Suïssa ha estat un país tradicionalment admirat pels catalans. L’obra de Gaziel “Seny, treball i llibertat” ho demostra. Ens hauria agradat ser una Suïssa mediterrània. A dies, una Holanda mediterrània. Són les dues nacions en les que més ens hem emmirallat, a banda de la ciutat de París (recordo les primeres vegades que hi vaig estar, que vaig
tenir la sensació que s’assemblava molt a Barcelona).
És cert que amb el tema del blanqueig de capitals i el ser un paradís fiscal aquesta admiració primigènia ara està una mica qüestionada. Ni tan sols la Heidi de la nostra infantesa posa remei a la voracitat de la banca suïssa. De tota manera, quan tu vas al país, t’agrada. T’agrada perquè, malgrat tot han aconseguit muntar un estat en el que sembla que tots s’hi senten còmodes, on les coses estan ordenades, on hi ha un nivell de vida alt, net i confortable. Em deia una amiga suïssa, fa molts anys, que els alemanys sempre han mirat els suïssos amb el menyspreu que alguns urbanites miren la gent del camp, com si Zurich, Berna o Ginebra fossin una aldea.
Jo he donat moltes voltes al perquè a la nostra xocolata desfeta amb nata li diuen un suís. Em sembla que ja n’he tret l’entrellat i, si no, és una explicació possible. Per una banda, Suïssa produeix molt xocolata – Toblerone, Lindt- i, per una altra banda, les muntanyes suïsses -ni més ni menys que els Alps de la Heidi- sempre están nevats. És plausible que una beguda feta a base de xocolata i els cims nevats que pot representar la nata se’n sigui un suís. És una bona metàfora. Tot i que els Prats suïssos són verds i no pas marrons, quedi clar.
Al nostre país la xocolata desfeta amb nata és una llaminadura de primera divisió. Feta pels dies o les ocasions especials. Els dies de cada dia passem amb un cafè amb llet, llet amb xocolata en pols o d’altres combinacions. Ara, el dia que es vol fer un esmorzar o un berenar especial fa acte de presència la xocolata desfeta amb nata, que se sol acompanyar de croissants, magdalenes, ensaïmades, fartons o pa. Jo soc molt panarra i potser és el que prefereixo, encara que els croissants ben fets també m’agraden molt.
En la combinació de la xocolata i la nata, probablement jo soc una persona amb un criteri lleugerament dissident. És evident que l’ingredient més important de la combinació és la xocolata, una xocolata negra bullent, que a mi més aviat em destorba, mentre que la nata, fresca i dolça, m’entusiasma. És de llarg els postres que
m’agrada més. Crec que és a la Mistral de Barcelona que serveixen plats de nata amb un rajolí modest de xocolata: aquest seria el meu suís ideal, tot i que llavors, en comptes dels pics suïssos, el que tens al plat és una mena de glacera islandesa. És igual, tot es menja.
La xocolata ha de ser negra, lleugerament amargant i bullent. I jo prefereixo la xocolata amb llet, dolça i tèbia. De fet, odio les begudes calentes. I d’amargues només suporto la cervesa quan està ben amarada d’alcohol.
La nata d’aquest país ha baixat a uns nivells de infra-qualitat imperdonables. Recordo encara quan els meus pares me’n feien anar comprar a la lleteria amb un pot. Ara molt sovint et serveixen la típica nata d’esprai que no val una merda, que és una caricatura de la nata i que és un botó de mostra de com al nostre país s’està perdent el gust per la feina i, en definitiva, el bon gust. Hi ha Establiments en els que no tenen ni la poca vergonya d’amagar-ho: agafen l’esprai de la nata i el fliten davant teu a la tassa. És un escàndol. De fet, és tan escandalós que hi ha persones que ja no deuen recordar que la nata no és dolça i que per això, quan està ben feta, s’hi ha d’afegir un polsim de sucre, no com aquesta cosa dolça -que ves a saber què coi és- que porta incorporada la nata d’esprai.
Quan em serveixen una xocolata desfeta se’m presenta un dilema emprenyador. Si em menjo la nata primer i deixo la xocolata per després em trobo que d’entrada hauré gaudit molt, però després amb la xocolata tindré un problema. Massa forta i massa calenta. Per això sovint ho barrejo, de manera que acaba resultant una mena de puré a mig camí entre la nata i la xocolata que, si bé desgracia la nata, fa la xocolata bevible. Una altra estratègia és menjar-me la nata i anar demanant mantes vegades que me’n posin més. Finalment, hauria triplicat o quatriplicat les racions de nata i la xocolata s’haurà refredat una mica i haurà esdevingut bevible.
Per acompanyar la xocolata desfeta amb nata hi ha tot un ventall de llaminadures. Des dels xurros fins als melindros, dels croissants als fartons, de les ensaïmades fins al pa. Jo no partidari del dolç pujat de to. Ni el cabell d’àngel, ni la crema, ni els xuxos, ni els xurros m’agraden gaire. Els trobo empallegosos. A les granges és complicat demanar que simplement et serveixin pa, que és el que jo utilitzo sempre a casa. Jo soc dels que penso que el pa és un dels grans invents de la humanitat, per molt que diuen que engreixa. Com que no m’atreveixo a demanar pa, demano croissants, croissants normals i corrents, sense xocolata, sense crema, sense romanços. Croissants. Els croissants, a més, tenen l’avantatge que les banyes van bé per fer camí a través de la nata i cavar-hi grutes cada vegada més profundes.
En fi, a Barcelona hi ha diversos llocs on encara serveixen suïssos que valen la pena. La Mistral a la Ronda de Sant Antoni, La Valenciana al carrer Aribau, la granja Viader al carrer Xuclà, la Pallaresa al carrer Petritxol, etc…
Tomàs-Maria Porta i Calsina
EL SUÍS O LA XOCOLATA DESFETA AMB NATA. L’ESTACA
