La normalització lingüística, segons Luna, va néixer gràcies a la mobilització de molts emigrants andalusos que volien que els seus fills aprenguessin el català.
Aprofitant la trobada amb Pedro Luna, per la entrevista que es va publicar divendres 25 d’octubre sobre el moviment veïnal, vàrem parlar una mica de com veu la realitat i l’evolució de l’andalucisme a Catalunya.
A Andalusia sembla que comença a aparèixer un moviment andalucista d’esquerres que hi te una certa presencia electoral. De fet hi has donat suport des d’aquí. Això te repercussions i influència aquí a Catalunya?.
Jo crec que cal fer primer un exercici de memòria històrica. A Andalusia hi ha hagut sempre una certa presència de l’andalucisme, sobretot a les acaballes de la dictadura quan hi ha un moviment andalucista que s’acaba transformant en el PSA (Partit Socialista d’Andalusia) que, per cert, va ser actiu també a Catalunya, i en les primeres eleccions autonòmiques del 1980 va obtenir dos diputats. Desprès, per qüestions diverses i per crisis internes del PSA a Catalunya, el 1982 es va acabar dissolent, i curiosament aquest mateix any va néixer la FECAC, la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya. Podríem dir que es passa d’un andalucisme polític a un regionalisme folklòric i religiós. Per dir-ho d’alguna manera, crec que al 1982 hi va haver un canvi de paradigma. La FECAC representa l’antítesi de l’andalucisme perquè, de fet, transmet una imatge d’Andalusia i de la seva emigració basada en els estereotips difosos per l’espanyolisme i pels poders econòmics i polítics de l’Estat. Podran fer ofrenes florals a Blas Infante cada 28 de febrer però ni coneixen la seva obra, ni l’han llegit, ni tenen una mínima base teòrica andalucista. La finalitat de la FECAC des que va néixer va ser la d’erigir-se com un lobby a Catalunya utilitzant l’emigració andalusa, i en aquests 40 anys se n’han beneficiat de favors empresarials i polítics, tenint molt bona relació amb el poder polític, ja fos abans amb el pujolisme com ara amb el PSC.
Però val a dir que el PSA a Catalunya també va cometre una sèrie d’errors. Per exemple, no van acabar de comprendre la qüestió nacional de Catalunya, especialment en el terreny de la normalització lingüística. I en això cal ser crítics. La direcció del partit a Catalunya va ser molt erràtica i malgrat l’èxit electoral de 1980 no es va poder sobreviure per errors propis i perquè segurament no se sabia ben bé quin era el seu paper en el sí de la política catalana. Potser va ser també un problema de desubicació. Si avui dia l’andalucisme pretén tenir certa presència a Catalunya, crec que hauria primer de corregir els errors que va cometre el PSA i fer-ho, no des de la diferenciació, sinó des la col·laboració amb l’esquerra catalana tot assumint que el sobiranisme a Catalunya és l’aliat natural.
Com bé deies a la teva pregunta, jo mateix he donat suport a candidatures andalucistes des de Catalunya i, fins i tot, en vaig formar part d’una. Ho vaig fer perquè tinc molta consciència dels meus orígens andalusos i perquè crec que seria molt important que es consolidés un moviment andalucista a Andalusia. Perquè Andalusia és un dels territoris de l’Estat espanyol amb més personalitat i amb una identitat cultural més forta. Considero Andalusia una nació, i per molt que s’hagi intentat tergiversar o interioritzar la seva identitat com a poble, aquesta segueix viva.
Des del PSC local sembla que hi ha una bona relació amb aquest andalucisme folklòric, no?
Bé, l’actual president de la FECAC, ve d’aquí, de l’associacionisme cultural andalús de la ciutat i, a més, va ser assessor del PSC a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Aquesta és una constant a la història de la FECAC: les seves relacions amb el poder polític per tal de rebre favors i contrapartides. De fet, ara que tant es parla de la falsificació del nombre d’assistents a la Copa Amèrica, aquesta ha estat precisament una pràctica habitual de la FECAC amb la Fira d’Abril de Catalunya. Fa uns anys, la FECAC va arribar a dir que la Fira rebia 3 milions de visites. Això vol dir que en una fira de 10 dies rebien una mitjana de 300.000 visites cada dia, amb dies laborals per mig. Ja per una qüestió de transport públic i de la mobilitat a una ciutat com Barcelona, aquestes xifres són il·lusòries i certament irreals. Però tothom, tant les administracions com els mitjans de comunicació, les donaven per bones. Sens dubte, s’ha de reconèixer que la FECAC sempre ha estat molt ben relacionada amb el poder. Fins al punt que se la coneixia com la Federació del Gran Poder.
Jo tinc un gran respecte per les entitats culturals andaluses i per la gent que desinteressadament hi treballa en elles. Em consta que moltes fan una bona tasca comunitària i veïnal. Per això crec que també hem de diferenciar aquestes entitats de barri amb la direcció de la FECAC. El que és evident és que la FECAC no representa la comunitat andalusa a Catalunya, i que molt sovint es troba molt lluny d’aquesta. Per exemple, les seves manifestacions contra el dret a decidir de Catalunya l’han escorat cap a l’espanyolisme més reaccionari. Obliden que molts andalusos es van mobilitzar durant la transició en defensa de la llengua i les llibertats de Catalunya, que per exemple la normalització lingüística va néixer gràcies a la mobilització de molts emigrants andalusos que volien que els seus fills aprenguessin el català. I que l’1 d’octubre també van haver-hi andalusos defensant les urnes.
Hi hauria la possibilitat que aquest andalucisme d’esquerres servís per
crear un forat a la FECAC o transformar-la?
A la FECAC és complicat transformar res perquè és un espai molt tancat i controlat políticament. I tampoc crec que aquest hauria de ser un dels objectiusd’un possible moviment andalucista a Catalunya. Considero que el model hauria de ser un altre. Fa uns 20 anys l’amic Lluís Cabrera va fundar el col·lectiu Els Altres Andalusos per mirar de donar-li la volta a aquesta visió de l’emigració andalusa patrimonialitzada per la FECAC. Es van introduir debats al sí de la comunitat andalusa com la qüestió nacional de Catalunya o les noves migracions que arribaven a Catalunya. Crec que aquest col·lectiu va ser molt important des d’un punt de vista de promoure la diversitat, la cohesió social, no fragmentar les classes populars de Catalunya per raó del seu origen, la defensa de la llengua catalana, les confluències amb el sobiranisme català, etc.
En aquest sentit, crec que seria molt adient la creació d’entitats que s’encarreguin de la difusió de la identitat andalusa a Catalunya més enllà del mirall de la FECAC, des d’una visió netament andalucista i de recuperació de la seva memòria. L’emigració andalusa a Catalunya, més enllà dels grans moviments migratoris dels anys 60 i 70, segueix sent una realitat viva, i avui dia segueixen arribant molt joves andalusos per treballar, per exemple, a la sanitat pública catalana. De la trobada i la interlocució d’aquesta nova emigració amb la generació dels nostres pares podria sorgir un debat prou interessant, sobretot si també incloem als immigrants de fora de l’Estat espanyol. Recordem que ells són els nous altres catalans, i que aquesta podria ser una bona motivació per celebrar el centenari del naixement de Francesc Candel l’any 2025.