Quan va saltar la notícia de l’home mort en un bar de copes de La Torrassa, vaig pensar: “Ja veuràs la que ens ve a sobre”. I, efectivament, així ha estat.
Entre l’assassinat a La Torrassa i la proposta de posar policia a les escoles de l’Hospitalet, no visc en pau. Començaré dient que això de la policia a les escoles em sembla una barbaritat. És un senyal que la tempesta que s’acosta porta núvols molt foscos. Puntualitzo això perquè ningú no m’acusi de considerar feixista aquesta proposta. Vull dir no només el que penso, sinó també el que sento. No m’agrada el tractament polític que domina a la nostra ciutat. Encara que la meva opinió no tingui la menor importància ni transcendència, jo ho visc malament i ho explico.
Em repugna quan s’afirma que l’Hospitalet és insegura. Em sembla miserable utilitzar la por com a arma per aconseguir uns quants vots. Hi estic radicalment en contra, ho digui la dreta, ho digui l’esquerra o ho digui qui ho digui. L’Hospitalet no és insegura.
Dit d’una altra manera: l’Hospitalet no és ni més insegura ni més segura que altres ciutats de característiques semblants. Si els rics o els privilegiats consideren que la nostra ciutat és insegura, m’és igual. El problema és quan aquest missatge es llança per aspersió o per capil·laritat mediàtica, de manera sistemàtica, tant a les xarxes socials com als mitjans audiovisuals.
No tot s’hi val en política. Un nombre important de ciutadans acaba creient que el lloc on viu és insegur. Els polítics utilitzen aquesta percepció i confien que la por els donarà vots. Per tant, no vivim en una ciutat insegura. Vivim en una ciutat desigual, amb un alt grau de precarietat social i econòmica.
M’indigna haver de llegir i suportar que a la nostra ciutat hi dominen els habitants conflictius. A la nostra ciutat, per absoluta majoria, hi viuen persones treballadores i honrades, que cada matí s’aixequen per guanyar-se la vida i arribar a final de mes. A l’Hospitalet convivim pobres amb més pobres. Humils amb més humils.
Aquest conflicte l’han convertit en una font electoral de misèria política. Ningú no diu ni explica la veritat. Tothom utilitza el conflicte de la por per esgarrapar uns quants vots amb el discurs de la inseguretat. Hem assumit el discurs de l’extrema dreta: distorsionar la realitat. És de manual entendre que les diferències socials i econòmiques són les que generen la lluita de classes. Qui vulgui també en pot dir conflictes derivats de les desigualtats.
No comparteixo la culpabilitat i la responsabilitat que, en aquesta qüestió, s’imputa a l’alcalde Quirós. Tampoc comparteixo que des de la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat es proposi posar policies a les aules. Les aules de les escoles de l’Hospitalet tampoc són insegures.
A mi, els qui més m’han robat han estat els bancs i les companyies d’assegurances. Potser per la meva ignorància financera. I, tanmateix, tinc un compte bancari per cobrar la pensió i el cotxe assegurat en una companyia d’assegurances. Vol dir això que visc insegur? No. No m’hi sento. Vivim en una societat on els poderosos dominen la majoria vulnerable. I aquesta majoria, entre la qual em trobo, suporta aquesta desigualtat objectiva i, en conseqüència, aquesta injustícia. Als barris pobres hi ha més mancances. Aquesta realitat és evident. També hi ha més conflictes. Considero, i ho remarco, que no estic en absolut en contra de la policia. La policia serveix per solucionar problemes policials. Com ja n’hi havia als anys vint, després de rebre les primeres onades migratòries de Múrcia. La Torrassa era un barri revolucionari abans i durant la Guerra Civil. Era insegur per aquesta raó? No.
Als anys seixanta van arribar els nous catalans, la majoria d’Andalusia. Això va generar de nou tensions. Era això inseguretat? Tampoc. Als anys vuitanta, als inicis de la democràcia —o al final de la dictadura—, amb el boom de l’heroïna, la nostra ciutat era insegura? No. Allò va ser un problema gravíssim de salut pública i social.
És una perversió social i política, malgrat casos puntuals de violència, focalitzar mediàticament que els nostres barris són insegurs. Confesso que sempre he viscut segur a l’Hospitalet. I hi continuo vivint segur.
M’han robat a Londres, a París i a Barcelona, i no considero cap d’aquestes ciutats insegures. És cert i evident que l’extrema dreta i la dreta manegen a la perfecció aquest mantra. És històric i antic. És, essencialment, una font de vots basada en la utilització de la por.
La seva proposta és clara: llei i ordre. Mà dura. Aquest és el seu esquer, com en el conte de la canya i la pastanaga. Controlen l’opinió pública de manera subtil. Aquesta és la raó per la qual una part de la ciutadania acaba pensant i votant en clau de seguretat.
Votar seguretat és votar dreta. L’esquerra no té credibilitat davant d’aquest tema. Per això em sembla erroni, i m’atreviria a dir que estúpid, utilitzar la inseguretat de la mateixa manera que la utilitzen ells. Aquest discurs és patrimoni dels qui pensen, encara que no ho diguin, que la causa és l’increment de la immigració. Això els donarà vots. No cal ser politòleg per veure-ho.
Em rebel·la barrejar un problema social amb la inseguretat. La densitat habitacional, el fracàs escolar, les dificultats per a la inserció laboral, les diferències econòmiques, el xoc cultural i lingüístic, la massificació urbana i la incongruència administrativa de no facilitar l’empadronament són problemes reals.
Per cert, el nostre govern municipal ha treballat bé per a la regularització de milers de ciutadans que han estat en un limbe administratiu, tot i estar treballant al nostre país.
Els humans tenim por del diferent, sobretot si és pobre. Una majoria considera que el soroll, els costums, la manera com algunes persones utilitzen els carrers, les places o les zones verdes, o la incomoditat de conviure amb persones diferents, els produeix inseguretat. Però sovint no és inseguretat. Són maneres diferents d’utilitzar els espais. El mantra de la inseguretat a la nostra ciutat és molt antic.
Els moviments anarquistes a Collblanc-La Torrassa durant la República i, especialment, a les portes del cop d’estat franquista, ja van fer que se’ns conegués com la “Múrcia chica”. Avui encara arrosseguem aquest estigma. El barri de La Torrassa és avui un exemple de mestissatge social, cultural i lingüístic. Aquest fenomen és irreversible i és el que configurarà la nova Catalunya, agradi o no agradi als qui utilitzen la por i la inseguretat.
El repte és la inclusió, la barreja, l’intercanvi de cultures i la mirada solidària dels uns envers els altres. L’experiència amb les dones que van cuidar la meva mare fins als seus 101 anys és la raó per la qual no suporto la paraula inseguretat. Elles només ens van donar seguretat. I elles són les que viuen amb els seus fills als nostres barris. Són les mateixes persones que, per les seves particularitats i diferències, desperten temor en alguns.
Treballem i lluitem per la inclusió i contra la por a la inseguretat.
