Carlos Galve (activista i peixater)
L’estiu convida a l’oci, però la calor ja no és anècdota. És cada any més intensa, més tòpica i més definitiva. «Quina calor que fa», diem. I mentre ho diem, la sang ens corre per les venes canviant de densitat: de vegades més líquida, de vegades més espessa.
A l’estiu el pensament no s’atura. Justament quan la sang s’espesseix, és quan més convida a pensar.
L’altre dia era assegut davant la platja de Sant Sebastià, a la Barceloneta, amb la Mediterrània al davant. Al mateix lloc on el meu pare em va deixar anar de les seves espatlles i vaig aprendre a nedar en dècimes de segon. M’aferro a la infància per alentir el temps, perquè la mort em fa mal. Encara em dol la desaparició de la Clara Parramon i del Pepe Gutiérrez. Escric per intentar contenir una tristesa que se’m fa enorme.
A l’estiu les lectures et condicionen. Aquest estiu, per casualitat, m’han caigut a les mans llibres sobre l’estupidesa humana i la tontocràcia. El primer que vaig fer va ser mesurar el grau de la meva pròpia estupidesa. Em van atrapar tant, que no vaig parar de llegir durant els dies de xafogor.
I potser per això, digueu-me estúpid, em preocupa tant el que ve.
El 2027 tindrem eleccions municipals i després legislatives. No és només curiositat el que sento: és desassossec. Per primera vegada des de la Transició tinc la sensació que la nostra democràcia, tan fràgil i tan vulnerable com l’hem conegut, està de rebaixes.
La meva obsessió sempre ha estat lluitar contra el pessimisme, no veure el got mig buit. Sé que les adversitats, individuals i col·lectives, ens fan créixer. Però la por a la frustració provoca vertigen. I aquest vertigen el vaig tornar a sentir la tarda de l’eclipsi.
Durant dies l’eclipsi va ser l’únic tema. Jo el mirava amb escepticisme. Desconfiava fins i tot de les ulleres que em van regalar per veure’l, fins que vaig trobar la lletra petita de l’homologació i vaig decidir mirar amunt.
Era en una esplanada vora el mar. Un paratge magnífic. I allà vaig veure l’eclipsi solar total. Em va emocionar fins a fer-me sentir la insuportable lleugeresa de l’ésser.
Va ser llavors quan ho vaig connectar tot: el lentíssim moviment de la lluna tapant el sol amb els mesos que tenim per davant. Vaig tenir la certesa que durant un temps ens quedarem gairebé sense llum.
Es va fer gairebé de nit. Però la lluna no va poder apagar del tot la llum de l’esperança.
I penso que la foscor que ve serà igual. Aquesta olor de feixisme que corre pels carrers i pels Parlaments m’inquieta profundament.
Perquè tot s’ha globalitzat: la política, la ciència, la informació. Però també la perversió i la mentida. Vivim entre cels i inferns.
L’Hospitalet, Catalunya, Espanya, Europa i el món, caminen pel mateix corriol. Sobre el paper, tots els polítics són sospitosos. És el discurs perfecte per als autòcrates: generalitzar el descrèdit de la política per fer creure a la gent que els polítics són els culpables de tots els mals.
És la mateixa fórmula que va fer servir Franco i els oligarques per justificar el cop d’Estat.
Avui els partits no s’entenen. Per a uns, tots els altres són comunistes, terroristes i separatistes. El model es repeteix. La única diferència, de moment, és que els militars es queden callats a les casernes.
Sempre hem parlat dels poders fàctics com de governs a l’ombra que ningú no vota. Ara, el finançament de les grans corporacions multinacionals a la dreta, i a l’extrema dreta, ho fa evident: la política depèn més del poder econòmic que no pas del poder polític.
Els que governen són titelles d’aquest poder econòmic. I per això torna, una vegada i una altra, la mateixa pregunta enverinada: per a què serveix votar?
El drama està servit.