15 de març 2020
El pitjor que li pot passar a una enquesta és que sigui increible. Increible per dues raons: perquè els resultats semblen massa exagerats o perquè els resultats semblen massa particulars. Exagerats i particulars perquè no casen amb el que marquen altres enquestes de consideracions semblants o perquè no semblen reflectir el que les opinions públiques o publicades manifesten. Les enquestes, que van ser en els seus inicis una fórmula sociològica capaç de mesurar l’alé de societats complexes en referència a una multiplicitat de temes, s’han convertit, quan s’han banalitzat i s’han tornat objectes lucratius, en un instrument de propaganda amb molt poca efectivitat i influència. Això passa amb tots aquells estris que va inventar la ciència amb objectius científics i que després l’afany de negoci els converteix en una ombra del que eren.
Sondejar l’opinió pública resulta car perquè has de comptar amb un aparell metodològic complex: professionals de la sociologia, el marketing i l’estadística que dissenyin els qüestionaris i les mostres, tractin les dades i les interpretin, i equips de camp que facin el treball concret del sondeig. Perquè el treball és complex, les empreses especialitzadaes, que han anat creixent i desapareixent a mesura que creix i desapareix la possibil·litat de negoci, cobren molt car el seu treball. Una enquesta ben feta costa milers d’euros pero una enquesta mal feta costa el mateix. No hi ha cap organisme que inspeccioni la idoneitat dels qüestionaris i de les mostres, la interpretació de les dades i molt menys encara l’efectivitat del treball de camp. Tot queda en mans de l’empresa que fa l’enquesta o el baròmetre i en el judici del client. Quan el client és una empresa privada, acostuma a analitzar amb lupa bàsicament els resultats i els constata amb una realitat avaluable. Si l’enquesta i el resultats casen amb la realitat observada es manté la confiança amb l’empresa contractada. Si la realitat no casa amb el que va dir l’enquesta, l’empresa d’estudis de mercat contractada deixa de treballar per aquest client.
Totes les enquestes, estudis de mercat, baròmetres, pre-tests i post-tests… acostumen a patir una contextualització que serveix per interpretar les dades d’una manera més entenedora i solvent. A això si li diu la cuina. Cuinar els resultats és, bàsicament, ajustar-los a la realitat immediata que pot haver estat malinterpretada a l’hora de fer un bon treball de camp. La cuina, quan el que vol és reflectir fidelment la realitat, és una qüestió de finezza que només saben fer bé els bons sociòlegs i s’aprén bàsicament amb la pràctica.
Però la cuina s’ha convertit en un aditament per arrodonir tota la resta que no s’ha fet bé. Jo em conec el món per dins perquè m’hi vaig passar una bona colla d’anys treballant en una d’aquestes empreses de estudis sociològics i de mercat, redactant la interpretació de les dades i sé el pa que s’hi dona.
Treballs de camp més curts del que se certifica, qüestionaris copiats d’altres estudis, enquestes duplicades o inventades i una cuina que busca fonamentalment satisfer el client, són algunes de les péssimes praxis que ningú controla.
Això no passa a l’empresa privada. Això només passa a l’Administració perquè els que manen saben que els diners són de tots i per això no els sap greu gastar-se’ls com si fossin seus, sobretot, quan —com és el cas— serveix com un artilugi de propaganda.
A vegades la propaganda es fa sofisticada per dissimular, però a l’Hospitalet això no cal. Fa tants anys que es fan enquestes i baròmetres que ningú troba necessari no exagerar els resultats ni particularitzar-los amb escreix. Abans no se sabia el que costaven. Ara se sap, perquè el mateix ajuntament ho anuncia, que el baròemtre anual li costa a cada hospitalenc 0,08 euros. A vegades allò barato surt massa car, com acostuma a confirmar la saviesa popular. El baròmetre és tan barato que, en la meva opinió, no pot resultar fiable que tanta feinada com representa un estudi d’aquestes característiques costi tan poc. A no ser que no es tracti d’un estudi científic sinó d’un instrument propagandístic: aleshores és, indubtablement, massa car.
M’obliguen a la sospita alguns resultats aclaparadors. Si passem revista als resultats del CIS on els ciutadans per regla general suspenen sempre els polítics en les seves valoracions, resulta que l’Hospitalet deu ser l’únic municipi del país que aprova —i amb nota!!— la seva alcaldessa. Exactament un 6,5 sobre 10. Peró encara hi ha més; el 19,3% li donen un excel·lent i només el 16,8% dels enquestats la suspenen. I això no ho fan només els seus votants. Els votants de Ciutadans li donen un 6,3 de mitjana, els de Podem un 6,2 i els del PP un 6,1. I pel que fa a la valoració de la gestió municipal el 78,3% l’aprova i només el 15,5 la suspen. Aquesta ciutat no solament té la millor alcaldessa del món, la més coneguda, la més valorada y la més notoria, sinó que, a més, és la ciutat més ben gestionada, la més reconeguda, la més extraordinària i la més fantàstica del món.
És veritat que l’actual govern té majoria absoluta, però no hauríem mai d’oblidar que d’un cens electoral de 176.064 ciutadans, el PSC va aconseguir 43.696 vots i es van abstenir, van votar en blanc o nul, més de 75.000 ciutadans que també saben respondre enquestes.
Potser l’enquesta ha entrevistat només a uns quants elegits.