En el que portem d’any el govern municipal intenta ocupar l’espai comunicatiu amb la celebració d’un títol de ciutat inútil i atorgat per una dictadura. Però més enllà de celebracions sense sentit, la qüestió que hauria de preocupar és la pròpia existència de l’Hospitalet com a ciutat.
Fa uns dies, una parella d’”influencers” poc documentades, feien un viatge. Segons elles, per un des barris més perillosos de Barcelona, el barri de La Florida. Realment el seu passeig no va ser per Barcelona, ni tampoc pel barri de La Florida. Van passar per uns quants carrers de Pubilla Cases i de Can Vidalet, ja a Esplugues. Però la polèmica que van aixecar obviava la seva confusió de ciutat; de fet, encara ara un cert gruix del veïnat creu que viu a la capital del país i, especialment la majoria de persones que ocupen per un cert temps els habitatges turístics, el hotels o, fins i tot, les anomenades “residencies d’estudiants” creuen que dormen a Barcelona. (Foto de portada:Mapa de la lluita veïnal a l’Hospitalet)
La confusió pot explicar-se per la pròpia configuració de la ciutat de l’Hospitalet i, també, pel model de ciutat que impulsen els diferents governs municipals. En la pràctica els ajuntaments de la democràcia han desenvolupat un model de ciutat de continuïtat amb els models especulatius i “desarrollistes” dels consistoris franquistes. És cert que aquesta afirmació no seria del tot real pel que fa als primers anys de l’ajuntament democràtic, en el que el model de ciutat a implementar, provocava no poques tensions entre els grups municipals del PSC i del PSUC.
El model que finalment es va aplicar, va centrar-se en facilitar la continuïtat de la construcció de blocs i torres, que només en alguns casos eren frenats o limitats per la mobilització veïnal. Tot sembla valer per augmentar els ingressos per l’IBI o per les llicències de nova construcció. Si això anava escombrant el patrimoni industrial o la història dels diferents barris, poc importava.
L’Hospitalet ha tingut una dinàmica de construcció com a ciutat no gaire típica. Habitualment, el desenvolupament urbanístic de les ciutats ha partit d’un centre que s’anava ampliant més o menys en forma concèntrica i que, especialment en l’àrea metropolitana, creava una mena de bolets farcits de blocs i torres com si fossin uns satèl·lits.
En el nostre cas, la cosa no ha anat d’aquesta manera més clàssica, en la que las poblacions es creaven al voltant d’una església, d’un castell o d’un mercat; com li agrada explicar al Manuel Domínguez, el barri del Centre, el que dona nom a la ciutat va créixer al voltant d’un hostal; Santa Eulàlia va deixar de banda la seva ermita i es va desenvolupar al voltant de fàbriques tèxtils; Collblanc, més enllà de ser proper al Sants fabril, va créixer seguint bòviles, com en part ho van fer Pubilla Cases i La Florida. La Torrassa va acollir la immigració d’inicis del segle XX, així com més tard van fer-se operacions especulatives com a Bellvitge, a Can Serra o El Gornal, i així, barri a barri.
És doncs a cada barri on el veïnat construeix una part de la seva identitat, del seu sentiment de pertinença. És en el barri on es participa, de manera conscient o no, en la configuració d’una certa memòria col·lectiva. Quan el barri és estigmatitzat, com era (i en part encara és) el cas de La Torrassa i ara de La Florida i Les Planes, o s’assumeixi o no aquest fet, o difícilment se’n podrà fugir del que acaba sent un realitat, més enllà de la voluntat dels seus protagonistes.
A altres ciutats de l’àrea metropolitana la identitat del veïnat es forja, amb orgull o sense, en la mateixa ciutat i la pertinença a un o altre barri apareix com a secundari. A l’Hospitalet aquesta identitat difícilment supera els límits del barri, de la seva història i de la memòria col·lectiva. La mateixa trama urbana que el veïnat ha anat configurant forma part del seu patrimoni. No resulta casual que l’urbanisme que es practica avui a la nostre ciutat busqui trencar conscientment aquet patrimoni. Els nous blocs trenquen la conservació i la continuïtat d’aquesta trama urbana. Només cal veure el que es construeix a Cosme Toda, al barri de Sant Josep, o els blocs que es fan a la part sud de la Avda. Carrilet.
Segurament no és en absolut casualitat que cap dels grans equips esportius de la ciutat acullin molt suport del veïnat. En el basquet, a diferència de Badalona, l’equip del Centre Catòlic, un dels pioners d’aquest esport a Catalunya, no disposa d’una audiència gaire nombrosa. El Centre d’Esports Hospitalet, al menys fins ara, no provoca cap mena d’allau de suport. L’assistència a l’estadi és força minsa per una ciutat del volum de la nostre. Caldrà veure si ara, amb la iniciativa de transformar el club en una societat anònima esportiva que protagonitza Tomi Garcia, el nou president, l’arrelament del club canvia.
El govern municipal treballa voluntàriament d’esquena a aquesta realitat dels barris de la ciutat. La centralització i la homogeneïtzació és la seva manera de treballar. No resulta casual que la definicio dels districtes passi per damunt dels barris, ni tampoc que es buidin de contingut reals els Consells de Districte que existeixen per mandat legal, més enllà de la voluntat del govern. Que cada regidor o regidora tingui sota la seva responsabilitat dos districtes és una prova clara del lloc que ocupa en les preocupacions del govern municipal.
Caldria doncs assumir que l’Hospitalet només existeix en els seus barris, que malgrat tots els esforços centralitzadors dels diferents governs del PSC és en els barris on s’expressa la vitalitat del veïnat. Sense reconèixer aquesta realitat és fa molt difícil aconseguir bastir una política municipal que atengui les necessitats i les aspiracions del veïnat de cada barri.
Segur que per fer operacions urbanístiques i immobiliàries amb un fort aroma especulatiu com les que s’han fet per exemple a la plaça Europa i a la Fira, com les que s’estan fet a Cosme Toda i les que s’anuncien al Samontà, al voltant de Can Rigal, i en l’anomenat Biopol, la centralitat al barris pot ser un obstacle. Tot els va millor si, com sempre s’ha fet, es prenen les decisions sobre mapes un algun despatx allunyat de la realitat que envolta aquests projectes.
Fins fa poc, tot es decidia a l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbà) tancada en una mena de búnquer a la entrada del carrer Xipreret. Ara, les decisions urbanístiques depenen d’un consorci, com el de la Granvia i el Samontà, on els barris i el seu veïnat resten exclosos. Ni tant sols el Ple municipal hi participa dels projectes que es cuinen, pel que sembla, en una antigua masia rehabilitada a la Marina.
Canviar aquesta dinàmica establerta al llarg dels anys no resulta fàcil. Hi ha tot de dinàmiques establertes entre empreses immobiliàries i d’altres que, lluny dels focus i la llum del veïnat, van fent els seus negocis i definint una ciutat lligada als seus interessos. Quan més lluny de la ciutadania estan els llocs polítics de decisió, més feble és la democràcia i el control dels governants.
El que sembla una certa recuperació del moviment veïnal i dels moviments socials de l’Hospitalet també succeeix fonamentalment des dels barris. Les associacions veïnals renovades; les plataformes en defensa del patrimoni, com Can Trinxet Viu, el Castell de Bellvís o Albert Germans i moviments com No Més Blocs o l’Hospitalet Verd, tenen les seves arrels en els diferents barris. De moment, al menys, les iniciatives de coordinació de tot plegat que vol representar Un Altre L’Hospitalet és possible, només han iniciat el seu camí. Al mateix temps, l’Espai de Ciutadania es consolida com espai de trobada del moviment associatiu de la ciutat.
Per això, també seria bo imaginar una ciutat concebuda com una federació de barris, on les decisions poguessin efectivament ser discutides de manera propera pel veïnat. Les actuals lleis que afecten als ajuntaments no son gaire favorables, per dir-ho finament, a afavorir aquestes possibilitats. Però tot i així, la llei pot estirar-se per apropar la capacitat de decisió als barris, creant uns Consells de Barri realment representatius de cada realitat i amb capacitat de decidir tot allò que els afecta. Només caldria la voluntat de fer-ho, recollint també la tradició llibertària i federal encara present en el nostre país.
D’aquí a un parell d’anys torna a haver eleccions municipals; aquesta concepció podria ser un tema de debat que pot ajudar, ara sí, a construir un l’Hospitalet real, una ciutat concebuda com a confluència de cada un dels seus barris. Llavors, potser sí, podríem considerar que l’Hospitalet ha esdevingut una ciutat real.