El Castell de la Pepa, una construcció curiosa i emblemàtica al barri de Santa Eulàlia està en perill.
Aquesta construcció original, imitant la estructura exterior d’un castell medieval va ser construïda en entre els anys 30 els primers anys 40 del segle passat per un llibreter del carrer Aribau de Barcelona com una mena d’homenatge a la seva parella, la “Pepa”.
El 1952 aquest llibreter va donar el edifici a l’Ajuntament t que, a canvi va posar el seu nom al carrer on estava, i està, l’edifici: Blas Fernandez Lirola. La donació del l’edifici, d’una planta i dos pisos, més un àtic, especificava que havia de dedicar-se a activitats educatives.
Primer va acollir una escola de belles arts i entre els anys 60 i 70 del segle XX va ser cedit a OSCUS, una entitat que promovia diverses activitats com una escola de costura o ensenyaments de llengües. Des de mitjans dels anys 70 l’edifici no ha tingut altre us que fer de magatzem municipal o del museu.
A finals del segle XX l’edifici es va oferir a l’agrupament escolta Abat Escarrè, llavors ja Agrupament Quico Sabaté[1], per construir el casal de joves que reivindicaven pel barri i que actualment funciona davant del metro de Provençana.
Els joves escoltes quan van veure l’estat interior de l’edifici, amb un estat semi ruïnós i amb un àtic convertit en refugi de coloms, van renunciar a instal·lar-se.
Des de llavors la inacció ha estat la intervenció municipal en un edifici de la seva propietat, que te un caràcter icònic pel barri i que, a més, pateix un greu dèficit d’equipaments municipals.
En el Ple municipal de juny el grup municipal del PP va presentar una moció reclamant l’adequació del Castell de la Pepa per acollir algun equipament pel barri. Tot i la aprovació de la moció, ningú es fa gaires il·lusions sobre el futur d’aquest edifici. Cal recordar que el 2019 es fa aprovar una moció en el mateix sentit que resta en el calaix de les mocions no realitzades, de la mateixa manera que la inclusió del Castell de la Pepa en el catàleg d’edificis protegits de la Ciutat, casualment conegut com PEPPA.
No fa gaire l’Ireneu Castillo explicava en el seu bloc “Memento Mori” que algun tècnic municipal havia defensat l’enderrocament del Castell. Per part de l’associació veïnal Som Santa Eulàlia es continua reivindicant l’ús del edifici com un centre educatiu en el terreny ocupacional, recordant el seu us anterior.
Cal no oblidar que a hores d’ara el barri de Santa Eulàlia resta orfe del compliment de promeses d’equipaments municipals. Es celebra cada any el més de trenta aniversari del poliesportiu, aprovat sota l’alcaldia de Juan Ignacio Pujana i refermat en l’únic referèndum veïnal celebrar a la ciutat, ja amb la Nuria Marín com alcaldessa.
El barri està pendent també de la reposició de la biblioteca tancada en la post pandèmia pel llavors regidor de Cultura i del Districte III David Quirós. S’està esperant la reforma del Parc de l’Alhambra que s’ha promès comptar amb la participació veïnal per definir-la.
I així, any rere any, veient com les promeses electorals salten de legislatura en legislatura sense acabar de fer-se realitat. Ja fa anys que el barri i el districte no disposen d’aules d’estudi.
Ara és segueix esperant la realització de les obres a Can Trinxet per, segons la informació municipal, adaptar-ne una part aper la nova regidoria i dedicar les naus al nou centre cultural, allunyant la possibilitat de fer del espai del que queda de Can Trinxet un equipament de gestió i us comunitari.
[1] El procés de transformació d’aquest agrupament escolta mereix un dia un estudi a fons.