En la darrere entrevista de l’alcalde Quirós als mitjans de comunicació públics va fer un reconeixement explícit a la necessitat d’esponjament dels barris del nord

Més enllà de les conegudes propostes sobre la reforma del que ara s’ha posat de moda com a Samontà, els notables avenços sobre seguretat, que han vingut de la mà dels Mossos, els somnis dels bulevards hospitalencs que han d’enllaçar la Diagonal amb la Gran Via amb un pas intermig a l’intercanviador de la Torrassa i la meravella econòmica del clúster sanitari que ha de convertir la ciutat en l’eix de la recerca a nivell de l’Estat, hi ha hagut dues afirmacions de l’alcalde Quirós en la darrere entrevista concedida als mitjans de comunicació públics, que tenen veritable interès.

La primera, el reconeixement explícit que cal guanyar espai públic per zones verdes i equipaments i la segona que el canvi que li convé a la ciutat s’ha de fer entre tots. Respecte de la necessitat d’espai públic, ho va fer en el context de la reforma dels barris del nord de la ciutat, però el reconeixement ja és un pas perquè ràpidament es pot comprovar la contradicció entre els desitjos i la realitat. Pel que fa al propòsit d’avançar tots junts l’alcalde es va pronunciar en el context del Centenari del títol de ciutat, amb la idea que cal reflexionar plegats sobre com s’ha construït aquesta ciutat i qué representa “ser de Hospi” especialment pel que fa al futur immediat.

Van quallant lentament una bona colla de missatges: que estem en la ciutat més densa d’Europa; que no s’ha de celebrar el Centenari del títol de ciutat sinó aprofitar l’efemèride per repensar la ciutat entre tots; que és imprescindible esponjar els barris del nord; que s’han de recuperar espais per convertir-los en zones verdes i equipaments; que resulta imperatiu preservar el patrimoni històric en tots els seus diversos apartats (industrial, cívic, cultural, immaterial, natural, etc); que s’han de  cobrir les necessitats més sentides per la ciutadania que depenguin de l’Administració local i que els disbarats dels últims anys del govern Marín costarà de digerir-los si és que no ens han condemnat ja a la suburbialització definitiva.

I encara en queden alguns sobre els quals cal seguir insistint per veure si finalment traspassen la cuirassa del poder i s’instal·len en l’imaginari col·lectiu com els ímputs precedents: per ser una ciutat digne d’aquest món resulten imprescindibles alguns equipaments de ciutat que encara no existeixen: un teatre municipal cèntric i digne d’aquest nom; un auditori municipal cèntric i amb capacitat suficient; un museu municipal cèntric capaç de reunir les peces conservades ara als magatzems; un camp de futbol, un pavelló de bàsquet i una pista d’atletisme a l’alçada dels somnis dels clubs més importants de la ciutat. I també, deixar de perdre espais que la ciutat necessita i que s’han cedit amb concessions demanials que resulten incomprensibles. I que s’ha d’abandonar el llenguatge grandiloqüent que van posar de moda equips de govern que miraven més els núvols que els carrers que trepitjaven els seus ciutadans.

És evident que els barris del nord —el Samontà de l’Hospitalet també inclou Can Serra i la barriada Sanfeliu i aquí les urgències son menors— requereixen d’un pla estratègic i no està clar que el Consorci de la Gran Via i ara del Samontà treballi en aquesta línia. Pel que diu l’alcalde cada vegada que se li pregunta, el projecte sembla limitar-se a una anàlisi d’algunes edificacions obsoletes especialment a La Florida i, allà on si que sembla que els tècnics fan feina és en l’espai de Can Rigalt on hi ha suficient espai lliure com per edificar un barri sencer. Massa silenci al voltant d’un projecte que hauria probablement de formar part d’un pla estratègic global capaç d’afectar per ser autènticament creïble a tot Collblanc-La Torrassa i a tot La Florida-Pubilla Casas.  Pel que es coneix fins ara i per les precaucions emprades, és molt fàcil que ens n’assabentem quan tot ja estigui dat i beneit.

L’alcalde semblava que al final de l’entrevista concedida, posava sobre la taula una idea que l’obligaria a repensar unes quantes coses: si és veritat que hi ha una crida implícita a la col·laboració d’aquells que poden tenir criteris diferents, li seria imprescindible fer tàbula rasa del que ha heretat. No és possible defensar que cal guanyar espai lliure i mantenir el projecte del biopol, de la mateixa manera que no es pot defensar el patrimoni i seguir cedint espais a empreses privades. I no és possible parlar de la “reforma del Samontà” sense evitar que es construeixin més de mil habitatges lliures a la pastilla de Can Rigalt.