El govern Marín insisteix a posar l’escàs patrimoni públic en mans de la iniciativa privada
A pocs dies de les eleccions municipals de l’any passat, el maig de 2023, la Junta de Govern, ja en temps de descompte, va decidir donar el recinte de Can Godó i Trias a la empresa Varia Investiment Cultural S.L. com una concessió demanial per un període de 50 anys, mig segle. L’Hospitalet de Llobregat continua així malmetent el seu patrimoni que, com a tal, hauria de ser públic.
A l’any 2017, també el mes de maig, es va anunciar un acord per cedir aquest espai de Can Godó i Trias a una empresa de Beijing per construir-hi un Centre de Medicina Tradicional Xinesa que, desprès d’una signatura a la capital de Xina, va ser oficialment suspès el novembre de 2022.
El mateix espai havia estat ofert oficialment al cuiner Ferran Adrià l’any 2010 per construir-hi un centre dedicat a la gastronomia i la innovació; un projecte que mai va arribar a concretar-se. Ara, la empresa Varia Investiment, pretén la creació d’un Centre Cultural innovador en el campo de les arts visuals i els mèdia art, concretat en un museu immersiu.
L’acord amb el govern municipal preveu que la empresa Varia farà una inversió d’uns 50 milions d’euros en l’espai segons un projecte d’un estudi d’arquitectes de prestigi. Tot sembla indicar que es rehabilitaran els edificis protegits pel PEPPA de l’actual recinte industrial de més de 7.250 m2, però al mateix temps queda oberta la possibilitat de construir noves edificacions en l’espai no protegit del recinte; és a dir, via expedita per a noves iniciatives especulatives.
Varia Investiments pagarà, segons l’acord d’adjudicació, un cànon anual de 527.343,00 euros al llarg dels 50 anys de durada de la concessió, que pot ser prorrogada 25 anys més, en el ben entès que d’aquest cànon podrà deduir-se els imports de les obres de adequació de l’espai que es considerin.
Cal tenir present que la empresa Varia Investiment és la mateixa que uns anys enrere pretenia fer una petita rèplica del museu rus de l’Ermitatge a les antigues naus del port de Barcelona, un projecte que va ser rebutjat per l’Ajuntament barceloní al considerar-lo poc sostenible i especulador. Com d’altres vegades, projectes d’aquesta mena expulsats per Barcelona venen a trobar refugi a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat.
Aquesta imatge, treta de la fitxa del PEPPA assenyala en els espais marcats en blau la posició i els llocs de les edificacions protegides. No resulta difícil de veure les possibilitats que presenta la resta de l’espai per la construcció de noves edificacions ben a prop de la plaça d’Europa i de l’anomenat “Districte Econòmic”, la Fira i els Hotels.
Les concessions demanials a l’Hospitalet.
El novembre de 2022, a Districte 7, Ana Vallina descrivia el paper de les concessions demanials a la ciutat d’aquesta manera: “Patrimoni en desús que necessita obres de rehabilitació. Inversors privats que veuen l’Hospitalet com una extensió de Barcelona i fórmules jurídiques que permeten acords per cedir l’ús i explotació econòmica d’immobles de propietat pública durant dècades. Un patró d’acords publico-privats, sota la fórmula de concessió demanial, que s’ha anat repetint durant els últims anys amb diferents propietats municipals de la ciutat: l’edifici dels antics jutjats, cedit per 25 anys al grup Planeta; la masia Cal Gotlla, cedida per 10 anys al Consorci de la Granvia, el Complex Tenis Municipal de l’Hospitalet abans cedit, en un primer moment, a la Federació Catalana de Tenis, i transferit fa uns anys a l’empresa Futbol es nuestra Vida… I ara, la fàbrica Albert Germans a Renfe i la Godó i Tries, a Varia Inversions.”
Ana Vallina, a Districte7, seguia explicant les concessions demanials: “És una fórmula jurídica que permet la cessió d’equipaments de titularitat municipal, durant períodes molt llargs, entre els 4 i els 99 anys a entitats, empreses o organitzacions que puguin disposar de l’ús privatiu i exclusiu d’aquest bé municipal. És així, sempre que les concessionàries puguin fer encaixar la seva activitat amb la clau urbanística que els edificis tinguin a l’actual Plà Urbanístic de la ciutat. L’esperit és que l’Ajuntament trobi un agent que pugui desenvolupar de la forma més adient l’activitat proposada per l’equipament en qüestió.
Aquesta cessió es regula amb un plec de condicions o amb un conveni de cooperació i es fixen els compromisos, drets i deures de cada part. Per tant, es fa una valoració patrimonial de l’immoble i es calcula també l’aprofitament de l’edifici per tal d’establir el pagament d’un cànon, tant en diners, com en serveis o intercanvis, que suposin un benefici pel conjunt de la ciutadania.
Una de les particularitats d’aquesta fórmula és que l’empresa concessionària, tot i no assumir la titularitat o propietat de l’immoble, si podrà disposar d’ell com a aval patrimonial o actiu financer, podent fins i tot, transferir o traspassar -o vendre- la concessió a altra empresa que cal que assumeixi els mateixos acords i cànons que la concessionària original. Aquest és el cas del Complex Municipal Tenis Granvia. La Federació va vendre la seva concessió fa uns 5 anys a l’empresa Fútbol es Nuestra Vida per un import de 500.000 euros”
I així, d’aquesta manera es privatitza de fet el patrimoni públic de la ciutat que, cal recordar-ho tantes vegades com calgui, no és una propietat del govern municipal. El patrimoni és de la ciutadania, del veïnat, forma part de la seva història, de la seva memòria i de la identitat compartida. Destruir patrimoni, amagar-lo, cedir-lo a negocis privats constitueix un atemptat contra tot allò que és comunitari, que correspon al que és públic.
Però, que significa Can Godó i Trias per la ciutat?
Cal ara tornar enrere per recordar què era Can Godó i Trias. La fàbrica, coneguda popularment com “Les sangoneres” es va dedicar a la fabricació de sacs i teixits de jute, desprès de cànem i en menor proporció de cotó. Els edificis fabrils, d’estil modernista, van ser projectats per l’arquitecte Ferran Junoy i estan construïts de maó vist amb dibuixos geomètrics a les façanes.
La fàbrica es va instal·lar el 1902, va ser de les primeres a aprofitar l’aigua de l’aqüífer profund del delta i va construir un pou artesà de més de 50 metres de profunditat per accedir-hi. A l’empresa van arribar a treballar més de 700 persones amb dos torns. Com altres empreses del barri, als anys 60 va tancar i també va patir diverses amputacions per la construcció, primer de la carretera, i desprès a causa de les diverses ampliacions de la Granvia. Com a anècdota és bo recordar que l’espai va servir com a decorat natural per la sèrie de TVE “La Saga dels Rius”, segons les novel·les d’Ignacio Agustí “Mariona Rebull” i “El viudo Rius”, aprofitant el seu valor arquitectònic i representatiu d’una època.
Una gran part del passat industrial del barri i de la ciutat han anat desapareixent sense deixar rastre físic. A Santa Eulàlia, per exemple, hi queden alguns noms de carrers, com ara Pareto o l’Aprestadora, però la majoria d’edificis han anat quedant substituïts per blocs d’habitatges sense que en quedi memòria en la majoria dels casos. Fa pocs dies fèiem referència a l’amenaçat edifici d’Olis Regàs i avui fem esment a Can Godó i Trias, que encara es podria salvar. Del vell Can Trinxet només queden les naus de Can Gras que, tot i tenir molt deteriorades les portes i les tanques de ferro forjat de l’època, gràcies a l’esforç representat per la plataforma Can Trinxet Viu han evitat de moment la seva desaparició o privatització,
Ara, el recinte de Can Godó i Trias, que pertany a la ciutat des de la seva expropiació l’any 2002, tornarà a tenir una activitat de negocis privats. Els barris de Santa Eulàlia i de El Gornal perdran novament la possibilitat d’un equipament municipal o de serveis comunitaris que l’actual recinte podria acollir i un altre grup d’empresaris es beneficiaran d’unes instal·lacions que, a hores d’ara són públiques i que haurien de poder tenir un us també públic. Son més de 7.250m2 de patrimoni, d’història industrial que el veïnat de l‘Hospitalet no podrà gaudir i es pot perdre per sempre.