“Els indios tenen coca allà al Perú,
els ianquis, coca-cola refrescant,
els catalans, la coca de llardons
i l’estupenda coca de Sant Joan…”
Jaume Sisa (“La coca”)
De la mateixa manera que Joan Salvat-Papaseit va “descarregar fusta al moll” jo m’he fet un tip de fer coques de Sant Joan. Milers i potser més. Encara que des dels meus seixanta-quatre anys això ara ho miri amb una certa nostàlgia -la nostàlgia de la joventut idealitzada que acompanya als vells- el cert és que eren moments complicats. Estava enmig dels exàmens de la carrera de Dret però havia de treballar a la fleca de casa perquè era d’allà on sortien les misses. Recordo que un any vaig acabar tan cansat que em vaig estirar a les teles -les barretes, ja pastades, es col·locaven a un armari perquè fermentessin, s’utilitzaven teles per a separar-les i, un cop enfornades, es tiraven les teles a terra i, finalment, l’aprenent les plegava i les col·locava al seu lloc- a dormir. Com feia el gat. En aquells moments remots de la meva vida vaig observar que el gat és una de les bèsties més sàvies de la creació, si l’imites és difícil que t’equivoquis.
Quan acabàvem -no recordo l’hora, podria ser que cap a les 10 del matí- tocava esmorzar una mica i anar a dormir. Llevar-se si fa no fa a l’hora de dinar, estudiar una estona i després anar a la Joventut del Gremi de Flequers de Barcelona, allà a Aragó amb Pau Claris a preparar la revetlla de la Joventut. Jo diria que vaig ser de la Junta de la Joventut des del primer dia i, si no fou el primer, deuria ser el segon. Diria que va ser el meu primer càrrec a una entitat, però no l’últim, ni de lluny. Després, venia la revetlla. Al soterrani del gremi els nostres pares ens havien muntat una discoteca que estava la mar de bé. Es tractava d’aconseguir que flequers i flequeres es casessin entre sí, perquè la vida del flequer mascle, treballant de nit i dormint de dia i la de la flequera, treballant de dia i dormint de nit, no coincideixen i, en definitiva, si més no tradicionalment, era una manera de viure peculiar. Els meus pares només es trobaven al llit a l’hora de la migdiada. N’havien de tenir prou per a fer la feina que haguessin de fer.
A les nostres revetlles va acabar venint gent de tot arreu, flequers i no flequers. Nosaltres, els mascles vull dir, la majoria amb prou feines si havíem sortit de l’ou, érem tímids i maldestres en gairebé tot. Procuràvem arrambar les noies que accedien a ballar amb nosaltres per una barreja de coses: primer, és clar, perquè ens agradava notar els seus pits al nostre pit; després, perquè semblava que era fer el que tocava, que si no ho intentàvem ni tan sols, la noia es podia sentir ofesa. Recordo que una d’elles, que es deia Rosa, em va demanar que m’apartés una mica, que no la deixava respirar…
La sensació que jo tinc és que, allò que abans se’n deia mullar i ara no sé com se’n diu, no mullàvem gaire. La majoria érem fills de menestrals i si bé el sexe estava deixant de ser un tabú, als fills dels botiguers i les botigueres barcelonins ens va costar especialment que deixés de ser-ho. També hi havia la advertència dels nostres pares: “sobretot no ni facis un bombo a cap noia, que hauràs begut oli.” I jo que pensava, un bombo?, Si només que li podés acaronar un pit a una mossa, em sentiria Superman. Aquesta és, si més no, la meva experiència. I, si més no pel que fa a la nostra colla, em sembla que era força generalitzada.
Després de la festa, que vol dir d’haver fet fora tots els que no eren de la Junta i arreglat el local, tornàvem a casa. Jo al carrer de Sant Rafael de Barcelona, que ara l’anomenen Maria Casas Mira. Arribàvem a casa pels volts de les cinc, més o menys, un parell d’hores més tard del que solíem arribar els dissabtes. Ma mare, m’esperava amb el llum obert, però, exhausta, s’havia adormit. Jo la despertava, ella tenia un enorme ensurt, em deia que li fes un petó i tancava el llum de la tauleta de nit.
Una vegada al meu llit, amb el soroll de fons dels roncs del meu pare, em masturbava pensant en la noia que s’havia deixat arrambar una mica o en la que no, ejaculava, m’anava a netejar i m’adormia cansat i més o menys feliç.
Més gran, quan ja tenia xicota -o, per ser més exactes, quan una xicota em tenia- se’m va passar una cosa que em va desconcertar. Era el dia de la revetlla. Amb el meu pare havíem fet les coques com cada any. Quan jo em vaig llevar vaig veure que ja s’havien acabat totes les coques i vaig decidir, sense dir-ho ni al meu pare (que dormia), ni a ma mare, fer un altra fornada de coques. Li vaig dir a la meva xicota -que ara és la meva Ex- que em vingués a ajudar i ella ho va fer tot contenta. Com que recordava fil per randa tot el que havia fet el meu pare, ho vaig fer exactament igual i les coques van sortir idèntiques. Es van vendre totes. Però el meu pare, quan es va llevar, en comptes de felicitar-me per la iniciativa que havia tingut, m’ho va recriminar i em va venir a dir que jo no era ningú per fer allò a la seva fleca sense el seu consentiment. El ventallot fou dolorós, però sobretot, desconcertant. Jo esperava un premi, un elogi i em vaig trobar amb una bufetada important. No va ser la única. I entre unes coses i unes altres em van deixar clar que el meu futur no passava per la fleca, tot i que jo estava enamorat de l’ofici i ara encara ho continuo estant.
Tomàs-Maria Porta i Calsina
COQUES I REVETLLES DE SANT JOAN
