15 d’octubre 2018
Contra el que seria imaginable, el sector immobiliari, que no té altra objectiu que comprar sol, construir habitatges i vendre’ls, s’està convertint en un dels més innovadors pel que fa a les fórmules de venda. En el món capitalista, qualsevol empresa aspira a obtenir els màxims beneficis, però en aquesta fase avançada del capitalisme depredador, la clau no és obtenir beneficis oferint els millors productes i els millors serveis, sinó aconseguir beneficis com sigui, mentint, extorsionant, abusant del comprador o del client… El sector immobiliari, que es val de la necessitat primària de l’allotjament i que s’aprofita d’una de les màximes plusvàlues del mercat, amb la seva insaciable set de beneficis, s’ha convertit per mèrits propis en el més odiós de tots, per les seves males arts endèmiques, per la seva capacitat de comprar voluntats administratives i per la seva menyspreable manca d’empatia social.
Per això mateix, qualsevol anunci innovador posa els pels de punta i obliga a mantenir la tensió per evitar danys col·lectius desoladors. Ho hem vist molt recentment amb la inhumana proposta dels habitatges rusc o amb la miserable estratègia de la compra d’habitatges protegits per incrementar els lloguers contra natura, malgrat que aquestes iniciatives barregen conscientment la promoció d’habitatges amb la política d’inversió especulativa en l’àmbit immobiliari.
Com que les ciutats de les àrees metropolitanes han exhaurit el sol lliure, la política immobiliària de les grans promotores ha hagut d’innovar. Ja no hi ha espai lliure per construir però en canvi continua inherent la necessitat social d’habitatge i, en conseqüència, cal cercar noves estratègies. Col·lapsada la bombolla immobiliària, amb els bancs temorosos pels stocks sense possibilitat de sortida immediata i amb les amenaces de les clàusules sol i ara mateix dels impostos per actes jurídics documentats, l’especulació sobre l’habitatge s’ha dirigit directament al mercat del lloguer, mentre es normalitzen els ritmes i es dona temps a que tornin les facilitats hipotecàries com a conseqüència dels abusos imprarables sobre els inquilins.
I per raó de la manca de sol, més enllà del limitat mercat del lloguer, les promotores han fixat l’atenció en la rehabilitació dels barris més pobres, amb habitatges vells o autoconstruits i ocupats per gent amb pocs recursos i majoritàriament migrats. L’estratègia compta, en alguns casos, amb la complicitat de les administracions que han descobert la faula de la gentrificació: un mecanisme que serveix per posar de moda espais cèntrics que fins ara mateix estaven degradats, amb el corresponent desplaçament de les poblacions originàries directament expulsades dels seus habitatges habituals.
És veritat que alguns barris necessiten ser rehabilitats urgentment. Però és igualment imprescindible que l’esforç rehabilitador i la direcció de les operacions recaigui sobre les administracions locals. Hem d’exigir que no deixin aquesta tasca en mans de les promotores que, en el seu afany innovador s’estan especialitzant en la inversió vertical: l’adquisició d’habitatges de pisos d’un sol propietari, generalment en estat molt precari i llogats molt barats a gent amb recursos mínims.
Posem el toc d’atenció sobre l’Hospitalet, arran de la notícia recent que la immobiliària MK Prémium pensa adquirir (parlen de l’Hospitalet, pròpiament) propietats verticals a barris de la primera corona metropolitana —amb una inversió de 8 milions d’euros— després d’haver-se literalment folrat amb operacions d’aquest tipus a Barcelona, Madrid, Lisboa, Oporto, etc.
MK Premium és la mateixa immobiliària que va adquirir un immoble sencer al carrer Lancàster 13 de Barcelona i que va ser motiu de censura per part de la regidora Gala Pin, delegada del Raval, acusant l’empresa d’haver pressionat un dels inquilins, el pakistanès Ahmed Shiplu, perquè deixés casa seva oferint-li, primer 1.000 euros, que es van anar incrementant fins els 5.000, per rehabilitar tota la finca i vendre-la o llogar-la a nous propietaris.
La resposta municipal de Barcelona no es va fer esperar gaire i un parell de mesos després de l’afer, comprava per 4,5 milions les finques del mateix carrer Lancaster 7, 9 i 11, costat per costat de l’adquirit per MK Premium.
A l’Ajuntament de Barcelona hi ha sensibilitat per aquesta qüestió. No sembla que a l’Ajuntament de l’Hospitalet es respirin els mateixos aires, ni de bon tros. Aquests dies he pogut parlar amb gent que ha tractat directament amb els responsables de la gestió urbana hospitalenca i es queixen justament del contrari. I no només són les queixes. El fantasma de la gerintrificació pul·lula entre els difusos criteris de l’urbanisme local. Vegi’s sinó el que està passant a la zona industrial i el seu entorn i el que pot passar d’aquí a quatre dies a Pubilla Casas, Collblanc, La Florida, La Torrassa, etc.
Caldrà estar amatents perquè la fam de les promotores com MK Premium poden trobar el terreny adobat a casa nostra.
Per Jesús A. Vila