_{15 de setembre 2018}

En el darrer número d’El Llobregat, la publicació amiga de la comarca, el director signava un reportatge titulat El pati del darrere de l’Hospitalet on es palesava l’estat d’abandonament de la zona industrial de la carretera del Mig, exactament l’espai on, primordialment, l’Ajuntament tindria la intenció d’ubicar el moll de l’os del districte cultural. És aquesta una operació difosa —alguns la remeten a l’enginy de qui havia estat director general del Liceu en la seva darrere etapa i que avui actua com a comissionat de l’alcaldessa per impulsar un nou relat de ciutat— que per no tenir no té, ni límits geogràfics, ni temporals, ni estratègia, ni recursos, ni perspectives immediates, etc.

Llegint el reportatge observes que les organitzacions patronals de la comarca es lamenten de l’estat negligent del polígon i el subsegüent menyspreu del sector econòmic per tal d’activar-lo. Això no és cosa d’ara. El polígon industrial de la Carretera del Mig porta dècades degradant-se i no és d’estranyar que aquell espai que havia estat un territori dens en indústries mitjanes i petites en les èpoques més difícils per establir empreses —amb uns baixos índexs d’inversió empresarial, escassa productivitat, conflictes laborals, sindicats forts i molta mà d’obra sense especialitzar— hagi anat desertificant-se industrialment, convertint les poques naus actives en espais logístics, fins a l’abandonament d’instal·lacions que avui sobta per la seva extensió.

Sobre aquesta paulatina degradació urbana, de serveis, de salubritat i d’abandonament a que ha estat condemnada, es va establir la idea de facilitar l’arribada de sectors culturals, absolutament aliens a la ciutat, per tal de convertir aquest espai mixte i desarticulat en un lloc de concentració d’infraestructures culturals —tallers d‘art, galeries, locals d’assaig i performances, etc.— que fàcilment es convertirien —sense que semblés importar gaire— en nous espais de magatzems de materials culturals com els que ja hi ha en algun punt de l’antic polígon i els seus voltants.

Fins ara, l’èxit ha estat migrat, com és ben palès. I es diria que això no ha sorprès —ni sembli que preocupa— ni als mateixos impulsors de la idea perquè l’important no era tant atraure noves iniciatives, com presentar un nou relat de ciutat, de la qual tan mancats es troben els seus gestors. Un personatge avui molt a prop del poder local, com l’ex-regidor Amadeu Juan, entrevistat al darrer El Llobregat ho reiterava tantes vegades com calia: “…hi ha l’etern debat de quina ciutat volem: turística, industrial, cultural?”, per sostenir que “l’alcaldessa ha intentat crear un relat de ciutat, per crear plusvàlues al sud i repartir-les al nord.”, amb l’objectiu indefinit de: “agafar quatre o cinc elements i crear un relat per als pròxims anys. L’únic que em faltaria és un bon lema. Es tractaria de trobar l’equilibri necessari entre el totxo i les persones.”.

Vet aquí com es van esclarint alguns extrems que estaven força foscos fa quatre dies. Resulta imprescindible un relat de ciutat, o sigui, unes quantes idees marc, fresques i innovadores, un lema brillant —per contractar alguna empresa que ho faci mai s’han escatimat esforços ni, sobretot, recursos— i un projecte estratègic que creï plusvàlues al sud del terme, les reparteixi al nord i que trobi el necessari equilibri entre el totxo i les persones.

De moment, mentre hi pensem en tot plegat, que el totxo no s’aturi. Després ja veurem com equilibrem el desgavell urbà amb les persones…

Per explicar per on van les coses, a més, tenim l’evidència del Pla de Restauració d’Àrees Industrials de L’Hospitalet que va aprovar l’alcalde Corbacho al 2002 i que ja preveia canviar indústries per 8.000 habitatges nous, equipaments i comerços. Com que els que manen ara i els que aconsellen no són precisament de la corda de Corbacho, no volen ressuscitar el pla aclaparador d’aleshores que seria com donar-li la raó —cosa que no suportarien—  però no li fan cap fàstic a la seva aplicació silenciosa i mefistofèlica que és el que estan fent ara mateix en la millor zona residencial del Centre: on estava el Salamandra.

Si s’escolta al Corbacho d’ara mateix, no es cansa de repetir que L’Hospitalet s’ha quedat a mitges. La seva gestió és veritat que va revolucionar el sud del terme, destruint el poc espai que quedava lliure, però aquest quedar-se a mitges volia dir  —si se l’escolta— intervenir immediatament al nord. El missatge de extreure plusvàlues del sud per invertir-les al nord no és, per tant, cap cosa nova. L’únic cert, però, és que durant el període Corbacho i fins ara mateix, s’hauran tret moltes plusvàlues del sud però el nord segueix tan degradat i saturat com sempre.

Caldrà veure que ens ofereixen els que vulguin ocupar el nou ajuntament a partir del mes de maig, però és evident que només amb relats i eslògans no es gestiona cap ciutat.

Jesús Vila (Barcelona, 1951) ha estat actiu en el món de la premsa des de l’any 1973 i fins ara mateix, amb breus períodes dedicats a l’empresa privada. Actualment col·labora a El Llobregat i, si el deixen en endavant, a l’Estrella de L’Hospitalet. Escriu, des de fa uns quants anys, només a canvi de llibertat per dir el que pensa, amb l’exclusiu ànim de construir i contribuir a la reflexió col·lectiva.