Miquel Martí i Pol va dedicar un poema a “La truita”:
La truita és una bona menja
des del dilluns fins al diumenge.
Sola, resulta molt plaent,
i encara més amb farciment.
Truita amb patates, amb mongetes,
amb espinacs, també amb gambetes,
amb botifarra, amb ceba, amb alls,
ben pocs hi fan escarafalls.
Truita amb verdures, amb pernil,
té cadascuna el seu estil
i el seu gustet determinat,
perquè la truita és un gran plat
que fet així o fet aixà
sempre ens encanta el paladar.”
Miquel Martí i Pol
Sí, primer s’ha de distingir entre les truites de riu, molt respectables i senyores i les truites d’ous que, al meu parer, no tenen cap gràcia.
Ja sé que en escriure que les truites d’ous no tenen cap mena de gràcia gairebé m’endinso en l’heretgia gastronòmica. Però, què hi farem? No m’agraden. No els hi veig cap mena de gràcia. Cap ni una. Son una mena d’hamburguesa d’ous i oli feta a cuita corrents quan sembla que no pots menjar res més (i, per poca cosa que tinguis a casa, sempre hi ha una alternativa millor).
No entenc en absolut i menyspreo amb tota la meva ànima gastronòmica aquells que consideren la truita de patates una mena de sancta sanctorum de la nostra gastronomia. Jo sempre l’he trobat d’una mediocritat absoluta, fins i tot quan ma mare -que era una excel·lent cuinera- deia que les truites de patata de la tieta Carme de Pessonada eren excepcionals. Jo les tastava i sempre tenia la sensació que em donaven gat per llebre. A mi que em donessin pa amb tomàquet i pernil
amb un tall de pernil, de llom, de fuet o de formatge i la truita de patates que se la mengés un altre. Ja hi poden afegir ceba, ja li poden cantar la cançó de La Trinca, ja li poden fer el que vulguin. La truita de patates em sembla una immensa collonada gastronòmica. Una suma d’ous, patates bullides i oli i ceba malaguanyats.
I ja no parlem de la truita d’espinacs o d’albergínia que em semblen gastronomia del terror. Quan me les he hagut d’empassar -i han estat unes quantes vegades- he hagut de tirar dels alcohols que hi havia a taula per aconseguir-ho.
Una de les causes del divorci amb la meva ex és que ella va descobrir un restaurant especialitzat en truites al Poble Sec i volia anar-hi a sopar cada quinze dies. L’amor és important, però la gastronomia, l’alimentació ens porta a la pròpia essència del que som. És l’autèntica comunió amb el món i amb la vida, deixem-nos d’hòsties. Jo vaig veure claríssim que allò nostre era insostenible. Havíem evolucionat per camins antagònics. Ella havia evolucionat cap a la truita d’espinacs i jo cap a la taula d’embotits. El camí no podia ser més divergent i asimètric. El divorci era inexorable.
Afortunadament la meva dona actual no fa mai truita de patates. Desafortunadament, fa altres tipus de truites de tant en tant. Quan no li queda més remei. Quan li sembla que és tard, tenim gana i una truita serà millor que res. Hi barreja sobrassada i el que li surt és una cosa estranya i vermellenca, que és una mica millor que la truita a la francesa sense res, però vaja, si tinguéssim gat, seria qui se la menjaria. La meva fórmula, és afegir-hi tres anxoves, una llesca de pa amb tomàquet rascada amb all i una cervesa tant potent com sigui possible. Tot això i mirar de pensar en una altra cosa mentre aquell groc vermellós va passant avall.
Finalment, disculpar-me del gran Martí i Pol i dels milions de persones que sé que discreparan del que escric.
Tomàs-Maria Porta i Calsina
CONTRA LES TRUITES (D’OUS)
