La Generalitat del PSC, presidida per Illa, provoca el rebuig dels treballadors del grup i dels usuaris que pateixen les conseqüències de la mala gestió
Vet aquí, avui ens ha tocat parlar d’un guardó que hauria de ser dels més prestigiosos que atorga la Generalitat, si no fos perquè qui escull els premiats és qui governa el país sota un criteri absolutament parcial i sense cap consens social; perquè, si el tingués, de bon segur que el personatge del qual parlarem mai l’hagués aconseguit. Estem parlant d’en Miquel Martí i Escursell, empresari, que segons la Generalitat, ha rebut el guardó: “per la seva trajectòria en l’àmbit de la mobilitat i el transport col·lectiu, i per la seva contribució a la modernització del sector. President honorífic del grup Moventia, ha estat clau en la transformació d’una empresa familiar catalana en referent internacional pel que fa als serveis de mobilitat. Ha impulsat projectes basats en la innovació, la sostenibilitat i la col·laboració publicoprivada, ha participat activament en organismes com les Cambres de Comerç, Fira de Barcelona, els consells de mobilitat de la Generalitat de Catalunya, l’Autoritat del Transport Metropolità i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i ha contribuït també al disseny i la implantació del tramvia de Barcelona”.
Aquest historial ens clarifica part del seu èxit empresarial, almenys pel que respecta a les concessions de l’AMB. De fet, no tenen gens de vergonya en mostrar la seva connexió. Simplificant, ara s’entén la dèria de l’AMB per concedir el transport públic a una empresa que se salta tots els paràmetres, des del de la innovació, que es deu referir als autobusos que perden oli pels carrers de l’Hospitalet, amb rodes a punt de rebentar, espatllats i sense manteniment, tallant un carrer a l’hora que impedeix el pas d’una ambulància; amb vidres trencats, autobusos incendiats, etc. (hi ha tantes imatges i vídeos de la calamitat que no tenim espai per posar-ho tot), i treballadors contractats a l’estranger, que treballen sense haver tingut temps de dormir, i quan ho fan és a habitacions compartides, llogades pel mateix grup, amb contractes inhumans que al nostre veure violen l’actual legislació (s’haurà d’estudiar). Això ens dona la raó quan, en les nostres denúncies, insinuàvem que l’AMB havia d’estar al darrere de la increïble concessió, amb interessos del tot bastards, perquè l’alternativa era una mostra d’incompetència que superava, fins i tot, l’estupidesa; així com la necessària complicitat dels principals governs municipals, el de l’Hospitalet i el de Cornellà, tots ells del mateix partit polític.
La “Generalitat”, per no dir directament el PSC, en el meravellós historial no ha posat que el referent internacional es limita a una comarca francesa, on l’empresa, oh sorpresa!, també pateix conflictes laborals deguts a la seva idiosincràsia explotadora, i a línies que van a ciutats franceses des d’Espanya, res que no en facin moltes altres. Tampoc els intents de vulneració del dret a la vaga per part d’aquesta empresa, rebutjats pels jutjats de Barcelona (encara sort que l’AMB no té poder dins la judicatura de Barcelona). Ni les sancions de la mateixa AMB per incompliment de contracte, que per molt que s’hagin resistit, finalment no els hi va tocar altre que imposar-les (s’ha de dir que encara no sabem si han sigut satisfetes o condonades). O les moltes vagues dels treballadors, segons el diari oficial controlat pel govern de l’Hospitalet, per aconseguir millores laborals, quan en realitat eren i encara ho són, per recuperar els drets vulnerats. O l’última sentència que dicta el retorn d’una part dels drets laborals que l’empresa va violar. I, per descomptat, tampoc parla dels contractes a treballadors del Perú, on es mostra tota la miserabilitat de l’empresa i, de retruc, de l’AMB.
Tots sabem el que són i representen els guardons, que s’entreguen segons interessos geopolítics, econòmics, de conxorxa o fins i tot criminals, com per exemple l’últim Nobel de la Pau. La història en va plena, sobretot als dictadors feixistes, com el del Vaticà a Franco. O del mateix govern espanyol atorgant, el 1979, amb la Constitució espanyola ja aprovada, el Collar de la Orden de Isabel la Católica, al dictador i genocida Jorge Rafael Videla, de l’Argentina.
El PSC, suposem que inspirat pel Comitè Noruec del Nobel, que va atorgar el seu premi de la pau a Corina Machado, després que aquesta demanés la invasió militar del seu país i que tot seguit li regalés el guardó a Donald Trump, els diners no, per descomptat, va decidir continuar amb aquesta tradició tan apropiada.
En qualsevol cas, aquest premi a nosaltres ens sembla una burla a la població, principalment la de l’Hospitalet, encara que per les notícies que rebem, ja són molts els ciutadans de Catalunya que pateixen la fantàstica gestió d’aquest modèlic empresari.