Pere Izquierdo i Tugas (Director del Museu de l’Hospitalet, Patrimoni i Memòria)
Hi ha un consens gairebé absolut, al carrer i a les xarxes socials, que ens diu que ara tenim més immigració que mai. Que ara tenim més gent forastera que en cap altre moment. I que aquesta gent és bruta, violenta, estranya, poc educada i refractària a la nostra llengua i als nostres costums, per no dir directament perillosa.
Fins i tot gent amb estudis d’història se sorprèn quan els dic que aquesta situació no és pas nova, sinó que forma part de la dinàmica pròpia del nostre país i de la nostra ciutat, com a mínim, des de les acaballes del segle XV. Que la cultura i la societat catalanes, amb una dinàmica demogràfica sempre molt prudent, en bona manera s’han format i rejovenit sistemàticament així des de l’Edat Mitjana.
No parlarem, que podríem, del fet que absolutament tots els humans procedim d’avantpassats africans, ni de les successives onades de pobladors que van anar arribant aquí al llarg de la prehistòria, sovint gairebé substituint del tot la població anterior, fins a la instal·lació de romans, visigots, i ja a l’edat mitjana, primer àrabs i berebers i després colonitzadors pirinencs i llenguadocians.
Moltíssima gent ignora que des de 1470 fins al final del segle XVII, tant l’Hospitalet com els altres pobles del delta del Llobregat van rebre una immigració aclaparadora, especialment des d’Occitània, el sud de França, on hi havia nombroses tensions religioses i socials. En la seva fase inicial, de 1470 a 1570 (un segle sencer!), arriben sobre tot joves solters. Del 1570 al 1620, seran sobre tot famílies amb criatures, i a partir de 1620, altra vegada joves solters. Venen a treballar al camp, a fer de mossos, com en deien llavors. Molts dels cognoms que considerem catalans de soca arrel són indubtablement occitans, com per exemple Xirinachs, Rodés, Foix, Barjau, Toldrà, Badia, Narbona, Gascó, Lacomba, Amiguet, Marsé o Lafarga.
Aquests occitans portaren a l’Hospitalet la devoció per Sant Roc, un sant de Montpeller, i fins i tot li dedicaren una confraria. Les taules del retaule renaixentista que l’homenatjava es compten entre les millors peces de la col·lecció del Museu de l’Hospitalet. Un antecedent de les processons cíviques d’arrel andalusa que han arrelat als barris del Samontà.
En el cas de Sant Boi de Llobregat, que Jaume Codina va estudiar amb molt de detall, a l’any 1601 un 44% de la població era nascuda a França, i el 42% dels casaments entre 1584 i 1620 tenien un nuvi francès. Ja llavors, els que portaven més generacions vivint aquí es queixaven que aquests immigrants eren bruts, violents i ignorants, i que els fotien les pubilles.
Curiosament, les lleis catalanes fins al decret de Nova Planta eren molt més acollidores que les actuals. A Barcelona, al cap d’un any de residir-hi, un estranger adquiria la totalitat dels drets de ciutadania, inclosos els de representació política al Consell de Cent. La capital era llavors, com podem veure als treballs d’Albert García Espuche, un gresol de nacionalitats. Estrangers de tota Europa, sovint artesans i professionals liberals, representaven una part molt important de la població urbana. A diferència dels expats actuals, però, la integració era molt ràpida i sovint es catalanitzaven fins i tot el cognom, traduint-lo de l’alemany, de l’italià o de l’holandès.
Amb l’arribada de la revolució industrial, l’Hospitalet anirà rebent onada migratòria rere onada migratòria, gairebé sense interrupció. Tant la indústria com l’agricultura intensiva requerien molts braços i aquests van anar arribant de cercles concèntrics cada vegada més amplis. Primer gent del Pirineu i de les Terres de l’Ebre; després del País Valencià i de l’Aragó; amb la construcció del Metro, gent de Múrcia, i després d’Andalusia, Extremadura, Galícia i Castella.
Cada vegada, els pretesos autòctons, en realitat descendents d’onades prèvies d’immigració, es queixaven amargament i fins i tot temien els nouvinguts, conceptualitzats com a bruts, violents, poc educats i refractaris a la llengua i la cultura locals.
A finals del segle XX, just quan l’onada migratòria dels anys 1960s comença a jubilar-se o a prosperar socialment, comencen a arribar altre cop immigrants estrangers. Primer del Marroc, de Guinea Equatorial, de Filipines, de Romania i de Centre i Sud-Amèrica, als quals s’afegeixen més recentment ciutadans procedents de diferents països de l’Àsia, de l’Est d’Europa i de l’Àfrica subsahariana.
I la gent que es considera de l’Hospitalet, perquè els seus avantpassats hi van arribar fa més temps, diu que té por de caminar pels carrers, que els nouvinguts són violents, estranys, poc educats i refractaris a la llengua i als costums. Encara que, quan els tractes, veus que normalment fan esforços enormes per adaptar-se a la seva nova realitat.
Estic convençut que els fills dels infants de tots colors que venen a visitar el Museu de l’Hospitalet i que hi demostren, per cert, un domini impressionant del català, d’aquí a unes dècades, quan arribi gent a la ciutat procedent d’altres bandes, es queixaran -irremeiablement i desgraciada- que són bruts, violents, maleducats, estranys i refractaris a la nostra llengua i costums…
