Tornar de vacances

Amb la calor els malestars del veïnat de la nostre ciutat sembla com si es fessin mes evidents, tot i els silencis aparents. Mes de quaranta anys d’Ajuntament democràtic, mes de quaranta anys de govern municipal del PSC, no han aconseguit fer realment de l’Hospitalet una ciutat acollidora i amable pel seu veïnat.

Es cert, però, que la ciutat no ha estat mai millor. L’activitat dels alcaldes franquistes va ser encara pitjor, i té molt a veure amb la configuració actual dels barris de la ciutat. L’especulació desbocada i la subordinació als interessos de Barcelona han marcat tant el perfil de l’Hospitalet que, malgrat els intents de canvi i els anys que han passat, el seu rastre perviu encara pels carrers.

Tot i així la ciutat ha canviat i, en alguns aspectes es podria dir que ha millorat. El transport urbà, tot i les limitacions encara existents permet, gràcies especialment a les línies del Metro, una millor mobilitat, encara que aquesta estigui bàsicament orientada cap a la metròpoli. No s’han aixecat nous blocs als barris de Bellvitge i de Can Serra, però la fal·lera constructiva al conjunt de la ciutat no s’ha aturat i la densitat de població dins dels 12 Km2 del municipi segueix creixent. Els serveis bàsics com la neteja, la recollida d’escombraries o la il·luminació urbana, continuen amb fortes limitacions, afectant la vida del veïnat i enriquint a les empreses de les respectives contractes, tantes vegades prorrogades.

El paisatge urbà dels barris va modificant-se; el comerç de proximitat cada vegada és més reduït, mentre es multiplica la presencia de les xarxes de grans superfícies i apareixen botigues de conveniència o les cadenes de fleques cafeteries. Els infra-habitatges colonitzen baixos en els barris, al mateix temps que reapareixen assentaments de barraques. La crisi d’habitatge a la ciutat sembla una situació endèmica. I així es podria continuar fent un diagnòstic, una radiografia del que suposa avui viure a l’Hospitalet.

En aquest marc no resulta gens estrany que el malestar per la situació creixi entre el veïnat, encara que aquest malestar, aquesta incomoditat ciutadana, conegui molts problemes per expressar-se i, encara més per construir alternatives reals a la situació establerta.

En els anys de l’anomenada “Transició”, a finals del 70 i inicis del 80 del segle passat, les reivindicacions veïnals van trobar camins per organitzar-se i per expressar-se. Més enllà d’alguns mites, es cert que els moviments veïnals, al menys en alguns barris de la ciutat, van ser capaços d’organitzar el malestar veïnal, al mateix temps que, a les empreses, els moviments sindicals agafaven força, i que forces polítiques d’esquerres oferien possibilitats d’aconseguir canvis reals. Va ser un moment en que tot semblava possible de millorar.

Però no va acabar sent així. Ben aviat alguns dirigents de les esquerres van adreçar-se a associacions veïnals per explicar que l’existència d’ajuntaments democràtics amb majoria d’esquerres feia sobrera la seva actuació. A poc a poc, o no tant lentament, la mobilització veïnal va anar disminuint i perdent pes, mentre la situació de la ciutat no va conèixer canvis substancials.

Les condicions d’habitatge no han millorat, i ara mateix hi ha un ampli dèficit d’habitatge social accessible. Els nous habitatges tenen uns preus prohibitius, mentre es redueix l’oferta de lloguer. Arriba un nou veïnat que és expulsat de la capital, amb un procés de gentrificació, al mateix temps que creix la població d’origen immigrant, amb pocs recursos materials i moltes dificultats per obtenir la seva regularització. Tot plegat no facilita la convivència i la mobilització veïnal.

Públic en un dels últims plens municipals

Des dels moviments veïnals es pateixen les dificultats per orientar-se en aquesta situació i per oferir escenaris de reivindicació i d’organització. Els partits polítics de les esquerres, o bé estan lligats per les dinàmiques tancades de la administració municipal, o no acaben de trobar els mecanismes i els treballs per oferir sortides a la situació en els diferents barris. Tot plegat sembla un terreny adobat per que l’extrema dreta, el feixisme, busqui les seves oportunitats.

A aquestes forces no els interessa en absolut la mobilització veïnal ni les seves reivindicacions. Treballen justament per estimular la confrontació entre veïnes i veïnes, contra tota forma d’organització que construeixi barri i futur. Fer del malestar veïnal una arma contra la mateixa ciutadania. D’aquesta manera apareixen crides i convocatòries d’orientació difosa que multipliquen el malestar veïnal orientant-lo contra la gent nouvinguda o els col·lectius diversos.

Tot i així, una mica barri a barri apareixen iniciatives que poden ser engrescadores i que poden obrir noves perspectives de canvi a la ciutat. A La Florida, al voltant de l’associació veïnal es pot trobar tota un petita galàxia d’idees amb empenta capaces d’organitzar i d’empènyer les reivindicacions veïnals. A La Torrassa i Collblanc, al costat de la vella associació veïnal apareixen organismes com Stop Degradació o un grup d’urbanistes que treballen per fer barri en unes condicions força complicades socialment, amb la pressió sobrevinguda dels habitatges i establiments turístics.

Els moviments en defensa de l’habitatge i els sindicats de llogateres son ja una part del paisatge social de la ciutat. A Santa Eulàlia, la renovada associació treballa per acollir la infància del barri, al mateix temps que reclama la salvaguarda del Parc de l’Alhambra i la construcció dels equipaments pendents, com la Biblioteca i el Poliesportiu. A Bellvitge, més enllà del moviment de No Més Blocs, el Txiringo que s’organitza per la festa major, acull un conjunt d’activitats i de participacions de bona part de tot el que es mou a la ciutat. I també a Can Serra, o a Sant Feliu, o a Sant Josep i el Centre amb iniciatives com l’Espai La Figa, sembla que apareguin noves oportunitats veïnals.

Però no seria bo omplir-nos d’optimisme. La ciutat, els moviments veïnals i les esquerres estan lluny de viure un dels bons moments. Hi ha molt buit, molt desconcert i poca il·lusió de futur en allò que és viu en els diferents barris. Es troben a faltar possibilitats d’iniciatives comunitàries, de lloc i espais on construir convivència veïnal. En els inicis del segle passat, els ateneus, cases del poble i d’altres institucions similars van facilitar en gran mesura lligams veïnals i solidaris. En el franquisme, entitats diverses als barris van intentar cobrir aquesta necessitat, que finalment el moviment veïnal de finals dels 70 i inicis dels 80 va saber ocupar. Aquestes últimes setmanes hem conegut la pèrdua de persones actives a l’Hospitalet, especialment en els barris del nord, com la Clara Parramon i en José Gutiérrez, que van saber incidir la força d’aquesta realitat veïnal, encara que fos des de perspectives diverses. Gent com aquestes dues persones permeten explicar el millor dels nostres barris.

Resten només nou mesos per la propera convocatòria electoral a l’Hospitalet i les perspectives de canvi i de millora de la situació en el Consistori són més aviat febles. Mentre la deriva de la gestió municipal del PSC sembla anunciar un retrocés o un estancament de les seves forces municipals i s’albira, per desgràcia, un creixement del vot a les opcions d’extrema dreta, les opcions de les esquerres segueixen molt febles, presoneres encara en alguna mesura dels compromisos poc eficaços amb els governs municipals dels darrers quaranta anys. Més enllà, tampoc noves forces d’esquerra aconsegueixen un pes social apreciable. Queda doncs molta feina a fer, moltes iniciatives per experimentar, moltes idees per crear consciència veïnal i lligams solidaris barri a barri. En això hi ha molta il·lusió dispersa.

Juliol a l’Hospitalet: tot fent memòria

Fa noranta anys l’ambient a la ciutat era especial. Un ambient carregat d’il·lusions, però també d’incerteses o de pors. Llavors, tot semblava anunciar algun esdeveniment important. Els rumors de tota mena omplien converses de taverna o d’ateneu i es feien lloc a les xerrades a les fàbriques, les bòviles o els camps de llaurar. Feia calor, segurament no tanta com la que coneixem avui.

En aquell moment es vivia l’expectativa d’un canvi polític i social. Avui, aquests dies, el veïnat ha estat pendent del resultat del mundial de futbol, de la final entre les seleccions d’Argentina i d’Espanya. Aquest esdeveniment ha omplert les converses entre amistats, famílies i coneguts de tota mena. En el moment del partit que es feia lluny, a Estats Units, la plaça de l’Ajuntament es va omplir de persones que volien compartir les sensacions del partit de futbol, al voltant d‘una pantalla gegant oferta pel govern municipal.

Fa noranta anys la cosa era molt diferent: es participava o es veia com s’aconseguia aturar un cop militar al país i, al mateix moment, el paisatge i la vida canviava. Va començar una guerra civil i, al mateix temps, s’iniciava a la ciutat i a Catalunya una real revolució social. Vist des de lluny, des d’ara, sembla difícil d’entendre com va ser possible tot plegat.

A hores d’ara, la selecció espanyola de futbol s’ha proclamat guanyadora del Mundial. I no ha estat una casualitat. Sense entendre ni un borrall de futbol, aquesta victòria esportiva es segurament el resultar de bastants anys de feina, de preparació de les condicions per fer-ho possible, acumulant experiències de moltes competicions i formant tant els esportistes en sentit estricte, com els seus entorns. El triomf no ha estat, doncs, una casualitat ni un bolet.

Encara més, en el terreny social i polític, els esdeveniments no son gairebé mai casualitats, ni apareixen sobtadament com bolets (tampoc els bolets surten espontàniament. Els calen unes condicions i uns substrats determinats). Així, la victòria obrera i popular del 19 de juliol a Catalunya no va ser cap casualitat. Responia a una llarga trajectòria de lluites, d’acumulació d’experiències, d’èxits o derrotes que van ajudar a conformar un substrat potent sobre el que créixer un moviment obrer segur de si mateix.

A l’Hospitalet, des de l’administració municipal s’ha treballat per poder festejar i compartir el partit final del Mundial amb el triomf de la selecció. Encara que no fos aquest l’objectiu, la concentració a la plaça de l’Ajuntament fins i tot podria servir per millorar la cohesió social a la ciutat. El problema, pot ser, que aquestes celebracions no semblen treballar per crear consciència de comunitat i recollir experiències i memòria acumulada.

A manca d’altres iniciatives, la CNT local va decidir organitzar més que un acte, una activitat per recuperar la memòria del juliol del 1936 i d’allò que va suposar pel veïnat de l’Hospitalet. Va plantejar la realització d’una petita ruta històrica que pogués recuperar memòria de les trajectòries i les lluites que van conformar un l’Hospitalet viu i combatiu. Finalment, se’m va encarregar la conducció d’aquesta ruta a mi mateix, recollint una petita part de la història de les lluites socials a la ciutat.

D’aquesta manera es va voler recordar, des de Can Trinxet, la vaga de les filadores, el 1913, organitzada pel sindicat la Constància, que reivindicava la reducció de la jornada, llavors d’11 hores, tenir festa els dissabtes per la tarda i una augment de sou que acostés els salaris al dels homes. La vaga es va estendre des del barri de la Bordeta, fins a tot Catalunya. A la ciutat van sumar-s’hi especialment les treballadores de Can Rifà, del Cànem, de Can Gras i Can Trinxet i de Can Tries. Van ser més de 2.500 dones en vaga que finalment van aconseguir una jornada de 9 hores, amb dissabte tarda festiu, i un augment de sou.

Aquesta vaga de dones del tèxtil, que va tenir molta força a Santa Eulàlia, va anticipar en part el que seria la famosa vaga de “La Canadenca” que al 1919 va mobilitzar pràcticament tot el país i va aconseguir la jornada legal de 8 hores. Aquesta vaga va tenir un dels seus centres en el Transformador de La Torrassa. Més enllà, però, de les vagues i dels conflictes socials, com el pistolerisme engegat pel governador civil Martínez Anido i l’anomenat “sindicat lliure” que va segar moltes vides de sindicalistes com Salvador Seguí o com el Peronas, cal ressaltar la feina educativa i comunitària feta des de diverses entitats, especialment els Ateneus Racionalistes o Llibertaris, com el “Pau i Amor” de Santa Eulàlia, animat per Francesc Pedra i Lola Peñalver, o l’Ateneu Racionalista de La Torrassa, animat per Josep Peirats, que organitzaven des de cursos d’alfabetització fins a obres de teatre o debats científics de tota mena, convertint-se volgudament en llocs de construcció de comunitat.

També cal esmentar el treball fet des de començament del segle XX fins el final de la guerra civil per les Escoles Modernes, com la Ferrer i Guàrdia del carrer Baró de Maldà del barri del Centre, o l’Escola Moderna de La Torrassa, de les germanes Ocaña, Fèlix Carrasquer i altres, com centres que feien possible l’educació de bon nombre d’infants dels nostres barris.

Els anys 30, des de la proclamació de la Segona República, van ser també anys de conflictes i confrontacions socials arreu del país. Moviments insurreccionals com els de Casas Viejas o els de Fígols també repercutien a l’Hospitalet, que al desembre de 1933 va conèixer un moment en el que es va proclamar el comunisme llibertari durant cinc o sis dies, amb enfrontaments al mercat de Collblanc o als burots de Riera Blanca. L’octubre de 1934 va tenir la seva repercussió a la ciutat que va veure substituït l’alcalde electe per un militar.

Al mateix temps de tot això, es creaven bòviles cooperatives com La Redentora al barri de Collblanc, o vidrieries com la Cooperativa Obrera del Vidre a La Torrassa i, arreu, s’anaven creant entitats i llocs de trobada diversos.

Finalment, el 19 de juliol de 1936 va arribar la noticia de la sortida de diverses columnes de tropes de les casernes amb la voluntat d’ocupar els centres neuràlgics del país. Es van aixecar barricades per barrar-los el pas a diversos llocs, com davant de la casa d’en Peirats a la carreta de Collblanc. Hi van haver combats a Barcelona, especialment a plaça de Catalunya, a les Drassanes i a la Plaça Espanya i, finalment les columnes militars van ser derrotades i les casernes van ser ocupades per milícies.

Però això es ja tota una altra història, la de la revolució social i la guerra civil que llavors van iniciar-se en paral·lel, i que podem trobar més o menys explicada en llibres i materials diversos. Aquí hem intentat resumir una part del que va ser la Ruta Històrica que es va fer dissabte 18 de juliol a l’Hospitalet i que vol donar elements per millor comprendre els coneixements posteriors, i recordar d’on venim.

Novament sobre el poliesportiu de Santa Eulàlia: venedors de fum

De vegades sembla que hi ha qui vol dedicar-se a vendre fum, en lloc de buscar solucions a les necessitats i als problemes de la gent. A la nostre ciutat tot fa pensar que existeix una veritable escola d’aquesta mena d’ofertes buides. Les històries que envolten el necessari poliesportiu del barri de Santa Eulàlia i la seva localització, poden servir de model per aquesta mena de comportaments polítics.

Des d’aquesta pàgines s’ha anat fent un seguiment d’aquesta llarga història de despropòsits que envolta un poliesportiu que no acaba d’existir any darrera any. En les últimes setmanes el govern municipal ha estat anunciant a través dels mitjans municipals de comunicació i amb la distribució de cartelleria i tríptics a la majoria d’habitatges del barri, “un nou futur que pren forma a Santa Eulàlia i Granvia Sud”. Aquest “nou futur” seria el de la construcció d’un nou poliesportiu en els terrenys del parc de l’Alhambra, una opció que ja va ser defensada pel govern municipal presidit per Nuria Marin i que tenia a David Quirós com regidor del districte, en la consulta veïnal organitzada per l’Ajuntament el 2019 i que va ser rebutjada en les urnes per una amplia majoria.

La sorpresa davant d’aquest anunci municipal va crear una situació, primer de desconcert, i desprès d’indignació, entre gran part del veïnat del districte. Una indignació que s’ha estat manifestant, més enllà de les xarxes, en la presentació de la Festa Major de Santa Eulàlia en el mateix parc de l’Alhambra, en les portes del Centre Cultural del barri en la convocatòria d’una reunió tancada amb entitats del barri, així com en la celebració del Consell de Districte i posteriorment en una assemblea veïnal convocada per Som Santa Eulàlia a la plaça de Pius XII.

En el darrer ple municipal celebrat a finals del mes de juny es van aprovar per majoria dues mocions que tenen relació amb la qüestió de la localització del futur poliesportiu a Santa Eulàlia. Una de les mocions aprovades demanava al govern municipal la compra de les naus de les antigues cotxeres de Rosanbus al carrer de Martí Codolar. Aquesta és justament, al costat de Gasometre, una de les possibilitats rebutjades per l’alcaldia per construir el nou poliesportiu. Segons L’H Digital, la resposta del govern municipal a aquesta moció per part del tinent d’alcaldia d’Agenda Urbana, José Antonio Alcaide, va ser la defensa de l’estudi tècnic i econòmic realitzat, en el qual s’apunta com a única opció viable per al nou poliesportiu el parc de l’Alhambra. Alcaide va dir que l’opció de les cotxeres és «la menys adequada, la més lenta i la més cara» de les tres que s’han estudiat.

Les maquetes presentades en la consulta del 2019. Sobre quina base van fer-se?

El Parc de l’Alhambra present en la sala de plens el 30 de juny

Però aquest suposat estudi al que es refereix el tinent d’alcaldia es, com a mínim, problemàtic. L’associació veïnal Som Santa Eulàlia va presentar una instància a l’ajuntament demanant que se’ls facilités tota la documentació dels estudis que justifiquen la decisió de construir el poliesportiu al parc de l’Alhambra. La resposta va ser la següent: es denega la petició ja que, textualment, “La documentació sol·licitada correspon a informes elaborats a instància del Servei de Desenvolupament Estratègic amb la finalitat d’avaluar les necessitats i oportunitats dels possibles emplaçaments del nou poliesportiu. Actualment, no existeix cap expedient administratiu en tramitació en relació amb aquesta qüestió, sinó que es tracta de treballs interns de caràcter preparatori, elaborats amb finalitats estrictament operatives. Aquests documents tenen un caràcter provisional i poden estar subjectes a modificacions, motiu pel qual no es considera oportuna la seva difusió ni el seu accés públic en aquest moment. Aquesta informació, si escau, s’incorporarà a l’expedient administratiu que es pugui iniciar en el futur”.

És a dir, no hi ha res seriós, ni cap tràmit iniciat. Una altra vegada, com en el decret de l’alcaldia de l’època Pujana, ara fa més de 30 anys, o com les maquetes i plànols presentats en la consulta del 2019, que ara diuen que no tenien cap valor, tota la propaganda distribuïda al veïnat i difosa pels mitjans municipals, segueix no sent altre cosa que fum.

Costa d’entendre els motius i els objectius d’aquests anuncis buits del govern municipal. Son fum, però el fum no apareix del no res. Darrera hi ha d’haver algun foc o algunes brases. Alguns interessos deuen existir per fer aquests anuncis i aquests esforços del grup municipal del PSC per sembrar malestar i divisions entre el veïnat. Ara mateix, des d’aquí, costen d’identificar aquests interessos, més enllà d’una manifesta incapacitat per resoldre problemes i oferir solucions viables a les necessitats del districte.

De tota manera, en el mateix ple municipal de finals de juny es va aprovar una altra moció que plantejava la millora de la situació i la qualitat dels refugis climàtics de la ciutat, on s’afegia que els actuals refugis climàtics no es poden mutilar. De complir-se aquesta moció, seria un obstacle suplementari a les propostes d’escapçament d’una part del parc de l’Alhambra, un dels pocs veritables refugis climàtics de l’Hospitalet. Però, tanmateix en aquesta ciutat, res no es segur, tot i que sigui aprovat per una amplia majoria dels representats del veïnat.

Postdata:

Encara que sigui anecdòtic no deixa de ser curiós que desprès de la remodelació del cartipàs municipal d’aquest primer de juliol, el regidor responsable del Districte III torni a ser David Quirós, ara també alcalde. Es de suposar que es tracta d’un nomenament provisional mentre no prenen possessió els nous regidors després de la dimissió de la regidora Olga Gómez.

La problemàtica de les escoles bressol no s’acaba de resoldre per una interpretació gens consensuada amb les afectades

Van participar en el darrer ple municipal per explicar com s’eternitza la solució i com s’enterboleix el clima entre les docents

Es de suposar que, a hores d’ara, estigui prou clar que, quan a l’Hospitalet es fa referencia al 0-3, no s’està parlant de cap resultat de futbol, encara que estiguem en ple mundial. Es tracta de les escoles bressol de la ciutat que semblen sotmeses a un llarg camí, ple de incompliments i entrebancs.

Durant la legislatura anterior, les escoles bressol de l’Hospitalet, les municipals i les concertades amb l’Ajuntament, viuen en un món obscur. Hi ha notables diferències de condicions de treball i d’acollida dels infants, entre les escoles realment municipals i les que estant pendents de municipalització. Ja al 2023, ara fa tres anys, les bressol estaven pendents de pactar el calendari del curs 2024-2025 i de la incorporació de nou personal.

Al juliol de 2024 van demanar la paraula en el Ple municipal per manifestar que: “No s’ha plantejat un projecte educatiu municipal en el qual el concepte d’infant sigui igual per a totes les escoles; no s’ha dotat a les escoles del personal promès per aquest curs i encara no sabem quan s’incorporaran el curs vinent.Tot i la modificació del calendari per part seva, continuem reafirmant-nos en la necessitat de tenir 5 dies a principi ia final de curs sense infants, estem esgotades de justificar-nos amb raonaments pedagògics i que segueixen insuficients. …Tampoc tenim resposta sobre millorar les condicions laborals dels treballadors, …En sortir del Ple, la tinenta d’alcaldia de l’Àrea de Ciutat Transformadora, Cristina Santón, s’ha reunit amb nosaltres i s’ha compromès a fer seguiment dels temes i retrobar-nos el mes de setembre”.

Un llarg conflicte

Malgrat les promeses de municipalització real de les 5 escoles bressol concertades de la ciutat, fetes quan encara Nuria Marin era l’alcaldessa i David Quirós regidor d’educació, a hores d’ara, pràcticament finalitzat el curs 2025-2026, la qüestió segueix pendent que se solucionin els concebuts problemes administratius de sempre.

Al setembre de 2025, les escoles bressol tornaven a explicar que: “Estem cansades, esgotades, fartes… Els educadors de les escoles bressol municipals de l’Hospitalet de Llobregat no podem continuar en silenci davant les mentides, la falta de diàleg i el nul compromís real per part de l’Ajuntament…. No podem cuidar si no se’ns cuida. No podem educar si se’ns ignora”.

Aquest passat mes de maig, les escoles bressol de l’Hospitalet van sortir dos dies en manifestació, un cop el dia 13, i un altre el 26. Aquest darrer dia van tenir una trobada amb la nova regidora d’educació, Cristina Santón, que els va afirmar que les empreses gestores de les Escoles Bressol Municipals ja estaven aplicant les taules salarials catalanes aprovades el maig de 2025, tot i que la realitat ho desmentia. Al no existir encara els nous plecs de condicions de les escoles bressol de la ciutat, que van caducar l’any anterior, el personal d’aquestes escoles bressol va afirmar que estaven cobrant per sota de les taules salarials.

Nou plec de condicions

Finalment, a les darreries de juny l’Ajuntament va fer públic el nou plec de condicions de les Escoles Bressol Municipals de l’Hospitalet. En el darrer ple les representats del sector van explicar la seva valoració critica del contingut. En el plec de condicions elaborat pel govern municipal es posa un model de dos perfils professionals diferenciats: Mestre d’Educació Infantil (MEI) i Tècnica d’Educació Infantil (TEI).

El primer perfil, MEI, disposaria d’una jornada de 32 hores setmanals, de les quals 25 hores serien d’atenció directe, amb funcions de Tutora d’Aula. El segon perfil, TEI, tindria una jornada de 37,5 hores setmanals, de les que 36 hores es dedicarien a atenció directe, amb funcions de suport d’aula.

Les treballadores de les bressols exigeixen les mateixes condicions pels dos perfils professionals, aplicant el concepte de parella educativa, i ho expliquen així: “Per a nosaltres, una parella educativa només pot existir quan ambdues professionals són reconegudes com un equip que comparteix el dia amb els infants. La mateixa paraula “parella”, implica col·laboració, confiança, corresponsabilitat i un projecte compartit. Quan una dels professionals és considerada tutora i l’altra suport de la tutora, aquesta relació deixa de ser entre iguals i es converteix en una estructura jeràrquica.

Parella educativa

No qüestionem que a les escoles bressol hi conviuen dos perfils professionals.El que qüestionem és que aquesta diferència es tradueix en una relació jeràrquica que situï una professional per sobre de l’altra en el desenvolupament de la seva tasca i en el reconeixement del seu rol educatiu.

Si parlem de parella educativa, no podem entendre un model en què una professional dirigeixi i l’altra executi.Treballar en parella implica construir conjuntament l’acció educativa, des del respecte i el reconeixement mutu, la confiança i la corresponsabilitat compartida.

L’educació dels infants és una tasca compartida que es construeix dia a dia des de la cooperació entre professionals.Per això, defensem un model en què MEI i TEI treballen conjuntament, compartint la mirada educativa i enviat tots dos referents per als infants i les famílies, sense que una quedi subordinada a l’altra.

Creiem que aquest model no només dignifica tots dos perfils professionals, sinó que també enforteix els equips educatius i repercuteix directament en la qualitat de l’atenció que reben els infants.

Perquè una parella educativa no es defineix per compartir un espai, sinó per compartir un projecte educatiu, la responsabilitat envers els infants i un mateix reconeixement professional”

D’aquesta manera van explicar el seu posicionament davant del Ple municipal de finals de juny, tot i recordant la qüestió pendent de la municipalització efectiva de del Escoles Bressol de la ciutat.

Les treballadores de les escoles Bressol vam participal a l’ultim ple de l’Ajuntament

També van mostrar pancartes al·lusives al conflicte

La crispació i el desacord centren el debat sobre la ubicació del poliesportiu de Santa Eulàlia al Consell de Districte

L’equip Quirós manté la mateixa postura de prepotència i provocació en la mutilació del parc de l’Alhambra que preveu el projecte municipal

El Consell de Districte de Santa Eulàlia i Granvia Sud d’aquest dimarts 16 de juny no ha pogut acabar el seu ordre del dia. El tema de la construcció del nou poliesportiu al Parc de l’Alhambra ha tensionat tota la sessió.

Estava previst que la qüestió del nou poliesportiu fos el 6è punt de l’ordre del dia, just desprès de tractar el tema de la seguretat en el Districte. Però la elevada participació de veïnes i veïns al Consell ha trastocat els plans del govern municipal.

Tot seguit de l’aprovació formal de l’acta anterior, s’ha presentat davant del Consell el pla d’inversions previstes pel govern municipal per aquest any 2026 i les previsions pels següents. Ha obert el tema el tinent d’alcalde David Gómez, amb el suport del cap tècnic d’obres, en Xavi Guerra. Ha estat una llarga llista de diapositives en powerpoint de projectes en curs d’execució i de plans previstos, que malgrat la seva extensió deixaven en blanc temes claus del Districte, com ara la Biblioteca, el manteniment de l’enllumenat o de l’asfaltat dels carrers, la climatització de les escoles, el canvi de la gespa del camp de futbol o els retards en la finalització de les obres de l’escola Paco Candel.

Els ànims de les persones assistents s’han anat excitant, especialment tenint en compte que a la sala del Centre Cultural on es feia el Consell, s’han instal·lat uns plafons publicitaris amb la proposta del govern municipal de construir el nou poliesportiu en terrenys del Parc de l’Alhambra. Rumors de desaprovació i algun crit han anat amanint aquest primer punt.

Amb bon criteri, la presidència del Consell ha proposat avançar el punt previst del nou poliesportiu. David Gómez, el tinent d’alcalde, ha cedit la paraula als tècnics municipals Xavi Guerra i Marta Jover per explicar l’estudi que han fet sobre les millors localitzacions pel poliesportiu. Han explicat els condicionants que des de l’àrea d’esports de l’Ajuntament se’ls ha demanat d’incloure en el projecte del nou poliesportiu. Resumidament, serien disposar de quatre pistes transversals en la pista poliesportiva d’uns 4.000m2, d’una sala mixta de karate, tennis taula, judo, cárdio, etc, d’uns altres 4.000m2, una piscina de més de 30m, amb 8 carrils i 2,5m de fons, que suposen uns 2,190m2 i una zona d’oficines i serveis de més de 850m2 i una de pàrquing d’almenys, 60 places. En total serien entre 13 o 14.000m2 i una alçada entre 24 i 27metres.

Aquest volum de l’equipament, segons la seva opinió, tindria moltes dificultats per encabir-se a Gasòmetre o en les naus de l’antigua Rosanbus i, per això consideren la millor opció la del parc de l’Alhambra, que aniria acompanyada de la pacificació d’un tros del carrer Aprestadora i del carrer Alhambra, que junt amb la plaça Francesc Macià esdevindria una gran zona verda.

El treball que han presentat els tècnics municipals inclou uns curiosos balls de xifres, segons les quals la construcció del poliesportiu al parc de l’Alhambra significaria, curiosament, el guany de 1.000 m2 de parc. La màgia s’explicaria per considerar aquests guanys suposats per l’ampliació del parc en una part del carrer Alhambra i el soterrament de la piscina que seria coberta per superfície del parc. A més van sumant m2 i m2 de zones verdes arreu, incloent-hi l’espai de Gasòmetre. Cal no oblidar que aquest no es un estudi d’uns tècnics independents que aplicarien criteris purament professionals, sinó l’encàrrec polític dels seus caps, el govern municipal, per justificar una localització ja decidida prèviament. Els tècnics, en aquest cas, cobreixen l’encàrrec polític el més correctament possible; però la decisió ha estat sempre política i no explicada.

Les intervencions dels consellers no han estat cap novetat. El representant de l’associació veïnal de Granvia Sud, atorgant-se la representació de tot el veïnat del barri, ha defensat com sempre la localització de l’equipament al parc de l’Alhambra, de la mateixa manera que el representat de l’AESE al Consell. Aquests defensors del projecte, com els representats del govern municipal, han afirmat que la consulta del 2019 va ser un error, ja que no s’havien estudiat tècnicament les alternatives. Llavors, d’on van aparèixer les maquetes i els plànols que es van utilitzar en la consulta i que, no per casualitat defensaven la mateixa localització que ara?

En un ambient força crispat, van haver-hi intervencions de diferents membres del Consell lamentant les divisions entre el veïnat i fent crides a la calma. Els representats dels grups municipals d’oposició, Comuns, ERC, PP i Vox van coincidir en criticar el caràcter electoralista de l’anunci del govern municipal de construir el poliesportiu al parc de l’Alhambra i de presentar-ho com un fet decidit, sense haver-ho discutit amb ningú, sense respectar el resultat de la consulta veïnal de 2019 i sense la participació de les entitats dels barris afectats. Tots quatre grups van recordar que el PSC no disposa de la majoria en el Ple municipal, i el primer pas del projecte, que seria la modificació de l’actual Pla Metropolità canviant la consideració del terreny de l’Alhambra de parc urbà a equipament esportiu, no té els vots suficients per ser aprovat.

Les intervencions del veïnat assistent van anar-se succeint entre xiulades, crits i advertiments de suspendre la sessió del Consell o d’expulsar algun dels assistents. Es remarcable la intervenció de tres membres del col·lectiu de residents a Gasòmetre, queixant-se de la utilització de vegades partidista de les seves demandes. Van explicar que no s’oposen en principi a la construcció de l’equipament a Gasòmetre, però si que volen discutir les seves característiques. Ja van posar un Contenciós contra l’Ajuntament per aquesta situació, un fet que des dels representants municipals s’ha negat durant molt temps, i no voldrien haver de tornar-ho a fer.

Altres intervencions s’han centrat en explicar el llarg recorregut de la demanda d’un nou poliesportiu i de defensa del parc en el barri. S’ha fet esment de les diferències entre un parc i una zona verda: en urbanisme, una zona verda és un concepte global i genèric de qualificació del sòl, mentre que un parc és un tipus concret d’espai verd dissenyat per a l’ús públic. Tots els parcs són zones verdes, però no totes les zones verdes són parcs.

Les diferències principals se centren en l’escala, la funció i el disseny.Una zona verda seria una qualificació urbanística general dins del sistema d’espais lliures públics, que inclou qualsevol terreny lliure d’edificacions destinat a la vegetació. Té una funció mediambiental (reducció de la calor, filtratge de l’aire) i pot ser de dimensions reduïdes, com ara un parterre o una petita plaça enjardinada de barri, o fins i tot com defensava la presidenta Ayuso, uns geranis al balcó podien contribuir a disminuir la crisi climàtica.

En canvi, un parc és un espai verd de grans dimensions condicionat específicament per a l’ús, el lleure i el descans dels ciutadans. Ha de disposar d’elements dissenyats expressament com ara camins, mobiliari urbà, zones infantils, àrees per a gossos o instal·lacions esportives. Així, la zona verda té un propòsit eminentment ecològic, mentre que el parc se centra en l’ús recreatiu i social.

Des de diverses intervencions, com las de la representant del grup municipal del PP o la d’ERC es va voler deixar la porta oberta a considerar la possibilitat de dividir el futur poliesportiu en dues o més parts, tals com les pistes poliesportives o les piscines. En tot cas, van ser clares les critiques al govern municipal per estar deixant abandonat el parc de l’Alhambra, deixant buides les promeses de reforma i d’ampliació fetes ja el 2019, ara fa set anys, i la irresponsabilitat de les faltes de manteniment de l’actual poliesportiu del carrer Jacint Verdaguer i de les pistes de Gasòmetre, que pateixen goteres i greus deficiències.

Ja a quarts de 12 de la nit, el Consell es va tancar, deixant pendents per la propera sessió temes com la seguretat al Districte, els espais segurs RADAR o les modificacions al nomenclàtor.

Desprès del Consell de Districte les coses segueixen tal com estaven, en tot cas resulta evident un increment del malestar veïnal, agreujat per les actuacions prepotents del govern municipal, fins i tot en el mateix pròleg del Consell, amb la distribució d’un fulletó publicitari a favor del poliesportiu a l’Alhambra distribuït fins i tot a les cadires preparades per seure els assistents al Consell.

El conflicte de les biblioteques: la queixa permanent d’un sector que reclama atenció i inversions

Dels refugis climàtics a les aules d’estudi, un servei per la ciutadania sovint oblidat per les administracions

Hi ha noves a les biblioteques de la ciutat. Hi ha vaga divendres i dissabtes: les biblioteques en lluita. Un altre sector de la cultura que veu com les persones que hi treballen es mobilitzen. No està de més intentar saber-ne les causes i les raons que poden ajudar a entendre la seva situació i el conflicte en curs.

No tothom coneix que a les biblioteques, al sector de la lectura pública, hi treballa personal que depèn de diferents administracions. Hi ha bibliotecaris i bibliotecàries que com a treballadors públics depenen de la Diputació. Aquí és on podem trobar les direccions de cada equipament. Al seu costat hi treballen les auxiliars de biblioteques que son contractades i depenen de l’administració local, dels ajuntaments.

Desprès d’anys de reivindicació, de demandes no ateses, el sector en el seu conjunt esta avui mobilitzat. El que reivindiquen és simple. Revaloració professional: demanen la actualització de la seva categoria professional, que consideren infravalorada. Més personal a les biblioteques, per millorar la qualitat del seu servei i disminuir les càrregues excessives de treball. Més manteniment i recursos a les biblioteques. Millores en la conciliació personal.

Consideren, amb raó, que les biblioteques arreu del país son un dels serveis més ben valorats per la ciutadania; així demanen que aquesta valoració sigui reconeguda per les diferents administracions tal com caldria.

Es tracta doncs d’una mobilització que es va iniciar fa uns dies a Barcelona, i que ben aviat s’ha estès al país, i especialment a l’Hospitalet des de la passada setmana. A la nostra ciutat el dèficit d’auxiliars de biblioteques s’ha fet evident de fa mesos. Biblioteques com la Tecla Sala o la de la Plaça d’Europa s’han vist forçades a reduir horaris i activitats a causa de la manca de personal. De fet, l’Ajuntament va convocar un concurs per tenir una llista de personal, que es troba en espera des de fa mesos i mesos.

A tot plegat cal sumar-hi la falta de climatització o el seu mal funcionament en més d’una de les biblioteques de la ciutat que, recordem-ho, son presentades per l’administració municipal com “refugis climàtics”. També existeixen greus problemes de manteniment d’instal·lacions que provoquen goteres, com en el cas de la Tecla Sala que opera com a biblioteca central de la ciutat.

Les biblioteques també obren, o haurien d’obrir els caps de setmana, el que implica dificultats de conciliació, que el personal que hi treballa demana que els sigui compensat d’alguna manera.

Ara, que son temps d’exàmens, de proves d’accés, les biblioteques cobreixen un paper de suport a les aules d’estudi, que només existeixen en quatre punts de la ciutat, com l’auditori Barrades, la biblioteca Josep Janés, la Bòvila i la Tecla Sala. Els efectes del tancament sobtat de la biblioteca de Santa Eulàlia i la falta d’ampliació de la de La Florida, es fa encara més evident. No voldríem creure que des del govern municipal de la nostre ciutat s’estigui d’acord amb afirmacions com les de l’alcalde de Badalona, Garcia Albiol, que considera les biblioteques com un rèmora del passat

Xiulets i crits de dimissió a l’alcalde han acompanyat les dues jornades de protesta del veïnat de Sta Eulàlia en l’inici de la Festa Major

El govern va convocar una jornada informativa seleccionant les entitats, on es va impedir l’entrada a la ciutadania i també a la premsa

Aquest passat dimecres 27 de maig ha arrencat la festa major de Santa Eulàlia. Enguany els actes de la festa venen marcats per un nivell significatiu de malestar i indignació entre el veïnat. L’anunci municipal de l’impuls del nou poliesportiu al parc de l’Alhambra ha estat present en l’acte de presentació de la festa major. Un acte que, com el gruix de la festa major, es va celebrar justament al bell mig del parc de l’Alhambra. El moviment veïnal, amb l’associació “Som Santa Eulàlia”, havia fet una crida a manifestar l’enuig davant de la regidora del districte. Un nombre significatiu de veïnes i veins han rebut a Olga Gómez —l’esmentada regidora—, amb crits i xiulets exigint el respecte íntegre del parc de l’Alhambra.

Fa dies el govern del PSC ha distribuït entre la seva gent afí un argumentari, del que hem tingut coneixement. En aquest argumentari es fa insistència en el número de metres quadrats de zona verda que poden existir al voltant del projectat poliesportiu, que, incloent-hi la plaça Francesc Macià i el mateix carrer Alhambra, sumarien uns 7.500 m2; però els metres quadrats de l’actual parc que es sacrificarien pel nou equipament que es voldria construir, de cara a la Granvia, significarien més de 4.000 m2 de pèrdua, segons els seus propis càlculs. A més, el Poliesportiu estaria més obert a la concentració hotelera de la zona, a la Fira i a la Ciutat de la Justícia, que no pas al barri.

Es un argumentari que, com va fer la propaganda municipal en la consulta de 2019, explica les virtuts de l’emplaçament que el govern municipal proposava llavors i impulsa ara, passant per damunt del resultat de les urnes i de les necessitats llargament expressades del barri. Així, en el mateix argumentari comenten que, l’emplaçament que proposen, estaria millor connectat amb el Metro, els FGC i els autobusos; és a dir, per facilitar una clientela aliena al districte.

La indignació de bona part del veïnat va creixent. En l’acte de presentació de les festes, una bona part del veïnat assistent ha desplegat pancartes amb lemes com “El parc no es toca” o “Respecteual veïnat” i ha fet sentir amb força xiulets i crits d’alcalde dimissió, tot i aplaudint a la Comissió de Festes. Davant d’això, la regidora del districte ha renunciat a la salutació habitual i la Comissió de Festes ha cedit la paraula a tres representants de l’associació veïnal que han llegit el comunicat que va fer públic “Som Santa Eulàlia”. Després, mentre seguien els actes de presentació i d’apertura de la festa major, una part dels assistents s’ha col·locat davant del xiringuitodel PSC pet seguir amb la protesta per la proposta de trencar el Parc. Cal tenir present que des de fa ja uns anys, el Parc de l’Alhambra acull la majoria dels actes de la festa major, un emplaçament que també perilla si, finalment, arriba a prosperar la iniciativa del govern municipal.

Un dia més tard, el dijous 29 de maig, el govern municipal ha convocat a les entitats del barri (totes?) a una reunió informativa en el Centre Cultural de Santa Eulàlia. Un dels problemes ha estat que, a la mateixa hora i al mateix lloc es fan actes previstos de la Festa Major del barri, una mostra de ball de sevillanes, un concert de castanyoles i una salve rociera. Costa entendre la coincidència d’actes. Podria ser per desconeixement del propi govern municipal d’allò que està programat en un equipament municipal, o per reduir al mínim la participació veïnal en un acte informatiu. D’aquesta manera s’ha enviat un avís a les entitats convocades per limitar a un màxim de tres persones en representació de cada entitat. Tot plegat no ajuda gaire —o més aviat gens— a apaivagar el malestar del barri.

Finalment, les entitats autoritzades a participar a la reunió han estat bàsicament AESE, l’Aviv de Granvia Sud, el Club de petanca d’Alhambra i Som Santa Eulàlia, que ha cedit un dels seus llocs a la Plataforma Salvem l’Alhambra. En la reunió, dos tècnics municipals han exposat a grans trets l’estudi que han fet per justificar l’opció del poliesportiu al parc. De tota manera, han explicat que el primer pas per aixecar el seu projecte seria un canvi en la planificació urbanística del parc, que hauria de passar de zona verda a zona esportiva. Això no evita l’aprovació del ple municipal, el que significa, donada la situació de minoria del PSC, al menys la abstenció d’un altre grup municipal. El termini aproximat d’aquest tràmit seria d’uns 16 mesos, és a dir, ja en la nova legislatura. En el millor dels casos, l’inici de les obres no podria ser abans de l’any 2030.

En el Centre Cultural, com ja hem explicat, es feien al mateix temps dos actes de la Festa Major del barri. Una exhibició de sevillanes i una audició de castanyoles i la salve rociera, que ocupaven la sala polivalent de l’equipament. Per tant, la reunió informativa s’ha fet en una de les sales petites del centre. Per això la entrada ha estat controlada i es barrava el pas al veïnat i fins i tot als mitjans de comunicació, com aquest nostre. En aquesta situació no ha estat estrany que la entrada i la sortida de l’alcalde Quirós fos acompanyada de xiulades i crits de les veïnes i veïns concentrats a la porta del Centre Cultural.

Els representats de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia, al finalitzar la reunió, han explicat al veïnat concentrat a la porta, en un breu resum, el contingut de la trobada i han convocat una assemblea veïnal el dissabte 6 de juny a la plaça Pius XII del barri de Santa Eulàlia.

Trencar un parc, dividir al veïnat

Segurament pot ser interessant entrar una mica en la història del poliesportiu de Santa Eulàlia i, també en la del parc de l’Alhambra. Tot plegat pot ajudar a entendre la història recent del barri i de la ciutat i, potser per copsar alguns lligams dels successius governs municipals.

Les primeres instal·lacions del que avui es encara el poliesportiu de Santa Eulàlia van començar a funcionar progressivament i sense cap acte oficial d’inauguració. Eren els primers anys de la dècada dels 70, en un moment de desindustrialització del barri i d’un creixement desbocat de l’especulació urbanística. Cada espai deixat per una institució industrial era aprofitat per construir i construir nous blocs d’habitatges.

Al carrer Jacint Verdaguer, la Caixa va voler construir un edifici amb una volumètrica significativa. Per compensar-la, van crear unes instal·lacions esportives, essencialment una pista de bàsquet i una piscina.

Eren els anys del boom constructiu a la ciutat, amb l’aixecament dels blocs a Can Serra i una administració municipal dirigida per l’alcalde nomenat pel franquisme Vicenç Capdevila, envoltat de constructors locals que portaven ja una dècada enriquint-se a base de construir arreu amb permutes d’habitatges d’una planta o d’una planta i pis, habituals al barri de Santa Eulàlia i compres de terrenys que, fàbriques i i els antics sitials d’escombraries, anaven deixant al seu abast.

A mitjans dels anys 70, Francesc Codina va assumir la regidoria d’esports, substituint a Domingo Peiró, i va crear el Patronat Municipal d’Esports, que va assumir les instal·lacions del carrer Jacint Verdaguer, ja com el poliesportiu del barri, amb el suport del llavors regidor delegat de Santa Eulàlia, en Joan Perellò que va ser qui va substituir com alcalde a Vicenç Capdevila quan aquest va ser nomenat diputat, ja a l’any 1977.

El primer ajuntament democràtic va agrupar algunes de les entitats esportives del barri, el club de natació, el de bàsquet i la mateixa vocalia d’esports de l’Associació Veïnal de l’època, en l’AESE (Agrupació Esportiva de Santa Eulàlia) que va assumir la gestió del poliesportiu fins a inicis dels anys vint d’aquest segle.

En aquests anys, l’Hospitalet va arribar ja al quart de milió d’habitants en un model de ciutat basat en l’especulació urbanística més desaforada. Un model que, descomptant un petit període inicial del primer ajuntament democràtic, els successius governs municipals del PSC, han assumit com el seu model de ciutat. D’aquí les dificultats per trobar espais lliures per equipaments de tota mena i per parcs.

Així, el Parc de l’Alhambra, l’únic espai d’un barri que ronda ja els 50.000 habitants que té les característiques mínimes d’un parc urbà, un espai qualitativament diferent d’una zona verda.

L’espai que ocupa avui el parc ja era present des dels anys 70 com una petita arbreda en els terrenys que ocupava la fabrica tèxtil, coneguda com “El Cànem”. Al plantejar-se la construcció dels blocs d’habitatges que formen el que es coneix com Gran Via Center, entre el carrer Aprestadora i la Granvia, es va arribar a un acord amb la constructora dels blocs d’augmentar la volumetria, es a dir l’alçada en pisos dels blocs, a canvi de deixar lliure l’espai que ocupava l’arbreda que va servir de base per la construcció definitiva del Parc.

D’aquesta manera, coincidint amb el dia de la Constitució de l’any 1986, va ser inaugurat l’actual Parc de l’Alhambra amb la presència del llavors alcalde de Barcelona i de la AMB, en Pasqual Maragall i l’alcalde Pujana.

No semblen doncs casuals les semblances entre la manera com es van poder construir el Poliesportiu i el Parc. En tots dos casos son fruits d’acords de compensacions amb empreses constructores a canvi d’incrementar el volum dels blocs d’habitatges i, correlativament, de l’increment dels beneficis de les empreses promotores. No hi ha hagut al barri reserves d’espais per equipaments públics de tota mena.

La historia que ve tot seguit la coneixem també. El 1994, vuit anys desprès de la inauguració del Parc de l’Alhambra, el govern municipal, responent a la demanda veïnal sobre les deficiències del Poliesportiu de Jacint Verdaguer, va aprovar la construcció del nou poliesportiu als terrenys de Gasòmetre, en un moment en el que encara existia, al costat, l’empresa Indo.

Aquest projecte, valorat en 35 milions de les antigues pessetes, va quedar adormit en alguns dels calaixos del Consistori, fins que la pressió veïnal, una altre vegada va forçar al llavors alcalde Corbacho a reafirmar el projecte de Poliesportiu als terrenys de Gasòmetre, ja a l’any 2005.

El 2016, ja amb Nuria Marin com alcaldessa, el llavors regidor Cristian Alcàzar, va començar a explicar que el cost del poliesportiu a Gasòmetre, entre 11 o 12 milions d’euros, era excessiu. Ja el 2018, el govern municipal va aprovar un nou projecte a Gasòmetre sense piscina, sense màquines i sense fitness. El veïnat va rebutjar aquesta decisió i es va endegar una campanya amb el títol de “Mullat per Santa Eulàlia”, reivindicant un poliesportiu sencer.

El mateix any es va convocar, per part de l’alcaldia, una reunió veïnal al Centre Cultural per presentar el seu projecte que va ser clarament rebutjat pels assistents, que van omplir amb escreix la sala d’actes del centre.

Casualment, o no, per les mateixes dates, en el Parc de l’Alhambra es van enderrocar els porxos que l’envoltaven al·legant que estaven en mal estat. Van afirmar que es reposarien aviat, però encara s’està esperant que es faci.

Ara fa set anys, el 2019 es va fer la primera, i fins ara única, consulta veïnal sobre la localització del poliesportiu, en la que es convocava a triar entre dues opcions: Gasòmetre o Parc de l’Alhambra. Malgrat la intensitat de la campanya del govern municipal i del PSC, la majoria de participants en la consulta van optar clarament per la opció Gasòmetre. La llavors alcaldessa Nuria Marin i el llavors regidor del districte David Quirós, van afirmar que respectarien l’opció majoritària.

Des de llavors fins fa uns dies, no hi ha hagut cap acció municipal. Només excuses: falta un informe d’un estructurista, ho estem mirant…

Tot i així, el mateix any, l’Ajuntament assumeix directament la gestió del poliesportiu, reduint a la AESE com a usuària, per cedir la gestió a Ferrovial l’any 2020.

Al mateix temps, el Parc de l’Alhambra es l’únic refugi bioclimàtic del barri, tot i que estem esperant des de fa mes de tres anys, el concurs participatiu d’idees sobre la seva reforma i restitució.

A hores d’ara, el govern municipal, sense cap consulta ni comunicació amb les entitats veïnals, ha anunciat que disposa d’un informe tècnic que conclou que el promès poliesportiu només podrà construir-se en el parc de l’Alhambra i que serà l’opció que l’Ajuntament impulsarà, retallant la superfície del parc, amb la promesa de fer de Gasòmetre una zona verda (que no un parc) i de fer una mena de passadís verd entre el que quedès del parc i la plaça Francesc Macià, que és avui un dels solàriums més importats del barri.

D’aquesta manera es concreta el model de ciutat del PSC. Un poliesportiu que es menja un tros d’un parc, obert de cara a la Fira i als hotels de la Granvia i d’esquena al barri i al seu veïnat. Tampoc el veïnat de Granvia Sud resultaria beneficiat; la prioritat del projecte apunta al turisme i als negocis.

Des del moviment veïnal s’han anunciat ja accions contra aquest projecte. La reivindicació de que el Parc de l’Alhambra no es toca, si no és per la seva ampliació i reforma, creix entre el veïnat que se sent enganyat pel seus representats municipals. La gent de més edat té molt present la cançó folk de “Salvem el Parc d’Elisian” i serà difícil pel govern municipal trencar el Parc i aconseguir la divisió del veïnat.

Les escoles bressol es mobilitzen

“Quirós escolta s’acosta una revolta”, aquest va ser un dels eslògans més seguits en la manifestació de les escoles bressol de la Ciutat el dimecres 13 de maig. De fet el conflicte amb les escoles bressol s’arrossega des de fa ja més de tres anys.

En un escrit de l’Assemblea de les Escoles Bressol de l’Hospitalet s’explica que “la situació actual que patim és insostenible. No només afecta les nostres condicions laborals, si no també directament l’atenció i el benestar dels infants. A aquesta situació s’hi suma la manca de compromísper part de l’Ajuntament, que fa més de dos anys que no renova el plec, generantun situació d’inestabilitat i precarietat que no pot continuar.”

Així no va estanyar ningú que la convocatòria de manifestació per part del col·lectiu d’educadores de les escoles bressol fos seguida per molta gent, durant les més de dues hores que va recórrer carrers del centre, fins concloure a la plaça de l’Ajuntament.

La manifestació estava farcida de les samarretes liles de @bressolsirevoluciolh, de samarretes grogues d’altres col·lectius de personal docent de les escoles bressol, es a dir, del cicle inicial d’educació infantil, el ja famós 0-3 que reivindica justament el seu paper clau en el sistema educatiu. Ja no es tracte de “guardar” criatures, es tracta d’educar-les des del primer moment.

Per això també hi van participar en la manifestació un bon nombre de famílies, amb els seus infants, usuàries de les escoles bressol. Elles es senten directament afectades per l’estat actual d’aquest sector educatiu i, en bona part, assumeixen com a pròpies les reivindicacions del personal docent.

En un moment en el que semblava estendre’s arreu una sensació de calma, de tranquil·litat social, el conjunt del moviment educatiu ha posat de manifest que aquesta sensació era segurament un miratge. El malestar, el cansament per la pervivència de la precarietat en molts sectors comença a fer-se evident als carrers del país i, de manera clara, a l’Hospitalet les emergències de tota espècie comencen a esclatar.

A més, a la Ciutat hi ha un dèficit evident de places en les escoles bressol, especialment de places publiques. Ara farà ja tres anys que l’alcalde Quirós, llavors encara regidor d’educació, va prometre la municipalització de les escoles bressol subvencionades. Des de llavors les promeses semblen congelades adduint els sempre presents problemes legals, una situació que s’eternitzen. Els equips de les escoles bressol es queixen, amb tota la raó, que l’ara alcalde ni tant sols ha tingut el detall de tenir-ne una reunió amb les professionals de les escoles i, encara menys amb les famílies afectades.

Les educadores expliquen que porten ja més de 14 anys amb els sous congelats; que existeixen fortes desigualtats entre les diferents escoles bressol, amb un impacte directe sobre els infants; que ek tracte i les retribucions que reben les educadores d’aquesta etapa educativa estan per sota del que reben les mestres dels altres cicles educatius, que com s’està veient arreu aquests dies, tampoc son per tirar coets.

El proper 26 de maig, coincidint amb el ple municipal, les escoles bressol tornaran a manifestar-se, amb un trajecte que arrencarà del capdamunt de la Rambla Just Oliveres, per seguir fins Isabel la Catòlica i el carrer Barcelona per acabar a la plaça de l’Ajuntament.

Com segueixen afirmant des de l’Assemblea de les Escoles Bressol: “L’Hospitalet ha estat, en altres moments, un referent en l’àmbit de la educació infantil 0-3. Des de l’Assemblea considerem important recuperar aquest valor i continuar treballant per una educació publica de qualitat.” En el mateix document afegeixen que: “Qualsevol forma de suport suma – ja sigui fent difusió, compartint contingut o acompanyant-nos durant el recorregut- i contribueix a enfortir una lluita que ens afecta a totes i tots.”

Cal recordar que a la Ciutat hi ha un total de 6 escoles bressol municipals, 3 de titularitat de la Generalitat, 5 escoles subvencionades per l’Ajuntament, que hauria de passar a ser municipals, 2 de privades no subvencionades i fins a 12 escoles bressolo privades que no comparteixen ni el calendari ni la normativa municipal.

Molt de fum al Fum d’Estampa

El Club de Basquet de la Agrupació Esportiva i Cultural de Collblanc esperan des del mes de gener l’apertura de la pista on han de jugar, promesa per l’Ajuntament

La situació als equipaments esportius municipals està sota mínims. No fa gaires setmanes el club de rugbi de la Ciutat es queixava de l’estat més que lamentable del camp de joc. Les usuàries de les piscines municipals es tornaven a manifestar sobre el mal estat de les seves instal·lacions desprès de l’incendi. El nou poliesportiu de Santa Eulàlia segueix acumulant pols en algun calaix d’alguna regidoria. Els clubs esportius i les usuàries del poliesportiu Fum d’Estampa continuen reben excuses sobre excuses, molt de fum, sobre el termini d’unes obres que semblen interminables..

En aquest cas, 2 de febrer de 2025 van iniciar-se unes noves obres de rehabilitació energètica de l’equipament. Mentre duraven les obres, usuàries i clubs esportius s’havien de traslladar a d’altres equipaments municipals. En el cas del Club de Basquet de la Agrupació Esportiva i Cultural de Collblanc, les seves activitats s’han anat fent al poliesportiu de l’Hospitalet Nord o en les pistes d’un centre escolar.

En un reunió amb els responsables tècnics de les obres del poliesportiu feta el desembre de 2025 se’ls va informar que la data prevista de finalització de les obres al Fum d’Estampa estava prevista, segons la empresa constructora, pel 20 de gener.

A partir d’aquesta data els serveis de l’Ajuntament havien d’iniciar “un període de sol·licituds de llicències i permisos” d’una durada indeterminada. Tot i així es va prometre al club de Basquet que “la voluntat per part de l’Ajuntament es de realitzar una obertura parcial de la instal·lació, donant prioritat a la pista de bàsquet, amb l’objectiu de poder fer-ne ús sense necessitat d’haver d’esperar a l’obertura completa de la resta de la instal·lació”.

Hem entrat ja en el mes de maig i aquesta voluntat manifestada per l’Ajuntament no s’ha acabat de concretar en res material. El club, que en bona part esta format per nenes i nens, segueixen sense poder gaudir de les pistes i les instal·lacions del Fum d’Estampa. Tot son allargues i nous terminis que s’estiren setmana a setmana, mes a mes.

Cal recordar que el poliesportiu Fum d’Estampa ja va patir tota una primera fase d’obres, ara fa cinc anys, el 2021, que també van limitar força el seu us per les entitats esportives i les d’un miler de persones usuàries.

Les participants en les activitats esportives de l’equipament, i les famílies de les nenes i nens que formen part de les entitats que, com el club de Basquet fan us de les seves instal·lacions porten ja molt temps patint les limitacions d’unes obres i d’una situació d’interinitat que sembla no tenir un final proper.