Els resultats electorals a la ciutat dibuixen tres espais sensiblement diferents: un al nord (amb l’excepció de Collblanc-La Torrassa), un altra al mig (Centre-Sant Josep i Santa Eulàlia) i un al sud, Bellvitge-Gornal.
David Pérez, repeteix com diputat.
Amb una participació que ha superat de poc el 53% dels vots, el PSC s’ha tornat a situar com a primera força electoral amb una mica més de 39.000 vots seguit a llarga distància pel PP amb gairebé 13.000 vots. ERC, gairebé arriba als 10.000 vots i Vox supera els 9.000, Junts els 7.000 i els Comuns aconsegueixen una mica més de 6.000. La CUP arriba als 2.000 vots, mentre Ciutadans, Pacma i Aliança Catalana aconsegueixen al voltant de 1.100 vots cadascuna. En nombre de vots, el PSC aconsegueix a la ciutat gairebé tants vots en solitari com els 9 partits que el segueixen, una dada que posa de manifest l’hegemonia socialista a la ciutat. Una mirada panoràmica al conjunt del municipi posa de manifest que el PSC es fort a tota la ciutat però en especial als districtes 4, 5 i 6: La Florida-Les Planes, Pubilla Casas-Can Serra i Bellvitge-Gornal. Curiosament, els barris del nord de la ciutat són els que tenen un urbanisme més complex, un índex de saturació demogràfica més elevat i un nivell d’immigració més considerable (caldria afegir també el districte 2, Collblanc-La Torrassa). Bellvitge-Gornal ha estat tradicionalment també un districte socialista que manté, per tant, el seu posicionament ideològic immutable.
Als barris del nord de la ciutat, districtes 2 (Collblanc-La Torrassa), 4 (La Florida-Les Planes) i 5 (Pubilla Casas- Can Serra) és on la participació ha estat més baixa: entre el 45 i el 48% del cens electoral i on el PSC ha aconseguit un percentatge més alt, al voltant del 50% als districtes 4 i 5, i del 40% al districte 2. També en aquests tres districtes la suma de PP i Vox ha estat la més alta de la ciutat: entre el 27 i el 28% als districtes 4 i 5 i del 22% a Collblanc-La Torrassa. També en aquests dos districtes és on el suport electoral a ERC i Junts ha estat menor. A La Florida-Les Planes i a Pubilla Casas- Can Serra, ERC i Junts han tret menys, en conjunt, que VOX, mentre que el PP ha tret (juntament amb Bellvitge-Gornal) el millor resultat de la ciutat. Els Comuns, per la seva banda, han tret només un 4,6% a La Florida-Les Planes i un 5,8% a Pubilla Casas-Can Serra, mentre que als districtes 1 i 3 ha tret per sobre del 7,5%. A Collblanc-La Torrassa i a Bellvitge-Gornal el resultat ha estat molt semblant: el 6,8% dels vots vàlids emesos.
Núria Lozano, continua com diputada de Comuns Sumar
Aquests resultats han fet que, tot i que el PSC és la primera força arreu, ERC només sigui la segona al districte 1 i al districte 3, mentre que el PP és la segona força als districtes 4, 5 i 6. El PP és la tercera força al districte 1, mentre que VOX és la tercera força als districtes 4, 5 i 6. Junts és la quarta força als districtes 1, 2 i 3 i la sisena als districtes 4, 5 i 6. I els Comuns són la cinquena força als districtes 4, 5 i 6 i la sisena als districtes 1, 2 i 3.
La lectura dels resultats en global dibuixen tres ciutats diferents: una, la formada pels barris de La Florida-Les Planes, Can Serra i Pubilla Casas on després del PSC, les dretes obtenen un notable resultat. Una segona, la formada pels districtes 1 i 3 (Centre-Sant Josep, Santa Eulàlia i Gran Via Sud) on el PP no arriba al 13,5% i Vox no arriba al 9%, mentre que els partits independentistes aconsegueixen els millors resultats del conjunt de la ciutat i també els Comuns (entre el 7,5 i el 8,1%). I una tercera, la que formarien Collblanc-La Torrassa al nord i Bellvitge-Gornal al sud on el PSC seria més fort que al Centre i Santa Eulàlia, també els partits independentistes amb una mica més de pes que a La Florida i Pubilla, però també la dreta PP-Vox amb més força que al Centre i Santa Eulàlia, amb un pes dels Comuns a mig camí entre el pèssim resultat de La Florida-Pubilla i el més ressenyable del Centre i Santa Eulàlia.
En resum, el PSC ha aconseguit entre el 37,5% (districte 3) i el 49,3% (districte 4); el PP entre el 12,3% (districte 1) i el 16,7% (districte 6); ERC entre el 7,2% (districte 5) i el 13,5% (districte 3); Junts entre el 3,8% (districte 5) i el 10,4% (districte 2); Vox entre el 8,5% (districte 1) i el 12,9% (districte 4) i Comuns-Sumar entre el 4,6% (districte 4) i el 8,1% (districte 1).
Amb aquests resultats, encara provisionals de la circumscripció de Barcelona, dos hospitalencs i una hospitalenca ocuparan plaça de diputat al Parlament de Catalunya: els números 8 i 21 de la llista del PSC, David Pérez i Ernesto Carrión, i la núm. 6 de la candidatura de Comuns-Sumar, Núria Lozano, regidora de L’Hospitalet per L’HECP-C.
Vagi per endavant que soc dels que pensen que el minut final en un debat electoral, l’anomenat minut d’or, no resulta ni determinant ni imprescindible i que, per tant, el que s’acaba considerant com la cirereta del pastís no és res més que un instrument de màrqueting polític inventat pels especialistes en opinió pública que, en aquest tipus d’activitats comunicatives, complementen el treball del periodisme clàssic.
I vagi també per endavant que aquest article mai s’hauria escrit si no s’hagués produït un episodi una mica lamentable al voltant del minut d’or durant el passat debat electoral que FIC i l’Espai de Ciutadania van co-organitzar al teatre del Centre Catòlic el passat dia 3 de maig.
Estarà bé explicar tot el procés perquè el lector es faci una idea. En la darrera Junta de FIC d’abril es va parlar de la commemoració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa que l’entitat sempre celebra amb un acte. La coincidència de les eleccions autonòmiques va fer que ben aviat es pensés en convertir aquest acte en la millor expressió de la llibertat de premsa i de l’enriquiment democràtic com és un debat electoral amb tots els partits amb representació parlamentària en el moment del canvi de legislatura. Com que a L’Hospitalet la cosa dels debats electorals ha estat enrarida des que l’alcaldessa va decidir en les darreres convocatòries municipals no assistir i enviar al seu segon, es va acordar enviar una carta als partits explicant la fórmula del debat, la clau hospitalenca amb que es desenvoluparia, el nombre de blocs, el minut final i el sorteig de totes les forces per evitar discriminacions i garantir la proporcionalitat. Alhora, com que FIC és una entitat privada, així com el conjunt d’entitats de l’Espai de Ciutadania, es va pensar que, per no entorpir la campanya, caldria cercar un espai també privat, encara que tingués una despesa econòmica, cèntric i en condicions, per marcar una certa dinàmica de debats futurs, imprescindibles en una ciutat com la nostra. Com tothom es pot imaginar va suposar una feinada per una entitat que només s’alimenta econòmicament de les quotes del mig centenar llarg d’associats, que no té cap tècnic que faci la feina i que s’ha de moure gràcies al voluntarisme i l’activisme de les persones que en formen part. Valgui dir, de passada, que això només és possible en una entitat que ha aconseguit un clima de treball extraordinàriament afable, gràcies al respecte a totes les opinions, la seva voluntat transversal i l’esperit col·laboracionista que ho impregna tot.
La carta als partits es va enviar el dia 26 d’abril (i amb el PSC es va confirmar que l’havien rebut el dia 27) quan ja estava tot lligat i allà va quedar de manifest que els partits que participessin —esperàvem que tots, pel caràcter igualitari i plural del debat— assumissin les condicions establertes: quatre blocs temàtics en clau hospitalenca, tres minuts per partit, incloses rèpliques entre ells, i un minut final per demanar el vot. Als partits se’ls demanava que elegissin els candidats de l’Hospitalet en millor posició en cadascuna de les llistes, se’ls avisava del periodista que moderaria i que mitja hora abans de l’inici del debat es faria el sorteig dels blocs i del minut final per decidir l’ordre d’intervencions.
El debat va estar a punt de malmetre’s tal com s’havia previst, perquè el representant socialista, el diputat David Pérez, va insistir que el seu partit acceptava tots els termes de la carta excepte el sorteig del minut d’or, afirmant que si qualsevol dels partits presents no estava d’acord amb les normes del debat i les impugnava, la Junta Electoral imposaria el criteri del pes parlamentari, que és el que ell defensava pel minut final. Se li va explicar amb detall que la carta havia estat enviada amb temps i forma i que no s’havia enviat cap altra carta mes amb posterioritat, argument que el diputat socialista rebatia pel fet que ell havia ja parlat de la seva posició amb el president de l’entitat i, en conseqüència donava per fet que el minut final es faria amb la fórmula que ell defensava, s’ha de dir que en exclusiva.
Podia entendre’s el malentès, però també calia donar-li pes al seu argument i per això se li va demanar que ens digués on constava la normativa segons la qual en cas que un partit —en una convocatòria de debat electoral per una entitat o mitjà privat— no estigui d’acord amb les normes fixades, pot impugnar-les i la Junta Electoral li dona la raó. El diputat David Pérez no disposava en aquells moments de la normativa i va presentar aleshores una única opció: o acceptar que el minut final no se sortegés o absentar-se del debat.
A menys de mitja hora d’iniciar-se el debat, els organitzadors i el moderador (amb l’acceptació explícita de la resta de partits) van acabar acceptant les premisses del diputat socialista, després de consultar la LOREG en la mateixa sala i no observar cap punt que posés en valor els arguments utilitzats. L’important va ser aleshores salvar el debat però el moderador va fer una observació al respecte i és que es miraria el tema amb precisió perquè aquella imposició de darrere hora podria crear un nou precedent a la ciutat en debats electorals, que estaria bé resoldre de manera definitiva.
Aquest article és el resultat d’aquesta anàlisi minuciosa dels fets. Per la celebració d’un debat electoral d’un mitjà o d’una entitat privada, cal establir uns mecanismes de consens entre els convidats, però no hi ha base d’impugnació de la Junta Electoral pel fet que els convidats poden perfectament declinar la invitació. Si no declinen la invitació, s’han de sotmetre a les normes prefixades per qui organitza —en general prèviament consensuades— i no poden fer servir l’argument de la Junta Electoral com a pressió, que és exactament el que va fer el diputat al·ludit.
Vam fer també la consulta a diversos serveis jurídics que treballen sobre campanyes electorals de partits i especialment a la Junta Electoral de Zona que ens va enviar un certificat de la consulta que vam rebre ahir dijous i que especifica “Por consiguiente, esta JUNTA ELECTORAL considera que, dado el carácter privado de FIC -que ni siquiera es un medio de comunicación- puede organizar el debate como considere oportuno, siempre y cuando se respeten los principios de pluralidad y, en particular, el de proporcionalidad, sin que por parte de un partido o candidatura se pueda condicionar la celebración del debate, máxime cuando las normas, como es el caso planteado, han sido previamente consensuadas. En relación con el llamado “minuto de oro”, esta JUNTA ELECTORAL se remita a los Acuerdos de la JEC mentados.”
En realitat, l’actitud del diputat David Pérez, ho afirmo amb tota cordialitat, va ser d’intransigència, una posició que en aquesta ciutat no és estranya en el partit que porta governant des de l’any 1979. I el més greu és que o, ens va mentir, o va fer veure que coneixia una norma que desconeixia del tot, que també era una altra forma de mentir i de pressionar. A Foment de la Informació Crítica tenim la voluntat de millorar les fórmules, els mecanismes, els continguts i el desenvolupament dels futurs debats que pensem organitzar i ja no serà possible que ens entabanin amb inexactituds, com ens va passar el 3 de maig.
És veritat que costa tenir una mica de mà esquerra quan sempre s’ha fet servir la mà dreta amb la inflexibilitat del que està tan acostumat al poder, però no s’hi val tot. I alguns ho hauran d’aprendre de cara al futur.
Entrevista con el poeta Sandro Luna ganador del último Jorge Manrique de poesía
Este noviembre pasado, un poeta hospitalense de nacimiento ganó el prestigioso Premio Internacional de Poesía Jorge Manrique, con un libro de reminiscencias cinematográficas: La noche que a Eddie Felson le rompieron los dedos, rememorando aquel habilidoso jugador californiano de billar protagonizado por Paul Newman donde aparecía como un reconocido buscavidas. Se presentaron 107 originales de diversas partes del mundo y lo ganó Sandro Luna, nacido en 1978, licenciado en Filosofía por la UB y profesor de secundaria de literatura y filosofía. No era un primerizo. En 2009 ganó el premio de poesía de La Vanguardia que otorga a un único poema, en este caso Atardecer. Al año siguiente ganaría el XXXI Premio Internacional de Poesía Arcipreste de Hita con el libro Estamos todos muertos, aval y reconocimiento que le serviría para publicar en 2014 Casa sin lugar, en 2015 Eva tendiendo la ropa y en 2020 la plaquette Fuego de San Telmo. Ese mismo año ganaría también la XXXVI edición de los Premios Jaén de Poesía con el libro titulado El monstruo de la galletas y en 2022 fue finalista de los Premios del Tren con el poema Catenaria.
Nos ha parecido que no había mejor elección para el Día del Libro que una entrevista con un notable escritor local, hasta ahora inédito en nuestras páginas. Este ha sido el resultado.
Nació en l’Hospitalet, vive en Esplugues… nadie apostaría que en esos contextos brotara un poeta… ¿la geografía marca a un autor?
Todo cuanto nos rodea es accidental. Lo mismo sucede con el lugar en el que uno nace. Lo que brota, por otro lado, lo hace siempre en tierra fértil y esta tierra, en realidad, no conoce más geografía que su propia entraña inmaterial. Así que, aquí, por intentar responderle, me remito a Melville: “No está en ningún lugar. Los lugares verdaderos nunca lo están”.
Por otro lado, decirle que la geografía por la que me muevo es una especie de mapa con muchas cruces y ningún tesoro… con la cual cosa es evidente que uno esté lleno de marcas y geografías que nos indican constantemente que lo único importante es el recorrido individual que cualquier persona haga en un mundo que apesta.
Hay mucha gente que versifica, que se atreve a juntar palabras, pero la poesía es otra cosa: ¿qué es la poesía?
No tengo ni idea, pero yo la he sentido, por ejemplo, muy viva en algunos momentos y poemas. Pienso en “Malos recuerdos” de Gamoneda, en “Alto jornal” de Claudio Rodríguez, en “Jilgueros” de José Mateos, en “Voces” de Agustín Pérez Leal, en “Humo de leña” de Vicente Gallego, por citarle algunos poemas de libros que descansan mientras le escribo en mi escritorio.
¿Qué es la poesía? – me pregunta.
¿Qué es el amor? – le respondo.
Una pregunta clásica: ¿el poeta nace o se hace?
Usted me disculpará, pero me hace unas preguntas que no sé bien qué decir, no estoy insinuando que suenen a preguntas tópicas o recurrentes, no me malinterprete… así que para no parecer impertinente ni altivo, adjetivos muy alejados del tipo que soy, le explicaré que yo, de pequeño, enfermaba con frecuencia y pasaba largas temporadas en casa de mis abuelos. Ello era debido a unas anginas que tenía del tamaño de un melón XL, así que cualquier resfriado se me complicaba cosa mala y me alejaba de la escuela, del patio y de mis compinches de aventuras. Por aquel entonces la tele no era tele, no existía internet ni plataformas con películas a la carta. Pero tenía libros y leer era un puerto para mí. Me embarqué, lo recuerdo, con Jason y sus camaradas; entendí de banderas por la bandera negra de Aquiles y los mirmidones; Long John Silver se convirtió para mí, por aquel entonces, en mi mejor maestro; las moscas de Machado y sus limoneros me dieron la vida nuevamente… y qué pronto quise escribir también por emular a aquellos tipos que me servían en bandeja sus aventuras y tragedias. Este amor por las palabras es verdadero amor, así que yo me enamoré de joven gracias a ellas y no he dejado de cultivar ese campo que todavía me estremece. Quiero pensar que soy un campesino humilde, como esos que aparecen en algunas películas del viejo Kurosawa, por ejemplo, y si he sido capaz de escribir algo que haya merecido la pena, en parte, también ha sido porque previamente había en mí una especie de tierra fértil en la que tanto los argonautas como el viejo Homero o el apasionado Stevenson o ese hijo de la mar a quien tanto respeto, por ejemplo, dejaron su semilla.
Otra pregunta más clásica todavía: ¿para qué sirve la poesía?
¿No cree que Borges respondió a esta pregunta de la mejor manera posible? Las cosas que más amo no sirven para nada. No sirve para nada lo hermosa que me parece mi compañera cuando toma café por la mañana, no sirve para nada el beso de mi hija por sorpresa, no sirve para nada la belleza que tiene el rocío cuando le va la vida en el filo de una hoja… ¿qué es esta servidumbre de preguntarnos a cada instante para qué sirve esto o aquello? Lo que más importa, porque es importante, nada sabe del utilitarismo ni de la esclavitud en este mundo de mierda. Por eso fueron tan importantes otros hombres mucho mejores que yo que dieron su vida por amar solamente –aquí pienso en mi hermano Agustín–: Osip, Servet, Bruno,…
De la poesía no se puede vivir, pero… ¿se puede vivir para la poesía?
La única vida que concibo es la que se desvive. Entiéndase bien –hago referencia a Esquirol–: “Vivir es desvivirse”. Y esto quiere decir que vivir es dar la vida. En tal caso, sí, se debe vivir para la poesía, a su servicio y dictado, humildemente siempre y a su búsqueda y encuentro; respetar el barbecho, los silencios…
Ha ganado unos cuantos premios de poesía: ¿para qué sirve ganar premios?
Si me presento a premios literarios es porque es la manera más rápida de publicar un libro y que a menos gente compromete. En mi caso, y para serle sincero, me ha servido para conocer a personas que se han convertido en algo más que en compañeros de viaje: en amigos.
¿Qué es, a su juicio, una carrera literaria?
Me temo, y sabrá disculpar mi ignorancia, que no sé qué es una carrera literaria.
¿De dónde bebe como poeta?
De la fuente inagotable de la que otros hombres y mujeres bebieron antes que yo: la sorpresa, porque es admiración, y la celebración, porque es gozo e incertidumbre. Y también del bar que tengo al lado de casa.
¿Cómo ve su futuro literario?
Me cuesta mucho pensar en más allá de hoy, así que espero que las palabras sigan acudiendo a mí generosamente y que yo esté a la altura en el momento de merecerlas, si es que las merezco, si es que acuden. Nada más.
Es profesor de secundaria. ¿Qué considera que hay que hacer para que los jóvenes se sientan atraídos por la poesía?
A los jóvenes hay que dejarlos con sus duelos y sus alcances. Y si alguno siente que el pájaro de fuego repiquetea en su corazón, ya sabrá qué hacer cuando llegue el momento. Ahora bien, aquí deberíamos hablar de la educación en las aulas y del torpe camino que llevan años siguiendo –y a nosotros con ellos, lamentablemente– nuestros pobres políticos de turno que, en realidad, son y siempre han sido los grandes incapaces de nuestra historia humana. Se debería recuperar y afianzar en la enseñanza el estudio de las humanidades –ya sabe que “humanidades” se refiere a una dimensión muy amplia referido con lo humano–. Sólo así es posible que algunos se interesen por cualquier actividad relacionada con ellas… si de ahí salen poetas, escultores, músicos o ingenieros aeronáuticos, mejor que mejor. Pero, ahora bien, hay que empezar por abajo. Luego ya se verá. También es importante el entusiasmo y la honestidad con la que uno se dirige a los jóvenes, son aspectos contagiosos, más que el sarampión o la gripe.
¿Es verdad, en su opinión, que la poesía es un arma cargada de futuro como aventuró Celaya?
Con esto Celaya se convirtió en el gran propagandista de la posguerra española. A mí las cosas efectistas me la traen al pairo y si la poesía es o no un arma y si la poesía tiene o no futuro me trae sin cuidado. Respeto al hombre Celaya, su compromiso moral y su infatigable trabajo social, pero no me interesa demasiado el poeta Celaya, otros cantaron mejor que él lo que él no alcanzó.
¿Qué piensa que se debería hacer para que la buena poesía impregne al público? ¿O quizás no es necesario?
Qué importa el público, lo que importa es la poesía y la poesía sólo lo es si es buena y permanece. Fíjese qué cosas, no nos vemos cantando dentro de nosotros todavía la “Noche oscura”, las coplas, el romancero, el “Alto jornal”… qué importara lo que piense cualquiera de nada.
Recomiéndenos un libro de poesía que no sea el suyo…
Uno no, voy a recomendar unos cuantos a los que he vuelto en las últimas semanas:
Antonio Gamoneda, Blues castellano.
Claudio Rodríguez, Don de la ebriedad.
Miguel Ángel Velasco, La vida desatada.
Agustín Pérez Leal, Tú me mueves.
César Vallejo, Los heraldos negros y Trilce.
Antonio Machado, Soledades. Galerías. Otros poemas.
Walt Whitman, Hojas de hierba.
T. S. Elliot, Cuatro cuartetos.
Pablo Neruda, Odas elementales.
Dámaso Alonso, Hijos de la ira.
José Agustín Goytisolo, Salmos al viento.
José Mateos, La hora del lobo.
José Ángel Valente, Fragmentos de un libro futuro.
José Luis Parra, Inclinándome.
Antonio Moreno, Nombres de árbol.
Juan Ramón Jiménez, Antolojía.
Blas de Otero, Verso y prosa.
C. P. Cavafis, Obra completa.
Luis Rosales, La casa encendida.
R. M. Rilke, Elegías de Duino.
Joan Margarit, Casa misericòrdia.
Antonio Cabrera, Con el aire.
Esta respuesta, usted sabrá perdonarme, daba mucho juego.
Gracias por su tiempo y sus preguntas. Espero que hayan encontrado en mis respuestas su mejor propósito.
Formó parte de una larga lista de dirigentes que contribuyeron desde el movimiento sindical a la conquista de las libertades políticas
Imagen reciente de Tomás Martínez.
Conocí a Tomás Martínez durante el conflicto de la empresa Temsa en la que trabajaba, cuando yo era corresponsal de prensa y él uno de los dirigentes de aquella reivindicación, a medias entre la necesidad de negociar un buen convenio, incrementar salarios y la protesta por la discriminación que existía en el lugar de trabajo entre hombres y mujeres. Fue una época de paros, protestas, huelgas, concentraciones y manifestaciones en las fábricas y talleres de la Carretera del Mig, cuando la política de los sindicalistas más concienciados se centraba en conseguir una fuerte representación en las Uniones de Trabajadores y Técnicos del sindicato vertical, para ir articulando sobre la representatividad y la participación obrera un auténtico sindicato unitario bajo las siglas de Comisiones Obreras.
En aquellos años, primeros de los 70, el trabajo paciente, regular y activista de los trabajadores más concienciados, algunos llegados de fuera de l’Hospitalet y otros surgidos de la reivindicación interna de las medianas factorías que había en la ciudad, producía en cada conflicto un auténtico manantial de sindicalistas, de modo que los más comprometidos y los más constantes acabaron convirtiéndose en dirigentes reconocidos por todos los compañeros. Tomás Martínez fue uno de ellos por méritos propios. Estuvo desde el primer día al frente de las reivindicaciones, primero de su empresa, más tarde del sector del metal desde el sindicato vertical y, cuando las condiciones lo permitieron, desde el sindicato de CCOO, encabezando, por su valía y popularidad, el importante sector del metal de la ciudad y, acto seguido, incorporándose a la estructura del PSUC, el partido de los comunistas de Catalunya, en aquellos momentos el único partido de la ciudad con dirigentes, política elaborada y capacidad de movilización tanto en las fábricas como en los barrios.
Cuando surgieron las desavenencias internas que terminaron con la ruptura del partido en 1980 y que produjeron dramáticas consecuencias tanto en el propio PSUC como en CCOO, Tomás Martínez se situó en una órbita un tanto distante del sector que hegemonizó en aquellos momentos el aparato sindical pero, a diferencia de lo que ocurrió con muchos de los dirigentes de la organización, Tomás Martínez puso siempre por delante la conciencia de clase a la conveniencia ideológica o política, hecho que le hizo destacar especialmente en aquellos momentos convulsos. Esa actitud le permitió ser el segundo secretario local de CCOO y mantener la unidad del sindicato por encima de los conflictos y de las distorsiones.
Cuando con Jaume Valls, primer secretario general de CCOO de l’Hospitalet, estábamos haciendo el libro que recogía sus memorias, el papel que jugó en su momento Tomás Martínez siempre destacaba por su capacidad, demostrada entonces, de superar los malentendidos en aras de la unidad y de los intereses de los trabajadores. Así lo reconocía entonces Jaume Valls (coetáneo de Tomás y todavía entre nosotros), con el que solía compartir muchos encuentros y afinidades.
La última vez que compartí unos momentos con Tomás fue precisamente el día en que presentamos el libro de Valls en el Casino del Centro. Hicimos memoria entonces de tantos momentos convulsos, pero también del espíritu de fraternidad que lograba imponer entre los suyos y lo encontré con el mismo espíritu combativo de siempre, con la misma pasión reivindicativa que aplicó en los años 70 del siglo pasado cuando apenas superaba la treintena. Con Tomás Martínez se nos marcha hoy una parte de la historia reciente de la ciudad en la batalla sindical. L’Hospitalet no se caracterizó, como otras ciudades del Baix Llobregat, por el altísimo nivel de concienciación de su clase trabajadora, en buena parte por la desestructura de la economía productiva que había en la ciudad: empresas medianas y en decadencia, pequeños talleres y un amplio sector de logística que no permitía grandes concentraciones obreras ni favoreció demasiados conflictos; pero sin dirigentes como Tomás Martínez, Jaume Valls, Antonio Ruiz, Joan Cornet, Santi Díaz, Mariano Aragón, Pep Ribas, Vicent Ventura, Isabel Gallardo, Isabel López, Amalia Arquillo, Marcelino Sánchez, Javier Nuin y otros cuantos más que deberían tener su lugar en la historia, no se entendería la contribución del municipio, desde el movimiento sindical, en la conquista definitiva de las libertades democráticas.
Le recordaremos como lo que fue: una buena persona, un dirigente obrero íntegro, de fuerte personalidad, un demócrata y un activista de nivel.
La ceremonia mortuoria de despedida será hoy lunes, a las 12h., en el Tanatorio de Bellvitge.
La concentració mensual davant l’Acollidora s’ha convertit en una tradició solidària en defensa dels Drets Humans i de les persones migrants i refugiades
Ara fa 8 anys, uns quants ciutadans de l’Hospitalet involucrats en l’activisme cívic mitjançant la Coordinadora d’Entitats Espai de Ciutadania, van impulsar una concentració de veïns i veïnes a la plaça de l’Ajuntament amb un clam molt precís: “Volem acollir”. Era la resposta, organitzada i carregada de sensibilitat, envers la problemàtica dels refugiats que en aquells moments ocupava les planes dels diàries de tota Europa. Des d’aleshores, aquesta crida a la solidaritat s’ha mantingut inflexible i constant un cop al mes, en els últims anys el darrer dilluns de cada mes, davant el monument de l’Acollidora, a la Rambla més coneguda del barri Centre. Com passa sempre, darrere d’aquestes iniciatives hi ha gent concreta, preocupada per la defensa dels Drets Humans, que fan de la constància i de l’empatia, un mecanisme d’aproximació a la realitat dels més dèbils, per tal que el món sigui una mica millor. Hem volgut parlar amb una de les ànimes de la proposta des del primer dia, l’Enric Roldán, mestre jubilat, membre d’El Casalet i de l’Espai de Ciutadania —l’animador d’aquest organisme malgrat a ell no li agradi gens que ho destaquem— activista cívic i cultural (especialment en l’àmbit de l’Educació) de tota la vida, perquè ens parli d’aquesta iniciativa que es manté regular i constant, mes a mes, des del 2016, i que s’ha convertit ja en una cita tradicional per mostrar la solidaritat dels hospitalencs cap a les persones obligades a abandonar el seu país i la seva realitat immediata, en la recerca d’unes condicions de vida més dignes i saludables.
Arran de què us plantegeu aquestes convocatòries?
La idea va sorgir al març del 2016 ara fa 8 anys, en el moment precís en que la Unió Europea va signar un acord amb Turquia segons el qual totes les persones que arribessin irregularment a les illes de l’Egeo, fins i tot les que sol·licitessin asil, i volguessin arribar a la UE, serien retornades d’immediat a Turquia. Era, en el moment més terrible de les guerres a l’Orient (Afganistan, Siria…), una mesura per estalviar-se el terrible conflicte de l’emigració forçada i aturar les onades migratòries a la frontera. Com a compensació, va haver l’acord d’establir unes quotes d’acceptació de refugiats per país, si te’n recordes, de manera que a Espanya li van correspondre 17.337 refugiats, xifra que tinc al cap perquè era una autèntica vergonya en aquelles circumstàncies… Recorda que Alemanya, per exemple, tenia unes xifres d’acollida molt superiors, especialment perquè, com jo comento sempre, les persones que s’arrisquen a migrar acostumen a ser persones que volen millorar la seva vida, inquietes, resolutives i, en general, més preparades. I a Alemanya, aquest tipus de migració sempre li ha anat força bé. Doncs bé, arran d’aquesta mesura vergonyosa de la UE, a molts municipis, col·lectius de les entitats més actives, ens vam mobilitzar. A l’Hospitalet comptàvem, a més, amb una forta entitat com és la Creu Roja, molt sensibilitzada per aquestes qüestions i gairebé la convocatòria va ser espontània, a través de les mateixes entitats, que a vegades resulta encara més efectiu. De fet, aquí va ser la ciutadania indignada la que es va llençar al carrer.
I vàreu començar les concentracions…
Si, la primera es va fer a la porta de l’Ajuntament, perquè aleshores la crida als municipis era concentrar-se davant les cases Consistorials per mostrar el rebuig a la mesura de la UE i la solidaritat amb els refugiats. Com que nosaltres teníem ja organitzada la coordinadora d’entitats que tots coneixem com Espai de Ciutadania, ho vam fer a través d’ella. Aleshores l’Espai de Ciutadania no aplegava tantes entitats com ara, més o menys una vintena, però ja tenia un cert poder de convocatòria. Recordo que aquell dia va ploure una barbaritat i vam acabar concentrats al vestíbul de l’Ajuntament on es va poder fer un acte més o menys improvisat. L’important és que aquella primera convocatòria va servir per prendre consciència del problema, per conèixer més a fons el que vol dir ser refugiat i per observar les polítiques arbitràries de la UE en relació amb aquest fet.
Jo recordo una pancarta al balcó de l’Ajuntament sobre aquesta problemàtica, que va desaparèixer setmanes més tard i no ha tornat mai més…
Si, aleshores hi havia força sensibilitat sobre la qüestió i es va demanar a l’Ajuntament que fes extensiu el problema a la ciutadania, en la mesura de les seves possibilitats. Després això va anar decaient una mica. Es interessant veure, per exemple, que Espanya ha acollit 170.000 refugiats ucranians i en canvi, aquells 17.000 provinents de països musulmans en conflicte semblaven una barbaritat. Per tant, és evident que el color, l’origen, la procedència, segur que influeix, especialment en les autoritats. També hem de recordar que en aquella època governava Mariano Rajoy i que el ritme d’acollida va ser especialment lent. Un any després d’aquelles mesures UE-Turquia, Espanya havia acollit 1.037 refugiats d’aquells 17.337 que li corresponien. I de seguida vam veure, també, que el tema refugiats era molt conjuntural i que tampoc els Ajuntaments tenien especial interès en mantenir el missatge de l’acollida massa actiu, de manera que, ben aviat, vam decidir cercar un espai més idoni que no fos la plaça de l’Ajuntament i convertir la reivindicació en una cosa més cívica, més de les entitats de la ciutat i menys institucional. Com que a la Rambla Just Oliveras tenim el monument a l’Acollidora, ens va semblar que aquest símbol de la ciutat s’adequava perfectament amb la idea d’aquesta reivindicació d’acollida als refugiats.
Ja des del principi, les concentracions tenien la mateixa estructura que ara?
Pràcticament sí. Al principi es llegia el Manifest sobre els refugiats i poca cosa més, però aviat el company Eloi Moliner, també de l’Espai, va pensar que es podria llegir un poema de la Joana Raspall que és l’article 14 dels Drets Humans fet poesia (el poema Podries), penjar una pancarta i fins i tot, com que al costat de l’estàtua de l’Acollidora hi ha una paret bastant gran es va pensar en fer un mural que servís com a referència, però recordo que vam parlar amb el propietari, que només havia de deixar que es pintés i prou i s’hi va negar. Com que la pancarta o volava o la treien per posar-ne una altra i no hi havia possibilitat de pintar a la paret del costat, ens va semblar oportú posar una mica de música (el Cant dels Ocells) que, de passada servia per involucrar a més entitats, en aquest cas l’EMCA, l’escola de música que va començar a col·laborar ben aviat i que es manté de manera continuada fins ara mateix. De bon començament era un acte íntim, modest i curt i ara segueix sent un acte íntim, modest i una mica més llarg, però no gaire, que es manté de manera permanent els darrers dilluns de cada mes a les 7 de la tarda, com ja saps.
Des de l’inici…
No, sempre hem fet una convocatòria al mes però no hi havia dia fixe. Finalment vam considerar que millor elegir un dia al mes i mantenir-lo. Hi ha hagut alts i baixos, fins i tot convocàvem al juliol i a l’agost alguns anys, però la pandèmia ens va obligar a modificar-ho tot. Va haver un parell d’anys (2017-2018) que la Setmana de la Solidaritat la vam dedicar al tema dels refugiats i aleshores la convocatòria va agafar una embranzida important, de manera que es feia necessari formalitzar-ho d’alguna manera. Va ser un moment que teníem la col·laboració municipal, posaven megafonia, un escenari, etc. Jo crec que al final vam buscar un dia que no coincidís amb moltes convocatòries i ens va semblar que el dilluns era el millor dia perquè hi ha menys propostes, però tot això va canviant. Ara, per exemple, els dilluns hi ha els plens municipals i això resta l’assistència d’alguns regidors, que abans venien. Últimament ens emmotllem molt als alumnes de l’EMCA per tal que puguin assistir i interpretin el Cant dels Ocells i altres composicions. És una manera de visibilitzar-los i fer-los partícips alhora d’aquesta convocatòria solidària. Però l’acte sempre té ja una estructura molt semblant, durant la qual hi participa en cada convocatòria algun representant d’alguna de les entitats que formem part de l’Espai de Ciutadania. I també sempre comptem amb el suport d’aquestes entitats per organitzar-lo en condicions: cadires pels músics, ampolles d’aigua, aparell de so, megàfon, etc. Una cosa, com ja saps, molt poc oficial, expressament, però molt digne.
Però tot això ho ha de coordinar algú.
Doncs si. Uns quants, no gaires, però el més destacable és el treball en xarxa, la coordinació d’entitats i persones per fer possibles les concentracions cada mes. Sense aquesta xarxa no s’hagués omplert el Barradas amb el Concert de Música Acollidora el 2019 —amb la nostra soprano Laura del Río—, o la visita, amb dos autocars plens, a la Maternitat d’Elna… Voldria recordar també al jove Sergi Muñoz de l’ANC, que durant moltes concentracions es va encarregar de la megafonia (va morir al febrer del 2018).
Quan es va muntar el missatge estava clar: Volem acollir. Però ara ha anat passant el temps i el tema dels refugiats no sembla tan actual.
Si, aleshores estàvem molt sensibilitzats, però si t’hi fixes, avui encara és més urgent la qüestió. És probable que mai en tota la història hi hagi tanta quantitat de gent que marxi del seu país jugant-se la vida. És veritat que s’ha reduït la pressió del mitjà orient i ara s’ha enregistrat una forta pressió al Mediterrani provinent específicament de l’Àfrica. És veritat també que el gran percentatge migratori es registri en les entrades per aeroport, però no parem de veure milers de persones que fan tot el que poden i més per entrar a Europa, de manera regular, setmana rere setmana. Potser l’emigració per conflictes, l’emigració diríem política, no és la principal avui, perquè la principal causa migratòria actual té a veure amb el canvi notori de les condicions climàtiques i per tant, en les possibilitats de desenvolupar normalment una vida digna als països d’origen. Són els mitjans de comunicació els que interpreten la pressió de les pateres com l’objecte de la preocupació social d’aquells que han de reabsorbir les onades migratòries. Ens posen de manifest el conflicte, ens parlen de la invasió, quan l’arribada d’aquesta immigració és absolutament minoritària i fàcilment absorbible.
Heu tingut conflictes en les concentracions per aquest clima de rebuig als immigrants?.
Molt poca cosa. Algun insult, alguna actitud de rebuig, coses molt minoritàries, perquè hem tingut cura de no entrar a cap provocació i limitar-nos a sensibilitzar la ciutadania entorn els Drets Humans i, el dret d’acollida dels refugiats, és un dret humà inexcusable. La realitat és que vivim una situació molt complexa a aquest nivell perquè ni els governs són sensibles a aquesta realitat. Jo recordo, per exemple la primera mesura del govern Sánchez que va ser acollir el vaixell Aquarius que portava a bord 600 persones abandonades a la seva sort. D’aquell Sánchez del 2018 al de la tragèdia de la tanca de Melilla del 2022, hi ha només quatre anys però una dinàmica molt contradictòria. I si ara parlem del que la UE està fent en el cas dels palestins, la cosa ja és dramàtica. Insensibilitat, absència de valors, falta d’humanitat… una autèntica vergonya. I, sobretot, venint d’on venim, perquè el nostre país ha estat un país de migrants, migrants del camp a la ciutat, migrants a l’estranger i per tant amb molta gent que ha patit la insensibilitat dels que rebien l’emigració. Per això tantes vegades demanem a la gent més gran, que expressi aquestes realitats als joves que no les han viscut i que ara reben informacions moltes vegades tòxiques que assimilen immigració amb delinqüència per exemple. La gent del nostre país, experta en primera persona d’aquest fenomen, ha de ser proactiva sensibilitzant la ciutadania sobre l’emigració, l’acolliment, els refugiats… Denunciant, a més, aquesta Llei d’Estrangeria i els CIE’s que converteixen els acabats d’arribar en persones a les quals no se’ls reconeixen els drets, sense anar més lluny el dret d’asil, a la cua d’Europa en el nostre país. I tots els obstacles per aconseguir papers, per ser empadronats, per exemple, on els calen cites prèvies que no hi ha manera material d’aconseguir… Tot plegat fa que el tema dels refugiats, de la immigració, dels drets dels precaritzats s’hagi convertit en un dels grans problemes del nostre temps i, per tant, que les concentracions reclamant que es considerin iguals els acabats d’arribar, mantinguin tota la seva vigència.
Sobretot perquè una Europa rica com la nostra podria perfectament integrar i donar alternatives viables…
Jo recordo una xerrada que va fer l’Arcadi Oliveras a l’Hospitalet molt pocs dies després de descobrir-se un presumpte frau de 50 milions dels Botín. Explicava la propaganda negativa que s’havia instal·lat en el relat de la societat sobre els ajuts als immigrants i als refugiats posant la contrapartida dels grans fraus dels poderosos. Hi ha preocupació, deia, pel que es gasta en ajudar als més desafavorits de la societat sense tenir en compte que els diners que es deixen d’ingressar podrien resoldre no aquests ajuts sinó moltíssims més i convertir-nos a tots en més iguals. Jo trobo en aquest sentit, que es contra argumenta poc, que es pressiona poc en aquest sentit.
S’ha de ser contundent en allò que anomena la Catedràtica d’Ètica, Adela Cortina, l’aporofòbia: el que molesta, el que incomoda, és la persona pobre!
Perquè a les concentracions van els convençuts, els sensibilitzats. Com s’arriba a la resta de la població?
Cal fer una feina constant. És evident que els mitjans de comunicació i les xarxes socials han de jugar un paper fonamental, però el tema ha d’estar present en les converses de cafè, en les xerrades, arreu. És un problema de Drets Humans i com a tal problema de Drets Humans, o es respecten o es vulneren. I està clar que si es vulneren els Drets Humans, la societat va enrere a marxes forçades. Cal posar-se en la pell dels que arriben:com ha d’estar una gent que marxa d’allò que coneix per obrir-se camí en un espai desconegut, d’una cultura diferent, amb gent d’idiomes, orígens i tradicions diferents… Com ha d’estar una mare, que el que més estima al món és la seva criatura… per apujar-se amb ella a una barca on no sap ni tan sols si arribarà a bon port. I això costa d’entendre, no solament per alguna gent de carrer, especialment pels governants que demostren una escassa talla humana.
Les anàlisis electorals del 28 de maig fetes aquests dies, situades a nivell micro, posen de manifest dues realitats: que es va votar en clau de país i no en clau autonòmica o municipal i que als territoris de rendes més baixes es va votar més a la dreta i a la ultradreta que no pas a l’esquerra. A nivell de ciutat les xifres confirmen aquest criteri. El PSC va ser el primer partit als dotze barris de l’Hospitalet i els cinc partits que van aconseguir regidors van ser les candidatures més votades a tots els barris, malgrat que amb un ordre diferent del registrat al conjunt de la ciutat. Així, doncs, el PSC va guanyar a tots els barris però el PP va ser la segona força a quatre barris de la ciutat, mentre que VOX va ser segona força a tres barris de la ciutat. ERC va ser la segona força a cinc, els Comuns van ser el tercer partit més votat al barri Centre i el quart a Can Serra i a Santa Eulàlia-Gran Via. A tota la resta va ser el cinquè.
ERC que va ser el segon partit més votat al Centre, Sant Josep, Santa Eulàlia-Gran Via, La Torrassa i Collblanc, va obtenir el pitjor resultat a Can Serra (cinquè), va ser tercera força al Gornal i quarta a la barriada Sanfeliu, a La Florida, Les Planes, Pubilla Casas i Bellvitge. Per la seva banda, el PP va ser segona força a la barriada Sanfeliu, a La Florida, a Can Serra i a Bellvitge, tercera força més votada a Sant Josep, Santa Eulàlia-Gran Via, La Torrassa, Collblanc, Les Planes i Pubilla Casas i quarta força al Centre i al Gornal.
Vox, que es presentava per primer cop i amb una campanya més aviat modesta, va ser el segon partit més votat a Les Planes, a Pubilla Casas i al Gornal; tercera força a la barriada Sanfeliu, a La Florida, a Can Serra i a Bellvitge; quarta força a Sant Josep, La Torrassa, i Collblanc i només cinquena força al Centre i a Santa Eulàlia-Gran Via.
Si ens fixem en els barris del nord (més densos i amb pitjor renda) i del sud, a La Florida per exemple, PP i Vox van ser la segona i tercera força amb un 27,4% dels vots (entre les dues candidatures), mentre que ERC va treure un 8,3% i Comuns un punt menys (7,3%). A Les Planes, la dreta obté un resultat semblant: PP i VOX un 27,8%, ERC un 9,7% i Comuns un 6,3%. El PSC, a la part nord, supera de molt la mitjana de la ciutat: a La Florida un 42,8% dels vots; a Les Planes un 43,2%. Recordem que la mitjana del PSC a la ciutat ha estat d’un 38,4%.
A La Torrassa-Collblanc la dreta no ha tret tant percentatge com a La Florida-Les Planes: al voltant del 21-22% (conjunt). ERC ha estat segona força en aquests dos barris i la tercera i la quarta se l’han intercanviat amb PP i Vox. Comuns ha estat la cinquena força a tots dos amb un 9,5%. El PSC ha guanyat però una mica per sota de la mitjana: 36,5% a La Torrassa; 34,4% a Collblanc.
Pel que fa a Pubilla Casas-Can Serra, aquí el PSC ha superat la mitjana de llarg: 44,1% a Pubilla; 45,5% a Can Serra. La segona i tercera força han estat PP i Vox intercanviats entre els dos barris, amb un percentatge conjunt d’entre el 24 i el 26%. ERC i Comuns han tingut en aquests barris resultats que van del 7 al 9,3%, intercanviant-se la quarta i la cinquena posició (quarta ERC a Pubilla i quarta Comuns a Can Serra).
A quatre barris del nord (els corresponents al districte IV i V) el PSC ha tret un percentatge de vot molt per sobre de la mitjana, entre el 42,8 (La Florida) i el 45,5% (Can Serra). Justament és en aquest barri on el PSC ha tret el seu millor resultat a la ciutat, gairebé 7 punts per sobre de la mitjana.
Als barris del sud, el PSC només ha passat del 40 % a Bellvitge (44,2%) i a la barriada Sanfeliu (42,8%). El resultat més pobre, al barri Centre (30,6%), 8 punts per sota de la mitjana i després a Santa Eulàlia. Justament en aquests barris del sud PP i Vox han tret també els pitjors resultats. El PP entre el 8,3% al Centre i el 13,4% a la barriada Sanfeliu. I Vox entre el 7,2% al Centre i el 10,9% a la barriada Sanfeliu.
En aquests barris del sud la participació ha estat més alta (entre el 44,4% al Gornal i el 54,8% al Centre) mentre que als barris del Nord la participació ha estat entre el 39,8% a La Torrassa i el 51,3% a Can Serra.
Desde que se produjeron los resultados del domingo 28 de mayo hay mucha gente, de la que se interesa por conocer el fondo y el trasfondo de las cosas, que se está preguntando qué ha pasado. Desde la izquierda, casi todo el mundo reconoce que en una coyuntura mucho más difícil que en otras legislaturas, un inédito gobierno de coalición que podría haberse convertido en imposible a las primeras de cambio, conociendo el encono y la intransigencia de muchos de esos políticos, supo no solo resistir, sino aplicar políticas de alcance que han dado resultados incluso espectaculares en algunos puntos. Es cierto también que otras medidas y otros acuerdos no han sido del gusto de toda la sociedad, ni siquiera de una parte de esa misma izquierda, y otros proyectos que estaban previstos, o no se han enfrentado o han ido quedando relegados por la controversia.
Lo ocurrido, sin embargo, ha sido una enorme sorpresa para todos. La debacle en la izquierda institucional ha sido mayúscula e incluso ahora que la emoción del primer momento se está sedimentando, se acepta que el varapalo institucional ha sido tan inmerecido que incluso la derecha tiene que preguntarse también, qué es lo que ha ocurrido en realidad para que saliera tan sorprendentemente triunfadora en estas elecciones.
Muy probablemente lo que ha ocurrido obedezca a muchas causas, como vienen poniendo de relieve los analistas. Desde los que defienden un cambio de ciclo hasta los que explican el varapalo por las tendencias suicidas de la izquierda transformadora a la izquierda del PSOE. Porque, lo que ha ocurrido por su magnitud, ha sido sorprendente y en eso todo el mundo coincide, incluso los que daban por hecho que la derecha iba a vencer sin matices.
Lo del cambio de ciclo es muy manido y a la vez poco elaborado porque para que la gente quiera cambiar de orientación hace falta que el ciclo en el que se está muestre su agotamiento y el otro, abra todo tipo de esperanzas, especialmente en cuanto a mejorar la vida cotidiana. Y no parece que el mensaje de la derecha haya ido por ahí. El elector no ha votado derecha porque confíe que la derecha le beneficie social o económicamente más que el gobierno de ahora, sino porque ha dejado de confiar en que este gobierno acierte en unos cuantos ámbitos. Y de esos ámbitos hay unos cuantos en el imaginario estructural y otros cuantos en la cotidianeidad.
Si nos fijamos concretamente en los datos tenemos que la participación ha menguado en estas elecciones en relación con las anteriores pese a que este tipo de elecciones siempre suele ser de las menos concurridas. Y si paramos atención a los niveles de renta observamos que, salvo excepciones, se ha votado más en los municipios ricos que en los pobres y, en los municipios ricos se ha votado más a la izquierda que en los pobres. Aunque no se puede hacer un diagnóstico absoluto, en los lugares de mayor renta suele haber un nivel de información más amplio, plural y crítico que en los lugares de menos renta. Más consumo de prensa (de papel y digital) y menos consumo de televisión y redes como espacio informativo prioritario. En última instancia, lo que eso conlleva no es un mayor o menor nivel informativo en la sociedad, que también, sino, especialmente, una mayor capacidad de análisis de la realidad o una mayor influencia de las emociones.
Si a una mayor influencia emocional junto a un incremento de los mensajes dirigidos al sentimiento y no a la razón, le unes una situación de menos renta, más precariedad y peores condiciones de vida y de salud medioambiental, tienes la bomba perfecta. No es imprescindible que los tres cables explosivos tengan las mismas dimensiones. En unos casos afectarán más unos que otros, pero la combinación es un explosivo en potencia.
Si profundizamos un poco más veremos que una parte enorme del mensaje de la derecha se ha centrado en un aspecto que, para grandes capas de la población del país, toca la médula espinal de su sentimiento comunitario: la esencia de país, esto es, su unidad territorial. No olvidemos que Franco que, aparte de ser un criminal era un representante bastardo de la parte más intolerante del capital, afirmó en varias ocasiones que prefería una España roja que rota. El sentimiento de unidad ha calado tan hondamente en el inconsciente nacional que, ante el sentimiento nacional de quienes se quieren ir, se enfrenta desde las entrañas el sentimiento nacional de quienes se lo quieren impedir. Toda la ilegitimidad que la derecha blande desde el instante mismo del gobierno de coalición se fundamenta en el apoyo del independentismo catalán y vasco. De nada sirve que la amenaza sea un puro instrumento de propaganda. Cala en la consciencia social y cala todavía mucho más cuando las frivolidades de los nacionalistas periféricos dan munición gratuita a la derecha, como lo realizado con Bildu con sus listas cargadas de nombres controvertidos para quienes no son independentistas vascos.
Es decir, una de las causas principales de la hecatombe de la izquierda tiene que ver con una cuestión irresuelta, que el país no acaba de asumir y que su clase política (la izquierda especialmente porque para la derecha la Constitución es sagrada) no quiere afrontar: el encaje de los territorios periféricos, de una vez por todas en la estructura del Estado. La imprescindible reforma de la Constitución, siempre aplazada en la cuestión federal, se convierte así, en un instrumento de detonación permanente en manos de la derecha más recalcitrante.
Junto a las esencias nacionalistas que han sido perfectamente explotadas por las derechas, afirmando por ejemplo que el PSOE estaba de facto destruyendo España con sus políticas de concesiones al independentismo catalán y vasco, se afirma un contencioso que se ha hecho crónico en la batalla política, como es la polarización. Polarización no en el debate de ideas contrapuestas sino en la intransigencia de posiciones: el que gobierna, todo lo hace absolutamente mal y la alternativa, todo lo imagina absolutamente bien. Los absolutos no existen —solo existen los grises—, pero para las derechas del país la simplificación es la norma obligada porque sus mensajes son siempre emocionales y las emociones apenas rozan la razón. No es un defecto. Muy al contrario, es el mecanismo para convencer a quienes no analizan, no reflexionan, no adoptan posiciones críticas, sino que se mueven por tópicos, por sentencias y por simplismos: una porción social en crecimiento en las sociedades occidentales avanzadas. Y más peligrosa, cuanto más se instala en esa parte de la sociedad de rentas bajas, hábitats sin calidad de vida y cultura informativa de redes.
A estas dos explicaciones de la debacle habría que añadir una tercera. Las dos primeras tampoco parece que afecten exactamente igual a todas las capas sociales. Mientras que la polarización, la simplificación y los contenidos emocionales van más dirigidos y afectan sobremanera a las capas de población menos cultivadas, las dinámicas de temor a la España rota tienen un componente mucho más transversal. Nacionalistas españoles —así como de otras naciones peninsulares— los hay en todas las capas sociales, de modo que el lenguaje de las derechas en lo que se refiere a esa fibra sensible, complementa muy bien la diatriba emocional, simplista y dicotómica entre lo pésimo y lo óptimo.
Hay una tercera explicación que tendría que ver con la falta de reacción de aquellas capas sociales más sensibles al igualitarismo y que por ello mismo no comulgan con las propuestas más conservadoras, que tampoco en esta ocasión se habrían movilizado lo suficiente. Parece claro que el descenso en la participación electoral habría afectado más a este sector que al tradicional de las derechas clásicas o radicales. Sería ese sector a la izquierda del PSOE que en momentos puntuales da un salto espectacular, el que habría reaccionado indolentemente. Tendría una visión generalmente positiva de las medidas gubernamentales del último periodo, pero habría reaccionado muy críticamente ante dos fenómenos: el primero, las desavenencias entre las cúpulas partidistas de las izquierdas minoritarias; el segundo, la ausencia de un movimiento unificador con perspectivas de éxito. Esta tercera explicación es la que se ajusta más a la idea de desilusión, o incluso mejor, de falta de ilusión movilizadora. Y esta tercera explicación es la que se entendería mejor en el tipo de convocatoria en la que se ha registrado: municipales y autonómicas, puesto que es en las elecciones municipales y autonómicas donde se manifiestan mejor las alternativas ilusionantes o su ausencia.
Y por último, hay otras dos razones que también tienen su clientela. Estas últimas señalan directamente al mecanismo diseñado desde la Transición para garantizar una alternancia política sin fisuras que consolidara una democracia capitalista estable, es decir, la ilusión del bipartidismo y, en correlación con ella, la que culpa a Pedro Sánchez de liderazgo tóxico por su atrevimiento resistencial con el aparato socialista y su pragmatismo ecléctico que le ha llevado a gobernar con Podemos en lugar de posibilitar lo que para muchos dirigentes tradicionales del PSOE resulta a estas alturas inevitable: un acuerdo —de coalición o sin ella— con el PP, esa gran coalición que algunos barajan como la última frontera de la Transición del franquismo a la democracia.
Todo este ingente cúmulo de elementos justificarían la decepción. Unos afectan a un electorado, otros a otro, pero todos juntos explican la baja participación y la pérdida de apoyo desde el PSOE hasta la extrema izquierda. La polarización radical, el acierto de las proclamas emocionales, las mentiras y simplificaciones, afectan a pobres y ajenos a la reflexión política. La desilusión desmovilizadora, a la ausencia de unidad en la ultraizquierda y al clima de desasosiego de las medidas gubernamentales. La silenciosa batalla interior del PSOE con el liderazgo tóxico y la aceptación del gobierno de coalición con Podemos, a los socialistas de toda la vida. El peligro de romper España a la derecha recalcitrante, que se ha sentido especialmente motivada a participar. Todo afecta al cambio de ciclo, pero sin que el nuevo ciclo alumbre lo que va a poner en práctica. Es como si todo el mundo estuviera de acuerdo en que lo conocido es malo y en que lo por conocer… va a ser una incógnita, pero lo conocido es malo y es mejor quedarse en casa que repetir.
Es un argumento que no se sostiene. Por eso se ha producido la sorpresa. Porque ni siquiera los que no han ido a votar se esperaban la hecatombe y, como hemos dicho, tampoco quienes han ganado saben muy bien por qué. Como eso de ganar siempre da alas, ahora insisten en que van a barrer, pero como el argumento no se sostiene puede volver a pasar lo mismo… o exactamente lo contrario. Es cierto que no se ha generado la ilusión requerida en la unidad de la izquierda —incluso Sumar puede que ya llegue tarde—; es cierto que al PSOE para gobernar, solo le queda el recurso de una coalición a su izquierda (o a su derecha); es cierto que Sánchez es una fuente inagotable de decepción entre los socialistas de siempre; es cierto que no se va a cambiar a corto plazo la percepción de la realidad de los sectores más proclives a la emoción, a la mentira y al simplismo; es cierto que el independentismo es irredento y que ellos van a lo suyo, votan a los suyos y los suyos necesariamente también cuentan en la geometría parlamentaria…
Pero también es cierto que una gran parte de las medidas gubernamentales han sido exitosas y han mejorado la vida de los más desfavorecidos y de las minorías; es cierto que España ha adquirido peso en Europa y que el presidente del gobierno es incomparablemente más atractivo en la escena internacional que Rajoy o que cualquiera de los presidentes anteriores; es cierto que se ha rebajado la tensión en Cataluña de un modo sorprendente por la rapidez como se ha producido y por el acierto en medidas que requerían atrevimiento y visión a largo plazo —no habría que olvidar que se convirtió en un polvorín bajo el gobierno del PP y que el conflicto no está muerto sino a la espera del radicalismo que impondría un gobierno PP-Vox—; es cierto que las contradicciones, la demagogia, el simplismo y el culto a la polarización que imprime la derecha es un artefacto de doble carga explosiva: va bien para ganar elecciones pero va muy mal para favorecer la democracia a medio plazo que se resiente de la falta de credibilidad y coherencia de la clase política…
El escenario está muy abierto. Quizás demasiado, porque es muy fácil observar desde todos los ángulos lo que se puede estar cociendo entre bambalinas. Hasta el momento, hay unos que han actuado y otros que se han limitado a patear duramente desde el patio de butacas. Hay unos que han votado masivamente y otros que, por muchas de las razones expuestas, o han cambiado de voto o, mayoritariamente, se han quedado en casa. Pero como no sabemos lo que ofrece la alternativa y como no está claro que el gobierno haya dado muestras de agotamiento, el cambio de ciclo no es algo manido. No se vive el mismo clima de agotamiento del final del felipismo o del final de Zapatero, donde ya no se vislumbraban medidas creativas y los líderes tenían cara de cansancio. Lo de Pedro Sánchez es otra cosa. Es un envite a cara o cruz. Nos ha gritado al oído: si queréis el gobierno más decimonónico de los últimos 50 años quedaros en casa. Si queréis que, cómo hasta ahora, nos arrastremos a gatas para seguir avanzando penosamente, dejar a la derecha que se vaya consumiendo lentamente en su desesperación y ponernos a trabajar de nuevo. Juntos podremos vigilarlos para que hagan el daño justo.
Hi ha més o menys 40 de cada 100 persones que van anar a votar i unes 18 de cada 100 amb dret a vot a la ciutat —i hi ha probablement milers que no tenen vot tot i tenir l’edat i, per tant, ningú els compta— que troben que malgrat que el PSC local governa des de fa més de quaranta anys, no cal modificar el govern. És molta gent, sens dubte. Però n’hi ha molta més que o, no s’ha pronunciat, o s’ha pronunciat amb altres alternatives. Això respon clarament a la diversificació social: a aquells que no s’interessen directament per la seva realitat (que no tenen temps perquè tenen preocupacions més acusades o, simplement, perquè no pensen dedicar-hi ni un minut, o no troben camins per participar), o a aquells que no voten socialista o bé per clau nacionalista o bé per clau ideològica.
Si partim de la base que la ciutat no ha fet més que empitjorar objectivament en els aspectes essencials (densificació, desaparició de l’espai lliure, intensificació dels dèficits d’equipaments i serveis i que això anirà a més en els propers anys…), buscar alternatives exclusivament en clau nacionalista o només ideològica (esquerra-dreta) simplificaria molt la qüestió. No vol dir que no tinguin pes aquests components, perquè la ideologia i el fet nacional imposen models diferents, però posar l’accent en canviar el model dels darrers anys hauria de ser el principal objectiu, per afavorir un procés que afronti els problemes indispensables de qualsevol comunitat amb futur: equilibri entre l’urbanisme i el medi; entre les necessitats i la resposta adient; entre la desídia i el cultiu de la solidaritat, de la cultura, de la pedagogia cívica, etc.
Sembla evident, que un objectiu possible per canviar el model passa, doncs, per apropar postures de tots aquells sectors socials que es distingeixen per cercar solucions sense provocar més mals que els que es volen aplacar. És a dir, no valen les lectures fanàtiques d’odi vinguin del terreny que vinguin: vinguin en clau nacionalista o en clau ideològica. Costa molt treballar conjuntament amb els que consideren enemics i no adversaris a aquells que tenen visions contraposades de les realitats socials i nacionals. El Consistori hospitalenc tindrà tres regidors en aquest proper mandat que el primer que hauran d’aprendre és que la defensa de les seves idees i propostes s’acaba justament on els 24 companys que seuran al seu costat, argumenten les seves. I que imposar-les i tractar la discrepància com un atac, els deslegitima del tot.
Està clar que els eixos social i nacional tenen punts de convergència i punts d’allunyament i que ambdós, per una realitat com la nostra, són igualment d’importants, però convindreu amb mi que les realitats socials, quan s’albira l’emergència, prenen un relleu principal. És veritat que la mirada nacional articula respostes probablement diferents, però el que veritablement importa quan cal actuar amb urgència és respondre. Si el que cal és deixar de perdre espai públic o patrimoni històric i natural, per exemple, el que correspon és potser modificar el planejament, la protecció i la normativa, i això no entén de sentiments particulars, més enllà que protegir el territori i el patrimoni és, sempre també, protegir el país.
En el que podrem posar-nos aviat d’acord és que cal reaccionar amb urgència. La ciutat corre un greu perill de cronificar la precarització: creix la immigració, també la immigració sense drets (sense dret a vot, ni empadronament), creix la pobresa endèmica i les desigualtats entre zones, creixen les persones sense llar i no hi ha respostes des de les administracions local i autonòmica, que haurien de ser les més properes i les més immediates. I mentre tant, l’equip de govern dels darrers anys, ha convertit el territori en un exclusiu valor de mercat al servei dels grans interessos immobiliaris amb la hipoteca de futur que aquest creixement aclaparador comportarà per la ciutadania. Perquè, a més habitants, més necessitats d’equipaments, infraestructures i serveis i més necessitat, per tant, d’espai on ubicar-los. Un espai pràcticament inexistent, perquè la ciutat ha exhaurit el seu espai lliure.
És evident que en aquesta emergència de ciutat, la resposta ha de ser conjunta i unitària. De tots els que observen l’emergència, i de tots els que volen contribuir a afrontar-la. I per ser efectiva, caldria que fos inclusiva, tolerant i plural.
Belles paraules. És molt probable que més de 50 de cada 100 hospitalencs que van a votar habitualment (que han anat a votar a les últimes) les puguin subscriure. No és demanar molt, perquè en un ciutat de 265.000 ànimes, que 40.000 les puguin fer seves, és bastant realista. Al voltant de 40.000 persones són les que han donat suport en aquestes últimes a candidatures electorals i sensibilitats organitzades que es podrien posar d’acord sense massa dificultats per fer una diagnosi de ciutat i cercar alternatives. I només ha anat a votar el 47,5% del cens, de manera que hi ha més de 80.000 persones més, que s’hi podrien sentir motivades.
Això són prospectives grosses, però podríem anar a les xifres concretes. Per que el PSC hagués obtingut la majoria absoluta necessitava per sobre de 3.000 vots més dels obtinguts (mantenint les xifres d’ERC i del PP, especialment) i per perdre el 13è regidor, un miler llarg de vots menys dels que ha tingut. Per tant, la segona força necessitava també més de 2.000 vots dels que ha aconseguit ERC, per arrabassar al PSC l’últim regidor de la seva llista i guanyar-ne un altra.
Fem experiments. Posem que la CUP s’hagués posat d’acord amb ERC per fer una llista conjunta a la ciutat. Els uneix el sentiment nacional i una part considerable de l’ideari social (i els separen moltes altres coses, òbviament…). Pura especulació, és clar. Sumant els vots de totes dues forces haguessin aconseguit 5 regidors i hagués perdut el 13è el PSC. Imaginem-nos que el cinquè candidat de la llista d’ERC hagués estat el cap de llista de la CUP: tots contents. Tots bastant més contents que ara…
Ara mirem els resultats a l’esquera del PSC, sense considerar la discrepància nacionalista i només fixant l’atenció en els criteris reivindicatius i veïnals. Hagués estat molt factible una candidatura única dels Comuns, Decideix l’Hospitalet i l’Alternativa d’Esquerres (tots formen part de la mateixa cultura d’esquerra i van estar negociant presentar-se junts) i això els hagués sumat 1318 vots més i pujar fins a la quarta posició, mantenint, però, els 3 regidors, a molt poc del quart del PP. Sumant, a més, l’estranya candidatura de Vecinos de l’Hospitalet, haguessin estat la segona força, amb 4 regidors i amenaçant novament el 13è regidor socialista. I això sense tenir en compte fins a cinc candidatures més que, pels seus enunciats, semblarien més a prop de mesures socials que no pas al contrari: Unión Europea de Pensionistas, Impulsa l’Hospitalet, Recortes Cero, Proponemos por las minories, Partido del Trabajo, en total 1.221 vots més, perduts en el limbe dels miratges sense futur. Amb aquests 1.221 vots afegits, una candidatura unitària hauria estat la segona força, hauria aconseguit 5 regidors (un de menys el PSC i un de menys el PP). I tot plegat sense tenir en compte que les sumes en política tendeixen a multiplicar quan es tracta de sumes que es corresponen amb projectes cohesionats, amb una maduració lenta, d’encaixos treballats que consoliden projecte, organització i estructura, no tant quan són sumes de conjuntura, improvisades i forçades per les circumstàncies que, a vegades en lloc de multiplicar divideixen.
Tornem a les belles paraules. Seria possible l’esforç de convergència de projecte, organització i estructura. Un procés de maduració lenta, ampli, plural, que deixés de banda allò que pot separar i que posés l’accent en allò que pot unir. Un procés que ha de començar aviat per aconseguir un èxit electoral a anys vista i que passa imprescindiblement pel diàleg, l’exposició d’idees i el debat de propostes, la reflexió, la tolerància… a llarg termini. L’objectiu no seria canviar el país. L’objectiu és molt més modest, però prou important: canviar la ciutat. Treure el poder als que venen la ciutat a trossos i incorporar a tots aquells que posen en el nord dels propòsits aconseguir una ciutat més harmònica, més habitable.
Les conjuntures generals són importants però no determinants quan hi ha passió. La darrere vegada que va haver gent que s’estimava la ciutat encara era molt viu el franquisme. Per fer un l’Hospitalet de tots, resultava imprescindible integrar els nouvinguts. Avui s’ha de fer el mateix esforç perquè és mentida que la ciutat acull: la ciutat és més aviat inhòspita. Els que acullen són els hospitalencs que se’n recorden que també els van acollir a ells, o als seus pares, o als seus avis, perquè aquesta és la nostra història. Acullen i integren i així és com han anat fent comunitat. A contracor dels que s’han menjat el patrimoni històric, dels que s’han venut la terra, dels que han dessagnat els recursos de tots, dels que han administrat, que representen l’Hospitalet i que fan veure que acullen.
Hauríem de reflexionar sobre el procediment. però ens cal, amb urgència, un espai i un temps per trobar-nos, debatre i confluir, i on hi siguin entitats, organitzacions polítiques i persones interessades, amb igualtat de drets i de deures i amb la ment ben oberta. Una taula d’organitzacions polítiques i socials que faci una crida a la ciutadania per conferenciar. Algú hauria de prendre la iniciativa. Hi ha, per fortuna, a la ciutat, organismes, plataformes i entitats de prestigi que s’ho haurien de plantejar. És veritat que cal valentia i aquesta no sobra, especialment quan podria perillar el suport financer que sempre bé de dalt. Però resulta imprescindible obrir horitzons: el que està en joc, ara més que mai, és el futur de la ciutat. I tenim quatre anys per davant per modificar-lo.
Una de les primeres coses importants a l’hora de fer política, especialment en l’àmbit municipal, és fer una anàlisi històrica del comportament electoral de la ciutadania. A l’Hospitalet, una bona part dels partits i de les candidatures s’han acostumat a presentar-se per rutina, a veure què passa, alimentats per la sensació que tenen totes les solucions o simplement que, pel fet de ser ells, són molt coneguts i reconeguts i que obtindran un suport important de la ciutadania. Els partits i les candidatures amb més solvència van a les eleccions una mica més segurs, després d’analitzar els pros i els contres, i els que tenen experiència van amb la garantia que obtindran representació, que potser disputaran la majoria, que directament guanyaran, o que no tenen més remei que presentar-se malgrat la seguretat de ser testimonials perquè el seu partit no es pot permetre el luxe d’estar absent de la contesa electoral a la segona ciutat de Catalunya (pel seu pes demogràfic). A l’Hospitalet, el corrent ideològic múltiple a l’esquerra del PSC i el PSC, el PP o les candidatures consolidades de la dreta catalana, l’esquerra, l’independentisme i els diversos centres que sempre han existit, no tenen més remei que presentar candidatura a la ciutat, sabent en molts casos que seran testimonials, com a molt, minoritaris, i només en el cas del PSC convençut que guanyarà, per molt o per poc, però sense competència directa.
Les xifres al respecte són prou evidents. En les dotze convocatòries municipals que hi ha hagut de 1979 fins ara, mai s’han presentat a l’Hospitalet menys de 8 candidatures diferents: 8 al 1979 i al 2003; 9 al 1983, 1987 i 1999; 10 al 1991 i al 2015; 11 al 2007; 14 al 2011, 16 al 2019 i 17 al 2023. Però el més interessant de la qüestió és que, amb l’excepció del 2015 on es van presentar 10 candidatures i van sortir elegits regidors de 8 d’aquestes 10, en tota la resta, la majoria de candidatures amb regidors han fluctuat entre 4 i 5. Regidors de només 4 candidatures als anys 1979, 1983, 1991, 1995 i 2007. I regidors de 5 candidatures diferents els anys 1987, 1999, 2003, 2011 i 2019. És a dir, les xifres ens indiquen que només a 5 de les 12 convocatòries va haver més candidatures amb regidors que sense regidors, mentre que a les altres 7 va haver més partits sense representació que amb representació municipal entre tots els que es presentaven. O sigui, al 2015, dos candidatures es van quedar sense representació; al 1995 i al 2003, 3; al 1979 i al 1999, 4; al 1983, 5; al 1991, 6; al 2007, 7; al 2011, 9, al 2019, 11 i en aquest 2023, 12.
Totes aquestes candidatures van rebre vots. Tots aquests vots es van llençar directament a la paperera, van servir exactament igual que els que es van quedar a casa i que els que es van entregar en blanc o es van considerar nuls. A efectes de participació són importants. Molt importants, corresponen a gent amb ganes de dir la seva. A efectes de rendibilitat política són vots inútils, testimonials, que obligarien a pensar en les estratègies electorals d’aquells que volen participar, tenir veu i influència però que porten els vots d’aquells que els hi donen suport a la invalidesa més absoluta. El debat entre pràctica política i testimoni polític és molt interessant: no l’hauríem de menysprear. Estic segur que resulta molt interessant sociològicament parlant. Expressa dubtes, malestars, crítica constructiva moltes vegades. Des de la perspectiva del caràcter executiu del mandat electoral convindreu amb mi que aquest és un vot important en tant que participatiu, però desaprofitat per tot alló que resulta decisiu en una contesa electoral: poder governar.
En una realitat com l’hospitalenca on hem parlat de l’adjudicació sistemàtica del vot a una formació que no té cap preocupació de renovació interior perquè no li cal interrogar-se sobre quines coses fa malament, la invalidació pràctica d’aquests vots testimonials resulta una mena de sacrilegi democràtic de gran volada. I ha anat a més en les dues darreres convocatòries, justament quan hagués estat més necessària la concentració de vot.
Perquè aquest és justament el problema. Des de l’any 1979, a l’Hospitalet hi ha hagut tradicionalment més candidatures a l’esquerra del PSC que no pas a la dreta. Concretament, sense afinar del tot perquè això de l’esquerra a l’esquerra dels socialistes toca sempre un terreny més aviat relliscós, podem parlar de 2 diferents al 1995; 3 al 1987, 2003, 2007 i 2015; 4, al 1979, 1983, 1991 i 1999; 5, al 2019 i 2023 i 6, al 2011. De totes aquestes esquerres s’han elegit regidors de la cultura comunista i postcomunista en totes les eleccions i totes exclusivament en l’òrbita del PSUC/IC-EUiA i Comuns-Podem. Tret, això sí, de l’any 2015 on, amb l’onada Podemos van entrar a l’Ajuntament 2 regidors de Guanyem que, de seguida van pactar amb el PSC, i un de la CUP més els clàssics d’IC-EUiA en totes les múltiples variants. Fora d’aquest mandat 2015-2019, només hi ha hagut regidors comunistes i postcomunistes o d’aquesta cultura política però sempre, amb excepció feta de les primeres eleccions de 1979, amb una xifra d’entre 2 i 4 regidors de 27 possibles.
En un municipi com l’Hospitalet, ciutat dormitori, de barris poligonals, amb una població de baixa renda, amb forta immigració, amb una tradició de cultura externa que ha calgut integrar, amb barris densificats fins l’extrem… ningú diria que les dretes haurien de tenir cap protagonisme polític i, amb molta dificultat, els partits catalanistes, nacionalistes i independentistes. Molt menys, partits com el PP que poden aspirar a tenir regidors locals perquè representen una part de la ciutadania amb recursos i conservadora. No obstant això, ni els municipis desequilibrats com l’Hospitalet, ni les societats de baixa renda amb majoria de població sense feines qualificades, són el que havien sigut. Fa dècades que el cinturó roig de Barcelona va deixar de ser roig per convertir-se en rosa, després taronja i podria acabar fàcilment sent blau-verd a poc que ens descuidem… Li costarà molt ser groc o groguet o com volguem ubicar tonalment els partits de l’òrbita independentista. Però ni en sociologia ni molt menys en política hi ha res impossible.
De fet a l’Hospitalet, els caps de l’oposició (o els segons partits, perquè hi ha hagut molts governs de coalició donant suport al partit majoritari) han estat: en cinc ocasions el PP (1995, 1999, 2003, 2007 i 2011); en dues ocasions el PSUC (1979 i 1983); CiU (1987 i 1991) i ERC (2017 i 2023) i en una ocasió Ciutadans (2015). Mai, en cap cas, l’oposició ha fet ni pessigolles al govern local. Per dues raons: per les majories absolutes del PSC i, quan han faltat les majories, pels pactes establerts, alguns produïts intel·ligentment quan no els calia, i altres producte de l’atractiu de la menjadora socialista. Mai, fins ara, el PSC ha governat en minoria un mandat sencer. En aquest mandat, els socialistes es juguen per primer cop haver de gestionar una mica de debilitat.
És evident que el volum de candidatures municipals present en cada convocatòria està molt lligat a la conjuntura política del moment. També els resultats, probablement, però és possible que en menor mesura. Només el PSC s’ha presentat amb les mateixes sigles a les 12 convocatòries. Això explica solvència política, organització territorial i eficàcia militant. El PP no es va presentar a l’Hospitalet al 1979 perquè, com a tal, es fundaria 10 anys després, tot i que al 1983 ja tenia estructura territorial fins i tot a l’Hospitalet com Alianza Popular i, ja aquell any, va aconseguir dos regidors. CiU va aguantar amb les sigles fins el 2019. Mai va tenir més de 5 regidors, però va baixar per sota del 5% al 2019 i va desaparèixer del Consistori. ERC va tenir candidatura pròpia en totes les convocatòries excepte la de 1987 però no va aconseguir regidors fins el 2015; dos, que van pujar a 5 el 2019, i que ara han baixat a 4. Ciutadans va entrar amb força també el 2015 amb 4 regidors (més que cap altra), els va repetir el 2019 i ara els ha perdut tots. I l’extrema dreta, abans Plataforma per Catalunya i ara VOX, han estat representats a l’Ajuntament només en dues ocasions: una, PxC amb 2 regidors el 2011 i ara VOX amb tres regidories. Aleshores PxC va aconseguir una mica més de 6.000 vots i el 7,3% dels vots vàlids. Ara VOX n’ha aconseguit gairebé 8.500 amb un 10,3%.
Ningú, ni de l’extrema esquerra, del centre, de la dreta, de l’extrema dreta, ni del sector nacionalista/independentista, ha fet ombra mai al PSC en 44 anys, però tampoc ningú s’ha preparat organitzativament per canviar la dinàmica. És probable que no sigui senzill i és possible que no sigui factible, però s’ha convertit en una exigència democràtica perquè el PSC amb els èxits electorals no troba cap necessitat de modificar ni conductes, ni polítiques, ni formalismes. En té prou amb el suport, minvant però encara suficient, d’una ciutadania que li ha anat devent favors any rere any i, especialment, que no troba arguments sòlids, entusiasmadors i funcionals per millorar la pròpia realitat en altres candidatures. És veritat que li pesa la ciutat cada dia que passa, que troba cada vegada més precaris els serveis públics, que comença a percebre la necessitat de més espai i zones verdes, que veu com comprar un pis a la ciutat vol dir hipotecar-se per 30 anys i tirar dels estalvis dels progenitors, amb la consciència plena que mai recuperarà els diners que tan li costa guanyar ara, perquè si alguna vegada vol vendre, ningú li comprarà un habitatge en una ciutat inhabitable…
Però no es veuen a prop les alternatives. Les municipals s’han convertit, més fins i tot que les municipals i les autonòmiques, que a voltes es converteixen en plebiscits entre uns i altres, en una rutina on ja se sap d’avançat qui serà el guanyador i on l’oposició estarà fragmentada com sempre, polaritzada ideològicament i absolutament erma a l’hora de modificar les polítiques que aplica sense complexos ni miraments des de fa més de 4 dècades.
Així que, fet el diagnòstic, permeteu-me que —agosaradament— apunti unes quantes reflexions de futur. I us deixo descansar…
Hauríem d’acostumar-nos a llegir els resultats electorals com no s’acostumen a llegir mai: per nombre de vots, i no pas per percentatges. Llegir els resultats per percentatges amaga un aspecte fonamental d’unes eleccions democràtiques: la participació. I la participació, en contra del que s’ha popularitzar mediàticament, resulta l’aspecte més important d’un procés electoral perquè és consubstancial a ell: la democràcia és participació i la participació es mesura pel nombre de persones cridades a votar i que voten, i no purament pel resultat de les candidatures més votades. La participació posa l’accent en la ciutadania. Els resultats posen l’accent en els partits, en el repartiment del poder, especialment el que controlaran les cúpules dels partits que són els que determinen les llistes, els que controlen les institucions, els pressupostos públics i, per tant, els recursos que s’acostumen a regar, per exemple, sobre els mitjans de comunicació. D’aquí que la premsa en general posi l’accent molt més en els resultats dels elegits, que en el nombre dels que han votat d’entre tots els que podien fer-ho.
A Espanya, els nivells de participació varien tradicionalment, com és sabut. Les eleccions generals són les que desperten més interès entre la ciutadania i les europees, municipals i autonòmiques les que menys. La participació mitjana a les generals ha estat històricament del 73,79% (que vol dir que hi ha hagut bastantes convocatòries electorals per sobre del 80%) mentre que a les municipals per exemple, no s’ha arribat ni al 70%. A l’Hospitalet, mai fins ara s’ha arribat a una participació del 65% en unes eleccions municipals i en alguns casos, com les del 2007, no es va arribar ni al 47% del cens electoral. A aquestes d’ara la participació ha estat del 47,48%, un percentatge molt semblant a les del 1999 i també a les del 2023. En canvi, la participació mínima a unes generals a l’Hospitalet (les de març de l’any 2000: 63,7%) gairebé coincideix amb la màxima a les municipals, que es va produir l’any 1987 (64,3%). Això vol dir que, mentre es desentén de mitjana un 30% de l’electorat hospitalenc en unes generals, es queda a casa un 40% en unes municipals. O sigui, el govern de la ciutat, aquell més proper a la ciutadania, aquell que intervé més decididament en aspectes que tenen a veure més directament amb la seva vida quotidiana, aquell que pot imposar irreversibilitats manifestes en el seu entorn, no interessa a 40 de cada 100 ciutadans cridats a participar.
Això té tres conseqüències directíssimes. La primera i més important que, amb un suport electoral molt reduït, un equip de govern decideix coses que afecten al conjunt de la ciutat. La segona, que una part molt important de la ciutadania se sent aliena al que passa a la seva ciutat, per tant no sent la seva ciutat com un context que li pertany i que pot cuidar o modificar, i la tercera, que l’empobriment democràtic que això suposa es converteix en un dèficit que acaba normalitzant-se elecció rere elecció.
A qui guanya les eleccions això fa molt de temps que ha deixat d’importar-li. A una esquerra compromesa, això hauria de preocupar-li molt més que guanyar les eleccions. I no ha estat així històricament. Si la preocupació de la participació estigués en el nord de l’ideari de l’esquerra, faria molt de temps que a l’Hospitalet les xifres de participació serien més altes.
Si tenim en compte aquesta realitat, el PSC local ha governat amb majoria absoluta amb percentatges sobre vots vàlids emesos —és a dir sobre els vots que es comptabilitzen per repartir-se regidors entre les candidatures electorals— entre el 63,7% el 1983 i el 43,2% el 2019. Però, en realitat, haurien aplicat polítiques irreversibles a la ciutat comptat amb el suport electoral d’entre el 24,5% i el 40,8% de la ciutadania que tenia dret a vot. És a dir, les majories absolutes han funcionat a la ciutat amb entre un 60 i un 75% d’electors que no havien donat suport a aquestes majories absolutes. Però és que, a més, ha governat sense complicacions amb un 23,9% de suport real l’any 1979 (coaligat amb el PSUC i CIU), amb un 19,2% l’any 2011, amb un 17,7% al 2015 i ara mateix ho farà amb gairebé un 38% sobre vot vàlid, que en realitat és un 18% sobre cens electoral. És a dir, el PSC governarà aquests propers quatre anys amb 62 de cada 100 persones que van anar a votar que no els van donar suport, i amb 82 persones de cada 100 que tenien dret a votar que es van desentendre o no els van elegir. Amb aquestes 82 persones de cada 100 que no els van donar suport i podrien haver-ho fet, i amb aquestes 62 persones que si que van anar a votar i que no els van votar a ells, dirigiran l’Ajuntament de la ciutat amb 13 dels 27 regidors possibles. De fet, la ciutat estarà representada els propers 4 anys no pel 100% dels que van anar a votar sinó pel 84,6% dels vots vàlids emesos. O sigui, 15 de cada 100 ciutadans de l’Hospitalet que van anar a votar no estaran representats en el seu Ajuntament. En puritat, però, seran 61 ciutadans amb dret a vot de cada 100 que estaven censats, els que no tindran res a veure amb el que es faci o desfaci al seu municipi. Un exemple que explica moltes coses: si tots els regidors representats a l’Ajuntament actual, al govern i a l’oposició, decidissin fer el biopol, construir edificis al Parc de les Planes, al Parc de l’Alhambra, a Can Buxeres i al Parc de Bellvitge, ho podrien fer legalment sense que 61 de cada 100 habitants de la ciutat poguessin al·legar res.
Ja es veu que el problema és molt general. Que afecta a l’Hospitalet, però que és extensible arreu, que el sistema reclama millores i que l’esquerra especialment, que és la que ha sacralitzat des del segle XVIII la democràcia d’arrels occidentals com el millor sistema de funcionament de les societats avançades, haurà de replantejar-se algun dia el tema de la participació com un tema de primera magnitud electoral.
A partir d’aquí, el que tocaria preguntar-se en aquesta realitat territorial, és per què hi ha tradicionalment tan poca participació electoral en les eleccions municipals. I les respostes podrien ser diverses. Unes tenen a veure clarament amb el desarrelament de la ciutadania. En un poble petit la ciutadania coneix els conciutadans. Fins i tot els que elegeix directament per representar-los, els veu sovint al carrer o a les botigues i en general no li cal fer una instància per parlar directament dels seus problemes. Les autoritats són més accessibles i els electors s’hi senten vinculats al seu municipi: hi pertanyen, malgrat es passin potser més hores fora del municipi que a casa. En una ciutat de les dimensions hospitalenques, aquesta realitat és més complexa. La immensa majoria dels ciutadans viuen a l’Hospitalet per accident: la primera condició és la proximitat a Barcelona, la pertinença a l’Àrea Metropolitana i, en el cas de la forta immigració que han patit darrerament molts barris, tenir un espai per dormir cada dia. Pot ser que el sentiment de pertinença hagi crescut a la ciutat. Segurament no tant com diu la propaganda oficial, però és evident que molts dels habitants de la ciutat provenen de les generacions anteriors que l’han vist créixer i han vist lentament com les administracions municipals successives l’anaven precaritzant, convertint els barris en ruscs i menjant-se irreversiblement l’espai urbà. Se senten hospitalencs, però amb ganes de marxar tan aviat puguin a viure en altres llocs on la qualitat de vida s’ajusti més als paràmetres de les societats avançades que saben combinar infraestructures, equipaments i serveis i zones residencials i industrials, sense conflictivitzar el territori ni vendre’l a les grans promotores immobiliàries, com s’ha fet a la ciutat des de 1939 sense gairebé interrupció.
Altres raons que expliquen la deserció ciutadana en el procés electoral té molt a veure amb les mateixes condicions socials de la ciutadania. Gent empobrida, amb sous baixos i rendes de lloguer desproporcionades, sense més horitzó que el treball de baixa qualificació, allunyats de la cultura, tant en l’exercici de les activitats que socialitzen com del consum, amb problemes d’escolarització i de serveis, amb desatenció social, amb una sanitat que els posa terminis inadmissibles, amb una justícia que els hi és aliena del tot i que no els compensa. Amb una tendència inevitable al rebuig de les promeses que mai es compleixen, que consideren la classe política un sector ple d’oportunistes i de trepes que viuen sense haver-s’ho guanyat dels impostos de tothom, que ratllen la confiscació per les economies més fràgils. Gent molt propera al que en altres èpoques s’anomenava lumpenproletariat i que avui és una estructura social que si es caracteritza per alguna cosa és pel seu individualisme, la seva passivitat social i l’alienació fanàtica. Carn de canó pels que venen fum de tots colors, avui molt enfocats al verd claret.
I finalment no es poden deixar de banda altres realitats més homologables: la dels que no se senten representats per les candidatures que es presenten. Una part en molts casos de gent amb molt bona fe, desenganyada i sense il·lusions polítiques i també, en altres casos col·lectius amb una certa passivitat existencial producte d’allò tan senzill que ha resultat fins ara reclamar tots els drets del món i oblidar-se paral·lelament de tots els deures. L’abstencionisme té moltes cares i el vot marginal també. I provoca moltes sorpreses, fonamentalment perquè falta reflexió i acció pedagògica sobre aquestes realitats que sempre hi són i que s’expressen en el silenci.
La participació, per tant, és una rèmora democràtica sobre la qual resulta imprescindible actuar si volem que la democràcia no se’ns esvaeixi com l’aigua entre les mans. Hi ha una part de la ciutadania que resulta pràcticament irreversible, irrecuperable per la participació i l’activitat social. Probablement sigui només una minoria. Hi ha tota una altra part sobre la qual és possible incidir: la que vol participar si li ofereixen espais, si veu que la seva contribució és útil i si veu que els partits es renoven no només en les formes, que també: especialment en la manera de treballar internament, en les propostes i en el compliment de les promeses. Els canvis en les formes i el fons en els partits, especialment en les direccions i les cúpules, té una traducció directa en el discurs: vol dir, en llenguatge entenedor, generar il·lusió i fer-la arribar arreu. Si no hi ha participació, especialment en ciutats sociològicament com la nostra, és perquè no s’ha generat il·lusió i perquè si s’ha generat no s’ha estès suficientment: no ha arribat a l’ànima de la gent.
No pot fer-ho un partit acostumat a guanyar des de fa més de quatre dècades sense més esforç que mantenir la menjadora i engreixar la maquinària clientelar. Només ho poden fer la resta.
I en breu, una mica més. Les candidatures i les campanyes…
maig de 2023
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
