La comunitat educativa celebra l’acord amb Educació de la Generalitat i l’Ajuntament, tot i que el futur del professorat encara està pendent de resolució

L’Escola de Sanfeliu, amb 159 alumnes i fins ara concertada, passarà a la xarxa pública el pròxim curs. Aquesta és la solució que finalment es va concretar en la reunió mantinguda dimecres passat entre la comunitat educativa, el Departament d’Educació i representants de l’Ajuntament, també presents, com a sortida al tancament anunciat fa unes setmanes per la propietat, per motius de salut.

L’escola Sanfeliu ocuparà l’antic edifici del Joanot Martorell, a la riera del Canyet, que durant aquest curs havia estat utilitzada una part per alguns grups, mentre que una altra part havia quedat afectada per un incendi. La Generalitat ha manifestat que s’iniciaran les obres perquè al setembre estigui en plenes condicions i pugui ser utilitzada novament com a centre escolar.

Un dels aspectes que encara queda pendent és el futur del professorat. Les famílies es mostren molt satisfetes amb la solució, tot i que “encara queda per resoldre el futur dels mestres, i continuarem lluitant perquè també siguin integrats en el nou centre. La Generalitat ens ha manifestat que buscarà una via perquè els docents passin a la xarxa pública”.

La comunitat educativa està molt satisfeta i valora l’esforç i la rapidesa a l’hora de prendre una decisió d’aquesta envergadura per salvar l’escola de Sanfeliu i integrar-la a la xarxa pública, fins ara concertada. També consideren molt positiva la coordinació entre les famílies i el professorat, que ha estat fonamental per assolir l’objectiu de salvar l’escola. De fet, la solució adoptada és una de les que la comunitat educativa havia posat sobre la taula.

Tothom coincideix que han estat setmanes molt intenses. Des que la propietat va anunciar el tancament del centre a final de curs, famílies i professorat es van mobilitzar per buscar una solució pel futur de l’escola. El 20 d’abril es va celebrar una primera reunió al Departament d’Educació amb totes les parts implicades, inclosa la propietat, per trobar una sortida satisfactòria que les famílies només veien en la continuïtat del centre.

L’Escola Sanfeliu, amb més de 60 anys d’història, s’ha consolidat com un referent educatiu i social al barri, contribuint de manera significativa a la cohesió comunitària i a la formació de diverses generacions d’alumnes. La seva trajectòria ha estat marcada per una educació de proximitat basada en valors com la convivència, el respecte i la inclusió.

Entre les darreres mobilitzacions, destaca la concentració de dimarts passat davant l’Ajuntament de l’Hospitalet i la participació d’una representant de la comunitat educativa en el ple municipal, inicialment denegada pel govern Quirós, però que finalment es va fer possible gràcies a la cessió del torn de paraula per part de CCOO, que el tenia per commemorar el Primer de Maig.

La intervenció va ser molt emotiva, i famílies i professorat han destacat que l’Escola Sanfeliu no era només un edifici, “sinó una part d’una comunitat que es resisteix a desaparèixer. L’Escola Sanfeliu és història i memòria. Durant més de cinquanta anys ha format persones i ha educat generacions senceres, creant vincles humans que no es poden mesurar amb números”.

Representants dels grups d’ERC+EUiA han valorat molt positivament la proposta, ja que el centre passa a la xarxa pública i no es dispersa ni l’alumnat ni el professorat en grups diferents. També han destacat que posa fi al patiment de les famílies i del professorat.

El grup de L’Hospitalet en Comú Podem, també present en les diferents mobilitzacions de l’escola, ha manifestat que l’Ajuntament estava advertit des del 2021 de la situació i hauria d’haver previst el que podia passar. Tot i que encara no està tot resolt, consideren que s’està en el bon camí.

El passat dilluns, la consellera d’Educació, Esther Niubó junt amb l’alcalde de L’Hospitalet, David Qirós van visitar l’edifici del Joanot Martorell per posar-lo en marxa al proper curs.

Dels 19 plens en què l’entitat va demanar la paraula, l’equip Quirós la va denegar en 8 ocasions i la va concedir en 11 (quatre d’elles cedides a diversos col·lectius)

Les considerables dificultats que qualsevol mitjà de comunicació privat, en paper o digital, té per tal de fer-lo viable econòmicament, topa sovint amb el caràcter gairebé monopolístic dels instruments de comunicació públics que es financen amb el pressupost oficial. Aquesta és una situació general que s’agreuja de manera considerable quan els mitjans públics no tenen cap mena de control sobre la línia editorial, de manera que es converteixen, de fet, en un monopoli informatiu al servei del poder de torn.

L’entitat Foment de la Informació Crítica, editora d’aquest digital que esteu llegint, no treballa amb cap més recurs dinerari que el que prové de la seva massa social, no té subvencions de cap Administració i, per tant, tot el que es produeix, inclosa la tasca periodística de L’Estaca, que publica una informació o article diari, s’ha de situar en l’òrbita de l’activisme. En el cas de L’Estaca, de l’activisme informatiu.

Si en algun moment L’Estaca vol tenir publicitat privada per ajudar a la contractació de periodistes joves que puguin reforçar la tasca de la informació crítica a la ciutat, ho tindrà veritablement complicat perquè li és impossible oferir als possibles anunciants les mateixes condicions que ofereixen els mitjans públics. Fonamentalment, en allò que li interessa especialment a l’anunciant privat, que és la difusió. Els 105.000 exemplars a les bústies dels ciutadans que ofereix el mal anomenat Diari de L’Hospitalet, resulta impossible de superar per qualsevol empresa privada i, encara més per qualsevol entitat amb vocació d’influència sobre l’opinió pública.

Per això, en el darrer ple, Foment de la Informació Pública va demanar la paraula al ple per explicar la pràctica monopolística dels mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet que es financen amb recursos públics però també amb un considerable afegit de recursos d’anunciants privats, i la necessitat que es reguli el mercat publicitari en aquest àmbit per tal que es prohibeixi aquest doble finançament i és pugui obrir una finestra d’igualtat d’oportunitats pels mitjans privats que vulguin competir amb la informació oficial.

El problema ja no és que els mitjans públics juguin amb l’avantatge d’una difusió pagada amb recursos públics que resulta insuperable amb el finançament privat, sinó que ni el control editorial de la informació, ni el control financer estan regulats i funcionen exclusivament en benefici del govern de torn.

FIC ha demanat la paraula als plens municipals de manera continuada en els darrers 24 mesos. En quatre ocasions la va cedir per tal que col·lectius que tenien restringida la sol·licitud de paraula al ple municipal poguessin exposar les seves queixes. Aquesta opció ben aviat es va acabar quan el govern Quirós va decidir que aquest comportament de FIC no li resultava gens favorable. A continuació, va denegar la paraula als plens en 8 ocasions, al·legant que FIC demana la paraula per parlar de qüestions que res tenen a veure amb el seu objecte social, malgrat que el seu objecte social promou la consciencia, la capacitat crítica i la co-responsabilitat social —i per això resulta imprescindible intervenir en els assumptes generals de ciutat— i vol afavorir la cohesió social i la participació cívica, segons consta en els seus Estatuts.

La darrera vegada que l’equip Quirós va denegar la paraula a FIC (febrer passat) la Junta i una bona colla d’associats i simpatitzants de l’entitat van protagonitzar una protesta que va acabar amb la paralització del ple per part de l’alcalde. Arran d’aquesta circumstància, la Junta de FIC va decidir en endavant centrar totes les seves intervencions sobre temes informatius, aprofitant el veto a L’Estaca per participar com a tal en el Consell Executiu dels Serveis Públics de Comunicació, que van aplicar, en el ple de març, el govern i tres dels quatre grups polítics de l’oposició (ERC-EUiA, PP i Comuns).

Seria justament en aquest òrgan col·lectiu on se li ha barrat la participació, el lloc que l’entitat i el digital consideraven idoni per tractar aquestes qüestions que tenen a veure amb el control editorial dels mitjans, la igualtat d’oportunitat publicitària a l’Hospitalet, el control de la publicitat institucional, l’acompliment dels acords de mocions relacionades amb la informació local (per exemple, la restauració de Ràdio l’Hospitalet o els debats polítics a la TV local), l’increment de les inversions tècniques, l’augment de remuneracions de la plantilla, l’increment proporcional de treballadors, etc.

L’Estaca i FIC semblen convençuts que la composició pactada d’aquest òrgan de control (El Consell Executiu) garanteix novament el poder absolut de l’actual direcció dels mitjans, estretament vinculada al govern Quirós. I és per això, que tot allò que podria haver-se defensat al Consell Executiu, s’anirà exposant públicament en cada ple municipal. Fins que el govern (sense els obstacles que l’oposició és incapaç de posar) trobi una nova excusa per tapar-los la boca…

El text de la intervenció de FIC en el ple municipal d’abril

Les actuacions del 2025 suposen un rècord des que l’organisme es va crear i les denúncies dels ciutadans, o creixen o son estables, en la majoria dels àmbits

J.V.

Exactament 905 actuacions van ocupar la tasca anual de l’Oficina de Suport dels Òrgans de Defensa de la Ciutadania de l’Hospitalet que formen essencialment la Sindicatura de Greuges i, en l’apartat de suggeriments, la Comissió de Suggeriments i Reclamacions. En el ple d’abril, Merche García Villatoro, la titular de la Sindicatura, va exposar el seu informe anual on destacava la diferència respecte de l’any anterior que havia suposat un increment del 39,7%. Si a l’any 2024 les actuacions, entre causes sol·licitades i expedients d’ofici havien estat 647, l’any 2025 les 905 actuacions van suposar més de 17 causes setmanals de promig.

Aquest increment del 40% presenta tres lectures. D’una banda, que vuit anys després de la seva creació, la Sindicatura ha aconseguit convertir-se en l’instrument de queixes més efectiu per la ciutadania, de manera que cada vegada hi ha més ciutadans que s’adrecen a la Sindicatura. De l’altra, que la Síndica s’ha convertit autènticament en la defensora dels interessos del veïnat, especialment per la seva empatia, la seva professionalitat i el gran interès en fer servir la seva autonomia administrativa per resoldre els problemes que li arriben o dels quals n’és testimoni directe i, en últim terme, l’evidència que la ciutat continua patint greus problemes a l’hora de satisfer les necessitats dels seus residents, especialment pel que fa a la insensibilitat del govern local, d’una banda, i als enormes dèficits estructurals de gestió que mostren una clara incapacitat per fer avançar la ciutat.

A la Síndica no li correspon analitzar les causes de l’increment d’assumptes, però és evident que les seves reiteracions pel que fa a algunes mancances en els serveis, resulten suficientment eloqüents del fons del problema.

Una part dels assumptes que tracta la Sindicatura tenen a veure amb els expedients oberts i les gestions d’intermediació que practica amb les Administracions. Pel que fa als expedients, l’increment ha estat del 30% respecte de l’any anterior i les intermediacions del 40%.

Els expedientes oberts l’any 2025 (greuges, queixes, suggeriments i iniciatives d’ofici) presenten unes xifres molt semblants a l’any anterior, si exceptuem les queixes, que han crescut notablement. La majoria dels expedients oberts tracten temes globals de ciutat, però també n’hi ha referits als districtes de la ciutat destacant el districte Centre/Sant Josep/Sanfeliu i Collblanc-La Torrassa, com els que concentren més intervencions. Respecte de les no admissions a tràmit, també han crescut respecte de l’any passat, moltes d’elles per derivacions a la Síndica de Catalunya o al Defensor del Pueblo, però en canvi han disminuït les referides a problemes formals dels sol·licitants (com no respectar el tràmit directe a l’Ajuntament en primera instància) que indica que hi ha un millor coneixement de com fer servir la Sindicatura.

El 83% dels expedientes que estaven oberts durant el 2025 s’han pogut tancar a 31 de desembre i 98 de cada 100 casos qualificats com a queixes, s’han pogut resoldre a favor dels ciutadans i els altres dos a favor de l’Ajuntament. La majoria d’aquests expedients incloïen, per part de la Sindicatura, recomanacions a l’Administració local, propostes concretes d’actuació o sol·licituds específiques. El 60% s’han acceptat total o parcialment i una mica més d’un 9% s’han rebutjat de manera motivada, el que indica que per sobre del 30% de les propostes de la Sindicatura a l’Ajuntament no han estat tingudes en compte.

Tot plegat fa que les iniciatives d’ofici, és a dir, aquells expedients que la pròpia Sindicatura obre en detectar problemes amb la ciutadania, tinguin un pes important en el global de les actuacions anuals. Aquest 2025 hi ha hagut un 12% d’expedients oberts, una mica menys que l’any anterior que van ser un 17%. La majoria d’aquests expedients d’ofici han tingut a veure —com ja va passar l’any anterior— amb casos de persones o famílies en situació de greu vulnerabilitat i amb problemes reiterats d’empadronament.

Com ja és tradicional, d’altre banda, els temes que condensen per sobre del 10% de les reclamacions presentades es refereixen a l’espai públic i als serveis socials. Respecte de l’espai públic les queixes s’incrementen any rere any (l’any passat a l’entorn del 39% d’increment), mentre que han disminuït dos punts en el que es refereix als serveis socials (al 2025, un 15%). L’any passat l’àmbit de la Seguretat també superava el 10% mentre que aquest any s’ha quedat a la ratlla.

La majoria de les queixes ciutadanes sobre els serveis socials que detecta la Sindicatura tenen a veure amb les dificultats d’accedir presencialment als professionals de les Àrees Bàsiques, fet que vulnera el dret dels ciutadans a disposar d’un pla d’atenció social individual, familiar o convivencial, dret a rebre serveis de qualitat, dret a que li assignin un professional de referència, dret a escollir les mesures o els recursos assignats, a participar en la presa de decisions o a opinar sobre els serveis rebuts. Tenen dret, a més, a rebre tota la informació sobre els serveis, les prestacions i la seva disponibilitat i els criteris de concessió, així com el circuit de queixes i reclamacions i l’ajut necessari per entendre fidelment els seus drets. No cal dir que les mancances en aquest àmbit son enormes i reiteratives, i la Sindicatura ha recomanat una Carta de Serveis Socials que posi fi a les limitacions que pateix la ciutadania en una qüestió clau per garantir la igualtat d’oportunitats de les persones.

En relació a la nebulosa existent en aquesta àrea, la Sindicatura ha posat un cop més l’accent en l’obligació de l’Ajuntament a disposar d’una reserva d’habitatge social, especialment en una ciutat com l’Hospitalet, amb 300.000 habitants i un índex de famílies vulnerables aclaparador. I també l’obligació, tantes vegades denunciada, d’empadronar a totes les persones que viuen a la ciutat sigui quina sigui la seva situació administrativa. També, la Síndica de la ciutat, posa l’accent en l’abordatge del sensellarisme i en l’ajut alimentari, terribles xacres que pateix la ciutadania hospitalenca més desemparada, juntament amb el clam més recent de les denegacions del servei de teleassistència que és d’estricta competència municipal. Com afirma la Síndica: “no és atribuïble a la falta de terminals o a d’altres temes vinculats a la gestió de la Diputació de Barcelona, la denegació del servei de teleassistència a la nostra ciutat”.

L’informe també inclou importants recomanacions al govern municipal en tot allò que té a veure amb l’espai públic, l’accessibilitat a tota la ciutat, l’accés a l’habitatge, o per exemple, l’eliminació de l’amiant.

El portaveu socialista reclama una regulació dels plens que apunten directament a restringir encara més la participació ciutadana i la lliure expressió dels regidors

J.V.

Gairebé set hores i mitja va durar el ple municipal d’abril de l’Ajuntament de l’Hospitalet que es va suspendre a les 12 de la nit, quan encara faltaven exactament 11 mocions dels grups municipals de l’oposició, amb una mena de queixa del portaveu socialista que va demanar als regidors que repensessin el model de ple que volen, perquè amb la dinàmica que va presidir aquesta sessió sembla evident que plens que tinguin més de 25 punts superaran de llarg el termini de la convocatòria.

El ple d’abril tenia 48 punts, inclosos els precs i preguntes, i s’hi van afegir 4 punts més d’urgència, és a dir 52 punts. Tots aquests punts s’havien de debatre en 450 minuts, a una mitjana de menys de 9 minuts per punt, cosa absolutament impossible amb 4 grups municipals d’oposició més el grup del govern, amb rèpliques i contrarèpliques, la participació en aquest cas de la Síndica i el seu informe anual, i tres paraules concedides.

Al mes de març ja es va estar a punt de superar el termini de la mitja nit, tot i que el nombre de punts del govern eren els mateixos d’aquest mes d’abril, 26 punts, a banda de les mocions dels grups i les paraules a les entitats que al març van ser cinc, mentre que a l’abril han estat només tres. Aleshores no va haver punts d’urgència ni tantes mocions dels grups (16 al març i 22 a l’abril) i això va suposar acabar el ple abans de culminar el termini de la mitja nit.

No va haver cap problema ni al gener ni al febrer. Aleshores, l’equip de govern va presentar només 8 i 13 punts a l’ordre del dia, a banda de les mocions (17 al gener i 14 al febrer), de manera que, si els plens s’allarguen, és perquè el govern presenta per sobre de la dotzena de punts, cosa que resulta absolutament explicable si es vol aplicar una gestió correcta dels assumptes públics. El que resulta del tot inexplicable és que el govern només presentés 21 punts en els primers dos mesos de l’any, fet que genera suficients dubtes sobre el que el govern proposa i sobre el que executa.

És evident que les dinàmiques dels plens municipals caldria repensar-les, però justament en el sentit contrari que va insinuar el portaveu de l’equip de govern. El que sembla que es vol és simplificar i retallar tant com sigui possible la participació oral dels mateixos protagonistes de l’acció municipal, govern i oposició, quan el que correspondria és exactament tot el contrari, que tinguessin el temps imprescindible i suficient per debatre, explicar-se i explicar a la ciutadania com resoldre els problemes i com millorar la gestió.

En el cas d’aquesta darrere sessió d’abril, el portaveu republicà a punt d’acabar el termini, va demanar que es convoqui una reunió extraordinària en breu per tractar les 11 mocions que va presentar l’oposició i que no es van poder debatre. Com és ben sabut, les mocions juguen un paper purament retòric i testimonial als plens de l’Ajuntament de l’Hospitalet perquè no passa absolutament res si, després d’aprovades, resten en l’oblit més absolut. Una manera de simplificar els plens podria anar per la via d’eliminar quantes més mocions millor que ja diem que son poc útils des del punt de vista de la seva aplicació real. Però això significaria que els grups d’oposició ni tan sols podrien esplaiar-se en allò que és una pura entelèquia però que serveix per marcar nervi. Si, enlloc de veure molt limitada la seva capacitat de debatre a fons els punts que presenta l’equip de govern —perquè tenen un temps taxat i se’ls talla el micròfon en ocasions en els moments claus—, poguessin fer servir l’espai imprescindible per defensar les seves postures, potser no caldrien tantes mocions poc útils.

És previsible, tal com van les coses, que el govern, com passa habitualment, se surti amb la seva i s’escurcin els temps, es rebaixin les paraules o es redueixin les mocions. Qualsevol cosa menys prendre’s seriosament el que els correspon, que és explicar-se i explicar a la ciutadania, què cal fer per evitar el mal govern, calgui el temps que calgui perquè els sous que reben, uns i altres, prou que justifiquen la dedicació corresponent.

L’altra possibilitat és concentrar tota l’atenció de la durada del ple en les autoritzacions de participar als plens per part de les entitats. Si al govern ja li costa molt concedir aquestes paraules perquè habitualment és per expressar queixes sobre l’acció de govern, el fet que es replantegin les dinàmiques voldrà dir que les regles ja molt restrictives actuals per les entitats, porten el perill d’endurir-se i fer-se encara més restrictives. En el ple d’abril hi havia 3 paraules concedides, dues als sindicats UGT i CCOO per parlar de l’1 de maig, i la tercera a l’entitat editora d’aquest digital, el Foment de la Informació Crítica. S’havia negat la paraula al col·lectiu de docents i familiars de l’escola Sanfeliu que corren el risc que l’escola es tanqui i reclamen al govern local una aposta per mantenir l’escola. Els van denegar la paraula i menys mal que CCOO els va concedir el seu temps per poder defensar la seva postura. Les limitacions a la participació i les limitacions en el temps de totes les intervencions, que es compleix amb el màxim rigor i sense cap mena de flexibilitat en gairebé tots els casos, s’ha anat convertint en la norma de l’equip de govern per mitigar la creixent contestació social que rep d’una manera cada vegada més agre en tots els plens municipals.

Les participacions de les entitats que demanen la paraula estan previstes quan s’acaben els dictàmens de l’ordre del dia de l’equip de govern. En el ple d’abril, van començar les intervencions de la ciutadania passades les 20 hores, fet que va aprofitar el portaveu republicà per demanar-li al govern que les paraules es concedeixen a l’inici del ple per evitar que els que tenen concedida la paraula s’hagin d’esperar tres o quatre hores a poder-se explicar. Una altra reivindicació que porta les de perdre perquè, si per alguna cosa s’ha distingit fins ara l’equip Quirós, ha estat per restringir al màxim la participació dels veïns i veïnes.

Entre la multitud de qüestions que s’han de replantejar, la vigència dels múltiples reglaments en vigor que regulen el funcionament dels organismes de participació, son d’una urgència total. Qui ha de garantir la modificació dels reglaments és el govern però l’oposició municipal, podria fer molt més que esperar la bona voluntat dels que manen i han de prendre la iniciativa que, en aquest punt, com en tants altres, és absolutament inexistent.

Carlos Galve Farre (membre de Bellvitge 2030)

Parlar de Kiko Segura, poques hores després de la seva mort, té un risc. El buit i el desassossec provocats per la seva agonia poden dominar les paraules. La mort precipita la sensació de buit i fa esclatar el dolor.

La vitalitat d’en Kiko era d’ampli espectre. Encara ressona. No recordo cap persona tan vital i alhora tan ben organitzada. La dolçor de la seva mirada, el somriure de la seva veu, el feien ser el que va ser: un líder amb llum.

“Bellvitge és Bellvitge”, deia en Kiko. I, de fet, ho diuen també els joves del barri. El seu somriure pausava les paraules i s’intercalava en les frases d’una manera gairebé màgica. Tot allò que tocava amb les seves paraules ho convertia en llum de saviesa.

Els dies de reunió de Bellvitge 2030, començava sempre explicant el sentit de la trobada. En els darrers mesos, a més, feia una cosa admirable que mai no oblidaré: parlava de la seva salut. Ens donava el part mèdic. Recordo una de les últimes vegades: va dir “una de bona i una de dolenta”, i les va explicar. Em commovia la força del seu optimisme. Com sempre, acompanyava les paraules amb aquell “je-je” tan seu. Compartia amb nosaltres les seves experiències i verbalitzava el que sentia.

Vaig entendre la importància de comunicar com a bé terapèutic. Em va ensenyar la importància de socialitzar el dolor, parlant de les penes. En Kiko era, ha estat i serà, un ésser d’una dimensió humana i social immensa.

L’ordre del dia el portava escrit, preparat en la seva petita llibreta negra, des de casa. Apuntava les notes amb una lletra minúscula perfecta. Era ordenat i meticulós. Hi ha persones dotades de llum i empatia. En Kiko n’era una. Dir que hem perdut un ésser excepcional pot semblar un tòpic, però en aquest cas és necessari dir-ho: Kiko Segura estava dotat d’unes qualitats humanes més que excepcionals. Les persones eren, per a ell, el centre de tot. Després venia el barri, el seu espai vital: Bellvitge. La ciutat de l’Hospitalet, sempre vinculada a la seva gent i al seu entorn.

Em va captivar la seva intel·ligència i la seva habilitat per liderar l’equip de Bellvitge 2030. El Fide Corral em va proposar, i des del primer moment en vaig quedar fascinat. Mai no podré agrair prou haver tingut l’oportunitat de conèixer i tractar en Kiko personalment en aquests darrers temps. Em va sorprendre com tractava l’equip. Ens anomenava “equip” i coneixia perfectament les característiques personals de cadascun de nosaltres.

El seu lideratge estava impregnat d’una empatia tan fina que mai no vaig tenir la més mínima sensació d’incomoditat si no havia complert algun compromís. Solia recordar que el nostre compromís ja era, en si mateix, positiu, i que en aquell grup no hi cabien les crítiques. Tots fèiem el que podíem. Això em semblava tan brillant que em vaig vincular fàcilment al grup.

La seva intel·ligència emocional era innata i àgil. Em va demostrar que tenia al davant una personalitat única. La rapidesa dels seus reflexos per fer-te sentir útil i important era una de les seves grans virtuts. El sentit de grup, d’equip, el conduïa amb una habilitat admirable. Els seus projectes són encara vius. El repte és continuar-los.

Estic convençut que la seva memòria ens animarà a seguir els seus somnis. Un dels darrers que va liderar va ser “Els llibres vius”. L’èxit d’aquella jornada inoblidable va convertir la Biblioteca del Centre Cultural de Bellvitge en un espai d’integració social de primer ordre.

Set persones migrades, vinculades al barri, van compartir el dol per l’absència del seu país d’origen. Ahir mateix repassàvem alguns dels projectes que en Kiko havia deixat oberts: la Biblioteca de les Coses, la seva preocupació per preservar els testimonis de la història oral i de les lluites veïnals, per explicar a les noves generacions per què Bellvitge és com és. El relat és immens. I també ho és el llegat que ens deixa per continuar treballant.

Crec que una bona manera de mantenir-lo viu és seguir el seu exemple de treball i constància. Kiko Segura Domínguez és, sobretot, un savi generós i capaç. Estic segur que la seva manera de ser i de fer deixarà, allà on sigui, una llum permanent encesa sobre el barri de Bellvitge.

Bellvitge és Bellvitge també gràcies a tu, Kiko.

Una abraçada al cel.

La comunitat educativa es mobilitza a Collblanc: denuncien retallades de recursos socials, col·lapse administratiu a l’Institut Llobregat i incertesa sobre el futur de l’escola Sanfeliu

La situació de les escoles i Instituts a l’Hospitalet és tan preocupant que només falten determinades decisions com la presència de policies als centres escolars que pretén la Generalitat, per acabar-ho de complicar tot. Les comunitats educatives dels Instituts Eugeni D’Ors i Margarida Xirgu es van manifestar ahir pels carrers del barri de Collblanc, al qual pertanyen, protestant per la mesura imposada pel pla pilot sobre la policia als instituts i exigint-ne la retirada.

Així ho han expressat les assemblees de treballadors dels dos centres, a través d’un comunicat, mostrant el seu rebuig total al pla del Departament d’Educació d’incorporar agents dels Mossos d’Esquadra dins dels centres educatius.

La manifestació ha fet un recorregut curt entre l’Institut Eugeni D’Ors i el Margarida Xirgu, passant pels carrers Vallparda i Travessera de Collblanc. Al final del recorregut han llegit el manifest i s’han pogut escoltar consignes en contra de la presencia policial als centres escolars.

Els treballadors recorden que els instituts ja disposen de professionals especialitzats —com vetlladores, tècnics d’integració social (TIS), educadores socials i orientadores— per gestionar situacions complexes des de la prevenció, el vincle i el suport emocional. I són aquestes figures les que disposen de les eines i la formació necessàries per intervenir des del vincle, la prevenció i el suport emocional.

També afirmen que, a principi de curs, el Departament va prendre la decisió de reduir les dotacions d’aquests professionals, argumentant limitacions pressupostàries i ara, en canvi, presenta un pla pilot que sembla apostar per un model de naturalesa completament diferent i allunyat de criteris pedagògics.

Tal i com va afirmar la setmana passada l’assemblea de treballadors de l’Institut Eduard Fontseré del barri de La Florida, la conflictivitat que viu l’alumnat no s’arregla amb mesures policials sinó socials. I afirmen que aquesta mesura ha estat presa de manera unilateral i sense ser consultada ni consensuada amb la comunitat educativa. Aquest tipus de mesures tenen “la voluntat de reforçar la cultura punitiva i estigmatitzant sobre una població vulnerable i d’origen migrat. S’evidencia, doncs, la consolidació de l’impuls reaccionari i racista”.

Les assemblees de treballadors, a banda de reclamar la retirada immediata del pla pilot, insten el Departament a prioritzar inversions en recursos humans i socials. Recorden que, durant el curs actual, el sector educatiu s’ha mobilitzat en diverses jornades de vaga per exigir millores laborals i més recursos, i critiquen que la resposta institucional hagi estat “un nou pedaç” basat en eines no educatives.

L’Institut Llobregat sense administratius

Un altre dels centres que avui ha sortit al carrer ha estat l’Institut Llobregat, on porten setmanes sense personal d’administració amb el centre paralitzat. Alumnes i  professors s’han concentrat a la porta del centre amb una pancarta on es podia llegir: “Col·lapse administratiu. Sense personal pas, ens maten com a Institut”.

Paral·lelament, la reunió que s’havia de fer avui per trobar una solució que evités el tancament de la escola Sanfeliu, anunciada per la propietat per qüestions de salut, s’ha ajornat i ha generat nerviosisme entre els pares, professors i alumnes que veuen com passen els dies sense cap solució.

Com ja hem explicat a L’Estaca, la comunitat educativa de l’escola Sanfeliu reclama garantir la continuïtat del centre amb els seus 159 alumnes. Ja es va fer una primera reunió i es van posar damunt la taula diferents sortides: cedir la gestió a tercers; convertir el centre en escola pública i ubicar-lo a l’antiga escola Joanot Martorell o mantenir els edificis actuals continuant l’aplicació de l’excepcionalitat com fins ara. Tot per solucionar un problema que, si no es resol, crearà un fort impacte al barri.

La protesta, general en toda Catalunya, denuncia que se destinen recursos a imponer la presencia policial mientras se desmantelan los equipos sociales en los institutos

La asamblea de profesionales del Institut Eduard Fontserè ha expresado su rechazo frontal a la medida anunciada por el Departament d’Enseyament de incorporar agentes de paisano de los Mossos d’Esquadra en los centros educativos.

Esta medida, anunciada por la Generalitat como proyecto piloto, afectaría a las zonas educativas de l’Hospitalet, El Prat, Sabadell, Vic, Alta Ribagorça-Vall d’Aran y Tárrega, y significa la presencia permanente de un agente de paisano en 13 centros educativos.

En un comunicado difundido este miércoles por la asamblea de profesionales del Institut Fontseré —valorado como de alta complejidad social— se considera “inaceptable” que se destinen recursos a reforzar la presencia policial mientras, aseguran, siguen sin atenderse sus demandas para mantener y ampliar los equipos sociales, formados por educadores y técnicos de integración.

El profesorado advierte además de que, la medida del Departament, teniendo en cuenta el alumnado de alguno de los centros donde se ha desplegado, tiene una clara voluntad de reforzar la cultura punitiva dentro del sistema educativo. En su opinión, la iniciativa podría derivar en un mayor control social, especialmente sobre el alumnado de origen migrante en aquellos centros donde ya se ha empezado a aplicar.

La asamblea insiste en que los conflictos que afectan al alumnado tienen un origen social y no pueden resolverse mediante la presencia policial. En este sentido, reclaman políticas que solucionen los problemas sociales centradas en la igualdad de oportunidades, el acompañamiento educativo y el refuerzo de los servicios sociales.

Finalmente lamentan lo que califican como una “deriva” del Departament d’Enseyament, al que acusan de no escuchar a la comunidad educativa —docentes, familias y estudiantes— y de impulsar medidas que consideran represivas y contra la voluntad y las necesidades de las comunidades educativas.

Hay que recordar que a principios del mes de septiembre del año pasado, Técnicos de Integración Social (TIS) y Educadores Sociales (ES), personal fundamental en las estructuras de muchas escuelas, se concentraron ante el Departamento de Educación de la Generalitat de Catalunya contra los recortes en este tipo de plazas, que supuso el fin del contrato para 128 profesionales. Esto afectó a varios centros de l’Hospitalet. La convocatoria fue realizada por las organizaciones sindicales CC.OO, UGT, USTEC·STEs y CGT.

La protesta del Institut Fontseré no ha sido la única. Esta es una protesta más de la comunidad educativa de toda Catalunya. Sindicatos, maestros y profesores y familias son defensoras del reforzamiento de la convivencia en las escuelas, pero no mediante la presencia policial en los centros, algo inédito en Catalunya, aunque parece ser que en otras comunidades autónomas como Madrid, Navarra, Andalucía o Islas Baleares ya se ha instaurado en sus sistemas educativos.

La mayor asociación de familias de la escuela pública catalana, aFFac, también se ha pronunciado y la noticia ha causado estupor e indignación. “Queremos expresar nuestro firme rechazo a este plan piloto, que consideramos totalmente desacertado y alejado de las necesidades reales de los centros educativos catalanes”, ha señalado la entidad.

Han recordado también que los centros educativos con mayores dificultades son precisamente aquellos que concentran un mayor porcentaje de alumnado en situación de pobreza o exclusión social: “Lo que estos centros necesitan son recursos estables, profesionales especializados y políticas valientes de reducción de desigualdades y no una respuesta de carácter securitario”, han añadido.

La entidad participa por primera vez en la Rambla Just Oliveras durante una intensa jornada cultural marcada por la reivindicación social, la literatura local y la alta afluencia de público

Foment de la Informació Crítica (FIC) de L’Hospitalet participó por primera vez con un stand propio durante toda la jornada de Sant Jordi en la Rambla Just Oliveras. La entidad celebró así una de las festividades culturales más importantes del año, donde expuso los libros publicados desde su creación en 2018, compartiendo espacio con numerosas entidades, asociaciones y colectivos de la ciudad.

Entre las principales novedades presentadas, FIC dio a conocer el dossier titulado ‘7  Dones de l’Hospitalet’, una recopilación de artículos publicados en la web con motivo del 8 de marzo. Los textos, escritos por mujeres de la ciudad, abordan la situación actual del feminismo y analizan los retos que deben afrontarse desde las políticas públicas a nivel local.

Asimismo, FIC ha elaborado un auca en catalán y castellano, diseñada por Miguel Porres, que narra en formato de viñetas la historia y evolución de FIC y de su medio digital L’Estaca. Bajo el título “Auca de los que se sienten activos”, la publicación repasa desde la fundación de la entidad hasta su vocación actual, destacando el carácter voluntario, plural y comprometido de sus miembros. El mensaje central subraya el objetivo de contribuir a la mejora de la ciudad mediante iniciativas que fomenten la participación y la dinamización social.

El auca también incluye una llamada a la ciudadanía para sumarse al colectivo, que organiza a lo largo del año diversas actividades de debate y encuentros sobre los principales temas que afectan a l’Hospitalet. Además, se editó una versión en blanco y negro pensada para el público infantil, que puede ser coloreada, despertando el interés tanto de niños como de familias.

El stand de FIC estuvo presidido por dos roll ups de L’Estaca y de uno de los actos estrella de la entidad: La Nit dels Insurrectes, junto a carteles reivindicativos que denunciaban la falta de democracia y de libertad de información en el ámbito municipal, señalando las limitaciones en la participación ciudadana en los plenos.

Javier Marin Vazquez, autor de los libros Comunicación, Izquierda y Derecha y El Poli Rojo estuvo firmando sus libros en el stand de FIC.

La jornada de Sant Jordi se desarrolló con una gran afluencia de público en toda la Rambla Just Oliveras. Librerías, entidades, partidos y sindicatos participaron en un evento que volvió a consolidarse como punto de encuentro cultural. La parada de Bibliotecas se convirtió en uno de los espacios más concurridos, acogiendo la firma de libros de cerca de medio centenar de autores y autoras de diversos géneros, desde novela e historia hasta ensayo y poesía.

Entre los nombres destacados que participaron se encontraban Estrella Ambrojo, Dolors Marín, Ramon Breu, Ireneu Castillo y Matilde Marcé, entre otros, junto al Centre d’Estudis de L’Hospitalet. La diversidad de obras reflejó la riqueza cultural y literaria del territorio.

Estos son los autores y sus libros que pasaron por el stand de bibliotecas: Simplicio Nsue Avoro: ‘El renacer sobre el baobab’; Eva Muñoz; Carmen Hurtado: ‘Caer al cielo’; Josep Borrajo: ‘Una pedra a la sabata’; Hilda Suárez García: ‘Andante solitario’; Tomàs Callau: ‘Macià a Moscou: centenari (1925-2025): internacionalització de la causa catalana’; Carmen Luz Carbonell García: ‘A mi manera. Memorias de una cubana’; Susana Polo: ‘Hasta que roce tu piel’: Ireneu Castillo: ‘Els últims masos de l’Hospitalet’; José Luis Martín: ‘Solo el Diablo te ayudará’; Estrella Ambrojo: ‘Cádiz, aquí y ahora’; Laia Cabré i Vandellós: ‘Fes Clic amb el teu gat’; Centre d’Estudis de l’Hospitalet: ‘Quaderns d’estudi 39’; Manuel Domínguez: ‘Algunes històries de l’Hospitalet’; Matilde Marcé i Piera: ‘Coses de l’Hospitalet i més’ (segona part); Àngel Amatller López: ‘Maginet, els oblidats de la guerra civil’; Adrià Colás: ‘El Monòlit del tresor’; Emília Olivé: ‘Filantrocapitalisme. El mercat de la caritat’; Álvaro Cortés Oliva: ‘Mars blaus: encuentros entre la Mediterránea y América Latina’; Jordi Ballart Macabich:‘Vuit graus. Els nedadors d’hivern’; Dolors Marin Silvestre: ‘Dones de foc: internacionalistes a Catalunya (1936-1939): aportacions per a noves genealogies feministes’; Pol de Herrero: ‘Nuevos monólogos (más y mejor)’; Alba Serrano Gimenez: ‘Històries de terror per a valents’; Antoni Paris i Núria Montoriol: ‘Me transformo, luego existo’; Rosa Barreiro: ‘Ecos del interior: escucha tu alma’; Catalina Doblas:‘El Círculo de la gaviota’; Gabriela Maldonado Fernández: ‘Y el cielo se iluminó: vidas y poemas; Antoni Pla: ‘BABU, Sumolé’; Ramon Breu: ‘Anatomia d’un silenci’; Núria Beitia, et al.: ‘Educación Menstrual’; Raül Giménez: ‘Egòlium, un  viatge per la llum’; Marc Parés Escudero: ‘El vuelo de Ágape’; Marta Renato: ‘Sendero de estrellas’; Diego Medina Espinel: ‘En busca del árbol de la vida; Mercè Vázquez: ‘Diario de campo de un artista despeinado’; Noel Rodriguez Mussach: ‘L’Escolta Invisible va de solidari’; Jaime Martín: ‘Jamás tendré 20 años’ (reedició); Sílvia Xancó Grau: ‘Como transformar tus heridas en semillas de vida’; Nuria Vázquez Chimeno i Mercè Vázquez Chimeno: ‘El mar cicatriza’; Joan Soto: ‘Candel, l’altre català’; Samuel Giménez: ‘Sangre, sudor y letras’; Ricard Gutiérrez: ‘¿Ornitoqué?’; Xavi Villalvilla Berenguer:‘La vida que no te conté’; Jordi Nomen:‘Contra la tiranía del like’; Fernando Riera:‘Civilización perdida’; Pako Muñoz:‘Pacto de silencio’; Alba Vidal:‘La descendencia de los árboles’; Nathalie d’Arc:La esencia del Ser reside en la sombra; Eva Vilarrasa Colomer: ‘Martí’.

La novela del hospitalense Roger Bastida ‘Passeig de Gràcia. Història d’una família’ tuvo un gran éxito en esta jornada y se situó entre las más vendidas en Barcelona. Fue presentada en la misma calle que lleva el título del libro.

Caldria un control de la publicitat privada en els mitjans públics, però també de la publicitat institucional en els mitjans privats

El finançament dels mitjans públics amb publicitat privada porta molts anys en aquest país sent motiu de controvèrsia. De la mateixa manera que ho és el finançament dels mitjans de comunicació privats amb publicitat institucional. En tots dos casos entren en contradicció flagrant la independència informativa i la sostenibilitat econòmica dels mitjans.

En el primer cas, quan els mitjans de comunicació públics s’aprofiten de la seva capacitat de difusió, per captar publicitat privada, el que estan fent és utilitzar un mecanisme de competència deslleial per rebaixar els costos de finançament. És a dir, els hi costa menys el manteniment d’aquets mitjans públics, ingressant recursos procedents de la publicitat privada, que capten amb certa facilitat perquè aquests mitjans de comunicació públics arriben a més llocs que el que serien capaços de fer mitjans privats que no tenen habitualment la capacitat econòmica de l’Administració. Utilitzar aquest recurs de captació de fons privats impedeix que els mitjans no públics es puguin beneficiar de la necessitat publicitària que els podria garantir la rendibilitat econòmica. Per tant, es tracta d’un cas de competència deslleial que el govern de Rodríguez Zapatero va tenir molt clar quan al gener de l’any 2010 es va prohibir la publicitat convencional a TVE, en aquest cas amb dos objectius: facilitar la supervivència dels mitjans televisius privats i evitar que la publicitat influeixi sobre els continguts dels mitjans públics.

L’altra cas, també molt important i significatiu és el que es refereix a la publicitat institucional, és a dir, aquella publicitat que les Administracions paguen als mitjans privats per inserir serveis o campanyes i que s’ha convertit en un sistema que també té una doble dimensió: els mitjans privats que reben publicitat acostumen a convertir-se en portaveus oficiosos de l’Administració que paga i l’Administració que paga converteix als mitjans que no li creen problemes, en subjectes fidels i aprofita per discriminar a tots aquells que li son crítics.

En tots dos casos, resulta d’una urgència total posar ambdós temes sobre la taula amb l’objectiu de garantir una bona utilització dels recursos públics i preservar a l’hora el mercat lliure de la publicitat privada convencional.

En el cas de l’Hospitalet, ambdós qüestions son fonamentals. En primer lloc perquè no està regulada —i caldria fer-ho— la inserció de publicitat convencional en els mitjans públics que edita i controla l’equip de govern i, en segon lloc, perquè no hi ha cap mena de transparència en les línies que regeixen la inserció de publicitat institucional en els mitjans privats. Així, doncs, els mitjans de comunicació públics de l’Hospitalet gaudeixen d’un sobre-finançament (perquè fan servir ingressos públics i ingressos privats) que li garanteixen una situació de monopoli en limitar molt substancialment que la publicitat convencional privada pugui anar als mitjans privats i els ajudi a finançar-se per garantir la seva viabilitat econòmica.

D’altra banda, hi ha una opacitat flagrant en la distribució de recursos públics a mitjans de comunicació submisos i aduladors i no hi ha cap mena de control sobre les raons objectives que podrien aconsellar aquest tipus de finançament extemporani.

Sobre tots dos aspectes, que influeixen molt en la viabilitat informativa dels mitjans públics i respecte de l’existència de la informació crítica, caldria posar l’accent per tal d’obligar al govern municipal a ser més curós en aquests àmbits: els diners que rep de la publicitat convencional els resta objectivament als mitjans privats i els diners que adjudica als mitjans obsequiosos afavoreixen de manera general una informació servil.

Hem volgut fer una petita anàlisi del paper de la publicitat privada en el darrer número del “Diari de l’Hospitalet” que s’acaba de repartir aquests dies. Conté 32 pàgines, de les quals gairebé 15 son, en conjunt, de publicitat privada i publicitat institucional. La publicitat privada ocupa més de 7 pàgines globals interiors, a banda d’un faldó de portada i la contraportada, mentre que la institucional ocupa una mica més de 6 pàgines globals. Això vol dir que el 45,3% del contingut del mitjà és publicitat i al voltant del 25% publicitat privada, que ha d’ajudar molt al finançament de les despeses globals (i que justament impedeix que qualsevol altra mitjà privat de la ciutat pugui competir amb igualtat de condicions que el mitjà públic).

Un altre dia, quan poguem consultar les xifres públiques de subvencions publicitàries a mitjans aliens que haurien d’estar disponibles al portal de transparència —i que probablement hi son però costen de localitzar—, informarem en detall als nostres lectors.