L’HOSPITALET. UFF!, QUIN EMBOLIC. JOAN FONT.- En una ciutat tan densament construïda com la nostra no resulta gens fàcil la conciliació d’aquests dos drets bàsics per a totes les persones de qualsevol edat. El limitat espai públic, que potser seria millor denominar espai comunitari, alimenta el conflicte que s’exacerba en èpoques de calor i, encara més en la situació d’emergència climàtica que patim.
Una mica per tots els barris es multipliquen les queixes. Ja no són només els botellots de cap de setmana ni les festes intempestives. Veïnes de la Plaça Escorça de Santa Eulàlia es queixen del soroll que fan criatures jugant a la nit a la plaça. Al carrer Amadeu Torner hi ha veïnes que es queixen del soroll i les festes que s’organitzen al voltant del bar d’un dels camps de futbol. En aquest mateix mitjà s’ha informat de les queixes de veïnes properes al centre comercial La Farga pel soroll dels equips de refrigeració i dels bars que hi treballen. A plaça d’Europa hi ha queixes per les celebracions familiars en el terreny del que era “la plaça més gran d’Europa”. A La Torrassa hi ha queixes pel soroll de la gent i dels infants que xerren o juguen a la Plaça Espanyola, i grups veïnals denuncien l’increment de les temperatures per l’increment de asfalt i ciment i la falta de verd urbà. Al barri de La Florida alguns veïns dels blocs es queixen de les festes del veïnat d’ètnia gitana o dels joves d’origen magrebí que viuen al barri. Arreu hi ha queixes del soroll que fan els recollidors de ferralla al moure’s amb els seus carros.
També hi ha manifestacions de malestar per les trobades o les celebracions que es fan al pocs parcs o places existents a la Ciutat. Hi ha hagut també denuncies pel fet de fer barbacoes familiars en espais públics o, més encara, pels petards i els focs d’artifici les revetlles de Sant Joan, així com per les trobades de grups de joves en qualsevol indret, sigui amb alcohol o sense. Aquesta mena de llista de greuges podria ser més i més llarga. A cada barri, a cada carrer, a cada plaça, parc o recó de la ciutat hi ha evidències d’aquest malestar, que moltes vegades s’associa a denúncies de incivisme. Però, segurament la cosa és més complexa.
El que l’Hospitalet de Llobregat sigui la ciutat amb més densitat de població del país i que, especialment els barris del nord puguin aparèixer al llibre Guinnes dels indrets amb major densitat de població, pot explicar en gran mesura aquesta acumulació de greuges, de malestar i de conflictes entre sectors de veïns i veïnes de la mateixa ciutat.
Quan l’espai públic és limitat i el nombre de persones usuàries creix resulta pràcticament inevitable l’aparició de conflictes per la seva utilització. A les ciutats, i a l’Hospitalet en particular. L’espai públic es privatitza dia a dia. Desapareixen el que son espais comunitaris, llocs de trobada del diversos sectors dels veïnat, en definitiva espais de convivència. Aquest fet resulta més sagnant quan hi molts habitatges de 30 o 40m2 sobreocupats; quan proliferen infrahabitatges en molts baixos i, per damunt de tot, quan no resulta fàcil poder compartir de cap manera un espai públic insuficient. I aquesta insuficiència augmenta que el poc espai públic es ocupat per terrasses dels bars. En la majoria d’espais de la ciutat està prohibit coses com jugar a pilota, però s’autoritzen terrasses que, moltes vegades fan difícil la circulació a peu per determinats carrers o que les places es veuen ocupades per un negoci privat, encara que pugui ser legítim.
A l’Hospitalet existeixen espais de jocs per infants, encara que tinguin problemes de disseny i, sobre tot d’ombra; existeix una xarxa de casals de gent gran, encara que, de vegades, no tinguin un accés gaire fàcil pels seus destinataris potencials; però costa molt de trobar algun casal per gent jove o espais de trobada o de joc per adolescents i joves. Massa vegades s’acusa a la gent jove de ser massa depenent de les pantalles pel seu oci però, quines oportunitats reals els hi ofereix la nostra ciutat? També cal afegir a aquesta situació de la ciutat a les persones usuàries del creixent nombre de pisos i habitacions turístiques.
Patim, també en tots aquests aspectes, d’un urbanisme basat en l’especulació urbanística més desfermada. Tot s’hi val pel construir més i més blocs, però no hi ha espai pels necessaris equipament públics i, menys encara, per la activitat comunitària. A favor dels interessos immobiliaris es trenca la trama urbana, que és un dels patrimonis que caldria conservar i que ajuda a la identificació amb el lloc on es viu.
Hi ha una dinàmica constructora de blocs tancats en forma de U, amb un espai interior més o menys enjardinat, però de difícil utilització per la vida comunitària. En els anys 60 el model de bloc construït a barris com Bellvitge feia possible, al menys, l’existència d’espais oberts entre bloc i bloc. Els nous dissenys de blocs, com els que es fan a Rambla Marina i Carrilet i a altres llocs, construeixin espais tancats en si mateixos que dificulten encara més la convivència veïnal i la creació de consciència de barri, de comunitat.
Realment, l’Hospitalet de Llobregat tampoc és lloc per l’oci i les relacions comunitàries. Només cal pagar l’IBI corresponent i tancar-se cada persona entre les seves quatre parets, a ser possible insonoritzades, per tallar així qualsevol alè de vida, de barri i de comunitat. S’arribarà a poder aturar aquesta dinàmica?