Al carrer Viladomat número 239 de Barcelona, hi ha un vídeo-club, el Vídeo instant. S’anuncia com el primer vídeo-club d’Espanya, però el mèrit està en que potser també serà l’últim. Sí, jo sóc de l’època dels vídeo-clubs i més vell. De quan no hi havia televisió. Recordo perfectament la primera televisió de casa: una Vanguard amb dues immenses banyes que feien que semblés un boc.
Hi havia dos canals. La primera i l’UHF. Després els canals ens van anar multiplicant i ja no han parat de procrear-se. Es veu que amb una sabata i una espardenya es pot fer un canal. I després van venir els vídeo-clubs, que estaven bé perquè et permetien triar la pel·lícula que volies veure i quan. Jo i la meva ex em vam ser socis d’un del barri de Sant Antoni.
Finalment han vingut les plataformes i entre aquestes i la xarxa el negoci dels vídeo-clubs se n’ha anat en orris. Tots? No tots no, com a mínim hi ha Vídeo-Instant que resisteix. Com ho fa. Doncs ho fa d’una manera original, brillant i meritòria. Han tingut una gran idea i diria que els hi funciona molt bé.
La idea és que el vídeo-club sigui, a més, una petita sala de projeccions (potser, a tot estirar hi caben quaranta persones) i un petit bar. I quin és el truc? El truc és que pots llogar la sala per a veure una pel·lícula, que és com si lloguessis una sala de cine per a tu. Pots anar-hi sol, amb la teva parella, amb els teus fills, amb la teva amant, amb els teus consogres, amb els veïns de l’escala o amb qui més ràbia et faci. Segons les persones, el preu serà un o un altre i la sala serà únicament per vosaltres. És obvi que no és el mateix veure una pel·lícula a la televisió, per gran que sigui la pantalla, que a una sala de cinema. Això ho sabem tots.
D’altra banda, els propietaris del vídeo-club han tingut una idea tan brillant com l’anterior per a complementar el negoci: muntar-hi un petit bar – restaurant. Aquest serveix còctels i begudes abans de la pel·lícula. I també crispetes. Dolces o salades. I, si vols, després et preparen el sopar. La idea em sembla encertadíssima.
La Marina i jo vam anar a Video Instant el divendres de la setmana passada. Hi anàvem a celebrar el setantè aniversari del meu cunyat, M, un senyor que se les dona de llest i espavilat perquè és enginyer, però en realitat és més bona persona que la gran majoria del meu gremi, els advocats. La seva dona, l’A, l’havia convençut d’anar al cinema i –tot i que en aquests aniversaris rodons, trobar-te de sobte tota la parentela no sé si és realment una sorpresa- en M, que ja he dit que és bon xicot, va posar cara de sorprès, que era el que tocava.
La majoria dels adults que no prenen medicació van demanar un Gin Tonic. Jo, no. Trobo que fa gust de medecina i no li veig cap gràcia. Ja em perdonareu. Per una altra banda, quan vas amb la família han de procurar beure assenyadament perquè si no expliques més coses que les que calen i després la dona s’emprenya. Crispetes? Per mi no, gràcies. Mai no els hi he trobat cap gràcia. Te’n serveixen una tona i son pura sal. Suposo que per a que facis més despesa en beguda. L’única manera que m’agrada el blat de moro són les panotxes a la brasa, que, si estan ben fetes, són exquisides. Només en servien al Maur del carrer Urgell i ara ni allà.
La pel·lícula triada per la meva cunyada per celebrar el setantè aniversari del seu marit va ser King Kong la cèlebre pel·lícula de Merian C. Cooper i Ernest B. Shoedsack, protagonitzada per Fay Wray com a bella i per King Kong com a bèstia. Com que tots l’hem vist no cal que l’expliqui. Ara, una cosa curiosa que em va passar en veure-la és que em vaig emocionar. Jo tenia la idea que King Kong era un monstre maligne i brutal, quan en realitat és un bon salvatge enamorat, que lluita per la seva estimada –que no l’estima, sinó que el troba horrible- i a qui treuen de casa seva per esclavitzar-lo i exhibir-lo. Si penses en l’època en que va estar feta la pel·lícula (1933), era una època en que tribus salvatges eren massacrades per occidentals, cosa que ha estat una constant, per vergonya nostra. Que nosaltres ho haguem presentat com a progrés només constata el nostre cinisme. Progrés, esclavitud i massacre no poden anar junts.
Després de la pel·lícula ens esperava un senzill però més que digne sopar al restaurant del vídeo-club a base de pa amb tomàquet amb diferents embotits i formatges, entrepans calents de diverses menes. La teca era de qualitat. A les persones més sensibles, el desgraciat final de King Kong, els havia tret la gana, d’altres, però, menjant ho arreglem tot: la tristor, l’avorriment i l’alegria. La Marina ja ho diu que jo sempre tinc gana. És així.
Finalment va venir el pastís quasi amb setanta espelmes. El cunyat –que ja hem dit que és enginyer- és un home de poques paraules i va fer un discurs d’una retòrica penosa, però el vàrem aplaudir igualment. És un bon noi. I s’ho mereix. Cap dels ponts que ha planejat –que jo sàpiga- no ha caigut (encara). I dels ponts que ha bastit de cara al futur amb l’A, la seva filla A. i el seu fill X., en pot estar orgullós, que és molt en els temps que corren.
Reitero la felicitació a Vídeo-instant per saber-se adaptar a les circumstàncies. Ja se sap: com va dir el vell Darwin, que de micos i goril·les en sabia força, “adaptar-se o morir”.
Tomàs-Maria Porta i Calsina