1 El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús.

2 També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles.

3 Com que el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu:
—No tenen vi.

4 Jesús li respon:
—Dona, i jo què hi tinc a veure?  Encara no ha arribat la meva hora.

5 La seva mare diu als servidors:
—Feu tot el que ell us digui.

6 Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de
purificació usuals entre els jueus.  Tenien una cabuda d’uns cent
litres cada una.

7 Els diu Jesús:
—Ompliu d’aigua aquestes piques.
Ells les ompliren fins dalt.

8 Llavors els digué:
—Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.
Ells li’n portaren.

9 El cap de servei tastà aquella aigua convertida
en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien,
perquè ells mateixos l’havien treta. Aleshores el cap de servei crida
el nuvi

10 i li diu:
—Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han
begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el
vi millor.

11 Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea.
Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en
ell.”

Evangeli segons Sant Joan, 2.

Quan jo em vaig casar la cosa anava de la següent manera: t’havies anat a fer un vestit més o menys elegant, la núvia s’havia anat a fer el típic vestit fantasmal blanc, hi havia la cerimònia religiosa que convalidava la civil i després s’anava a fer un tiberi a un restaurant especialitzat en casaments.

D’ençà de llavors -ara deu fer uns trenta anys que em vaig casar, que és l’edat que tenen les meves filles- les coses han canviat força. Jo diria que la majoria de les parelles no es casen. Ni civilment, ni, encara menys, religiosament. Per tant, no hi ha cerimònia. Ni vestits elegants, ni vestits fantasmals, ni res. Simplement, el Pep i la Pepa un dia decideixen que se’n van a viure junts i ja està. Si estàs de
sort un dia no et convidaran ni a dinar ni a sopar a casa, perquè tant a l’una com a l’altre, fins ara els ha cuinat cada dia del món sa mare i estan a les beceroles de la gastronomia. A més, com que voldran quedar especialment bé amb tu, tens molts números per agafar una indigestió.

Ara, encara n’hi ha que es casen. Les noces a les que jo he assistit darrerament a casa nostra tenen tota l’espectacularitat de les noces de les pel·lícules americanes. Un gran jardí per on corre el gos de la casa com un convidat més, unes cadires, un escenari i un jutge de pau o alcaldessa que semblen més els presentadors d’un programa de televisió que una altra cosa. No és que abans els casaments no fossin
un espectacle, entenguem-nos, però tenien més categoria. Avui són un show.

Després ve el tec, que va repartit en dues tandes. L’aperitiu que es fa al jardí i que sol ser força abundant, de manera que, quan entres al menjador, ja estàs tip i te’n podries anar a fer la migdiada perfectament; i el dinar o sopar pròpiament dit, que normalment sol tenir un nivell inferior a l’aperitiu, suposo que perquè cuinar per a tanta gent és difícil o, potser, perquè, simplement, ja estàs tip i es difícil que el que et donen et cridi gaire l’atenció. El momento estel·lar de l’àpat és el pastís de noces, d’uns quants pisos, amb els ninots de la parella de nuvis al capdamunt i del qual els nuvis han de
fer els primers talls.

Després venen els balls. I, amb els balls, barra lliure de beguda. Els nuvis es fan un tip de ballar -perquè diu que ballar amb ells dona bona sort- i arribaran exhaustos al llit. No hi ha problema perquè han tingut relacions sexuals des de fa molt de temps i no tenen la impaciència que podien tenir els nostres pares en una situación semblant. Si nosaltres ja havíem descobert Amèrica abans de casar-nos, els nostres fills han trepitjat la lluna. Oh tempora, oh mores, que deia Juvenal.

Val a dir que a l’últim casori que he estat – no direm el de qui, ni a on – les coses no van anar ben bé com jo esperava. La cerimònia va ser molt espectacular i molt divertida. En comptes de l’Ave Maria, música rock i un gosset corrent per allà i bordant quan li va venir de gust. Repartiment de cerveses abans del cerimonial. Em va agafar tan desconcertat que vaig ser incapaç de demanar-ne una.

Ara, el drama va venir amb el tec. L’aperitiu era pobre i no hi havia dinar. Alguns convidats deien que, si ho arriben a saber, haguessin regalat la meitat de la meitat dels diners que havien regalat als nuvis. Jo no pensava ni això. Tenia una gala galopant, invasora, caníbal. I allà s’acabava el tec que ens posaven i pel que ens havíem de barallar a les taules, en un tres i no res.

Pensava: si aquesta colla hagués estat cristiana, si s’haguessin casat per l’església, ara es presentaria Jesús i faria igual que a les noces de Canà. Es multiplicarien els pans i els peixos, les olives i la coca de recapte, les botifarres i el pernil i el bocí que ens tocaria per capita seria més que una engruna de pa de pessic. Però Jesús no havia estat convidat a aquest casament, així que vam marxar sense ballar cap cançó i al primer bar de la carretera vam demanar una pizza i una cervesa per dinar.

Tomàs-Maria Porta i Calsina

Suïssa ha estat un país tradicionalment admirat pels catalans. L’obra de Gaziel “Seny, treball i llibertat” ho demostra. Ens hauria agradat ser una Suïssa mediterrània. A dies, una Holanda mediterrània. Són les dues nacions en les que més ens hem emmirallat, a banda de la ciutat de París (recordo les primeres vegades que hi vaig estar, que vaig
tenir la sensació que s’assemblava molt a Barcelona).

És cert que amb el tema del blanqueig de capitals i el ser un paradís fiscal aquesta admiració primigènia ara està una mica qüestionada. Ni tan sols la Heidi de la nostra infantesa posa remei a la voracitat de la banca suïssa. De tota manera, quan tu vas al país, t’agrada. T’agrada perquè, malgrat tot han aconseguit muntar un estat en el que sembla que tots s’hi senten còmodes, on les coses estan ordenades, on hi ha un nivell de vida alt, net i confortable. Em deia una amiga suïssa, fa molts anys, que els alemanys sempre han mirat els suïssos amb el menyspreu que alguns urbanites miren la gent del camp, com si Zurich, Berna o Ginebra fossin una aldea.

Jo he donat moltes voltes al perquè a la nostra xocolata desfeta amb nata li diuen un suís. Em sembla que ja n’he tret l’entrellat i, si no, és una explicació possible. Per una banda, Suïssa produeix molt xocolata – Toblerone, Lindt- i, per una altra banda, les muntanyes suïsses -ni més ni menys que els Alps de la Heidi- sempre están nevats. És plausible que una beguda feta a base de xocolata i els cims nevats que pot representar la nata se’n sigui un suís. És una bona metàfora. Tot i que els Prats suïssos són verds i no pas marrons, quedi clar.

Al nostre país la xocolata desfeta amb nata és una llaminadura de primera divisió. Feta pels dies o les ocasions especials. Els dies de cada dia passem amb un cafè amb llet, llet amb xocolata en pols o d’altres combinacions. Ara, el dia que es vol fer un esmorzar o un berenar especial fa acte de presència la xocolata desfeta amb nata, que se sol acompanyar de croissants, magdalenes, ensaïmades, fartons o pa. Jo soc molt panarra i potser és el que prefereixo, encara que els croissants ben fets també m’agraden molt.

En la combinació de la xocolata i la nata, probablement jo soc una persona amb un criteri lleugerament dissident. És evident que l’ingredient més important de la combinació és la xocolata, una xocolata negra bullent, que a mi més aviat em destorba, mentre que la nata, fresca i dolça, m’entusiasma. És de llarg els postres que
m’agrada més. Crec que és a la Mistral de Barcelona que serveixen plats de nata amb un rajolí modest de xocolata: aquest seria el meu suís ideal, tot i que llavors, en comptes dels pics suïssos, el que tens al plat és una mena de glacera islandesa. És igual, tot es menja.

La xocolata ha de ser negra, lleugerament amargant i bullent. I jo prefereixo la xocolata amb llet, dolça i tèbia. De fet, odio les begudes calentes. I d’amargues només suporto la cervesa quan està ben amarada d’alcohol.

La nata d’aquest país ha baixat a uns nivells de infra-qualitat imperdonables. Recordo encara quan els meus pares me’n feien anar comprar a la lleteria amb un pot. Ara molt sovint et serveixen la típica nata d’esprai que no val una merda, que és una caricatura de la nata i que és un botó de mostra de com al nostre país s’està perdent el gust per la feina i, en definitiva, el bon gust. Hi ha Establiments en els que no tenen ni la poca vergonya d’amagar-ho: agafen l’esprai de la nata i el fliten davant teu a la tassa. És un escàndol. De fet, és tan escandalós que hi ha persones que ja no deuen recordar que la nata no és dolça i que per això, quan està ben feta, s’hi ha d’afegir un polsim de sucre, no com aquesta cosa dolça -que ves a saber què coi és- que porta incorporada la nata d’esprai.

Quan em serveixen una xocolata desfeta se’m presenta un dilema emprenyador. Si em menjo la nata primer i deixo la xocolata per després em trobo que d’entrada hauré gaudit molt, però després amb la xocolata tindré un problema. Massa forta i massa calenta. Per això sovint ho barrejo, de manera que acaba resultant una mena de puré a mig camí entre la nata i la xocolata que, si bé desgracia la nata, fa la xocolata bevible. Una altra estratègia és menjar-me la nata i anar demanant mantes vegades que me’n posin més. Finalment, hauria triplicat o quatriplicat les racions de nata i la xocolata s’haurà refredat una mica i haurà esdevingut bevible.

Per acompanyar la xocolata desfeta amb nata hi ha tot un ventall de llaminadures. Des dels xurros fins als melindros, dels croissants als fartons, de les ensaïmades fins al pa. Jo no partidari del dolç pujat de to. Ni el cabell d’àngel, ni la crema, ni els xuxos, ni els xurros m’agraden gaire. Els trobo empallegosos.  A les granges és complicat demanar que simplement et serveixin pa, que és el que jo utilitzo sempre a casa. Jo soc dels que penso que el pa és un dels grans invents de la humanitat, per molt que diuen que engreixa. Com que no m’atreveixo a demanar pa, demano croissants, croissants normals i corrents, sense xocolata, sense crema, sense romanços. Croissants. Els croissants, a més, tenen l’avantatge que les banyes van bé per fer camí a través de la nata i cavar-hi grutes cada vegada més profundes.

En fi, a Barcelona hi ha diversos llocs on encara serveixen suïssos que valen la pena. La Mistral a la Ronda de Sant Antoni, La Valenciana al carrer Aribau, la granja Viader al carrer Xuclà, la Pallaresa al carrer Petritxol, etc…

 Tomàs-Maria Porta i Calsina

Comencem per dir que jo no soc gaire partidari – per no dir gens – de la brioxeria industrial. Tinc la sensació que la fan anar com volen i que no m’ofereix ni la qualitat ni les garanties que m’ofereixen les fleques o les pastisseries artesanes. Vaig viure durant gairebé trenta anys a una fleca i hi vaig treballar uns 10 i sé una mica el pa que s’hi dona. I he vist alguna gran panificadora o gran fàbrica de brioxeria industrial i la seva neteja exagerada, artificiosa, sempre m’ha fet arrufar el nas.

Els donuts no m’han fet mai ni fred ni calor, la veritat. De fet, els trobo empallegosos, com si mengessis sucre, un sucre tou, flàccid, excessiu. Com una mena de Barbie fet brioix, ja m’enteneu (només que jo a la Barbie la trobo anorèxica ). Potser, amb xocolata, el dònut s’arregla una mica, sobre tot si la xocolata és negra i potent. Però vaja…tampoc és que mati. Ara, és evident que el producte, com a tal, a triomfat. Se’n venen a milions, potser a bilions. Els seus inventors i els que n’han tingut les patents s’han fet riquíssims. I aquest fou el cas de l’Andreu Costafreda i Montoliu.

L’Andreu Costafreda va néixer a Alfarràs (Segrià)  l’any 1.909 Va quedar orfe de pare —moliner- als 5 anys i sa mare va haver de marxar a treballar de minyona a la ciutat de Lleida. Ell va començar a treballar al molí als 11 anys. Als 18 marxa a Barcelona amb sa mare i sa germana i obren un fleca (a aquella època hi havia moltes fleques a Barcelona regentades per gent nascuda a les comarques de ponent, els meus avis paterns n’eren un altre exemple).

La fleca de l’Andreu i família anava creixent, ell ampliava el negoci amb additius pel pa i alhora s’implicava en el Gremi de Flequers de Barcelona i  en la Mutual Flequera, arribant a comprar l’Hospital de Sant Honorat (patró dels flequers) a l’avinguda del Tibidabo de Barcelona.

L’any 1.962 enllaça els dònuts i l’Andreu Costafreda. Jo en conec una mica la història per haver-me-la explicat els meus pares (per a la generació dels meus pares l’Andreu Costafreda o era molt admirat o l’envejaven a mort, ja se sap que a casa nostra l’enveja és el pecat nacional de la majoria i dels amics, coneguts i saludats es perdona gairebé tot excepte que triomfin). El cas és que la Junta del Gremi de Flequers de Barcelona va enviar a una delegació dels seus flequers a visitar els EEUUAA a veure què podien aprendre. La idea era simple: els menestrals barcelonins sabien comerciar en petit i els americans ho sabien fer a l’engròs. Com que el món anava cap a un capitalisme ianqui era evident on s’havia de copiar o amb qui s’havia d’arribar a acords si es volia fer un salt endavant.

Una de les coses que els hi van ensenyar a aquella colla de flequers fou el dònut. A la gran majoria allò de fer un brioix amb un forat al mig els va semblar una collonada, com els hi va semblar una collonada tot el que van veure. Però en Costafreda va quedar entusiasmat amb l’invent i va aconseguir la patent per Espanya. La resta ja se sap: èxit total, diners a cabassos i, més endavant, Pan Rico. Vindrien els bollycaos i els grisines i Costafreda, el fill orfe del moliner, passaria a ser un dels empresaris de més èxit del país. La Generalitat li va donar l’any 1.997 la creu de Sant Jordi. Jo crec que se l’havia ben guanyat. Perquè havia treballat molt i molt. I havia abocat un talent a la feina indiscutible.

Vaig tractar una mica l’Andreu Costafreda. Jo diria que en aquel moment ell era el president de la Mutual Flequera i jo era el president de la Joventut Gremial Flequera. Calculo que jo devia tenir uns vint anys i ell uns seixanta llargs. No recordo quin va ser
exactament el tema -ara els seixanta els tinc jo- però crec recordar que li vaig anar a demanar diners per la Joventut del Gremi. Recordo que la secretària em va fer esperar un moment a la sala d’espera i que vaig sentir a l’Andreu parlar en un anglès que em va semblar perfecte.

Aquell home, de tracte més aviat humil i accent lleidatà, enganyava. Havia après anglès i moltes altres coses que la gran majoria dels flequers de la generació del meu pare no aprendrien mai.  Recordo que, després de l’espera, es va disculpar, cosa que em va sorprendre en una persona tan important (i sent jo una criatura), cosa que més endavant em va tornar a passar amb el president Pujol. La gent vàlida, la gent important, acostuma a ser molt educada i aparentment humil en el tracte. I sovint ja et desarmen només amb això. No recordo ara quants diners li demanava, però sí que vaig sortir content o sigui que suposo que me’ls va donar i, a més, em devia dir quatre paraules encoratjant-me a seguir endavant amb la Joventut i a treballar de valent. Em va donar records pels meus pares (que immediatament van pujar de categoria) i, en fi, totes aquestes coses que només saben fer les persones de gran categoria i alhora molt intel·ligents.

Naturalment, jo he sentit molts envejosos del ram criticar l’Andreu Costafreda. No crec pas que fos un angelet, és clar. Però normalmente els envejosos tampoc no solen ser-ho. El que passa és que uns triomfen i els altres no i els envejosos no perdonaran mai als que triomfen el que ells consideren una enorme injustícia.

Tomàs-Maria Porta i Calsina