Enseñar los dientes

El consorcio mirando lo bonitos que son los rascacielos vistos desde arriba.

15 de octubre 2018

Desde luego está claro que el mundo ha cambiado mucho en poco tiempo y que nada es lo que era y sobre todo la prensa, que hoy es más nada que nunca. Aquí, entre nosotros. En otras latitudes, las cosas son distintas. Nuestros periodistas nunca fueron gran cosa, la verdad. Hacían lo que podían y solo se atrevieron a meterse con el poder cuando el poder hacía aguas y entonces alimentaron la fantasía de que ellos solos se habían cargado al franquismo. Cosa errónea. El franquismo se lo cargó la modernidad. Los franquistas imperiales y nacionalcatólicos fueron educando a sus hijos en la pijotería europea y ellos se fueron muriendo. Al final, los hijos de los falangistas, de los carlistas y de los estraperlistas, se hicieron del PP si habían ido a escuelas de curas y de los socialistas si frecuentaron la escuela pública. Y entre ellos, con los hijos de los que perdieron la guerra como invitados de tercera, trajeron la democracia y hasta vendieron la ilusión de que habían hecho una Constitución para todos y al gusto de la mayoría.

Después han venido estos lodos y los periodistas se pasaron la historia aplaudiendo a la modernidad, excepto cuando algunos que se ahogaban en su mala leche empezaron a sacar pequeños escándalos, luego escándalos medianos y así hasta hace cuatro días en que los escándalos amenazan con el desborde. Eso en la Celtiberia, porque aquí en Cataluña la mayoría de los periodistas se mantenían callados cuando Pujol, en las ruedas de prensa, les decía aquello tan atrevido del “això no toca”.

Nada de extrañar, pues, la noticia de estos días en la prensa hospitalense que habla de que en los últimos diez años han cerrado 44 de los 75 quioscos de prensa que había en la ciudad. Ya era extraño que en una ciudad donde se lee muy poco hubiera 75 quioscos en la calle. Ahora quedan 31 y la razón no es otra que la caída insuperable y abrumadora de las ventas de periódicos. Los quiosqueros y la gente bien pensada dicen que se debe a que los lectores consumen prensa digital por internet que les sale casi gratis y por eso no compran papel. La razón me temo que sea otra: la gente se ha hartado de la prensa de declaraciones, de las complicidades con el poder. Ya decía que nuestros periodistas nunca fueron gran cosa. Y el poder lo sabe bien. Ni les temen, ni les respetan.

Un ejemplo. Explican los chicos del FIC, esa cosa que se han inventado a medias entre la nostalgia y el voluntarismo que, entre otros sueños, apoya esta plataforma donde leéis esto, que desde que fundaron la entidad, no han conseguido audiencia con la alcaldesa de la ciudad, pese a sus peticiones reiteradas. La primera autoridad de la ciudad suspendió el encuentro tres veces por una la Junta del FIC hace pocas semanas y todavía no hay fecha para presentarle una entidad de profesionales de prensa y otra gente activa de cierto nivel que, en cualquier urbe digna de tal nombre, sería saludada con el respeto que se merece.

Y es que los periodistas y sus aparatos, entre nosotros, no le dan ningún miedo al poder. Y sin miedo a la prensa, no hay respeto a la prensa. Por eso se venden pocos periódicos y cierran tantos quioscos. No porque se lea gratis, sino porque han dejado de interesar. Y han dejado de interesar porque la prensa debe explicar crudamente qué se esconde tras los vicios ocultos del poder, porque la prensa libre es un servicio público y el poder sin control una lacra social.

Amigos del FIC, el día que expliquéis quien y como se reparten las plusvalías de las operaciones que esconde el Consorcio para la Reforma de la Gran Vía que se ha convertido en un instrumento depredador y especulativo disfrazado de promotora de vivienda protegida, ese día la alcaldesa y los que la rodean —sobre todo los que la rodean que conocen mejor a los medios que ella misma— os mandarán llamar para interesarse por vuestros proyectos.

Por cierto, este Consorcio administra, licita, adjudica, etc. todo lo que se ha construido/destruido en la Remonta; se encargarse por vuestros proyectos.n Viacho administrativista abierto para lo que se tercie.era tiene exclusividad en su cargo, de maneó en su día de los negocios millonarios del sector financiero de la Plaza Europa y dirige en la luz y en la sombra el proyecto de la última zona agrícola de Can Trabal. El que piensa en el Consorcio es un abogado de Barcelona que ni siquiera tiene exclusividad en su cargo, de manera que a ratos libres tiene despacho administrativista abierto para lo que se tercie. Con permiso municipal, claro, que para eso es el que piensa y no se entretiene con minucias. No vive en la ciudad, naturalmente. De los 8 o 10 cargos ejecutivos cubiertos de ese Consorcio, solo la alcaldesa y el primer teniente de alcalde viven en la ciudad. El resto deciden cómo hemos de vivir nosotros, porque a ellos, que quepamos o dejemos de caber, no les afecta en lo más mínimo.

Amigos del FIC, paciencia. Los periodistas, como los sabuesos, solo son respetables si enseñan los dientes.

La rehabilitació d’habitatges, un nou banquet per les promotores

Imatges d’una construcció dels barris Collblanc i la Torrassa. (Font: Portal d’imatges de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet, Ajuntament de l’Hospitalet).

15 d’octubre 2018

Contra el que seria imaginable, el sector immobiliari, que no té altra objectiu que comprar sol, construir habitatges i vendre’ls, s’està convertint en un dels més innovadors pel que fa a les fórmules de venda. En el món capitalista, qualsevol empresa aspira a obtenir els màxims beneficis, però en aquesta fase avançada del capitalisme depredador, la clau no és obtenir beneficis oferint els millors productes i els millors serveis, sinó aconseguir beneficis com sigui, mentint, extorsionant,  abusant del comprador o del client… El sector immobiliari, que es val de la necessitat primària de l’allotjament i que s’aprofita d’una de les màximes plusvàlues del mercat, amb la seva insaciable set de beneficis, s’ha convertit per mèrits propis en el més odiós de tots, per les seves males arts endèmiques, per la seva capacitat de comprar voluntats administratives i per la seva menyspreable manca d’empatia social.

Per això mateix, qualsevol anunci innovador posa els pels de punta i obliga a mantenir la tensió per evitar danys col·lectius desoladors. Ho hem vist molt recentment amb la inhumana proposta dels habitatges rusc o amb la miserable estratègia de la compra d’habitatges protegits per incrementar els lloguers contra natura, malgrat que aquestes iniciatives barregen conscientment la promoció d’habitatges amb la política d’inversió especulativa en l’àmbit immobiliari.

Obres en els barris de Collblanc i la Torrassa, on es mostren plantes restants de la zona verda anterior a la construcció. (Font: Portal d’imatges de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet, Ajuntament de l’Hospitalet).

Com que les ciutats de les àrees metropolitanes han exhaurit el sol lliure, la política immobiliària de les grans promotores ha hagut d’innovar. Ja no hi ha espai lliure per construir però en canvi continua inherent la necessitat social d’habitatge i, en conseqüència, cal cercar noves estratègies. Col·lapsada la bombolla immobiliària, amb els bancs temorosos pels stocks sense possibilitat de sortida immediata i amb les amenaces de les clàusules sol i ara mateix dels impostos per actes jurídics documentats, l’especulació sobre l’habitatge s’ha dirigit directament al mercat del lloguer, mentre es normalitzen els ritmes i es dona temps a que tornin les facilitats hipotecàries com a conseqüència dels abusos imprarables sobre els inquilins.

I per raó de la manca de sol, més enllà del limitat mercat del lloguer, les promotores han fixat l’atenció en la rehabilitació dels barris més pobres, amb habitatges vells o autoconstruits i ocupats per gent amb pocs recursos i majoritàriament migrats. L’estratègia compta, en alguns casos, amb la complicitat de les administracions que han descobert la faula de la gentrificació: un mecanisme que serveix per posar de moda espais cèntrics que fins ara mateix estaven degradats, amb el corresponent desplaçament de les poblacions originàries directament expulsades dels seus habitatges habituals.

És veritat que alguns barris necessiten ser rehabilitats urgentment. Però és igualment imprescindible que l’esforç rehabilitador i la direcció de les operacions recaigui sobre les administracions locals. Hem d’exigir que no deixin aquesta tasca en mans de les promotores que, en el seu afany innovador s’estan especialitzant en la inversió vertical: l’adquisició d’habitatges de pisos d’un sol propietari, generalment en estat molt precari i llogats molt barats a gent amb recursos mínims.

Posem el toc d’atenció sobre l’Hospitalet, arran de la notícia recent que la immobiliària MK Prémium pensa adquirir  (parlen de l’Hospitalet, pròpiament) propietats verticals a barris de la primera corona metropolitana —amb una inversió de 8 milions d’euros— després d’haver-se literalment folrat amb operacions d’aquest tipus a Barcelona, Madrid, Lisboa, Oporto, etc.

Logotip de l’inmobiliària MK Prenium. (Font: Twitter)

MK Premium és la mateixa immobiliària que va adquirir un immoble sencer al carrer Lancàster 13 de Barcelona i que va ser motiu de censura per part de la regidora Gala Pin, delegada del Raval, acusant l’empresa d’haver pressionat un dels inquilins, el pakistanès Ahmed Shiplu, perquè deixés casa seva oferint-li, primer 1.000 euros, que es van anar incrementant fins els 5.000, per rehabilitar tota la finca i vendre-la o llogar-la a nous propietaris.

La resposta municipal de Barcelona no es va fer esperar gaire i un parell de mesos després de l’afer, comprava per 4,5 milions les finques del mateix carrer Lancaster 7, 9 i 11, costat per costat de l’adquirit per MK Premium.

A l’Ajuntament de Barcelona hi ha sensibilitat per aquesta qüestió. No sembla que a l’Ajuntament de l’Hospitalet es respirin els mateixos aires, ni de bon tros. Aquests dies he pogut parlar amb gent que ha tractat directament amb els responsables de la gestió urbana hospitalenca i es queixen justament del contrari. I no només són les queixes. El fantasma de la gerintrificació pul·lula entre els difusos criteris de l’urbanisme local. Vegi’s sinó el que està passant a la zona industrial i el seu entorn i el que pot passar d’aquí a quatre dies a Pubilla Casas, Collblanc, La Florida, La Torrassa, etc.

Caldrà estar amatents perquè la fam de les promotores com MK Premium poden trobar el terreny adobat a casa nostra.

Per Jesús A. Vila