“Vanitas, vanitatum et omnia vanitas.”
Kohelet (“Eclesiastès”)
“In vino, vanitate.”
Ulisses de Filis
Jo no sé quina és la vostra experiència, però jo trobo que el món del vi s’ha tornat molt, molt complicat. Jo vinc d’una època en als àpats hi havia sempre el porró a taula i els diumenges, dos porrons: el del vi i el del xampany (ara anomenat cava).
Llavors, tot era fàcil: alçaves el porró, bevies i llestos. Bé, hi havia alguns –sobretot algunes, les coses com siguin- que no sabien beure en porró i acabaven tacant-se la brusa o que ja d’entrada eren més prudents i agafaven el porró i, pel broc gros, s’omplien el got. És cert que eren mirats – mirades amb un cert menyspreu divertit, però la cosa no anava més enllà.
Llavors – i aquest llavors crec que ha durant molts segles, la major part de la nostra història de llarg- la gent gaudia del vi. Perquè és evident que a aquest país la sempre ha gaudit del vi. La vinya sempre hi ha estat present, com a mínim d’ençà dels grecs i els romans. Sempre hi ha hagut –abans i ara- tavernes per tot arreu, només que ara se’n diuen bars. Nihil novum sub solem, que crec que va dir el vell Juvenal.
Pel que fa a mi, la cosa és molt simple: m’agrada el vi, en gaudeixo molt. Com que tinc la tendència a ingerir força líquid –pel que sigui- bec més que la majoria de la gent i, quan bec vi, acostumo a beure un parell de copes més que la persona que m’acompanya. No hi ha cap problema si la persona que m’acompanya no és la meva dona. Si la persona que m’acompanya és ella, em diu que no begui tant, igual que em diu que no mengi tant de pa o que no em posi tanta sal i totes aquestes coses que ens diu qui s’entesta en estimar-nos.
Més enllà d’això, tot el tema del vi ara i aquí s’ha complicat molt. Ara sembla que l’important ja no es gaudir-ne sinó demostrar que ets un expert, que en saps un ou de vins, fer el fatxenda, en definitiva. Aquesta sofisticació decadent i idiota suposo que s’anirà imposant poc a poc en tot el que ens serveixen a taula i que el següent pas d’aquests fatxendes serà tastar l’oli, igual que es tasta el vi. I el que potser s’hauria de fer i no crec que s’acabi fent –perquè el pobre pa, sembla que no tingui cap mena d’importància- és tastar el pa i fer que ens el canviïn si el que ens serveixen es una pena, com passa massa sovint. O amb l’aigua.
Vaig explicar en un dels articles que un dia vaig anar a dinar amb la meva filla a un bon restaurant de la Zona Franca – sí, gent, a la Zona Franca també hi ha restaurants excel·lents- i que la meva filla es va fer treure fins a tres vins fins a donar el darrer per bo. Suposo que em volia impressionar. I va aconseguir-ho, tot s’ha de dir, però no per la banda que ella va creure sinó per l’altra. Perquè, a veure si ho entenc, si tu demanes el vi A i el vi A fa gust de vi A no l’hauries de poder canviar, encara que el vi A no t’agradi. Només l’hauries de poder canviar si el vi A és dolent, te grumolls, està passat o el que sigui. Però no és lògic que si fa el gust que ha de fer el puguis canviar. I menys dues vegades. Naturalment, això encareix el vi dels restaurants: si han d’anar obrint ampolles de marca que s’han d’acabar bevent ells, òbviament han de pujar el preu del vi per tal que els surti a compte. No cal ser Einstein. No és que sigui gaire just que els altres clients hagin de pagar aquesta fatxenderia –fatxenderia que ells anomenen sofisticació- però les coses van com van i en el marc d’una civilització decadent com la nostra tot això hi encaixa perfectament.
Tomàs-Maria Porta i Calsina