15 de desembre 2018
Les dates de Nadal i les de final de curs acostumen a ser les mes adequades perquè les escoles ensenyin a les famílies totes les coses que els nens i nenes aprenen, més enllà de les rutinàries feines curriculars. Ja fa uns quants anys que els hospitalencs que tenim fills o nets en edat escolar som joiosament convocats a concerts, exhibicions de dança i teatre, gimnàstica, malabarismes i altres meravelles artístiques. Dieu-me desgraciat, però en les dues darreres convocatòries, la família hem hagut de desplaçar-nos a les veïnes poblacions de Cornellà i Sant Joan Despí per veure el que fan els nostres escolars de l’Hospitalet. La raó: que no hi ha un espai en tota la ciutat que pugui acollir-los i acollir-nos, i les escoles han de llogar teatres als municipis de l’entorn, amb les condicions idònies, per mostrar, com cal, les activitats de la canalla.
Aquesta és una realitat que no s’explica al Diari de l’Hospitalet ni a la tele local, ni al digital, ni sembla ser motiu de reflexió per part de les autoritats corresponents. I això no és cosa d’avui. Fa temps que dura. Moltes escoles i acadèmies de la ciutat pensen en l’Auditori Miquel Martí i Pol, de Sant Joan Despí o en l’Auditori de Cornellà, per ensenyar-nos el que aprenen a les escoles o acadèmies de la ciutat els respectius alumnes.
Això passa a l’Hospitalet quaranta anys després del primer govern socialista que, en paraules de l’alcaldessa “li ha donat la volta a aquesta ciutat”. És una anècdota, sí. La ciutat ha millorat en els darrers 40 anys, potser també, malgrat que no n’estigui convençut del tot. Però el que resulta flagrant és que el “Model l’Hospitalet”, que Núria Marín defensa, té menys a veure amb el “model d’esquerres i progressista que garanteix la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la qualitat dels serveis de benestar” que amb el model acrític i autosatisfet que garanteix que es construeixi una ciutat sense el concurs dels seus habitants, en benefici d’una idea megalòmana que casa poc amb la fràgil realitat d’un municipi desestructurat des de qualsevol punt de vista que se l’observi.
Tornem a les paraules de l’alcaldessa en el recent acte de commemoració del 40 aniversari dels socialistes hospitalencs, quan agraïa l’esforç per transformar la ciutat: “Una ciutat —deia— que ha passat de ser un suburbi, on no hi havia equipaments ni zones verdes, a convertir-se en una ciutat amb personalitat pròpia, emergent, moderna i dinàmica”.Ja ens agradaria que fos així. Probablement una ciutat moderna i dinàmica, ni que fos una mica emergent i amb un xic de personalitat, tindria com a mínim, espais de sobres perquè totes les escoles de la ciutat no haguessin de pensar en equipaments externs a l’hora de convocar les famílies. A banda que el contrari d’un suburbi sense equipaments ni zones verdes és una ciutat amb equipaments i zones verdes, no una cosa tan etèria com una ciutat moderna, dinàmica, emergent i amb personalitat pròpia, que només són paraules simpàtiques que sempre sonen bé, malgrat siguin retòriques, buides de contingut i amb una consistència discutible. Ja ho diu el refrany: diga’m d’alló que pressumeixes i et diré on són les teves carències.
I es que una cosa són les paraules i l’altra el que es pot constatar.
Per exemple: dos hospitals propers i uns quants centres de recerca que van néixer aquí per causalitat i sense cap impuls municipal, es converteixen en un pool biomèdic; uns quants hotels i oficines a prop de la Fira de Barcelona, que van aparéixer per la conjuntura territorial més que no pas per una qüestió estratègica, en un districte financer; un conglomerat de jutjats generals i forans més alguns de propis, sorgits de la planificació barcelonina, en una ciutat de la justícia; unes quantes naus llogades a bon preu i uns quants espais regalats d’un polígon industrial en liquidació, en un districte cultural; que l’alcaldessa de la ciutat aparegui al costat de diverses personalitats per causa que vam regalar algunes hectàries del nostre escadusser patrimoni territorial per fer la Fira, converteix immediat a la primera autoritat municipal en una figura emergent i la ciutat pren, de cop i volta, personalitat pròpia. Que regalem un espai prèviament ordenat i pagat amb recursos municipals, al Cirque de Soleil perquè guardin aquí els seus espectaculars estris i caravanes, ens converteix en una ciutat dinàmica. Que uns quants artistes facin un mural —o dos cents— i que s’activin els bars de tapes, ens converteix en una ciutat moderna…
Que no ens enganyin. Alguns es pensen que vivim temps republicans justament perquè som qualsevol cosa menys realistes. No confonguem ser realistes amb ser monàrquics, carai! No cal ser monàrquics per veure que la república és una entelèquia, com va explicar d’una manera diàfana un mosso d’esquadra l’altra dia: “La república no existeix, idiota”. Doncs bé, aquesta ciutat amb personalitat pròpia, emergent, moderna i dinàmica… és la república Marín.