El govern Quirós assumeix el paper absolutament secundari de la ciutat i el grup municipal republicà assisteix com a convidat de pedra a la decisió del seu partit
La setmana passada, un dels acords que ERC va imposar per donar suport als pressupostos de la Generalitat, tenia a veure amb la necessitat d’equilibrar la presència orgànica de Catalunya en una de les corporacions econòmiques més dinàmiques del país com és el Consorci de la Zona Franca de Barcelona. La proposta consensuada —i que es va aprovar ahir— era, com va defensar la consellera d’Economia i Hisenda, Alícia Romero, “aconseguir que el govern de la Generalitat guanyi pes polític en un Consorci que es un dels motors econòmics de la Catalunya contemporània, de manera que es recuperi la voluntat originària de la societat civil catalana que va impulsar l’organisme l’any 1916”. Amb l’acord signat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, aconsegueixen el control de l’organisme amb un 55% mentre que l’Estat controlarà el restant 45%. Fins ahir mateix, el Consorci era un organisme de l’Estat al 100% i, amb aquesta condició imposada pels republicans, Catalunya guanya sobirania en el Consorci.
Com se sap, el CZFB és un motor econòmic de primer nivell juntament amb la dinàmica aeroportuària, i controla una part del territori industrial a tocar de Barcelona, amb dotzenes de naus i centres industrials que depenen de l’organisme. De fet, ofereix oportunitats globals de negoci en un espai de sis milions de metres quadrats que donen actualment ocupació a 137.000 treballadors, amb més de 330 empreses actives i contribuint al PIB català en més de 9.000 milions d’euros. Aquest organisme està presidit des de l’any 2018 per Pere Navarro que havia estat primer secretari del PSC l’any 2011 —desplaçant a l’equip del president Montilla bàsicament instal·lat al Baix Llobregat— i candidat a la presidència de la Generalitat l’any 2012, fins que va dimitir l’any 2014 pel mal resultat socialista a les europees i la forta crisi interna.
Els òrgans de govern del Consorci el formen el Plenari, que presideix l’alcalde de Barcelona Jaume Collboni, amb dos vicepresidents (un de la Generalitat i l’esmentat Pere Navarro), amb 21 vocals, un secretari general i dos observadors sense vot, mentre que el comitè executiu el presideix Navarro, amb un vicepresident i sis vocals i el mateix secretari general i els dos observadors sense vot del plenari, un dels quals, es la directora general de l’organisme, Blanca Sorigué.
Com s’ha dit, fins ara, el control absolut de l’organisme depenia de l’Estat, tot i que la seva composició prové, en la part executiva més prominent, de l’estructura del PSC i això no té perspectives de cap modificació, malgrat el canvi de control de sobirania que ha negociat ERC. Com se sap, el Consorci de la Zona Franca de Barcelona, que es va crear al 1916, quatre anys abans que es produís el decret real de cessió a Barcelona del territori que aplega, era terme municipal de l’Hospitalet fa ara exactament 106 anys i va ser espoliat directament a canvi de 85.000 ptes. de l’època.
Fa ja molts anys, l’anterior alcalde Celestino Corbacho havia demanat amb insistència que l’Ajuntament de l’Hospitalet tingués presència i pes en el Consorci, al mateix nivell que Barcelona, donat que les 950 Ha perdudes havien estat per expropiació forçosa sense possibilitats que el municipi que les perdia s’hi pogués oposar, com preveia la pròpia legalitat del moment. Fins i tot, el govern Corbacho va encarregar informes jurídics reclamant la reversió de l’expropiació degut a que l’objecte de la proposta mai es va complir perquè, en principi, els terrenys annexionats a Barcelona havien de ser per constituir un port franc que finalment no va quallar. En el període de l’alcaldessa Marín es va reprendre la reclamació, en aquest cas des de les entitats ciutadanes, que consideraven que l’Hospitalet havia de tenir veu i vot en un organisme que irradiava una enorme quantitat de guanys econòmics que no arribaven a la ciutat i alhora greus problemes de mobilitat i pressió social sobre el territori, que si tenien efectes negatius sobre l’Hospitalet.
El màxim que es va aconseguir van ser acords bilaterals entre l’Ajuntament i el Consorci amb programes sobre formació tecnològica i algunes derivades vinculades a un projecte que sota el paraigües de la biomedicina, amaga la urbanització d’una zona molt vinculada a la Zona Franca que s’acabarà convertint en espais de serveis econòmics i d’hostaleria perfectes pel més efectiu desenvolupament econòmic del que ja és ara el territori del Consorci.
El que encara crida més l’atenció és que a l’Hospitalet, el primer partit de l’oposició és precisament el grup municipal d’ERC. I ha estat l’executiva nacional d’ERC la que ha pressionat al president Illa per aconseguir la modificació del control de l’organisme, sense que aquesta proposta hagi tingut en compte per res la presència de l’Hospitalet en els òrgans directius. Una evidència més que l’Hospitalet no compta per res en els processos territorials, industrials, econòmics i urbanístics de l’àrea metropolitana, com no sigui per continuar mantenint la subsidiarietat tradicional històrica que no es va posar en dubte en l’era Pujana, que no va obtenir resultats en l’etapa Corbacho i que es va consolidar negativament en la fase Marín.
És evident que l’equip Quirós no presenta les característiques necessàries per plantar cara a l’estructura del seu partit que segueix decidint com si l’Hospitalet no existís i és evident també que el grup municipal i el partit dels republicans a l’Hospitalet té, igualment, poquíssima influència sobre l’executiva nacional d’ERC que ha canviat el control, però s’ha oblidat totalment del municipi que fa un segle va perdre 950 Ha del territori més fèrtil de la ciutat rural que era aleshores, i tota la platja que podria ser ara, com ho és a l’altra banda del riu en municipis com El Prat, Gavà o Castelldefels, un enorme reclam turístic.
Una altra de les qüestions que han cridat l’atenció han estat les paraules de la consellera Romero sobre el projecte originari de la societat civil catalana envers el control del Consorci de la Zona Franca. És evident que aleshores el que es podria entendre històricament com la societat civil catalana era inexistent. Com sempre, el que hi havia era un conglomerat de grans fabricants, comerciants i banquers en plena comunió política amb la Lliga Regionalista que eren, a través del Foment del Treball Nacional, la duríssima patronal catalana, els que constituïen un potent grup de pressió sobre el govern de Madrid i el rei Alfons XIII. Aquest conglomerat, acostumat als ingents negocis de la Primera Gran Guerra, pretenia mantenir l’hegemonia comercial a través del port amb un dipòsit franc que garantís poca pressió fiscal i enormes intercanvis. El mecanisme es va tòrcer a partir de la crisi de 1923 però el dany ja estava fet. Barcelona no renunciaria a les Has arrabassades a un municipi governat per la Lliga i sense cap capacitat negociadora i… fins aquí. De manera que no va ser cap societat civil catalana la que desitjava un Consorci a mida, sinó l’alta burgesia catalana al servei exclusiu del seu enriquiment de classe. No sembla que les coses hagin variat excessivament per la ciutat, malgrat la retòrica socialista o republicana de les sigles…