Un projecte plegat d’incògnites que el govern municipal ja considera del tot superat i que ja ha enviat als organismes supramunicipal perquè l’aprovin

Les darreres informacions sobre el projecte de Godó i Trias donen per fet que el fons d’inversió Stoneweg destinarà un centenar de milions d’euros a rehabilitar i adequar l’antiga fàbrica per convertir-la en un espai dedicat fonamentalment a guanyar diners perquè de cap altra manera s’entén la inversió d’un fons d’aquestes característiques que, a banda de les despeses inicials, es compromet a un cànon de 527.000 euros anuals per l’Ajuntament. Un cànon que, com en el cas de Planeta Formación, i segons va denunciar en el darrer ple el portaveu dels Comuns, gairebé en ocasions no existeix perquè l’Ajuntament es fa càrrec d’obres de millora i manteniment i de beques per estudiants que es mengen pràcticament els ingressos previstos.

El projecte Godó i Trias es manté en una nebulosa perquè l’únic que se sap és que la part museística inicial (museu d’art físic i digital multidisciplinar) anirà completament soterrada en quatre naus, mentre que tota la part exterior tindrà uns altres usos. Usos que no s’han concretat, però que és probable que ocupin el rovell de l’ou del projecte que es ven com un projecte cultural i que es pot convertir en una mena de galeria de consums diversos. El lloc és cèntric i la part de l’Hospitalet de la plaça Europa és l’altra l’Hospitalet que no té res a veure amb els barris de La Florida/Les Planes, Collblanc La Torrassa o Pubilla Casas/Can Serra. És clarament una extensió de la Barcelona dels negocis on l’eix econòmic és la Fira de Barcelona i els espais comercials que donen servei tant als ciutadans de l’Hospitalet com als de la resta de la comarca i Barcelona. En aquest sentit, la inversió a Can Godó i Trias, tot i que arriscada, comptarà amb l’atractiu del lloc on està ubicada i per això és impensable que es destini exclusivament a projecte cultural, malgrat les excuses que parlen de la proximitat al Districte Cultural de la ciutat que, com tothom sap, és purament una entelèquia. Una proposta que semblava més orientada a un nínxol de negoci poc explotat encara, com son les medicines alternatives xineses no va prosperar, probablement no per manca de recursos dels inversors orientals sinó perquè el projecte era excessivament sectorial, poc adequat per un espai amb vocació econòmica i no garantia un èxit immediat que fes front a la inversió i al cànon.

Aquests aspectes son els que omplen d’incògnites els grups municipals d’oposició tret de VOX que ja ha argumentat en diverses ocasions que prefereix que el patrimoni històric de la ciutat estigui en mans d’una empresa privada, que no pas es caigui per la desídia i l’abandonament en què el té sotmès l’equip de govern. En aquest sentit, el projecte de Godó i Trias depèn en exclusiva del que decideixi Vox el dia del ple. O s’absté i dona via lliure al projecte o vota en contra i permet que en algun moment es puguin determinar altres usos. És una gran responsabilitat perquè, o permeten que el govern segueixi aplicant decisions transcendentals pel futur de la ciutat, o els obliguen a negociar. El seu portaveu sempre s’ha queixat que les iniciatives ciutadanes de Vox son sistemàticament rebutjades i que el seu interès radica en debatre en positiu per tal que no s’imposin les majories automàtiques. Ara tenen una oportunitat d’or per demostrar coherència en els seus propòsits. Els arguments del grup municipal de Vox se centren fonamentalment en acceptar el mal menor que és permetre que algú regeneri el patrimoni municipal davant l’alternativa de l’abandonament i la ruïna.  Davant d’això hi ha l’argument moral que explica que justificar el mal menor quan el que correspon és impedir el mal, avala la conducta del que actua malament. El dilema ja el va posar sobre la taula Tomàs de Aquino al segle XIII i ja es veu que continua sent útil.

De fet, l’equip de govern dona per resolt el tema i ja ha portat el projecte a la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’AMB que l’ha de tractar en la seva reunió d’abril, per la qual cosa és molt probable que l’aprovació definitiva del projecte es posi sobre la taula en el proper mes de març. La proposta inclou una clàusula de cessió demanial a la companyia inversora per 50 anys, prorrogables 25 anys més, de manera que el que va costar l’adquisició del complex fabril l’any 2002, haurà estat, de fet, una inversió bastant ruinosa a molt llarg termini.

El fons d’inversió al capdavant del projecte calcula que visitaran el museu 550.000 persones quan porti uns 15 anys obert. És una xifra bastant especulativa perquè l’assistència als museus depèn en gran part de l’influx del turisme i ara està en una corba ascendent, però el sector és realment inestable i pot variar molt. També hi juga molt el prestigi de l’entitat i el que pot mostrar. Els quatre museus més vistos a Barcelona, a banda del del Barça, són el Museu Picasso, el d’Història de Barcelona, el Nacional d’Art i la Fundació Joan Miró. Les xifres d’assistència als museus fluctuen molt però estan al voltant dels 4-4,7 milions en els darrers anys. El Museu Picasso es mou entre els 700.00 visitants anuals i 1,4 milions però a Barcelona hi ha més de 55 museus i la mitjana de visitants se situa al voltant dels 50-70.000. Els 550.000 visitants previstos pel Godó i Trias és una xifra espectacular, encara que sigui als 15 anys de la seva apertura, perquè no se sap ben bé que oferirà, com no sigui que l’oferta museística sigui en realitat un simple complement del previsible negoci.

El projecte ho deixa tot tan obert que, a banda de museu, la proposta Godó i Trias inclou una vessant sociocultural, una altra docent i fins i tot preveu iniciatives sanitàries i assistencials que deuen correspondre a l’anterior proposta xinesa.