Suïssa ha estat un país tradicionalment admirat pels catalans. L’obra de Gaziel “Seny, treball i llibertat” ho demostra. Ens hauria agradat ser una Suïssa mediterrània. A dies, una Holanda mediterrània. Són les dues nacions en les que més ens hem emmirallat, a banda de la ciutat de París (recordo les primeres vegades que hi vaig estar, que vaig
tenir la sensació que s’assemblava molt a Barcelona).
És cert que amb el tema del blanqueig de capitals i el ser un paradís fiscal aquesta admiració primigènia ara està una mica qüestionada. Ni tan sols la Heidi de la nostra infantesa posa remei a la voracitat de la banca suïssa. De tota manera, quan tu vas al país, t’agrada. T’agrada perquè, malgrat tot han aconseguit muntar un estat en el que sembla que tots s’hi senten còmodes, on les coses estan ordenades, on hi ha un nivell de vida alt, net i confortable. Em deia una amiga suïssa, fa molts anys, que els alemanys sempre han mirat els suïssos amb el menyspreu que alguns urbanites miren la gent del camp, com si Zurich, Berna o Ginebra fossin una aldea.
Jo he donat moltes voltes al perquè a la nostra xocolata desfeta amb nata li diuen un suís. Em sembla que ja n’he tret l’entrellat i, si no, és una explicació possible. Per una banda, Suïssa produeix molt xocolata – Toblerone, Lindt- i, per una altra banda, les muntanyes suïsses -ni més ni menys que els Alps de la Heidi- sempre están nevats. És plausible que una beguda feta a base de xocolata i els cims nevats que pot representar la nata se’n sigui un suís. És una bona metàfora. Tot i que els Prats suïssos són verds i no pas marrons, quedi clar.
Al nostre país la xocolata desfeta amb nata és una llaminadura de primera divisió. Feta pels dies o les ocasions especials. Els dies de cada dia passem amb un cafè amb llet, llet amb xocolata en pols o d’altres combinacions. Ara, el dia que es vol fer un esmorzar o un berenar especial fa acte de presència la xocolata desfeta amb nata, que se sol acompanyar de croissants, magdalenes, ensaïmades, fartons o pa. Jo soc molt panarra i potser és el que prefereixo, encara que els croissants ben fets també m’agraden molt.
En la combinació de la xocolata i la nata, probablement jo soc una persona amb un criteri lleugerament dissident. És evident que l’ingredient més important de la combinació és la xocolata, una xocolata negra bullent, que a mi més aviat em destorba, mentre que la nata, fresca i dolça, m’entusiasma. És de llarg els postres que
m’agrada més. Crec que és a la Mistral de Barcelona que serveixen plats de nata amb un rajolí modest de xocolata: aquest seria el meu suís ideal, tot i que llavors, en comptes dels pics suïssos, el que tens al plat és una mena de glacera islandesa. És igual, tot es menja.
La xocolata ha de ser negra, lleugerament amargant i bullent. I jo prefereixo la xocolata amb llet, dolça i tèbia. De fet, odio les begudes calentes. I d’amargues només suporto la cervesa quan està ben amarada d’alcohol.
La nata d’aquest país ha baixat a uns nivells de infra-qualitat imperdonables. Recordo encara quan els meus pares me’n feien anar comprar a la lleteria amb un pot. Ara molt sovint et serveixen la típica nata d’esprai que no val una merda, que és una caricatura de la nata i que és un botó de mostra de com al nostre país s’està perdent el gust per la feina i, en definitiva, el bon gust. Hi ha Establiments en els que no tenen ni la poca vergonya d’amagar-ho: agafen l’esprai de la nata i el fliten davant teu a la tassa. És un escàndol. De fet, és tan escandalós que hi ha persones que ja no deuen recordar que la nata no és dolça i que per això, quan està ben feta, s’hi ha d’afegir un polsim de sucre, no com aquesta cosa dolça -que ves a saber què coi és- que porta incorporada la nata d’esprai.
Quan em serveixen una xocolata desfeta se’m presenta un dilema emprenyador. Si em menjo la nata primer i deixo la xocolata per després em trobo que d’entrada hauré gaudit molt, però després amb la xocolata tindré un problema. Massa forta i massa calenta. Per això sovint ho barrejo, de manera que acaba resultant una mena de puré a mig camí entre la nata i la xocolata que, si bé desgracia la nata, fa la xocolata bevible. Una altra estratègia és menjar-me la nata i anar demanant mantes vegades que me’n posin més. Finalment, hauria triplicat o quatriplicat les racions de nata i la xocolata s’haurà refredat una mica i haurà esdevingut bevible.
Per acompanyar la xocolata desfeta amb nata hi ha tot un ventall de llaminadures. Des dels xurros fins als melindros, dels croissants als fartons, de les ensaïmades fins al pa. Jo no partidari del dolç pujat de to. Ni el cabell d’àngel, ni la crema, ni els xuxos, ni els xurros m’agraden gaire. Els trobo empallegosos. A les granges és complicat demanar que simplement et serveixin pa, que és el que jo utilitzo sempre a casa. Jo soc dels que penso que el pa és un dels grans invents de la humanitat, per molt que diuen que engreixa. Com que no m’atreveixo a demanar pa, demano croissants, croissants normals i corrents, sense xocolata, sense crema, sense romanços. Croissants. Els croissants, a més, tenen l’avantatge que les banyes van bé per fer camí a través de la nata i cavar-hi grutes cada vegada més profundes.
En fi, a Barcelona hi ha diversos llocs on encara serveixen suïssos que valen la pena. La Mistral a la Ronda de Sant Antoni, La Valenciana al carrer Aribau, la granja Viader al carrer Xuclà, la Pallaresa al carrer Petritxol, etc…
Tomàs-Maria Porta i Calsina
Autor: Col·laborador
VIATGE A LA LLUNA
“…Així, la pregunta “de qui és la Lluna?” té una resposta tècnica i
una de real: la tècnica diu que no pertany a ningú; la real diu que,
si no passa res d’extraordinari en el dret internacional, pertanyerà a
qui hi arribi primer i tingui prou força per a quedar-s’hi. I això, en
la història de la humanitat, té un nom que no és precisament
“patrimoni comú de la humanitat”.
Redacció Vilaweb, 6 d’abril del 2026 (“De qui és la lluna, se’n poden
apropiar els americans?”)
No en tenen prou amb els terraquis,
se’ls ha fet petit tot el món,
i volen conquerir els llunàtics
i als marcians, si encara hi són.
El rei dels marcians, l’Omega,
comenta que no està per brocs,
que els ianquis estaran de pega,
si li toquen els albercocs.
Cridarà a tota la galàxia,
galàctics de tots els confins,
des de Filomene a Ataràxia,
li aniràn a tocar els borlins.
Els astronautes fan el merda,
i es pengen medalles al coll,
mentre que a l’Alfa i a l’Omega
els hi trepitgen l’ull de poll.
Terrícoles, a casa vostra!
A meditar i a cantar l’om:
o un deixaré a tots sense rostre.
Cony, ja n’hi ha prou. Ianquis “go home!”
El gran Quico
Artículo de Josep Mª Artells, periodista, publicado en Mundo Deportivo
El bar La Remonta era un negocio familiar en el que trabajaban hasta diez personas cocinando y sirviendo platos en dos comedores a los trabajadores en la frontera entre L’Hospitalet y Cornellà. Josep López y Ramona Balcells, los padres de Quico López Balcells (L´Hospitalet de Llobregat, 1949) llevaban la atuta y la tía mandaba en los fogones. Muchas familias encargaban allí paellas en domingo. El pequeño Francesc se salvó de lavar platos. Estudiaba con los curas en el colegio Tecla Sala donde conoció por primera vez el balonmano a los 12 años. (Foto Principal: Quico López Balcells, en una imagende archivo jugando con el Barça de balonmano. MD)
Quico fue el capitán y pívot que protagonizó la transformación del Barça. Se jugó la cara en las feroces pistas descubiertas (también repartió), creció en un vacío Palau de Montjuïc y en el Palau Blaugrana se consagró ante una afición familiar los domingos al mediodía cuyas señoras abrazaban a los jugadores a la salida.
“El colegio se había acabado de construir y no había cocina. Un día los curas vinieron al bar a comer y fueron clientes durante una temporada. Jugué a balonmano durante un año porque el padre Murillo nos animaba. Llegamos a jugar en la Escuela Industrial contra el Instituto Balmes: 23-4”, recuerda López Balcells.
Los padres tenían una curiosa forma de castigar a los alumnos. Al autor de una trastada se le daba un ‘volante’ con la descripción de la falta que debían firmar los padres. El castigo suponía estar durante toda la tarde del sábado enclaustrado en un pupitre haciendo deberes. “Me dieron muchos, demasiados ‘volantes’. Mi padre cuando llegaba a casa con uno me decía: algo habrás hecho; la culpa no es de los otros, es tuya”.
Finalizado el bachillerato elemental, el padre Murillo se incorporó al colegio San Miguel de Barcelona de los misioneros del Sagrado Corazón arrastrando a algunos alumnos. La escuela era un centro pionero en la práctica del balonmano escolar y federado. Allí coincidió con Medina, García Arnalot, Falomir y Tarrida, entre otros, alumnos que jugarían en el Granollers y el Barça.
Tras mostrar sus cualidades proclamándose campeón de España infantil y juvenil con el Sant Miguel, Quico protagonizó un ascenso precoz. El seleccionador Domingo Bárcenas le convocó con 17 años para jugar en Bremen contra la RFA el 20 de noviembre de 1966. “Estaba haciendo Preu y también jugaba a basket en el Centre Católic de L’Hospitalet. En baloncesto me veía limitado y sin porvenir y, además, ¡me había llamado el seleccionador de balonmano!”. Antonio Lázaro, su entrenador, se lo llevó al Barça.
No dejó de estudiar ni de verse con sus amigos. Frecuentaba el Catòlic, templo del basket y de teatro, donde se juntaban para ver la moviola de ‘Estudio Estadio’. “Era una época de guateques en casas particulares bailando la música de Los Sirex, Los Mustangs, Rita Pavone…”.
Mientras jugaba en el Barça y entre revueltas estudiantiles cursó con dificultades Ingeniería Industrial en la Politécnica y en la Escuela de Ingenieros de Terrassa. Con la licenciatura del INEF fue profesor de Educación Física en el colegio Garbi de Esplugues durante 38 años.
El Barça rompió en la temporada 1968-69 la hegemonía del Atlético y del Granollers ganando Liga y Copa, todo un hito. El título permitió a los blaugrana debutar en la Copa de Europa. “Eliminamos al Dudelange y en cuartos se impuso la técnica de los yugoslavos del Crvenka. Perramón se había ido al Granollers y el equipo no era el mismo hasta que en 1970 llegó Pep Vilá y nos rehicimos”.
La inauguración del Palau Blaugrana el 23 de octubre de 1971 dio un gran impulso a las secciones. “Fue el despegue del balonmano, una casa propia con una resonancia única. Una lesión en la rodilla impidió aquel día a López Balcells participar en el amistoso ante el Granollers, club con el que el Barça llegó a tener una “rivalidad enconada de hermanos” en su pequeño pabellón donde en una ocasión el portero exigió el DNI a los jugadores del Barça para poder entrar.
Uno de los partidos más recordados por el pívot fue la final del Mundial B disputada en el Blaugrana con las gradas a rebosar. Quico era el capitán de inolvidables jugadores como Cecilio, Calabuig, De la Puente, Serrano…La victoria ante Suiza 24-18 llevó a España a a elite en Moscú-80 donde obtuvieron un magnífico quinto lugar. Las Ligas de 1980 y 1982 anticiparon la ‘época dorada’ con Valero Rivera en el banquillo.
El Quico centra ahora toda su atención en Arnau, su nieto de 11 años que juega en la UE Sabadellenca y tiene toda la pinta de un buen central.
El sueño de Jordi Alba
Articulo de Josep M. Artells, periodista, publicado en Mundo Deportivo
Jordi Alba está pasando sus últimos días de descanso en familia intentando ’resetear’ sus batallas en el fútbol para empezar una nueva vida. Junto con Messi y Busquets le dieron el primer título de la MLS Cup al Inter de Miami cerrando una carrera profesional brillante. La imagen llorando sobre la hierba junto a Mascherano en el estadio de Fort Lauderdale desarmó la coraza distante que proyecta ante los que no le conocen. Los retos imposibles han marcado la trayectoria del futbolista de l’Hospitalet.
El próximo sueño de Alba es casi una quimera, la fantasía de un chico del barrio de La Florida. Este febrero cumplirá un año de socio en l’Hospitalet que le convertirá en directivo y compartirá despacho con Thiago Alcántara para llevar el club ribereño al fútbol profesional en diez años. Más de 60 años contemplan el trienio dorado del ’Hospi’ en Segunda División (1963-64) cuando fichaba renombrados jugadores de Primera como Pantaleón y Castaños (Real Madrid), Poulsen (Español), Arnàs (Barça), Mesones (Murcia)… y el nuevo estadio municipal rebosaba de aficionados.
Los clubs de ciudades como Girona y Villarreal están en el punto de mira del proyecto, aunque las diferencias son remarcables. Alba está dispuesto a desafiar el conformismo y los obstáculos históricos que han rodeado a la entidad para pasar del pozo de la 3ª RFEF a la Segunda División.
Por fin alguien decidido a romper la monotonía en l’Hospitalet. Jordi y los acompañantes en esta aventura capean el derrotismo dispuestos a desafiar las barreras sociales y geográficas que han hecho de l’Hospitalet una ciudad saturada de 13 barrios, cada uno con su particular vida asociativa e identidad propia. El municipio está sintiendo la llegada de una nueva ola migratoria al haber llegado a los 292.161 habitantes.
El proyecto de Jordi Alba se enfrentará a los recelos convencionales y a una topografía dividida por las vías del ferrocarril que siguen estrangulando la ciudad. Por una parte, cada barrio ha modelado su propia personalidad alrededor de fiestas mayores propias, asociaciones culturales y un club de fútbol donde socios y vecinos organizan su tiempo libre; por otra, el estadio Municipal de la Feixa Llarga, cedido al ’Hospi’ en 1999, se encuentra en Bellvitge, al sur del mapa, y la ciudad queda encajada entre el Camp Nou y el RCD Stadium, estadios que están a tiro de piedra donde acuden socios y peñistas del Barça y el Espanyol.
El proyecto franjirrojo se asienta sobre cuatro inversores: Óscar Pierre, cofundador y CEO de Glovo, y el empresario Gonzalo Álvarez controlarán la gestión económica; Jordi Alba y Thiago fijaran las directrices del área deportiva; Antoni García, ex concejal de ERC y hombre de diálogo, es el presidente institucional, y Cristian Gómez y Javier de San Nicolás son el entrenador y director deportivo, respectivamente.
“La entidad se encuentra ahora en proceso de conversión en SA y está en conversaciones con el Consejo Superior de Deportes para auditar el capital y la venta de acciones”, explica Òscar Milla, tesorero, Dircom y uno de los periodistas deportivos de la recordada Ràdio l’Hospitalet junto a Jordi Mèlich, Lluís Flaquer, Xavi Puig, Joan Batllori y Lluís Izquierdo, entre otros.
La campaña publicitaria del proyecto fue audaz. Los ‘spots’ anunciaban un ’Hospi’ que aspiraba a ‘ser el segundo equipo de Catalunya’, un eslogan osado que, sin embargo, pellizcó a los socios.
“Estamos trabajando sobre la base de fijar los criterios económicos para dar el salto. Uno de nuestros objetivos prioritarios es el de conectar el club con la ciudad buscando sinergias y complicidades entre el ’Hospi’ y el tejido deportivo y social: al cabo esto es un proyecto de ciudad. Si llegamos a las categorías profesionales será beneficioso para todos en el ámbito deportivo y económico”, explicó García en el programa ‘Futbolcat’ (‘3Cat’) al inicio de la temporada.
A la ciudad le faltan oportunidades. La historia tiene episodios que mueven al desencanto. Hace poco se celebró el Centenario de la ciudad que fue decretado el 15 de diciembre de 1925 por Alfonso XIII. La asistencia no fue contundente. De generación en generación se ha transmitido que l’Hospitalet tuvo playa y pescadores, además de prósperos terrenos agrícolas que fueron expoliados por Barcelona con la excusa de hacer un puerto franco que luego fue la Zona Franca. Aquella usurpación del territorio se ha ido contando como un tejemaneje de abuelos a hijos. Jordi Alba cree que su ciudad merece una oportunidad.
CASORI
Ens han convidat a un casori
a una masia de collons,
han muntat un gran rebombori
com a la cort dels faraons.
La dona va a la perruquera,
em fa anar ipso facto al barber,
perquè m’arregli els pels que em queden
i barba i bigoti, també.
La núvia va despullada,
el nuvi, vint-i-u botons.
I l’alcaldessa fa de frare,
fa un sermó ple d’emocions.
La cerimònia és lluïda,
i n’hi ha que es posen a plorar,
prô se’ls hi passa de seguida
posant-se a fotografiar.
Arriba l’hora del tiberi,
quan arriba l’hora del tec,
no deixo que ningú em moderi
i vaig corrents a omplir-me el bec.
I amb gran decepció, infinita
comprovo que aquests carcamals:
Han oblidat la nostra guita:
Passarem més fam que al Nepal.
Amb quatre croquetes mal fetes
dos olives, quatre bunyols,
micro-pastís per cirereta
i tots drets fent cua a ple sol.
Marxem amb una immensa gana
i contacto al bruixot Bernat:
que aquesta nit li surti a l’Anna
un cinturó de castedat.
El peó del Llobregat
ELS DONUTS I EL SENYOR ANDREU COSTAFREDA
Comencem per dir que jo no soc gaire partidari – per no dir gens – de la brioxeria industrial. Tinc la sensació que la fan anar com volen i que no m’ofereix ni la qualitat ni les garanties que m’ofereixen les fleques o les pastisseries artesanes. Vaig viure durant gairebé trenta anys a una fleca i hi vaig treballar uns 10 i sé una mica el pa que s’hi dona. I he vist alguna gran panificadora o gran fàbrica de brioxeria industrial i la seva neteja exagerada, artificiosa, sempre m’ha fet arrufar el nas.
Els donuts no m’han fet mai ni fred ni calor, la veritat. De fet, els trobo empallegosos, com si mengessis sucre, un sucre tou, flàccid, excessiu. Com una mena de Barbie fet brioix, ja m’enteneu (només que jo a la Barbie la trobo anorèxica ). Potser, amb xocolata, el dònut s’arregla una mica, sobre tot si la xocolata és negra i potent. Però vaja…tampoc és que mati. Ara, és evident que el producte, com a tal, a triomfat. Se’n venen a milions, potser a bilions. Els seus inventors i els que n’han tingut les patents s’han fet riquíssims. I aquest fou el cas de l’Andreu Costafreda i Montoliu.
L’Andreu Costafreda va néixer a Alfarràs (Segrià) l’any 1.909 Va quedar orfe de pare —moliner- als 5 anys i sa mare va haver de marxar a treballar de minyona a la ciutat de Lleida. Ell va començar a treballar al molí als 11 anys. Als 18 marxa a Barcelona amb sa mare i sa germana i obren un fleca (a aquella època hi havia moltes fleques a Barcelona regentades per gent nascuda a les comarques de ponent, els meus avis paterns n’eren un altre exemple).
La fleca de l’Andreu i família anava creixent, ell ampliava el negoci amb additius pel pa i alhora s’implicava en el Gremi de Flequers de Barcelona i en la Mutual Flequera, arribant a comprar l’Hospital de Sant Honorat (patró dels flequers) a l’avinguda del Tibidabo de Barcelona.
L’any 1.962 enllaça els dònuts i l’Andreu Costafreda. Jo en conec una mica la història per haver-me-la explicat els meus pares (per a la generació dels meus pares l’Andreu Costafreda o era molt admirat o l’envejaven a mort, ja se sap que a casa nostra l’enveja és el pecat nacional de la majoria i dels amics, coneguts i saludats es perdona gairebé tot excepte que triomfin). El cas és que la Junta del Gremi de Flequers de Barcelona va enviar a una delegació dels seus flequers a visitar els EEUUAA a veure què podien aprendre. La idea era simple: els menestrals barcelonins sabien comerciar en petit i els americans ho sabien fer a l’engròs. Com que el món anava cap a un capitalisme ianqui era evident on s’havia de copiar o amb qui s’havia d’arribar a acords si es volia fer un salt endavant.
Una de les coses que els hi van ensenyar a aquella colla de flequers fou el dònut. A la gran majoria allò de fer un brioix amb un forat al mig els va semblar una collonada, com els hi va semblar una collonada tot el que van veure. Però en Costafreda va quedar entusiasmat amb l’invent i va aconseguir la patent per Espanya. La resta ja se sap: èxit total, diners a cabassos i, més endavant, Pan Rico. Vindrien els bollycaos i els grisines i Costafreda, el fill orfe del moliner, passaria a ser un dels empresaris de més èxit del país. La Generalitat li va donar l’any 1.997 la creu de Sant Jordi. Jo crec que se l’havia ben guanyat. Perquè havia treballat molt i molt. I havia abocat un talent a la feina indiscutible.
Vaig tractar una mica l’Andreu Costafreda. Jo diria que en aquel moment ell era el president de la Mutual Flequera i jo era el president de la Joventut Gremial Flequera. Calculo que jo devia tenir uns vint anys i ell uns seixanta llargs. No recordo quin va ser
exactament el tema -ara els seixanta els tinc jo- però crec recordar que li vaig anar a demanar diners per la Joventut del Gremi. Recordo que la secretària em va fer esperar un moment a la sala d’espera i que vaig sentir a l’Andreu parlar en un anglès que em va semblar perfecte.
Aquell home, de tracte més aviat humil i accent lleidatà, enganyava. Havia après anglès i moltes altres coses que la gran majoria dels flequers de la generació del meu pare no aprendrien mai. Recordo que, després de l’espera, es va disculpar, cosa que em va sorprendre en una persona tan important (i sent jo una criatura), cosa que més endavant em va tornar a passar amb el president Pujol. La gent vàlida, la gent important, acostuma a ser molt educada i aparentment humil en el tracte. I sovint ja et desarmen només amb això. No recordo ara quants diners li demanava, però sí que vaig sortir content o sigui que suposo que me’ls va donar i, a més, em devia dir quatre paraules encoratjant-me a seguir endavant amb la Joventut i a treballar de valent. Em va donar records pels meus pares (que immediatament van pujar de categoria) i, en fi, totes aquestes coses que només saben fer les persones de gran categoria i alhora molt intel·ligents.
Naturalment, jo he sentit molts envejosos del ram criticar l’Andreu Costafreda. No crec pas que fos un angelet, és clar. Però normalmente els envejosos tampoc no solen ser-ho. El que passa és que uns triomfen i els altres no i els envejosos no perdonaran mai als que triomfen el que ells consideren una enorme injustícia.
Tomàs-Maria Porta i Calsina
Un circo llamado Quirós
Carlos Galve (activista i peixater)
La tarde del pasado 24 de febrero, en el pleno del Ayuntamiento de l’Hospitalet, casualmente y por causas distintas, “el Circo”, jugó un papel relevante.
Primero, fue en el debate con los Comunes. Manel Domínguez explicaba el porqué del error de la renovación del Cirque du Soleil. Los terrenos, anteriormente viveros de plantas municipal, fueron cedidos por el equipo socialista de Marín-Belver. Los asfaltaron con el consecuente impacto medioambiental. Pactaron suelo público para uso privado. El equipo actual reconoce el fracaso de esa operación pero, sin mucho sentido, el alcalde ha renovado un año más el contrato. Esos terrenos están llamados a ser equipamientos deportivos por puro sentido común al servicio público, gestionado por clubs para que cientos, por no decir miles de jóvenes, practiquen deporte en nuestra ciudad.
El argumento del jefe del gobierno municipal fue que sería el último, negando que había renovado el contrato un año más. Ahí ya empezó, o continuó el juego malabar del alcalde. No pasó a mayores y los dos se acusaron de mentirosos. No voy a decir a quien creí.
El Cirque du Soleil tiene virtudes artísticas fantásticas. Contrasta con el circo antiguo, esencialmente porque no somete ni a animales ni a humanos a una actuación degradante. Diríamos que ha dignificado y modernizado al circo. Es un paradigma de cambio. Aunque, por el precio de las entradas, es claramente elitista o poco popular.
No hay domadores, ni animales sometidos, no hay enanos para hacer reir, es un espacio para desarrollar valores positivos. Todo lo contrario que el circo de la política que está sufriendo una degradación salvo dignísimas excepciones.
Desde bien niño, los payasos me han enternecido y me parecen seres que utilizan su propio esperpento para que nos veamos reflejados en ellos. Todos somos un poco payasos. El otro día, en el pleno, cuando se hablaba tanto de circo tuve una elucubración. El día que fui a la Feixa Llarga a ver el Cirque du Soleil salió un payaso blanco, elegante, guapo, deportivo, que se creía superior a los otros payasos. Utilizaba la música y la acrobacia con aparente habilidad.
No sé bien porque esa tarde me vino a la memoria esa experiencia/escena de aquel día de circo. Curiosamente, el pleno continuó con la misma tónica: acrobacia, piruetas y música algo aburrida. En la mitad del pleno, antes de empezar las mociones de los diferentes grupos políticos, generalmente las entidades toman la palabra, previa anterior diligencia administrativa. Nos habían injustificadamente negado el derecho a hablar a los de FIC. Es casi un clásico.
Ese grupo de personas extraterrestres y con más moral que “el Alcoyano” nos presentamos frente el alcalde con unas armas que no le hicieron ninguna gracia. Tenían forma de pancarta y sus correspondientes eslóganes. Esas personas, desconocidas aparentemente por el alcalde montaron, según el regidor, una segunda referencia al circo al considerar que los de FIC habíamos planteado, no una reivindicación, sino una performance circense.
Increíblemente, cuales enanos toca narices, nos pusimos de pie y salimos junto el lugar de intervenciones. “El Jefe” de pista del pleno se enfadó, y esta vez tanto, que hasta le crecieron los enanos y tuvo que parar el espectáculo/pleno. Suspendió el pleno durante más de media hora. Pensé si debería tener que hacer algún recado.
El alcalde Quirós tiene la habilidad de complicarse la vida. Soy un ciudadano anónimo, quizás algo payaso, sin más pretensión que aportar un granito de arena al debate/espectáculo…
Lo voy repitiendo, y no me hacen ningún caso. Literalmente, me ignora mi alcalde, nos ignora especialmente a los de FIC. Da la sensación, como si nos tuviera miedo o manía, y me parece increíble.
Como que es mi alcalde, el alcalde de mi ciudad, no voy a dejar de decirle lo que pienso. Es como si fuera un amigo sin serlo personalmente, pero al que aprecio. Resulta ridículo y absurdo que nos niegue la palabra. Estúpido que nos ningunee como si tuviera alguna posibilidad de éxito. Los de FIC somos como los viejos rockeros, que nunca mueren.
En el informativo de la tele de l’Hospitalet fue de traca, el broche de oro. Recogieron y emitieron dos cortes. El primero, diciendo que “unas personas” hicieron/hicimos una acción de circo y el segundo donde “El”, tan listo y democrático, no llamó a la policía para desalojarnos, como en los viejos tiempos por violentos y rojos.
Resulta insólito. Un despropósito más de nuestro querido alcalde. No es capaz de entender y activar la empatía, para entender que con su absurda cerrazón no solo nos da sentido de existir si no que, además, nos da más energía. Me cuesta entender a David Quirós y a sus asesores.
La política es dialéctica, es pactar, es comprender y convencer y siempre democráticamente, no negando a nadie la palabra, excepto al fascismo deshumanizador.
Lamento profundamente que la política del gobierno de l’Hospitalet vaya en dirección contraria. Como decía el poeta “somos muchos más de los que dicen y creen” y los de FIC somos incansables y vamos a continuar denunciando lo que nos parece mal y explicando lo que nos parece bien.
Utilizando la metáfora de Manuel Vicens, en la vida hay tres caballos. Cuando vamos a galope, cuando cambiamos al trote y los de FIC, que vamos al paso. Lentos, pero seguros. Lo que debemos hacer, sin perder el paso, es reclamar más democracia y más complicidad para frenar al fascismo que viene a galope por el horizonte.
El que avisa no es traidor. Aunque ojalá me equivoque.
Un error històric: fer triar entre construir escoles o una nova comissaria
Jaume Graells (portaveu del grup municipal d’ERC+EUiA)
Hi ha decisions que marquen una ciutat durant dècades. Destinar el solar de 10.000 metres quadrats de Pau Casals amb Carrilet a una comissaria és, al meu entendre, un error històric. És l’únic solar que el departament d’Educació considera viable avui a tota la ciutat per construir-hi un gran equipament educatiu: una escola, un institut o un centre de formació professional.
Sempre he pensat que aquest solar podia ser part de la solució —no tota, perquè l’Hospitalet necessita més equipaments— però sí una peça clau per donar resposta a la manca estructural de places educatives que arrosseguem. També en l’àmbit dels estudis postobligatoris i de la formació professional, que han d’estar alineats amb les necessitats laborals reals de la nostra ciutat i amb les oportunitats que mereixen els nostres joves.
En 10.000 metres quadrats es pot projectar un gran centre educatiu, amb capacitat per oferir una àmplia oferta formativa i alleugerir la pressió que avui pateixen diversos barris. No parlem d’un equipament menor, sinó d’una infraestructura estratègica per al futur educatiu de l’Hospitalet.
A més, l’entorn de la rambla Marina, així com zones properes del barri del Centre i de Sant Josep i carrers adjacents, estan experimentant un creixement urbanístic molt important. Amb la gran quantitat de nous habitatges que s’hi estan construint, no és descartable que aquestes àrees necessitin més oferta educativa en els propers anys. Planificar ciutat és anticipar necessitats, no limitar-se a gestionar el present.
L’Hospitalet necessita una nova comissaria, i des ERC+EUiA fa temps que en reclamem la construcció. És una reivindicació sostinguda, no oportunista. Precisament per això sorprèn que, després d’anys anunciant que s’estava buscant un emplaçament, la solució sigui ocupar l’únic solar educatiu disponible. Per aquesta proposta tan evident no calia esperar tants anys: aquest solar sempre ha estat aquí. Si la conclusió final és utilitzar l’únic espai estratègic per a educació, això no demostra planificació; demostra poca capacitat d’imaginació i de gestió.
La resta de solars que ha posat sobre la taula l’Ajuntament per fer noves escoles estan per sota dels 2.500 metres quadrats. Amb aquestes dimensions no es pot projectar un centre educatiu amb ambició. Aquest, en canvi, en té 10.000. La diferència és determinant. Perdre aquesta oportunitat seria hipotecar durant dècades la capacitat de resposta educativa de l’Hospitalet.
Estic convençut que es poden trobar alternatives reals per ubicar la comissaria, que no necessita tants metres, si hi ha voluntat política i capacitat tècnica. No hauríem de posar en competència dues necessitats essencials, com són la seguretat i l’educació. L’Hospitalet mereix totes dues coses, i mereix també governs que planifiquin amb rigor i visió de futur.
Com a portaveu d’ERC+EUiA, expresso aquesta opinió amb la convicció que encara som a temps de rectificar. El que està en joc no és només un solar, sinó el futur educatiu, social i econòmic de la nostra ciutat.
Un ayuntamiento llamado Ellos
Carlos Galve Farré (activista i peixater)
Dos mil ventiseis, releo la novela de Paco Candel y una buena parte de ella, aun es actualidad (1994). Los avatares de un escritor/político en los 80, sigue en parte vigente. Las diferencias históricas son sustancialmente distintas y muy graves.
El genocidio del pueblo palestino y el retorno inminente del fascismo con traje democrático en nuestro país —en otros ya ha llegado—, producen temor e indignación.
La mediocridad de las izquierdas y el rearme y control de las derechas hace vislumbrar un futuro cuanto menos desalentador. Que, en el actual Consistorio de l’Hospitalet, se produzca el veto/voto del equipo de gobierno y se registre el silencio de los corderos de toda la oposición al deseo del alcalde, no solo me frustra sino que me cabrea enormemente.
Los cabreos en política son imposibles de evitar, van en el pack de esa actividad. La gran diferencia radica en la capacidad de soportar esos cabreos/frustración. La revista L’Estaca tiene historia, no la cito para ir al grano. Un grupo de ciudadanos de distintas sensibilidades políticas de izquierdas de nuestra ciudad nos unimos en Foment de la Informació Crítica (FIC), para publicar, entre varias propuestas más, un artículo diario de candente actualidad política y social de nuestra ciudad.
Como decía el expresidente Suárez, “puedo afirmar y afirmo”, que el periódico digital más activo e incisivo de todos los medios de comunicación de l’Hospitalet es L’Estaca con diferencia. Pues bien, no solo no ha sido elegida para estar en el lugar donde se controla la información pública local, sino que está vetada.
Durante estos días pasados se ha cocinado el nombre de los candidatos de los medios más activos de la ciudad para proponerlos al pleno y aprobarlos. Ni el alcalde ni los grupos políticos han tenido en cuenta a L’Estaca.
Los tiempos cambian para que nada cambie. Un ayuntamiento llamado Ellos sigue actual para lo bueno y para lo malo. Es evidente que la calidad democrática de nuestro Consistorio deja mucho que desear y demuestra dos aspectos: ceguera política y actitud política de baja calidad.
La vieja fórmula de “o estás conmigo o estas contra mí” toma relieve en este tema. No valen las rencillas personales ni tampoco los viejos estigmas de nadie. Es clarísimamente un veto a un modesto pero vivo y activo periódico en l’Hospitalet.
Hay que denunciarlo y combatirlo. Nuestra ciudad es vulnerable pero fuerte y tierna como una madre que admite durante toda su historia ser habitada. Somos muchos, tantos, que no sabemos cuántos. El reto merece la pena. Las gentes, nuestros vecinos en general, son buena gente, trabajadores/as que necesitan movilizarse y plantar cara a la inoperancia de todos los ultras de la política que activamente o con su silencio permiten o pretenden cerrar la boca de un grupo sensible a la información.
Somos modestos repito, pero vivos y activos. No nos callarán por muchos vetos que nos impongan. No dejaremos que la mediocridad del gobierno municipal paralice nuestra actividad y que la vida política y social de nuestra ciudad vaya segregando y facilitando el camino a la llegada de la ultra derecha.
No nos callarán las plumas y las voces, para denunciar las injusticias en l’Hospitalet. Ánimo companys: esto no ha hecho más que empezar.
La ciutat cau a trossos i el PSC no inverteix
Manuel Domínguez (L’Hospitalet En Comú Podem)
Els edificis municipals i les escoles, el manteniment de les quals és a càrrec de l’Ajuntament, cauen a trossos. No és una exageració, malauradament.
Dos sostres de l’Escola Milagros Consarnau i un fragment de la façana de l’Escola Pere Lliscart han caigut recentment. Són dos casos recents d’una llista que s’ha fet molt llarga en els darrers anys.
El cas de les calefaccions a les escoles va ser molt punyent. Gairebé la meitat no funcionaven o funcionaven amb deficiències quan a final de novembre van baixar sobtadament les temperatures. El tema de les climatitzacions d’escoles, casals d’avis, biblioteques i centres culturals, oficines municipals és escandalós, denunciat per usuaris/es i sindicats de forma reiterada.
Un altre cas dolorós és el de les goteres de la Biblioteca Tecla Sala, que a més de posar en risc a les persones que hi treballes i en fan ús, afecta les instal·lacions elèctriques, fa malbé el patrimoni artístic i ha destruït part del llegat de llibres valuosíssims de Mn. Homar.
Quina ha estat la reacció del govern del PSC? Si sumem les partides del pressupost relacionades amb reparacions, manteniment i conservació, per una banda, i les d’inversió relacionades amb reposició, funcionament de serveis i maquinària (les partides 21, 61, 62 i 63 del pressupost) veiem que han abaixat la quantitat de 53 milions a 51,5 milions.
En plena crisi de manteniment dels edificis municipals, amb les piscines municipals esventrades, les biblioteques i les escoles tancant perquè fa fred i els casals d’avis perquè fa calor, amb la ridícula xarxa de refugis climàtics que tenim, etc… els diners per millorar els equipaments han baixat més d’un 3%, mentre els pressupostos totals pujaven més d’un 3%.
En concret, el govern del PSC ha apujat la partida de manteniment dels centres escolars un ridícul 1,6%, per sota del creixement global dels pressupostos i per sota de la inflació. És a dir, de facto, tenim menys diners per mantenir unes escoles que són en unes condicions per sota de la dignitat i dels llindars de seguretat en molts aspectes.
Als pressupostos del 2026, rere l’epígraf de “manteniment dels edificis municipals” trobem una quantitat un 1,6% inferior a la de l’any passat. Però el pitjor és que la major part dels diners pressupostats després no s’executen per la paràlisi i manca de personal en la que es troba la gestió municipal.
Per renovar el pacte que permetia aprovar els pressupostos de 2026 el Grup Municipal de L’Hospitalet En Comú Podem vam demanar sis coses i una era millorar les escoles, amb una dotació suficient per a fer les reparacions i la naturalització dels patis, incloent la dignificació dels equipaments i les treballadores del 0-3.
Ens van dir que si no volíem pactar que ho diguéssim clarament, donant a entendre que aquestes peticions eren bogeries fora de mida. Nosaltres entenem que l’Estat del Benestar necessita inversions, accions valentes i decidides i que aquestes peticions eren justes i necessàries, imprescindibles.
El Pla del Samontà hauria de passar per fer millors escoles i biblioteques, esplais, locals per a entitats, refugis climàtics, patis oberts i zones verdes amb oferta lúdica i cultural, no per fer bulevards. Necessitem espais dignes per construir una vida comunitària amb valors de convivència, civisme i respecte.
Hi ha alternatives al col·lapse actual i propostes amb prioritats socials i culturals per a l’Hospitalet que han de començar amb la dotació econòmica que els equipaments públics necessiten.