Xavier Almirall
Potser una part de la confusió política actual prové del fet que els conceptes clàssics de dreta i esquerra ja no descriuen prou bé la realitat. Cada vegada sembla més útil entendre la política com una tensió entre elits organitzades i la gran majoria social que queda fora d’aquestes estructures de poder.
La propietat privada, per si mateixa, no és el problema. El problema apareix quan l’acumulació extrema de riquesa genera grans centres de poder econòmic capaços de condicionar governs, mitjans de comunicació, legislació, opinió pública i fins i tot la cultura col·lectiva. Les grans fortunes i els grans interessos tendeixen naturalment a coordinar-se i protegir-se mútuament, formant autèntiques xarxes d’influència permanent.
Aquesta és una de les grans fortaleses de les elits: tenen interessos concrets, recursos estables i capacitat d’organització a llarg termini. Poden canviar dirigents, partits o discursos sense perdre el control dels objectius essencials. Els actors polítics són sovint intercanviables; el que importa és que el sistema continuï servint els mateixos interessos de fons.
Per això, moltes vegades és més important analitzar el rol real d’una organització que no pas el seu discurs nominal. Una cosa és el que un partit, sindicat o moviment diu representar, i una altra molt diferent és a quins interessos acaba servint efectivament.
Hi ha estructures que mantenen una retòrica aparentment popular o progressista mentre, en la pràctica, contribueixen a estabilitzar els interessos de les mateixes elits econòmiques que afirmen combatre. De vegades això es produeix per integració dins el sistema; altres vegades, per dependència econòmica, institucional o mediàtica; i en alguns casos per autèntiques operacions de cooptació política i cultural.
Les elits han entès històricament que no sempre cal oposar-se frontalment als moviments socials: sovint és més eficaç infiltrar-los, dirigir-los indirectament o convertir-los en estructures controlables. Una de les eines clàssiques del poder és precisament “comprar” o promocionar aquells actors que, conscientment o no, acabaran servint els interessos dominants mentre mantenen una aparença de dissidència.
Però probablement l’eina més poderosa de totes és el control del llenguatge i dels marcs mentals col·lectius.
Conceptes històricament vinculats a les lluites populars —llibertat, justícia, igualtat, rebel·lia o antisistema— han estat progressivament apropiats i reinterpretats des de les mateixes estructures de poder. Sovint aquesta operació no és executada directament per les elits visibles, sinó administrada per intermediaris polítics, mediàtics, culturals o acadèmics que adapten el llenguatge a les necessitats del sistema.
Així, la llibertat pot acabar reduïda al consum individual o a la desregulació econòmica; la rebel·lia es transforma en espectacle controlat; l’antisistema es converteix en una estètica comercial; i la justícia queda limitada a discursos simbòlics que no alteren les relacions reals de poder.
La perversió dels conceptes no elimina les paraules: en conserva la força emocional mentre n’altera el contingut profund.
Perquè aquest mecanisme funcioni és imprescindible una enorme maquinària de producció de relat. I aquesta maquinària és extraordinàriament costosa: grans mitjans de comunicació, plataformes digitals, indústria cultural, publicitat, laboratoris d’opinió, thinktanks, influenciadors, algoritmes, producció audiovisual i estructures educatives capaces de construir consensos socials favorables als interessos dominants.
L’objectiu no és tant imposar una dictadura visible com aconseguir que una part molt important de la població acabi defensant opcions contràries als seus propis interessos materials mentre creu actuar lliurement.
Per això, el control de l’educació, de la informació i de la capacitat crítica resulta absolutament essencial. Però aquest control no pot presentar-se com a censura oberta. Necessita mantenir sempre una aparença de pluralisme, llibertat i debat real. El sistema és molt més estable quan la població percep que pensa lliurement encara que els marcs mentals disponibles estiguin fortament delimitats.
En aquest context, una part important de l’esquerra contemporània sembla haver abandonat progressivament la defensa material dels interessos de la majoria —treball, habitatge, serveis públics, sobirania econòmica o desigualtat— per centrar-se sobretot en conflictes simbòlics, identitaris o culturals que sovint fragmenten la societat sense alterar els equilibris reals de poder.
També la qüestió nacional forma part d’aquest conflicte. Però no necessàriament entesa com un nacionalisme imperial o d’imposició, sinó com la defensa d’una comunitat humana amb interessos compartits: territori, llengua, cultura, costums, memòria històrica i formes pròpies d’organització social.
Quan existeix una relació desigual entre una nació dominant i una nació subordinada, apareixen sovint mecanismes de dependència econòmica, extracció de recursos, centralització política i subordinació cultural. La colonització moderna no és només militar: pot ser fiscal, administrativa, lingüística, mediàtica o econòmica.
Des d’aquesta perspectiva, la lluita nacional i la lluita social no són necessàriament contradiccions separades. Sovint formen part del mateix fenomen: la tendència de les elits dominants a concentrar poder, recursos i capacitat de decisió sobre comunitats cada vegada més dependents i menys sobiranes.
Potser el gran problema contemporani és que les majories socials continuen fragmentades, emocionals i fàcilment manipulables, mentre que les elits econòmiques actuen amb estratègies coordinades, pacients i extraordinàriament pragmàtiques. I quan els interessos col·lectius no tenen estructures fortes, independents i vigilants que els defensin, acaben subordinats als interessos dels qui sí que disposen de poder organitzat i permanent.
Segur que a hores d’ara no us cal cap exemple. No cal citar pel nom els col·lectius que, des dedins o fora de les nostres pròpies trinxeres, apuntalen el sistema elitista.
Tots tenim al cap determinats sindicats altament institucionalitzats, convertits en verdaderes empreses gestores i invalidades per l’atracció de les subvencions.
Tampoc cal assenyalar aquells partits nominalment de centre, progressistes o d’esquerres —alguns d’ells fragmentats fins a l’infinit— que s’emmascaren amb una modernitat purament estètica mentre buiden de contingut els ideals històrics i reals de la majoria social.
Ni aquells altres partits que diuen defensar els drets nacionals, però que periòdicament ens venen la nova pastanaga reinventada: aquella promesa buida que diu que “ara sí, ara sí que servirà per alliberar i fer avançar el país”.
I finalment, tampoc cal citar les noves ofertes “alternatives” al sistema, basades en l’odi religiós i el racisme rampant.
Però davant d’això, quina és la sortida?
Prendre consciència de la realitat, entendre el teatret polític i mediàtic en què vivim i desintoxicar-se d’aquestes estructures de manipulació tan sofisticades, no hauria de conduir-nos mai al desànim ni a la retirada. Al contrari.
Aquesta consciència hauria de donar-nos més coneixement, més discerniment i més capacitat per actuar amb intel·ligència dins una lluita inevitablement imperfecta però absolutament necessària. No podem quedar-nos asseguts esperant estructures pures, líders perfectes o moviments completament incontaminats. Fer-ho és una forma subtil de quedar paralitzats. El perfeccionisme absolut és l’avantsala de la passivitat política i l’abstenció. I la passivitat, no ho oblidem mai, sempre beneficia els mateixos: aquells qui ja tenen el poder. Les elits.
Per tant, que la claredat del diagnòstic sigui la nostra força. Organitzem-nos des de la realitat, no des de la il·lusió. Perquè l’únic relat que les elits no poden controlar és el d’un poble conscient, unit i que es nega a ser manipulat.