15 de juliol 2020
He llegit aquests dies —com tothom que s’interessa per l’Hospitalet o a qui les picabaralles polítiques simplement li provoquen un irresistible morbo— la majoria de les informacions de premsa sobre les detencions i acusacions dels regidors del Consell Esportiu i un escrit que ha circulat per les xarxes i que a mi m’ha arribat molt colaterlament signat pel Jaume Graells i que dono per fiable, malgrat que avui en dia res que no sigui trasmés directament per l’interessat pot considerar-se original i autèntic. Vaig llegir també fa uns dies l’escrit de l’amic Candelas en aquest mateix digital que parlava de guerra bruta quan encara se sabia molt poc de l’afer i he de dir que, contrariament al que sostenia el senyor de la Capa, a mi si que m’importa molt el fons de la qüestió. La corrupció municipal és una xacra i en un ajuntament que fa 41 anys que governen els mateixos, el poder acaba convertint-se en un actiu patrimonial i tot allò que depèn d’ell, en una propietat indiscutida dels que manen. La qüestió més flagrant és el pressupost, els diners que aportem els ciutadans i que s’hauria de tractar escrupulosament. El problema és històric. Des de l’any 1979, els consistoris decideixen els sous que es posen sense cap recança ni vergonya, i sense cap limitació legal; a quines empreses encarreguen les feines burlant la legislació que obliga a la lliure concurrència d’ofertes i a quines entitats subvencionen i a quines no i amb quines quantitats d’acord amb un criteri que sempre té a veure amb les fidelitats i el clientelisme. I no només són aquests els vicis de considerar el pressupost com una eina arbitrària al servei dels interessos dels que manen. Hi ha evidències sobrades del mal ús dels diners públics, des de funcionaris als quals fa anys que se’ls manté castigats i sense donar-los cap feina però pagant-los el sou —en general sous alts perquè es tracta de gent que coneix la casa i els seus vicis ocults i a la qul es vol mantenir allunyada però a la que és impossible acomiadar— fins a la despesa publicitària en mitjans de comunicació que tracten bé el poder, o subscripcions diverses i despeses sumptuàries sense cap control. Els antics cossos nacionals, secretaris, tresorers i interventors que s’havien creat per garantir la bona administració dels recursos, fa temps que han anat perdent les seves capacitats de frenar les arbitrarietats per convertir-se bàsicament en reguladors legislatius, funcionaris especialitzats en posar entrebancs burocràtics per dissimular la seva incapacitat material per evitar el frau. Una filfa orgànica com, en un altre nivell, ho és el Tribunal de Cuentas que ni és tribunal, ni compta res amb el temps prudencial perquè els seus efectes comptables serveixin per evitar impunitats i fraus.
Per tant, a mi la corrupció m’interessa i em temo que també al Candelas encara que, com ell, consideri que un poder absolut de 41 anys genera tants vicis amagats que acaben convertint-se en futeses habituals, que si pels detentadors del poder han perdut qualsevol importància a base de repetir-se amb total impunitat, pels simples administrats corre el perill de convertir-se en una cosa inherent als càrrecs polítics, quan és del tot injustificable. En aquest sentit, seria absolutament lloable el gest de manifesta honestedad del regidor Graells, fet públic en un comunicat del 13 de juny, si no fos perquè resulta increible.
M’explicaré. El regidor Graells no és nou a l’Ajuntament. Porta uns quants mandats i no és precisament un d’aquests regidors inexperts o d’un nivell intel·lectual diem-ne justet. Ha estat professor d’institut i cap dels serveis territorials d’Educació del Baix Llobregat-Anoia i director general d’educació bàsica i batxillerat del Departament d’Educació, conferenciant, a banda de tinent d’alcalde, portaveu socialista, membre de l’executiva local del PSC i sindicalista actiu. Podria ser creible que durant tants anys de vida municipal activa no hagués detectat cap indici de corrupció —la premsa almenys no n’ha obtingut proves evidents, especialment perquè un régim municipal de 40 anys obtura totes les fisures per on podrien escapar-se filtracions— però és fer-nos combregar amb rodes de molí, pensar que tampoc fins el moment de l’actual denúncia no ha detectat un sol bri de corruptela. Unes línies més amunt n’he expressat una de domini públic: hi ha funcionaris als quals, des de fa molts anys, se’ls hi paga un sou per no fer res —per que no molestin o per que es desesperin, o per totes dues coses alhora—, qüestió que representa clarament una mala utilització dels recursos públics, probablement més greu encara que la que Graells acaba de denunciar al Consell Esportiu, perquè representa més diners i perquè és una pràctica habitual al menys, que jo en tingui coneixement, des de mitjans dels anys vuitanta.
Que Graells hagi esclatat ara, amb tant de soroll, ha d’obeir, per tant, a alguna causa que vagi més enllà de la proclamada honestedat. A no ser que l’espurna d’honestedat salti per generació espontània i de manera sopresiva. Descartat el rampell d’honestedat, ha d’haver alguna causa i, pel que s’ha vist en el comunicat de Graells, clarament inconfessable. I és veritat que cercar la causa i posar el focus en el denunciant no hauria de ser la preocupació de ningú, si no fos perquè la causa explica per què s’oculten les corrupteles sistemàticament i per què resulta excepcional una denúncia com l’efectuada. Així que no queda altra remei que parlar de la causa i del denunciant, perquè la causa provoca l’excepció (denunciadora) que confirma la regla (del silenci sepulcral pel que fa a les corrupteles).
En el mateix comunicat, Graells afirma que la causa no té res a veure amb la dinàmica política local. A hores d’ara segur que no, perquè qualsevol opció de futur en la seva carrera política ha quedat radicalment escapçada, qüestió aquesta que pot haver influit notablement en la seva valentia entre cometes. Graells abandona la política sense haver estat mai el relleu previsible a l’alcaldia: ell que donava el perfil, no ara, sinó ja fa bastants anys. Cansat de no ser opció i de veure com s’han obert opcions potencialment menors, sembla haver decidit fer-se a un costat. Probablement ho hagués fet silenciosament al final de la legislatura però ha d’haver aparegut alguna afrenta per un atreviment insospitat fa quatre dies.
“Visto lo visto”, jo m’inclino més per l’afrenta, pel cansament i per la decepció, que no pas pel rampell d’honestedat. Podria equivocar-me, naturalment. Però avalen les meves sospites les informacions aparegudes a la premsa sobre l’augment de sou que havia demanat la seva actual parella, treballadora amb responsabilitats al Consell Esportiu, sense resultats aparents i una dada curiosa que el mateix Graells explica en la seva nota del 13 de juny. Per demostrar que no hi ha cap batalla amb el primer secretari Cristian Alcázar i directe aspirant a l’alcaldia, afirma que li va comunicar enmig del procés de primàries “que deixava de participar activament en la campanya i que em mantindria completament al marge en tot el procés”. I no s’està, a continuació, de donar-li un cop de puny al seu rampell d’honestedat quan comenta que “no vaig utilitzar cap informació de pressumptes irregularitats i es van fer les primàries amb total normalitat”.
El comportament esperable a causa de la “sòlida cultura ética del PSC” que Graells esmenta, hauria estat justament tot el contrari: exposar els dubtes sobre el comportament moral de qui aspirava a dirigir el primer partit del municipi pels propers anys i exigir la màxima transparència sobre la qüestió en sospita, abans de permetre que els socialistes votessin a la persona equivocada. S’interpretès com s’interpretès el seu gest.
Això hagués estat el resultat d’una sòlida cultura ética si no fos perquè aquesta cultura és pura retòrica, pura aparença, com és evident. O sigui: està molt bé que, per fi, hagi arribat alguna cosa térbola sobre les activitats polítiques dels socialistes hospitalencs als mitjans de comunicació i als jutjats. Està molt bé que algú denunciï i que algú investigui i que qui denunciï no sigui objecte de cap protagonisme negatiu. Està molt bé que calgui esperar al veredicte judicial abans de condemnar. Però resulta inevitable la sospita amb majúscules. Perquè la sospita s’inspira en massa anys de silencis, en corrupteles flagrants i evidents, en un exercici monopolístic i patrimonial del poder i en una xarxa clientelar que fa inevitable la impunitat.