Xiulets i crits de dimissió a l’alcalde han acompanyat les dues jornades de protesta del veïnat de Sta Eulàlia en l’inici de la Festa Major

El govern va convocar una jornada informativa seleccionant les entitats, on es va impedir l’entrada a la ciutadania i també a la premsa

Aquest passat dimecres 27 de maig ha arrencat la festa major de Santa Eulàlia. Enguany els actes de la festa venen marcats per un nivell significatiu de malestar i indignació entre el veïnat. L’anunci municipal de l’impuls del nou poliesportiu al parc de l’Alhambra ha estat present en l’acte de presentació de la festa major. Un acte que, com el gruix de la festa major, es va celebrar justament al bell mig del parc de l’Alhambra. El moviment veïnal, amb l’associació “Som Santa Eulàlia”, havia fet una crida a manifestar l’enuig davant de la regidora del districte. Un nombre significatiu de veïnes i veins han rebut a Olga Gómez —l’esmentada regidora—, amb crits i xiulets exigint el respecte íntegre del parc de l’Alhambra.

Fa dies el govern del PSC ha distribuït entre la seva gent afí un argumentari, del que hem tingut coneixement. En aquest argumentari es fa insistència en el número de metres quadrats de zona verda que poden existir al voltant del projectat poliesportiu, que, incloent-hi la plaça Francesc Macià i el mateix carrer Alhambra, sumarien uns 7.500 m2; però els metres quadrats de l’actual parc que es sacrificarien pel nou equipament que es voldria construir, de cara a la Granvia, significarien més de 4.000 m2 de pèrdua, segons els seus propis càlculs. A més, el Poliesportiu estaria més obert a la concentració hotelera de la zona, a la Fira i a la Ciutat de la Justícia, que no pas al barri.

Es un argumentari que, com va fer la propaganda municipal en la consulta de 2019, explica les virtuts de l’emplaçament que el govern municipal proposava llavors i impulsa ara, passant per damunt del resultat de les urnes i de les necessitats llargament expressades del barri. Així, en el mateix argumentari comenten que, l’emplaçament que proposen, estaria millor connectat amb el Metro, els FGC i els autobusos; és a dir, per facilitar una clientela aliena al districte.

La indignació de bona part del veïnat va creixent. En l’acte de presentació de les festes, una bona part del veïnat assistent ha desplegat pancartes amb lemes com “El parc no es toca” o “Respecteual veïnat” i ha fet sentir amb força xiulets i crits d’alcalde dimissió, tot i aplaudint a la Comissió de Festes. Davant d’això, la regidora del districte ha renunciat a la salutació habitual i la Comissió de Festes ha cedit la paraula a tres representants de l’associació veïnal que han llegit el comunicat que va fer públic “Som Santa Eulàlia”. Després, mentre seguien els actes de presentació i d’apertura de la festa major, una part dels assistents s’ha col·locat davant del xiringuitodel PSC pet seguir amb la protesta per la proposta de trencar el Parc. Cal tenir present que des de fa ja uns anys, el Parc de l’Alhambra acull la majoria dels actes de la festa major, un emplaçament que també perilla si, finalment, arriba a prosperar la iniciativa del govern municipal.

Un dia més tard, el dijous 29 de maig, el govern municipal ha convocat a les entitats del barri (totes?) a una reunió informativa en el Centre Cultural de Santa Eulàlia. Un dels problemes ha estat que, a la mateixa hora i al mateix lloc es fan actes previstos de la Festa Major del barri, una mostra de ball de sevillanes, un concert de castanyoles i una salve rociera. Costa entendre la coincidència d’actes. Podria ser per desconeixement del propi govern municipal d’allò que està programat en un equipament municipal, o per reduir al mínim la participació veïnal en un acte informatiu. D’aquesta manera s’ha enviat un avís a les entitats convocades per limitar a un màxim de tres persones en representació de cada entitat. Tot plegat no ajuda gaire —o més aviat gens— a apaivagar el malestar del barri.

Finalment, les entitats autoritzades a participar a la reunió han estat bàsicament AESE, l’Aviv de Granvia Sud, el Club de petanca d’Alhambra i Som Santa Eulàlia, que ha cedit un dels seus llocs a la Plataforma Salvem l’Alhambra. En la reunió, dos tècnics municipals han exposat a grans trets l’estudi que han fet per justificar l’opció del poliesportiu al parc. De tota manera, han explicat que el primer pas per aixecar el seu projecte seria un canvi en la planificació urbanística del parc, que hauria de passar de zona verda a zona esportiva. Això no evita l’aprovació del ple municipal, el que significa, donada la situació de minoria del PSC, al menys la abstenció d’un altre grup municipal. El termini aproximat d’aquest tràmit seria d’uns 16 mesos, és a dir, ja en la nova legislatura. En el millor dels casos, l’inici de les obres no podria ser abans de l’any 2030.

En el Centre Cultural, com ja hem explicat, es feien al mateix temps dos actes de la Festa Major del barri. Una exhibició de sevillanes i una audició de castanyoles i la salve rociera, que ocupaven la sala polivalent de l’equipament. Per tant, la reunió informativa s’ha fet en una de les sales petites del centre. Per això la entrada ha estat controlada i es barrava el pas al veïnat i fins i tot als mitjans de comunicació, com aquest nostre. En aquesta situació no ha estat estrany que la entrada i la sortida de l’alcalde Quirós fos acompanyada de xiulades i crits de les veïnes i veïns concentrats a la porta del Centre Cultural.

Els representats de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia, al finalitzar la reunió, han explicat al veïnat concentrat a la porta, en un breu resum, el contingut de la trobada i han convocat una assemblea veïnal el dissabte 6 de juny a la plaça Pius XII del barri de Santa Eulàlia.

Trencar un parc, dividir al veïnat

Segurament pot ser interessant entrar una mica en la història del poliesportiu de Santa Eulàlia i, també en la del parc de l’Alhambra. Tot plegat pot ajudar a entendre la història recent del barri i de la ciutat i, potser per copsar alguns lligams dels successius governs municipals.

Les primeres instal·lacions del que avui es encara el poliesportiu de Santa Eulàlia van començar a funcionar progressivament i sense cap acte oficial d’inauguració. Eren els primers anys de la dècada dels 70, en un moment de desindustrialització del barri i d’un creixement desbocat de l’especulació urbanística. Cada espai deixat per una institució industrial era aprofitat per construir i construir nous blocs d’habitatges.

Al carrer Jacint Verdaguer, la Caixa va voler construir un edifici amb una volumètrica significativa. Per compensar-la, van crear unes instal·lacions esportives, essencialment una pista de bàsquet i una piscina.

Eren els anys del boom constructiu a la ciutat, amb l’aixecament dels blocs a Can Serra i una administració municipal dirigida per l’alcalde nomenat pel franquisme Vicenç Capdevila, envoltat de constructors locals que portaven ja una dècada enriquint-se a base de construir arreu amb permutes d’habitatges d’una planta o d’una planta i pis, habituals al barri de Santa Eulàlia i compres de terrenys que, fàbriques i i els antics sitials d’escombraries, anaven deixant al seu abast.

A mitjans dels anys 70, Francesc Codina va assumir la regidoria d’esports, substituint a Domingo Peiró, i va crear el Patronat Municipal d’Esports, que va assumir les instal·lacions del carrer Jacint Verdaguer, ja com el poliesportiu del barri, amb el suport del llavors regidor delegat de Santa Eulàlia, en Joan Perellò que va ser qui va substituir com alcalde a Vicenç Capdevila quan aquest va ser nomenat diputat, ja a l’any 1977.

El primer ajuntament democràtic va agrupar algunes de les entitats esportives del barri, el club de natació, el de bàsquet i la mateixa vocalia d’esports de l’Associació Veïnal de l’època, en l’AESE (Agrupació Esportiva de Santa Eulàlia) que va assumir la gestió del poliesportiu fins a inicis dels anys vint d’aquest segle.

En aquests anys, l’Hospitalet va arribar ja al quart de milió d’habitants en un model de ciutat basat en l’especulació urbanística més desaforada. Un model que, descomptant un petit període inicial del primer ajuntament democràtic, els successius governs municipals del PSC, han assumit com el seu model de ciutat. D’aquí les dificultats per trobar espais lliures per equipaments de tota mena i per parcs.

Així, el Parc de l’Alhambra, l’únic espai d’un barri que ronda ja els 50.000 habitants que té les característiques mínimes d’un parc urbà, un espai qualitativament diferent d’una zona verda.

L’espai que ocupa avui el parc ja era present des dels anys 70 com una petita arbreda en els terrenys que ocupava la fabrica tèxtil, coneguda com “El Cànem”. Al plantejar-se la construcció dels blocs d’habitatges que formen el que es coneix com Gran Via Center, entre el carrer Aprestadora i la Granvia, es va arribar a un acord amb la constructora dels blocs d’augmentar la volumetria, es a dir l’alçada en pisos dels blocs, a canvi de deixar lliure l’espai que ocupava l’arbreda que va servir de base per la construcció definitiva del Parc.

D’aquesta manera, coincidint amb el dia de la Constitució de l’any 1986, va ser inaugurat l’actual Parc de l’Alhambra amb la presència del llavors alcalde de Barcelona i de la AMB, en Pasqual Maragall i l’alcalde Pujana.

No semblen doncs casuals les semblances entre la manera com es van poder construir el Poliesportiu i el Parc. En tots dos casos son fruits d’acords de compensacions amb empreses constructores a canvi d’incrementar el volum dels blocs d’habitatges i, correlativament, de l’increment dels beneficis de les empreses promotores. No hi ha hagut al barri reserves d’espais per equipaments públics de tota mena.

La historia que ve tot seguit la coneixem també. El 1994, vuit anys desprès de la inauguració del Parc de l’Alhambra, el govern municipal, responent a la demanda veïnal sobre les deficiències del Poliesportiu de Jacint Verdaguer, va aprovar la construcció del nou poliesportiu als terrenys de Gasòmetre, en un moment en el que encara existia, al costat, l’empresa Indo.

Aquest projecte, valorat en 35 milions de les antigues pessetes, va quedar adormit en alguns dels calaixos del Consistori, fins que la pressió veïnal, una altre vegada va forçar al llavors alcalde Corbacho a reafirmar el projecte de Poliesportiu als terrenys de Gasòmetre, ja a l’any 2005.

El 2016, ja amb Nuria Marin com alcaldessa, el llavors regidor Cristian Alcàzar, va començar a explicar que el cost del poliesportiu a Gasòmetre, entre 11 o 12 milions d’euros, era excessiu. Ja el 2018, el govern municipal va aprovar un nou projecte a Gasòmetre sense piscina, sense màquines i sense fitness. El veïnat va rebutjar aquesta decisió i es va endegar una campanya amb el títol de “Mullat per Santa Eulàlia”, reivindicant un poliesportiu sencer.

El mateix any es va convocar, per part de l’alcaldia, una reunió veïnal al Centre Cultural per presentar el seu projecte que va ser clarament rebutjat pels assistents, que van omplir amb escreix la sala d’actes del centre.

Casualment, o no, per les mateixes dates, en el Parc de l’Alhambra es van enderrocar els porxos que l’envoltaven al·legant que estaven en mal estat. Van afirmar que es reposarien aviat, però encara s’està esperant que es faci.

Ara fa set anys, el 2019 es va fer la primera, i fins ara única, consulta veïnal sobre la localització del poliesportiu, en la que es convocava a triar entre dues opcions: Gasòmetre o Parc de l’Alhambra. Malgrat la intensitat de la campanya del govern municipal i del PSC, la majoria de participants en la consulta van optar clarament per la opció Gasòmetre. La llavors alcaldessa Nuria Marin i el llavors regidor del districte David Quirós, van afirmar que respectarien l’opció majoritària.

Des de llavors fins fa uns dies, no hi ha hagut cap acció municipal. Només excuses: falta un informe d’un estructurista, ho estem mirant…

Tot i així, el mateix any, l’Ajuntament assumeix directament la gestió del poliesportiu, reduint a la AESE com a usuària, per cedir la gestió a Ferrovial l’any 2020.

Al mateix temps, el Parc de l’Alhambra es l’únic refugi bioclimàtic del barri, tot i que estem esperant des de fa mes de tres anys, el concurs participatiu d’idees sobre la seva reforma i restitució.

A hores d’ara, el govern municipal, sense cap consulta ni comunicació amb les entitats veïnals, ha anunciat que disposa d’un informe tècnic que conclou que el promès poliesportiu només podrà construir-se en el parc de l’Alhambra i que serà l’opció que l’Ajuntament impulsarà, retallant la superfície del parc, amb la promesa de fer de Gasòmetre una zona verda (que no un parc) i de fer una mena de passadís verd entre el que quedès del parc i la plaça Francesc Macià, que és avui un dels solàriums més importats del barri.

D’aquesta manera es concreta el model de ciutat del PSC. Un poliesportiu que es menja un tros d’un parc, obert de cara a la Fira i als hotels de la Granvia i d’esquena al barri i al seu veïnat. Tampoc el veïnat de Granvia Sud resultaria beneficiat; la prioritat del projecte apunta al turisme i als negocis.

Des del moviment veïnal s’han anunciat ja accions contra aquest projecte. La reivindicació de que el Parc de l’Alhambra no es toca, si no és per la seva ampliació i reforma, creix entre el veïnat que se sent enganyat pel seus representats municipals. La gent de més edat té molt present la cançó folk de “Salvem el Parc d’Elisian” i serà difícil pel govern municipal trencar el Parc i aconseguir la divisió del veïnat.

Les escoles bressol es mobilitzen

“Quirós escolta s’acosta una revolta”, aquest va ser un dels eslògans més seguits en la manifestació de les escoles bressol de la Ciutat el dimecres 13 de maig. De fet el conflicte amb les escoles bressol s’arrossega des de fa ja més de tres anys.

En un escrit de l’Assemblea de les Escoles Bressol de l’Hospitalet s’explica que “la situació actual que patim és insostenible. No només afecta les nostres condicions laborals, si no també directament l’atenció i el benestar dels infants. A aquesta situació s’hi suma la manca de compromísper part de l’Ajuntament, que fa més de dos anys que no renova el plec, generantun situació d’inestabilitat i precarietat que no pot continuar.”

Així no va estanyar ningú que la convocatòria de manifestació per part del col·lectiu d’educadores de les escoles bressol fos seguida per molta gent, durant les més de dues hores que va recórrer carrers del centre, fins concloure a la plaça de l’Ajuntament.

La manifestació estava farcida de les samarretes liles de @bressolsirevoluciolh, de samarretes grogues d’altres col·lectius de personal docent de les escoles bressol, es a dir, del cicle inicial d’educació infantil, el ja famós 0-3 que reivindica justament el seu paper clau en el sistema educatiu. Ja no es tracte de “guardar” criatures, es tracta d’educar-les des del primer moment.

Per això també hi van participar en la manifestació un bon nombre de famílies, amb els seus infants, usuàries de les escoles bressol. Elles es senten directament afectades per l’estat actual d’aquest sector educatiu i, en bona part, assumeixen com a pròpies les reivindicacions del personal docent.

En un moment en el que semblava estendre’s arreu una sensació de calma, de tranquil·litat social, el conjunt del moviment educatiu ha posat de manifest que aquesta sensació era segurament un miratge. El malestar, el cansament per la pervivència de la precarietat en molts sectors comença a fer-se evident als carrers del país i, de manera clara, a l’Hospitalet les emergències de tota espècie comencen a esclatar.

A més, a la Ciutat hi ha un dèficit evident de places en les escoles bressol, especialment de places publiques. Ara farà ja tres anys que l’alcalde Quirós, llavors encara regidor d’educació, va prometre la municipalització de les escoles bressol subvencionades. Des de llavors les promeses semblen congelades adduint els sempre presents problemes legals, una situació que s’eternitzen. Els equips de les escoles bressol es queixen, amb tota la raó, que l’ara alcalde ni tant sols ha tingut el detall de tenir-ne una reunió amb les professionals de les escoles i, encara menys amb les famílies afectades.

Les educadores expliquen que porten ja més de 14 anys amb els sous congelats; que existeixen fortes desigualtats entre les diferents escoles bressol, amb un impacte directe sobre els infants; que ek tracte i les retribucions que reben les educadores d’aquesta etapa educativa estan per sota del que reben les mestres dels altres cicles educatius, que com s’està veient arreu aquests dies, tampoc son per tirar coets.

El proper 26 de maig, coincidint amb el ple municipal, les escoles bressol tornaran a manifestar-se, amb un trajecte que arrencarà del capdamunt de la Rambla Just Oliveres, per seguir fins Isabel la Catòlica i el carrer Barcelona per acabar a la plaça de l’Ajuntament.

Com segueixen afirmant des de l’Assemblea de les Escoles Bressol: “L’Hospitalet ha estat, en altres moments, un referent en l’àmbit de la educació infantil 0-3. Des de l’Assemblea considerem important recuperar aquest valor i continuar treballant per una educació publica de qualitat.” En el mateix document afegeixen que: “Qualsevol forma de suport suma – ja sigui fent difusió, compartint contingut o acompanyant-nos durant el recorregut- i contribueix a enfortir una lluita que ens afecta a totes i tots.”

Cal recordar que a la Ciutat hi ha un total de 6 escoles bressol municipals, 3 de titularitat de la Generalitat, 5 escoles subvencionades per l’Ajuntament, que hauria de passar a ser municipals, 2 de privades no subvencionades i fins a 12 escoles bressolo privades que no comparteixen ni el calendari ni la normativa municipal.

Molt de fum al Fum d’Estampa

El Club de Basquet de la Agrupació Esportiva i Cultural de Collblanc esperan des del mes de gener l’apertura de la pista on han de jugar, promesa per l’Ajuntament

La situació als equipaments esportius municipals està sota mínims. No fa gaires setmanes el club de rugbi de la Ciutat es queixava de l’estat més que lamentable del camp de joc. Les usuàries de les piscines municipals es tornaven a manifestar sobre el mal estat de les seves instal·lacions desprès de l’incendi. El nou poliesportiu de Santa Eulàlia segueix acumulant pols en algun calaix d’alguna regidoria. Els clubs esportius i les usuàries del poliesportiu Fum d’Estampa continuen reben excuses sobre excuses, molt de fum, sobre el termini d’unes obres que semblen interminables..

En aquest cas, 2 de febrer de 2025 van iniciar-se unes noves obres de rehabilitació energètica de l’equipament. Mentre duraven les obres, usuàries i clubs esportius s’havien de traslladar a d’altres equipaments municipals. En el cas del Club de Basquet de la Agrupació Esportiva i Cultural de Collblanc, les seves activitats s’han anat fent al poliesportiu de l’Hospitalet Nord o en les pistes d’un centre escolar.

En un reunió amb els responsables tècnics de les obres del poliesportiu feta el desembre de 2025 se’ls va informar que la data prevista de finalització de les obres al Fum d’Estampa estava prevista, segons la empresa constructora, pel 20 de gener.

A partir d’aquesta data els serveis de l’Ajuntament havien d’iniciar “un període de sol·licituds de llicències i permisos” d’una durada indeterminada. Tot i així es va prometre al club de Basquet que “la voluntat per part de l’Ajuntament es de realitzar una obertura parcial de la instal·lació, donant prioritat a la pista de bàsquet, amb l’objectiu de poder fer-ne ús sense necessitat d’haver d’esperar a l’obertura completa de la resta de la instal·lació”.

Hem entrat ja en el mes de maig i aquesta voluntat manifestada per l’Ajuntament no s’ha acabat de concretar en res material. El club, que en bona part esta format per nenes i nens, segueixen sense poder gaudir de les pistes i les instal·lacions del Fum d’Estampa. Tot son allargues i nous terminis que s’estiren setmana a setmana, mes a mes.

Cal recordar que el poliesportiu Fum d’Estampa ja va patir tota una primera fase d’obres, ara fa cinc anys, el 2021, que també van limitar força el seu us per les entitats esportives i les d’un miler de persones usuàries.

Les participants en les activitats esportives de l’equipament, i les famílies de les nenes i nens que formen part de les entitats que, com el club de Basquet fan us de les seves instal·lacions porten ja molt temps patint les limitacions d’unes obres i d’una situació d’interinitat que sembla no tenir un final proper.

Els nens i nenes del basquet han tingut que jugar des de que van començar les obres, 2 de febrer de 2025, a altres pistes, inclosas les de un col·legi

Petita crònica d’un desnonament

El títol diu petita crònica, i això correspon a allò que podreu llegir tot seguit. Però cal tenir present que un desnonament no és mai petit; darrera de cada pas judicial hi ha mesos, dies i nits de nervis, de patiment per les persones afectades; i sigui quin sigui el resultat del procés, cada desnonament provoca danys físics i morals a les que perden el seu lloc on viure.

La crònica, en aquest cas petita, el del desnonament que aquest dimecres 15 d’abril ha patit una veïna del barri de Santa Eulàlia, l’Olga Matute i les seves dues filles, una d’elles menor d’edat.

El jutjat havia convocat el desnonament per les 9 del matí. Mitja hora abans un grup de veïnes i de membres del Sindicat d’Habitatge de la ciutat i també de l’associació veïnal del barri, s’han començat a aplegar a la porta de l’edifici del carrer Comerç 18, allà on fa més de vint anys hi ha viscut l’Olga. Ella mateixa ha baixat també al portal de casa seva per agrair el suport i esperar la comitiva judicial.

Membres dels grups municipals d’oposició al Consistori, menys Vox, han aparegut per mostrar el suport a la veïna de la ciutat. Cap membre o representant de l’Alcaldia i de la regidoria del districte ha decidit de ser-hi: sembla que son absències habituals.

Mentre tant, a punta i punta del carrer han aparegut unes parelles de Mossos que, poc desprès, han decidit posar unes cintes per tallar el pas peatonal als dos cantons del numero 18 del carrer. Uns minuts desprès ha aparegut una persona, que ha dit que era el manyà, que ha volgut fotografiar el portal per tal de demostrar que era allà, preparat pel que calgués.

Poc desprès, ja gairebé a ¾ de 10 ha aparegut en un taxi la comitiva judicial encarregada del cas i una representat del fons propietari de l’habitatge. Representats del Sindicat d’Habitatge i l’advocat de l’Olga han anat a trobar-los per tal de buscar alguna solució negociada per evitar l’imminent desnonament.

Han començat a parlar o a negociar a l’altre cantó del carrer, mentre el veïnat agrupar ala porta començava a cridar contra el desnonament i reivindicat el dret a l’habitatge. Una estona desprès, el grup negociador ha decidir anar a prendre un cafè per poder parlar amb més tranquil·litat, to i esperant, segons han dit, l’arribada de l’equip de mediació dels Mossos.

Més d’una hora desprès, el grup que estava negociant ha tornat del cafè, al mateix temps que han arribat la parella de l’equip de mediació dels Mossos que s’han afegit al grup negociant. Poc desprès, s’han acostat al portal on hi era el grup de veïnes i han comunicat que no hi havia acord amb el fons propietari de l’habitatge.

Quasi immediatament han aparegut unes sis furgonetes dels Mossos, amb uns fort grup de Mossos amb casc i porres a les mans. Han estat una estona fet maniobres carrer amunt i avall, tot barrant el pas d’una vorera a l’altre amb una línia creada amb les furgonetes. Al fons del carrer s’han sentit algunes paraules poc intel·ligibles fetes des d’algun altaveu i, just desprès una línia de Mossos amb casc ha baixat per carrer, fent retirar les persones concentrades al portal de la casa o just al costat, mentre se’ls identificava policialment.

Tot seguit, comitiva judicial, Mossos i l’Olga, que a més pateix una malaltia degenerativa, han entrat a l’edifici i l’Olga i la seva filla gran recollien com podien algunes de les pertinències i sortien al carrer. Sense altre opció, l’Olga ha anat personalment a la seu del Districte per demanar una solució d’on viure.

Fins aquí la petita crònica, però el procés per arribar fins aquest punt ha estat força més llarg i dolorós.

Fa més d’un quart de segle, l’Olga va crear la seva família, recordeu, dues filles, comprant el pis on ha viscut fins ara, amb hipoteca bancària. Es va separar de la parella, va perdre la feina i va començar a tenir dificultats per fer front als rebuts de la hipoteca. Va aconseguir un acord amb el Banc de Sabadell de fer-ne dació en pagament, mentre el banc li va oferir un lloguer social pel mateix pis. Poc desprès, el Banc de Sabadell va vendre el pis a un fons d’inversió: Promotoria Coliseum Real State SL.

Ara fa uns dos anys, el 2024 el fons d’inversió va decidir no renovar el contracte de l’Olga, per mitjà d’un burofax, que ella assegura no va rebre mai. En les discussions posteriors el fons va oferir a l’Olga dos mil euros per abandonar l’habitatge, cosa que ells no va acceptar. Des de llavors hi ha hagut diverses amenaces de desnonament, que s’han anat aconseguint ajornar fins avui.

Avui mateix, amb poc temps de diferència i al mateix carrer Comerç hi ha hagut un altre desnonament el núm. 35. En aquest cas sembla que hi ha hagut un acord de darrera hora per evitar-lo. En tot cas, els desnonament són un a pràctica diària a l’Hospitalet, en la que el govern municipal no hi ol intervenir per evitar-los o per trobar solucions per les persones afectades. En el cas de l’Olga no es tracta de cap mena d’impagaments ni d’ocupacions, simplement i desgraciadament és el interès de la banca i dels fons voltor per seguir especulant i fent calaix del que és i hauria de ser un dret.

L’urbanisme a la Ciutat: de les agències als consorcis

Mai no ha estat fàcil a la nostre ciutat entendre com s’ha articulat les decisions municipals sobre l’urbanisme. El 1999, amb un govern municipal presidit per l’alcalde Celestino Corbacho es va decidir la creació de l’ADU, l’Agència de Desenvolupament Urbà de l’Hospitalet. Aleshores, el PSC amb 18 regidors va facilitar un pacte de govern amb la regidora d’ICV, Montserrat Company, i amb el d’EUiA, Ramon Luque.

No es tracte aquí de valorar aquest pacte de govern ni els seus efectes a la ciutat, però just va ser en aquest moment que es va decidir la creació de l’ADU que va començar liderant dos projectes urbanístics, el PRAIH per renovar les àrees industrials de la ciutat i el Pla L’H 2010.

El Pla de Renovació d’Àrees Industrials (PRAIH) desenvolupat el 2002 va significar que 138 hectàrees deixessin de ser considerades sol industrial per reconvertir-les en sol urbanitzable.

El segon gran pla, el conegut com L’H 2010 va ser dissenyat per dur a terme les actuacions urbanístiques considerades prioritàries a l’època tals com la supressió o minimització de les barreres físiques (ferrocarrils, autopista de la Gran Via) per arribar a traçar una ciutat unitària i ben comunicada, el disseny d’una xarxa viària coherent, el redreçament de la problemàtica de l’escassetat d’habitatge, la renovació dels teixits consolidats dels barris del Samontà, l’increment d’espais verds, la modernització dels serveis i la redimensió i la gestió dels equipaments, i l’estímul de l’activitat econòmica, especialment la de caràcter terciari, amb la renovació de les àrees industrials tradicionals.

Curiosament aquest pla ambiciós es va donar per acabat just quan va arribar l’any 2010 tot considerant que en arribar a l’any 2010, la majoria de les grans transformacions previstes (com la reforma de la Granvia o el soterrament de part de les vies) ja estaven executades o en una fase molt avançada de consolidació. La realitat però no sembla estar d’acord amb aquestes consideracions de fa ja més d’una dècada i mitja.

En tots aquests any l’ADU ha assumit la responsabilitat de l’urbanisme de la ciutat, el que incloïa la reordenació dels barris, l’impuls de noves infraestructures i la previsió de nous equipaments als barris. Treballant com una gerència autònoma sota el govern municipal, el balanç que, encara queda per fer, no sembla gaire reeixit. Sota la gestió urbanística assumida per l’ADU els barris i la ciutat no han conegut una millora apreciable.

De fet, el que segurament ha estat la seva nineta dels ulls, la plaça d’Europa, la Fira i els seus voltants no han suposat cap aportació positiva per l’Hospitalet ni han fet més habitables els barris i la ciutat. Des de la seva seu del carrer Xipreret han estat vivint al marge de les necessitats reals dels barris i de la ciutat.

El maig del 2025, ara just fa un any, el govern municipal presidit ara per l’alcalde David Quirós, va decidir la dissolució de l’ADU en una situació i un context marcat per les crítiques a la massificació de la ciutat i per la necessitat d’un canvi d’enfocament urbanístic. Però aquesta dissolució es fa efectiva sense un balanç del que ha significat l’ADU i sense un debat real de les urgències urbanístiques que te l’Hospitalet.

Després d’unes setmanes de silenci, s’anuncia la creació del Consorci per la reforma de la Granvia i el Samontà. Aquest és un Consorci que tot i ampliar l’antic Consorci per la reforma de la Granvia, responsable del afortunadament fallit PDU de Can Trabal, i del nou PDU Biopol-Granvia encara sotmès a contenciosos als tribunals, suposa la creació de tota una nova entitat urbanística.

Efectivament, el nou Consorci per la reforma de la Granvia i el Samontà, està presidit per la Conselleria de Territori, Habitatge i Transició ecològica del govern de la Generalitat, corresponent a l’Ajuntament la ciutat només la vicepresidència. En aquest cas no es tracta tant d’una deixacio de responsabilitats per part del govern municipal, que també, sinó d’una manera que superar els problemes judicials dels PDU al voltant de la Granvia i de les possibles dificultats dels plans pel Samontà, presentant-los com necessitats del país.

Així, aquest nou reformulat Consorci disposa d’un Consell General format pel la presidència, a càrrec de la Generalitat, la vicepresidència que correspon a l’Ajuntament i uns vocals representats de les dues administracions.

El personal de que disposa aquests Consorci està format per un total de vuit persones: un Director, en Raul Alvarin, un/a cap de Departament tècnic, un/a Arquitecte sènior i un/a Arquitecte júnior, caps d’Àrea jurídica, de l’Àrea financera i d’Administració i un/a administrativa.

Segons la pàgina web del Consorci falten cobrir encara tres vacants; l’Arquitecte júnior, i els caps de l’àrea jurídica i de la financera.

És fa difícil construir esperances i optimismes amb aquesta mena d’estructures encarregades de definir en la pràctica l’urbanisme de la ciutat; o el que és el mateix la qualitat de vida del veïnat i la existència dels equipaments mínims necessaris per aquesta qualitat en el camp de la educació, de la salut, de la convivència. Caldria fer un debat ciutadà a fons sobre totes aquestes qüestions per definir, de manera col·lectiva com volem viure a l’Hospitalet. Un primer pas podria ser debatir-ho a fons i de manera oberta en els Consells de Districte i en el mateix Ple municipal. Mentre tot quedi reduït als despatxos, les agències o els consorcis, por es podrà avançar.

El problemàtic projecte de la nova comissaria mixta a la Ciutat

Ja fa unes quantes setmanes, el govern municipal va comunicar el seu projecte de construir la anunciada comissaria mixta de Guardia Urbana i Policia Nacional en un solar del carrer Pau Casals cantonada Carrilet. Tot seguit, diversos sectors de la la ciutat van expressar la seva protesta pel lloc escollit per la nova comissaria. El solar hauria d’estar destinat a pal·liar un dels dèficits de l’Hospitalet, i dedicar-lo a la construcció d’un centre educatiu.

Però més enllà d’això, que es més que raonable, caldria segurament pensar en el model policial que pot representar aquest nou edifici agrupant en un mateix lloc físic dos cossos policials diferents.

De fer, la Guardia Urbana es defineix a ella mateixa com un cos armat de naturalesa civil, amb estructura i organització jerarquitzada, que te funcions en tres àrees.

La de seguretat: que vetlla per la protecció dels ciutadans i la seguretat dels edificis. És el primer punt de contacte en situacions d’emergència i treballa incansablement per garantir que tots els residents se sentin segurs i protegits en el seu entorn.

La de trànsit: que s’encarrega de regular i mantenir la mobilitat a la ciutat. Des de la gestió del trànsit fins a l’assistència en situacions d’emergència a les carreteres, la seva tasca és fonamental per assegurar un flux segur i eficient de vehicles pels carrers de L’Hospitalet

I la de convivència, quina tasca tracta des de la gestió de conflictes fins a la promoció d’un ambient pacífic.

L’any 2022, amb el govern de Nuria Marin es va crear una Unitat especial de Intervenció, formada inicialment per 15 agents i 2 comandaments, encarregada donar resposta immediata a les situacions com ara els botellons, els sorolls nocturns o el control de les zones d’oci.

La Policia Nacional a Catalunya, com a força de seguretat de l’Estat, té competències exclusives en estrangeria (control d’entrada/sortida, asil), expedició de DNI i passaport, control de seguretat privada, investigació de delictes contra la droga i col·laboració internacional.

Les seves competències es concreten en: Estrangeria i Documentació: Control de fronteres (ports i aeroports), immigració, refugi, asil i l’expedició del Document Nacional d’Identitat (DNI) i passaport. Delictes Especials i Seguretat Privada: Investigació i persecució de xarxes de tràfic de drogues, delictes d’ordre públic de caràcter estatal i supervisió de les empreses i serveis de seguretat privada. Funcions de l’Estat: Protecció d’edificis estatals i altes personalitats, així com la col·laboració internacional en l’àmbit policial. Ordre Públic: Manteniment i restabliment de la seguretat ciutadana quan s’escau, tot i que en aquest àmbit operen principalment els Mossos d’Esquadra..

Ja es pot escatir que les competències d’un i altre cos policial tenen molt pocs punts de contacte, especialment tenint en compte que són els Mossos d’Esquadra la policia ordinària a Catalunya. Es clar que, entre els tres cossos policials, més la Guardia Civil quan toca, hi ha uns certs nivells de coordinació i, eventualment, desenvolupen algunes actuacions conjuntes, com les conegudes operacions Kanpai.

En la pràctica diària, cada força policial treballa en funció de les seves competències; per això resulta poc comprensible la utilitat pràctica i real d’aquesta comissaria mixta Guardia Urbana i Policia Nacional, a no ser que es pretengui relacional el marc de treball i les competències policials de la Guardia Urbana al control d’estrangeria, que es justament la principal competència de la Policia Nacional en la ciutat de l’Hospitalet.

Des de fa dècades la Guardia Urbana de la ciutat ha deixat pràcticament de actuar com a policia de barri, com un cos proper al veïnat. El model imperant avui és el de considerar la Guardia Urbana com un cos centralitzat, amb una única seu central, avui al carrer Migdia, compartit edifici amb diversos departaments municipals.

Més enllà dels problemes interns de la Guardia Urbana i dels seus conflictes laborals amb e govern municipal, la relació de la Guardia Urbana en el veïnat és força llunyana. No hi ha patrulles a peu que coneixen cada racó de cada barri, amb les que el veïnat hi pugui tenir un accés directe. Hi ha qui afirma que, per poder parlar amb la nostre policia municipal cal dificultar el trànsit, aturant un cotxe patrulla i, trucant a la finestra, explicar el problema o la situació que l’afecti. Darrerament no hi ha ni nun telèfon directe amb la Guardia Urbana; tota trucada passa abans pel servei del 112.

Segurament és més necessària la creació de comissaries pròpies de la Guardia Urbana a cada barri, fàcilment accessibles pel veïnat i el comerç, amb uns agents molt coneixedors de la seva zona i integrats en la vida del barri. Organitzada d’aquesta manera el treball policial de proximitat, que correspon a la Guardia Urbana, podria ser més eficaç i es podrien afrontar millor petits delictes, problemes de convivència i, especialment, la sensació de protecció del veïnat. Els grans i puntuals operatius dels tres o quatre cossos policials en una o altre zona de la ciutat, no semblen massa útils per respondre als problemes de fons de la seguretat.

El projecte de la nova macro comissaria mixta hauria de ser descartat, obrint una veritable reflexió sobre el model de desplegament de la Guardia Urbana a la ciutat i la corresponent reflexió sobre com s’aborda la seguretat i la convivència als barris, comptant amb les aportacions del mateix veïnat i del moviment associatiu local.

La degradació d’instal·lacions esportives de l’Hospitalet s’acosta als límits

Un equip universitari nord-americà es nega a jugar un partit pel estat desastrós de la gespa i els riscos per la seguretat dels seus jugadors

Des del Rugby Club de l’Hospitalet se’ns ha fet arribar un comunicat denunciant l’estat del Camp Municipal de Rugby que forma part del Complex Esportiu Municipal de la Feixa Llarga.

Els fets que expliquen en el comunicat que reproduirem tot seguit son greus per si mateixos. La manca repetida de treballs de manteniment d’equipaments municipals de tota mena es un fet desgraciadament habitual. Encara estan pendent la solució als efectes de l’incendi als vestidors de les piscines municipals; la situació dels poliesportius municipals s’acosta massa a llindars crítics. En aquest cas, els fets descrits en el comunicat del Rugby Club de la ciutat provoquen vergonya aliena. Un equip universitari nord-americà es nega a jugar un partit pel estat desastrós de la gespa i els riscos per la seguretat dels seus jugadorsque suposa l’estat de l’equipament. Segurament caldria exigir alguna responsabilitat al govern municipal i, encara més, explicacions i solucions immediates a l’actual situació..

Aquí el comunicat del Club:

COMUNICAT OFICIAL:Per la dignitat del Rugby Club L’Hospitalet i la seguretat de la nostra gent.

Des de la Junta Directiva i en representació de tota la família del Rugby Club L’Hospitalet, volem manifestar la nostra profunda indignació i preocupació per l’estat de degradació extrema que presenta el terreny de joc del Camp Municipal de Rugbi de la Feixa Llarga. Una situació que ja no és només una mancança històrica, sinó que ha esdevingut un obstacle insalvable per a la nostra activitat.

El passat dimecres 18 de març vam viure un dels episodis més tristos de la nostra història recent. Teníem programat un partit amistós internacional entre el nostre Sènior B i l’equip de la prestigiosa Universitat de Harvard (EUA). Malauradament, l’expedició nord-americana, en veure l’estat d’una gespa pràcticament inexistent, es va negar a jugar per considerar que el camp representava un risc inacceptable per a la integritat física dels seus jugadors.

Aquesta cancel·lació és un cop a la nostra imatge com a club i a la de tota la ciutat de L’Hospitalet. Hem perdut una oportunitat d’or per projectar-nos internacionalment i correm el risc de perdre acords amb agències que porten equips d’arreu del món a la nostra ciutat, amb el consegüent impacte econòmic per als hotels i restaurants del nostre entorn.

Però el que més ens preocupa és casa nostra:

👉🏽 Seguretat dels nostres esportistes: Amb més de 225 llicències federatives, no podem seguir permetent que els nostres jugadors i jugadores posin en risc la seva salut cada vegada que trepitgen el camp.

👉🏽 Imatge i formació: Cada any, més de 2.000 infants de la ciutat ens visiten a través de la Guia Intro per conèixer el rugbi i els seus valors. La realitat amb la qual es troben en horari lectiu és una instal·lació que no està a l’alçada.

Tot i que se’ns ha informat que la renovació del camp ja està prevista i pressupostada, i que les pluges de l’hivern han dificultat el manteniment, la situació ha arribat a un punt de no retorn. No podem acceptar més excuses ni més demores. Per tot plegat, exigim que s’executin les obres de manera immediata i sol·licitem una reunió urgent amb els responsables de l’Ajuntament de L’Hospitalet per concretar el calendari d’actuació.

No és un luxe, estem demanant una instal·lació digna i segura per seguir fent créixer el rugbi a la nostra ciutat.

Junta Directiva del Rugby Club L’Hospitalet

L’Hospitalet de Llobregat, 26 de març de 2026

De fet, hi ha poca cosa a afegir a aquest comunicat. Només recordar que aquesta situació greu afecta a bona part del Complex Esportiu Municipal que comparteixen diverses entitats dedicades a la pràctica esportiva. De fet, l’any 2024 es va prometre gespa artificial pels camps de beisbol i de rugbi de la feixa llarga. Dos anys desprès els resultats no semblen massa brillants.

El Camp Municipal de beisbol no es troba, per desgracia, en gaires millors condicions i també el Criquet Club de l’Hospitalet pateix les dificultats de trobar un lloc estable al Complex Municipal on poder entrenar els seus equips..

Entrenaments al Camp Municipal de Rugbi.

24 de març: Veus veïnals al ple municipal

El 24 de març el ple municipal va ser una mica especial. No només va ser especialment carregós i farcit de qüestions administratives però també va expressar la combinació entre la inoperància del govern municipal i les emergències que pateix la ciutat.

Desprès de les primeres quatre hores llargues de punts i més punts de l’ordre del dia per donar compte de decisions preses per l’equip de govern i d’alguna decisió important, que tractarem més endavant, el ple municipal va poder escoltar la veu de cinc entitats ciutadanes o veïnals, desprès d’haver tornat a negar la paraula per enèsima vegada al FIC.

El ple va poder conèixer la veu de l’AFA de la escola bressol Casa dels Arbres, en nom del seu centre i del conjunt de les escoles bressol de la ciutat, exposant els greuges i les dificultats del treball en el conjunt de les escoles bressol de l’Hospitalet que porten anys esperant solucions. La intervenció va estar acompanyada d’una concentració en la plaça de Ajuntament famílies i professionals de les escoles bressols convocades per l’entitat Famílies de l’H que agrupa a aquests centre.

Tot seguit va prendre la paraula una representant de l’AFA de l’escola Milagros Consarnau per demanar concrecions sobre la esperada reforma integral de la escola, que forma part de les escoles del pla d’urgència dels anys 70. Fa pocs dies que la comunitat educativa de Milagros Consarnau s’ha assabentat que els retards en les obres tenen que veure amb un problema urbanístic no resolt de la continuació del carrer Mossèn Cinto Verdaguer que afecta a l’espai que ocupa a escola..

Intervenció i membres de l’escola Milagros Consarnau

Dos representats del sindicat USTEC van explicar les raons de les mobilitzacions del sector educatiu a la ciutat i a tota Catalunya, tot i demanant el suport dels grups municipals a les seves reivindicacions recollides en una moció presentada conjuntament pels Comuns i ERC que es va votar més tard.

També representants de la UGT van intervenir per explicar les seves actuacions al voltant del conflicte plantejat al voltant de la gestió de Moventis del autobusos de la ciutat.

La darrera presa de paraula veïnal va estar a càrrec de l’associació veïnal de Collblanc- La Torrassa, en representació de la plataforma Contra l’especulació immobiliària i la massificació turística (CEIMT). Aquesta plataforma va convocar una concentració en la plaça de l’Ajuntament que tot i que va ser denegada pel govern municipal, es va aplegar a la plaça sense incidents.

Els representants de la plataforma van explicar molt resumidament la situació d’emergència habitacional que s’està patim, marcada per la manca d’habitatge digne a preus accessibles, la pràctica inexistència de lloguer social, i la creixent especulació immobiliària provocada per l’arribada de fons voltors d’inversió i l’augment de la turistificació dels barris de la ciutat. En aquest senti, la plataforma demana del govern municipal el manteniment de de moratòria a habitatges d’us turístic i la seva ampliació a residencies d’estudiants i hotels en tota la ciutat. Al mateix temps exigeixen el control dels pisos i habitacions de ll0guer temporal i que l’Ajuntament estableixi una intensa política d’habitatge, incrementant el minso parc públic d’habitatges de lloguer social, adoptant les opcions proposades per la ciutadania en el procés participatiu de la Taula d’Habitatge.

A continuació hagués parlat algun representat del FIC plantejant la situació´ educativa a la ciutat; però una vegada més l’alcaldia ve negar a l’entitat l’ús de la paraula, tot esperant la presentació de la reforma del reglament de participació.

Però el Ple no l’omplen les paraules de les entitats veïnals o ciutadanes. Hi ha tot un seguit de temes que omplen el 48 punts del seu ordre del dia. Aquest més de març es podrien destacar algunes qüestions més o menys interesants.

Així es va donar compte de una nova divisió de competències i responsabilitats entre els tinents d’alcalde i regidories que tornen a modificar la situació en les diverses àrees del govern. També es van aprovar qüestions com les reformes al voltant de l’Institut Escola Pere Pelegri o la Milagros Consarnau, o el reglament del Centre Florida 6.0, que, malgrat tot segueix cobert d’una certa nebulosa.

Es va aprovar, per majoria i amb tres anys de retard la composició del Consell Executiu i de Programació dels mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet, tot i el manteniment del veto del govern municipal a la presència d’algun periodista de l’Estaca.

També es important de conèixer que, en la liquidació del pressupost municipal del 2025 es va constatar la existència d’un romanent de tresoreria de 45 milions d’euros; es a dir que aquesta quantitat de diners s’han deixat d’utilitzar per les necessitats de la ciutat i restaran ingressats en els bancs. No és la primer vegada que això succeeix, en l’exercici anterior el romanent fins i tot va ser superior. Es fa difícil saber si és una mostra d’incompetència o de inoperància del govern municipal, però en tot cas no deixa de ser un símptoma preocupant.

En fi, el caràcter carregós dels plens municipals i la elevada quantitat de punts que es limiten simplement a donar compte de les decisions del govern municipal, en les que el ple pot opinar, però no decidir, hauria de servir per fer un replantejament a fons de les lleis de règim local i del funcionament d’ajuntaments com el de la nostre ciutat. No és una cosa fàcil, però en nom de la participació democràtica i de la defensa de la autonomia municipal, hauria de ser una preocupació de les forces polítiques municipals.

Concentració a la plaça de l’Ajuntament del CEIMT.

Jornada de l’Espai de Ciutadania. Una reflexió col·lectiva al servei de les entitats socials i ciutadanes

Un centenar de participants, representant bona part del teixit associatiu de la ciutat, s’han aplegat en el Centre Cultural de Bellvitge-Gornal el divendres 20 de març en una convocatòria de l’Espai de Ciutadania.

La jornada de l’Espai de Ciutadania ha assenyalat tres de les emergències que pateix l’Hospitalet: la emergència social, la emergència educativa i la emergència climàtica i han estat aquests tres eixos els que han centrat quatre hores de treball en un matí que ja anunciava primavera.

Puntualment, a 2/4 de 10 del matí, l’Enric Roldan, en nom de l’Espai ha obert la Jornada ressaltant la feina de les entitats en la configuració de la nostra ciutat, assenyalant, a la vegada, els dèficits que pateix l’Hospitalet assenyalats en les emergències que han marcat la feina de la Jornada. Especialment l’Enric s’ha referit als problemes que impliquen els obstacles que des de les administracions es posen per la inscripció de totes les persones en el padró municipal i als efectes que la problemàtica educativa te sobre la població. Ha volgut també fer esment a les mes de 8 mil persones joves que, sobre tot en els barris del nord, ni estudien ni treballen.

Desprès de recordar els més de 13 anys d’existència de l’Espai e Ciutadania i saludar la memòria de les persones que, com la Mercè Olivares, han mort en els darrers anys, es va presentar la conversa entre la Sindica de Greuges de l’Hospitalet, Merche Garcia Villatoro amb Francesc Mateu Hosta, director del Fòrum de Síndics i Sindiques de Catalunya i ex director d’Oxfam Intermón al nostre país.

La conversa entre ells dues s’ha centrat en valorar el paper de l’associacionisme en la defensa dels drets de la ciutadania. Merche Garcia ha explicat les dificultats que s’ha trobat al voltant d’assegurar el dret a l’empadronament pel conjunt dels veïnat i com aquestes dificultats afecten a les condicions de vida i, ara també a la possibilitat d’adherir-se al procés de regularització de perses immigrades que s’ha anunciat des del govern de l’Estat. Francesc Mateu ha recordat part de les seves experiències en diferents països d’Àfrica i com en alguns d’ells la densitat de població afecten a determinats conflictes comunitaris. I, fer esment a la densitat de població encaixa força en els reptes presents a l’Hospitalet.

Desprès d’aquesta conversa i d’un breu descans s’ha iniciat el treball en grup sobre cada una de les emergències en les que s’han volgut centrar la reflexió de la Jornada.

El grup de treball sobre l’emergència social s’ha acabat centrat en qüestions com la greu crisi d’habitatge que s’està patint, amb preus de lloguer i de compra molt per damunt dels ingressos de bona part de la població, la expulsió del veïnat per efectes de la especulació urbanística, la turistificació i l’alça de lloguers temporals, i com això afecta a un debilitament del teixit comunitari i i la crisi del comerç tradicional. També s’afronta com els serveis socials de la ciutat estan fortament tensionats, tant per la manca de recursos i de personal com per l’increment de les demandes per part d’un veïnal amb un increment de la precarietat i de la pobresa, cada vegada més estructural i afectada per l’increment del cost de la vida.

Es tracta doncs, segons el debat d’aquest grup de treball, de garantir el dret a un habitatge digne i de combatre la extensió dels infrahabitatges o del sensellarisme, a la vegada que es reforcen els serveis socials, treballant pel reconeixement de la feina que es fa des de moltes de les entitats socials. Tot plegat ha de poder millorar l’accés als drets basics com els de l’empadronament i l’atenció social i de salut, evitant la privatització de serveis essencials per la població.

El grup de treball sobre l’emergència educativa ha afrontat molts dels temes que, el mateix dia 20 de març, estaven en el centre de la mobilització del sector educatiu, així com la massificació de les aules, en ràtios per sobre dels recomanats i l’aparició del que es coneix com a “bolets”, es a dir grups improvisats quan el curs ja s’ha iniciat.

A la ciutat es manifesta la manca de centres escolars i d’infraestructures educatives, com aules d’estudi o biblioteques, al mateix temps que hi una una forta concentració d’alumnat vulnerable, per la situació social i d’alumnat nouvingut, això produeix una elevada taxa d’abandonament escolar i de greus desigualtats educatives. Ens constata també una falta de recursos per fer efectiva la educació inclusiva i el suport social a l’alumnat i a les seves famílies, mentre docents i personal educatiu es troba saturat i els centes pateixen in forta inestabilitat dels seus equips educatius.

Així doncs resulta clar que cal trobar els terrenys per construir nous centres, millorar les infraestructures educatives i la reforma imprescindible de molts dels centres existents. Caldria també garantir la equitat educativa millorant el sistema de beques, la orientació educativa i bel suport lingüístic, donant més suport la les feines que es fan des de la xarxa comunitària i associativa en el mon educatiu.

El tercer dels grups de treball de la Jornada, el grup de treball sobre l’emergència climàtica ha iniciat la feina, com els altres dos grups, distribuint-se en petits grups per facilitar la participació activa en les discussions. Així s’han anat abordant temes com el de la manca d’adaptació urbana als canvis de temperatures i, més en general, als efectes del canvi climàtic en curs. De fet, l’Hospitalet, la nostre ciutat és especialment vulnerable a aquests efectes a causa de la elevada densitat urbanística i de població, amb la corresponent falta d’espais verds i d’espais naturals i comunitaris. També es pateix una progressiva salinització dels aqüífers, amb un increment de la intrusió de l’aigua de mar en una superfície d’al·luvió deltaic que constitueix gairebé dos terços de la superfície. Es fa difícil poder comptar amb refugis climàtics, concebuts com espais naturalitzats i segurs on poder pal·liar els efectes de l’increment de temperatures. A més, el model de mobilitat existent i la gestió poc sustentable dels residus afecten a una població vulnerable. D’aquí apareixen demandes com la d’una xarxa accessible i segura de refugis climàtics, la de la recuperació i protecció d’espais naturals com els de la riba del riu Llobregat o la de naturalitzar places i espais públics, especialment els patis de les escoles que haurien d’estar oberts al veïnat.

Desprès de tres hores de treball en grup, les persones relatores de cada grup de treball van explicar breument les seves conclusions i els seus debats. S’ha anunciat que aquest material serà recollit per un grup redactor d’un document de síntesi i de conclusions d’aquesta Jornada que serà àmpliament difós a les entitats de la ciutat i a les administracions públiques.

No hi ha dubte que aquesta Jornada de l’Espai de Ciutadania, tot i fer-se en un matí de divendres a servit per mostrar la vitalitat del moviment associatiu de l’Hospitalet en tots els terrenys. La coincidència de la jornada amb una concentració del moviment d’esplais de la ciutat i amb la vaga i mobilització del sector educatiu ha limitat segurament algun aspecte del treball, però en qualsevol cas la elevada participació de les entitats en els debats mostra clarament la fortalesa d’un Espai que ha estat capaç d’agrupar una bona part del moviment associatiu de la ciutat en tota la seva diversitat de motivacions, d’estils de treball, de capacitats i d’incidència. Tretze anys de feina compartida de l’Espai de Ciutadania avalen bastament aquesta realitat.

Pere tancar les activitats de la Jornada, desprès de moltes paraules, es va voler donar espai a la música. Unes interpretacions musicals a càrrec de la Montse Ramos i la Cathy Clancy, de la Residència i Centre d’Atenció Especialitzada Can Serra van ser una cloenda brillant a un matí de divendres que tothom considera útil i engrescador. La feina continua.