La Junta de Govern local, és dir, el govern municipal, ha decidit la cessió a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de tres solars públics per facilitar la construcció d’habitatge protegit. Aquest fet, que podria tenir un caràcter positiu, obre alguns interrogants.
El primer dels interrogants seria conèixer quins són els criteris pels quals es decideix aquesta cessió a un organisme supramunicipal en lloc d’assumir directament des de l’Ajuntament el que calgui fer en aquests solars.
Els solars en qüestió son el solar entre l’avinguda Carrilet 341-354 i avinguda Mare de Déu de Bellvitge 347-351 (abans c. Príncep de Bergara, núm. 80); .el solar del carrer Canigó núm. 1 i el del mateix carrer Canigó núm. 5. La superfície total d’aquests tres solars és de 2.505,8 m2 i el sostre edificable suma, entre el tres solars, un total de 10.819,65 m2. Aquests xifres de m2 que s’han cedit a la AMB no son gens menyspreables, sobre tot recordant l’escàs terreny de que disposa en conjunt l’Hospitalet, els ja famosos 12,40 km2.
El segon interrogant apareix quan aquesta cessió obre la porta a noves construccions d’habitatges. Segur que aquesta és la prioritat avui a la nostre ciutat? Cal construir nous habitatges quan, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, l’INE, hi ha més de 8.000 habitatges buits a l’Hospitalet, del total de 101.000 habitatges censats.
No resulta doncs difícil pensar que la prioritat seria facilitar l’ocupació d’aquests habitatges buits, la majoria d’ells propietat de la SAREB i de fons d’inversió immobiliària, els coneguts com a fons voltor. Uns i altres retenen moltes vegades els habitatges especulant de diverses formes: esperant millors oportunitats per posar-los a la venda o mantenir-los a la espera de canvis urbanístics. En qualsevol cas, l’Ajuntament tindria la possibilitat d’intervenir sobre aquests habitatges ocults.
Ara s’ha anunciat una moratòria d’un any, que començarà el proper 1 de gener, per la concessió de llicències d’habitatges d’us turístic. Per arribar a la moratòria encara hi ha un mes i mig de marge i, a més, la moratòria no afecta a llicències hoteleres o als anomenats lloguers de temporada.
En la situació que viu avui la nostre ciutat, costa molt d’entendre que la prioritat d’ús del sol públic sigui la construcció d’habitatges. A més, el model actual d’habitatges protegits, representa una inversió de diner públic que no suposa creació de cap mena de parc públic d’habitatge assequible; és a dir, d’habitatges de lloguer assequible.
D’aquest tipus de cessions, hi tenim antecedents que expliquen el seu caràcter real. L’any 2007, el govern municipal presidit per Celestino Corbacho va fer cessió de tres solars públics a l’Incasol, que llavors depenia de la conselleria de Medi Ambient a càrrec de Francesc Baltasar.
Aquestes cessions van permetre la construcció de 95 habitatges al barri de Sant Josep, a la cantonada entre Josep Tarradellas i Isabel la Catòlica, En el mateix lloc es va construir el que encara es el Centre Cultural de Sant Josep, en els baixos d’un dels edificis construïts, que l’Ajuntament va adquirir a preu de cost, desprès d’haver cedit gratuïtament el terreny.
En la mateixa cessió de sol públic del 2007, es va construir l’edifici de Can Arús, amb 66 habitatges, el Casal de Gent Gran i el Casal de Joves, també comprats per l’Ajuntament a preu de cost, tot i la cessió gratuïta del sol.
En la mateixa resolució, 2007, es va cedir el sol a la plaça Europa per construir dues torres de 13 pisos, amb 77 habitatges cadascuna, amb una part dedicada al lloguer i una altra a la venda lliure. Finalment es va cedir a l’Incasol, els terrenys del que aleshores era El Gornal i avui és Santa Eulàlia, al carrer Narcís Monturiol cantonada Fortuna, per construir 309 habitatges i una pista poliesportiva a l’aire lliure, un vestuari i un camp de futbol.
Totes aquestes cessions de sol públic municipal s’han fet i es fan directament per la Junta de Govern Local i al ple municipal únicament s’hi dona compte. Cal recordar que el sol que es cedeix formava part del patrimoni de la ciutat i és un patrimoni que es perd. Segurament caldria poder debatre, també entre el veïnat, els millors usos d’aquest patrimoni escàs que és el sol urbà a l’Hospitalet.
Recordem quins son els solars cedits darrerement. En el cas dels dos solars del carrer Canigó estan situats just al marge dels megablocs de Cosme Toda, ben a prop de la piscina municipal on, aquest terreny, podria esdevenir un parc, un espai verd i esportiu. Ben a prop havia estat el camp de futbol de L’Hospitalet.
En el solar de l’avinguda Carrilet, potser seria útil fer-ne equipaments com ara una nova escola, el museu d’art que la ciutat no te o d’altres. Ara, tota la façana mar del Carrilet s’està convertint en una nova muralla de blocs i més blocs, amb petites places interiors. Més blocs no sembla la millor de les opcions per arribar a fer de l’Hospitalet la ciutat digna que ens cal.
Per cert, com a nota final, hem estat cercant per les pàgines web municipals el llistat o el catàleg de solars de propietat municipal. No n’hem sabut trobar-ne ni tant sols referències…
“Una vegada publicat l’article hem trobat el llistat dels solars propietat de l’Ajuntament:
Dilluns 11 de novembre, en l’espai Pomezia del barri de La Florida de l’Hospitalet en un acte organitzat per La Fundició en el marc del projecte Delta, s’ha presentat la proposta de fer del delta del Llobregat un Parc Natural i Agrari. Yayo Herrero, per la seva banda, desenvolupava una anàlisi sobre la crisi ecològica que patim, concebuda com una crisi contra la natura, contra la vida física i contra les actuals condicions de vida.
Francisco Rubio, en nom de La Fundició, organitzadora de l’acte en el marc del seu projecte Delta i en una sala més que plena d’assistència, ha explicat l’objectiu de les dues intervencions previstes en aquest matí de dilluns.
En nom de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, en Jaume Grau López ha explicat un breu resum de la situació actual del Delta, una situació amenaçada pels nous-vells projectes d’ampliació de l’aeroport o del port, així com plans urbanístics especulatius en curs, en tot el territori deltàic.
Avui, el 60% del territori del Delta està ja cobert de ciment i hi ha una degradació continua dels espais naturals, acompanyat d’una pèrdua de l’activitat pagesa i dels serveis ambientals i de la connectivitat ecològica entre els espais naturals. Hi ha riscos evidents en la implementació dels nous plans urbanístics que comporten la construcció de milers de nous habitatges i de nous barris en els terrenys del Delta.
Per exemple, a Gavà es pretén eliminar la darrera pineda del litoral per construir un nou barri arran de la platja, amb el risc que pot implicar l’arribada d’un nou Glòria que arrasi el litoral i amb ell les noves construccions.
No fa tants anys es va poder aturar el projecte “‘Eurovegas” i els plans constants d’ampliació de l’aeroport i, avui —segons Grau— caldrà aturar els nous projectes que pretenen seguir explotant les perifèries en tots els sentits. Ara es tractaria d’enfrontar aquesta situació amb un projecte proactiu i propositiu; d’això tracta el projecte de Parc Natural i Agrari del delta del Llobregat.
El projecte pretén conservar els espais naturals, la biodiversitat, la connectivitat i els serveis, així com garantir la producció d’aliments de proximitat i una millor adaptació del territori a la crisi climàtica. Cal recordar que la Unió Europea té obert un procés sancionador de les administracions implicades per la insuficient protecció del medi en el Delta i de les especies protegides que l’habiten.
Entre els objectius del projecte de Parc Natural i Agrari està el del blindatge dels terrenys no urbanitzats, la conservació i restauració dels hàbitats i dels ecosistemes, així com, de manera destacada, reactivar la producció agrària i facilitar la incorporació de noves pageses.
Tot plegat es vol articular en una nova Iniciativa legislativa popular que busqui la formulació d’una llei pròpia del Delta que suposi la seva protecció segons les normatives urbanístiques i ambientals per garantir l’existència del Parc Natural i Agrari al delta del Llobregat.
Per aconseguir la eficàcia d’aquesta Iniciativa legislativa caldrà acumular forces, com les plataformes diverses que formen part de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, i moltes d’altres capaces d’aplegar les 50.000 signatures exigides per fer real la iniciativa legislativa popular. En breu es posarà en marxa una web per engegar aquesta campanya.
Abans de la presentació de Jaume Grau, Yayo Herrero, antropòloga i activista ecofeminista, membre d’Ecologistas en Acción, ha fet una intervenció per descriure la crisi ecològica que estem sofrint en molts aspectes. Yayo ha remarcat com els humans som una espècie vulnerable, dependent de la nostra relació amb la natura, de la que també formem part encara que de vegades s’oblidi, i de les relacions amb les altres persones.
Així, quan naixem son dependents dels altres per sobreviure i, al llarg de la vida i, especialment en la part final, tornem o seguim dependents de les cures d’altres. Segons les seves paraules, podem dir que com espècie som ecodependents i interdependents; no existeix en la vida real la fantasia de la individualitat.
Cal ser conscients, a més, que depenem de bens finits, com la terra, o de fonts d’energia com el petroli i que estem utilitzant des d’aquí en detreniment d’altres. Es vulgui reconèixer o no, estem en una mena de policrisi; una crisi ecològica i ambiental, una crisi que atenta a la mateixa vida física, i una crisi de les actuals condicions de vida.
Esdeveniments recents com la tragèdia a València de les darreres setmanes, no només mostren la existència real de la emergència climàtica, sinó que anuncien la possibilitat de tragèdies similars en els propers temps. Cal tenir present que el capitalisme, com a sistema, és un extractor incansable de recursos naturals fins el seu esgotament i, a la vegada, un extractor de treball humà, ja sigui pagat o no pagat.
De fet, el sistema actual té una naturalesa culturalment colonialista en sentit ampli; en la nostra realitat vivim a la esquena dels altres. No hi ha cap país que produeixi tot el que consumeix i s’extreuen recursos d’altres llocs. Els petroli ve d’uns països que, més que productors, son realment extractors d’un petroli que és recurs finit.
Cosa semblant succeeix en una llarga llista de productes, com la soia que s’importa del sud per alimentar porcs aquí, per derivar desprès la carn a Alemanya o als Països Baixos; o la fusta que ve d’uns altres llocs per ser utilitzada aquí. La majoria d’aquest productes son recursos finits i és podria dir que el futur te una lògica de destrucció, que estem a les portes d’un decreixement dels recursos materials de l’economia.
La alternativa seria doncs una transició ecosocial justa, que ens faci veure que som terrícoles i no alienígenes, que vivim sobre un planeta amb recursos finits. Cal doncs, assumir tres principis per abordar aquesta transició: la consciència de la suficiència, del repartiment i de la sostenibilitat de la vida i dels recursos sobre els que se sosté.
No es tracta d’una recepta fàcil, però en el debat amb algunes de les més de setanta persones assistents, tant la Yayo com en Jaume van insistir en la necessitat d’organitzar-se, d’autorganitzar-se a tots els nivells per aturar la deriva actual i crear condicions per aquesta transició ecosocial justa.
Quan es veuen les imatges dels aiguats catastròfics a València tornen a la memòria imatges molt similars dels aiguats al Vallès de fa ja 62 anys i obliguen a pensar en els riscos que teníem i tenim.
Llavors, com ara, no vàrem conèixer les xifres reals de morts i de desapareguts, bona part de la resposta va venir de part de la població, de la precària societat civil existent sota la Dictadura. Els aiguats del Vallès, que van ser coneguts com “la rierada”, també van repercutir a l’Hospitalet. La Riera Blanca, el Torrent Gornal i altres rieres que travessen la ciutat, van baixar amb més de dos pams i mig d’aigua i, a La Marina, els terrenys del que poc desprès serien el barri de Bellvitge es van inundar.
Però no va ser la primera i la única vegada que la ciutat va patir les avingudes d’aigua. De fet, la major part dels 12 km2 que té la ciutat són terrenys deltaics, producte de l’arrossegament de terres aportades pel riu Llobregat i, també, dels sediments que al llarg de molts anys han arrossegat les nostres rieres i torrents.
Al llarg del segle XIX hi va haver diversos episodis d’aiguats a la ciutat. A alguns carrers del Centre encara es conserven a les portes, les guies per col·locar fustes com un parapet per impedir que l’aigua entrés als habitatges. Més tard han anat succeint-se inundacions de més o menys amplitud. Així, per exemple, el 1942 la meva àvia paterna, la Rosa, va morir colgada dins d’una cova-barraca a la Riera Blanca, com a resultat d’una tempesta.
Més enllà dels aiguats del 1962, el 1971 Bellvitge es va inundar, afectant a la majoria de baixos dels blocs; el 1974, les rieres i torrents de la ciutat es van tornar a omplir d’aigua. I el 1983, Bellvitge va tornar a patir inundacions dels baixos, inundacions que, com al 1987, van afectar també Granvia Sud i Santa Eulàlia. Al 2016, els carrers del Centre i de Sant Josep van patir els resultats d’un aiguat amb carrers, baixos, pàrquings i locals, negats d’aigua.
I ara?, cal seguir pensant amb inundacions i afectacions diverses a la ciutat? Tot sembla indicar que una bona part de l’Hospitalet pot patir efectes negatius dels aiguats. Els torrents i rieres que creuen els barris situats en l’àrea de la antigua Marina son susceptibles de patir efectes de gotes fredes o del que ara es coneix com a Dana.
Les rieres i torrents s’han soterrat i canalitzat, però no es segur que puguin suportar efectes de l’emergència climàtica que patim. L’asfaltat i la construcció massiva en el territori impedeix que el terreny absorbeixi de manera natural l’aigua de la pluja i facilita que pugui precipitar-se, tot i buscant la recuperació de la seva llera natural. Encara més, obres com el soterrament parcial de la Granvia i els projectes dels diferents PDU en curs, com l’anomenat Biopol. tallen encara més els camins naturals de l’aigua i bloquegen les aigües freàtiques i la reva recuperació. Encara més. Com denuncien des de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, és tot el marge del Llobregat a dreta i esquerra, tot el terreny del delta el que està sotmès a plans urbanístics més o menys faraònics, com l’ampliació de l’aeroport, o directament especulatius.
Avui, des d’Ecologistes en acció, han demanat del govern de la Generalitat una moratòria immediata del plans i projectes urbanístics previstos al Delta i a la vall baixa del Llobregat, al mateix temps que consideren que l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) ha de revaluar els mapes de la inundabilitat, a la vista del nou panorama climàtic. També demanen un estudi exhaustiu per part del Departament de Territori de les construccions i infraestructures vulnerables als fenòmens extrems del canvi climàtic i la elaboració d’un programa de desconstrucció, adaptació o protecció allà on sigui necessari.
Cal assumir des dels poders públics, i també des de la ciutadania, que vivim a l’Hospitalet en un entorn vulnerable a la crisi climàtica. L’increment de temperatures als estius i l’absència de resistència climàtica als carrers i espais públics i a bona part dels habitatges envellits, és un factor al qual cal trobar solucions. La previsió de creixement de fenòmens atmosfèrics crítics, com les Dana o les tempestes, també demana repensar un model de ciutat basat en el totxo i el ciment.
Sembla doncs que se’ns gira feina per adaptar els nostres barris a la realitat d’una crisi climàtica de la que, tot just, només comencem a patir-ne els efectes.
“A la FECAC és complicat transformar res perquè és un espai molt tancat i controlat políticament”, diu Pedro Luna
La normalització lingüística, segons Luna, va néixer gràcies a la mobilització de molts emigrants andalusos que volien que els seus fills aprenguessin el català.
Aprofitant la trobada amb Pedro Luna, per la entrevista que es va publicar divendres 25 d’octubre sobre el moviment veïnal, vàrem parlar una mica de com veu la realitat i l’evolució de l’andalucisme a Catalunya.
A Andalusia sembla que comença a aparèixer un moviment andalucista d’esquerres que hi te una certa presencia electoral. De fet hi has donat suport des d’aquí. Això te repercussions i influència aquí a Catalunya?.
Jo crec que cal fer primer un exercici de memòria històrica. A Andalusia hi ha hagut sempre una certa presència de l’andalucisme, sobretot a les acaballes de la dictadura quan hi ha un moviment andalucista que s’acaba transformant en el PSA (Partit Socialista d’Andalusia) que, per cert, va ser actiu també a Catalunya, i en les primeres eleccions autonòmiques del 1980 va obtenir dos diputats. Desprès, per qüestions diverses i per crisis internes del PSA a Catalunya, el 1982 es va acabar dissolent, i curiosament aquest mateix any va néixer la FECAC, la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya. Podríem dir que es passa d’un andalucisme polític a un regionalisme folklòric i religiós. Per dir-ho d’alguna manera, crec que al 1982 hi va haver un canvi de paradigma. La FECAC representa l’antítesi de l’andalucisme perquè, de fet, transmet una imatge d’Andalusia i de la seva emigració basada en els estereotips difosos per l’espanyolisme i pels poders econòmics i polítics de l’Estat. Podran fer ofrenes florals a Blas Infante cada 28 de febrer però ni coneixen la seva obra, ni l’han llegit, ni tenen una mínima base teòrica andalucista. La finalitat de la FECAC des que va néixer va ser la d’erigir-se com un lobby a Catalunya utilitzant l’emigració andalusa, i en aquests 40 anys se n’han beneficiat de favors empresarials i polítics, tenint molt bona relació amb el poder polític, ja fos abans amb el pujolisme com ara amb el PSC.
Però val a dir que el PSA a Catalunya també va cometre una sèrie d’errors. Per exemple, no van acabar de comprendre la qüestió nacional de Catalunya, especialment en el terreny de la normalització lingüística. I en això cal ser crítics. La direcció del partit a Catalunya va ser molt erràtica i malgrat l’èxit electoral de 1980 no es va poder sobreviure per errors propis i perquè segurament no se sabia ben bé quin era el seu paper en el sí de la política catalana. Potser va ser també un problema de desubicació. Si avui dia l’andalucisme pretén tenir certa presència a Catalunya, crec que hauria primer de corregir els errors que va cometre el PSA i fer-ho, no des de la diferenciació, sinó des la col·laboració amb l’esquerra catalana tot assumint que el sobiranisme a Catalunya és l’aliat natural. Com bé deies a la teva pregunta, jo mateix he donat suport a candidatures andalucistes des de Catalunya i, fins i tot, en vaig formar part d’una. Ho vaig fer perquè tinc molta consciència dels meus orígens andalusos i perquè crec que seria molt important que es consolidés un moviment andalucista a Andalusia. Perquè Andalusia és un dels territoris de l’Estat espanyol amb més personalitat i amb una identitat cultural més forta. Considero Andalusia una nació, i per molt que s’hagi intentat tergiversar o interioritzar la seva identitat com a poble, aquesta segueix viva.
Des del PSC local sembla que hi ha una bona relació amb aquest andalucisme folklòric, no? Bé, l’actual president de la FECAC, ve d’aquí, de l’associacionisme cultural andalús de la ciutat i, a més, va ser assessor del PSC a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Aquesta és una constant a la història de la FECAC: les seves relacions amb el poder polític per tal de rebre favors i contrapartides. De fet, ara que tant es parla de la falsificació del nombre d’assistents a la Copa Amèrica, aquesta ha estat precisament una pràctica habitual de la FECAC amb la Fira d’Abril de Catalunya. Fa uns anys, la FECAC va arribar a dir que la Fira rebia 3 milions de visites. Això vol dir que en una fira de 10 dies rebien una mitjana de 300.000 visites cada dia, amb dies laborals per mig. Ja per una qüestió de transport públic i de la mobilitat a una ciutat com Barcelona, aquestes xifres són il·lusòries i certament irreals. Però tothom, tant les administracions com els mitjans de comunicació, les donaven per bones. Sens dubte, s’ha de reconèixer que la FECAC sempre ha estat molt ben relacionada amb el poder. Fins al punt que se la coneixia com la Federació del Gran Poder. Jo tinc un gran respecte per les entitats culturals andaluses i per la gent que desinteressadament hi treballa en elles. Em consta que moltes fan una bona tasca comunitària i veïnal. Per això crec que també hem de diferenciar aquestes entitats de barri amb la direcció de la FECAC. El que és evident és que la FECAC no representa la comunitat andalusa a Catalunya, i que molt sovint es troba molt lluny d’aquesta. Per exemple, les seves manifestacions contra el dret a decidir de Catalunya l’han escorat cap a l’espanyolisme més reaccionari. Obliden que molts andalusos es van mobilitzar durant la transició en defensa de la llengua i les llibertats de Catalunya, que per exemple la normalització lingüística va néixer gràcies a la mobilització de molts emigrants andalusos que volien que els seus fills aprenguessin el català. I que l’1 d’octubre també van haver-hi andalusos defensant les urnes.
Hi hauria la possibilitat que aquest andalucisme d’esquerres servís per crear un forat a la FECAC o transformar-la? A la FECAC és complicat transformar res perquè és un espai molt tancat i controlat políticament. I tampoc crec que aquest hauria de ser un dels objectiusd’un possible moviment andalucista a Catalunya. Considero que el model hauria de ser un altre. Fa uns 20 anys l’amic Lluís Cabrera va fundar el col·lectiu Els Altres Andalusos per mirar de donar-li la volta a aquesta visió de l’emigració andalusa patrimonialitzada per la FECAC. Es van introduir debats al sí de la comunitat andalusa com la qüestió nacional de Catalunya o les noves migracions que arribaven a Catalunya. Crec que aquest col·lectiu va ser molt important des d’un punt de vista de promoure la diversitat, la cohesió social, no fragmentar les classes populars de Catalunya per raó del seu origen, la defensa de la llengua catalana, les confluències amb el sobiranisme català, etc. En aquest sentit, crec que seria molt adient la creació d’entitats que s’encarreguin de la difusió de la identitat andalusa a Catalunya més enllà del mirall de la FECAC, des d’una visió netament andalucista i de recuperació de la seva memòria. L’emigració andalusa a Catalunya, més enllà dels grans moviments migratoris dels anys 60 i 70, segueix sent una realitat viva, i avui dia segueixen arribant molt joves andalusos per treballar, per exemple, a la sanitat pública catalana. De la trobada i la interlocució d’aquesta nova emigració amb la generació dels nostres pares podria sorgir un debat prou interessant, sobretot si també incloem als immigrants de fora de l’Estat espanyol. Recordem que ells són els nous altres catalans, i que aquesta podria ser una bona motivació per celebrar el centenari del naixement de Francesc Candel l’any 2025.
Ara és el moment d’una segona renovació del que era el moviment en els 70, el que reflecteix la pel·lícula del 47.
Hem estat parlant amb Pedro Luna, activista veïnal de la ciutat i membre de la Junta de la CONFAVC una bona estona. D’aquesta conversa surt la entrevista que podreu llegir tot seguit.
Creus que es pot parlar d’un nou moviment veïnal avui a l’Hospitalet?
Hi ha hagut una certa renovació generacional en algunes associacions veïnals com en el cas de La Florida, de Santa Eulàlia i sembla també a Collblanc Torrassa que ha renovat la seva direcció. També es el cas de l’Associació Independent de Bellvitge. Però centrant-nos en el cas de La Florida es va evitar la desaparició de l’associació el 2017. Jo m’hi vaig incorporar com a president tot i no tenir cap experiència ni procedir del moviment veïnal. De fet, jo venia del moviment sindical i l´esquerra política i m’hi vaig incorporar per diverses raons, però especialment per evitat que desaparegués l’associació històrica que en la situació que pateix el barri de La Florida i la seva realitat social hagués estat un drama. Vàrem entrar gent que venia de diferents experiències, de l’activisme, del moviment veïnal, del periodisme, del sindicalisme, etc. i no només es va evitar que tanqués l’associació veïnal, sinó que es va renovar la junta amb gent jove, amb representació de la població immigrant i, segurament això és una de les tasques pendents, no només del moviment veïnal de l’Hospitalet sinó del de tota Catalunya. A la nostra ciutat hi ha barris en els que al voltant del 50% de la població és d’origen immigrant i això s’ha de reflectir en el moviment veïnal i en el moviment associatiu en general.
De fet quan tu veus la Junta o una assemblea de l’associació veïnal de La Florida hi veus una representació de la realitat social del barri
És que és el que el moviment veïnal hauria de fer, i no solament ell, també el conjunt del moviment associatiu, polític, etc. Qui vulgui representar la realitat social d’un barri com La Florida ha de facilitar la representació d’aquesta part de la població que representa un percentatge bastant important i, per tant crec que en aquest sentit s’ha fet una bona tasca, s’ha consolidat l’associació, ara amb gent més jove encara que fa quatre anys i hi ha una renovació del moviment veïnal, tot i que no hi haurà una capacitat de mobilització com la que hi havia en els anys 70 i 80.
A mi m’agrada fer anàlisis de la realitat social i crec que ara és el moment d’una segona renovació del que era el moviment en els 70, el que reflecteix la pel·lícula del 47, ara tant de moda, que va ser el resultat de la confluència de la població immigrant treballadora que procedia de llocs com Andalusia, Castella, Extremadura, etc. i la classe treballadora d’arrel catalana. I això va fer que nasqués un moviment veïnal fort que li va canviar la cara a la societat catalana, que va canviar la cara a molts barris de Catalunya que tenien moltes mancances. Barris que abans eren de barraques i que a partir d’aleshores es va aconseguir que hi arribes l’aigua corrent, que es pavimentessin els carrers i que es creessin un mínim de serveis que van dignificar la vida en aquests barris. I aquesta va ser, com si diguéssim, la primera etapa del moviment veïnal.
Ara, crec, seria el moment d’una segona etapa, seria el moment de fer que aquesta població immigrant que és important, no només a l’Hospitalet sinó en el conjunt de Catalunya, observi en el moviment veïnal un espai de trobada com el que van tenir fa quaranta o cinquanta anys els que varen arribar aleshores.
Hi ha dues visions del que hauria de ser el moviment veïnal
Aquesta primera etapa anava molt lligada també a una lluita sindical en les empreses.
Doncs si, anava lligada a la lluita sindical, a l’antifranquisme i jo crec que caldria recuperar aquest perfil sociopolític que tenia, tot i que la situació no és la mateixa, ara no estem patint una dictadura militar però evidentment hi ha necessitats, hi ha mancances, hi ha injustícies i hi ha situacions que demanen que el moviment veïnal recuperi aquest perfil de moviment sociopolític que, fet i fet, n’és la tradició i està en el mateix origen de les associacions de veïns que en el seu moment van lluitar contra el franquisme, per la democràcia, per les llibertats de Catalunya, i això s’hauria de recuperar, adaptant-se naturalment a la situació social política actual,
Ara, per exemple a Collblanc, a La Torrassa, a Santa Eulàlia hi ha una batalla contra la massificació turística.
Això és un drama. De fet l’altre dia mirava dades de la població de l’Hospitalet, crec que era des del mateix portal de l’Ajuntament i aquest any, ja a 2024, la població ja arribava gairebé als 300.000 habitants, crec que era de 299.000 i pico i amb un barri, com La Florida amb una densitat de 90.000 habitants per Km2, el que és una autèntica barbaritat. I si a això hi sumem que l’Ajuntament, no ara, sinó des de fa ja molts anys, aposta per un model productiu i urbanístic basat en la construcció de gratacels, d’hotels, d’afavorir el turisme de masses, amb més habitatges turístics, tot plegat agreujarà encara més una situació que tard o d’hora petarà, perquè és una realitat insostenible I, a més a més és un turisme que només ve a la ciutat a dormir i a provocar problemes al veïnat. I aquest és el drama, que a una ciutat amb els barris més densament poblats de la Unió Europea se segueixi promocionant aquest model econòmic de la construcció, l´especulació immobiliària, del turisme, etc., més del mateix i sembla que no tingui fi, i repeteixo això tard o d’hora petarà, perquè no és una situació sostenible.
I ara el govern Illa promet 50.000 habitatges nous i parla d’una llei de barris
Sí, però no ha especificat com ho farà això i quin és el pressupost. Hi ha l’eufemisme de la “col·laboració publico-privada” sense especificar res de lloguers socials. També va dir que volia recuperar la llei de barris, però es referia a la llei de barris del govern Maragall de fa vint anys, la que volia fer el tripartit de 2004 i hi ha la circumstància que a finals del 2022 el Parlament de Catalunya va aprovar una altre llei de barris, però el 2023 no es van aprovar els pressupostos i el 2024 van haver-hi eleccions. Doncs aquesta llei de barris que és la que millor s’adapta a la realitat social, cultural i econòmica de Catalunya, crec que és la que s’hauria de recuperar ja que Catalunya ha canviat bastant en aquests vint any. Som dos milions més d’habitants entre d’altres coses, hem passat de 6 a 8 milions d’habitants.
Un altre tema és el de la relació actual d’algunes associacions veïnals amb la Federació local on sembla haver una certa crisi…
Es evident que hi ha un conflicte, però jo més que de crisi diria que hi ha dues visions del que hauria de ser el moviment veïnal i això s’ha de parlar amb total normalitat i tranquil·litat. Hi ha una part del moviment veïnal de l’Hospitalet que jo crec què s’ha quedat una mica enclavada amb aquest passat idealitzat dels anys 70 i 80, que no ha acabat d’evolucionar conforme ha evolucionat també la societat catalana. Ho dèiem just abans, la Catalunya dels 6 milions ja no és igual que la Catalunya d’avui i, per tant el moviment veïnal ha d’evolucionar conforme ha evolucionat la societat catalana en les seves realitats socials, culturals, polítiques… i jo crec que aquest és el dèficit d’una part del moviment veïnal, no només a l’Hospitalet, sinó arreu. És el que diem sempre; aquest moviment veïnal ha de representar la situació real dels nostres barris, ha d’incorporar també a la gent jove i ha de recuperar el paper històric que van tenir les dones en el moviment veïnal, si es vol tenir futur. No només en Manolo Vital va tenir un paper en el moviment, sinó també dones com l’Ana Díaz Rico aquí a l’Hospitalet, van jugar un paper que cal recuperar. I bé, jo crec que han topat aquestes dues visions respecte del que hauria de ser el moviment veïnal i això ha portat a un conflicte que jo espero que, d’aquí a futur amb diàleg i amb el debat col·lectiu, es pugui resoldre. Al cap i a la fi, aquesta situació no beneficia ningú, especialment tenint davant a una administració com la de l’Hospitalet que darrerament en alguns barris s’està saltant directament les associacions veïnals, i s’arriba a un moment que quan alguna regidora o regidor va a algun barri determinat prefereix quedar amb alguns veïns de la seva confiança o de l’entorn del PSC per prendre un cafè abans de quedar amb l’associació de veïns del barri i això no només és una actitud molt tancada i endogàmica sinó que aquest és un dels seus dèficit: la por d’aquells que pensen diferent. Això passa amb algunes associacions i amb altres no. De fet, si l´Ajuntament vol negociar alguna millora per algun barri, hauria d’adreçar-se primer a la associació veïnal d’aquest barri i no només amb els “seus veïns de confiança” perquè al cap i a la fi el que està promovent és la individualització de les relacions amb el veïnat i la marginació del teixit associatiu quan aquest és crític amb la gestió del govern municipal.
Sembla que en breu hi haurà la primera reunió dels portaveus dels grups municipals per encarar la reforma del reglament de participació, pendent des de fa més d’una legislatura
Mira, saps que passa? Que el PSC porta 40 anys governant la ciutat i això fa que s’acabi confonent la institució amb el partit i que s’estigui governant amb una inèrcia de creure’t que la ciutat és teva. Això fa que s´hagi acabat convertint en un govern municipal endogàmic i que només es relacioni amb el teixit associatiu de la seva corda, amb el veïnat que és votant o militant, i que no assumeixi que existeixi un veïnat que pensa diferent, que és crític, que té altres maneres de veure i analitzar la ciutat. Jo sempre recordo l’exemple del PRI mexicà que va governar gairebé setanta anys i això va crear una sèrie de dinàmiques i d’herències basades en el caciquisme. D’alguna manera i en certa mesura passa aquí a l’Hospitalet i no m’agrada dir-ho; de fet, ho dic amb tristor. Molt sovint es veu que el govern municipal parla de processos participatius als barris i per altra banda te al·lèrgia al debat públic, tal com es va veure en l’última campanya electoral on no va voler participar en cap debat i de manera més recent quan la FIC va organitzar un debat sobre la política d’urbanisme i el representant del grup municipal del PSC no hi va voler assistir. I als barris, com a La Florida amb el Pla Integral, veus com són processos molt precuinats i és una situació que caldria millorar, perquè veus com una força política que ve de l’esquerra progressista governa amb una posició molt tancada. Fins i tot la portaveu del grup popular sembla una persona molt més oberta i dialogant que els membres del mateix equip de govern. Crec que el PSC de l’Hospitalet hauria de repensar com funcionen; és cert que guanyen eleccions però la imatge que transmeten amb la seva desconfiança en el veïnat que pensa diferent no resulta engrescadora i, segurament haurien de revisar-ho des del govern municipal i des del mateix PSC. Veurem…
Molt sovint es veu que el govern municipal parla de processos participatius als barris i per altra banda te al·lèrgia al debat públic
Dijous 10 d’octubre va tenir lloc, amb un retard de gairebé 3 mesos, la reunió del Consell del Districte III. Va ser un Consell de districte especial. Per primera vegada una entitat veïnal va aconseguir introduir un punt en l’ordre del dia.
Les dificultats per abordar temes de barri en els Consells de districte.
L’actual reglament dels consells fa molt complicat que qualsevol entitat pugui proposar un punt a l’ordre del dia. De fet els consells estan dissenyats de forma vertical i de dalt a baix. És el govern municipal el que decideix quin temes seran tractats. Per introduir un tema cal que la entitat membre del Consell reculli al menys un terç de signatures dels components del Consell.
En aquest cas l’associació veïnal Som Santa Eulàlia va iniciar els tràmits per que fos acceptat un punt en l’ordre del dia demanat les adreces de correu de les entitats del Consell. Per aconseguir-ho el primer pas, per poder complir la llei de protecció de dades, va ser la autorització de les entitat per que la associació veïnal pogués accedir a les seves adreces.
Aconseguit això van haver de recollir les signatures de al menys un terç dels membres per que fos possible abordar en el Consell un llistat de temes pendents al barri: la construcció del nou poliesportiu, de la biblioteca, del parc de l’Alhambra, del parc de les Palmeres i del de Copisa, així com de la illa verda de General Prim. L’associació va recollir més del terç de signatures exigides, incloent la dels partits presents en el Consell, amb la excepció del partit del govern, del PSC.
Iniciada la reunió del Consell, en segona convocatòria per l’absència d’un part dels consellers, la representat d’ERC va voler fer evident que no s’havia inclòs en l’ordre del dia la informació sobre les noves ordenances fiscals que es van aprovar en el últim ple municipal, to i haver-ho demanat com a grup polític municipal.
També el representant del grup municipal dels Comuns va fer esment al fet que en algunes de les mocions aprovades en els plens municipals inclouen un punt que demana que el contingut de aquestes mocions sigui debatut als Consells dels districtes, cosa que no s’ha complert.
La sessió del Consell
Aquesta sessió del Consell, amb absència de la regidora del districte, la Iman Aisa, de baixa per maternitat, va ser presidida per la Cristina Santón designada nova vicepresidenta del organisme pel govern municipal.
En primer lloc, David Gómez, Tinent d’alcalde i responsable de l’àrea de qualitat urbana va explicar els plans del govern municipal sobre els plans del govern sobre l’espai públic. Va explicar els plans de millora dels verd urbà i de la poda de l’arbrat, sobre la propera nova contracta de neteja i recollida d’escombraries, caducada des del 2020 i que segurament serà efectiva a partir del 2025 i d’una propera auditoria sobre l’estat des edificis municipals, incloent les escoles. També va explicar els plans de millorar o crear el que anomenen illes verdes urbanes al barri com ara la Plaça Escorça, Jansana/Carrilet, Serra i Abella/Jerusalem i Ciències/Miguel Hernández; i la propera apertura de la de General Prim/Carrilet, que en l’anterior sessió del Consell de Districte es va proposar nomenar-la plaça de la Estacioneta
De fet tota la intervenció va centrar-se en els plans a realitzar, amb molt poca concreció sobre la situació concreta en temes dels districte, sense cap mena de balanç sobre la feina del govern municipal en els últims temps, incloent-hi l’any i mig de l’actual consistori. Una vegada feta la seva explicació, el Tinent d’alcalde va abandonar la sala del Consell.
A partir d’aquí, Cristina Santón va abordar els temes del punt de l’ordre del dia inclòs per la demanda de la associació Som Santa Eulàlia.
Sobre la futura Biblioteca va informar que estan pendents que la Diputació aprovi la proposta de fer-la a l’espai de l’actual Centre Cultural i la Regidoria del Districte. Si aquest espai fos aprovat, la seva construcció dependria del calendari de la remodelació pendent de la nau de Can Trinxet de façana al carrer Santa Eulàlia, a càrrec de la AMB. El calendari previst seria l’aprovació del projecte executiu el proper desembre per iniciar les obres a finals de l’any vinent.
Sobre la remodelació del parc Alhambra va explicar que el proper any s’iniciarà el procés per recollir les necessitats en un concurs d’idees per tal l de definit les condicions dels projectes de reforma.
En el Parc de les Palmeres està previst l’inic de les obres a finals d’aquest any i va afirmar que es recull les propostes consensuades amb l’associació Som Santa Eulàlia i l’escola Pompeu Fabra sobre l’àrea de jocs infantils.
Sobre el Parc de Copisa va dir que el projecte executiu de fer una mena de parc temàtic, esta a punt d’entrega i està previst que el 2025 es licitin les obres per finalitzar-les el 2027.
El bosc urbà de General Prim, futura plaça de la Estacioneta, es farà la plantació de l’arbrar en les properes setmanes.
El futur poliesportiu a Gasòmetre, segons la Tinent d’alcalde Cristina Santón, està pendent del contracte d’un estructurista. Aquest tema va provocar un fort debat a partir de la intervenció del conseller representant de l’AESE reivindicant que el poliesportiu es construís en una part del terreny del parc Alhambra, que va ser la opció descartada en el referèndum veïnal del 2019.
De fet aquesta entitat i l’associació veïnal de Granvia Sud han iniciat una recollida de signatures per la opció del poliesportiu a Alhambra, no reconeixent els resultats del referèndum veïnal amb arguments diversos. Per part de l’associació Som Santa Eulàlia es va defensar tant la validesa de la opció del veïnat en el referèndum com de la integritat del parc Alhambra.
L’òptica de bon govern
Mentre la representant del PSC en el Consell, la regidora Lola Ramos, deia que vista la polèmica caldria repensar-ho tot de nou, una part del públic i el mateix representant de Som Santa Eulàlia van afirmar que calia respectar el resultat del referèndum veïnal, en el que el 61% dels participants van optar per la opció Gasòmetre i el respecte al parc Alhambra. Tot i així, en el cas que el govern municipal consideres que la opció Gasòmetre no fos possible per raons tècniques o per la existència dels nous blocs als terrenys de la antigua Indo, caldria de l’Ajuntament busques un altre lloc, tot i respectant la integritat del parc Alhambra.
La consulta veïnal sobre la localització del futur Poliesportiu del 2019 és, encara, una experiència única a la ciutat. La opció defensada pel Govern Municipal va ser rebutjada per la majoria del veïnat que hi va participar i, segurament, aquesta realitat pot servir per entendre la inacció de l’Ajuntament sobre el tema i el interès actual per facilitar la polèmica.
El que caldria, des d’una òptica de bon govern es que l’Ajuntament eixuguí el deute de més de 30 anys al barri, inicií realment el procés per la construcció del poliesportiu a Gasòmetre i, si això no fos possible, ho expliqués al veïnat i proposes una nova ubicació, respectant el parc existent, evitant estimular divisions entre el veïnat del districte.
Finalment es fa encara més necessari la reforma del regalament de participació veïnal a l’Hospitalet, i més concretament el reglament dels Consells de Districte facilitant que siguin instruments de fer sentir l veu i les aspiracions dels districtes i dotant-los de capacitat real de participació en les actuacions que els afecten i de propostes de millora. Sembla que, desprès de dues legislatures en les que s’ha parlat d’aquesta necessària reforma, ara hi ha plantejat un enèsim inici de converses entre els grups municipals sobre aquesta qüestió. Veurem els resultats.
L’exposició del Moviment Veïnal al mercat de La Florida
Assemblea a La Florida i concentració a Collblanc, com a símptomes del creixement de l’activisme social
A l’Hospitalet es viu en una situació d’emergència. Des de diferents llocs, el veïnat intenta trobar maneres de fer front a una inestabilitat que te múltiples cares. Amb poca diferencia de dies, en un mateix cap de setmana, hi ha hagut una assemblea de l’associació veïnal de La Florida i un acte reivindicatiu contra la massificació turística i la especulació immobiliària, en la plaça del mercat de Collblanc.
A l’assemblea de l’AVIV de La Florida, que es va celebrar dijous 26 de setembre en el marcat de La Florida, es va fer un repàs de les activitats de l’entitat en l’últim any. De fet, l’associació impulsa una petita constel·lació de iniciatives i participa en nombroses activitats que, en molts casos, configuren grups estables de veïns i veïnes.
Alguns d’aquests grups els podem trobar en projectes com “La Florida s’aveïna”, que forma part del programa de Comunalitats Urbanes de la Generalitat i en el que l’associació hi participa al costat d’altres entitats com Keras Buti, Cuidem amb Cor, MUET i Mujeres Pa´lante. El projecte vol afavorir el treball i la cohesió comunitària, afavorir espais de creació i d’autorepresentació del que poden considerar-se cultures subalternitzades, així com el suport i les cures en els processos de regularització de persones migrades, i l’impuls d’agroecologia d’estratègies ecofeministes. Moltes de les activitats es fan des de l’espai comunitari Pomezia del carrer Pins, 10 .
Una mica en paral·lel, participen també de l’espai Laurel 31, en el carrer del mateix nom, dedicat a la producció tèxtil, generant alternatives d’economia social i solidaria. I, al costat de LaFundició, participen en el projecte de construir una cooperativa d’habitatges, centrada en trobar alternatives d’accés a l’habitatge de persones amb dificultats d’enfrontar-se als excessos del lloguer.
Una part de l’assemblea de l’AVIV de La Florida
La associació impulsa també l’activitat La Flori es planta, com una reivindicació per dignificar l’espai públic del barri i, al mateix temps, construir una biblioteca de llavors com una eina per intercanviar recursos i coneixements.
Al costat d’això, tenen una activitat reivindicativa al voltant de temes com l’espai de la segona planta del mercat, que ara l’Ajuntament unilateralment ha decidit convertir en una mena de centre de transformació digitat, La Florida 5.0, bandejant la participació de les entitats del barri en la dedicació de l’equipament. Han reivindicat també l’apertura del nou CAP del barri, que finalment va obrir el dia anterior a l’assemblea, i segueixen batallant per la nova biblioteca de La Florida.
El mateix dia de l’assemblea van inaugurar al mercat la exposició itinerant de Memòria del Moviment Veïnal, creada pel Centre d’Estudis i que va estar exposada fa setmanes a Can Trinxet, amb la col·laboració de l’AVIV Som Santa Eulàlia.
No cal dir que, al costat d’aquestes activitats que s’han resumit aquí, l’AVIV de La Florida participa en diverses iniciatives a nivell de ciutat, com ara el Comitè l’H amb Palestina, lHVerd, i d’altres. De moment la entitat pateix, com d’altres associacions veïnals de la ciutat, la crisi i la relativa paralització de la FAV L’H i, mentre tant i no per casualitat, un dels membres de l’associació, en Pedro Luna forma part de la Junta Directiva de la CONFAV (Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya)
Dos dies més tard, el dissabte 28 de setembre, la associació va estar també present a la concentració organitzada per la Plataforma Contra l’especulació immobiliària i la massificació turística, a la plaça del mercat de Collblanc. En aquest acte públic van assistir moltes de les entitats que participen de la Plataforma, especialment els col·lectius dels blocs dels carrer Occident 14, i del carrer Holanda 36, que van poder explicar com se’ls vol expulsar dels seus habitatges per transformar-los en apartaments turístics.
A la plaça es va llegir el manifest de la plataforma, signat fins ara per 17 entitats de la ciutat —entre elles FIC—, i que té el suport dels partits polítics d’esquerres. Van fer també una activitat de recollida de signatures per exigir a l’Ajuntament mesures urgents i radicals per fer front a la situació del veïnat dels dos blocs esmentats i, en genera,l als efectes de la massificació turística.
Intervenció d’una veïna del carrer Holanda en l’acte de CollblancAssistents a la concentració
Ara que el govern municipal sembla instal·lat en un període de canvis, iniciat amb la sortida de l’alcaldessa Núria Marin i del seu segon, Belver, un moment de canvis que no sembla encara finalitzat, pot ser d’utilitat recuperar un aspecte legal que, a hores d’ara, sembla mig oblidat.
El govern Aznar va aprovar una reforma de la llei de bases de règim local, coneguda com la “llei de grans ciutats”, una llei que, a Catalunya, només s’aplica a la ciutat de l’Hospitalet i que suposa limitar encara més el caràcter democràtic del funcionament dels ajuntaments.
La Llei de Grans Ciutats o Llei de Mesures per la Modernització del Govern Local (Llei 57/2003, de 16 de desembre) va ser posada en marxa pel Govern Espanyol; va entrar en vigor l’1 de gener de 2004, i es va presentar com la modernització de la gestió dels ajuntaments per desenvolupar i impulsar la participació dels ciutadans en la gestió dels assumptes locals.
El títol X d’aquesta llei, que és el d’aplicació a les ciutats com l’Hospitalet, preveu que el Ple municipal tingui funcions de control i de fiscalització dels òrgans de govern del municipi,; l’aprovació i modificació dels reglaments de naturalesa orgànica, com ara el mateix reglament del Ple; l’aprovació i la modificació de les ordenances municipals; l’aprovació dels pressupostos i de la plantilla municipal, així com la aprovació inicial dels plans urbanístics.
Correspon també al Ple l’elecció de l’alcalde que, en el cas de no obtenir majoria, serà atorgada a la candidatura amb més número de vots. De fet, l’alcalde, segons la llei, és la màxima autoritat i és l’encarregat de dirigir la política, el govern i l’administració municipal amb l’ajuda de la Junta de Govern local, que és nomenada lliurement per l’alcalde, així com també pot nomenar els Tinents d’alcalde que decideixi. De fet, la llei configura l’Ajuntament com una institució presidencialista en la que els regidors electes que formen el Ple tenen molt limitades les competències de decisió.
Aquesta configuració explica, també en el nostre cas, la escassa incidència pràctica de moltes de les mocions aprovades en els plens municipals. Correspon a l’alcalde i la seva Junta de Govern, decidir si els acords expressats en les mocions aprovades s’apliquen o no.
La llei determina també la existència d’uns funcionaris, com el Secretari municipal o l’Interventor que han de pertànyer necessàriament a un cos administratiu d’habilitació estatal. És a dir, els encarregats de fiscalitzar les actuacions administratives i econòmiques són, en tots els casos, funcionaris de l’Estat, encarregats de controlar des de dins el funcionament municipal.
La llei obliga també a la creació de districtes i dels respectius Consells de Districte, presidits obligatòriament per un regidor, que seran determinats per l’Ajuntament i que haurien de disposar d’un mínim de recursos pressupostaris. Finalment cal disposar d’organismes de participació veïnal, tals com el Consell de Ciutat i els consells sectorials que hi pengen.
En el debat parlamentari d’aquesta llei hi va haver un acord entre el PP i el PSOE per la seva aprovació, tot i que altres formacions polítiques es van posicionar en contra. Malgrat aquest consens entre els dos grans partits, sembla clar que aquesta llei —i la seva aplicació a l’Hospitalet—, redueix el caràcter democràtic dels ajuntaments i redueix el seu camp d’acció com a primera institució de representació política. A d’altres països es parla de les eleccions municipals com a “eleccions administratives” bandejant tota mena de representació política del veïnat per part dels ajuntaments.
A l’Hospitalet la manera com es va voler aplicar aquesta llei va reforçar encara més el seu caràcter estrictament presidencialista. Va suposar la desaparició d’instruments de gestió com els patronats, com el de Cultura, el d’Educació o el d’Habitatge i va obrir la porta a organismes com l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbà) encarregats de facilitar la massificació especulativa com a model urbanístic de la ciutat.
Segurament caldria abordar una reforma profunda del funcionament de l’Ajuntament de l’Hospitalet, forçant si cal les escasses possibilitats de la llei en vigor. Així, per exemple, es podrien convertir el barris reals en districtes i dotar-los d’uns Consells realment representatius i amb capacitat de plantejar i resoldre problemes. Es podria millorar els mecanismes de participació en els diferents Consells i, especialment, es podrien delegar competències de l’alcalde i de la Junta de Govern local al mateix Ple municipal.
Semblen somnis, però no deixen de ser camins possibles per afrontar les emergències que l’Hospitalet pateix desprès de vint anys d’aplicació d’aquesta Llei a l’Hospitalet i de fer-ho d’una determinada manera.
Dos comunitats de veïns de Collblanc-La Torrassa en risc directe d’expulsió sense que el govern municipal hi actuï
Aquest dimarts 17 de setembre a la biblioteca Josep Janés del barri de Collblanc s’ha presentat públicament la plataforma veïnal que pretén afrontar la problemàtica de la massificació turística a la ciutat i, més concretament, als barris de Collblanc i La Torrassa.
Amb una participació al voltant de cinquanta persones, la taula formada per representants d’algunes de les entitats impulsores de la plataforma, ha iniciat l’acte amb la lectura del manifest, a càrrec de Carme Rimbau, del CELH i del Castell de Bellvís.
El representant del Sindicat de Llogateres de l’Hospitalet ha presentat els components de la taula de l’acte. Tot seguit, el representat de la comunitat de veïns d’Occident 14, el bloc que pateix l’amenaça d’expulsió per convertir l’edifici en habitacions d’us turístic, ha explicat el conflicte que viuen de fa mesos aprofitant un buit legal existent sobre el tema i aprofundint en la especulació contra el dret a l’habitatge del veïnat que ara encara hi viu.
Marta Ruiz, representant del bloc del carrer Holanda, 36, que també viu una situació molt conflictiva ha detallat també la situació precària en la que viuen, amenaçats d’expulsió dels seus habitatges tant punt acaben els seus contractes, per habilitar també habitacions turístiques.
Tant en us cas com en l’altre es queixen de la inexistència de cap mena de suport per part de les administracions públiques, tant de la Generalitat com, especialment de l’Ajuntament de la ciutat. Expliquen que a l’Hospitalet hi ha una llista d’espera de més de tretze mil persones que busquen accedir a un pis de lloguer, que era una de les alternatives que l’Ajuntament els plantejava com a possible sortida al problema d’expulsió que pateixen.
El president de l’associació veïnal de Collblanc i La Torrassa ha fet esment a la necessitat de fer front a la crisi habitacional que s’està patint en els seus barris, i per extensió a tota la ciutat, davant la complerta inacció de les administracions que no fan res per alleujar la pressió de la massificació turística que es pateix a l’Hospitalet. Ha remarcat que tot plegat no es podrà resoldre sense una mobilització veïnal. En aquest sentit ha anunciat un proper esdeveniment públic de protesta civil el proper dia 28 de setembre.
Les entitats impulsores de la plataforma i signants del Manifest son: AVV Collblanc-La Torrassa, Comunitats de veïns del carrer Holanda 36 i del carrer Occident 14, Associació Som Santa Eulalia, Espai de Ciutadania, Sindicat de Llogateres, AVV La Florida, Associació Altaveu Jove, Associació Castell de Bellvís, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Coordinadora d’AMPES, Foment de la Informació Crítica, i els sindicats CCOO, UGT i CNT.
En el manifest es demana, entre altres coses:
Que el govern municipal estableixi una moratòria de llicències d’establiments d’ús turístic que impliqui l’elaboració d’un pla dins el marc del Decret Llei 3/2023.
Que, tal i com s’ha fet en altres ciutats i també en aplicació del Decret llei 3/2023, en el període de 5 anys es revoquin totes les llicències d’habitatges d’ús turístic atorgades fins al moment a la ciutat.
Que el govern municipal estableixi un protocol de control de pisos de lloguer temporal, per a garantir la no modificació de la seva estructura, l’augment del nombre d’habitacions o la desaparició d’espais d’ús compartit. I garantir que no se’n fa un ús fraudulent com a habitacions d’ús turístic.
Que l’Ajuntament de l’Hospitalet incrementi el nombre d’inspectors per revisar i actuar davant de possibles casos fraudulents de pisos i habitacions d’ús turístics.
Que l’Ajuntament de l’Hospitalet s’impliqui en els casos d’expulsió de veïns i veïnes, com són el cas d’Occident 14 i Holanda 36, mediant amb les parts, i acompanyant els veïns.
Que l’Ajuntament de l’Hospitalet sol·liciti als governs català i espanyol, l’aprovació definitiva d’un decret que reguli els arrendaments temporals i el lloguer d’habitacions en zones declarades de mercat tensionat.
Que s’estableixi a l’Hospitalet la mateixa fiscalitat sobre les activitats turístiques que a Barcelona.
Que l’Ajuntament faci una política d’habitatge amb l’objectiu d’incrementar el parc públic d’habitatges de lloguer accessible. El manifest te actualment el suport de les formacions d’esquerres presents en el consistori: Esquerra Republicana de l’Hospitalet, En Comú Podem l’Hospitalet, EUiA l’Hospitalet i s’ha anunciat que Alternativa d’Esquerres de l’Hospitalet també hi dona ple suport.
Actualment no existeixen agents de la Guàrdia Urbana caminant pels carrers i les places dels barris.
Ja fa temps que les percepcions sobre seguretat que manifesta molta de la ciutadania de l’Hospitalet son força negatives. Però fins a quin punt es corresponen amb la realitat?
De forma repetida, en les enquestes d’opinió que es realitzen des de diferents institucions públiques, la sensació d’inseguretat personal apareix com una de les principals preocupacions, sinó la primera, per part de la majoria de persones enquestades. Així, en el darrer baròmetre fet des de la Diputació, la seguretat ciutadana apareix com el principal problema:
Dades del darrer Dibarómetre sobre l’Hospitalet
En el quadre que apareix més amunt es pot veure amb claredat el lloc que ocupa el tema de la seguretat en les preocupacions expressades en la enquesta. Supera en molt al segon dels temes, l’incivisme, l’absència de valors, falta d’educació, etc. i, encara més, a la tercera de les preocupacions: la neteja urbana. I tot sembla indicar que aquestes tres qüestions van molt lligades entre elles i formen part destacada de les sensacions d’inseguretat que es viuen entre el veïnat.
Les percepcions sobre la seguretat, com destacava la responsable de seguretat i convivència de l’Institut Metropoli, Marta Murrià a El Periódico: “la percepció de seguretat no té per què respondre a una fèrria realitat delinqüencial, sinó que influeixen altres factors com el civisme, la neteja i el manteniment dels carrers, així com casuístiques com la conflictivitat en les relacions de convivència a les escales de veïns, la presència de pisos okupats a l’escala o altres problemes d’accés a l’habitatge. Factors com la ruptura del teixit urbà per una infraestructura com una autopista, o el deteriorament del mobiliari viari, o la percepció de brutícia, són també importants per conformar la sensació de seguretat“
En el cas de la nostra ciutat cal tenir present la incidència que el model de treball de la Guardia Urbana i les mateixes dificultats i conflictes en l’interior del cos, tenen sobre aquestes percepcions. Actualment no existeixen agents de la Guàrdia Urbana caminant pels carrers i les places dels barris i mantenint unes relacions de coneixement del veïnat. Les patrulles es mouen en vehicles, cotxes o motos, i el contacte amb ells no resulta fàcil. Com explicava Cristóbal Urbano en una reunió formal en la seu del districte: “per parlar amb la Guàrdia Urbana has d’aturar el trànsit i trucar a la finestra del cotxe patrulla”. Evidentment, no és la manera més pràctica d’adreçar-se a servidors públics, però el telèfon de contacte amb la Guàrdia Urbana no sempre és eficaç.
A més, l’ús generalitzat d’armilles antibales per part dels agents no ajuda tampoc a una relació de proximitat amb el veïnat. Tot i entenent la necessitat de protecció personal dels membres del cos, la seva imatge afavoreix més les sensacions de perill que les de protecció.
Tot i així, és cert que, de vegades, es poden veure desplegaments policials en alguns carrers. Aquest any s’han realitzat en diferents barris operacions policials conjuntes entre guàrdia urbana, mossos d’esquadra i policia nacional, anomenades “operacions brida” per la prevenció de robatoris amb violència. Els resultats però, han estat algunes denúncies per infraccions de trànsit o infraccions administratives i detencions o citacions per la llei d’estrangeria, i algun arrest o denúncies per tinença o consum d’estupefaents.
Es poden tenir dubtes sobre si aquest tipus d’operatius, amb desplegament dels cossos del ARRO, de la BRIMO i de l’helicòpter per part dels Mossos, de la policia d’estrangeria del CNP i les patrulles de seguretat ciutadana, serveixen més per millorar la seguretat ciutadana o si, pel contrari, ajuden a incrementar la sensació d’inseguretat.
Atenent a les dades oficials sobre delictes a l’Hospitalet, entre el 2022 i el 2023 els delictes penals que han tingut un major creixement són el que es coneix com a ciberdelictes, especialment les estafes informàtiques, que han crescut gairebé un 29% d’un any a l’altre, mentre els furts haurien crescut un 38% i, curiosament, el tràfic de drogues hauria disminuït un 33%.
Per tancar, de moment el tema, cal ressaltar que la immigració, la qüestió que en les últimes setmanes està aixecant tanta polseguera i que des de forces d’ultradreta de diferents colors es vol presentar com el problema número ú de la ciutadania, ocupa en el baròmetre de la Diputació el quart lloc de les preocupacions amb un 6,1% de les respostes. Aquestes dades, però, no poden deixar de banda els intents reiterats de sumar immigració a inseguretat. Caldrà seguir treballant des de diferents llocs a defensar el caràcter acollidor que ha de tenir la nostra ciutat. I tot plegat, el model de ciutat imperant, no ajuda a millorar.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
