_{15 de maig 2019}

És veritat que han canviat moltes coses en els darrers anys i és previsible que encara en canviïn moltes més a jutjar per les dinàmiques que es van imposant a poc a poc. S’han acabat les majories absolutes gairebé a tot arreu i és molt possible que vagin equilibrant-se les forces en presència fins i tot allà on ha estat més difícil, com són els ajuntaments. A l’Hospitalet és previsible que els socialistes segueixin sent la força majoritària després del 26 de maig i mantinguin el poder en les seves mans com passa des de l’any 1979, però cada vegada els costarà més governar sense la ciutadania. Per això, l’actitud prepotent de l’alcaldessa renunciant al debat públic amb els altres candidats que s’ha viscut des del 8 de maig i fins el mateix dia de les eleccions, és un error que van calcular molt malament els estrategues de la candidatura.

Va resultar un menyspreu a la ciutadania i si aquesta fos una ciutat moderna, estructurada, avençada i conscient del seu pes, el PSC pagaria l’error amb uns quants vots de menys. El més previsible, però, és que la xarxa clientelar, una ciutadania que exigeix relativament poc sobre l’entorn on viu, l’efecte d’una militància consolidada i extensiva que fa d’altaveu de les millores i l’absència d’una alternativa de ciutat amb pes específic sobre la realitat dels barris, no faci trontollar una majoria consolidada que li garanteixi mantenir el poder sense fissures en els propers quatre anys. El que si sembla garantit, no obstant, és que haurà de governar amb unes altres maneres, tenint en compte molt més als representants polítics elegits per l’electorat, molt més a les entitats, i molt més a l´exigència de participació social que reclama la ciutadania. Tot això serà bo per la ciutat, de manera que si el PSC vol servir la ciutat i els seus ciutadans, haurà d’actuar en conseqüència.

No era esperable que l’error de la inassistència de l’alcaldessa el dia del debat i el menyspreu dels dies següents a repetir convocatòria, comportés el que es va veure dimecres al vespre a la seu del Centre d’Estudis. Per primer cop en temps, una representació d’una quinzena llarga d’entitats, partits, sindicats i membres de candidatures —en alguns moments es va arribar a calcular a prop de 50 persones entre els que van venir i van marxar abans—, es van aplegar per debatre sobre la importància dels mitjans de comunicació públics en la construcció de la ciutat i sobre la necessitat que la informació a la ciutadania mantingui la neutralitat política indispensable per no passar d’informació a propaganda. Els convocants pretenien, per sobre de tot, convertir el dret a la informació en un valor de ciutadania i fer que els partits polítics que hauran d’estar al govern i a l’oposició es prenguin aquest dret i la vocació de servei públic de l’aparell informatiu municipal com un element de construcció del futur de la ciutat. Els socialistes, previsiblement, no podran governar sols i la reunió del Centre d’Estudis pretenia també que aquells que hauran de sumar energies per compondre una majoria municipal estable, considerin la informació municipal com un servei públic que ha de ser plural, neutral i de qualitat. I la posin en un ordre prioritari de negociació i de realitat en el termini més breu possible.

Es va comentar que el dret a una informació contrastada i lliure sustenta la majoria dels altres drets. Només per la seva fragilitat entre la societat hospitalenca s’entén per què algunes qüestions que marquen el futur de la ciutat tan greument com la pèrdua de patrimoni o el col·lapse del sol dedicat a la construcció de nous habitatges, s’hagin pogut aplicar sense una intervenció dinàmica de la ciutadania. Tots plegats ens hauríem de preguntar —i d’una manera específica tots aquells que treballem en qüestions informatives a la ciutat— com és possible que uns temes d’aquesta importància no hagin estat més debatuts i finalment consensuats per la majoria de la població a través de les seves entitats i estructures de participació social. I per què una majoria de govern precària és capaç de dirigir la ciutat cap a la pèrdua progressiva dels bens materials del seu passat i a la saturació demogràfica més absoluta, precisament allà on és imprescindible preservar el nostre escassíssim patrimoni —i donar-li utilitat social—,  i esponjar al màxim el teixit urbà.

És evident que els mitjans de comunicació públics no han complert el paper per el qual havien d’haver estat dissenyats, de manera que si no compleixen el paper de suport informatiu per la ciutadania es converteixen acte seguit en instruments de la propaganda municipal. Cal revertir aquest procés, sobre la base de convertir la informació en un element prioritari de cara al proper mandat municipal, amb la participació de tothom interessat a preservar el dret i a convertir-lo en un servei municipal útil i de qualitat.

El partit socialista ha d’entendre que la única manera de governar sense conflicte és consensuar i que actuar com ha estat clàssicament, mitjançant un corró que lamina discrepàncies, ni enriqueix la democràcia, ni afavoreix la ciutat i la ciutadania, ni serveix per avançar. Serveix per conservar el poder, però no la dignitat.

S’hauran d’anar acostumant a la crítica i a la rendició de comptes permanent i no només els representants polítics. També tots aquells que treballen per a la funció pública. Hauran d’entendre que els recursos són de tots i que estarem tots vigilant que es gastin adequadament, amb objectivitat i criteri i exigint les responsabilitats precises en relació directe a la inversió i els resultats de la inversió. S’hauran d’acostumar també a exercitar la voluntat política que moltes vegades s’ha amagat sota l’excusa de la burocràcia, com es va assenyalar ahir. Si hi ha voluntat política de fer les coses i d’arribar a terme, els municipis tenen recursos sobrats per aconseguir-ho. Ja no valen les excuses. Sempre hi ha obstacles, però amb voluntat política els obstacles acaben desapareixent.

Caldrà determinar què es fa amb el Diari de l’Hospitalet i amb el digital. Com es reobre la ràdio i amb quina dimensió i com s’organitza la tele local i amb quina programació. Caldrà dotar aquests instruments dels recursos necessaris, dels controls indispensables i de la productivitat exigible. I s’hauran de tornar a posar sobre la taula les enormes operacions inacabades: les grans promocions immobiliàries, el projecte difús del districte cultural, la política de recuperació del patrimoni històric, natural i d’edificis públics. La política turística i de promoció de la ciutat, la fira de l’Hospitalet i els grans equipaments cívics. L’extensió dels altres serveis per equilibrar la ciutat i eliminar la pobresa endògena. I tot això caldrà fer-ho no com fins ara, amb la direcció executiva reservada al govern, sinó amb una participació efectiva i no retòrica dels instruments dissenyats per intervenir en els assumptes públics.

Es pot iniciar la dinàmica, o es pot pensar que el govern tornarà a ser molt fort i podrà fer el que feia… i com ho feia. Ja aventurem des d’aquí que la realitat és tossuda i es trobarà amb dificultats creixents. La ciutat ha canviat, la gent ha canviat i les entitats també. Caldrà que el govern municipal en prengui nota.