb el triomf de la selecció. Encara que no fos aquest l’objectiu, la concentració a la plaça de l’Ajuntament fins i tot podria servir per millorar la cohesió social a la ciutat. El problema, pot ser, que aquestes celebracions no semblen treballar per crear consciència de comunitat i recollir experiències i memòria acumulada.

A manca d’altres iniciatives, la CNT local va decidir organitzar més que un acte, una activitat per recuperar la memòria del juliol del 1936 i d’allò que va suposar pel veïnat de l’Hospitalet. Va plantejar la realització d’una petita ruta històrica que pogués recuperar memòria de les trajectòries i les lluites que van conformar un l’Hospitalet viu i combatiu. Finalment, se’m va encarregar la conducció d’aquesta ruta a mi mateix, recollint una petita part de la història de les lluites socials a la ciutat.

D’aquesta manera es va voler recordar, des de Can Trinxet, la vaga de les filadores, el 1913, organitzada pel sindicat la Constància, que reivindicava la reducció de la jornada, llavors d’11 hores, tenir festa els dissabtes per la tarda i una augment de sou que acostés els salaris al dels homes. La vaga es va estendre des del barri de la Bordeta, fins a tot Catalunya. A la ciutat van sumar-s’hi especialment les treballadores de Can Rifà, del Cànem, de Can Gras i Can Trinxet i de Can Tries. Van ser més de 2.500 dones en vaga que finalment van aconseguir una jornada de 9 hores, amb dissabte tarda festiu, i un augment de sou.

Aquesta vaga de dones del tèxtil, que va tenir molta força a Santa Eulàlia, va anticipar en part el que seria la famosa vaga de “La Canadenca” que al 1919 va mobilitzar pràcticament tot el país i va aconseguir la jornada legal de 8 hores. Aquesta vaga va tenir un dels seus centres en el Transformador de La Torrassa. Més enllà, però, de les vagues i dels conflictes socials, com el pistolerisme engegat pel governador civil Martínez Anido i l’anomenat “sindicat lliure” que va segar moltes vides de sindicalistes com Salvador Seguí o com el Peronas, cal ressaltar la feina educativa i comunitària feta des de diverses entitats, especialment els Ateneus Racionalistes o Llibertaris, com el “Pau i Amor” de Santa Eulàlia, animat per Francesc Pedra i Lola Peñalver, o l’Ateneu Racionalista de La Torrassa, animat per Josep Peirats, que organitzaven des de cursos d’alfabetització fins a obres de teatre o debats científics de tota mena, convertint-se volgudament en llocs de construcció de comunitat.

També cal esmentar el treball fet des de començament del segle XX fins el final de la guerra civil per les Escoles Modernes, com la Ferrer i Guàrdia del carrer Baró de Maldà del barri del Centre, o l’Escola Moderna de La Torrassa, de les germanes Ocaña, Fèlix Carrasquer i altres, com centres que feien possible l’educació de bon nombre d’infants dels nostres barris.

Els anys 30, des de la proclamació de la Segona República, van ser també anys de conflictes i confrontacions socials arreu del país. Moviments insurreccionals com els de Casas Viejas o els de Fígols també repercutien a l’Hospitalet, que al desembre de 1933 va conèixer un moment en el que es va proclamar el comunisme llibertari durant cinc o sis dies, amb enfrontaments al mercat de Collblanc o als burots de Riera Blanca. L’octubre de 1934 va tenir la seva repercussió a la ciutat que va veure substituït l’alcalde electe per un militar.

Al mateix temps de tot això, es creaven bòviles cooperatives com La Redentora al barri de Collblanc, o vidrieries com la Cooperativa Obrera del Vidre a La Torrassa i, arreu, s’anaven creant entitats i llocs de trobada diversos.

Finalment, el 19 de juliol de 1936 va arribar la noticia de la sortida de diverses columnes de tropes de les casernes amb la voluntat d’ocupar els centres neuràlgics del país. Es van aixecar barricades per barrar-los el pas a diversos llocs, com davant de la casa d’en Peirats a la carreta de Collblanc. Hi van haver combats a Barcelona, especialment a plaça de Catalunya, a les Drassanes i a la Plaça Espanya i, finalment les columnes militars van ser derrotades i les casernes van ser ocupades per milícies.

Però això es ja tota una altra història, la de la revolució social i la guerra civil que llavors van iniciar-se en paral·lel, i que podem trobar més o menys explicada en llibres i materials diversos. Aquí hem intentat resumir una part del que va ser la Ruta Històrica que es va fer dissabte 18 de juliol a l’Hospitalet i que vol donar elements per millor comprendre els coneixements posteriors, i recordar d’on venim.  

De vegades sembla que hi ha qui vol dedicar-se a vendre fum, en lloc de buscar solucions a les necessitats i als problemes de la gent. A la nostre ciutat tot fa pensar que existeix una veritable escola d’aquesta mena d’ofertes buides. Les històries que envolten el necessari poliesportiu del barri de Santa Eulàlia i la seva localització, poden servir de model per aquesta mena de comportaments polítics.

Des d’aquesta pàgines s’ha anat fent un seguiment d’aquesta llarga història de despropòsits que envolta un poliesportiu que no acaba d’existir any darrera any. En les últimes setmanes el govern municipal ha estat anunciant a través dels mitjans municipals de comunicació i amb la distribució de cartelleria i tríptics a la majoria d’habitatges del barri, “un nou futur que pren forma a Santa Eulàlia i Granvia Sud”. Aquest “nou futur” seria el de la construcció d’un nou poliesportiu en els terrenys del parc de l’Alhambra, una opció que ja va ser defensada pel govern municipal presidit per Nuria Marin i que tenia a David Quirós com regidor del districte, en la consulta veïnal organitzada per l’Ajuntament el 2019 i que va ser rebutjada en les urnes per una amplia majoria.

La sorpresa davant d’aquest anunci municipal va crear una situació, primer de desconcert, i desprès d’indignació, entre gran part del veïnat del districte. Una indignació que s’ha estat manifestant, més enllà de les xarxes, en la presentació de la Festa Major de Santa Eulàlia en el mateix parc de l’Alhambra, en les portes del Centre Cultural del barri en la convocatòria d’una reunió tancada amb entitats del barri, així com en la celebració del Consell de Districte i posteriorment en una assemblea veïnal convocada per Som Santa Eulàlia a la plaça de Pius XII.

En el darrer ple municipal celebrat a finals del mes de juny es van aprovar per majoria dues mocions que tenen relació amb la qüestió de la localització del futur poliesportiu a Santa Eulàlia. Una de les mocions aprovades demanava al govern municipal la compra de les naus de les antigues cotxeres de Rosanbus al carrer de Martí Codolar. Aquesta és justament, al costat de Gasometre, una de les possibilitats rebutjades per l’alcaldia per construir el nou poliesportiu. Segons L’H Digital, la resposta del govern municipal a aquesta moció per part del tinent d’alcaldia d’Agenda Urbana, José Antonio Alcaide, va ser la defensa de l’estudi tècnic i econòmic realitzat, en el qual s’apunta com a única opció viable per al nou poliesportiu el parc de l’Alhambra. Alcaide va dir que l’opció de les cotxeres és «la menys adequada, la més lenta i la més cara» de les tres que s’han estudiat.

El Parc de l’Alhambra present en la sala de plens el 30 de juny

Però aquest suposat estudi al que es refereix el tinent d’alcaldia es, com a mínim, problemàtic. L’associació veïnal Som Santa Eulàlia va presentar una instància a l’ajuntament demanant que se’ls facilités tota la documentació dels estudis que justifiquen la decisió de construir el poliesportiu al parc de l’Alhambra. La resposta va ser la següent: es denega la petició ja que, textualment, “La documentació sol·licitada correspon a informes elaborats a instància del Servei de Desenvolupament Estratègic amb la finalitat d’avaluar les necessitats i oportunitats dels possibles emplaçaments del nou poliesportiu. Actualment, no existeix cap expedient administratiu en tramitació en relació amb aquesta qüestió, sinó que es tracta de treballs interns de caràcter preparatori, elaborats amb finalitats estrictament operatives. Aquests documents tenen un caràcter provisional i poden estar subjectes a modificacions, motiu pel qual no es considera oportuna la seva difusió ni el seu accés públic en aquest moment. Aquesta informació, si escau, s’incorporarà a l’expedient administratiu que es pugui iniciar en el futur”.  

És a dir, no hi ha res seriós, ni cap tràmit iniciat. Una altra vegada, com en el decret de l’alcaldia de l’època Pujana, ara fa més de 30 anys, o com les maquetes i plànols presentats en la consulta del 2019, que ara diuen que no tenien cap valor, tota la propaganda distribuïda al veïnat i difosa pels mitjans municipals, segueix no sent altre cosa que fum.

Costa d’entendre els motius i els objectius d’aquests anuncis buits del govern municipal. Son fum, però el fum no apareix del no res. Darrera hi ha d’haver algun foc o algunes brases. Alguns interessos deuen existir per fer aquests anuncis i aquests esforços del grup municipal del PSC per sembrar malestar i divisions entre el veïnat. Ara mateix, des d’aquí, costen d’identificar aquests interessos, més enllà d’una manifesta incapacitat per resoldre problemes i oferir solucions viables a les necessitats del districte.

De tota manera, en el mateix ple municipal de finals de juny es va aprovar una altra moció que plantejava la millora de la situació i la qualitat dels refugis climàtics de la ciutat, on s’afegia que els actuals refugis climàtics no es poden mutilar. De complir-se aquesta moció, seria un obstacle suplementari a les propostes d’escapçament d’una part del parc de l’Alhambra, un dels pocs veritables refugis climàtics de l’Hospitalet. Però, tanmateix en aquesta ciutat, res no es segur, tot i que sigui aprovat per una amplia majoria dels representats del veïnat.

Postdata:

Encara que sigui anecdòtic no deixa de ser curiós que desprès de la remodelació del cartipàs municipal d’aquest primer de juliol, el regidor responsable del Districte III torni a ser David Quirós, ara també alcalde. Es de suposar que es tracta d’un nomenament provisional mentre no prenen possessió els nous regidors després de la dimissió de la regidora Olga Gómez.

Segurament pot ser interessant entrar una mica en la història del poliesportiu de Santa Eulàlia i, també en la del parc de l’Alhambra. Tot plegat pot ajudar a entendre la història recent del barri i de la ciutat i, potser per copsar alguns lligams dels successius governs municipals.

Les primeres instal·lacions del que avui es encara el poliesportiu de Santa Eulàlia van començar a funcionar progressivament i sense cap acte oficial d’inauguració. Eren els primers anys de la dècada dels 70, en un moment de desindustrialització del barri i d’un creixement desbocat de l’especulació urbanística. Cada espai deixat per una institució industrial era aprofitat per construir i construir nous blocs d’habitatges.

Al carrer Jacint Verdaguer, la Caixa va voler construir un edifici amb una volumètrica significativa. Per compensar-la, van crear unes instal·lacions esportives, essencialment una pista de bàsquet i una piscina.

Eren els anys del boom constructiu a la ciutat, amb l’aixecament dels blocs a Can Serra i una administració municipal dirigida per l’alcalde nomenat pel franquisme Vicenç Capdevila, envoltat de constructors locals que portaven ja una dècada enriquint-se a base de construir arreu amb permutes d’habitatges d’una planta o d’una planta i pis, habituals al barri de Santa Eulàlia i compres de terrenys que, fàbriques i i els antics sitials d’escombraries, anaven deixant al seu abast.

A mitjans dels anys 70, Francesc Codina va assumir la regidoria d’esports, substituint a Domingo Peiró, i va crear el Patronat Municipal d’Esports, que va assumir les instal·lacions del carrer Jacint Verdaguer, ja com el poliesportiu del barri, amb el suport del llavors regidor delegat de Santa Eulàlia, en Joan Perellò que va ser qui va substituir com alcalde a Vicenç Capdevila quan aquest va ser nomenat diputat, ja a l’any 1977.

El primer ajuntament democràtic va agrupar algunes de les entitats esportives del barri, el club de natació, el de bàsquet i la mateixa vocalia d’esports de l’Associació Veïnal de l’època, en l’AESE (Agrupació Esportiva de Santa Eulàlia) que va assumir la gestió del poliesportiu fins a inicis dels anys vint d’aquest segle. 

En aquests anys, l’Hospitalet va arribar ja al quart de milió d’habitants en un model de ciutat basat en l’especulació urbanística més desaforada. Un model que, descomptant un petit període inicial del primer ajuntament democràtic, els successius governs municipals del PSC, han assumit com el seu model de ciutat. D’aquí les dificultats per trobar espais lliures per equipaments de tota mena i per parcs.

Així, el Parc de l’Alhambra, l’únic espai d’un barri que ronda ja els 50.000 habitants que té les característiques mínimes d’un parc urbà, un espai qualitativament diferent d’una zona verda.

L’espai que ocupa avui el parc ja era present des dels anys 70 com una petita arbreda en els terrenys que ocupava la fabrica tèxtil, coneguda com “El Cànem”. Al plantejar-se la construcció dels blocs d’habitatges que formen el que es coneix com Gran Via Center, entre el carrer Aprestadora i la Granvia, es va arribar a un acord amb la constructora dels blocs d’augmentar la volumetria, es a dir l’alçada en pisos dels blocs, a canvi de deixar lliure l’espai que ocupava l’arbreda que va servir de base per la construcció definitiva del Parc.

D’aquesta manera, coincidint amb el dia de la Constitució de l’any 1986, va ser inaugurat l’actual Parc de l’Alhambra amb la presència del llavors alcalde de Barcelona i de la AMB, en Pasqual Maragall i l’alcalde Pujana. 

No semblen doncs casuals les semblances entre la manera com es van poder construir el Poliesportiu i el Parc. En tots dos casos son fruits d’acords de compensacions amb empreses constructores a canvi d’incrementar el volum dels blocs d’habitatges i, correlativament, de l’increment dels beneficis de les empreses promotores. No hi ha hagut al barri reserves d’espais per equipaments públics de tota mena.

La historia que ve tot seguit la coneixem també. El 1994, vuit anys desprès de la inauguració del Parc de l’Alhambra, el govern municipal, responent a la demanda veïnal sobre les deficiències del Poliesportiu de Jacint Verdaguer, va aprovar la construcció del nou poliesportiu als terrenys de Gasòmetre, en un moment en el que encara existia, al costat, l’empresa Indo. 

Aquest projecte, valorat en 35 milions de les antigues pessetes, va quedar adormit en alguns dels calaixos del Consistori, fins que la pressió veïnal, una altre vegada va forçar al llavors alcalde Corbacho a reafirmar el projecte de Poliesportiu als terrenys de Gasòmetre, ja a l’any 2005.

El 2016, ja amb Nuria Marin com alcaldessa, el llavors regidor Cristian Alcàzar, va començar a explicar que el cost del poliesportiu a Gasòmetre, entre 11 o 12 milions d’euros, era excessiu. Ja el 2018, el govern municipal va aprovar un nou projecte a Gasòmetre sense piscina, sense màquines i sense fitness. El veïnat va rebutjar aquesta decisió i es va endegar una campanya amb el títol de “Mullat per Santa Eulàlia”, reivindicant un poliesportiu sencer.

El mateix any es va convocar, per part de l’alcaldia, una reunió veïnal al Centre Cultural per presentar el seu projecte que va ser clarament rebutjat pels assistents, que van omplir amb escreix la sala d’actes del centre.

Casualment, o no, per les mateixes dates, en el Parc de l’Alhambra es van enderrocar els porxos que l’envoltaven al·legant que estaven en mal estat. Van afirmar que es reposarien aviat, però encara s’està esperant que es faci.

Ara fa set anys, el 2019 es va fer la primera, i fins ara única, consulta veïnal sobre la localització del poliesportiu, en la que es convocava a triar entre dues opcions: Gasòmetre o Parc de l’Alhambra. Malgrat la intensitat de la campanya del govern municipal i del PSC, la majoria de participants en la consulta van optar clarament per la opció Gasòmetre. La llavors alcaldessa Nuria Marin i el llavors regidor del districte David Quirós, van afirmar que respectarien l’opció majoritària.

Des de llavors fins fa uns dies, no hi ha hagut cap acció municipal. Només excuses: falta un informe d’un estructurista, ho estem mirant…

Tot i així, el mateix any, l’Ajuntament assumeix directament la gestió del poliesportiu, reduint a la AESE com a usuària, per cedir la gestió a Ferrovial l’any 2020. 

Al mateix temps, el Parc de l’Alhambra es l’únic refugi bioclimàtic del barri, tot i que estem esperant des de fa mes de tres anys, el concurs participatiu d’idees sobre la seva reforma i restitució.

A hores d’ara, el govern municipal, sense cap consulta ni comunicació amb les entitats veïnals, ha anunciat que disposa d’un informe tècnic que conclou que el promès poliesportiu només podrà construir-se en el parc de l’Alhambra i que serà l’opció que l’Ajuntament impulsarà, retallant la superfície del parc, amb la promesa de fer de Gasòmetre una zona verda (que no un parc) i de fer una mena de passadís verd entre el que quedès del parc i la plaça Francesc Macià, que és avui un dels solàriums més importats del barri.

D’aquesta manera es concreta el model de ciutat del PSC. Un poliesportiu que es menja un tros d’un parc, obert de cara a la Fira i als hotels de la Granvia i d’esquena al barri i al seu veïnat. Tampoc el veïnat de Granvia Sud resultaria beneficiat; la prioritat del projecte apunta al turisme i als negocis.

Des del moviment veïnal s’han anunciat ja accions contra aquest projecte. La reivindicació de que el Parc de l’Alhambra no es toca, si no és per la seva ampliació i reforma, creix entre el veïnat que se sent enganyat pel seus representats municipals. La gent de més edat té molt present la cançó folk de “Salvem el Parc d’Elisian” i serà difícil pel govern municipal trencar el Parc i aconseguir la divisió del veïnat.

Mai no ha estat fàcil a la nostre ciutat entendre com s’ha articulat les decisions municipals sobre l’urbanisme. El 1999, amb un govern municipal presidit per l’alcalde Celestino Corbacho es va decidir la creació de l’ADU, l’Agència de Desenvolupament Urbà de l’Hospitalet. Aleshores, el PSC amb 18 regidors va facilitar un pacte de govern amb la regidora d’ICV, Montserrat Company,  i amb el d’EUiA, Ramon Luque.

No es tracte aquí de valorar aquest pacte de govern ni els seus efectes a la ciutat, però just va ser en aquest moment que es va decidir la creació de l’ADU que va començar liderant dos projectes urbanístics, el PRAIH per renovar les àrees industrials de la ciutat i el Pla L’H 2010.

El Pla de Renovació d’Àrees Industrials (PRAIH) desenvolupat el 2002 va significar que 138 hectàrees deixessin de ser considerades sol industrial per reconvertir-les en sol urbanitzable.

El segon gran pla, el conegut com L’H 2010 va ser dissenyat per dur a terme les actuacions urbanístiques considerades prioritàries a l’època tals com la supressió o minimització de les barreres físiques (ferrocarrils, autopista de la Gran Via) per arribar a traçar una ciutat unitària i ben comunicada, el disseny d’una xarxa viària coherent, el redreçament de la problemàtica de l’escassetat d’habitatge, la renovació dels teixits consolidats dels barris del Samontà, l’increment d’espais verds, la modernització dels serveis i la redimensió i la gestió dels equipaments, i l’estímul de l’activitat econòmica, especialment la de caràcter terciari, amb la renovació de les àrees industrials tradicionals.

Curiosament aquest pla ambiciós es va donar per acabat just quan va arribar l’any 2010 tot considerant que en arribar a l’any 2010, la majoria de les grans transformacions previstes (com la reforma de la Granvia o el soterrament de part de les vies) ja estaven executades o en una fase molt avançada de consolidació. La realitat però no sembla estar d’acord amb aquestes consideracions de fa ja més d’una dècada i mitja.

En tots aquests any l’ADU ha assumit la responsabilitat de l’urbanisme de la ciutat, el que incloïa la reordenació dels barris, l’impuls de noves infraestructures i la previsió de nous equipaments als barris. Treballant com una gerència autònoma sota el govern municipal, el balanç que, encara queda per fer, no sembla gaire reeixit. Sota la gestió urbanística assumida per l’ADU els barris i la ciutat no han conegut una millora apreciable.

De fet, el que segurament ha estat la seva nineta dels ulls, la plaça d’Europa, la Fira i els seus voltants no han suposat cap aportació positiva per l’Hospitalet ni han fet més habitables els barris i la ciutat. Des de la seva seu del carrer Xipreret han estat vivint al marge de les necessitats reals dels barris i de la ciutat.

El maig del 2025, ara just fa un any, el govern municipal presidit ara per l’alcalde David Quirós, va decidir la dissolució de l’ADU en una situació i un context marcat per les crítiques a la massificació de la ciutat i per la necessitat d’un canvi d’enfocament urbanístic. Però aquesta dissolució es fa efectiva sense un balanç del que ha significat l’ADU i sense un debat real de les urgències urbanístiques que te l’Hospitalet.

Després d’unes setmanes de silenci, s’anuncia la creació del Consorci per la reforma de la Granvia i el Samontà. Aquest és un Consorci que tot i ampliar l’antic Consorci per la reforma de la Granvia, responsable del afortunadament fallit PDU de Can Trabal, i del nou PDU Biopol-Granvia encara sotmès a contenciosos als tribunals, suposa la creació de tota una nova entitat urbanística.

Efectivament, el nou Consorci per la reforma de la Granvia i el Samontà, està presidit per la Conselleria de Territori, Habitatge i Transició ecològica del govern de la Generalitat, corresponent a l’Ajuntament la ciutat només la vicepresidència. En aquest cas no es tracta tant d’una deixacio de responsabilitats per part del govern municipal, que també, sinó d’una manera que superar els problemes judicials dels PDU al voltant de la Granvia i de les possibles dificultats dels plans pel Samontà, presentant-los com necessitats del país.

Així, aquest nou reformulat Consorci disposa d’un Consell General format pel la presidència, a càrrec de la Generalitat, la vicepresidència que correspon a l’Ajuntament i uns vocals representats de les dues administracions.

El personal de que disposa aquests Consorci està format per un total de vuit persones: un Director, en Raul Alvarin, un/a cap de Departament tècnic, un/a Arquitecte sènior i un/a Arquitecte júnior, caps d’Àrea jurídica, de l’Àrea financera i d’Administració i un/a administrativa.

Segons la pàgina web del Consorci falten cobrir encara tres vacants; l’Arquitecte júnior, i els caps de l’àrea jurídica i de la financera.

És fa difícil construir esperances i optimismes amb aquesta mena d’estructures encarregades de definir en la pràctica l’urbanisme de la ciutat; o el que és el mateix la qualitat de vida del veïnat i la existència dels equipaments mínims necessaris per aquesta qualitat en  el camp de la educació, de la salut, de la convivència. Caldria fer un debat ciutadà a fons sobre totes aquestes qüestions per definir, de manera col·lectiva com volem viure a l’Hospitalet. Un primer pas podria ser debatir-ho a fons i de manera oberta en els Consells de Districte i en el mateix Ple municipal. Mentre tot quedi reduït als despatxos, les agències o els consorcis, por es podrà avançar.

Ja fa unes quantes setmanes, el govern municipal va comunicar el seu projecte de construir la anunciada comissaria mixta de Guardia Urbana i Policia Nacional en un solar del carrer Pau Casals cantonada Carrilet. Tot seguit, diversos sectors de la la ciutat van expressar la seva protesta pel lloc escollit per la nova comissaria. El solar hauria d’estar destinat a pal·liar un dels dèficits de l’Hospitalet, i dedicar-lo a la construcció d’un centre educatiu.

Però més enllà d’això, que es més que raonable, caldria segurament pensar en el model policial que pot representar aquest nou edifici agrupant en un mateix lloc físic dos cossos policials diferents.

De fer, la Guardia Urbana es defineix a ella mateixa com un cos  armat de naturalesa civil, amb estructura i organització jerarquitzada, que te funcions en tres àrees.

La de seguretat:  que vetlla per la protecció dels ciutadans i la seguretat dels edificis. És el primer punt de contacte en situacions d’emergència i treballa incansablement per garantir que tots els residents se sentin segurs i protegits en el seu entorn.

La de trànsit: que s’encarrega de regular i mantenir la mobilitat a la ciutat. Des de la gestió del trànsit fins a l’assistència en situacions d’emergència a les carreteres, la seva tasca és fonamental per assegurar un flux segur i eficient de vehicles pels carrers de L’Hospitalet

I la de convivència, quina tasca tracta  des de la gestió de conflictes fins a la promoció d’un ambient pacífic.

L’any 2022, amb el govern de Nuria Marin es va crear una Unitat especial de Intervenció, formada inicialment per 15 agents i 2 comandaments, encarregada donar resposta immediata a les situacions com ara els botellons, els sorolls nocturns o el control de les zones d’oci.

La Policia Nacional a Catalunya, com a força de seguretat de l’Estat, té competències exclusives en estrangeria (control d’entrada/sortida, asil), expedició de DNI i passaport, control de seguretat privada, investigació de delictes contra la droga i col·laboració internacional.

Les seves competències es concreten en: Estrangeria i Documentació: Control de fronteres (ports i aeroports), immigració, refugi, asil i l’expedició del Document Nacional d’Identitat (DNI) i passaport. Delictes Especials i Seguretat Privada: Investigació i persecució de xarxes de tràfic de drogues, delictes d’ordre públic de caràcter estatal i supervisió de les empreses i serveis de seguretat privada. Funcions de l’Estat: Protecció d’edificis estatals i altes personalitats, així com la col·laboració internacional en l’àmbit policial. Ordre Públic: Manteniment i restabliment de la seguretat ciutadana quan s’escau, tot i que en aquest àmbit operen principalment els Mossos d’Esquadra..

Ja es pot escatir que les competències d’un i altre cos policial tenen molt pocs punts de contacte, especialment tenint en compte que són els Mossos d’Esquadra la policia ordinària a Catalunya. Es clar que, entre els tres cossos policials, més la Guardia Civil quan toca, hi ha uns certs nivells de coordinació i, eventualment, desenvolupen algunes actuacions conjuntes, com les conegudes operacions Kanpai.

En la pràctica diària, cada força policial treballa en funció de les seves competències; per això resulta poc comprensible la utilitat pràctica i real d’aquesta comissaria mixta Guardia Urbana i Policia Nacional, a no ser que es pretengui relacional el marc de treball i les competències policials de la Guardia Urbana al control d’estrangeria, que es justament la principal competència de la Policia Nacional en la ciutat de l’Hospitalet.

Des de fa dècades la Guardia Urbana de la ciutat ha deixat pràcticament de actuar com a policia de barri, com un cos proper al veïnat. El model imperant avui és el de considerar la Guardia Urbana com un cos centralitzat, amb una única seu central, avui al  carrer Migdia, compartit edifici amb diversos departaments municipals.

Més enllà dels problemes interns de la Guardia Urbana i dels seus conflictes laborals amb e govern municipal, la relació de la Guardia Urbana en el veïnat és força llunyana. No hi ha patrulles a peu que coneixen cada racó de cada barri, amb les que el veïnat hi pugui tenir un accés directe. Hi ha qui afirma que, per poder parlar amb la nostre policia municipal cal dificultar el trànsit, aturant un cotxe patrulla i, trucant a la finestra, explicar el problema o la situació que l’afecti. Darrerament no hi ha ni nun telèfon directe amb la Guardia Urbana; tota trucada passa abans pel servei del 112.

Segurament és més necessària la creació de comissaries pròpies de la Guardia Urbana a cada barri, fàcilment accessibles pel veïnat i el comerç, amb uns agents molt coneixedors de la seva zona i integrats en la vida del barri. Organitzada d’aquesta manera el treball policial de proximitat, que correspon a la Guardia Urbana, podria ser més eficaç i es podrien afrontar millor petits delictes, problemes de convivència i, especialment, la sensació de protecció del veïnat. Els grans i puntuals operatius dels tres o quatre cossos policials en una o altre zona de la ciutat, no semblen massa útils per respondre als problemes de fons de la seguretat.

El projecte de la nova macro comissaria mixta hauria de ser descartat, obrint una veritable reflexió sobre el model de desplegament de la Guardia Urbana a la ciutat i la corresponent reflexió sobre com s’aborda la seguretat i la convivència als barris, comptant amb les aportacions del mateix veïnat i del moviment associatiu local.

El 24 de març el ple municipal va ser una mica especial. No només va ser especialment carregós i farcit de qüestions administratives però també va expressar la combinació entre la inoperància del govern municipal i les emergències que pateix la ciutat.

Desprès de les primeres quatre hores llargues de punts i més punts de l’ordre del dia per donar compte de decisions preses per l’equip de govern i d’alguna decisió important, que tractarem més endavant, el ple municipal va poder escoltar la veu de cinc entitats ciutadanes o veïnals, desprès d’haver tornat a negar la paraula per enèsima vegada al FIC.

El ple va poder conèixer la veu de l’AFA de la escola bressol Casa  dels Arbres, en nom del seu centre i del conjunt de les escoles bressol de la ciutat, exposant els greuges i les dificultats del treball  en el conjunt de les escoles bressol de l’Hospitalet que porten anys esperant solucions. La intervenció va estar acompanyada d’una concentració en la plaça de Ajuntament famílies i professionals de les escoles bressols convocades per l’entitat Famílies de l’H que agrupa a aquests centre.

Tot seguit va prendre la paraula una representant de l’AFA de l’escola Milagros Consarnau per demanar concrecions sobre la esperada reforma integral de la escola, que forma part de les escoles del pla d’urgència dels anys 70. Fa pocs dies que la comunitat educativa de Milagros Consarnau s’ha assabentat que els retards en les obres tenen que veure amb un problema urbanístic no resolt de la continuació del carrer Mossèn Cinto Verdaguer que afecta a l’espai que ocupa a escola..

Dos representats del sindicat USTEC van explicar les raons de les mobilitzacions del sector educatiu a la ciutat i a tota Catalunya, tot i demanant el suport dels grups municipals a les seves reivindicacions recollides en una moció presentada conjuntament pels Comuns i ERC que es va votar més tard.

També representants de la UGT van intervenir per explicar les seves actuacions al voltant del conflicte plantejat al voltant de la gestió de Moventis del autobusos de la ciutat.

La darrera presa de paraula veïnal va estar a càrrec de l’associació veïnal de Collblanc- La Torrassa, en representació de la plataforma Contra l’especulació immobiliària i la massificació turística (CEIMT). Aquesta plataforma va convocar una concentració en la plaça de l’Ajuntament que tot i que  va ser denegada pel govern municipal, es va aplegar a la plaça sense incidents.

Els representants de la plataforma van explicar molt resumidament la situació d’emergència habitacional que s’està patim, marcada per la manca d’habitatge digne a preus accessibles, la pràctica inexistència de lloguer social, i la creixent especulació immobiliària provocada per l’arribada de fons voltors d’inversió i l’augment de la turistificació dels barris de la ciutat. En aquest senti, la plataforma demana del govern municipal el manteniment de de moratòria a habitatges d’us turístic i la seva ampliació a residencies d’estudiants i hotels en tota la ciutat. Al mateix temps exigeixen el control dels pisos i habitacions de ll0guer temporal i que l’Ajuntament estableixi una intensa política d’habitatge, incrementant el minso parc públic d’habitatges de lloguer social, adoptant les opcions proposades per la ciutadania en el procés participatiu de la Taula d’Habitatge.

A continuació hagués parlat algun representat del FIC plantejant la situació´ educativa a la ciutat; però una vegada més l’alcaldia ve negar a l’entitat l’ús de la paraula, tot esperant la presentació de la reforma del reglament de participació.

Però el Ple no l’omplen les paraules de les entitats veïnals o ciutadanes. Hi ha tot un seguit de temes que omplen el 48 punts del seu ordre del dia. Aquest més de març es podrien destacar algunes qüestions més o menys interesants.

 Així es va donar compte de una nova divisió de competències i responsabilitats entre els tinents d’alcalde i regidories que tornen a modificar la situació en les diverses àrees del govern. També es van aprovar qüestions com les reformes al voltant de l’Institut Escola Pere Pelegri o la Milagros Consarnau, o el reglament del Centre Florida 6.0, que, malgrat tot segueix cobert d’una certa nebulosa.

Es va aprovar, per majoria i amb tres anys de retard la composició del Consell Executiu i de Programació dels mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet, tot i el manteniment del veto del govern municipal a la presència d’algun periodista de l’Estaca.

També es important de conèixer que, en la liquidació del pressupost municipal del 2025 es va constatar la existència d’un romanent de tresoreria de 45 milions d’euros; es a dir que aquesta quantitat de diners s’han deixat d’utilitzar per les necessitats de la ciutat i restaran ingressats en els bancs. No és la primer vegada que això succeeix, en l’exercici anterior el romanent fins i tot va ser superior. Es fa difícil saber si és una mostra d’incompetència o de inoperància del govern municipal, però en tot cas no deixa de ser un símptoma preocupant.

En fi, el caràcter carregós dels plens municipals i la elevada quantitat de punts que es limiten simplement a donar compte de les decisions del govern municipal, en les que el ple pot opinar, però no decidir, hauria de servir per fer un replantejament a fons de les lleis de règim local i del funcionament d’ajuntaments com el de la nostre ciutat. No és una cosa fàcil, però en nom de la participació democràtica i de la defensa de la autonomia municipal, hauria de ser una preocupació de les forces polítiques municipals.

En aquestes pàgines s´ha parlat moltes vegades del Poliesportiu de Santa Eulàlia, i no és casualitat ni una obsessió. Es tracta d’un deute històric de l’Ajuntament de la ciutat al barri, que els diversos governs municipals, des de l’alcalde Pujana, han anat jugant-hi.

Ja el 4 de maig de 1994 es va aprovar inicialment, segons decret 3102, el projecte del poliesportiu Gasòmetre, per import de gairebé 35 milions de les antigues pessetes. El decret anava signat per l’aleshores tinent d’alcalde i desprès alcalde, Celestino Corbacho. El 2005, onze anys desprès, el mateix alcalde Corbacho aprova per segona vegada el projecte de poliesportiu a Gasòmetre.

Altre vegada passats onze anys més, el 2016, el Consistori explica que la construcció del poliesportiu no seria viable ja que, segons el llavors tinent d’alcalde de Joventut, Cristian Alcàzar, suposava una inversió massa important, d’uns 12 o 13 milions d’euros i calia fer un projecte menys ambiciós. Pocs mesos abans s’havia inaugurat el Poliesportiu Gornal i, curiosament es va modificar la frontera del barri, que es va estendre del límit del carrer d’Amadeu Torner fins a un tram del carrer Trias, que correspondria lògicament al barri del Gornal.

Seguint amb la història, el 2019 s’aprova inicialment un nou projecte de poliesportiu a Gasòmetre, sense piscina, sense fitness ni màquines, és a dir un poliesportiu força limitat que va tenir una forta oposició veïnal que seguia reivindicant un poliesportiu sencer, amb una campanya amb el lema de “Mulla’t per Santa Eulàlia”.

El novembre de 2019, l’Ajuntament va convocat una Consulta Veïnal al barri de Santa Eulàlia (la primera i, fins ara, la única que s’ha fet a la ciutat) sobre dues propostes pel poliesportiu: a Gasòmetre o al Parc de l’Alhambra .El govern municipal va fer un ampli desplegament al barri en defensa de la seva proposta a la consulta: construir el poliesportiu al terreny del parc de l’Alhambra, retallant la superfície actual del parc. Tot i així, la consulta, que va tenir una amplia participació, va optar, amb el 61,35% dels vots, per mantenir la ubicació a Gasòmetre.

Com no podia ser d’una altra forma, la llavors alcaldessa Núria Marin i el llavors regidor del districte i ara alcalde, David Quirós, van manifestar públicament la seva acceptació del resultat de la consulta, assumint altre vegada el compromís de fer el nou poliesportiu a Gasòmetre.

Set anys desprès, les coses sobre el poliesportiu estan en el mateix estat que fa ja 32 anys. Mentre tant, al voltant de Gasòmetre s’han construït uns blocs a l’antic espai de la Indo, que pateixen per si el poliesportiu els priva d’hores de sol i de llum. Els veïns d’aquests blocs tenen les seves raons; sembla que els van vendre els habitatges amb la promesa que a Gasòmetre no es construiria res de més d’una alçada, mentre l’Ajuntament, per mitjà de la desapareguda ADU, concedia els permisos de construcció tal com estan.

Mentre tant, el 2019, l’Ajuntament va assumir la gestió directe del vell poliesportiu de Santa Eulàlia, deixant a la AESE (Agrupació Esportiva de Santa Eulàlia) com a usuària principal. L’estiu del 2020 el govern municipal va cedir la gestió del poliesportiu a la empresa Ferrovial, que no sembla estar especialment especialitzada en la pràctica esportiva.

Passen els anys i, mentre el més calent és a la aigüera, el govern municipal sembla interessat a estimular les divisions entre el veïnat, deixant de banda les seves promeses i, el que és més greu, el resultat de la consulta veïnal que, tot i no ser decisiva, va ser assumida per l’Ajuntament. D’aquesta manera, dues entitats que defensaven l’opció minoritària de construir el poliesportiu al Parc de l’Alhambra, la AESE i l’associació veïnal de Granvia Sud, segueixen sense reconèixer el resultat de la consulta, àmpliament majoritària a favor de la opció Gasòmetre.

Recollint una moció del PP que proposava estudiar altres possibles ubicacions pel poliesportiu, el govern municipal per boca de la regidora Iman Aisa, avui regidora d’esports i abans regidora del districte III, va anunciar el juliol de 2025 que l’Ajuntament presentaria tres projectes de poliesportiu a tres localitzacions possibles: Gasòmetre, el Parc de l’Alhambra o les antigues cotxeres de Rosanbus.

Sis mesos desprès d’aquest anunci, sis anys desprès de la consulta veïnal i 32 anys del primer projecte de poliesportiu a Santa Eulàlia, no hi ha res material. Des de l’equip de govern sembla haver-se elegit una política de desgast del veïnat; moltes de les persones que pensaven disfrutar de les instal·lacions promeses el 1994, ja no hi son entre nosaltres i, moltes de les criatures que fa sis anys confiaven en disposar d’unes instal·lacions correctes pel seu entrenament, no només d’una piscina, sinó també d’uns pistes de basquet o de vòlei, s’han fet adultes tot esperant.

Com dèiem en el títol d’aquest escrit, tot plegat es ben be la cançó de l’enfadós, promeses que van i venen, sense concretar-se mai; compromisos públics que no es compleixen; acords que resten en un núvol. Quatre alcaldes, Pujana, Corbacho, Núria Marin i David Quirós, i un incompliment continuat. Tot plegat una llàstima.

De fet, l’Hospitalet no viu d’esquena a tot allò que passa més enllà dels seus 12 Km2 i pico i, fins i tot arreu del mon. Arran del genocidi en curs a Palestina, hi ha hagut mobilitzacions solidàries a la nostre ciutat, i tampoc no van faltar iniciatives solidàries ara fa un any quan les víctimes de la Dana al País Valencià. Ara, el fets a Veneçuela del 5 de gener, la intervenció nord-americana al país sud-americà i el segrest del president Maduro, també s’ha viscut als nostres barris.

A l’Hospitalet hi ha una immigració d’origen veneçolà d’unes 2.712 persones, segons l’IDESCAT amb dades de 2024. Aquesta immigració te una distribució força homogènia en els sis districtes de la ciutat i té unes característiques molt diferents a les de la immigració veneçolana a Madrid, que es concentra essencialment en el barri benestant de Salamanca.

No resulta fàcil conèixer de primera mà les opinions d’aquests col·lectiu sobre la situació actual en el seu país d’origen. Es pot detectar una certa divisió d’opinions sobre el règim de Veneçuela però, en tots els casos, el que es mostra de manera evident és la preocupació sobre els efectes d’aquests fets. Gairebé tothom expressa temors sobre l’evolució de la situació i les repercussions sobre les seves famílies.

Aquesta preocupació s’estén a la població d’origen colombià, que quasi multiplica per tres la d’origen veneçolà. En el seu cas son unes 6.533 persones i constitueixen la comunitat d’origen immigrant més nombrosa a l’Hospitalet. Estant veient com evoluciona la situació a una Veneçuela que sembla que pot acabar convertint-se en una mena de protectorat dels Estat Units i son conscients de les amenaces que un dia i un altre es fan contra el seu país des de l’administració nord-americana.

Totes dues comunitats son formades quasi al 50% per dones i homes i han arribat fins aquí a la recerca d’unes millors condicions de vida, deixant en els països d’origen bona part de les seves famílies. D’aquí les seves angoixes sobre l’evolució dels esdeveniments a un i altre país.

Fins ara han trobat suports entre el veïnat més proper i no sembla que des de la trentena d’entitats de cooperació de la ciutat s’hagi endegat cap iniciativa específica de solidaritat amb la població d’aquests països. Tot i així, des de les organitzacions sindicals i des de col·lectius diversos com ara L’Hospitalet amb Palestina o la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme de l’Hospitalet s’han emès comunicats de solidaritat i es va cridar a una concentració d’urgència a la plaça d’Urquinaona a Barcelona.

Però la situació continua sent greu i segurament caldran més iniciatives de suport al poble de Veneçuela i al col·lectiu immigrant de la nostre ciutat, amb independència de les valoracions polítiques que es puguin fer sobre els respectius governs. També seria bona cosa fer sentir a d’altres comunitats de persones immigrants, com les quasi 900 persones d’origen ucraïnès, l’escalf del veïnat amb elles i amb les seves angoixes. Restar amb els braços creuats no sembla ser una bona opció.

Ara, quan l’alcalde Quirós i amb ell el govern municipal ha perdut la confiança del ple municipal i no ha aconseguit aprovar el seu projecte de pressupost pel 2026, pot ser oportú posar sobre la taula les limitacions a la autonomia municipal i a la mateixa democràcia de base que impliquen les lleis que regulen la vida municipal.

De fet, ja és conegut que amb les lleis actuals que afecten la vida municipal de la nostra ciutat, el ple municipal, és a dir, la representació d’allò que ha escollit la ciutadania amb el seu dret de vot, té unes competències força limitades. La llei 57/2003 de desembre del mateix any,  coneguda com la de les “grans ciutats” aprovada pel PP, deixa total poder de decisió en mans de l’alcalde i de la seva junta de govern. El ple només és decisiu en dues qüestions: l’elecció de l’alcalde i l’aprovació dels pressupostos anuals.

Tot i així, fins i tot aquestes competències atorgades al ple municipal, tenen limitacions. L’elecció de l’alcalde. Si no hi ha una majoria al ple que l’hi doni suport, recau automàticament en el cap de la llista més votada, encara que sigui per un sol vot. I, com segurament veurem en les properes setmanes, el pressupost, que va ser rebutjat per la majoria del ple municipal, entrarà automàticament en vigor si, com sembla que passarà, els grups d’oposició no es posen d’acord en l’elecció d’un nou alcalde. D’aquesta manera allunyada de la democràcia, un alcalde que no ha rebut la confiança de la majoria del ple, seguirà presidint el govern municipal i uns pressupostos que han estat rebutjats, entraran en vigor.

La mateixa operació s’està fent a Barcelona per segon any consecutiu, en virtut de la seva particular “Carta Municipal”. Sembla clar que aquesta manera d’actuar en els municipis no resulta la més adient i adequada per millorar la vinculació del veïnat amb els seus ajuntaments i, encara més, en els valors de la democràcia. Aquestes regles que limiten el valor d’allò que es vota i limita l’abast de les opcions minoritàries, facilita una manera de fer marcadament presidencialista i allunyada del necessari debat i confrontació entre propostes diferents.

En el nostre cas, el de la ciutat de l’Hospitalet, aquesta situació provoca la continuïtat d’un model de ciutat molt lligat als grans projectes urbanístics i a facilitar l’especulació urbanística, un model esgotat, més enllà de les grans promeses mai acomplertes. Mentre els diferents barris pateixen una densitat de població que arriba a límits de supervivència i una manca d’equipaments culturals, educatius i de salut que ja sobrepassen la reivindicació veïnal per esdevenir deutes de l’administració municipal amb el veïnat, el govern municipal anuncia grans plans urbanístics a nord i a sud, que agreugen una situació que arriba al límit. D’això van uns pressupostos municipals que la majoria del ple municipal no va aprovar i que ara, d’aquí a unes setmanes, es donaran com a vàlids en funció d’unes normes legals que queden fora de qualsevol esperit democràtic.

Tot plegat mostra de manera més descarnada les fortes limitacions que pateix l’autonomia municipal dins l’actual marc legal. Pel que fa als ajuntaments, i segurament més enllà, les lleis mostren una forta desconfiança en la capacitat del veïnat de pobles, viles i ciutats per decidir, dins de les seves pròpies institucions electes, sobre el que els envolta. D’aquí arrenquen els antics “corregidors” de l’administració de la monarquia, o ara, els cossos de funcionaris estatals, els secretaris municipals i els interventors, que serveixen per controlar dia a dia les activitats dels ajuntaments.

Històricament, les esquerres han defensat l’autonomia municipal o el federalisme des de baix, d’alguns corrents llibertaris. I és que, és el veïnat de cada poble, i en el nostre cas de cada barri, qui millor coneix la seva situació i les necessitats que cal afrontar. Com es va afirmar moltes vegades, tot el que es pot decidir en un primer nivell no cal enviar-ho més amunt. Així, hi ha molts corrents que defensen una ciutat, un l’Hospitalet basat en cada barri, assumit les seves realitats.

Voldríem creure que el rebuig majoritari del projecte de pressupostos de l’actual govern municipal té a veure amb l’assumpció d’un model de ciutat alternatiu al model actual del PSC, un model de ciutat lligat a cada barri i capaç de superar el dèficit actual en habitatge, en educació, en parcs i espais comunitaris i en cultura. Això no deixa de ser més que un bon desig de cara al nou any que tot just comença.

La redacció de lestaca.com us desitja un 2026 ple d’esperança!!!

Segurament la memòria, tant la individual com la col·lectiva, la forma un conjunt de capes de diferents èpoques, diferents moments i diferents situacions. Segurament la memòria, les memòries, son un reflex més o menys clar, més o menys veraç de les realitats que representen. La memòria es barreja amb les experiències, les històries i les identitats de cada persona i, per extensió, de cada col·lectiu. Per això també la pervivència de la memòria i, mes encara, la seva transmissió, no sempre es nítida ni evident.

És conegut com els elements patrimonials preexistents contribueixen a la pervivència d’aspectes de memòria; per això son importants els espais de memòria que ajuden a retenir i a trasmetre memòries col·lectives. Per això, es important que el tristament famós edifici de la Puerta del Sol a Madrid, antiga seu de la Dirección General de Seguridad del franquisme i cau d’innumerables tortures o, més a prop, la comissaria de Via Laietana a Barcelona, siguin finalment espais de memòria on s’expliqui el terror que va ocupar les seves parets.

Més enllà, però, també haurien de ser espais de memòria antigues fàbriques, com la Tecla Sala, Can Trias, Can Trinxet o Can Vilumara, o llocs com les antigues vidreries avui transformades en places públiques, que recullen memòria de lluites obreres pel reconeixement dels més elementals drets, o  espais on, durant una clandestinitat més o menys dura, es podien fer classes d’història del moviment obrer, o classes de català, o espais de trobada, reunions o assemblees, con és el cas d’alguns centres parroquials.

A l’Hospitalet, a la nostre ciutat, a iniciativa del Centre d’Estudis de l’Hospitalet va treballar un grup conegut com l’Hospitalet Antifranquista que va dedicar-se a recollir el testimoni de militants antifranquistes de casa nostra i que, va aconseguir que, des de l’Ajuntament, es construís un monument a les persones que van lluitar per la recuperació de la democràcia i la llibertat, segons està escrit en una placa al costat de l’escultura El Pont de la Llibertat, feta per Arranz-Bravo en la confluència de la rambla Just Oliveras i la rambla Marina.

En aquest lloc, cada any es fa un acte institucional dedicat a la Memòria Democràtica de l’Hospitalet. Tot i que enguany l’acte ha estat posposat per culpa de la previsió meteorològica de pluja, no deixa de ser una iniciativa que cal apreciar tot i el seu caràcter limitat.

La majoria d’iniciatives que es fan per ressaltar la memòria democràtica i les lluites antifranquistes, de vegades deixen en un segon terme el fet que bona part, o la majoria de les persones represaliades durant la Dictadura, no només lluitaven contra el franquisme i per les llibertats, sinó que treballaven també per propiciar un canvi social, per relligar-se amb la memòria de les lluites del moviment obrer, amb la memòria dels moviments sindicals i polítics colpejats per la repressió franquista, per recuperar un fil roig, de classe, que va ser potent a la nostre ciutat i que va ser derrotat el 1939.

Que hi havia també més antifranquisme que el que maldava per reconstruir sindicats i partits obrers, és una evidència que cal reconèixer. Però aquesta realitat no pot amagar el que va fer possible un petit lligam de memòria amb el moviment obrer organitzat des de finals del segle XIX i principis del XX també en els nostres barris i en el conjunt del país.

La memòria democràtica no pot limitar-se a les lluites en el nostre país. Avui, a l’Hospitalet hi ha més diversitat de memòries democràtiques que val valorar i recuperar. Molta de la immigració d’origen centreamericà no només busca una vida millor, sinó també fuig de règims repressius diversos. Ara mateix, quan al Marroc hi ha una revolta juvenil, no està de més recordar la situació en que viuen les comunitats amazics o, més encara les de la antiga colònia espanyola del Sàhara, o les guerres al continent africà, per no parlar del genocidi a Palestina.

Per tal que, ara i aquí, la memòria democràtica sigui viva i pugui servir per avançar en una situació complicada com l’actual, no només cal retre homenatge a les persones que van lluitar contra el franquisme, sinó que cal integrar les memòries de totes aquelles que han patit dictadures en els seus llocs d’origen i cal fer evidents els lligams vius entre l’antifranquisme i els moviments socials actuals i les seves reivindicacions. En aquest sentit, el treball actual de L’Hospitalet amb el poble palestí, n’és un exemple viu.