La concentració mensual davant l’Acollidora s’ha convertit en una tradició solidària en defensa dels Drets Humans i de les persones migrants i refugiades

Ara fa 8 anys, uns quants ciutadans de l’Hospitalet involucrats en l’activisme cívic mitjançant la Coordinadora d’Entitats Espai de Ciutadania, van impulsar una concentració de veïns i veïnes a la plaça de l’Ajuntament amb un clam molt precís: “Volem acollir”. Era la resposta, organitzada i carregada de sensibilitat, envers la problemàtica dels refugiats que en aquells moments ocupava les planes dels diàries de tota Europa. Des d’aleshores, aquesta crida a la solidaritat s’ha mantingut inflexible i constant un cop al mes, en els últims anys el darrer dilluns de cada mes, davant el monument de l’Acollidora, a la Rambla més coneguda del barri Centre. Com passa sempre, darrere d’aquestes iniciatives hi ha gent concreta, preocupada per la defensa dels Drets Humans, que fan de la constància i de l’empatia, un mecanisme d’aproximació a la realitat dels més dèbils, per tal que el món sigui una mica millor. Hem volgut parlar amb una de les ànimes de la proposta des del primer dia, l’Enric Roldán, mestre jubilat, membre d’El Casalet i de l’Espai de Ciutadania —l’animador d’aquest organisme malgrat a ell no li agradi gens que ho destaquem— activista cívic i cultural (especialment en l’àmbit de l’Educació) de tota la vida, perquè ens parli d’aquesta iniciativa que es manté regular i constant, mes a mes, des del 2016, i que s’ha convertit ja en una cita tradicional per mostrar la solidaritat dels hospitalencs cap a les persones obligades a abandonar el seu país i la seva realitat immediata, en la recerca d’unes condicions de vida més dignes i saludables. 

Arran de què us plantegeu aquestes convocatòries?

La idea va sorgir al març del 2016 ara fa 8 anys, en el moment precís en que la Unió Europea va signar un acord amb Turquia segons el qual totes les persones que arribessin irregularment a les illes de l’Egeo, fins i tot les que sol·licitessin asil, i volguessin arribar a la UE, serien retornades d’immediat a Turquia. Era, en el moment més terrible de les guerres a l’Orient (Afganistan, Siria…), una mesura per estalviar-se el terrible conflicte de l’emigració forçada i aturar les onades migratòries a la frontera. Com a compensació, va haver l’acord d’establir unes quotes d’acceptació de refugiats per país, si te’n recordes, de manera que a Espanya li van correspondre 17.337 refugiats, xifra que tinc al cap perquè era una autèntica vergonya en aquelles circumstàncies… Recorda que Alemanya, per exemple, tenia unes xifres d’acollida molt superiors, especialment perquè, com jo comento sempre, les persones que s’arrisquen a migrar acostumen a ser persones que volen millorar la seva vida, inquietes, resolutives i, en general, més preparades. I a Alemanya, aquest tipus de migració sempre li ha anat força bé. Doncs bé, arran d’aquesta mesura vergonyosa de la UE, a molts municipis, col·lectius de les entitats més actives, ens vam mobilitzar. A l’Hospitalet comptàvem, a més, amb una forta entitat com és la Creu Roja, molt sensibilitzada per aquestes qüestions i gairebé la convocatòria va ser espontània, a través de les mateixes entitats, que a vegades resulta encara més efectiu. De fet, aquí va ser la ciutadania indignada la que es va llençar al carrer.

I vàreu començar les concentracions…

Si, la primera es va fer a la porta de l’Ajuntament, perquè aleshores la crida als municipis era concentrar-se davant les cases Consistorials per mostrar el rebuig a la mesura de la UE i la solidaritat amb els refugiats. Com que nosaltres teníem ja organitzada la coordinadora d’entitats que tots coneixem com Espai de Ciutadania, ho vam fer a través d’ella. Aleshores l’Espai de Ciutadania no aplegava tantes entitats com ara, més o menys una vintena, però ja tenia un cert poder de convocatòria. Recordo que aquell dia va ploure una barbaritat i vam acabar concentrats al vestíbul de l’Ajuntament on es va poder fer un acte més o menys improvisat. L’important és que aquella primera convocatòria va servir per prendre consciència del problema, per conèixer més a fons el que vol dir ser refugiat i per observar les polítiques arbitràries de la UE en relació amb aquest fet.

Jo recordo una pancarta al balcó de l’Ajuntament sobre aquesta problemàtica, que va desaparèixer setmanes més tard i no ha tornat mai més…

Si, aleshores hi havia força sensibilitat sobre la qüestió i es va demanar a l’Ajuntament que fes extensiu el problema a la ciutadania, en la mesura de les seves possibilitats. Després això va anar decaient una mica. Es interessant veure, per exemple, que Espanya ha acollit 170.000 refugiats ucranians i en canvi, aquells 17.000 provinents de països musulmans en conflicte semblaven una barbaritat. Per tant, és evident que el color, l’origen, la procedència, segur que influeix, especialment en les autoritats. També hem de recordar que en aquella època governava Mariano Rajoy i que el ritme d’acollida va ser especialment lent. Un any després d’aquelles mesures UE-Turquia, Espanya havia acollit 1.037 refugiats d’aquells 17.337 que li corresponien. I de seguida vam veure, també, que el tema refugiats era molt conjuntural i que tampoc els Ajuntaments tenien especial interès en mantenir el missatge de l’acollida massa actiu, de manera que, ben aviat, vam decidir cercar un espai més idoni que no fos la plaça de l’Ajuntament i convertir la reivindicació en una cosa més cívica, més de les entitats de la ciutat i menys institucional. Com que a la Rambla Just Oliveras tenim el monument a l’Acollidora, ens va semblar que aquest símbol de la ciutat s’adequava perfectament amb la idea d’aquesta reivindicació d’acollida als refugiats.

Ja des del principi, les concentracions tenien la mateixa estructura que ara?

Pràcticament sí. Al principi es llegia el Manifest sobre els refugiats i poca cosa més, però aviat el company Eloi Moliner, també de l’Espai, va pensar que es podria llegir un poema de la Joana Raspall que és l’article 14 dels Drets Humans fet poesia (el poema Podries), penjar una pancarta i fins i tot, com que al costat de l’estàtua de l’Acollidora hi ha una paret bastant gran es va pensar en fer un mural que servís com a referència, però recordo que vam parlar amb el propietari, que només havia de deixar que es pintés i prou i s’hi va negar. Com que la pancarta o volava o la treien per posar-ne una altra i no hi havia possibilitat de pintar a la paret del costat, ens va semblar oportú posar una mica de música (el Cant dels Ocells) que, de passada servia per involucrar a més entitats, en aquest cas l’EMCA, l’escola de música que va començar a col·laborar ben aviat i que es manté de manera continuada fins ara mateix. De bon començament era un acte íntim, modest i curt i ara segueix sent un acte íntim, modest i una mica més llarg, però no gaire, que es manté de manera permanent els darrers dilluns de cada mes a les 7 de la tarda, com ja saps.

Des de l’inici…

No, sempre hem fet una convocatòria al mes però no hi havia dia fixe. Finalment vam considerar que millor elegir un dia al mes i mantenir-lo. Hi ha hagut alts i baixos, fins i tot convocàvem al juliol i a l’agost alguns anys, però la pandèmia ens va obligar a modificar-ho tot. Va haver un parell d’anys (2017-2018) que la Setmana de la Solidaritat la vam dedicar al tema dels refugiats i aleshores la convocatòria va agafar una embranzida important, de manera que es feia necessari formalitzar-ho d’alguna manera. Va ser un moment que teníem la col·laboració municipal, posaven megafonia, un escenari, etc. Jo crec que al final vam buscar un dia que no coincidís amb moltes convocatòries i ens va semblar que el dilluns era el millor dia perquè hi ha menys propostes, però tot això va canviant. Ara, per exemple, els dilluns hi ha els plens municipals i això resta l’assistència d’alguns regidors, que abans venien. Últimament ens emmotllem molt als alumnes de l’EMCA per tal que puguin assistir i interpretin el Cant dels Ocells i altres composicions. És una manera de visibilitzar-los i fer-los partícips alhora d’aquesta convocatòria solidària. Però l’acte sempre té ja una estructura molt semblant, durant la qual hi participa en cada convocatòria algun representant d’alguna de les entitats que formem part de l’Espai de Ciutadania. I també sempre comptem amb el suport d’aquestes entitats per organitzar-lo en condicions: cadires pels músics, ampolles d’aigua, aparell de so, megàfon, etc. Una cosa, com ja saps, molt poc oficial, expressament, però molt digne.

Però tot això ho ha de coordinar algú.

Doncs si. Uns quants, no gaires, però el més destacable és el treball en xarxa, la coordinació d’entitats i persones per fer possibles les concentracions cada mes. Sense aquesta xarxa no s’hagués omplert el Barradas amb el Concert de Música Acollidora el 2019 —amb la nostra soprano Laura del Río—, o la visita, amb dos autocars plens, a la Maternitat d’Elna… Voldria recordar també al jove Sergi Muñoz de l’ANC, que durant moltes concentracions es va encarregar de la megafonia (va morir al febrer del 2018).

Quan es va muntar el missatge estava clar: Volem acollir. Però ara ha anat passant el temps i el tema dels refugiats no sembla tan actual.

Si, aleshores estàvem molt sensibilitzats, però si t’hi fixes, avui encara és més urgent la qüestió. És probable que mai en tota la història hi hagi tanta quantitat de gent que marxi del seu país jugant-se la vida. És veritat que s’ha reduït la pressió del mitjà orient i ara s’ha enregistrat una forta pressió al Mediterrani provinent específicament de l’Àfrica. És veritat també que el gran percentatge migratori es registri en les entrades per aeroport, però no parem de veure milers de persones que fan tot el que poden i més per entrar a Europa, de manera regular, setmana rere setmana. Potser l’emigració per conflictes, l’emigració diríem política, no és la principal avui, perquè la principal causa migratòria actual té a veure amb el canvi notori de les condicions climàtiques i per tant, en les possibilitats de desenvolupar normalment una vida digna als països d’origen. Són els mitjans de comunicació els que interpreten la pressió de les pateres com l’objecte de la preocupació social d’aquells que han de reabsorbir les onades migratòries. Ens posen de manifest el conflicte, ens parlen de la invasió, quan l’arribada d’aquesta immigració és absolutament minoritària i fàcilment absorbible.

Heu tingut conflictes en les concentracions per aquest clima de rebuig als immigrants?.

Molt poca cosa. Algun insult, alguna actitud de rebuig, coses molt minoritàries, perquè hem tingut cura de no entrar a cap provocació i limitar-nos a sensibilitzar la ciutadania entorn els Drets Humans i, el dret d’acollida dels refugiats, és un dret humà inexcusable. La realitat és que vivim una situació molt complexa a aquest nivell perquè ni els governs són sensibles a aquesta realitat. Jo recordo, per exemple la primera mesura del govern Sánchez que va ser acollir el vaixell Aquarius que portava a bord 600 persones abandonades a la seva sort. D’aquell Sánchez del 2018 al de la tragèdia de la tanca de Melilla del 2022, hi ha només quatre anys però una dinàmica molt contradictòria. I si ara parlem del que la UE està fent en el cas dels palestins, la cosa ja és dramàtica. Insensibilitat, absència de valors, falta d’humanitat… una autèntica vergonya. I, sobretot, venint d’on venim, perquè el nostre país ha estat un país de migrants, migrants del camp a la ciutat, migrants a l’estranger i per tant amb molta gent que ha patit la insensibilitat dels que rebien l’emigració. Per això tantes vegades demanem a la gent més gran, que expressi aquestes realitats als joves que no les han viscut i que ara reben informacions moltes vegades tòxiques que assimilen immigració amb delinqüència per exemple. La gent del nostre país, experta en primera persona d’aquest fenomen, ha de ser proactiva sensibilitzant la ciutadania sobre l’emigració, l’acolliment, els refugiats… Denunciant, a més, aquesta Llei d’Estrangeria i els CIE’s que converteixen els acabats d’arribar en persones a les quals no se’ls reconeixen els drets, sense anar més lluny el dret d’asil, a la cua d’Europa en el nostre país. I tots els obstacles per aconseguir papers, per ser empadronats, per exemple, on els calen cites prèvies que no hi ha manera material d’aconseguir… Tot plegat fa que el tema dels refugiats, de la immigració, dels drets dels precaritzats s’hagi convertit en un dels grans problemes del nostre temps i, per tant, que les concentracions reclamant que es considerin iguals els acabats d’arribar, mantinguin tota la seva vigència.

Sobretot perquè una Europa rica com la nostra podria perfectament integrar i donar alternatives viables…

Jo recordo una xerrada que va fer l’Arcadi Oliveras a l’Hospitalet molt pocs dies després de descobrir-se un presumpte frau de 50 milions dels Botín. Explicava la propaganda negativa que s’havia instal·lat en el relat de la societat sobre els ajuts als immigrants i als refugiats posant la contrapartida dels grans fraus dels poderosos. Hi ha preocupació, deia, pel que es gasta en ajudar als més desafavorits de la societat sense tenir en compte que els diners que es deixen d’ingressar podrien resoldre no aquests ajuts sinó moltíssims més i convertir-nos a tots en més iguals. Jo trobo en aquest sentit, que es contra argumenta poc, que es pressiona poc en aquest sentit.

S’ha de ser contundent en allò que anomena la Catedràtica d’Ètica, Adela Cortina, l’aporofòbia: el que molesta, el que incomoda, és la persona pobre!

Perquè a les concentracions van els convençuts, els sensibilitzats. Com s’arriba a la resta de la població?

Cal fer una feina constant. És evident que els mitjans de comunicació i les xarxes socials han de jugar un paper fonamental, però el tema ha d’estar present en les converses de cafè, en les xerrades, arreu. És un problema de Drets Humans i com a tal problema de Drets Humans, o es respecten o es vulneren. I està clar que si es vulneren els Drets Humans, la societat va enrere a marxes forçades. Cal posar-se en la pell dels que arriben:com ha d’estar una gent que marxa d’allò que coneix per obrir-se camí en un espai desconegut, d’una cultura diferent, amb gent d’idiomes, orígens i tradicions diferents… Com ha d’estar una mare, que el que més estima al món és la seva criatura… per apujar-se amb ella a una barca on no sap ni tan sols si arribarà a bon port. I això costa d’entendre, no solament per alguna gent de carrer, especialment pels governants que demostren una escassa talla humana.

Més informació: —————————————————————

https://www.elllobregat.com/noticia/16655/lhospitalet/la-soprano-hospitalense-laura-del-rio-cantara-en-favor-de-los-derechos-de-los-refugiados.html

https://lhdigital.cat/noticies/una-concentracio-a-lacollidora-ha-tancat-la-setmana-de-la-solidaritat-a-lh