^{25 de novembre, 2020}

El ple municipal de l’Hospitalet va rebutjar, en la seva darrera sessió de novembre, una moció presentada pel Grup Municipal de l’Hospitalet En Comú Podem, instant l’Ajuntament a acatar la recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que anul·lava el PDU Gran Via-Llobregat amb els únics vots del partit socialista, com era d’esperar, perquè ja havien anunciat el recurs de Cassació davant els tribunals dies enrere. 

Els arguments formals van ser els mateixos que sostenien el projecte. A saber: que es tracta d’un pla director que inclou el soterrament de la Gran Via, la recuperació d’un espai lliure de 30Ha i la construcció hipotètica d’un clúster biomèdic, aspectes sobre els quals és difícil que ningú pugui estar en contra, malgrat que segur que poden existir matisos considerables que potser caldria tractar amb més detall el dia que es pugui parlar sense l’amenaça d’un Pla Director que contempla bastants altres coses, a banda de les esmentades. En la defensa, per tant, de la posició del PSC local en prou feines va haver-hi sorpreses, com no sigui que el recurs es presentarà davant les vies judicials autonòmica i estatal si hi ha recorregut, i és va aprofitar per inflar la retòrica, cosa que ja d’entrada posa de manifest la inseguretat dels arguments per defensar una cosa que, hores d’ara, resulta ja indefensable fins i tot pel propi dissenyador del disbarat. 

L’argument retòric és el que sempre que s’acaben les explicacions raonables fa servir l’equip de govern: que el projecte representa un motor econòmic, un motor econòmic que representarà 20.000 nous llocs de feina i la possibilitat de més ingressos per les arques municipals que serviran per cobrir les enormes necessitats que té la ciutat en tots els ordres. Argument retòric, perquè es basa en una pura especulació de futur: no se sap hores d’ara si el que es vol fer representarà un atractiu suficient per un hipotètic clúster biomèdic i si això comportarà llocs de feina. Ni tampoc és cap garantia que en cas que sigui possible el clúster biomèdic, el motor econòmic tingui repercussió local, els 20.000 llocs de feina afavoriran especialment els ciutadans de l’Hospitalet, ni tampoc que els recursos que l’Ajuntament suma es dediquin prioritàriament a equilibrar la ciutat, a adjudicar recursos a qui més els necessita i a reinvertir, en suma.

Sura, en el fons de l’argumentari, la qüestió essencial que —pels dissenyadors del Pla Directiu—, és la manca de recursos per fer polítiques d’inversió. El primer tinent d’alcalde va repetir al ple la cantarella habitual: i això qui ho paga? Si la Generalitat expropia Can Trabal i paga el soterrament de la Gran Via, ja no caldrà parlar del PDU… És a dir, sense voler-ho, s’està reconeixent l’enorme operació especulativa que hi ha al darrere. Per què es pagui l’expropiació de Can Trabal i el soterrament de la Gran Via cal que algú en tregui les plusvàlues necessàries. I l’Ajuntament reconeix tàcitament que es plega al gran negoci dels promotors i els especuladors del sol per fer les inversions públiques que li calen. 

El problema és que els negocis immobiliaris no son passatgers i l’ocupació de l’espai acostuma a ser per sempre. És a dir, l’equip de govern del PSC accepta l’efectiva i constatable barbaritat constructiva de 26 gratacels en espai lliure per aconseguir un parc públic al costat del riu, el soterrament de la Gran Via i diners anuals per anar gastant en polítiques sobre les quals els socialistes al govern són els que, fa quaranta anys, fixen les prioritats. I no es pot dir que les prioritats hagin convertit la ciutat en un exemple d’equilibri social, de qualitat de vida i de serveis i equipaments suficients, com és ben palès per a qualsevol que escolti les entitats del tercer sector o es passegi pels barris més decrèpits de la ciutat.

És a dir, aquests arguments ja no colen. De fet, cap argument colaria suficientment per defensar polítiques irreversibles de sol, com les que hem vist a aquesta ciutat al menys des de principis dels anys 90.

La realitat és que els raonaments retòrics cada vegada tenen menys pes, per això els esforços per argumentar acaben descobrint les veritables raons ocultes d’aquest tipus de política de campanari. Potser l’alcaldessa no hauria d’haver reargumentat al passat ple perquè, sense pretendre-ho, va exposar allò que forma part de l’ADN d’aquest equip de govern. Va defensar un projecte que, en paraules literals, “va més enllà de la pròpia ciutat”. Doncs aquí rau el problema: si alguna cosa precisa la ciutat més densa d’Europa i amb dèficits hores d’ara monumentals és no fer cap projecte “que vagi més enllà de la pròpia ciutat”. És possible que l’Hospitalet li caigui petit a l’alcaldessa o als que dissenyen l’urbanisme local. Doncs bé, això té solució. No seria la primera vegada que un alcalde de l’Hospitalet arriba a ministre —i després desapareix—, però la ciutat no és mereix un recorregut històric lamentable per alimentar carreres polítiques. La senyora Marín va dir que el Cluster biomèdic que actua com “la zanahoria que justifica lo injustificable” —segons la portaveu dels Comuns— serà un “referent del sud d’Europa”. Doncs potser als ciutadans de l’Hospitalet no els hi cal “un clúster referent del sud d’Europa”. Potser en tenen prou amb escoles sense barracons, barris amb zones verdes,  CAPS en condicions per atendre les necessitats mes peremptòries dels ciutadans, Serveis Socials municipals amb àmplia disponibilitat o espais de lleure adequats per fer realitat la ciutat educadora de la que tant ens vanem.

I tot això qui ho paga?, diria el senyor Belver… Doncs els que ho paguem sempre: els contribuents. Tot surt de la mateixa butxaca senyor Belver: també les inversions públiques i, sense cap mena de dubte —i només és un exemple, però prou il·lustratiu— el seu sou, un sou, recordem-ho, sobre el qual no hi ha limitacions legals i que es posen vostès mateixos sense contrastar-ho amb la ciutadania… 

O sigui, preguntar qui paga el que cal fer, es una altra pregunta retòrica perquè el problema no és qui paga, sinó com s’administren els recursos, com és gestiona el capital públic, com es prioritzen les necessitats. I això és justament la política: la gestió dels recursos públics amb la màxima cura, al servei de la ciutadania i amb l’objectiu d’equilibrar el teixit social i donar-li respostes de qualitat.

No deixen de ser importants alguns reconeixements implícits d’aquests darrers dies. El reconeixement que la ciutat necessita espais lliures, el reconeixement que cal esponjar els barris de la ciutat, el reconeixement —superlatiu— que les accions urbanístiques que estem veient avui als carrers de la ciutat són producte de les actuacions de fa uns quants anys enrere (o sigui, que potser ara no es farien). Els hi calen, però, uns quants reconeixements més: que haurien d’intervenir en la mesura de les possibilitats reals sobre els projectes urbanístics en marxa, que haurien de plantejar-se un model de ciutat consensuat amb els grups polítics i la ciutadania de cara a l’immediat futur, que haurien de considerar prioritària la política de rehabilitació de barris i no la política de rehabilitació de la imatge de marca de la ciutat, que els afecta a vostès (polítics locals)… però no a nosaltres (humils ciutadans).

És veritat que la gestió ha comptat poquet a l’hora de renovar les fidelitats polítiques. Si hagués estat així, fa temps que vostès estarien a l’oposició. El que ha comptat per vostès han estat les fidelitats clientelars i l’absència d’una alternativa eficaç i creïble (creïble fins i tot per ells mateixos). De tota manera, el seu govern és legal, però ara que està tan de moda divertir-se sobre el que es legal i el que és legítim, no haurien d’oblidar que governen amb majoria absoluta de regidors i gairebé 44.000 vots, però que un total de 76.000 veïns amb dret a vot es van quedar a casa o van votar nul o blanc.

I una cosa més, sobre l’esponjament dels barris del nord de la ciutat, perquè el senyor Belver en un debat recent va deixar una pregunta a l’aire de fàcil resposta. Va preguntar: i que fem amb els veïns que espongem dels barris del nord? I es va autocontestar: perquè si els hem de fer fora del barri jo hi estic en contra. I tothom, senyor Belver. Esponjar un barri no és expulsar veïns: és buscar solucions sense expulsar veïns perquè tots els veïns i veïnes visquin millor. Si vostè creu que esponjar un barri és sinònim d’expulsar veïns, és que no ha consultat l’abundant literatura existent sobre les actuacions al Raval de Barcelona en l’època del seu correligionari Maragall. Segur que es podria haver millorat l’experiment, però per això estan vostès, que poden convertir els nous barris del nord en un clúster d’experiències socials capaç de ser estudiat a les millors universitats del món.

I mentre tant, no és no. Zero al consens.

_{14 de novembre, 2020}

Es fa difícil amagar l’alegria per la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ha anul·lat de ple dret el PDU-Gran Via que pretenia construir 27 gratacels com a suport a un pla especulatiu sense precedents en la última zona lliure de la ciutat. Però l’alegria, malgrat ser inevitable, no ens pot enlluernar. Aquest primer episodi, el que ha aconseguit exclusivament és ajornar de moment allò que havia d’iniciar-se de manera imminent i que ara haurà d’esperar al que dictamini el Tribunal Suprem sobre els recursos de Casació que ja han anunciat l’Ajuntament de l’Hospitalet i la Generalitat. Ha estat una resolució extraordinàriament important però està lluny d’aturar l’amenaça. L’amenaça només l’aturaria la negativa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona a impulsar un projecte que només interessa al govern PSC de la ciutat, a la majoria PSC de l’AMB, als promotors i propietaris immobiliaris i al govern de la Generalitat, no oblidem, format per Junts per Catalunya i ERC.

Te raó l’Ajuntament de l’Hospitalet que s’ha apressat a dir que la sentència del TSJC no entra en el fons del projecte i només es basa en un defecte formal perquè considera que ha de ser l’AMB qui reguli la planificació urbanística del futur i més ara que s’ha estat treballant de valent en un nou Pla General que ha de substituir l’obsolet dels anys 70 del segle passat. Però aquest defecte de forma, no és un simple accident. No ha estat un oblit, ni una negligència, sinó una ambigüitat calculada per part de l’organisme metropolità que presideix, no ho oblidem, l’alcaldessa de Barcelona que pertany justament al mateix partit que va dur als tribunals la barbaritat del PDU. Colau es va negar a debatre en plenari el projecte hospitalenc però es va tramitar a través de la Comissió d’Urbanisme de l’AMB fins arribar al Departament de Territori de la Generalitat que el va aprovar definitivament aquest passat mes de juliol.

El projecte corre pressa. Els propietaris han pressionat de valent, i l’Agència de Desenvolupament Urbà de l’Hospitalet, encarregada de ferir de mort el municipi, ha actuat diligentment per tenir-ho tot a punt a través del Consorci que va impulsar, del que forma part l’Ajuntament juntament amb l’Incasol. Aquesta era la principal operació de prestigi del govern Marín que ara s’haurà d’inventar una altra macrooperació en la línia habitual del PSC baixllobregatí: acabar amb els espais lliures a tota la comarca, requalificant zones industrials, forestals i agrícoles en benefici de la urbanització residencial.

El que ara acaba de passar és molt probable que —tret de la ciutadania més motivada de la ciutat, que ja s’havia oposat amb la debilitat consubstancial del moviment veïnal i ecologista i del grup municipal dels Comuns que s’ho va prendre seriosament—, no li hagi alegrat a ningú. Òbviament, cap alegria a l’Ajuntament del PSC, als promotors immobiliaris i als propietaris del sol, a la majoria PSC de l’AMB, als independentistes del govern de la Generalitat que pels assumptes de negocis no tenen diferències amb els socialistes com és ben palés, als republicans municipals i aliens, a l’oposició de Ciutadans i del PP… i fins i tot als Comuns de l’AMB. Jo diria que, especialment a aquests darrers, el que acaba de passar lluny d’assossegar-los els ha de sacsejar notablement. Ells s’han convertit en el bastió essencial del conflicte PDU de l’Hospitalet i fer veure que el tema no s’havia de debatre per no provocar escletxes en el govern metropolità, no ha servit de res. Tindran, tard a d’hora, més d’hora que tard, que enfrontar-se a la necessitat de donar llum verda o d’aturar definitivament el projecte. La veritat és que s’hi juguen moltes qüestions estratègiques a l’AMB com perquè el tema hospitalenc sigui el causant de possibles ruptures. No és previsible que això passi, sobretot ara que els socialistes, immersos en una embogida dinàmica comarcal d’operacions immobiliàries escandaloses a molts municipis de la comarca, hauran observat en la sentència del TSJC un greuge que han de superar sigui com sigui.

Només hi ha un argument de certa rellevància que pot pressionar els Comuns a favor d’una relativa resistència encaminada tímidament a una moratòria urbanitzadora en l’actual conjuntura i és la pèssima fama que està agafant al món occidental la saturació demogràfica en època de pandèmies. Tot aconsella una certa recomposició dels models urbanístics de cara a l’immediat futur. No pot ser, per exemple, que a l’Hospitalet hi hagi actualment 110.000 habitatges censats per una població de 260.000 persones el que equivaldria a dues persones de promig per habitatge, i que encara s’estiguin construint més de 11.000 habitatges nous, amb l’aclaparadora idea que hi ha escassedat residencial. (A Espanya, dades ben recents parlen de 25 milions d’habitatges per una població de 47 milions de persones, xifres que ens haurien d’obligar a repensar el model urbanístic actual arreu).

No pot ser que la merescuda fama que està adquirint l’Hospitalet de ser la ciutat més saturada d’Europa, no obligui el govern municipal actual a reflexionar sobre les conseqüències d’aquesta política de no escoltar la ciutadania preocupada (i una cosa igual haurien de fer els equips PSC —em resisteixo a parlar de socialisme que es un concepte respectable com pocs— del Baix Llobregat perquè la seva condescendència amb l’especulació urbanística s’està convertint en una llosa de difícil digestió). Algú des de dintre dels equips —hi ha d’haver militants de pes amb una perspectiva estratègica que miri més enllà— hauria de impulsar algun canvi de mentalitat. Les ciutats no només són grans pel seu pes demogràfic. Són grans per la seva vitalitat social, per la cohesió interior, per la qualitat de vida. No són grans perquè responguin a iniciatives econòmiques de prestigi com no sigui que aquestes operacions repercuteixin sobre la ciutadania i millorin les seves condicions de vida. És a dir, l’Hospitalet, per exemple, no és important perquè allotgi la part més activa de la Fira de Barcelona a no ser que la Fira de Barcelona li suposi al veí de l’Hospitalet menys impostos, més espais públics, més serveis, etc. Si no hi ha repercussions sobre la ciutadania i només hi ha repercussions sobre l’alcaldessa o l’equip de govern, la Fira de Barcelona només representa un greuge pel veí hospitalenc, un perjudici. No pas cap benefici, sinó més aviat una pèrdua: d’espais, de serveis, d’inversions, etc .

Quan passi l’alegria i el cabreig a cada costat, l’ajornament del PDU-Gran Via només pot servir com esperó per la reflexió pausada. S’ha convertit en una oportunitat per modificar les actituds i per ser més sensibles a les noves dinàmiques que imposa el món trasbalsat que ens acull: ens cal estalvi energètic, un nou model de consum i de mobilitat, un decreixement mesurat que no vol dir empobriment sinó nou repartiment de la riquesa, més espais lliures i zones verdes, esponjament urbanístic, deixar d’escoltar des dels poders públics els cants de sirena dels que només es volen enriquir a base d’especulació i grans negocis.

És potser una de les darreres oportunitats per repensar la irreversible destrucció del territori. Abans era la ciutadania unida la que podia exercir pressió i força. Avui, l’únic fre a la impostura del poder és, malauradament, la justícia. Malauradament perquè la justícia és encara més incontrolable que les masses i amb ella no hi caben les negociacions. Caldria retornar al debat, al consens, no a la norma, i ens estem acostumant a la llei perquè ens estalviem el feixuc esforç de convèncer: resulta molt més fàcil obligar.

En resum: serà la AMB la que tingui sobre la qüestió la darrera paraula i quan aquí parlem de l’AMB estem parlant clarament dels Comuns, no de cap altra força. Així que sobre les seves esquenes —i les nostres, cada cop que ens cridin a participar— recau la responsabilitat d’enterrar per sempre 27 gratacels i la pèrdua de la darrera zona agrícola d’una ciutat que va ser rural fa només un segle i la possibilitat de fer milionaris a uns quants promotors i propietaris que, francament, no necessitaven aquests favors del PSC.

_{26 d’octubre, 2020}

Ara farà un any que un grup d’entitats del Baix Llobregat —caldria acabar d’una vegada amb la diferenciació gratuïta i interessada de l’Hospitalet fora de la seva comarca natural—, van posar-se d’acord per redactar un Manifest fundacional d’una macroentitat que amb la seva apel·lació ja resumia les intencions i el cataclisme: SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet.

“La voracitat sense límits del capital especulatiu ha apostat de nou per la indústria de l’habitatge i Barcelona i el seu entorn en son un objectiu prioritari”, afirmava el Manifest i continuava: “Un sector, el de l´especulació immobiliària, on conflueixen empresaris autòctons sense escrúpols, aliats amb les elits locals i grans grups inversors internacionals, els anomenats fons voltor, que cerquen maximitzar els beneficis d’un tipus d’economia que vol grans rendiments en temps molt curt”.

El document s’esplaiava afirmant que hi havia projectes immobiliaris previstos a la majoria dels municipis de la comarca que sumarien desenes de milers d’habitatges i centenars d’hectàrees de nous polígons industrials, sota l’excusa de la pressió social de la gent que no té sostres assequibles, ignorant que les xifres oficials d’aquelles dates xifraven en més de 30.000 els habitatges buits al Baix Llobregat i que el que s’està construint i està projectat construir no està, ni estarà, a l’abast de la immensa majoria de la població. I hi afegia, per acabar, tres reclamacions concretes: una moratòria de dos anys, un procés participatiu ampli per decidir el model urbanístic i territorial, i una reorientació de l’urbanisme metropolità a partir del projecte de PDU que aleshores estava en exposició pública i sobre el qual s’obrien algunes expectatives de futur.

Ha passat un any i en aquest any han passat un parell de coses que incideixen notablement en el propòsit d’urgència que es defensava aleshores: no s’han aturat els projectes a cap municipi i la pandèmia ha posat de manifest que la densificació demogràfica no beneficia la limitació de la infecció sinó molt a l’inrevés, alhora que ha sacsejat lamentablement la capacitat econòmica de la majoria de la població, de manera especial dels habitants dels barris més precaritzats a molts municipis.

Ara fa un parell de dies que SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet ha organitzat una jornada contra l’especulació urbanística a la qual s’hi han adherit unes quantes organitzacions més i ha reiterat allò que resultava més essencial ja abans de la pandèmia: una moratòria urgent de dos anys com a pas previ per decidir el model urbanístic. És a dir, aglutinar noves forces per seguir defensant el que semblava imprescindible: aturar els projectes i lluitar contra l’especulació.

No s’ha avançat gaire, però una qüestió que cada vegada sembla més essencial és parlar clar: aquí el que s’està produint és un fenomen especulatiu, emparat com sempre, pels poders públics, que beneficia, és clar, a empresaris autòctons sense escrúpols i grans grups inversors internacionals, de manera directa, i… als que donen els permisos, ves a saber com. El manifest i les informacions subsegüents ja apuntaven que la immensa majoria de projectes pertanyen a municipis governats pels socialistes del Baix Llobregat. Però els permisos no depenen en exclusiva d’ells. Molts d’aquests projectes, sinó tots, necessiten el vist i plau de l’AMB i del Departament de Territori de la Generalitat on, a banda del PSC, tenen una presència activa i decisiva tant els Comuns (AMB) com ERC (Generalitat). Els socialistes de la comarca, ben coherentment, no hi són pas a SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet ni segurament se’ls espera, però en canvi sí que hi ha unes quantes organitzacions de base dels republicans i dels Comuns que han de viure, controvertidament, formar part dels antiespeculadors i alhora dels que donen permisos o es tapen els ulls davant dels permisos que demanen els altres. Caldrà finalment reclamar coherència perquè això només ho aturen dues coses: o la majoria social en contra del negoci immobiliari o el col·lapse pandèmic sobre el model de densificació.

Per curar-se en salut, l’Àrea de Desenvolupament de Polítiques Urbanístiques de l’AMB amb el Servei de Redacció del Pla Redactor del PDU (aquell que obria esperances), ja va fer una notòria aportació el passat mes de juliol en defensa de la ciutat densa i compacta en oposició a la dispersa i de baixa intensitat. Per cert, un dels arguments per defensar la ciutat densa és que, hores d’ara, ja no hi ha espai per un model diferent. El cinisme tècnic no coneix límits, però tant important com desenmascarar la coartada especulativa, és denunciar la tibiesa (la dels que, podent, no posen el crit al cel a l’AMB o a la Generalitat) sobre una depredació territorial que no sembla tenir aturador.

_{15 de septiembre 2020}

El passat 3 de juliol, enmig de la voràgine del COVID i en ple període vacacional, el Departament de Territori i Sostenibilitat (SIC) de la Generalitat de Catalunya, per demostrar que el món no s’atura malgrat la pandèmia, va aprovar un dels plans més controvertits de l’àrea metropolitana: la perllongació del soterrament de la Gran Via fins al riu Llobregat que suposa la urbanització del darrer espai lliure de l’Hospitalet, el 8% del terme municipal, encara a dia d’avui —en la ciutat més saturada d’Europa— verge de ciment.

La notícia de l’aprovació s’ha venut com una operació per completar l’entrada a Barcelona per la Gran Via, articulant alhora la zona de l’Hospitalet que voreja el riu on, als anys 70, es van construir dos macro hospitals, el Duran y Reynalds i el de Bellvitge i que contempla l’únic espai encara agrícola, un infernal nus de comunicacions i sol per edificar al menys una dotzena llarga de gratacels i blocs diversos, en el que alguns s’han aventurat a qualificar com el nou Manhattan. Les obres costaran 115 milions d’euros i els hospitalencs diuen que guanyaran un gran parc on ara hi ha camps de carxofes i la possibilitat d’anar del Duran i Reynals a l’Hospital de Bellvitge a peu.

L’entrada a Barcelona per aquest punt resultarà encara més luxosa i acurada del que ara és. El districte financer de l’Hospitalet podrà ampliar-se amb nous gratacels i edficis singulars dedicats a hotels o a residències d’estudiants i si hi ha sort a alguna activitat universitària o biomèdica i l’Ajuntament podrà posar un cartell un cop passat el riu, que avisi al viatger que travessa un terme municipal que probablement no visitarà mai.

El mateix que va passar amb la Fira de Barcelona, que ha suposat una descàrrega d’infraestructures del recinte de Montjuic, al servei —exclusivament— dels que exposen a la Fira i visiten les instal·lacions.

Se suposa que el consistori d’un municipi té un únic doble objectiu: gestionar els recursos en benefici de la ciutadania i convertir l’espai públic en un lloc on els ciutadans puguin desenvolupar les seves necessitats i aconseguir els millors nivells de qualitat de vida. Qualsevol acció municipal tindria que tenir aquestes pretensions i no pas cap altra. En una ciutat malmesa per la història i les circumstàncies com és l’Hospitalet, qualsevol actuació sobre l’espai públic hauria de respondre a una estratègida de futur que passés per millorar les infraestructures, les dotacions i els serveis, en especial aquells que tenen a veure amb la qualitat ambiental i la satisfacció de les necessitats immediates.

Ja fa molts anys, però, que el consistori hospitalenc, sota el mandat de Corbacho i ara de Marín, ha dirigit les seves prioritats a somniar que l’Hospitalet és una gran ciutat que necessita allò que les grans ciutats tenen: espais econòmics de relleu i ara pols d’atracció extemporanis, com si es tractés d’una ciutat ben dibuixada, equilibrada interiorment i amb els recursos urbanístics intactes. És a dir, una ciutat, sense dèficits, amb els serveis i equipaments necessaris per la seva població, incloses les zones verdes imprescindibles per convertir la ciutat en un espai saludable i no pas en un rusc inhabitable, que és el que és, especialment de la via del tren que travessa el terme cap el nord.

Corbacho tenia un somni, que s’assemblava bastant al somni de Matias de España amb 30 anys entre mig: ser alcalde d’una ciutat potent. España volia una ciutat potent pel seu pes demogràfic i Corbacho una ciutat potent per la seva aparença econòmica. España va permetre l’especulació desorbitada i Corbacho va dissenyar el seu somni sobre un territori encara per fer. A tots dos se’ls recordarà per una megalomania inadecuada que lluny de beneficiar la ciutat, l’ha acabat de condemnar. Tots dos van ser uns alcaldes fallits però al menys Corbacho defensava alguna cosa semblant a una estratègia de ciutat: construir una meitat nova, sobre la inevitable base d’abandonar la meitat vella.

Núria Marín viu acomplexada per la manca d’estratègia. Com que no la té, ha deixat que els que sí la tenen vagin fent, a base de vendre teories de futur sense substància. A canvi, acabarà el seu mandat amb milers de noves famílies en llars edificades on fa quatre dies hi havia magatzems logístics en desús i fàbriques històriques que ella ha ajudat a requalificar, deixant pels seus successors la dramàtica evidència de la manca absoluta d’espais on instal·lar els equipaments i els serveis que necessitaran els nous veïns.

¿Per què ho fa? La veritat és que és una incògnita, perquè resulta excessiu imaginar que els seus somnis com alcaldessa només passen per acompanyar autoritats en les inauguracions firals o vendre fum sobre estratègies de futur sense fonament concret, com las que es deixen veure rere l’operació del biopol mèdic i les instal·lacions universitàries vora els hospitals públics. Més clares estan les intencions dels que dibuixen edificis sobre la cartografia municipal: beneficiar els promotors, els propietaris del sol, els traficants immobiliaris. De passada, entre llicències de construció i IBI’s, l’Ajuntament disposa de recursos inacabables per fer bullir l’olla (ara es gastaran uns quants milers d’euros de recursos nostres per arranjar una sala de plens que només fa 40 anys es va construir nova i s’ha remodelat diverses vegades).

D’aquí a un any començaran les obres de la nova Gran Via —ni l’Àrea Metropolitana de la Colau, ni la Generalitat de Torra han posat cap resistència a l’impopular projecte (de la qual cosa ens recordarem alguns hospitalencs)— i no acabo de veure a quin col·lectiu local beneficiarà el sotrac. Beneficiarà, segur, als propietaris d’una part del sol que inclou el projecte —Joan Laporta entre ells—, a uns quants promotores hotelers, qui sap si a algun concessionari d’automòbils i potser algun laboratori farmaceútic, a les multinacionals dels serveis geriàtrics i dels apartaments residencials per estudiants i a tots aquells que van en cotxe cap a Barcelona. També a l’alcaldessa, que ensenyarà les obres a qualsevol VIP que les vulgui veure des de la terrassa de l’Hesperia i segur, segur, a uns quants despatxos d’advocats, d’arquitectes i de constructors que no saben on s’aixeca L’Acollidora ni tenen cap interès per saber-ho.

Això ja no hi ha qui ho pari, com no siguin els veïns que ja han avançat que les màquines trepitjaran els seus carrers i no seran benvingudes…

_{15 de juliol 2020}

He llegit aquests dies —com tothom que s’interessa per l’Hospitalet o a qui les picabaralles polítiques simplement li provoquen un irresistible morbo— la majoria de les informacions de premsa sobre les detencions i acusacions dels regidors del Consell Esportiu i un escrit que ha circulat per les xarxes i que a mi m’ha arribat molt colaterlament signat pel Jaume Graells i que dono per fiable, malgrat que avui en dia res que no sigui trasmés directament per l’interessat pot considerar-se original i autèntic. Vaig llegir també fa uns dies l’escrit de l’amic Candelas en aquest mateix digital que parlava de guerra bruta quan encara se sabia molt poc de l’afer i he de dir que, contrariament al que sostenia el senyor de la Capa, a mi si que m’importa molt el fons de la qüestió. La corrupció municipal és una xacra i en un ajuntament que fa 41 anys que governen els mateixos, el poder acaba convertint-se en un actiu patrimonial i tot allò que depèn d’ell, en una propietat indiscutida dels que manen. La qüestió més flagrant és el pressupost, els diners que aportem els ciutadans i que s’hauria de tractar escrupulosament. El problema és històric. Des de l’any 1979, els consistoris decideixen els sous que es posen sense cap recança ni vergonya, i sense  cap limitació legal; a quines empreses encarreguen les feines burlant la legislació que obliga a la lliure concurrència d’ofertes i a quines entitats subvencionen i a quines no i amb quines quantitats d’acord amb un criteri que sempre té a veure amb les fidelitats i el clientelisme. I no només són aquests els vicis de considerar el pressupost com una eina arbitrària al servei dels interessos dels que manen. Hi ha evidències sobrades del mal ús dels diners públics, des de funcionaris als quals fa anys que se’ls manté castigats i sense donar-los cap feina però pagant-los el sou —en general sous alts perquè es tracta de gent que coneix la casa i els seus vicis ocults i a la qul es vol mantenir allunyada però a la que és impossible acomiadar— fins a la despesa publicitària en mitjans de comunicació que tracten bé el poder, o subscripcions diverses i despeses sumptuàries sense cap control. Els antics cossos nacionals, secretaris, tresorers i interventors que s’havien creat per garantir la bona administració dels recursos, fa temps que han anat perdent les seves capacitats de frenar les arbitrarietats per convertir-se bàsicament en reguladors legislatius, funcionaris especialitzats en posar entrebancs burocràtics per dissimular la seva incapacitat material per evitar el frau. Una filfa orgànica com, en un altre nivell, ho és el Tribunal de Cuentas que ni és tribunal, ni compta res amb el temps prudencial perquè els seus efectes comptables serveixin per evitar impunitats i fraus.

Per tant, a mi la corrupció m’interessa i em temo que també al Candelas encara que, com ell, consideri que un poder absolut de 41 anys genera tants vicis amagats que acaben convertint-se en futeses habituals, que si pels detentadors del poder han perdut qualsevol importància a base de repetir-se amb total impunitat, pels simples administrats corre el perill de convertir-se en una cosa inherent als càrrecs polítics, quan és del tot injustificable. En aquest sentit, seria absolutament lloable el gest de manifesta honestedad del regidor Graells, fet públic en un comunicat del 13 de juny, si no fos perquè resulta increible.

M’explicaré. El regidor Graells no és nou a l’Ajuntament. Porta uns quants mandats i no és precisament un d’aquests regidors inexperts o d’un nivell intel·lectual diem-ne justet. Ha estat professor d’institut i cap dels serveis territorials d’Educació del Baix Llobregat-Anoia i director general d’educació bàsica i batxillerat del Departament d’Educació, conferenciant, a banda de tinent d’alcalde, portaveu socialista, membre de l’executiva local del PSC i sindicalista actiu. Podria ser creible que durant tants anys de vida municipal activa no hagués detectat cap indici de corrupció —la premsa almenys no n’ha obtingut proves evidents, especialment perquè un régim municipal de 40 anys obtura totes les fisures per on podrien escapar-se filtracions— però és fer-nos combregar amb rodes de molí, pensar que tampoc fins el moment de l’actual denúncia no ha detectat un sol bri de corruptela. Unes línies més amunt n’he expressat una de domini públic: hi ha funcionaris als quals, des de fa molts anys, se’ls hi paga un sou per no fer res —per que no molestin o per que es desesperin, o per totes dues coses alhora—, qüestió que representa clarament una mala utilització dels recursos públics, probablement més greu encara que la que Graells acaba de denunciar al Consell Esportiu, perquè representa més diners i perquè és una pràctica habitual al menys, que jo en tingui coneixement, des de mitjans dels anys vuitanta.

Que Graells hagi esclatat ara, amb tant de soroll, ha d’obeir, per tant, a alguna causa que vagi més enllà de la proclamada honestedat. A no ser que l’espurna d’honestedat salti per generació espontània i de manera sopresiva. Descartat el rampell d’honestedat, ha d’haver alguna causa i, pel que s’ha vist en el comunicat de Graells, clarament inconfessable. I és veritat que cercar la causa i posar el focus en el denunciant no hauria de ser la preocupació de ningú, si no fos perquè la causa explica per què s’oculten les corrupteles sistemàticament i per què resulta excepcional una denúncia com l’efectuada. Així que no queda altra remei que parlar de la causa i del denunciant, perquè la causa provoca l’excepció (denunciadora) que confirma la regla (del silenci sepulcral pel que fa a les corrupteles).

En el mateix comunicat, Graells afirma que la causa no té res a veure amb la dinàmica política local. A hores d’ara segur que no, perquè qualsevol opció de futur en la seva carrera política ha quedat radicalment escapçada, qüestió aquesta que pot haver influit notablement en la seva valentia entre cometes. Graells abandona la política sense haver estat mai el relleu previsible a l’alcaldia: ell que donava el perfil, no ara, sinó ja fa bastants anys. Cansat de no ser opció i de veure com s’han obert opcions potencialment menors, sembla haver decidit fer-se a un costat. Probablement ho hagués fet silenciosament al final de la legislatura però ha d’haver aparegut alguna afrenta per un atreviment insospitat fa quatre dies.

“Visto lo visto”, jo m’inclino més per l’afrenta, pel cansament i per la decepció, que no pas pel rampell d’honestedat. Podria equivocar-me, naturalment. Però avalen les meves sospites les informacions aparegudes a la premsa sobre l’augment de sou que havia demanat la seva actual parella, treballadora amb responsabilitats al Consell Esportiu, sense resultats aparents i una dada curiosa que el mateix Graells explica en la seva nota del 13 de juny. Per demostrar que no hi ha cap batalla amb el primer secretari Cristian Alcázar i directe aspirant a l’alcaldia, afirma que li va comunicar enmig del procés de primàries “que deixava de participar activament en la campanya i que em mantindria completament al marge en tot el procés”. I no s’està, a continuació, de donar-li un cop de puny al seu rampell d’honestedat quan comenta que “no vaig utilitzar cap informació de pressumptes irregularitats i es van fer les primàries amb total normalitat”.

El comportament esperable a causa de la “sòlida cultura ética del PSC” que Graells esmenta, hauria estat justament tot el contrari: exposar els dubtes sobre el comportament moral de qui aspirava a dirigir el primer partit del municipi pels propers anys i exigir la màxima transparència sobre la qüestió en sospita, abans de permetre que els socialistes votessin a la persona equivocada. S’interpretès com s’interpretès el seu gest.

Això hagués estat el resultat d’una sòlida cultura ética si no fos perquè aquesta cultura és pura retòrica, pura aparença, com és evident. O sigui: està molt bé que, per fi, hagi arribat alguna cosa térbola sobre les activitats polítiques dels socialistes hospitalencs als mitjans de comunicació i als jutjats. Està molt bé que algú denunciï i que algú investigui i que qui denunciï no sigui objecte de cap protagonisme negatiu. Està molt bé que calgui esperar al veredicte judicial abans de condemnar. Però resulta inevitable la sospita amb majúscules. Perquè la sospita s’inspira en massa anys de silencis, en corrupteles flagrants i evidents, en un exercici monopolístic i patrimonial del poder i en una xarxa clientelar que fa inevitable la impunitat.

_{15 de maig 2020}

Si alguna cosa s’ha posat més de manifest en aquesta crisi sanitària que encara estem suportant és que els excessos en la massificació resulten altament perjudicials i que afecten no només a la qualitat de vida sinó també a la salut. Per dir-ho planerament: els humans som una espécie gregària que necessita la relació social com el pa que menja, però que reclama alhora un espai vital suficient que resulti saludable. El disseny que s’ha fet al llarg de tot el segle XX i el que portem de segle XXI de les ciutats és qualsevol cosa menys un mecanisme al servei de la gent: és bàsicament una operació de mercat que prima l’especulació econòmica per sobre de la vida de les persones i el seu desenvolupament armònic amb el medi. L’elecció per la ciutat compacta (vertical i densa) com una solució sostenible, contraposant-la a la ciutat difusa (horitzontal i dispersa), ja s’ha vist que és un gravíssim error. La ciutat formiguer, en un món globalitzat de mobilitat sistemàtica de les persones, representa una amenaça permanent a la salut pública perquè fa inevitable la saturació de l’espai, la massificació de la gent, la contaminació ambiental i el contagi de patògens. La ciutat vertical, urbanísticament saturada i sense espais verds, amplis i suficients, no obeeix a cap criteri d’estalvi de recursos, sinó a la depredació del sol urbà per enriquir a les constructores, amb l’aval inexcusable de les administracions municipals més interessades en l’obtenció de recursos que en l’oferiment d’una vida de qualitat a la seva ciutadania: exactament la que la elegeix i a qui s’hauria de deure.

Això, que semblava una evidència i que, només fent una comparació entre la qualitat de vida de les ciutats esponjades i la de les ciutats formiguers resultava indiscutible, comença a posar-se de manifest obertament en situació de pandèmies, quan es recomana com una de les mesures fonamentals el distanciament físic, una cosa impossible del tot en ciutats tan denses com l’Hospitalet.

Una informació a El Llobregat sobre la sostenibilitat com a punt dèbil del covid-19 semblava posar el dit a la nafra en interrogar-se i interrogar-nos sobre el futur de las ciutats metropolitanes, ara que ja s’ha vist que una necessària prudència en el distanciament social resulta imprescindible per fer front a una de les amenaces més virulentes per la supervivència de l’espécie: la previsible repetició de pandèmies. En aquesta informació, el gerent de l’Agència de Desenvolupament Urbà de l’Hospitalet, l’advocat Antoni Nogués, que ha estat al front d’aquest organisme des de l’època Corbacho i que és el màxim responsable de la saturació urbana per delegació dels consistoris socialistes, afirmava que “cal accelerar els canvis en els quals estan immerses les ciutats metropolitanes en el capítol energètic per adaptar-se al canvi climàtic”, però alhora insinuava que eren impensables els canvis urbanístics, primer perquè “tan aviat hi hagi una vacuna pel covid-19 es deixarà de parlar de canvis en l’espai públic pel coronavirus” i segon —com defensa la sociòloga Verónica Pérez— perquè “el distanciament social està a les antípodes del caràcter llatí”. Nogués no questionava la ciutat compacta i densa —faltaria més, si ell ha estat el principal impulsor d’aquesta basrbaritat— però acceptava que es reprogramés a llarg termini —50 anys— com es va fer amb la reforma de l’eixample barceloní de Cerdà per acabar amb la “kasba” insalobre del Raval, també per motius sanitaris. Obviament, un  dels màxims creadors de la ciutat densa hospitalenca, considera que la casa i l’hortet de la ciutat difusa no es viable, però en canvi pensa que es pot afavorir el teletreball o la robotització, que considera canvis de gran calat, per evitar la massificació que promou la mobilitat interurbana. I així, no s’està de destacar com a paradigma del futur urbanisme hospitalenc la defensa del nou PDU Gran-Via Llobregat, que es menja la darrera zona lliure de la ciutat per construir desenes de nous gratacels —en el 10% del territori global del terme, encara lliure—, amb l’excusa d’incorporar a la ciutat un ampli espai verd que ara és zona agrícola. I ho rebla amb un extraordinari exercici de cinisme, per si encara no hi havia invertit prous dosis en la seva defensa del disbarat del PDU, quan afirma que “els metges s’estan queixant que els hospitals s’estan quedant petits. En lloc de reduir la població de les ciutats o imposar el distanciament social, el que caldria fer és ampliar els actuals hospitals”. De manera que, com que molts dels edificis projectats encara no tenen comprador i estan a prop de l’hospital, aniria molt bé que les Administracions es posessin les piles perque segons ell “alguns d’aquests espais serien idonis per l’ampliació de l’hospital de Bellvitge”.

Aquest personatge —que pensa que la principal solució no és preservar la salut millorant la qualitat de vida sinó tenir més espai als hospitals per quan ens posem malalts a causa de la inevitable precarietat ambiental—, aquest personatge  és el que ha dibuixat la desastrosa ciutat que avui tenim i el que alimenta la densificació futura. Si l’Hospitalet fos una ciutat forta, participativa i conscient del seu present i sobretot del seu futur, reclamaria a crits la destitució d’aquest dissenyador de penúries, que sobre una ciutat impossible en temps de coronavirus només pensa en construir més habitatges, més residències i oficines i acabar amb l’escassíssim terreny lliure que queda al municipi. Perque és justament aquest problema el principal que té la ciutat: la manca d’espai. Reconvertir la “Kasba” del Raval a mitjans del XIX a Barcelona, que va encapçalar un inspirat Cerdà, —que s’estimava la ciutat com es va demostrar amb el seu disseny—, va ser possible fonamentalment perquè existien desenes d’hectàries encara lliures al pla de Barcelona per refer el que la compactació insalobre per causa de les muralles havia fet de la ciutat medieval. No és el cas hospitalenc. Les úniques murallas de l’Hospitalet han estat les limitades capacitats dels seus governants durant els darrers 70 anys que s’han posat al servei de l’especulació urbanística malauradament sense límit de continuïtat entre el franquisme i la democràcia i l’escassíssima capacitat d’influència dels seus habitants que aspirem, sobretot, a una estadia de pas perquè és impossible plantejar-se una vida digna —i en aquests temps de pandèmies encara menys— amb una certa projecció de futur. Qui pot, marxa, quan el que hauríem de fer és fer-los fora a ells que ens estan destruïnt l’espai i precaritzant la vida.