Hipotecar el patrimoni de la ciutat: el cas de Planeta Formació

L’any 2016, el govern municipal de l’Hospitalet va decidir la cessió com a concessió demanial per 25 anys, prorrogables per altres cinc, la finca dels antics jutjats de l’Hospitalet a Planeta Formación y Universidades.

Es tracta d’una finca de més de 11.000 metres quadrats, situada gairebé en front de la estació de la Renfe, a l’Avinguda Josep Tarradellas molt a prop de la Rambla Just Oliveras. Fa vint anys, la finca estava valorada en més de 10 milions d’euros, i el cànon que Planeta Formació ha d’abonar anualment a l’Ajuntament és de 722.022,516 euros.

En el mateix acord s’explicita que la empresa adjudicatària, Planeta Formació, podrà compensar amb beques fins a 505.400,76 euros a restar del cànon i, a més, podrà també compensar fins a un 30% (216.621,76 euros) del cànon anual, en concepte de les inversions fetes per les obres d’adequació de l’edifici.

En els primers anys de la concessió, aquesta compensació podia comportar, com va dir Francesc Belver llavors primer tinent d’alcalde, desgravar la totalitat del cost de les obres. Un cost que, segons José Creuheras, llavors president del Grup Planeta, pujava entre 7 i 10 milions d’euros.

Les beques previstes, entre 200 o 300 a concedir entre residents a la ciutat, han de ser per a cursos oficialment homologats, presencials o on line. Els ajuts son atorgats per una Comissió de Seguiment de les Beques de la convocatòria, formada pel mateix regidor de Govern i de l`àrea econòmica, en qualitat de President, o la persona en qui delegui, dos tècnics de l’ajuntament i un secretari, a més de dos representants de “Planeta, Formación y Universidades”

Enguany, la Junta de Govern, extraordinària i urgent del 31/12/25, va validar per l’any 2025 el cànon per la concessió de l’edifici per 755.648, 67 euros, el que suposa només un increment del 4,4% en vint anys. L’any 2025, l’import del percentatge corresponent a la compensació per inversions ha estat de 226.694,67 euros i es van concedir 128 beques per un import de 520.150,00 euros. Les beques son per cursos de la mateixa Planeta Formación y Universidades distribuïdes en 77 beques per Formació Professional, 39 per Màsters i 12 per Escola de Negocis.

El resultat de tot plegat seria el següent:

Cànon del 2025: 755.648,67 euros

Import compensat en beques: 528,954,22 euros

Import auditat: 520.150 euros

Diferencia a favor de l’Ajuntament: 8.804,22 euros

És a dir, finalment l’ús de l’edifici dels antics jutjats per tot l’any 2015 ha estat per Planeta Formació de només 8.804,22 euros, o el que seria el mateix, 80 cèntims d’euro per metre quadrat, el que suposa un molt bon negoci pel Grup Planeta i un malbaratament per la ciutat de l’Hospitalet.

Hi ha qui recorda que, en temps de l’alcalde Capdevila, a les acaballes del franquisme, existia el projecte de construir en aquest edifici un teatre per la ciutat. Avui és tota una altre cosa.

Francesc Belver, aleshores tinent d’alcalde, Nuria Marín, llavors alcaldessa de L’Hospitalet i José Creuheras, president del Grup Planeta a la presentació de la concessió.

Però aquest no és, per desgracia, l’únic cas de concessió demanial feta per l’ajuntament amb resultats dubtosos o retorns molt febles per la ciutat. Així, el 2020 es va acordar la concessió demanial de la Masia de Can Nadal i els antics dormitoris de la Remunta per crear una Escola Superior de Gastronomia, restaurant i centre d’investigació. Sis anys després, encara està per concretar-se.

El 2022 es va acordar la concessió de les instal·lacions de l’antiga fàbrica Godó i Trias a Varia Investiments per fer un projecte de “museu d’art físic i digital multidisciplinar, amb exposicions immersives”. Més enllà, la masia de Can Gotlla, just darrera de l’Ikea, ha estat cedida al Consorci de la Granvia, avui Consorci de la Granvia i el Samontà.

Fa més temps, el complex del Tenis Municipal va estat cedit a la Federació Catalana de Tenis i posteriorment a la empresa “Futbol de nuestra Vida”.

El tristament desaparegut (esperem que provisionalment) col·lega digital Districte 7, explicava que la concessió demanial “és una fórmula jurídica que permet la cessió d’equipaments de titularitat municipal, durant períodes molt llargs, entre els 4 i els 99 anys a entitats, empreses o organitzacions que puguin disposar de l’ús privatiu i exclusiu d’aquest bé municipal. És així, sempre que les concessionàries puguin fer encaixar la seva activitat amb la clau urbanística que els edificis tinguin a l’actual Pla Urbanístic de la ciutat. L’esperit és que l’Ajuntament trobi un agent que pugui desenvolupar de la forma més adient l’activitat proposada per l’equipament en qüestió.

Aquesta cessió es regula amb unplec de condicions o amb un conveni de cooperaciói es fixen els compromisos, drets i deures de cada part. Per tant, es fa una valoració patrimonial de l’immoble i es calcula també l’aprofitament de l’edifici per tal d’establir el pagament d’un cànon, tant en diners, com en serveis o intercanvis, que suposin un benefici pel conjunt de la ciutadania.

Una de les particularitats d’aquesta fórmula és que l’empresa concessionària, tot i no assumir la titularitat o propietat de l’immoble, si podrà disposar d’ell com a aval patrimonial o actiu financer podent, fins i tot transferir o traspassar -o vendre- la concessió a altra empresa que cal que assumeixi els mateixos acords i cànons que la concessionària original. Aquest és el cas del Complex Municipal Tenis Granvia. La Federació va vendre la seva concessió fa uns 5 anys a l’empresa Fútbol es Nuestra Vida per un import de 500.000 euros”.

Poliesportiu a Santa Eulàlia. El conte de l’enfadós

En aquestes pàgines s´ha parlat moltes vegades del Poliesportiu de Santa Eulàlia, i no és casualitat ni una obsessió. Es tracta d’un deute històric de l’Ajuntament de la ciutat al barri, que els diversos governs municipals, des de l’alcalde Pujana, han anat jugant-hi.

Ja el 4 de maig de 1994 es va aprovar inicialment, segons decret 3102, el projecte del poliesportiu Gasòmetre, per import de gairebé 35 milions de les antigues pessetes. El decret anava signat per l’aleshores tinent d’alcalde i desprès alcalde, Celestino Corbacho. El 2005, onze anys desprès, el mateix alcalde Corbacho aprova per segona vegada el projecte de poliesportiu a Gasòmetre.

Altre vegada passats onze anys més, el 2016, el Consistori explica que la construcció del poliesportiu no seria viable ja que, segons el llavors tinent d’alcalde de Joventut, Cristian Alcàzar, suposava una inversió massa important, d’uns 12 o 13 milions d’euros i calia fer un projecte menys ambiciós. Pocs mesos abans s’havia inaugurat el Poliesportiu Gornal i, curiosament es va modificar la frontera del barri, que es va estendre del límit del carrer d’Amadeu Torner fins a un tram del carrer Trias, que correspondria lògicament al barri del Gornal.

Seguint amb la història, el 2019 s’aprova inicialment un nou projecte de poliesportiu a Gasòmetre, sense piscina, sense fitness ni màquines, és a dir un poliesportiu força limitat que va tenir una forta oposició veïnal que seguia reivindicant un poliesportiu sencer, amb una campanya amb el lema de “Mulla’t per Santa Eulàlia”.

El novembre de 2019, l’Ajuntament va convocat una Consulta Veïnal al barri de Santa Eulàlia (la primera i, fins ara, la única que s’ha fet a la ciutat) sobre dues propostes pel poliesportiu: a Gasòmetre o al Parc de l’Alhambra .El govern municipal va fer un ampli desplegament al barri en defensa de la seva proposta a la consulta: construir el poliesportiu al terreny del parc de l’Alhambra, retallant la superfície actual del parc. Tot i així, la consulta, que va tenir una amplia participació, va optar, amb el 61,35% dels vots, per mantenir la ubicació a Gasòmetre.

Com no podia ser d’una altra forma, la llavors alcaldessa Núria Marin i el llavors regidor del districte i ara alcalde, David Quirós, van manifestar públicament la seva acceptació del resultat de la consulta, assumint altre vegada el compromís de fer el nou poliesportiu a Gasòmetre.

Set anys desprès, les coses sobre el poliesportiu estan en el mateix estat que fa ja 32 anys. Mentre tant, al voltant de Gasòmetre s’han construït uns blocs a l’antic espai de la Indo, que pateixen per si el poliesportiu els priva d’hores de sol i de llum. Els veïns d’aquests blocs tenen les seves raons; sembla que els van vendre els habitatges amb la promesa que a Gasòmetre no es construiria res de més d’una alçada, mentre l’Ajuntament, per mitjà de la desapareguda ADU, concedia els permisos de construcció tal com estan.

Mentre tant, el 2019, l’Ajuntament va assumir la gestió directe del vell poliesportiu de Santa Eulàlia, deixant a la AESE (Agrupació Esportiva de Santa Eulàlia) com a usuària principal. L’estiu del 2020 el govern municipal va cedir la gestió del poliesportiu a la empresa Ferrovial, que no sembla estar especialment especialitzada en la pràctica esportiva.

Passen els anys i, mentre el més calent és a la aigüera, el govern municipal sembla interessat a estimular les divisions entre el veïnat, deixant de banda les seves promeses i, el que és més greu, el resultat de la consulta veïnal que, tot i no ser decisiva, va ser assumida per l’Ajuntament. D’aquesta manera, dues entitats que defensaven l’opció minoritària de construir el poliesportiu al Parc de l’Alhambra, la AESE i l’associació veïnal de Granvia Sud, segueixen sense reconèixer el resultat de la consulta, àmpliament majoritària a favor de la opció Gasòmetre.

Recollint una moció del PP que proposava estudiar altres possibles ubicacions pel poliesportiu, el govern municipal per boca de la regidora Iman Aisa, avui regidora d’esports i abans regidora del districte III, va anunciar el juliol de 2025 que l’Ajuntament presentaria tres projectes de poliesportiu a tres localitzacions possibles: Gasòmetre, el Parc de l’Alhambra o les antigues cotxeres de Rosanbus.

Sis mesos desprès d’aquest anunci, sis anys desprès de la consulta veïnal i 32 anys del primer projecte de poliesportiu a Santa Eulàlia, no hi ha res material. Des de l’equip de govern sembla haver-se elegit una política de desgast del veïnat; moltes de les persones que pensaven disfrutar de les instal·lacions promeses el 1994, ja no hi son entre nosaltres i, moltes de les criatures que fa sis anys confiaven en disposar d’unes instal·lacions correctes pel seu entrenament, no només d’una piscina, sinó també d’uns pistes de basquet o de vòlei, s’han fet adultes tot esperant.

Com dèiem en el títol d’aquest escrit, tot plegat es ben be la cançó de l’enfadós, promeses que van i venen, sense concretar-se mai; compromisos públics que no es compleixen; acords que resten en un núvol. Quatre alcaldes, Pujana, Corbacho, Núria Marin i David Quirós, i un incompliment continuat. Tot plegat una llàstima.

La solidaritat amb les persones refugiades o migrants a l’Hospitalet es fa visible a l’Acollidora

Una sentida declaració del representant de la Creu Roja exemplifica el gest mensual dels concentrats cada últim dilluns de mes a l’Hospitalet Centre

Dilluns 26 de gener es va fer una altre vegada una concentració davant de l’Acollidora, a la rambla de Just Oliveras en solidaritat amb les persones refugiades o immigrades. Es tracta d’una iniciativa organitzada des de fa ja uns quants anys per l’Espai de Ciutadania que es convoca cada darrer dilluns de mes.

Enguany l’acte es va obrir amb unes paraules de presentació de l’Enric Roldán que, de fet és l’ànima d’aquestes convocatòries, situant la convocatòria en el context actual. Tot seguit es va fer, com és habitual, la lectura del poema de Joana Raspall, Podries, aquesta vegada a càrrec de Montserrat Monrós, membre del grup Verba.

Carina Pinto, membre de l’Ateneu de Cultura Popular, va iniciar l’acompanyament de l’acte interpretant a la guitarra una peça musical. A continuació, Jesus Solores, de Creu Roja de l’Hospitalet va fer la lectura del manifest que reproduïm:

“Bona nit a tothom!

Gràcies per ser una més aquí, a l’Acollidora, aquest primer mes del 2026 per reivindicar, com diem sempre, que es compleixi l’article 14 de laDeclaració de Drets Humans: ‘En cas de persecució tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n’

Vam acabar l’any 2025, en què les polítiques antimigratòries posaven en risc els drets humans i impulsaven els discursos d’odi. Polítiques que amenacen la convivència i la cohesió social, i que donen ales als discursos i delictes d’odi, la punta de l’iceberg dels quals la hem observat moltes vegades.

No fa un mes que hem començat l’any 2026, que serà decisiu per saber en quin rumb ens trobem. Encara s’està a temps d’impulsar altres polítiques migratòries i altres narratives que posin al centre les persones i acabi l’assenyalament constant que pateixen les persones migrants i refugiades, entre les quals hi ha molts nens i nenes i adolescents sense referents familiars a qui es criminalitza i estigmatitza impunement. La nova Llei d’Asil ha de posar el focus en el manteniment de les garanties ja existents com l’assistència jurídica gratuïta al llarg de tot el procediment i la possibilitat de sol·licitar asil en ambaixades i consolats d’Espanya entre d’altres i que es respecta el principi de no devolució. També ha de reforçar el dret a viure en família perquè moltes persones refugiades que fa anys que esperen, puguin donar-se per fi ‘L’abraçada més esperada’.

El nou Reglament d’Estrangeria que va entrar en vigor al maig, flexibilitza l’arrelament per algunes persones en situació irregular, però exclou del còmput els que hagin vist les seves sol·licituds d’asil rebutjades i els empenyi a romandre dos anys en situació irregular..

L’aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular per regularitzar persones migrants pot ser una eina vàlida per donar resposta a les situacions d’irregularitat que queden fora del nou Reglament.

A finals de l’any passat el nombre de persones sol·licitants d’asil se situava en 134.401, un 14% menys que en el mateix període de l’any anterior,

Durant el 2025 també ha baixat el nombre d’arribades per via marítima a costes espanyoles, en gran part a causa dels acords de control i externalització de fronteres amb tercers països com el Marroc, Mauritània i el Senegal. Aquest descens s’ha deixat notar sobretot a l’arxipèlag canari, on han arribat un 60% menys de persones que l’any passat. No obstant això, quan es tanca una ruta se n’obren d’altres, de vegades més llargues i, per tant, més perilloses.

Les crisis de desplaçament a nivell mundial persisteixen, especialment a països com Veneçuela, Afganistan, Ucraïna, Sudan, la regió del Sahel i, especialment, amb el genocidi a Gaza que, des de l’octubre del 2023 s’ha cobrat la vida de més de 71.000 persones palestines per atacs indiscriminats de l’exercit israelià.

El fràgil acord de treva assolit a l’octubre, afavorit pels Estats Units, no ha aconseguit frenar el genocidi més silenciós que pateix el poble palestí. Prop de 400 persones palestines han mort per la ruptura de l’alto el foc, mentre que més d’un miler han resultat ferides. La situació humanitària continua sent crítica: més d’un milió de persones continuen allotjades a refugis improvisats, amb accés limitat a assistència humanitària i enfrontant-se a condicions cada cop més greus al mig d’aquest hivern. Tot i això s’ha despertat una enorme onada de solidaritat cap el poble palestí, per la qual milers de persones arreu del món han alçat les seves veus en defensa dels drets humans, un crit d’esperança que demostra que una pau justa i duradora encara és possible.

També cal destacar l’agreujament de la situació humanitària al Sudan a mesura que s’agreuja el conflicte lluny dels focus mediàtics. Més de 13 milions de persones sudaneses estaven desplaçades de manera forçosa a mitjans del 2025, segons dades d’ACNUR.

El que va passar per exemple a Torre Pacheco al juliol va visibilitzar una realitat que afecta milers de persones: la gran amenaça que representen els delictes i els discursos d’odi, que en la seva immensa majoria continuen invisibilitzats. Milers de persones migrants pateixen diàriament les agressions i discriminacions en diferents àmbits (ocupació, habitatge, padró, etc.) impulsades en molts casos pels discursos d’odi que estan complertament normalitzats.

Aquests fets son denunciables i les condemnes judicials ajuden a visibilitzar injustícies i a impulsar canvis necessaris per a tota la societat.

Tot i això, persisteixen les dificultats perquè moltes persones puguin denunciar i per obtenir justícia i reparació. Per aquest motiu, CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) i Creu Roja que son dues de les principals ONG a Espanya especialitzades en l’acolliment, la protecció i la integració de sol·licitants d’asil, refugiats i migrants vulnerables, col·laboren amb el Ministeri d’Inclusió per oferir allotjament, atenció sociosanitària i suport jurídic. Aquest any s’ha llançat ‘Alça la veu contra el racisme i la xenofòbia’, que compta amb el finançament del Ministeri d’inclusió i del Fons Social Europeu. L’objectiu és ajudar les persones migrants i refugiades a denunciar aquest tipus de situacion i complementar el Servei d’Assistència a Víctimes de Discriminació Racial o Ètnica, del qual formen part nombroses organitzacions.

Aquestes accions impulsades per la societat civil estan aconseguint passos importants per lluitar contra el racisme i la xenofòbia, com el nomenament d’una Autoritat independent, que ha estat celebrat per les entitats de l’Aliança per la Llei d’Igualtat de Tracte, alhora que reclamen al govern ser escoltades en la seva regulació.

Perquè l’odi no és una opinió sinó una amenaça per a la convivència. Tant de bo el 2026 sigui el principi de la fi d’aquest auge de l’odi i cada vegada hi hagin més eines perquè no segueixin creixent impunement.

El món sembla haver perdut el rumb del tot, mentre uns líders polítics canvien el drets internacional per la llei del més fort, milions de persones en situació de vulnerabilitat en pateixen les conseqüències a l’Iran, el Sudan, Gaza i tants llocs.

No podem deixar que aquesta onada de barbàrie ens arrossegui com si no poguéssim fer res. Hem d’actuar i cal fer-ho ja o el món serà cada cop més hostil per més i més persones.

Cada gest, explica, i si tots i totes fem el que és a les nostres mans, aquest món serà un lloc molt millor per a milers de persones. Perquè la humanitat, amb humanitat se salva.

Recordem-ho: sense justícia no hi ha pau.

En front de la barbàrie i la brutalitat plantegem solidaritat i humanitat. Fem-ho possible !!!”

Desprès d’aquesta llarga, densa i sentida intervenció d’en Jesús Solores, la concentració que aquest dilluns va aplegar més d’una vintena de persones, es va acomiadar fins el 23 de febrer proper amb les notes del Cant dels Ocells a càrrec de la guitarra de la Carina Pinto.

Veïnes i veïns de Santa Eulàlia es manifesten contra la modificació del Pla Metropolità que convertirà la illa Citroën en un bosc de nous habitatges

La promoció va ser aprovada per l’Ajuntament de Barcelona però els nous habitatges previstos estan a tocar dels blocs de Santa Eulàlia 2

Dissabte 10 de gener va haver una concentració veïnal a la plaça Escorça, just davant de la anomenada “illa Citroën” per discutir sobre el futur immediat d’aquest espai, avui amenaçat per la construcció de nous blocs.

En el Pla General Metropolità de 1976 aquest espai, que ara ocupen instal·lacions de la Citroën, estaven destinades a convertir-se en un parc, en una zona verda, just a la frontera entre dos barris, La Bordeta i Santa Eulàlia, que pateixen una forta densitat de població.

En el mes de juliol de l’any passat, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una modificació inicial del Pla Metropolità per facilitar una operació urbanística en aquest espai amb la construcció de més de dos cents nous habitatges que haurien d’ocupar un 30% del l’espai previst com a zona verda. Aquesta construcció es faria en la façana de cara a L’Hospitalet, just davant dels blocs de Santa Eulàlia 2.

La promotora d’aquesta operació urbanística és la companyia multinacional Stellantis, amb seu social a Amsterdam, i que es el fruit de la fusió de diverses empreses automobilístiques com la mateixa Citroën, Peugeot, Opel/Vauxhal,, Fiat, Alfa Romeo, Dodge i Chrysler. Aquesta companyia busca revaloritzar els terrenys que han ocupat durant dècades, amb una operació clarament especulativa sota el paraigua de l’enèsima modificació del Pla General Metropolità.

Inicialment, aquesta modificació del Pla General va ser aprovada amb els vots del PSC, de Junts, Vox i ERC a l’Ajuntament de Barcelona. En una recent sessió del Consell de Districte de Sants-Montjuic, ERC i Junts van modificar el seu vot afirmatiu cap a l’abstenció, com a fruit de la pressió veïnal contra aquest pla urbanístic.

Del costat hospitalenc, les veïnes i veïns dels blocs de Santa Eulàlia 2, es manifesten amb preocupació i contraris a aquestes noves construccions que, no només ocuparien un espai verd previst, sinó que els limitaria moltes hores de llum solar i també la circulació d’aire entre les dues ribes de la Riera Blanca.

La concentració que s’ha fet al cantó de Santa Eulàlia, just al costat de la plaça Escorça, ha estat organitzada pel Comuns de Barcelona i de l’Hospitalet i ha aplegat al voltant de mig centenar de veïnes i veïns de La Bordeta i de Santa Eulàlia. Membres de la Marea Pensionista de l’Hospitalet han recordat la mobilització veïnal que, en els anys 70, va impedir la construcció d’un gratacels a Santa Eulàlia 2, just al carrer Ramon i Cajal. També l’associació veïnal Som Santa Eulàlia ha mostrat la seva solidaritat contra la construcció d’aquests nous blocs a la illa Citroën que afegiria encara més ciment a la riba barcelonina de la Riera Blancs desprès de la construcció d’una suposada residencia d’estudiants en els terrenys de la antiga fàbrica Potax, just a l’altra banda de les vies del tren i del Metro.

Per acabar, la concentració ha decidit la convocatòria d’un gran acte veïnal el proper dissabte 17 de gener a la Rambla Badal per decidir noves accions contra aquest nou atemptat urbanístic. Des dels Comuns s’ha iniciat una recollida de signatures a favor de convertir la illa Citroën en un nou parc.

La solidaritat amb Veneçuela

De fet, l’Hospitalet no viu d’esquena a tot allò que passa més enllà dels seus 12 Km2 i pico i, fins i tot arreu del mon. Arran del genocidi en curs a Palestina, hi ha hagut mobilitzacions solidàries a la nostre ciutat, i tampoc no van faltar iniciatives solidàries ara fa un any quan les víctimes de la Dana al País Valencià. Ara, el fets a Veneçuela del 5 de gener, la intervenció nord-americana al país sud-americà i el segrest del president Maduro, també s’ha viscut als nostres barris.

A l’Hospitalet hi ha una immigració d’origen veneçolà d’unes 2.712 persones, segons l’IDESCAT amb dades de 2024. Aquesta immigració te una distribució força homogènia en els sis districtes de la ciutat i té unes característiques molt diferents a les de la immigració veneçolana a Madrid, que es concentra essencialment en el barri benestant de Salamanca.

No resulta fàcil conèixer de primera mà les opinions d’aquests col·lectiu sobre la situació actual en el seu país d’origen. Es pot detectar una certa divisió d’opinions sobre el règim de Veneçuela però, en tots els casos, el que es mostra de manera evident és la preocupació sobre els efectes d’aquests fets. Gairebé tothom expressa temors sobre l’evolució de la situació i les repercussions sobre les seves famílies.

Aquesta preocupació s’estén a la població d’origen colombià, que quasi multiplica per tres la d’origen veneçolà. En el seu cas son unes 6.533 persones i constitueixen la comunitat d’origen immigrant més nombrosa a l’Hospitalet. Estant veient com evoluciona la situació a una Veneçuela que sembla que pot acabar convertint-se en una mena de protectorat dels Estat Units i son conscients de les amenaces que un dia i un altre es fan contra el seu país des de l’administració nord-americana.

Totes dues comunitats son formades quasi al 50% per dones i homes i han arribat fins aquí a la recerca d’unes millors condicions de vida, deixant en els països d’origen bona part de les seves famílies. D’aquí les seves angoixes sobre l’evolució dels esdeveniments a un i altre país.

Fins ara han trobat suports entre el veïnat més proper i no sembla que des de la trentena d’entitats de cooperació de la ciutat s’hagi endegat cap iniciativa específica de solidaritat amb la població d’aquests països. Tot i així, des de les organitzacions sindicals i des de col·lectius diversos com ara L’Hospitalet amb Palestina o la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme de l’Hospitalet s’han emès comunicats de solidaritat i es va cridar a una concentració d’urgència a la plaça d’Urquinaona a Barcelona.

Però la situació continua sent greu i segurament caldran més iniciatives de suport al poble de Veneçuela i al col·lectiu immigrant de la nostre ciutat, amb independència de les valoracions polítiques que es puguin fer sobre els respectius governs. També seria bona cosa fer sentir a d’altres comunitats de persones immigrants, com les quasi 900 persones d’origen ucraïnès, l’escalf del veïnat amb elles i amb les seves angoixes. Restar amb els braços creuats no sembla ser una bona opció.

I ara? Més enllà de la desconfiança

Ara, quan l’alcalde Quirós i amb ell el govern municipal ha perdut la confiança del ple municipal i no ha aconseguit aprovar el seu projecte de pressupost pel 2026, pot ser oportú posar sobre la taula les limitacions a la autonomia municipal i a la mateixa democràcia de base que impliquen les lleis que regulen la vida municipal.

De fet, ja és conegut que amb les lleis actuals que afecten la vida municipal de la nostra ciutat, el ple municipal, és a dir, la representació d’allò que ha escollit la ciutadania amb el seu dret de vot, té unes competències força limitades. La llei 57/2003 de desembre del mateix any, coneguda com la de les “grans ciutats” aprovada pel PP, deixa total poder de decisió en mans de l’alcalde i de la seva junta de govern. El ple només és decisiu en dues qüestions: l’elecció de l’alcalde i l’aprovació dels pressupostos anuals.

Tot i així, fins i tot aquestes competències atorgades al ple municipal, tenen limitacions. L’elecció de l’alcalde. Si no hi ha una majoria al ple que l’hi doni suport, recau automàticament en el cap de la llista més votada, encara que sigui per un sol vot. I, com segurament veurem en les properes setmanes, el pressupost, que va ser rebutjat per la majoria del ple municipal, entrarà automàticament en vigor si, com sembla que passarà, els grups d’oposició no es posen d’acord en l’elecció d’un nou alcalde. D’aquesta manera allunyada de la democràcia, un alcalde que no ha rebut la confiança de la majoria del ple, seguirà presidint el govern municipal i uns pressupostos que han estat rebutjats, entraran en vigor.

La mateixa operació s’està fent a Barcelona per segon any consecutiu, en virtut de la seva particular “Carta Municipal”. Sembla clar que aquesta manera d’actuar en els municipis no resulta la més adient i adequada per millorar la vinculació del veïnat amb els seus ajuntaments i, encara més, en els valors de la democràcia. Aquestes regles que limiten el valor d’allò que es vota i limita l’abast de les opcions minoritàries, facilita una manera de fer marcadament presidencialista i allunyada del necessari debat i confrontació entre propostes diferents.

En el nostre cas, el de la ciutat de l’Hospitalet, aquesta situació provoca la continuïtat d’un model de ciutat molt lligat als grans projectes urbanístics i a facilitar l’especulació urbanística, un model esgotat, més enllà de les grans promeses mai acomplertes. Mentre els diferents barris pateixen una densitat de població que arriba a límits de supervivència i una manca d’equipaments culturals, educatius i de salut que ja sobrepassen la reivindicació veïnal per esdevenir deutes de l’administració municipal amb el veïnat, el govern municipal anuncia grans plans urbanístics a nord i a sud, que agreugen una situació que arriba al límit. D’això van uns pressupostos municipals que la majoria del ple municipal no va aprovar i que ara, d’aquí a unes setmanes, es donaran com a vàlids en funció d’unes normes legals que queden fora de qualsevol esperit democràtic.

Tot plegat mostra de manera més descarnada les fortes limitacions que pateix l’autonomia municipal dins l’actual marc legal. Pel que fa als ajuntaments, i segurament més enllà, les lleis mostren una forta desconfiança en la capacitat del veïnat de pobles, viles i ciutats per decidir, dins de les seves pròpies institucions electes, sobre el que els envolta. D’aquí arrenquen els antics “corregidors” de l’administració de la monarquia, o ara, els cossos de funcionaris estatals, els secretaris municipals i els interventors, que serveixen per controlar dia a dia les activitats dels ajuntaments.

Històricament, les esquerres han defensat l’autonomia municipal o el federalisme des de baix, d’alguns corrents llibertaris. I és que, és el veïnat de cada poble, i en el nostre cas de cada barri, qui millor coneix la seva situació i les necessitats que cal afrontar. Com es va afirmar moltes vegades, tot el que es pot decidir en un primer nivell no cal enviar-ho més amunt. Així, hi ha molts corrents que defensen una ciutat, un l’Hospitalet basat en cada barri, assumit les seves realitats.

Voldríem creure que el rebuig majoritari del projecte de pressupostos de l’actual govern municipal té a veure amb l’assumpció d’un model de ciutat alternatiu al model actual del PSC, un model de ciutat lligat a cada barri i capaç de superar el dèficit actual en habitatge, en educació, en parcs i espais comunitaris i en cultura. Això no deixa de ser més que un bon desig de cara al nou any que tot just comença.

La redacció de lestaca.com us desitja un 2026 ple d’esperança!!!

Una exposició imprescindible per conèixer la lluita alliberadora de les dones anarquistes: Mujeres Libres al Centre Cultural Bellvitge-Gornal

La mostra, precursora d’un món nou i molt il·lustrativa i pedagògica, estarà oberta fins al mes de gener

Dimecres 19 de novembre es va inaugurar al Centre Cultural Bellvitge-Gornal una exposició sobre la trajectòria de la agrupació llibertaria “Mujeres Libres”. Es tracta d’una organització que pot definir-se com anarco feminista, que va crear-se a partir de la iniciativa de dones militants de la CNT l’abril de 1936, poc abans de l’esclat de la guerra civil.

La exposició, que ja va estar instal·lada en el Museu de l’Hospitalet, fa uns sis anys, consta d’un total de 16 panells explicatius de la trajectòria i de les activitats d’aquest important moviment de dones treballadores desenvolupades en els anys de la guerra civil.

Mujeres Libres va arribar a agrupar més de 25.000 dones activistes en les zones de la península no ocupades per les tropes franquistes. Aquestes activistes, com explica el díptic de la exposició, es van dedicar especialment a impulsar l’educació i la capacitació de les dones, defensant la igualtat i el seu alliberament, fent front al masclisme estructural en la societat i, com no podia ser d’una altre manera, també en el masclisme existent en les files de la CNT. Per Mujeres Libres era necessària una revolució de les dones dins de la revolució social iniciada el juliol de 1936 en moltes de les zones republicanes.

En els diferents panells de l’exposició i en el material sonor i audiovisual que l’acompanyen s’explica com va iniciar-se i com es va desenvolupar l’activitat de Mujeres Libres, les seves reivindicacions i les seves concrecions en diferents temes al voltant de la igualtat, de l’educació, del treball o de la sexualitat de les dones. Tot plegat afavoria la seva participació activa en els esforços per guanyar la guerra contra el feixisme.

Una de les seves tasques destacades va ser l’abordament de la prostitució com una mostra més de la explotació de les dones i van crear els “lliberatoris de la prostitució”, uns centres on s’acollia a dones prostituïdes per oferir-les diversos aprenentatges i possibilitats d’aconseguir altres maneres de guanyar-se la vida.

Es fa esment també al llarg de la exposició de la publicació de la revista del mateix nom, Mujeres Libres de la que es van editar 13 números fins a l’abril de 1939. Aquests exemplars estan disponibles a la xarxa en la següent adreça d’internet: https://www.museoreinasofia.es/coleccion/proyectos-investigacion/mujeres-guerra-civil-espanola/asociacionismo-mujeres-libres-ama/ (No deixa de ser curiós que la revista sigui només accessible en la pàgina web del museu Reina Sofia de Madrid, com una cortesia de l’Arxiu de Salamanca, però això podria ser tota una altra història).

En el numero de maig de 1936 de la revista s’afirmava com un dels objectius: “Canalitzar l’acció social de la dona, donant-li una visió nova de les coses, evitant que la seva sensibilitat i el seu cervell es contamini dels errors masculins” En el mateix sentit, en aquest número afirmaven que calia “emancipar a la dona de la triple esclavitud a la que ha estat sotmesa: d’ignorància, de dona i de productora”

En els panells de la exposició es fa esment, com a personatges significatives en la gestació de Mujeres Libres, persones com la doctora Amparo Poch, que va ser clau en la transformació de la Maternitat de Barcelona o la advocada i pedagoga Mercè Compaposada.

No tot el moviment llibertari ni tota la CNT va estar compromesa o d’acord amb la creació d’aquesta agrupació de dones independent i totalment autònoma de la CNT i de la FAI. Mujeres Libres es va constituir ella mateixa com una federació amb un model similar al de la mateixa CNT que agrupava a més de 147 agrupacions esteses per tot el territori. Una part dels elements directius del moviment llibertari, i fins i tot Federica Montseny, no entenien la especificitat de gènere de la lluita de les dones i entenien el combat com un sol bloc de classe.

La exposició, creada per la Fundación Anselmo Lorenzo i la CNT de l’Hospitalet estarà oberta fins el 4 de gener. Constitueix una visita obligada si es vol entendre els camins i les experiències diverses del moviment obrer en el nostre país.

Els alumnes del Màster de Planificació i Gestió Ambiental de la UB analitzen a fons i críticament el PDU Biopol-Gran Via

ActualitatL’estudi considera el projecte especulatiu de l’Hospitalet, una part del procés que pretén acabar amb la protecció del Delta del Llobregat

“Un elefant no pot menjar-se sencer; per poder cruspir-lo cal trossejar-lo abans”. Aquesta frase servia per tancar la presentació de l’Estudi Crític Social i Feminista del PDU Biopol-Granvia fet per l’alumnat del Màster de Planificació i Gestió Ambiental de la Universitat de Barcelona.

Aquesta presentació finalitzava amb la frase que obre l’article. L’elefant representava el Delta del Llobregat que, ara mateix esta sotmès a un allau de plans que, tros a tros, van modificant el territori deltaic sense que existeixi un pla general que vetlli per la integritat del Delta com un espai natural protegit, tant pel seu valor ambiental i ecològic com pel seu paper agrícola i patrimonial com representen el gran nombre de masies encara existents.

La presentació va iniciar-se fent un repàs a la trajectòria dels plans que afecten la llera hospitalenca del Llobregat des del primer PDU de la Granvia, que va ser tombat pels tribunals desprès d’una intensa campanya de la plataforma No Més Blocs, que justament celebra ara el seu desè aniversari.

Els contenciosos presentats per la plataforma i per diferents forces polítiques contra el primer PDU Granvia van prosperar quan el tribunal va considerar que hi havia un problema de competències donat que el PDU afectava més enllà de l’àmbit estrictament municipal i, per altre banda, va considerar que la ubicació de zones verdes no respectava la legislació al comptar com a zona verda coses com les rotondes.

Can Trabal

Aquestes batalles des de la plataforma NMB van aconseguir també la consideració de Can Trabal (recordeu, la darrera zona agrícola de l’Hospitalet) com a ZEPA, és a dir, zona de protecció per les aus migratòries. Tot i així, aquesta declaració ha estat recorreguda per alguns propietaris agrícoles.

Des del govern municipal, amb el suport de la conselleria de Territori de la Generalitat, han elaborat un altre PDU amb la excusa de construir un centre d’activitats biomèdiques, el Biopol, i de soterrar un altre tram de la Granvia. La diferencia amb el PDU anterior radica en una reducció de l’alçada dels edificis programats, que tot i així poden tenir fins a 24 pisos i l’absència de construcció d’habitatges a la zona. També Can Trabal passa de ser un parc agrícola a un espai envoltat de blocs.

Quan s’analitzen qüestions com la propietat dels solars afectats pel pla, es pot observar que tot i que la majoria correspon a sol de titularitat pública, la part que correspon a propietats privades, en general de grans tenidors, acumula la majoria de les construccions previstes, el que facilita l’especulació en aquesta àrea.

L’estudi fet pels alumnes del Màster posa en valor la demanda presentada per Ecologistes en Acció en nom de la plataforma No Més Blocs així com l’altre contenciós presentat per l’Hospitalet en Comú Podem.

El Pla Metropolità dels anys 70 ha quedat obsolet

Més enllà de les qüestions més especifiques d’aquests PDU, com el caràcter poc concret del que suposa el clúster biomèdic que es pretén oferir en aquest Biopol, en un moment en el que una multinacional com Astra-Zeneca s’hagi instal·lat recentment a Barcelona en l’antic edifici de la Telefònica, o de la possibilitat d’ubicar aquest tipus d’empreses a les naus buides o infrautilitzades de la Carretera del Mig, cal obrir el focus sobre el conjunt del territori del Delta sotmès a una intensa pressió urbanística i especulativa.

L’alumnat del Màster que està desenvolupant aquest estudi, va insistir en dos aspectes claus. En primer lloc, recorden que el Pla Metropolità dels anys 70 ha quedat obsolet, tant pel creixement de població a tota l’àrea com per les dotzenes de plans parcials que s’han anat desenvolupant en tot el territori. En segon lloc, tot l’espai del Delta s’hauria de considerar com un tot, planificant les infraestructures que afecten el territori i que amenacen de trinxar-lo, tals com l’ampliació de l’aeroport i les activitats que s’hi desenvolupen, tot respectant una àrea sotmesa a grans tensions ecosistèmiques i territorials que afecten a la seva fragilitat.

D’aquí la frase de l’elefant: com que la especulació urbanística no és capaç d’engolir tota la superfície del Delta, intenta fer-ho tros a tros, obrint noves vies de comunicació que parcel·len la superfície, dels del Pla General Metropolità en projecte, i des dels diferents plans de desenvolupament, municipi per municipi.

Que l’elefant pugui subsistir a les pressions especulatives en curs depèn del treball de plataformes com No Més Blocs a l’Hospitalet o les plataformes veïnals que apareixen a diferents indrets veïns de la part baixa del Llobregat. Si l’elefant que suposa el Delta cau definitivament, víctima dels plans especulatius, tot el país ho patirà.

Les memòries democràtiques, ara i aquí

Segurament la memòria, tant la individual com la col·lectiva, la forma un conjunt de capes de diferents èpoques, diferents moments i diferents situacions. Segurament la memòria, les memòries, son un reflex més o menys clar, més o menys veraç de les realitats que representen. La memòria es barreja amb les experiències, les històries i les identitats de cada persona i, per extensió, de cada col·lectiu. Per això també la pervivència de la memòria i, mes encara, la seva transmissió, no sempre es nítida ni evident.

És conegut com els elements patrimonials preexistents contribueixen a la pervivència d’aspectes de memòria; per això son importants els espais de memòria que ajuden a retenir i a trasmetre memòries col·lectives. Per això, es important que el tristament famós edifici de la Puerta del Sol a Madrid, antiga seu de la Dirección General de Seguridad del franquisme i cau d’innumerables tortures o, més a prop, la comissaria de Via Laietana a Barcelona, siguin finalment espais de memòria on s’expliqui el terror que va ocupar les seves parets.

Més enllà, però, també haurien de ser espais de memòria antigues fàbriques, com la Tecla Sala, Can Trias, Can Trinxet o Can Vilumara, o llocs com les antigues vidreries avui transformades en places públiques, que recullen memòria de lluites obreres pel reconeixement dels més elementals drets, o espais on, durant una clandestinitat més o menys dura, es podien fer classes d’història del moviment obrer, o classes de català, o espais de trobada, reunions o assemblees, con és el cas d’alguns centres parroquials.

A l’Hospitalet, a la nostre ciutat, a iniciativa del Centre d’Estudis de l’Hospitalet va treballar un grup conegut com l’Hospitalet Antifranquista que va dedicar-se a recollir el testimoni de militants antifranquistes de casa nostra i que, va aconseguir que, des de l’Ajuntament, es construís un monument a les persones que van lluitar per la recuperació de la democràcia i la llibertat, segons està escrit en una placa al costat de l’escultura El Pont de la Llibertat, feta per Arranz-Bravo en la confluència de la rambla Just Oliveras i la rambla Marina.

En aquest lloc, cada any es fa un acte institucional dedicat a la Memòria Democràtica de l’Hospitalet. Tot i que enguany l’acte ha estat posposat per culpa de la previsió meteorològica de pluja, no deixa de ser una iniciativa que cal apreciar tot i el seu caràcter limitat.

La majoria d’iniciatives que es fan per ressaltar la memòria democràtica i les lluites antifranquistes, de vegades deixen en un segon terme el fet que bona part, o la majoria de les persones represaliades durant la Dictadura, no només lluitaven contra el franquisme i per les llibertats, sinó que treballaven també per propiciar un canvi social, per relligar-se amb la memòria de les lluites del moviment obrer, amb la memòria dels moviments sindicals i polítics colpejats per la repressió franquista, per recuperar un fil roig, de classe, que va ser potent a la nostre ciutat i que va ser derrotat el 1939.

Que hi havia també més antifranquisme que el que maldava per reconstruir sindicats i partits obrers, és una evidència que cal reconèixer. Però aquesta realitat no pot amagar el que va fer possible un petit lligam de memòria amb el moviment obrer organitzat des de finals del segle XIX i principis del XX també en els nostres barris i en el conjunt del país.

La memòria democràtica no pot limitar-se a les lluites en el nostre país. Avui, a l’Hospitalet hi ha més diversitat de memòries democràtiques que val valorar i recuperar. Molta de la immigració d’origen centreamericà no només busca una vida millor, sinó també fuig de règims repressius diversos. Ara mateix, quan al Marroc hi ha una revolta juvenil, no està de més recordar la situació en que viuen les comunitats amazics o, més encara les de la antiga colònia espanyola del Sàhara, o les guerres al continent africà, per no parlar del genocidi a Palestina.

Per tal que, ara i aquí, la memòria democràtica sigui viva i pugui servir per avançar en una situació complicada com l’actual, no només cal retre homenatge a les persones que van lluitar contra el franquisme, sinó que cal integrar les memòries de totes aquelles que han patit dictadures en els seus llocs d’origen i cal fer evidents els lligams vius entre l’antifranquisme i els moviments socials actuals i les seves reivindicacions. En aquest sentit, el treball actual de L’Hospitalet amb el poble palestí, n’és un exemple viu.

Centenars d’alumnes i simpatitzants del CNL de l’Hospitalet es donen cita al Salamandra per l’apertura del curs 2025-2026

Un 88% de la ciutadania entén el català però només un 50% el sap escriure, malgrat que hi ha 1500 persones matriculades aquest curs

Dijous 23 d’octubre al vespre, a la Salamandra, el Consorci per la Normalització Lingüística (CNL de l’Hospitalet) va celebrar l’apertura del curs 2025-2026.

En una sala plena, l’Oriol Canals, l’actual director del CNL de la ciutat va obrir l’acte que celebra cada any l’apertura dels seus cursos a l’Hospitalet. Va explicar que enguany tenen més de 1.500 persones matriculades en els diversos cursos que ofereixen en una ciutat en la que el 62,1% dels la població sap parlar català, un 50,6% l’escriu, un 70,4% el llegeix i un 88,3% l’entén. Tot i així només el 41,6% de la població usa el català, malgrat no ser la seva primera llengua i un 37,7% manifesta interès en aprendre o millorar el seu català.

Des dels seus inicis, el CNL a ofert a l’Hospitalet més de 190 cursos, amb més de 4 mil inscripcions. Més de 800 exàmens oficials amb un 70% dels cursos inicials i bàsics de caràcter gratuït. A més, el CNL impulsa unes 400 parelles lingüístiques amb més de 4.000 participants a activitats culturals amb la col·laboració d’uns 100 establiments de la Ciutat.

També resulta significativa la creació d’una coral amb al voltant d’una trentena de participants de diferents orígens i diferents llengües, que treballa amb la col·laboració de l’EMCA.

L’Olga Gómez, que compagina la regidoria del districte 2 (La Torrassa i Collblanc), del districte 3 (Santa Eulàlia i Granvia Sud) amb la regidoria dels Cicles de Vida, adjunta a l’àrea de Ciutat de Drets, va fer una salutació en nom del Govern municipal animant a seguir amb la feina que desenvolupa el CNL a favor de la promoció del coneixement i de l’ús del català a la segona ciutat de Catalunya.

L’acte va comptar amb la participació de Gemma Humet que va interpretar diverses peces del seu disc La veu de les Coses, destacant la cançó Podries, amb lletra del poema de Joana Raspall, per finalitzar amb la cançó Crida’m, que va ser seguida i acompanyada per moltes de les assistents que, justament havien preparat aquesta cançó en les seves classes.

Gemma Humet va explicar aspectes de la seva evolució com a cantant i com autora de bona part de les obres del seu repertori, que enllacen amb una determinada tradició de la cançó en català, tot i assenyalant com a referents la figura de Lluís Llach o, molt especialment, de l’Ovidi Montllor i dels músics com Toti Soler.

L’acte, que ja fa quatre anys que se celebra, va aplegar unes 600 persones que omplien la ample pista del Salamandra, la majoria alumnes dels cursos del CNL així com del propi personal i dels voluntaris lingüístics. S’oferia així mateix, una amplia representació de les més de 150 llengües que es parlen a l’Hospitalet i de la voluntat d’aprenentatge del català, superant les dificultats que encara existeixen en el procés de matriculació en els cursos i les limitacions del nombre de places que, malgrat les dificultats ofereix com a institució una molt bona feina en la que, a més, treballa per establir complicitats amb les diverses entitats de la ciutat.