El grup municipal socialista, una vegada més, es desentèn de la conservació del patrimoni ciutadà

Fa poques setmanes van saltar tots els senyals d’alarma. L’edifici d’Olis Regàs, al carrer Buenos Aires de Santa Eulàlia es va posar a la venda. L’actual propietat demana poc més d’un milió d’euros i anuncia que disposa del permès per construir-hi quatre pisos turístics. Tot plegat queda lluny de ser un acudit de més o menys mal gust. L’edifici d’Olis Regàs es una mostra excel·lent de l’arquitectura industrial modernista.

Efectivament, com s’explicava en l’encapçalament d’una moció presentada pel grup municipal d’ERC-EUIA en el Ple de gener de 2024 , “El magatzem d’olis Regàs és un edifici situat al barri de Santa Eulàlia, dels pocs exemples d’arquitectura fabril modernista que es conserven a l’Hospitalet, amb un bon estat de conservació. Va ser projectat el 1911 per Juli Maria Fossas i Martínez (1868-1945), arquitecte de la secció d’ornat de l’Ajuntament de Barcelona i conegut per edificis singulars de la mateixa ciutat com la Casa Josefa Villanueva (Roger de Llúria 18), l’edifici de la Companyia Transmediterrània (Via Laietana 2), Can Po Cardona (Sant Joan Despí) i nombrosos panteons del cementiri de Montjuïc. L’edifici, concebut com a magatzem d’olis d’oliva de l’empresa que regentava Joaquim Regàs, consta d’una sola planta amb façana simètrica de tres cossos, un central més elevat i dos laterals.”

En el mateix text s’afegia que: “Al centre hi ha una gran porta i per sobre tres grans finestres, la central més gran, que accentua la simetria de l’edifici. La nau central té coberta a doble vessant de la qual encara es conserven les teules planes originals. Està coronada per un frontó mixtilini i un medalló central de gran interès. A tota la façana cal destacar el joc de relleus amb formes ovalades en estuc i motllures obertes que emmarquen el reixat de ferro forjat amb elements florals. El treball del ferro, també present a les baranes, té un fort accent modernista de qualitat considerable. Aquest és un edifici inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) de 2001, que consta amb un nivell de catalogació D, és a dir, que independentment de l’obra que se’n realitzi hauran de mantenir-se les façanes, així com els elements estructurals que asseguren la seva solidesa i integritat.”

Finament es demanava que l’Ajuntament adquirís l’edifici d’Olis Regàs, ara en venda, per destinar-lo a equipament d’us públic. La proposta va ser rebutjada amb el vots en contra del grup municipal del PSC i els de Vox. Per aquest últim grup municipal el seu vol contrari expressava el rebuig a qualsevol gestió pública de l’edifici. El grup del PSC va explicar que l’edifici no tenia cap interès més enllà de la façana, que va considerar prou protegida per la seva inclusió al PEPPA.

Però la façana no és suficient. Tot l’edifici d’Olis Regàs forma part del patrimoni de la ciutat, del patrimoni del veïnat, amb independència de que formi part o no del llistat de protecció limitada que suposa el PEPPA de la Ciutat.

De fet, només caldria passejar pels carrers del barri per adonar-se de la importància de l’edifici. Just al costat hi ha una placa brillant que recorda que allà mateix va néixer l’actriu Nuria Espert. No costa massa imaginar el que pot significar que l’edifici d’Olis Regàs acollis una sala teatral que portés, orgullosament, el nom de la antiga veïna Nuria Espert i que pogués servir com a referent més enllà. Però hi ha més. No gaire lluny hi ha la casa on va néixer l’Antoni Ros Marbà, el conegut músic i director d’orquestra. Tampoc és difícil imaginar el que pot ser que l’edifici d’Olis Regàs contingués un auditori amb el seu nom. Seguint el mateix carrer, una mica més avall hi havia existit la cooperativa “El Respeto Mutuo”, que disposava d’una sala de teatre i que en diferents moments de la història va acollir diverses entitats.

Res d’això sembla importar als responsables del grup municipal socialista de l’Ajuntament de la ciutat. Semblen identificar patrimoni amb pedres o possible especulació immobiliària. I a poc a poc, o una mica més ràpid, van desapareixent de la ciutat i de cadascun dels seus barris elements patrimonials.

Sense entendre el patrimoni com una cosa viva, com la memòria comunitària, com allò que ajuda a crear identitat col·lectiva, com allò que va molt més enllà de les pedres i dels edificis, un patrimoni que inclou elements com la mateixa trama urbana, aquells camins creats per la gent, per comunicar-se i que, sense cap mena de debat públic va també desapareixent a canvi d’un urbanisme de blocs tancats en ells mateixos, no hi ha ciutat possible.

Per fer-ho encara més fosc, la propietat actual de l’edifici dels carrer Buenos Aires del barri de Santa Eulàlia ha aconseguit autorització per poder-hi construir nous pisos turístics, en un barri que veu augmentar dia a dia el nombre d’habitatges turístics sense control. No seria dolent conèixer com, per què i qui ha autoritzat aquesta possibilitat en una zona que incrementa la seva densitat de població mentre disminueixen equipament públics.

Avui, l’Hospitalet de Llobregat, la ciutat que vol tenir com a símbol la imatge de l’Acollidora veu com creix en habitants però deixa d’acollir realment. Les persones que arriben als nostres barris tenen cada vegada menys possibilitats, menys referents per identificar-se amb els lloc on viuen, per sentir-se acollits i sentir que la seva història pot formar part d’històries comunes, que la seva memòria és part d’una memòria compartida; que ja no son només habitants sinó que formen part del veïnat que és capaç d’acollir i de crear identitat col·lectiva de barri i de ciutat.

Ara, cal esperar que Olis Regàs no formi part de la llaga llista de patrimoni perdut de l’Hospitalet. Cal esperar que un govern municipal que va ser capaç de comprar per un parell de milions d’euros dues naus en desús a l’anomenat “banc dolent”, sigui capaç d’adquirir en bones condicions l’edifici d’Olis Regàs abans que desaparegui. Ho recordarem